dimecres, 8 de febrer del 2023

El vel de l'Islam. De la incapacitat d'ubicar la religió en l'àmbit privat , com va fer Europa amb la Il·lustració, enixen tant el salafuisme docial i polític, com el gihadisme violent. Publico al Triangle amb motiu del Sense Ficció de TV3

                             



El Triangle, dimecres 8 de febrer de 2023 

 Xavier Rius Sant, periodista

El programa Sense Ficció es va atrevir el 24 de gener amb el documental Atrapades entre dos mons a trencar el tabú sobre la situació que viuen a Catalunya les filles de musulmans, que han esdevingut atees o agnòstiques o, que inicien una relació sentimental amb un no musulmà. Als paísos islàmics no es permet que una musulmana o filla de musulmans es pugui casar amb un no musulmà. A l’inrevés sí, un musulmà es pot casar amb una cristiana, donat que es creu que l’islam es transmet amb el semen del pare. I són moltes les dones europees que es casen amb un musulmà magribí o fill de magribins sense que se’ls exigeixi convertir-se, si bé els fills s’educaran com a musulmans i tindran nom musulmà. I moltes filles d’immigrants musulmans, residents elles i la seva família a Europa, que es volen casar amb un europeu no musulmà, per tal de no ser repudiades per la família i assetjades per l’anomenada “comunitat”, no tenen més remei que forçar a que el seu futur marit a fer el ritual de conversió a l’islam, encara que sigui de mentida.

En el documental de TV3 les filles de musulmans que hi apareixien denunciaven també la persecució que patien per haver-se negat a portar el vel. Un vel que, com expliquen sovint la melillense Mimunt Hamido, autora del llibre “No nos taparán” i la catalana Najat el Hachmi, és molt diferent del mocador que portaven les seves àvies al Marroc. Unes àvies que anaven amb un vestit de mànigues amples que mostrava els colzes i no cobria el coll, i un mocador al cap que deixava a la vista les orelles i part del cabell. Ara en canvi el nou vel vingut d’Aràbia Saudita implica tapar tot el cabell, les orelles, tot el coll i la part de sota la barbeta.

Hi ha una crítica en els moviments d’ex-musulmanes a Europa cap a les esquerres i partits de centre que es neguen a donar suport a les filles de musulmanes que han deixat de creure o que volen casar-se amb un no musulmà. Lamenten que per les esquerres tots podem ser transsexuals o bisexuals i autodeterminar-nos el gènere, però no defensen el dret a deixar de creure de les filles d’immigrants musulmans o a enamorar-se d’un europeu no musulmà. No es condemna, argumentant la suposada complexitat de la qüestió i dient que no es poden aplicar paràmetres occidentals, ni valorar-ho des de la superioritat moral eurocentrista per dir què poden fer o no fer la filles de musulmans. I no es cap casualitat que moltes ex-musulmanes europees davant d’aquest abandonament que pateixen per part de les esquerres i també del partits de centre acabin acostant-se a la ultradreta. Recorda el lector a la diputada flamenca negra Assita Kanko que va rebre Puigdemont al Parlament Europeu el dia que va aconseguir la credencial d’eurodiputat? Kanko, nascuda a Burkina Faso, farta del relativisme cultural de la majoria de partits belgues i flamencs, va afiliar-se a la Nova Aliança Flamenca, adscrita al grup de Conservadors i Reformistes del Parlament Europeu en el que també hi són Vox i els Germans d’Itàlia de Meloni.

Després de l’assassinat a Algeciras de Diego Valencia, membres de les associacions islàmiques andaluses responien dient que l’Islam és una religió de pau i citaven mal traduïda la sura 5-32 de l’Alcorà, afirmant que el llibre sagrat diu que “qui mata un innocent mata tota la humanitat”. Fragment de l’Alcorà que si es tradueix correctament, condemna que es mati a “qui no ha mort ningú, ni estès la corrupció moral per la Terra”. I acte seguit diu que cal “crucificar i amputar a qui combat a Alà i al seu enviat –Mahoma- i a qui estén la corrupció moral per la Terra”. I rebutjar o negar la religió d’Alà, és combatre’l. Dir que l’Alcorà no va ser revelat per l’arcàngel Gabriel a Mahoma, sinó inventat per uns homes, i que el seu contingut, la llei islàmica, és una barbaritat aplicar-lo, és combatre a Mahoma. I dir que una filla de musulmans pugui tenir relacions sexual amb un no musulmà, o fer públic que ha deixat de creure, és estendre la corrupció per la terra.

I és que el problema rau en que mentre les societats de les altres dues religions monoteistes, el judaisme i el cristianisme, han assumit la llibertat ideològica i de creences, deixant la religió en l’àmbit personal, i tant a les democràcies de tradició cristiana com a Israel, molts ateus han pogut ser i són primers ministres, les societats islàmiques es neguen a treure’s el seu vel mental. I d’aquesta incapacitat d’ubicar la religió en l’àmbit privat, com va fer Europa amb la Il·lustració, neix tant el salafisme social i polític com el gihadisme violent.

 

Leer en castellano en la web del Triangle. 8 de febrero de 2023

El programa Sense Ficció se atrevió el 24 de enero con el documental Atrapades entre dos mons a romper el tabú sobre la situación que viven en Cataluña las hijas de musulmanes, que se han convertido en ateas o agnósticas o, que inician una relación sentimental con un no musulmán. En los países islámicos no se permite que una musulmana o hija de musulmanes pueda casarse con un no musulmán. Al revés sí, un musulmán puede casarse con una cristiana, dado que se cree que el islam se transmite con el semen del padre. Y son muchas las mujeres europeas que se casan con un musulmán magrebí o hijo de magrebíes sin que se les exija convertirse, si bien los hijos se educarán como musulmanes y tendrán nombre musulmán. Y muchas hijas de inmigrantes musulmanes, residentes ellas y su familia en Europa, que quieren casarse con un europeo no musulmán, para no ser repudiadas por la familia y asediadas por la llamada “comunidad”, no tienen más remedio que forzar a que su futuro esposo a hacer el ritual de conversión al islam, aunque sea de mentira.

En el documental de TV3 las hijas de musulmanes que aparecían denunciaban también la persecución que sufrían por haberse negado a llevar el velo. Un velo que, como explican a menudo la melillense Mimunt Hamido, autora del libro “No nos taparán” y la catalana Najat el Hachmi, es muy diferente al pañuelo que llevaban sus abuelas en Marruecos. Unas abuelas que iban con un vestido de mangas anchas que mostraba los codos y no cubría el cuello, y un pañuelo en la cabeza que dejaba a la vista las orejas y parte del cabello. Ahora en cambio el nuevo velo venido de Arabia Saudita implica tapar todo el cabello, las orejas, todo el cuello y la parte de debajo de la barbilla.

Hay una crítica en los movimientos de ex-musulmanas en Europa hacia las izquierdas y partidos de centro que se niegan a apoyar a las hijas de musulmanas que han dejado de creer o que quieren casarse con un no musulmán. Lamentan que para las izquierdas todos podemos ser transexuales o bisexuales y autodeterminarnos el género, pero no defienden el derecho a dejar de creer de las hijas de inmigrantes musulmanes o a enamorarse de un europeo no musulmán. No se condena, argumentando la supuesta complejidad de la cuestión y diciendo que no se pueden aplicar parámetros occidentales, ni valorarlo desde la superioridad moral eurocentrista para decir qué pueden hacer o no hacer las hijas de musulmanes. Y no es ninguna casualidad que muchas ex-musulmanas europeas ante este abandono que sufren por parte de las izquierdas y también de los partidos de centro acaben acercándose a la ultraderecha. ¿Recuerda el lector a la diputada flamenca negra Assita Kanko que recibió a Puigdemont en el Parlamento Europeo el día que logró la credencial de eurodiputado? Kanko, nacida en Burkina Faso, harta del relativismo cultural de la mayoría de partidos belgas y flamencos, se afilió a la Nueva Alianza Flamenca, adscrita al grupo de Conservadores y Reformistas del Parlamento Europeo en el que también están Vox y los Hermanos de Italia de Meloni.

Tras el asesinato en Algeciras de Diego Valencia, miembros de las asociaciones islámicas andaluzas respondían diciendo que el Islam es una religión de paz y citaban mal traducida la sura 5-32 del Corán, afirmando que el libro sagrado dice que “quien mata a un inocente mata a toda la humanidad”. Fragmento del Corán que si se traduce correctamente, condena que se mate a «quien no ha matado a nadie, ni extendido la corrupción moral por la Tierra». Y acto seguido dice que hay que “crucificar y amputar a quien combate a Alá y a su enviado –Mahoma– y a quien extiende la corrupción moral por la Tierra”. Y rechazar o negar la religión de Alá, es combatirlo. Decir que el Corán no fue revelado por el arcángel Gabriel a Mahoma, sino inventado por unos hombres, y que su contenido, la ley islámica, es una barbaridad aplicarlo, es combatir a Mahoma. Y decir que una hija de musulmanes puede tener relaciones sexuales con un no musulmán, o hacer público que ha dejado de creer, es extender la corrupción por la tierra.

Y es que el problema radica en que mientras las sociedades de las otras dos religiones monoteístas, el judaísmo y el cristianismo, han asumido la libertad ideológica y de creencias, dejando la religión a nivel personal, y tanto en las democracias de tradición cristiana como en Israel, muchos ateos han podido ser y son primeros ministros, las sociedades islámicas se niegan a quitarse su velo mental. Y de esa incapacidad de ubicar la religión en el ámbito privado, como hizo Europa con la Ilustración, nace tanto el salafismo social y político como el yihadismo violento.


 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada