Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anna Balcells. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anna Balcells. Mostrar tots els missatges

dilluns, 5 de maig del 2025

Extrema dreta i periodisme. Debat amb motiu del dia d'Europa, dijous 8 de maig al Col·legi de Periodistes




Actualitzat, 14 de maig 2025:. Clica per llegir crònica de l'acte al al Punt Avui

Vuitanta anys després de la derrota del nazisme, l’extrema dreta ressorgeix amb força a Europa. Desafia la declaració universal dels drets humans i fa trontollar els pilars de la democràcia. I en aquest marc, el periodisme afronta el repte de la seva cobertura informativa.

Com informar de l’extrema dreta sense fer-los d’altaveu? Viuen de la polèmica? Utilitzen els mitjans periodístics o fan servir els seus propis canals? Què en sabem dels exemples de França i Itàlia?

Amb motiu del Dia d’Europa, l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunyaen col·laboració amb el  Col·legi de Periodistes de Catalunya, vol reflexionar sobre aquestes qüestions i per això organitza per al 8 de maig a les 18h a la seu del Col·legi de Periodistes a Barcelona la taula rodona “Extrema dreta i Periodisme”.

Hi participaran Nico Tomás, periodista polític de l’ACN, autor del llibre “El gall ferit”, Alba Sidera, corresponsal a Roma d’El Punt Avui, autora d'”El feixisme persistent” i Xavier Rius Sant, periodista free-lance, autor d'”Aliança Catalana: els nostres ultres”.

La moderació anirà a càrrec de la periodista Anna Balcells, membre de la Junta de l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya.

  • Dia: 8 maig 2025
  • Hora: 18h
  • Lloc: Col·legi de Periodistes / Rambla de Catalunya, 10 Barcelona
  • És un acte obert a tothom. Us hi esperem!

Ves a la web de l'APEC.CAT


 Clica per llegir crònica de l'acte al al Punt Avui

dimarts, 6 de febrer del 2024

Entrevista que em fan al Punt Avui sobre Vox i la ultradreta a Espanya i Europa, dins l'informe "La teranyina ultra"

 


                                    

XAVIER RIUS SANT

PERIODISTA ESPECIALITZAT EN CONFLICTES INTERNACIONALS I ULTRADRETA

“Carregar-se l’estat autonòmic és la prioritat de Vox”

“La defensa de la unitat d’Espanya els diferencia de la resta de l’extrema dreta europea, que té altres preocupacions”

“L’independentisme no és el culpable del creixement de Vox, tot i que, certament, el procés hi va donar l’empenta” 


  Llegir l'entrevista al Punt Avui. Dimarts 6 de febrer de 2024

  - BARCELONA

Periodista especialitzat en els moviments d’extrema dreta, Xavier Rius Sant (Barcelona, 1959) ha investigat l’evolució i irrupció d’aquestes formacions a Catalunya i Espanya en els llibres Vox, el retorno de los ultras que nunca se fueron (Akal, 2023)i Els ultres són aquí (Pòrtic, 2022).

De quin impuls surt Vox?
Neix el 2013 d’un sector del PP que considera que el govern de Rajoy no està fent res per revertir lleis de l’època de Rodríguez Zapatero, com ara la de l’avortament i el matrimoni homosexual, entre d’altres. I també del sector derrotat en el congrés del partit a València, que demanava més duresa amb Catalunya i Euskadi. Hi ha gent com ara Vidal-Quadras, caigut en desgràcia per l’oposició al pacte del Majestic i que sap que no anirà en un lloc preeminent de les llistes del PP en les europees del 2014, i hi ha el sector de Defensa de la Nació Espanyola [DENAES], l’associació de Santiago Abascal. En aquesta associació és on confluiran també Iván Espinosa de los Monteros i Rocío Monasterio, i el sector d’Ortega-Smith i els seus nois de les COE.
Vidal-Quadras durarà poc a Vox.
El culpen dels resultats en les europees del 2014, quan Vox va quedar a 2.000 vots d’entrar al Parlament Europeu. Se’l carreguen, i Abascal es fa l’amo del partit.
És el procés català el que, com deia Pablo Iglesias, va alimentar la bèstia?
El creixement de Vox és paral·lel al de l’independentisme. El procés no n’és el culpable, tot i que, certament, hi va donar l’empenta. Possiblement, si no hi hagués hagut el procés, Vox no hauria irromput d’aquesta manera. Perquè fixem-nos que ho fa en les eleccions andaluses del 2018 per aquesta qüestió.
Com va anar?
Al maig, en la moció de censura, s’investeix Pedro Sánchez amb el vot dels independentistes. A Andalusia, Susana Díaz perd el suport de Ciutadans perquè el PSOE ha pactat amb els que “volen trencar Espanya”. En quedar-se en minoria, convoca eleccions al desembre. I Vox, que no tenia clar si presentar-s’hi, al final ho fa. En la campanya, no es parla ni de corrupció ni d’agricultura, sinó dels nets dels andalusos a Catalunya, que els castiguen si demanen permís en castellà per anar al lavabo. I Vox, que no figurava en les enquestes, treu dotze diputats. Aquí comença tot.
Quina relació té Vox amb la resta de forces ultres a Estrasburg?
Al Parlament Europeu, hi ha dos grups d’ultradreta: Identitat i Democràcia –els partits de Le Pen, Wilders, Salvini, Alternativa per Alemanya...– i els Conservadors i Reformistes, amb Vox, el partit de Meloni i el polonès Llei i Justícia. I tenim, després, els eurodiputats del Fidesz, el partit de l’hongarès Orbán, expulsat del Grup Popular Europeu, que continuen a la cambra com a no adscrits. Hi ha aquests grups amb diferències i incoherències internes que fa que només puguin anar a l’una per criticar la UE i rebutjar l’arribada de la immigració, que entenen com un perill per a la pròpia identitat.
Quina especificitat té Vox respecte a la resta d’aquests altres partits ultres europeus?
En el cas de Vox, el seu cavall de batalla és més el nacionalisme català i basc i la unitat d’Espanya. En aquest sentit, es diferencia molt de la resta de partits d’extrema dreta europeus, que tenen altres preocupacions. Sí que comparteixen amb els polonesos i Meloni l’oposició a l’avortament, l’eutanàsia i el matrimoni homosexual. Per contra, no tenen tan clar l’atlantisme que ha manifestat Meloni.
Tots comparteixen postulats antiglobalització?
Sí. Encara que tinguin visions diferents, Abascal sempre diu que són partidaris de la llibertat de cada nació per defensar allò seu sense que Brussel·les els obligui a passar per l’adreçador.
Quins són els plans de Vox?
El pla que tenia Abascal era ser vicepresident del govern amb Feijóo i, és clar, no els ha sortit bé. Acaba de revalidar el seu lideratge en el partit, i ara Vox haurà d’afrontar les gallegues, però no entraran al Parlament. En les basques, ja ho veurem, mentre que confien a obtenir un magnífic resultat a les europees, en què podrien quedar com a tercera força. Això els permetria tenir els suports europeus i poder parlar de tu a tu amb Le Pen i Meloni. És a dir, governarien de manera directa o indirecta en set autonomies i a Europa es convertirien en una força important, i això els donaria més diners i més prestigi.
Quan Espinosa de los Monteros va plegar, es va parlar del xoc intern entre falangistes i ultraliberals. Hi ha aquesta divisió?
Això ja s’ha acabat. Inicialment, sí que hi havia el sector falangista –Buxadé, Ortega-Smith...–, que deia que Franco només va fer coses bones (habitatge públic, la paga del 18 de juliol, la sanitat pública, l’educació gratuïta...), i els ultraliberals. Això ja s’ha acabat, sobretot des del moment que Vox s’alia amb l’argentí Javier Milei, que és un anarcoliberal. Ara, ja no hi ha sectors.
Més enllà de les eleccions immediates, quin és l’objectiu de Vox a llarg termini?
Tornar a una Espanya uniforme, autoritària, on tots els partits quedin tenallats, excepte ells. És una visió d’Espanya en blanc i negre, i sobretot sense autonomies. I en l’àmbit d’Europa, volen erigir-se en un referent. Però la prioritat és carregar-se l’estat autonòmic.

Llegir l'article al Punt Avui.

                 


 

 Ibersofera, Disendo, La Gaceta, Milei, Bukele, 

dissabte, 2 de maig del 2020

Analitzo al Punt Avui la crisi social que vindrà i aviso que si no hi ha una política econòmica i monetària que rescati a les persones, pot haver-hi una revolta social. Europa va ser orgullosa pensant que les pandèmies eren cosa d'Àfrica i Àsia, ara no pensem que els assalts a supermercats poden ser cosa només de crisis monetàries a Llatinoamèrica o l'Àfrica



Segons el Fons Monetari Internacional, el producte interior brut (PIB) de la zona euro acabarà l’any amb una caiguda d’un 7,5%. Alemanya tindrà un dèficit d’un 4,7%, mentre que França, segons el seu ministre d’Economia, Bruno Le Maire, tindrà una pèrdua d’un 6%. Le Maire ha comparat l’escenari que vindrà amb la crisi del 1929. Segons les estimacions fetes pel govern espanyol en el pla d’estabilitat enviat a Brussel·les, l’Estat espanyol tindrà una caiguda del PIB d’un 9,2%. I totes aquestes projeccions són especulacions que descarten un nou rebrot de la pandèmia a la tardor que obligui a una aturada econòmica significativa o que el probable rebrot de l’any vinent sigui letal com l’actual.
L’única evidència que tenim és que, en tres mesos, milions de persones han perdut la feina i que moltes més la perdran quan molts empresaris i autònoms no puguin tornar a obrir les pròximes setmanes. Els ERTO passaran a ser ERO, molts quedaran entrampats per crèdits, i moltes famílies no podran fer front a les factures de lloguer o hipoteca, serveis i menjar. En una economia molt més sanejada que l’espanyola i un estat del benestar més sòlid, el novembre del 2018 va sorgir a França el moviment dels armilles grogues, inicialment en protesta per les pujades del carburant i les taxes, que, servint-se alguns cops d’una violència que generava una resposta sovint desproporcionada de les forces policials, mantenia setmanalment tallades les carreteres i es manifestava cada dissabte a les principals ciutats.
Unes protestes que les promeses del govern Macron no van desactivar, de manera que la revolta va quedar congelada per la pandèmia. A Catalunya vam veure fa mig any, en les protestes de l’octubre contra la sentència del procés, que molts joves van perdre la por a la policia. I a ningú no se li escapa que, darrere de la virulència d’aquelles mobilitzacions i d’aquelles nits de foc a Barcelona i a altres ciutats, no hi havia només el rebuig de la condemna als líders independentistes catalans, sinó un malestar i unes ganes de revolta de molts joves que van descobrir que, organitzats i units, podien fer recular la policia catalana i espanyola.
La crisi econòmica del 2008 no va generar a Europa cap gran moviment de revolta, potser perquè el coixí de les prestacions socials i l’ajut familiar va evitar que molta gent quedés en la misèria o arribés a passar gana, més enllà de quedar força embargats durant anys per culpa de préstecs hipotecaris als quals no van poder fer front. Però ara els perjudicats d’aquesta crisi seran molts més i ningú no tindrà, com sí que va passar en l’anterior crisi, el sentiment de culpa per haver estirat més el braç que la màniga. Persones que fent bé els números havien invertit en un negoci i havien ampliat el local demanant un crèdit totalment viable, ara ho poden perdre tot. I en la majoria de sectors laborals hi haurà un atur en totes les franges d’edat com no s’havia vist en dècades.

Per això no s’ha de descartar que, si els governs i sobretot les institucions econòmiques i monetàries europees no injecten diners als estats i les empreses que permetin sostenir subsidis als aturats, amb receptes inverses a les polítiques d’austeritat que van seguir en la crisi del 2008, pot haver-hi un esclat social en què els armilles grogues o l’anomenada batalla d’Urquinaona de fa mig any sigui el camí triat. A Llatinoamèrica hi ha diversos exemples els últims trenta anys de com la resposta de la gent a les fallides d’un país, en forma de dolarització, corralito o inflació desbocada, era l’assalt generalitzat de supermercats sense que les forces policials poguessin aturar-ho.
En mans de la Comissió i del Banc Central Europeu hi ha la clau per imprimir diners i aplicar polítiques de rescat. Europa va ser orgullosa fa mig any quan creia que les pandèmies eren cosa d’Àfrica o Àsia. Que no ho sigui ara pensant que les revoltes socials i els assalts de supermercats són cosa només de llatinoamericans o asiàtics, tot ignorant que una revolta social d’imprevisibles conseqüències es pot estar incubant si no es rescaten les persones.