Xavier Rius Sant, El Triangle diumenge 22 de desembre de 2024
Leer en castellano en El Triangle
Opinions, anàlisis, informacions i notícies sobre immigració, ultradreta, drets humans, seguretat, gihadisme i política internacional, en aquests temps d’incerteses. També escric sobre el Moianès i política catalana (contacte:xrius1@gmail.com)
Xavier Rius Sant, El Triangle diumenge 22 de desembre de 2024
Leer en castellano en El Triangle
Xavier Rius Sant, periodista. La Vanguardia, dissabte 21 de desembre de 2024
Un chiste que explican palestinos y libaneses dice así: un periodista europeo que esperando para embarcar en un aeropuerto coincide con un palestino, un libanés, un sirio y un israelí, les pregunta: “Disculpen, ¿me podrían dar su opinión sobre el último acuerdo de paz?”. El palestino responde: “¿Paz?, ¿qué es paz?”. El libanés pregunta: “¿Acuerdo?, ¿qué es un acuerdo?”. El sirio dice: “¿Opinión?, ¿qué es dar tu opinión?”. Y por último el israelí pregunta: “¿Disculpen?, ¿qué significa disculpen?”.
Mientras que cualquiera que sigue la actualidad del Próximo Oriente podría comprender la ironía de la reacción del palestino, el libanés y el israelí, no pasa lo mismo con la del sirio. Dado que, pese a la brutalidad de la guerra civil y la dictadura, existía la idea de que, a pesar de tener un régimen autocrático como otros de la región, en Siria y en la culta Damasco, donde nunca han de dejado de sonar las campanas de las iglesias y se podía ver a mujeres sin velo y a personas de ambos sexos tomando alcohol, se respiraba una libertad ausente en la mayoría de países de la región. Pero la realidad, como insinúa el chiste, para los ciudadanos sirios, sometidos al control estricto de la policía política y su red de confidentes, es que mostrar en voz alta una opinión crítica con el régimen significaba acabar en alguna de las cárceles y centros de tortura. Centros que estos días vemos en las crónicas y describe Helena Pelicano en La Vanguardia , en los que la mayoría que entraban nunca salían. En Damasco se podía beber alcohol y las mujeres podían ir sin velo, pero la más mínima crítica al régimen en voz alta podía causar la muerte tras días de tortura.
En cambio sí parece un chiste que, tras el cónclave diplomático del pasado sábado en Jordania, Arabia Saudí, Qatar, Bahréin, y Egipto, junto a los representantes de la ONU, Estados Unidos, la Unión Europea y Turquía, soliciten que el gobierno provisional liderado por la antigua franquicia de Al Qaeda redacte una Constitución inclusiva y convoque elecciones, cuando ni en las monarquías petroleras ni en Egipto se convocan elecciones, o si se convocan, el resultado ya se sabe de antemano. Ninguno de los países que despertaron en el 2011 con las llamadas primaveras árabes es ahora una democracia, ni siquiera Túnez, donde el presidente Kais Saied hace dos años disolvió el Parlamento. Por paradójico que sea, dejando de lado Jordania, los dos únicos estados árabes que podrían calificarse de democráticos y con una separación de poderes vigente son Líbano e Irak, si bien ambos son prisioneros del comunitarismo de su Constitución, que obliga a repartir el poder y las instituciones basándose en cuotas étnico-religiosas heredadas de la guerra. Y además ambos países, sobretodo Líbano, desde hace dos años sin presidente y con un Gobierno en funciones, sufren la interferencia de las disputas de las potencias vecinas. La causa principal del bloqueo político que padecen las instituciones de Irak y sobretodo Líbano se debe a ser campo de batalla entre el eje chiita, liderado por Irán, y el sunita, liderado por Arabia Saudí. Y los que ahora han ganado en Siria y derrotado a los alauíes chiitas de El Asad son sunitas, pero deben la victoria a Turquía, que vuelve a ser la potencia regional como en los tiempos otomanos antes que Francia e Inglaterra trazaran las nuevas fronteras. Y es que la duda que acecha sobre Siria es si El Yulani pretende pilotar una transición democrática o si, por el contrario, como sus antiguos hermanos los talibanes, una vez en el poder en Kabul, impondrá de nuevo un régimen de terror.
Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dissabte 7 de desembre de 2024
Per més que ara Rússia enviï avions, serà difícil evitar que el rebels conquereixin més territori i fer-los fora d’Alep. Recordem que el 2016 es van rendir després de bombardejos massius que van arrasar tota la part de la ciutat que controlaven. I a més Rússia té el gruix de l’aviació a Ucraïna mentre Hezbol·là, que feia de força, està debilitat. Donat que el més probable els insurgents obtinguin el control de bona part de Síria, ara Turquia com a protector seu guanya la partida tenint la clau del futur. I a la vegada ataca els kurds de Rojava amb el desig d’expulsar-los de les regions fronteres. Uns kurds que han de lluitar de nou contra Estat Islàmic, que s’ha reactivat en llocs d’on ha fugit l’exèrcit. Turquia està obtenint dues victòries disparant pocs trets.
erò pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.
Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.
Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.
Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.
rò pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.
Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad
Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.
Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.
Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.
Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.
Xavier Rius Sant, NacióManresa, NacióDigita, 30 de novembre de 2024
Xavier Rius Sant, El Triangle, dimecres 27 de novembre de 2024
El passat dissabte el Comité Ejecutivo Nacional (CEN) de Vox, que presideix Santiago Abascal, va comunicar que els presidents dels Comités Executius Provincials (CEP) catalans són els següents diputats del Parlament de Catalunya:
Joan Garriga Domenech continua com a president del CEP de Barcelona. Joan Garriga Domench és el Portaveu del Grup Parlamentari. Garriga abans de Vox va militar a diferents grups de la ultradreta postfranquista, posteriorment al Partit Popular formant part de la candidatura de Montserrat Nebrera, després a Plataforma per Catalunya de Josep Anglada i finalment a Vox. És el cosí del Secretari General i Vicepresident de Vox, Ignacio Garriga.
Joan Garriga, de blanc, amb Ignacio Garriga
Sergio Macián de Greef, president del CEP de Tarragona. Advocat i Lletrat de l'Administracio de Justícia ja va ser diputat l'anterior legislatura.
Rafael Villafranca Mercè, President del CEP de Lleida. És advocat i de jove va militar a Fuerza Nueva
Alberto Tarradas Paneque, que ja va ser diputat la legislatura passada, president del CEP de Girona.
Des de la modifiació del Estauts del partit de març de 2022, quan es van suprimir les eleccions primàries dels Comités Executius Provincials, els presidents dels mateixos són nomenats per l'Excutiva Nacional que presideix, sense haver estat tampoc votat, Santiago Abascal. El president del CEP de Madrid seguirà sent el periodista José Antoni Fúster
El proper dijous 21 de novembre a les 19 hores faig una xerrada i col·loqui sobre el creixement de l'extremadreta a Catalunya, Espanya i Europa i com fer-hi front al Teatre Pare Casals de Sant Esteve de Palautordera. Entrada lliure.
Actualitzat, divendres 23 de novembre:
Hi van assistir una cinquantena de persones, entre elles dos que es van identificar en el torn de preguntes i col·loqui com militants d'Aliança Catalana. Crec que va anar força bé. Poso fotos de l'acte:
En principi seguiré a tots els que me segueixin.
Dos mil personas, según la Delegación del Gobieno, han asistido a la manifestación ultra de esta noche en Madrid que ha terminado con incidentes a pocos metros de la sede del PSOE en la calle Ferraz. Manifestación que fue convocada hace semanas , antes de la dana de Valencia, con motivo del aniversario de las protestas del llamado "Noviembre Nacional" del pasado año. La movilización, que inicialmente se convocó para protestar contra el proyecto de ley de regularización de inmigrantes y contra el llamado Régimen del 78, ha mutado parcialmente de objetivos tras la dana de Valencia, pidiéndose ahora la dimisión de Pedro Sánchez a quien paradójicamente responsabilizan de las muertes y destrozos de la inundaciones de la semana pasada, cuando la administración que fue manifiestamente negligente fue la autonómica.
En la cabecera de la marcha portaban una pancarta con el lema "Por un cambio nacional. Abajo el régimen del 78" seguida de otra confeccionada esta semana que decía "Sólo el pueblo salva al pueblo. Valencia, España está con vosotros". Debo decir que la consigna de "Sólo el pueblo salva al pueblo", asumida desde la dana de Valencia por la ultraderecha, era propia de grupos de izquierdas e independentistas como la CUP y movimientos anti desahucios. El ex dirigente de Democracia Nacional, Enrique Lemus, uno de los líderes de Núcleo Nacional, sin capucha ni pasamontañas, iba en la cabeza de la manifestación coordinando el servicio de orden propio y coordinándose con los mandos de la Policía Municipal y la UIP de la Policía Nacional.
Y como ya anunciaba yo hace unos días, a la manifestación y concentración han asitido también otros grupos como España 2000, Democracia Nacional, Devenir Europeo o Falange, en el actual contexto de buena relación entre los distintos grupos ultras más allá de Vox. Dado que eran dos mil los participantes, parece evidente que también han asistido simpatizantes o militantes de Vox pese a que su grupo juvenil, Revuelta, no ha apoyado la convocatoria. Hay que decir que esta última semana en diversas ciudades militantes de Núcleo Nacional, España 2000 y Vox han coincidido recogiendo unidos en los mismos locales del ámbito "patriota" y ultra ayuda para Valencia.
Video de la manifestación
Esta participación de miembros de distintos grupos ya ocurrió en la manifestación convocada por las dos Falanges el pasado viernes 25 de octubre en la que estuvo presente también Democracia Nacional y numerosos militantes de Núcleo Nacional, España 2000 y ultras del fútbol.
La manifestación de hoy ha comenzado poco después de las 20 horas en la Plaza España y parcialmente encapsulados por los antidisturbios de la UIP de la Policía Nacional, ha recorrido la calle Princesa, produciéndose unas carreras y zarandeos o agresiones a la altura de Marqués de Osuna, siguiendo Después por Marqués de Urquijo y deteniéndose en la esquina con Ferraz junto a la iglesia del Inmaculado Corazón donde había el cordón policial.
A lo largo de la manifestación se han gritado consignas como "Aquí están los nacionalistas", "España cristiana y no musulmana", "Pedro Sánchez hijo de puta", "Pedro Sánchez dimisión", "Si tienes un hijo subnormal que entre en la Policía Nacional", "Afolf Hitler tenía razón", "Marlasca judío...", "Sieg Heil" o "Con los moros no teneis cojones". Y en reiteradas ocasiones se ha cantado el Cara al sol y Primaveras de la División Azul.
Al llegar a Ferraz ha intervenido el dirigente de Núcleo Nacional, que habitualemente se oculta con un pasamontañas que usa el sobrenombre de "Una Rana Baneada", afirmanado que "el énemigo es ese que todos conoceis, esa élite internacional de la que todos sabemos", que ha generado que algunos miltantes gritaran:"¡los judíos!". Y ha añadido que "esa élite que dirige a nuestros políticos, a los medios de comunicación, y nos están abandonando. Ya lo hemos visto con la mierda de la plandemia del Covid, como nos trataron." Y tras referirse a la tragedia de La Palma con el volcán y a lo ocurrido en Valencia, concluyó afirmando "los dirigentes están contra el pueblo, sólo el pueblo salva al pueblo".
Tras dicha intervención y con bengalas encendidas, a las 22'30 se han producido lanzamientos de objetos y se han tirado al suelo vallas de separación y quemado dos contenedores, realizando diversas cargas la Policía Nacional y alguna detención. A las 23 horas la situación ya era de normalidad en los alrededores de Ferraz. Hay que decir que algunos manifestantes increparon o agredieron a la prensa. El PSOE rechazó la manifestación ultra que calificó en un tuit de "marcha negra"
Núcleo Nacional, legalizado como asociación, según explica en su web propone fomentar la natalidad y la familia tradicional, proteger la raza y la cultura, rechazar "el relativismo ateo preservando los valores cristianos", sanidad y educación pública de calidad "sólo para nuestro pueblo", no para los extranjeros, un modelo económico y productivo cercano a los que proponía el falangismo, desprecio a la élite internacional, rechazo a la deuda económica, y defensa de la unidad de España. Tiene pués un ideario cercano al falangismo y al franquismo, pero su estética y sus consignas son las propiea de la extrema derecha neonazi. Pese a que podía pensarse que Núcleo Nacional, grupo como he dicho surgió tras las protestas de hace un año y legalizado en enero, era un intento más de articular la ultraderecha extraparlamentaria como otros anteriores que fracasaron como el Hogar Social Madrid, los grupos de Madrid Seguro o Bastión Frontal, de momento parece que se consolida y además consigue que otros grupos y partidos ultras se sumen a sus manifestaciones sin quitarle el protagonismo.