dijous, 31 de desembre de 2015

PAU A SÍRIA EL 2016?, publico al Punt Avui sobre la resolució de l'ONU i el govern interí que s'hauria de formar a Síria, i plantejo que la certesa que tard o d'hora Al Assad sigui jutjat per crims de guerra, dificultarà que el líder sirià accepti una sortida política al conflicte que impliqui la seva renúncia.


"Encara que es pugui formar aquest govern de transició, l'escull final a la pau és la certesa que tenen Al-Assad i els caps alauites que, encara que en l'acord que s'arribi es garanteixi la seva retirada pacífica, l'autonomia per a la regió alauita de Latakia, res impediria que al cap d'uns anys, en nom de la justícia universal i de la no-prescripció dels crims contra la humanitat, siguin detinguts i condemnats".

El Punt Avui, 31 de desembre de 2015

Sembla que amb la resolució del Consell de Seguretat del 18 de desembre per posar fi a la guerra de Síria, les diferents potències i països allà enfrontats –els Estats Units, Rússia, Turquia, l'Iran, l'Aràbia Saudita, Qatar i la Unió Europea– han arribat a la conclusió que cal anar plegats i tots han de cedir per posar fi a una guerra i un èxode de refugiats que perjudica tothom. Posar fi a la guerra és imprescindible per aturar Estat Islàmic, que té allà el seu califat, des d'on amenaça Occident, Rússia, l'Iran i les monarquies petrolieres.
La resolució 2254 del Consell de Seguretat estableix que es reuneixin totes les parts, excloent Estat Islàmic i el Front Al-Nusra –franquícia siriana d'Al-Qaida–, es formi un govern de transició i, en un termini de divuit mesos, se celebrin eleccions. Això significa que Turquia haurà de deixar d'ofegar els kurds sirians, tot i que la creació d'una regió autònoma kurda vagi en contra dels seus interessos. Significa que Rússia ha de deixar de bombardejar els grups sunnites armats no vinculats a Estat Islàmic i a Al-Qaida. Significa que Qatar i l'Aràbia Saudita han de deixar de finançar els grups insurgents. I també que Hezbol·là i l'Iran han de deixar de lluitar a Síria, tot i que, paradoxalment, han estat els més eficaços defensors de
la minoria cristiana.
L'evacuació i l'intercanvi de civils i combatents sunnites i alauites, feta el 27 de desembre gràcies a l'acord entre Hezbol·là, l'exèrcit sirià i les milícies sunnites, que ha permès evacuar cap al Líban i Turquia 800 persones, és una mostra de la voluntat de les parts a cooperar.
La resolució, i l'acord polític amb què es va aprovar, ja no planteja la retirada immediata de Baixar al-Assad ni exigeix la seva absència en el govern de transició. Però després de més de quatre anys de guerra i de destrucció de la societat siriana, es fa difícil imaginar com s'hauria de formar aquest govern.
L'abril del 2011 Al-Assad va reprimir a sang i foc les protestes en demanda de democràcia. I els grups armats laics o multiconfessionals del primer any de guerra van ser arraconats per milícies islamistes controlades per les monarquies petrolieres, tot i que aquestes es van veure superades pel Front Al-Nusra i, després, per Estat Islàmic, mentre les tropes d'Al-Assad cometien tota mena de crims de guerra.
Però, encara que es pugui formar aquest govern de transició, l'escull final a la pau és la certesa que tenen Al-Assad i la resta de caps alauites que, encara que en l'acord que s'arribi es garanteixi la seva retirada pacífica, l'autonomia per a la regió alauita de Latakia, res impediria que al cap d'uns quants anys, en nom de la justícia universal i de la no-prescripció dels delictes de crims contra la humanitat, siguin detinguts i condemnats. Encara que Al-Assad s'exiliés a Rússia o a l'Iran, aquests països canviaran. I sigui en el marc del Tribunal Penal Internacional, en el de les lleis sirianes o en les del país on s'exiliessin, Al-Assad i els seus saben que probablement acabaran a la garjola. Per paradoxal que sigui, el gran avenç de la universalitat de la persecució dels crims contra la humanitat i el genocidi, que està per sobre de qualsevol amnistia i pacte polític d'una transició, pot ser l'escull per aconseguir la pau. I atès que resulta impensable substituir l'administració i l'exèrcit sirià per una força internacional, sense Al-Assad no hi haurà ni pau ni transició.
Xavier Rius, periodista

2 comentaris:

  1. El problema es el islam. Donde los musulmanes son mayoría, hay guerra. Ninguno de los 57 países musulmanes está en paz, en todos hay guerras y subdesarrollo: musulmanes verdaderos que interpretan correctamente el Corán matan a musulmanes a los que consideran flojos musulmanes, y matan también a cristianos, judíos... en fin a todo el mundo, y los musulmanes susodichos "flojos" tampoco son precisamente santos, ya que no dicen ni pío en contra de los musulmanes que siguen el Corán en todo y sin manipularlo, y porque todos los musulmanes quieren que la charía (la ley musulmana, y que coincide con la antítesis de los derechos humanos) reine en cada palmo del planeta. Aquí, cuando España tenga una mayoría musulmana gracias a personajes como Xavier Rius Sant, habrá guerras civiles, étnicas, fraticidas... y habrá amputaciones de prepucios, de clítoris, de mano o pie a quien haya robado un huevo, de cabeza a los apóstatas y no-musulmanes, y a los animales, sin adormecerlos para que sufran más, etc. Siria es ahora lo que Europa será de aquí unos 30 años, gracias al "pacifismo" de Xavier Rius Sant, entre otros. De hecho, una guerra civil de bajo nivel, pero guerra a fin de cuentas, ya existe en Francia por ejemplo.

    ResponElimina
  2. Europa se entrega al islam y se resigna ante la muerte
    http://www.alertadigital.com/2016/01/05/europa-se-entrega-al-islam-y-se-resigna-ante-la-muerte-2/

    ResponElimina