dimarts, 28 de març del 2023

    


  Xavier Rius Sant

El Triangle, 28 de març de 2023

Temps mort a Israel. Després de dies de vagues i manifestacions massives, el primer ministre d’Israel, Benyamin Netanyahu, ha ajornat l’aprovació de la reforma judicial cinc setmanes, fins després de la Pasqua jueva. Una reforma que pretén garantir impunitat a Netanyahu front les tres causes penals que pesen sobre ell per corrupció, evitaria la seva destitució, i acabaria amb la separació de poders, sense que cap òrgan judicial pogués censurar al govern i les seves actuacions. I és que a Israel, que no té constitució ni Tribunal Constitucional ni segona cambra parlamentària, és el Suprem l’únic òrgan que pot auditar i tombar les lleis del Parlament i actuacions del govern. I evidentment fins ara, si un tribunal condemna i inhabilita un polític, i el Suprem ho ratifica, la sentència s’ha de complir.

La reforma de Netanyahu és rebutjada no només pels partits del bloc opositor sinó també per les empreses start-up que lideren l’economia israeliana, que al·leguen que sense democràcia ni separació de poders no hi ha inversions estrangeres, així com per bona part dels responsables de defensa i els serveis d’intel·ligència del país, i de tots aquells sectors de la societat israeliana que volen viure en un règim homologable a les democràcies europees. I és que si s’anul·lava la tutela de Tribunal Suprem i el govern ordena a policies i militars actuar encara amb més impunitat amb armes letals contra els palestins o també contra manifestants israelians, podrien ser acusats de crims de guerra i detinguts si viatjaven a l’estranger. Les reiterades peticions del president d’Israel, Isaac Herzog, que trencant la neutralitat de la institució demanà a Netanyahu que desistís de continuar amb la reforma judicial, era una mostra de la gravetat de la situació.  El fet que Netanyahu hagués nomenat l’ultradretà i racista Itamar Ben-Gvir com a ministre de Seguretat Nacional aventura ja quines serien les ordres que podrien rebre a partir d’ara els policies i soldats si no estan sota la tutela judicial. El cessament diumenge del ministre de Defensa, Yoav Gallant, que havia demanat públicament la retirada de la reforma judicial, i les crides a la insubmissió fetes des de nombrosos estaments, van ser la gota que va estar a punt d’abocar a Israel a una desestabilització fins ara mai vista.

Així doncs, a favor o en contra de la reforma judicial hi ha dues concepcions oposades del que és Israel. D’una banda, els defensors d’un règim mínimament laic i democràtic i d’un govern que pugui ser auditat, similar al de les democràcies europees. I per una altra, Netanyahu i els seus seguidors, entre els que hi ha bona part del colons que volen treure encara més terres als palestins i deportar-los no se sap on, amb dret absolut a disparar sense preguntar primer, així com els partits religiosos ultraortodoxos. Sectors religiosos que, a canvi de donar suport a la reforma judicial, ampliarien els seus privilegis de no fer el servei militar i, en molts casos, de no haver de treballar, en dedicar el seu dia a la pregària, l’estudi de la Torà i el compliment de la visó més estricta dels preceptes del judaisme, a l’espera que d’una vegada arribi el Messies, que ves per on es demora ja massa.

Sense qüestionar la sinceritat i legitimitat d’aquestes protestes de la meitat dels ciutadans d’Israel que han sortit al carrer i han aturat el país en defensa de la democràcia i la separació de poders a Israel, sorprèn que la societat israeliana no hagi actuat de la mateixa manera davant la reiterada vulneració dels drets de l’altra meitat de persones que viuen en el territori que de fet administra Israel i que no tenen nacionalitat israeliana, els palestins. És un fet que aquest Israel laic i democràtic que reivindica des de fa setmanes l’estat de dret, ha mirat durant dècades cap a un altre costat a mida que s’ampliaven els assentaments i colònies jueves, es demolien barris àrabs de Jerusalem o es permetia a l’exèrcit disparar amb impunitat cap a palestins desarmats.

Ja veurem d’aquí un mes, quan Netanyahu intenti culminar la reforma judicial, si es sortirà amb la seva o no. Ell, que ha governat més de quinze anys Israel, només desitja impunitat i farà el que calgui per assegurar-la. Però a Israel no es juga ara només la impunitat d’un polític de 73 anys. Es juga si continua un govern amb polítics d’ultradreta com Itamar Ben-Gvir. Ben-Gvir de la facció Otzma Yehudit, “poder jueu” és seguidor del desaparegut Meir Kahane, un extremista defensor de polítiques racistes, no només vers els palestins sinó també cap el àrabs israelians. I per retallar més drets d’aquests àrabs de ciutadania israeliana, i per tal que  els ministres ultraortodoxos que són al govern puguin acabar amb el modus de vida, diguem europeu, de molts ciutadans de Tel Aviv, prohibint per exemple les relacions homosexuals, resulta imprescindible acabar amb el poder del Tribunal Suprem. Veurem d’aquí cinc setmanes si l’aturada decidida ara per Netanyahu ha estat només una estratègia per acabar amb les protestes i es surt amb la seva, o si tot ha estat només una pausa i les protestes aconsegueixen fer-lo caure.

Mentre, els palestins s’ho miren amb ironia, ja que aquest mig Israel que lluita per  la llibertat, no s’ha mobilitzar per la dels qui habitaven aquella terra fa setanta anys i els seus descendents.


Netanyahu se detiene pero no retrocede

 Xavier Rius Sant, El Triangle, 29 de marzo de 2023

Tiempo muerto en Israel. Tras días de huelgas y manifestaciones masivas, el primer ministro de Israel, Benyamin Netanyahu, ha aplazado la aprobación de la reforma judicial cinco semanas, hasta después de la Pascua judía. Una reforma que pretende garantizar impunidad a Netanyahu frente a las tres causas penales que pesan sobre él por corrupción, evitaría su destitución, y acabaría con la separación de poderes, sin que ningún órgano judicial pudiera censurar al gobierno y sus actuaciones. Y es que en Israel, que no tiene constitución ni Tribunal Constitucional ni segunda cámara parlamentaria, es el Supremo el único órgano que puede auditar y tumbar las leyes del Parlamento y actuaciones del gobierno. Y evidentemente hasta ahora, si un tribunal condena e inhabilita a un político, y el Supremo lo ratifica, la sentencia debe cumplirse.

La reforma de Netanyahu es rechazada no sólo por los partidos del blog opositor sino también por las empresas start-up que lideran la economía israelí, que alegan que sin democracia ni separación de poderes no existen inversiones extranjeras, así como por buena parte de los responsables de defensa y servicios de inteligencia del país, y de todos aquellos sectores de la sociedad israelí que quieren vivir en un régimen homologable a las democracias europeas. Y es que si se anulaba la tutela de Tribunal Supremo y el gobierno ordena a policías y militares actuar aún con mayor impunidad con armas letales contra los palestinos o también contra manifestantes israelíes, podrían ser acusados de crímenes de guerra y detenidos si viajaban en el extranjero. Las reiteradas peticiones del presidente de Israel, Isaac Herzog, que rompiendo la neutralidad de la institución pidió a Netanyahu que desistiera de continuar con la reforma judicial, era una muestra de la gravedad de la situación. El hecho de que Netanyahu hubiera nombrado al ultraderechista y racista Itamar Ben-Gvir como ministro de Seguridad Nacional aventura ya cuáles serían las órdenes que podrían recibir a partir de ahora los policías y soldados si no están bajo la tutela judicial. El cese el domingo del ministro de Defensa, Yoav Gallant, que había pedido públicamente la retirada de la reforma judicial, y los llamamientos a la insumisión hechas desde numerosos estamentos, fueron la gota que estuvo a punto de abocar a Israel a una desestabilización hasta ahora nunca vista.

Así pues, a favor o en contra de la reforma judicial existen dos concepciones opuestas de lo que es Israel. Por un lado, los defensores de un régimen mínimamente laico y democrático y de un gobierno que pueda ser auditado, similar al de las democracias europeas. Y por otra, Netanyahu y sus seguidores, entre los que se encuentran buena parte de los colonos que quieren quitar aún más tierras a los palestinos y deportarlos no se sabe dónde, con derecho absoluto a disparar sin preguntar primero, así como los partidos religiosos ultraortodoxos. Sectores religiosos que, a cambio de apoyar la reforma judicial, ampliarían sus privilegios de no realizar el servicio militar y, en muchos casos, de no tener que trabajar, al dedicar su día a la oración, el estudio de la Torá y el cumplimiento de la visón más estricta de los preceptos del judaísmo, a la espera de que de una vez llegue el Mesías, que mira por dónde se demora ya demasiado.

Sin cuestionar la sinceridad y legitimidad de estas protestas de la mitad de los ciudadanos de Israel que han salido a la calle y han parado el país en defensa de la democracia y la separación de poderes en Israel, sorprende que la sociedad israelí no haya actuado del mismo modo ante la reiterada vulneración de los derechos de la otra mitad de personas que viven en el territorio que de hecho administra Israel y que carecen de nacionalidad israelí, los palestinos. Es un hecho que este Israel laico y democrático que reivindica desde hace semanas el estado de derecho, ha mirado durante décadas hacia otro lado a medida que se ampliaban los asentamientos y colonias judías, se demolían barrios árabes de Jerusalén o se permitía al ejército disparar con impunidad hacia palestinos desarmados.

Ya veremos de aquí a un mes, cuando Netanyahu intente culminar la reforma judicial, si se saldrá con la suya o no. Él, que ha gobernado más de quince años Israel, sólo desea impunidad y hará lo necesario para asegurarla. Pero en Israel ahora no está en juego sólo la impunidad de un político de 73 años. Se juega si sigue un gobierno con políticos de ultraderecha como Itamar Ben-Gvir. Ben-Gvir de la facción Otzma Yehudit, “poder judío” es seguidor del desaparecido Meir Kahane, un extremista defensor de políticas racistas, no sólo hacia los palestinos sino también hacia los árabes israelíes. Y para recortar más derechos de estos árabes de ciudadanía israelí, y para que los ministros ultraortodoxos que están en el gobierno puedan acabar con el modo de vida, digamos europeo, de muchos ciudadanos de Tel Aviv, prohibiendo por ejemplo las relaciones homosexuales, resulta imprescindible acabar con el poder del Tribunal Supremo. Veremos dentro de cinco semanas si el paro decidido ahora por Netanyahu ha sido sólo una estrategia para acabar con las protestas y se sale con la suya, o si todo ha sido sólo una pausa y las protestas consiguen derribarle.

Mientras, los palestinos se lo miran con ironía, ya que esta mitad de Israel que lucha por la libertad, no se ha movilizado por la de quienes habitaban aquella tierra hace setenta años y sus descendientes.

 

 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada