La falta de diligència de la UE i la restrictiva normativa espanyola deixen en simbòlic el flux d'asilats
Xavier Rius, El Periódico 8 de gener de 2016
La crisi dels refugiats, aquestes imatges de l'èxode de milers de
persones fugint de la guerra, arribant a les illes gregues i travessant
els Balcans, esquivant els filats que es van aixecant, i aquestes
imatges dels que van morir ofegats, van ser el tema principal de la
majoria dels resums del 2015 dels programes televisius i els suplements
de premsa a Europa. En aquests resums es va recordar l'acord de
redistribuir 160.000 refugiats en els diferents països de la Unió
Europea per alleujar la situació de Grècia, Itàlia i Hongria, així com
d'Alemanya, el principal receptor, que ha convertit els poliesportius en
albergs. L'impacte de la imatge del nen Aylan Kurdi va forçar
que s'arribés a l'acord de redistribució, al qual havien cridat
personalitats de tots els àmbits. I des de Barcelona i Madrid va sorgir
la iniciativa de ciutats refugi.
Però quatre mesos després encara no s'ha activat la distribució d'aquestes 160.000 persones. Alemanya segueix rebent el gruix del flux, mentre que en molts llocs,
com a resposta a aquest flux i als atacs gihadistes del novembre a
París, s'ha restringit la lliure circulació que estableix Schengen. I a
Catalunya i Espanya, les associacions i municipis que es van oferir a
acollir refugiats no entenen per què no n'estan arribant.
Tot i que algun polític, com el regidor Alfred Bosch, ha acusat el Govern que encapçala Mariano Rajoy de bloquejar l'acollida de refugiats a Catalunya, les causes són més complexes. A l'abril, Rajoy va rebutjar assumir el primer contingent de 4.288 persones, però després de la mort d'Aylan, quan la Unió Europea va acordar el repartiment dels 160.000, va canviar i va dir que Espanya acceptaria 19.219 persones procedents de Grècia, Itàlia i Hongria. Però fins ara la Unió solament n'ha redistribuït -d'aquell total de 160.000- dos centenars, 19 d'ells cap a Espanya, mentre que en fronteres com la de Macedònia únicament es deixa passar ciutadans sirians, iraquians, afganesos o eritreus i es bloqueja el pas a la resta, fins i tot als que fugen de la franquícia africana de l'Estat Islàmic, Boko Haram.
Les causes del bloqueig d'aquest repartiment no estan principalment a la Moncloa, sinó que s'han de buscar en la falta de diligència dels que executen les decisions de la Unió Europea. Aquest repartiment ha de ser paral·lel a la creació de punts d'identificació a Grècia i Itàlia i a l'assumpció per part d'aquests països d'una política de control de les seves costes per evitar l'arribada de migrants, disminuir el flux de refugiats i fer retornar els que no procedeixin de Síria, l'Iraq, l'Afganistan o Eritrea. En aquesta línia va el cos policial europeu que proposa crear Brussel·les i les contrapartides de 3.000 milions d'euros d'ajuda que s'ofereixen a Turquia per alleujar el cost dels dos milions de refugiats que té. És a dir, es pretén que els estats costaners de la Unió facin el filtre, i que Turquia, a canvi d'aquests fons i d'altres contrapartides en la seva negociació amb la UE, contingui els que fugen de Síria i retorni els originaris d'altres països. I mentrestant, la majoria de persones que superen el corredor balcànic segueixen arribant espontàniament a Alemanya, i posen en una difícil situació Angela Merkel, que veu com al seu país creix la xenofòbia.
Sí que hi ha molta responsabilitat espanyola en el fet que Espanya gairebé no rebi refugiats arribats de manera espontània, a causa del procediment legal que se segueix en aquests casos. Molts dels que arriben a Europa no volen venir aquí perquè saben que, mentre que a Alemanya o Suècia s'accepten més del 50% de les peticions d'asil, a Espanya fins fa un any només se'n concedien el 5%. A més, a Espanya el procediment és més complex i dificulta que els sol·licitants puguin reunir-se amb compatriotes que ja estiguin aquí. Així, s'exigeix als sol·licitants que visquin en pisos gestionats per la Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat, la Creu Roja i la Comissió Catòlica de Migracions a la ciutat que se'ls assigna. I si rebutgen aquest allotjament perquè desitgen anar allà on tenen compatriotes, perden totes les ajudes socials i econòmiques del programa de refugiats. El fet que no s'hagi aprovat el reglament de la llei d'asil del 2009 no facilita l'exercici d'aquest dret.
Escandalosa és l'espera -en molts casos, de més d'un any- dels sol·licitants sirians que es troben a Melilla i dels menys afortunats que esperen al Marroc. Quan va obrir una oficina d'asil a la frontera melillenca, Espanya va pactar amb el Marroc que només se'n deixaria passar uns 25 al dia. I si fa un any i mig els sirians havien de comprar un passaport fals marroquí per poder sortir del Marroc, ara, que ja poden travessar la frontera marroquina amb la seva documentació autèntica, han de pagar a màfies pròximes a la policia per poder estar entre els 25 elegits del dia. Tot això ha motivat que molts sirians retrocedeixin i optin per la via de Líbia cap a Itàlia. En això sí que la responsabilitat és tota la nostra.
Periodista.
Tot i que algun polític, com el regidor Alfred Bosch, ha acusat el Govern que encapçala Mariano Rajoy de bloquejar l'acollida de refugiats a Catalunya, les causes són més complexes. A l'abril, Rajoy va rebutjar assumir el primer contingent de 4.288 persones, però després de la mort d'Aylan, quan la Unió Europea va acordar el repartiment dels 160.000, va canviar i va dir que Espanya acceptaria 19.219 persones procedents de Grècia, Itàlia i Hongria. Però fins ara la Unió solament n'ha redistribuït -d'aquell total de 160.000- dos centenars, 19 d'ells cap a Espanya, mentre que en fronteres com la de Macedònia únicament es deixa passar ciutadans sirians, iraquians, afganesos o eritreus i es bloqueja el pas a la resta, fins i tot als que fugen de la franquícia africana de l'Estat Islàmic, Boko Haram.
Les causes del bloqueig d'aquest repartiment no estan principalment a la Moncloa, sinó que s'han de buscar en la falta de diligència dels que executen les decisions de la Unió Europea. Aquest repartiment ha de ser paral·lel a la creació de punts d'identificació a Grècia i Itàlia i a l'assumpció per part d'aquests països d'una política de control de les seves costes per evitar l'arribada de migrants, disminuir el flux de refugiats i fer retornar els que no procedeixin de Síria, l'Iraq, l'Afganistan o Eritrea. En aquesta línia va el cos policial europeu que proposa crear Brussel·les i les contrapartides de 3.000 milions d'euros d'ajuda que s'ofereixen a Turquia per alleujar el cost dels dos milions de refugiats que té. És a dir, es pretén que els estats costaners de la Unió facin el filtre, i que Turquia, a canvi d'aquests fons i d'altres contrapartides en la seva negociació amb la UE, contingui els que fugen de Síria i retorni els originaris d'altres països. I mentrestant, la majoria de persones que superen el corredor balcànic segueixen arribant espontàniament a Alemanya, i posen en una difícil situació Angela Merkel, que veu com al seu país creix la xenofòbia.
Sí que hi ha molta responsabilitat espanyola en el fet que Espanya gairebé no rebi refugiats arribats de manera espontània, a causa del procediment legal que se segueix en aquests casos. Molts dels que arriben a Europa no volen venir aquí perquè saben que, mentre que a Alemanya o Suècia s'accepten més del 50% de les peticions d'asil, a Espanya fins fa un any només se'n concedien el 5%. A més, a Espanya el procediment és més complex i dificulta que els sol·licitants puguin reunir-se amb compatriotes que ja estiguin aquí. Així, s'exigeix als sol·licitants que visquin en pisos gestionats per la Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat, la Creu Roja i la Comissió Catòlica de Migracions a la ciutat que se'ls assigna. I si rebutgen aquest allotjament perquè desitgen anar allà on tenen compatriotes, perden totes les ajudes socials i econòmiques del programa de refugiats. El fet que no s'hagi aprovat el reglament de la llei d'asil del 2009 no facilita l'exercici d'aquest dret.
Escandalosa és l'espera -en molts casos, de més d'un any- dels sol·licitants sirians que es troben a Melilla i dels menys afortunats que esperen al Marroc. Quan va obrir una oficina d'asil a la frontera melillenca, Espanya va pactar amb el Marroc que només se'n deixaria passar uns 25 al dia. I si fa un any i mig els sirians havien de comprar un passaport fals marroquí per poder sortir del Marroc, ara, que ja poden travessar la frontera marroquina amb la seva documentació autèntica, han de pagar a màfies pròximes a la policia per poder estar entre els 25 elegits del dia. Tot això ha motivat que molts sirians retrocedeixin i optin per la via de Líbia cap a Itàlia. En això sí que la responsabilitat és tota la nostra.
Periodista.
La crisis de los refugiados, esas imágenes del éxodo de miles de
personas huyendo de la guerra, llegando a las islas griegas y
atravesando los Balcanes, sorteando las alambradas que se van levantado,
y esas imágenes de aquellos que fallecieron ahogados, fueron el tema
principal de la mayoría de los resúmenes del 2015 de los programas
televisivos y los suplementos de prensa en Europa. En esos resúmenes se
recordó el acuerdo de redistribuir a 160.000 refugiados en los distintos
países de la Unión Europea para aliviar la situación de Grecia, Italia y
Hungría, así como de Alemania, el principal receptor, que ha convertido
los polideportivos en albergues. El impacto de la imagen del niño Aylan Kurdi forzó que se consiguiera el acuerdo de
redistribución, al que llamaron personalidades de todos los ámbitos. Y
desde Barcelona y Madrid surgió la iniciativa de ciudades refugio.
Pero cuatro meses después no se ha activado aún la distribución de esas 160.000 personas. Alemania sigue recibiendo el grueso del flujo, mientras que en muchos lugares, como respuesta a ese flujo y a los ataques yihadistas de noviembre en París, se ha restringido la libre circulación que establece Schengen. Y aquellas asociaciones y municipios que se ofrecieron a acoger refugiados no entienden por qué no están llegando.
Pese a que algún político, como el concejal Alfred Bosch, ha acusado al Gobierno de Mariano Rajoy de bloquear la acogida de refugiados en Catalunya, las causas son más complejas. En abril, Rajoy rechazó asumir el primer contingente de 4.288 personas, pero tras la muerte de Aylan, cuando la UE acordó el reparto de los 160.000, cambió y dijo aceptar en España a 19.219 procedentes de Grecia, Italia y Hungría. Pero hasta ahora la UE solo ha redistribuido -de ese total de 160.000- a dos centenares, 19 de ellos hacia España, mientras que en fronteras como la de Macedonia solo se deja pasar a sirios, iraquís, afganos o eritreos y se bloquea el paso al resto, incluso a los que huyen de la franquicia africana del Estado Islámico, Boko Haram.
Las causas del bloqueo de este reparto no están principalmente en la Moncloa, sino en la falta de diligencia de quienes ejecutan las decisiones de la UE. Este reparto debe ser parejo a la creación de puntos de identificación en Grecia e Italia y a la asunción por parte de estos países de una política de control de sus costas para evitar la llegada de migrantes, disminuir el flujo de refugiados y retornar a los que no procedan de Siria, Irak, Afganistán o Eritrea. En esta línea van el cuerpo policial europeo que propone crear Bruselas y las contrapartidas de 3.000 millones de euros de ayuda que se ofrecen a Turquía para aliviar el coste de los dos millones de refugiados que tiene. Es decir, se pretende que los estados costeros de la Unión hagan el filtro, y que Turquía, a cambio de estos fondos y de otras contrapartidas en su negociación con la UE, contenga a los que huyen de Siria y retorne a los originarios de otros países. Y mientras, la mayoría de los que superan el corredor balcánico siguen llegando espontáneamente a Alemania, poniendo en una difícil situación a Angela Merkel, que ve como crece la xenofobia.
Sí hay mucha responsabilidad española en el hecho de que España apenas reciba refugiados llegados de manera espontánea, debido al procedimiento legal ante los mismos. Muchos de los que llegan a Europa no quieren venir aquí porque saben que, mientras que en Alemania o Suecia se aceptan más del 50% de peticiones de asilo, en España hasta hace un año solo se concedían el 5%. Además, en España el procedimiento es más complejo y dificulta que los solicitantes puedan reunirse con compatriotas que ya estén aquí. Así, se exige a los solicitantes que vivan en pisos gestionados por la Comisión Española de Ayuda al Refugiado, Cruz Roja y la Comisión Católica de Migraciones en la ciudad que se les asigna. Y si rechazan dicho alojamiento porque desean ir allí donde tienen compatriotas, pierden todas las ayudas sociales y económicas del programa de refugiados. El hecho de que no se haya aprobado el reglamento de la ley de asilo del 2009 no facilita el ejercicio de este derecho.
Escandalosa es la espera -en muchos casos, de más de un año- de los solicitantes sirios que se encuentran en Melilla y de los menos afortunados que esperan en Marruecos. Cuando abrió una oficina de asilo en la frontera melillense, España pactó con Marruecos que solo se dejase pasar a unos 25 al día. Y si hace un año y medio los sirios debían comprar un pasaporte falso marroquí para poder salir de Marruecos, ahora, que ya pueden cruzar la frontera marroquí con el suyo auténtico, deben pagar a mafias cercanas a la policía para poder estar entre los 25 elegidos del día. Todo eso ha motivado que muchos sirios retrocedan y opten por la vía de Libia hacia Italia. En esto sí que la responsabilidad es toda nuestra.
Pero cuatro meses después no se ha activado aún la distribución de esas 160.000 personas. Alemania sigue recibiendo el grueso del flujo, mientras que en muchos lugares, como respuesta a ese flujo y a los ataques yihadistas de noviembre en París, se ha restringido la libre circulación que establece Schengen. Y aquellas asociaciones y municipios que se ofrecieron a acoger refugiados no entienden por qué no están llegando.
Pese a que algún político, como el concejal Alfred Bosch, ha acusado al Gobierno de Mariano Rajoy de bloquear la acogida de refugiados en Catalunya, las causas son más complejas. En abril, Rajoy rechazó asumir el primer contingente de 4.288 personas, pero tras la muerte de Aylan, cuando la UE acordó el reparto de los 160.000, cambió y dijo aceptar en España a 19.219 procedentes de Grecia, Italia y Hungría. Pero hasta ahora la UE solo ha redistribuido -de ese total de 160.000- a dos centenares, 19 de ellos hacia España, mientras que en fronteras como la de Macedonia solo se deja pasar a sirios, iraquís, afganos o eritreos y se bloquea el paso al resto, incluso a los que huyen de la franquicia africana del Estado Islámico, Boko Haram.
Las causas del bloqueo de este reparto no están principalmente en la Moncloa, sino en la falta de diligencia de quienes ejecutan las decisiones de la UE. Este reparto debe ser parejo a la creación de puntos de identificación en Grecia e Italia y a la asunción por parte de estos países de una política de control de sus costas para evitar la llegada de migrantes, disminuir el flujo de refugiados y retornar a los que no procedan de Siria, Irak, Afganistán o Eritrea. En esta línea van el cuerpo policial europeo que propone crear Bruselas y las contrapartidas de 3.000 millones de euros de ayuda que se ofrecen a Turquía para aliviar el coste de los dos millones de refugiados que tiene. Es decir, se pretende que los estados costeros de la Unión hagan el filtro, y que Turquía, a cambio de estos fondos y de otras contrapartidas en su negociación con la UE, contenga a los que huyen de Siria y retorne a los originarios de otros países. Y mientras, la mayoría de los que superan el corredor balcánico siguen llegando espontáneamente a Alemania, poniendo en una difícil situación a Angela Merkel, que ve como crece la xenofobia.
Sí hay mucha responsabilidad española en el hecho de que España apenas reciba refugiados llegados de manera espontánea, debido al procedimiento legal ante los mismos. Muchos de los que llegan a Europa no quieren venir aquí porque saben que, mientras que en Alemania o Suecia se aceptan más del 50% de peticiones de asilo, en España hasta hace un año solo se concedían el 5%. Además, en España el procedimiento es más complejo y dificulta que los solicitantes puedan reunirse con compatriotas que ya estén aquí. Así, se exige a los solicitantes que vivan en pisos gestionados por la Comisión Española de Ayuda al Refugiado, Cruz Roja y la Comisión Católica de Migraciones en la ciudad que se les asigna. Y si rechazan dicho alojamiento porque desean ir allí donde tienen compatriotas, pierden todas las ayudas sociales y económicas del programa de refugiados. El hecho de que no se haya aprobado el reglamento de la ley de asilo del 2009 no facilita el ejercicio de este derecho.
Escandalosa es la espera -en muchos casos, de más de un año- de los solicitantes sirios que se encuentran en Melilla y de los menos afortunados que esperan en Marruecos. Cuando abrió una oficina de asilo en la frontera melillense, España pactó con Marruecos que solo se dejase pasar a unos 25 al día. Y si hace un año y medio los sirios debían comprar un pasaporte falso marroquí para poder salir de Marruecos, ahora, que ya pueden cruzar la frontera marroquí con el suyo auténtico, deben pagar a mafias cercanas a la policía para poder estar entre los 25 elegidos del día. Todo eso ha motivado que muchos sirios retrocedan y opten por la vía de Libia hacia Italia. En esto sí que la responsabilidad es toda nuestra.
No digas nada de las violaciones perpetradas por "refugiados" en Alemania, no, no digas nada, porque claro, racista sólo lo es el blanco.
ResponEliminaQuien más va a perder gracias a las "enriquecedoras aportaciones culturales" de la inmigración musulmana serán las mujeres. Lo ocurrido en Alemania es sólo un pequeño botón de muestra de lo que serán capaces de hacer cuando sean mayoría dentro de unas décadas.
ResponEliminaQué et semblen les violacions comeses per refugiats a l'Alemanya? Tot es propaganda xenòfoba? No n'hi han més cecs que aquells que no volen veure.
ResponElimina