divendres, 20 de juliol de 2012

UN MINIESTAT ALAUITA A LA COSTA MEDITERRÀNIA, article al Punt Avui

 ARTICLE SOBRE EL CONFLICTE A SÍRIA AL PUNT AVUI
L'única sortida que queda a Al-Assad és replegar-se amb
la seva gent a la costa, entre Tartus i Latakia

20 de juliol de 2012
Xavier Rius, periodista
L'any 1922, França va crear un territori autònom alauita xiïta que esdevindria un semiestat tutelat per París, amb el qual la Síria francesa quedava dividida en tres territoris: una Síria de majoria sunnita sense sortida al mar, un Líban multireligiós que garantia la seguretat i el poder econòmic dels cristians, i la Latakia costanera alauita. Finalment, el 1936, Latakia tornaria a integrar-se a la Síria francesa, que esdevindria un estat independent de majoria sunnita, amb un 10% de xiïtes alauites, un 10% també de cristians i les minories kurdes i druses. Des que el 1970 Hafiz al-Assad, pare de l'actual president, va obtenir el poder, l'estat estava sota control dels alauites, que aconseguirien el suport d'una part de la burgesia sunnita i de la minoria cristiana i drusa.
Ara que, després de disset mesos, la rebel·lió armada ha arribat a Damasc, i la insurgència ha aconseguit matar el ministre de Defensa, el general cristià Daud Rajha; el seu número dos, Assef Shawkat, cunyat del president, i el general Hassan Turkmeni, que comandava la lluita, tot indica que el règim està tocat de mort.
Quan va esclatar la revolta, Baixar al-Assad va aplicar la mateixa tàctica que havia utilitzat el seu pare el 1982 a Hama contra la insurrecció dels Germans Musulmans, en què van morir 20.000 persones. Com hem vist aquest any i mig, els únics governants que han resistit les revoltes de la primavera àrab han estat els d'Algèria –on la gent no vol tornar a una guerra– i les monarquies àrabs. Els caps de les repúbliques de Tunísia, Egipte, el Iemen i Líbia varen caure i els seus líders van poder salvar o no la vida o la llibertat segons en quin moment van acceptar que tot estava perdut.
Un cop les tropes dirigides per la minoria alauita i les milícies dels shabihas cometien més i més atrocitats, tota la comunitat alauita assumia la responsabilitat de les massacres. Encara que el president hagués volgut marxar amb la seva família, els caps de la repressió i la seva comunitat no li ho haurien deixat, convençuts que tota la comunitat patiria la venjança. El suport de Rússia i la Xina a Al-Assad, i també d'Israel, que preferia els alauites abans que un govern sunnita inestable, li donaven oxigen per aguantar.
Així doncs, duri el que duri la lluita a Damasc, i al marge de les atrocitats que les forces d'Al-Assad puguin fer els propers dies, sembla que l'única sortida que queda a Al-Assad és replegar-se amb la seva gent a la costa, entre Tartus i Latakia, i crear un semiestat com el del 1922. Rússia li donaria suport, ja que allà hi té la seva única base naval de la Mediterrània. I, amb bona part dels alauites refugiats a la seva terra natal, s'aprovaria una resolució de l'ONU que garantiria un alto el foc. Però, acceptarien les noves autoritats de Damasc un estat sense sortida al mar?


Llegir al Punt Avui, clica

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada