Segons el Fons Monetari Internacional, el
producte interior brut (PIB) de la zona euro acabarà l’any amb una
caiguda d’un 7,5%. Alemanya tindrà un dèficit d’un 4,7%, mentre que
França, segons el seu ministre d’Economia, Bruno Le Maire, tindrà una
pèrdua d’un 6%. Le Maire ha comparat l’escenari que vindrà amb la crisi
del 1929. Segons les estimacions fetes pel govern espanyol en el pla
d’estabilitat enviat a Brussel·les, l’Estat espanyol tindrà una caiguda
del PIB d’un 9,2%. I totes aquestes projeccions són especulacions que
descarten un nou rebrot de la pandèmia a la tardor que obligui a una
aturada econòmica significativa o que el probable rebrot de l’any vinent
sigui letal com l’actual.
L’única
evidència que tenim és que, en tres mesos, milions de persones han
perdut la feina i que moltes més la perdran quan molts empresaris i
autònoms no puguin tornar a obrir les pròximes setmanes. Els ERTO
passaran a ser ERO, molts quedaran entrampats per crèdits, i moltes
famílies no podran fer front a les factures de lloguer o hipoteca,
serveis i menjar. En una economia molt més sanejada que l’espanyola i un
estat del benestar més sòlid, el novembre del 2018 va sorgir a França
el moviment dels armilles grogues, inicialment en protesta per
les pujades del carburant i les taxes, que, servint-se alguns cops d’una
violència que generava una resposta sovint desproporcionada de les
forces policials, mantenia setmanalment tallades les carreteres i es
manifestava cada dissabte a les principals ciutats.
Unes
protestes que les promeses del govern Macron no van desactivar, de
manera que la revolta va quedar congelada per la pandèmia. A Catalunya
vam veure fa mig any, en les protestes de l’octubre contra la sentència
del procés, que molts joves van perdre la por a la policia. I a ningú no
se li escapa que, darrere de la virulència d’aquelles mobilitzacions i
d’aquelles nits de foc a Barcelona i a altres ciutats, no hi havia només
el rebuig de la condemna als líders independentistes catalans, sinó un
malestar i unes ganes de revolta de molts joves que van descobrir que,
organitzats i units, podien fer recular la policia catalana i espanyola.
La
crisi econòmica del 2008 no va generar a Europa cap gran moviment de
revolta, potser perquè el coixí de les prestacions socials i l’ajut
familiar va evitar que molta gent quedés en la misèria o arribés a
passar gana, més enllà de quedar força embargats durant anys per culpa
de préstecs hipotecaris als quals no van poder fer front. Però ara els
perjudicats d’aquesta crisi seran molts més i ningú no tindrà, com sí
que va passar en l’anterior crisi, el sentiment de culpa per haver
estirat més el braç que la màniga. Persones que fent bé els números
havien invertit en un negoci i havien ampliat el local demanant un
crèdit totalment viable, ara ho poden perdre tot. I en la majoria de
sectors laborals hi haurà un atur en totes les franges d’edat com no
s’havia vist en dècades.
Per això no s’ha de descartar que, si els
governs i sobretot les institucions econòmiques i monetàries europees
no injecten diners als estats i les empreses que permetin sostenir
subsidis als aturats, amb receptes inverses a les polítiques
d’austeritat que van seguir en la crisi del 2008, pot haver-hi un esclat
social en què els armilles grogues o l’anomenada batalla
d’Urquinaona de fa mig any sigui el camí triat. A Llatinoamèrica hi ha
diversos exemples els últims trenta anys de com la resposta de la gent a
les fallides d’un país, en forma de dolarització, corralito o inflació desbocada, era l’assalt generalitzat de supermercats sense que les forces policials poguessin aturar-ho.
En
mans de la Comissió i del Banc Central Europeu hi ha la clau per
imprimir diners i aplicar polítiques de rescat. Europa va ser orgullosa
fa mig any quan creia que les pandèmies eren cosa d’Àfrica o Àsia. Que
no ho sigui ara pensant que les revoltes socials i els assalts de
supermercats són cosa només de llatinoamericans o asiàtics, tot ignorant
que una revolta social d’imprevisibles conseqüències es pot estar
incubant si no es rescaten les persones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada