diumenge, 27 de setembre del 2020

MACRON i LA LLUITA CONTRA EL SEPARATISME ISLÀMIC. L’anunci de classes de religió islàmica a Catalunya ha coincidit amb la voluntat del president francès de defensar la laïcitat de l'Estat. Ho analitzo a NacióDigital

  

NacióDigital, diumenge 27 de setembre de 2020

 Xavier Rius Sant, periodista

L’anunci del Departament d’Educació que s’impartirà religió islàmica com a assignatura optativa en algunes escoles públiques -en atendre la Generalitat la demanda de 2.000 famílies- ha creat controvèrsia tant entre sectors de la comunitat educativa, com de les mateixes forces d’esquerra. Des de posicions progressistes sempre s’havia rebutjat que s’impartís religió catòlica als centres, ni que sigui com optativa. Una cosa és estudiar les religions a secundària i l’altra fer classes de religió a primària.

Serà la Unió de Comunitats Islàmiques de Catalunya, que presideix Mohamed el Ghaidouni, l’entitat responsable de la selecció del professorat i que aquest accepti el marc en què s'hauran d'impartir les classes. Tot i que entre la comunitat educativa hi ha la por a ser acusats d’islamòfobs, entre els que rebutjaven que s’imparteixi religió catòlica, preocupa que la inclusió de la islàmica generi un increment de famílies que demanin la catòlica, trencant l’ideari laic de bona part de les escoles.

 L’anunci que a Catalunya s’impartirà religió islàmica ha coincidit en el temps amb la voluntat del president francès, Emmanuel Macron, de plantejar una sèrie de mesures per defensar laïcitat d'un Estat on no es fa religió a l’escola pública, tret dels departaments exalemanys d’Alsàcia i Mosel·la, on regeix un concordat no derogat.
A França, per exemple, seria impensable que, com va passar aquí, el funeral d’Estat per les víctimes de tragèdies com les de l’avió de Germanwings estavellat el 2015 fos un acte religiós catòlic. De la mateixa manera que l'acte de dol per l'atemptat del 17-A fons una cerimònia ultireligiosa. A França el funeral d’estat sempre és civil.  

Ara Macron vol plantejar una sèrie de mesures, alguna de les quals ja s’han anunciat, com la prohibició que ginecòlogues i llevadores franceses facin els certificats de virginitat que s’exigeix a les noies musulmanes o filles de musulmans a l’hora de casar-se. Mesures per combatre el que s’anomena "separatisme" i "comunitarisme" que regeix amb més o menys intensitat en part de la població de religió musulmana, alguns de tercera generació.
A França aquestes normes paral·leles potser poden ser ignorades per aquells homes fills de musulmans que volen fer la seva vida perquè han deixat de creure o perquè han relativitzat la religió en l’àmbit estrictament privat. Si tenen independència econòmica, no cal que donin xplicacions a ningú, donat que un home musulmà pot casar-se amb una dona no musulmana.

 Però resulta una presó infranquejable per les dones musulmanes que estimen a un no musulmà o per a les filles de musulmans que has esdevingut atees o agnòstiques, ja que l’islam prohibeix el matrimoni d’una musulmana amb un no musulmà. I una filla de musulmà sempre se la considerarà musulmana. Als països islàmics no és legalment possible deixar de ser musulmà ni que una musulmana o filla de musulmà pugui casar-se amb un "infidel". En canvi, un musulmà pot casar-se amb una cristiana perquè que es creu que l’Islam es transmet amb el semen i la dona només és la terra on es posa la llavor.
Tot i que sovint les famílies europees que ho fan, se n’amaguen, totes les parelles europees que han adoptat un nen o nena marroquí, han hagut de passar prèviament pel consultat o la mesquita apostatant del cristianisme i fent la Shahada o conversió a l’islam. També fan la Shahada molts homes europeus ateus o cristians que es casen aquí amb una musulmana o filla de musulmans. No perquè ho exigeixi a Europa el codi civil, sinó com a condició per tal que la família d’ella i la dita comunitat accepti el matrimoni com vàlid i evitar que la considerin quelcom semblant a una prostituta.  

Les mesures de Macron
Les mesures que vol aprovar Macron a França, algunes de difícil plasmació legal, pretenen combatre no només els guetos físics i socials en què es tanca a moltes dones franceses o residents a França de religió islàmica, sinó també que es consolidin en certs barris i entorns  model de vida que contradiuen drets fonamentals establerts amb igualtat entre sexes. El dret a l’educació de les dones, dret al treball, dret a creure en Déu i a deixar de creure-hi, dret a casar-te o aparellar-te amb qui et sembli, entre altres.
Aquesta voluntat de Macron de legislar contra el separatisme i comunitarisme islàmic coincideix amb el debat sobre el dret a la blasfèmia i a les manifestacions contràries als sentiments religiosos, ara que s’està fent a París el judici per l’atemptat de Charlie Hebdo de gener de 2015.
Precisament la periodista del setmanari, Zineb El Rhazoui, viu protegida per la policia des de llavors. Són moltes les dones exmusulmanes a Europa, també a Catalunya i Espanya que denuncien la persecució i amenaces de la Comunitat per haver deixat de creure i fer-ho públic, per aparellar-se amb un no musulmà o per denunciar el masclisme de la religió islàmica.

Dones laiques i exmusulmanes
A Catalunya i l’estat espanyol el col·lectiu Neswia està format per dones musulmanes laiques i exmusulmanes com Mimunt Hamido, Hakima Abdoun, la sahrauí Nasara o l’amazig Zoubida Boughaba, que denuncien no només el masclisme de les societats i col·lectius islàmics, sinó també la tolerància de les esquerres amb les pautes de segregació de l’islam. Neguen que portar el vel sigui una opció que es pren en llibertat, com defensa part de l’esquerra, sinó que en la majoria de casos és una imposició de la família i la Comunitat.
També lamenten que en la defensa del feminisme, el col·lectiu LGTIB i la normalització de les relacions sexuals entre joves, aquesta part de les esquerres, mirin cap a l’altra banda i fugin d'estudi amb l’argument que “elles, les dones musulmanes, han de fer el seu camí”. Tampoc veuen bé que l’esquerra adopti dins la diversitat alguna feminista islàmica amb vel a les seves llistes, alhora que fan silenciar a les exmusulmanes que han triat com opció dins d’aquesta diversitat ser atees. Millor dit, no és que hagin triat pel seu orgull ser atees. Igual que un homosexual no ho tria, moltes filles de musulmans no trien ser atees, simplement s'adonen que ho són.

Quan l'esquerra apropa les exmusulmanes a la dreta
I es que una crítica que fan aquestes filles de musulmans, musulmanes laiques o atees és que l’esquerra expulsa a les dones exmusulmanes i les apropa a la dreta. Recordem, per exemple l’eurodiputada belga, Assita Kanko, que va rebre a Puigdemont i Comín el primer dia que van anar al Parlament Europeu. Va néixer a Burkina Faso en una família musulmana, va apostatar i va impulsar a Bèlgica campanyes contra l’ablació. I va acabar renegant de les esquerres, perquè al seu entendre ignoraven els valors de la Il·lustració europea quan es tractava de les problemàtiques de les dones dels països musulmans. Ara és eurodiputada del partit conservador Nova Aliança Flamenca.
Un cas similar al de la somali Ayaan Hirsi Ali, que es va establir a Holanda on va estudiar i va esdevenir atea. I després de militar un  temps en el patit socialdemòcrata, desenganyada del relativisme cultural que al seu entendre practicava, va acabar sent diputada del conservador Partit Popular. Va patir diverses amenaces de mort i intents d’assassinat, vivint ara als Estats Units on continua amb protecció policial. A Twitter, posant la paraula “ex muslims” trobarem centenars de comptes de grups d’exmusulmans, majoritàriament dones, que denuncien arreu del món, també a Europa, la persecució i amenaces que pateixen per haver abandonat l’Islam.
I és que el pinyol d’aquest conflicte és que els Estats islàmics, a diferència dels de tradició cristiana o jueva, no accepten els valors de la Il·lustració que té com a nucli la llibertat de pensament, de creure o no creure i poder-ho explicar-ho amb normalitat. I és que els països musulmans no només no reconeixen que un musulmà pugui deixar de ser-ho, sinó que es persegueix i castiga l’apostasia. En uns països amb la mort física, en altres amb penes de presó, i en altres amb la mort civil.

Religió en en l'àmbit privat
A Europa, després de les guerres religioses entre catòlics i protestants dels segles XVI i XVII, es van implantar en el XVIII i XIX a la major part del vell continent els valors de la Il·lustració, que ubiquen les creences religioses en l’àmbit privat, mentre la raó, la ciència i el lliure pensament ocuparien el públic. I amb més o menys rapidesa aquesta concepció es va imposar. El catolicisme, que en l’Evangeli relativitza o deixa sense valor les crides a castigar aquí a la Terra pecadors i infidels que es fan a l’Antic Testament, va oficialitzar la seva adaptació amb el Concili Vaticà II.
El Judaisme té com a llibre la Torà -que coincideix en el fonamental amb l’Antic Testament- no ha fet una readaptació del seu text. Israel, però, va ser creat per Ben Gurion, que no amagava que, malgrat ser jueu per cultura i família, no era creient. A Israel una persona que afirma que és ateu o que és homosexual, no només no ho ha d’amagar, sinó que pot tenir un càrrec públic. Molts diputats de la Kenésset israeliana, afirmen que són ateus i encara que no agradi als ultraortodoxos, no passa absolutament res.
Més enllà que s’imparteixi religió islàmica a les escoles catalanes, i que aquesta no es faci separant nens i nenes a la classe,  el repte d’acabar amb les segregacions per l’origen culturals i religiós, també s’ha d’afrontar a casa nostra. La solució no és fàcil. Per això cal estar atents a les propostes que farà Macron. I sobretot aquí, escoltar les queixes de les filles d’immigrants musulmans que volen ser simplement dones europees que vesteixen i estimen a qui volen i se senten perseguides per la Comunitat.

  

                                                   

 Llegir a NacióDigital

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada