Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris carta. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris carta. Mostrar tots els missatges

diumenge, 22 d’octubre del 2017

PER SALVAR LA DIGNITAT COM EXPRESIDENT DE LA GENERALITAT I DE LA INSTITUCIÓ, DEMANO A JOSÉ MONTILLA, ÚNIC SENADOR DEL PSC, QUE RENUNCIÏ A L'ACTA DE SENADOR I EVITI VOTAR LA DESTITUCIÓ DEL GOVERN I SUSPENSIÓ DE FACTO DE LA GENERALITAT




Benvolgut ex-President o President, donat que el títol honorífic i rang institucional es manté un cop acabat el mandat.

Vostè va dir l'any 2009, que si el Tribunal Constitucional retallava l'Estatut, s'incrementaria la desafecció de la societat catalana cap a l'Estat espanyol. Les coses han anat com han anat, l'Estatut fou retallat, i les polítiques de Mariano Rajoy i PP, lluny d'intentar guanyar-se a la societat catalana, reparant el greuge en infraestructures o finançament, va continuar aplicant polítiques i gestos que li eren rentables per focalitzar de cara a bona part de la societat espanyola que hi havia un enemic insolidari que exigia privilegis (Catalunya) al que s'havia de mantenir a ratlla. Així, certament, mentre es mira a Catalunya, no es parla de la corrupció i la mala governança del PP. I simultàniament el govern central i certes sentències judicials continuaren qüestionant el model lingüístic i educatiu català.

Una part majoritària de la societat catalana ha demanat una i altra vegada poder votar, sense que el Govern centra i el PP oferissin cap proposta per seduir als milions de catalans que volen marxar d'Espanya o estarien disposats a quedar-s'hi en unes altres condicions. I com bé anunciava vostè, la desafecció ha anat creixent i ens ha portat on som ara, a les portes que el Senat, amb el vot del PP, Ciudadanos i el PSOE votin l'aplicació de l'article 155. Cosa que significarà la destitució del Govern, la suspensió de facto del Parlament, la intervenció de TV3 i Catalunya Ràdio, la desarticulació de la cúpula de la Policia de Catalunya i, potser, revertir el sistema educatiu català. I això passa mentre Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són a la presó acusats de sedició, i amb procediments judicials que poden derivar les properes setmanes a l'empresonament del President de la Generalitat, Carles Puigdemont i els seus consellers, de la Mesa de Parlament i l'inici o acceleració de processos judicials que podrien acabar amb la inhabilitació, i potser la presó, per molts diputats i alcaldes catalans.

No defensaré aquí l'estratègia política de la majoria parlamentària de Carles Puigdemont ni valoraré els errors que segur que ha comés el Govern i la majoria que li dóna suport. Les coses han anat com han anat i vostè no n'és responsable.

Demà, 23 d'octubre de 2017, farà 40 anys del retorn del President de la Generalitat, Josep Tarradellas. Un retorn que no es va fer en base a la sagrada i intocable Constitució espanyola, que encara no s'havia aprovat, sinó en base la legalitat atacada per una rebel·lió militar el 1936 i expulsada de Catalunya el 1939. Però la legalitat va continuar a l'exili i amb el retorn del President Tarradellas es va reinstaurar.  

Vostè és ex-President de la Generalitat i com a tal ostentarà el títol de manera vitalícia. Lamentablement, per diferents motius, dos dels quatre ex-presidents de la Generalitat no el poden ara per ara ostentar o exercir amb orgull. Un, Jordi Pujol, que era un referent moral i polític, tant pels que el van votar, com pel que mai el vam votar, va haver de renunciar a continuar exercint del càrrec vitalici d'expresident pels motius prou coneguts. Un altre, Pasqual Maragall, a causa de la malaltia ja no el pot exercir i no ens pot donar el consell que molts desitjarem en aquests moments per saber què hem de fer. Resten Artur Mas i vostè. Mas, després de ser condemnat judicialment pel 9-N, el Tribunal de Cuentas, potser com un advertiment que pretenia aturar el referèndum de l'1 d'octubre, l'ha castigat amb un procediment administratiu extrajudicial que pretén deixar-lo en una difícil situació de per vida. 

Vostè, que ostenta el títol vitalici de President de la Generalitat, és l'únic senador del PSC, i haurà de votar i donar el seu sí, probablement divendres, a l'aplicació de l'article 155 i a la destitució del President de la Generalitat. Sóc conscient de la complexa situació del PSC on s'estan aixecant veus importants demanant desmarcar-se del PP i del suport que ha decidir donar-li el PSOE. 

Per això li demano a vostè que, en el cas que el Partit del Socialistes de Catalunya continuï donant suport a l'acord del Consell de Ministres d'aplicar el 155, per salvaguardar la dignitat del càrrec que va exercir i ostenta de President de la Generalitat, eviti votar en favor de la destitució de l'actual President, Carles Puigdemont, del seu Govern i de la suspensió de facto de les institucions catalanes. Vostè, que com a persona que de jove militava en partits maoistes i leninistes, dóna una gran importància al valor de l'obediència. 

Per això no espero que desobeeixi al seu partit i voti contra aquesta mesura. Li demano, senzillament, que renunciï a l'acta de senador i eviti ser corresponsable dels fets lamentable i d'incalculables conseqüències que probablement viurà Catalunya els propers mesos, i salvaguardi el títol que l'honora com ex-President de la Generalitat.

Atentament,



Xavier Rius Sant    
 
 Li demano que no sigui coresponsable dels fets i temps obscurs que viurà Catalunya


Els 7 senadors del PSC fa menys de dos anys. Ara només ho és Montilla


dimarts, 9 de setembre del 2014

ERC, PSC, ICV-EUiA I LA CUP DEMANEN A ESPADALER QUE RECONSIDERI L'AUTORITZACIÓ DE L'ACTE ULTRA DEL RAVAL

Els grups d'ERC, PSC, la CUP i ICV-EUiA han demanat al conseller Ramon Espadaler que reconsideri l'autorizació de la manifestació de "La España en Marcha" -autora de l'atac de fa un any a la seu de la Generalitat a Madrid- , que se celebrarà dijous al migdia al Raval, Rambles i monument de Colom i que, després de modificar el recorregut, evitant carrers estrets que impedien l'operatiu de seguretat i encapsulament (clica), ahir es va informar que havia estat autoritzada.
En la comunicació a Interior presentada per Pedro Pablo Peña, president d'Alianza Nacional, s'informava que la manifestació començaria a la Plaça Aureli Capmany amb carrer del Carme, per seguir per Maria Aurèlia Capmany, Rambla del Raval, Avd Drassanes i monument a Colom on es farà un parlament en els que intervindrien Peña i el cap de La Falange, Manuel Andrino. Interior després de negar que es passés per M. A Capmany en ser un carrer molt estret que impediria l'operatiu de seguretat, ha autoritzat que comenci a la confluència de Sant Oleguer amb Rambla del Raval i acabi davant del monument de Colom.
 El diputat Pere Aragonès d'ERC, tot i reconèixer que es difícil limitar el dret a manifestació, ha apel·lat a que Interior, considerant l'historial d'aquests grups i les seves crides respondre amb violència al procés que es viu a Catalunya (llegir escrit de Fiscalia per les declaracions de P.Pablo Peña i Manuel Andrino), i revisi l'autorització de l'acte. Així mateix ha dit que si finalment se celebra en aquella o una altra ubicació, "es prenguin totes les mesures per garantir la seguretat".
Per la seva banda Maurici Lucena del PSC també ha demanat a Espadaler que reconsideri l'autorització, més quan el dia -onze de setembre- i el lloc -el Raval i la Rambla-, i els convocants no són els més indicats. En la mateixa línia s'ha manifestat la diputada ecosocialista, Dolors Camats que n'ha demanat la prohibició. 

Per la seva banda David Fernández de la CUP ha enviat una carta al conseller Espadaler en la que a més de recordar-li que enlloc d'autoritzar-la al Raval  hagués pogut prendre altres decisions "que podrien anar des de la prohibició fins al canvi d'itinerari i recorregut, en un espai allunyat del centre de la ciutat, com ja s'ha fet altres vegades", demana que es prohibeixi l'acte i recorda que l' exhibició de certs símbols feixistes i racistes com acostumen a fer aquest grups està penalment castigat.
El portaveu de CiU, Jordi Turull ha respost considerant que sí Interior ha autoritzat l'itinerari retallat "ho haurà fet en base a informes d'experts fiables"
Imatge de la Manifestació de La España en Marcha, el passat 12 d'octubre a Barcelona


La España en Marcha està formada actualment per Alianza Nacional, La Falange, Nudo Patriota Español i Movimiento Católico Español-Acción Juvenil Española. Democracia Nacional se'n va sortir en concórrer per separat a les eleccions europees. Mentre Alianza Nacional va entregar al Departament d'Interior la comunicació de la manifestació de l'onze de setembre a Barcelona a les 12 del migdia al Raval (veure la nota que adjunto a sota), La Falange va comunicar a la Delegació del Govern central a Madrid que es manifestarien a les 7 de la tarda davant la seu de la Generalitat a la capital d'Espanya per demanar l'absolució dels quinze imputats per l'assalt o irrupció a Blanquerna. Alguns dels participants a la manifestació de Barcelona tornaran tot seguit en AVE a Madrid per ser a l'altre acte.
En ser l'11 de setembre laborable fora de Catalunya i, més a més haver trencat Democracia Nacional amb La España en Marcha, seran menys que el passat 12 d'octubre a Montjuïc. 
  
CARTA DE DAVID FERNÁNDEZ DEMANANT LA PROHIBICIÓ
 
Hble. Sr. Ramon Espadaler
Conseller d'Interior
Generalitat de Catalunya

9 de setembre de 2014
 
Benvolgut Conseller,
 des de la CUP-Alternativa d'Esquerres li traslladem la nostra absoluta oposició, rebuig i preocupació per la incomprensible decisió adoptada per la Conselleria d'Interior en relació a la manifestació convocada pel grupuscle neonazi Alianza Nacional, al centre de Barcelona i durant la propera Diada.
 Els elements per a haver optat per altra resolució –que podria anar des de la prohibició fins al canvi d'itinerari i recorregut, en un espai allunyat del centre de la ciutat, com ja s'ha fet altres vegades– són, malauradament extensos i concurrents. Des de la pròpia natura dels convocants, un dels grups directament responsables de l'atac que, precisament la passada Diada, va sofrir el Centre Blanquerna de

dijous, 17 d’abril del 2014

ON TROBAR "AMOR A LA CARTA"

 On trobar AMOR A LA CARTA ?

 Pots compar-lo per Amazón
A Barcelona la tenen segur a La Casa del Llibre de Passeig de Gràcia, entre València i Aragó, a les prestatgeries de novel·les d'autors catalans amb els de la lletra R. També tenen a Sociologia "Xenofòbia a Catalunya". 
 A Moià a la llibreria Grau. No és als prestatges de novel·la, sinó al de Col·lecció Local.
 A Girona a la Llibreria 22, carrer Hortes, 22

A L'Hospitalet a la llibreria Perutxo.
 També hi és a algunes ABACUS

Comentari al Punt Avui (clica)   
 Jordi Capdevila, 25/1/2013

Intriga en la correspondència amorosa

 Els correus electrònics encara no han pogut posar fi a l'amor manuscrit tramés per correu ordinari ni tampoc s'ha fos el desfici dels carters de tota la vida per aconseguir lliurar les cartes a la persona amb destinació equivocada. Almenys és el que passa a Joan, un carter divorciat, que en un canvi de ruta, rep molt sovint una carta per Andreu Roca amb l'adreça d'un edifici enderrocat i tramesa per una persona de nom Olga. El protocol de correus diu que en aquests casos la carta s'ha de destruir. Però la tafaneria del carter fa que a contrallum percebi que són textos manuscrits. Llegirà una carta i aquest fet canviarà la seva vida. Perquè després, les obrirà totes. I cada carta és una reiteració desesperada de l'Olga a l'Andreu per dir-li que enyora el passat conviscut amb ell i insisteix amb fermesa a retrobar la felicitat conjunta perduda. Són cartes intenses, escrites amb el cor i amb una força sentimental que remou les entranyes del carter, capaç d'enamorar-se d'una persona amb l'habilitat d'escriure unes missives amb tant de sentiment.
Uns dies de recerca minuciosa i nits sense dormir portaran en Joan a tot de peripècies fins que coneix l'Olga i li obre el cor. Un joc de malentesos i confessions permetrà que el protagonista s'adoni que a la vida hi ha molts camins a seguir, i de molt difícil elecció. Especialment per persones amb infantesa difícil, viscuda en entorns amb maltractaments i menyspreu masclista.
Amb un argument tan simple, Xavier Rius va teixint històries d'amors i desamors que van passar a l'Hospitalet de Llobregat fa una quinzena d'anys. Són uns relats que retraten la transformació de la ciutat. I estirant fils de totes bandes, també aconsegueix endinsar-se en la corrupció urbanística de la ciutat.
Ben tramada i amb un estil directe, la lectura de la novel·la es reforça amb la petjada que han deixat al seu autor els anys de lluita en moviments pacifistes i la seva tasca periodística com a corresponsal en conflictes bèl·lics als Balcans i al Magrib. Són actius que arrodoneixen una narració delicada que es va reforçant a cada plana.

Amor a la carta

Xavi Rius

Editorial:
Raima Edicions
(Moià, 2012)
Pàgines: 176
Preu: 17 euros
Vaig començar a escriure aquest llibre a L'Aula de Lletres de Barcelona que deprés passaria a ser Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, on vaig fers estudis de narrativa, on els seus professors em van donar bons consells per culminar l'obra.

ARGUMENT: 
En Joan, un carter divorciat que l'any 1996 treballa a L'Hospitalet, canvia de ruta de repartiment i li arriben de tant en tant cartes per un tal Andreu Roca a una casa que s'ha enderrocat i en el remitent només s'hi llegeix "Olga". Intrigat per la reiteració d'aquestes cartes que, en no haver-hi adreça del remitent, es retornen a unes saques que al cap d'un temps són destruïdes, un dia n'obrirà una, llegirà com l'Olga enyora l'Andreu i els moments meravellosos que va viure amb ell i lamenta no haver-lo pogut ajudar, no haver pogut salvar aquella relació. N'obrirà més, s'dentificarà plenament amb les cartes de l'Olga i iniciarà una cerca d'aquesta Olga de la que ja no es podrà fer enrere. 
Una història que enganxa, amb tombs inesperats o no tot és el que sembla, però finalment tot encaixa i amb final esperançat.
 Fragment del capítol segon:

...Cada matí, només arribar a correus, classificava encuriosit les cartes cercant-ne una de nova, mentre em retreia no haver obert les anteriors. Més tard, quan en fer el repartiment passava pel descampat ple de bassals del carrer Cartago, on abans hi havia aquelles torres, em preguntava per quins set sous les continuava enviant allà, em preguntava per què escrivia a l’Andreu, em preguntava què se n’havia fet. Uns dubtes que no s’acalaririen uns dies més tard quan va arribar a les meves mans una segona carta.  




                                                        Dimarts, 5  de novembre de 1996

Hola, Andreu,

Avui he anat a sopar al restaurant xinès  que tant ens agradava. Aquell on havíem anat tantes vegades, aquell on després de repetir-me que allò no tornaria a passar, que mai més no em tornaries a fer mal, em vas demanar perdó i jo et vaig prometre que estaria sempre al teu costat per ajudar-te. Moltes vegades m'hi havia aturat al davant, però fins avui no he estat capaç d’entrar-hi. Una força superior m'ho impedia; la por de trencar els nostres records, el ressò encara present de les teves paraules, esdevenien un mur més fort que la meva voluntat.

            En traspassar la porta, han sonat les campanetes. Te'n recordes? Que en són de boniques! No estava ple, només hi havia vuit o deu persones. Taula només per un, senyora? m'ha preguntat la cambrera, com si es recordés de tu, com si notés la teva absència. M'ha acompanyat fins a la taula del racó, sota el quadre del riu, els cedres i les barques, la nostra taula, la de sempre. He rellegit el meú de nit dues vegades. Amanida  xinesa, arròs amb gambes i verdures, pollastre al curry i vi rosat, he triat. M'havia assegut de cara a la porta, però, cada vegada que s'obria, quelcom se'm movia per dins, com si esperés la teva arribada. Encara no m'havia pres la meitat de l'amanida, quan

diumenge, 19 de maig del 2013

SOPAR TERTÚLIA SOBRE "AMOR A LA CARTA" EN ELS ACTES PREVIS DEL CERTAMEN DE CARTES D'AMOR DE ST JOAN DE LES ABD.

 
Ahir dissabte 18 de maig, va tenir lloc el sopar tertúlia sobre la novel·la "Amor a la carta" al Cafè de l'Abadia de St. Joan de les Abadesses en el marc dels actes previs del 1r Certamen de Cartes d'Amor, organitzat pel Cafè de l'Abadia i la Regidoria de Cultura de St Joan.
 Jose Alguacil, impulsor del certamen, Jordi Vilarrodà, jo mateix, i Maite Gallifa que llegí 3 de els cartes.

Informació al 9 Nou de divendres 24:




      
    Hi van assistir 25 persones i abans de sopar, a les nou del vespre, Jose Alguacil, del Cafè de l'Abadia, i impulsor del certamen va explicar perquè s'havia decidit a fer el concurs al que superant les expectatives s'han presentat més de 200 cartes. Segons Alguacil tot va començar mig en broma quan un dia li va dir al carter, fart que només li portés factures, si li portava alguna carta d'amor (clica).  Algualcil explicà que fins i tot Correus ha fet un segell de curs legal sobre el certamen (clica per llegir-ho).

      Tot seguit Jordi Vilarrodà, cap de Cultura de El 9 Nou, va presentar-me destacant el pas del treball periodístic en la faceta d'articles i reportatges sobre política internacional i drets humans o en llibres com "Xenofòbia a Catalunya", al de la narrativa amb un registre totalment diferent. Sense desvetllar els girs inesperats que hi ha a la història, ambientada a L'Hospitalet de Llobregat, Esplugues, el municipi imaginari de Puig d'Empordà i Sarajevo els anys 1996-97, va comentar l'inici de la història de com un en Joan, el protagonista, un carter que ha canviat de ruta de repartiment a L'Hospitalet, es mostra estranyat de que arribin periòdicament cartes a una casa que s'ha enderrocat a nom d'un tal Andreu Roca i de remitent només hi posi "Olga". Cartes que, en no tenir adreça per retornar, van a unes saques que al cap dels temps es destrueixen. Vilarrodà explicà com el carter, en veure que són cartes manuscrites, un dia n'acabarà obrint una iniciant una cerca obsessiva d'aquesta misteriosa Olga. Comentà la trama i el fet que tant els protagonistes principals, com els secundaris resultaven molt humans i molt propers i com la història enganxava amb una narrativa àgil. També apuntà alguns possibles paral·lelismes entre el protagonista masculí i l'autor i si Puig d'Empordà podia tenir semblances amb Moià. 




     Jo vaig explicar el procés de creació de la novel·la, que de fet, la vaig escriure abans que "Xenofòbia a Catalunya", i vaig destacar l'agrat que m'acompanyés -és qui va fer les fotos que poso- la Montse Rius Almonyer, de Sant Joan de les Abadesses -no som família!- amb qui vaig coincidir fa anys a l'Aula de Lletres i l'Escola de Literatura de l'Ateneu Barcelonès. Vaig parlar del fet que les noves tecnologies han fet perdre el valor de la carta manuscrista, el plaer d'escriure-la, enviar-la, i l'espera de la resposta. Vaig fer esment que en un carta, i més si és d'amor, es poden dir coses d'una tirada, ben tramades, sense interrupcions, i amb la mesura que permet redactar-la poc a poc.  
      Per fer més amena la presentació la meva bona amiga, Maite Gallifa, que ha seguit el llarg procés de construcció d'aquesta novel·la, va llegir les tres primeres cartes de l'Olga que en Joan, el carter, obre, i faran que inici la cerca d'aquesta Olga que enyora l'Andreu i lamenta no haver salvat la relació. En aquest punt es va començar a sopar, i  cap a les onze de la nit, a l'hora dels cafès es va fer una tertúlia sobre el valors de les cartes d'amor, sobre si havien o no estat substituïdes pels mails i sms, o com aquests nous formats digitals es perdien amb el temps o l'avaria de l'ordinador o mòbil, o mort de la persona sense desvetllar la contrasenya, mentre les cartes d'amor en paper, sempre perduraven. 
     Alguacil va explicar algunes de les cartes rebudes, algunes escrites fa molts anys i enviades al concurs pels seus autors o destinataris, o els seus nets, molts anys després, parlant d'amors prohibits o impossibles, recollint paraules no dites cara a cara en el seu temps; cartes moltes reals, d'altres potser fetes exprés pel certamen. En el colloqui Vilarrodà em demanà també que parlés una mica del contingut de "Xenofòbia a Catalunya". Passades les 12 de la nit alguns anàrem a fer un copeta a un altre bar de St Joan. Jo com havia de conduir fins Centelles i Moià, em vaig haver de resignar amb una cocacola. El dissabte vinent hi haurà un nou sopar tertúlia amb una grafòloga que explicarà com les lletres i la cal·ligrafia diuen molt dels seus autors, o de si el que s'escriu és cert o pot ser fals. El 15 de juny es farà el sopar d'entrega de premis i probablement les cartes seran publicades.    
 Informació d"Amor a la carta" i el certamen de cartes a La Vanguardia

ON TROBAR "AMOR A LA CARTA". A Barcelona la tenen segur a La Casa del Llibre de Passeig de Gràcia

FRAGMENT DEL CAPÍTOL SEGON:
 Fragment del capítol segon:



...Cada matí, només arribar a correus, classificava encuriosit les cartes cercant-ne una de nova, mentre em retreia no haver obert les anteriors. Més tard, quan en fer el repartiment passava pel descampat ple de bassals del carrer Cartago, on abans hi havia aquelles torres, em preguntava per quins set sous les continuava enviant allà, em preguntava per què escrivia a l’Andreu, em preguntava què se n’havia fet. Uns dubtes que no s’acalaririen uns dies més tard quan va arribar a les meves mans una segona carta.  

                                                        Dimarts, 5  de novembre de 1996

Hola, Andreu,

Avui he anat a sopar al restaurant xinès  que tant ens agradava. Aquell on havíem anat tantes vegades, aquell on després de repetir-me que allò no tornaria a passar, que mai més no em tornaries a fer mal, em vas demanar perdó i jo et vaig prometre que estaria sempre al teu costat per ajudar-te. Moltes vegades m'hi havia aturat al davant, però fins avui no he estat capaç d’entrar-hi. Una força superior m'ho impedia; la por de trencar els nostres records, el ressò encara present de les teves paraules, esdevenien un mur més fort que la meva voluntat.

            En traspassar la porta, han sonat les campanetes. Te'n recordes? Que en són de boniques! No estava ple, només hi havia vuit o deu persones. Taula només per un, senyora? m'ha preguntat la cambrera, com si es recordés de tu, com si notés la teva absència. M'ha acompanyat fins a la taula del racó, sota el quadre del riu, els cedres i les barques, la nostra taula, la de sempre. He rellegit el meú de nit dues vegades. Amanida  xinesa, arròs amb gambes i verdures, pollastre al curry i vi rosat, he triat. M'havia assegut de cara a la porta, però, cada vegada que s'obria, quelcom se'm movia per dins, com si esperés la teva arribada. Encara no m'havia pres la meitat de l'amanida, quan se m'ha fet un nus a l'estòmac. Llavors m'he canviat de cadira, de cara a  la peixera, en el teu lloc. M’ he begut d'un glop mig got de vi, he tancat uns instants els ulls i he recordat allò que em vas dir quan pensaves que potser em deixaries, que calia que continués sempre endavant. He reprimit les ganes de plorar  i  m'he limitat a observar l'anar i venir, pausat però constant dels peixos; aquells peixos vermells que deies que podien viure seixanta o setanta anys, que envellirien amb el nostre amor.

             Quan m'han portat el segon plat m'he adonat que em mancava alguna cosa. He anat a la màquina i he comprat un paquet de tabac. He encès una cigarreta. Només he fet  quatre o cinc calades, jo continuo igual, gairebé no fumo, ja ho saps. El que m'agrada és l'olor i la dansa del fum i mentre es consumia lentament en el cendrer, mentre la seva aroma es fonia amb les olors de las gambes, les verdures i el curri, l'angoixa que em premia l'estòmac s'ha anat esvaint.

            Tu no hi eres, i l'ampolla de vi per a mi sola ha estat massa. M'ha pujat una mica. Si t'hagués tingut al meu costat hauria rigut, potser hauria deixat anar algunes d'aquelles bestieses tan meves, però la melangia de tu, l'enyorança d'un passat al que m'agafo, m'ha envaït dolçament sense fer preguntes, sense necessitat de respostes.

            No m'he acabat el pollastre. Faltaves tu i no t'has pres el que sobrava. Després de postres, gelat de vainilla amb nous, com sempre. He anat al lavabo i m'he pintat els llavis, com a tu t'agrada. Però, en tornar cap a la taula, m'he vist reflectida al mirall de darrera la peixera, sola, sense ningú que m'esperés per picar-me l'ullet o llençar-me aquell petó que jo rebria complaguda.

            He caminat sense pressa fins a casa, mentre em retreia per què et vaig  perdre, mentre em retreia els errors que vam cometre. Tu no has pujat. Estava, millor dit, estic encara, una mica beguda. Estirada al sofà, m'he descordat la brusa i m'he deixat abraçar per records de tendresa. M'acaronava i tu et gronxaves pels meus sentiments. T'he esperat en va, tu no venies. Després