l'Independentisme divivit pel 14-F, sense fer autocrítica. Escric al Triangle

  

El Triangle, dimecres 6 de gener de 2021

Xavier Rius Sant, periodista 

Pel bé de tots, esperem que la pandèmia no faci ajornar les eleccions i hi hagi aviat un nou govern. Perquè en una crisi sanitària i econòmica com aquesta, cal que els governants donin missatges clars i es guanyin l’autoritat moral per aconseguir que la ciutadania compleixi unes restriccions necessàries. Les discrepàncies entre Salut i Interior sobre com actuar amb la festa de Llinars és l´últim exemple d’aquesta divisió. Continuar més temps amb un Govern en funcions gens cohesionat i sense President, no pot portar  enlloc. Però vista la divisió de l’independentisme, i sobretot la manca d’autocrítica de perquè som on som, podria donar-se que l’endemà de la investidura del nou president o presidenta, continuem igual.

No sabem hores d’ara quantes candidatures independentistes concorreran a les eleccions. El 13 de gener és l’últim dia per presentar les llistes, però fins el 19 la Junta Electoral no proclamarà les que participaran, després de comprovar la validesa dels avals de les forces extraparlamentàries. Esquerra, amb Pere Aragonés de candidat, la CUP amb Dolors Sabater, i el PDECat amb Àngels Chacón, hi seran segur, com a forces parlamentàries a les que no cal presentar avals. Junts per Catalunya, amb Laura Borràs i Puigdemont, han hagut de recollir signatures, que han aconseguit amb escreix, perquè tècnicament són extraparlamentaris, en tenir els drets el PDECat. La Llei de Règim Electoral es va modificar l’any 2011, i des de llavors els partits sense representació han d’avalar la seva candidatura amb un nombre de signatures del 0,1% del cens electoral. Això vol dir unes 4.500 per Barcelona i entre 400 i 700 a les altres demarcacions. I aquesta última setmana han recollit signatures Primàries Catalunya de Laura Ormella i Jordi Graupera, l’identitari o xenòfob, Front Nacional de Catalunya que lidera Albert Pont, president del Cercle Català de Negocis, i la Coalició de Represaliades de Roger Español i Tamara Carrasco. Aquestes tres candidatures partidàries d’implementar ja la DUI, si finalment es presenten, trauran vots sobretot a la CUP i a Junts, però potser també a ERC.

També ha recollit avals Marta Pascal del Partit Nacionalista de Catalunya. Candidatura amb nul·les possibilitats d’aconseguir els cent i pico mil vots que calen per obtenir representació per Barcelona, i que fa dues setmanes va intentar un acord de coalició amb la llista de Chacón que el PDECat va rebutjar. El cessament de mala manera que va fer el president Quim Torra de Chacón el setembre passat, després que ella es negués a deixar el PDECat, va posar en safata a la fins llavors consellera d’Empresa poder liderar l’intent de recuperar un espai polític emocionalment independentista, però racionalment partidari de centrar-se en la gestió del dia a dia, renunciant a qualsevol aventura unilateral. Com es diu tantes vegades, en política per implementar una nova idea o un nou projecte, és determinant fer-ho en el moment oportú. I Pascal ho va intentar massa aviat. La reconstrucció d’aquest espai partidari del retorn a la gestió convergent “tocant de peus a terra” el liderarà Chacón, que en tenir el drets legals que no té Junts de cara a les quotes de temps als Telenotícies, obtindrà molt protagonisme durant la campanya, entrarà al Parlament, i pot ser decisiva si hi ha una majoria alternativa catalanista sense Junts. Es parla molt d’un hipotètic Tripartit d’ERC, PSC i Comuns, però podria haver-hi algun un altre tripartit o bipartit, amb la participació o el suport en la investidura del PDECat.

Dic que l’independentisme no ha fet autocrítica d’on som, i fins que no la faci difícilment es podrà anar endavant. Fer autocrítica no vol dir renunciar a res, si es tenen les majories per portar-ho a terme i el coneixement dels obstacles reals que hi haurà. I més enllà de que cal eixamplar la base per ser més i fer-ho millor, cal que es reconegui que el full de ruta dels 18 mesos no podia anar enlloc, sobretot perquè es van falsejar i ignorar les condicions que calen per dur a terme un procés de trencament o separació d’un estat, que és molt més fort que qui vol marxar. Per això jo sóc molt més crític amb les falsedats que deia Raül Romeva, prou coneixedor d’altres processos d’independència i del dret internacional, que amb les promeses d’independència ràpida dels antics convergents.

Per portar a terme un procés de ruptura territorial cal analitzar i tenir en compte quatre aspectes. El primer, tenir clar quin és el marc legal vigent que ens lliga a l’estat amb el que es vol trencar. Per això totes les comparacions amb les vies bàltiques o eslovenes estaven fora de lloc. Perquè les repúbliques soviètiques i iugoslaves eren jurídicament, repúbliques agermanades amb dret a la secessió, cosa que no és l’estat autonòmic espanyol. En segon lloc, s’ha de saber què diu el dret internacional i Nacions Unides que, agradi o no, digui el que digui el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, només dóna el dret a la autodeterminació a 17 territoris colonials com Nova Caledònia o el Sàhara. I Romeva i molts altres líders independentistes deien que el dret internacional ens afavoria, afegint que la sentència del Tribunal de l’ONU sobre la DUI de Kosovo afirmava que fer una declaració Unilateral era legal i havia de ser acceptada. I el que va dir el Tribunal de l’ONU en el seu dictamen –no era cap sentència- era que, sense entrar a valorar l’execució de la declaració d’independència, el fet que el Parlament de Kosovo l’aprovés, aquella declaració no vulnerava res, deixant clar que no es pronunciaven sobre al seva execució, donat que ningú els hi havia demanat que s’hi pronunciessin. Va ser una sortida salomònica. I si hagués dit el que Romeva i altres deien que havia dit, ara Kosovo seria un estat reconegut per l’ONU. Però lamentablement encara no ho és en tenir el veto de Sèrbia i Rússia.

En tercer lloc, cal tenir clar quins suports interns es tenen. I a diferència de molts altres processos d’independència com el de l’Índia, o fins i tot de lluites no-violentes de desobediència civil com la de Luther King, aquí només es tenia el suport de la meitat de la població. Luther King i Gandhi van fer el que van fer amb el suport majoritari dels seus, no amb la meitat dels afroamericans o dels ciutadans de l’Índia en contra. I per últim, cal saber quin suports externs es tenen. I com veiem per exemple amb el Sàhara, que té el dret internacional totalment a favor, donat que els suports que té el Marroc son superiors als que te el Polisario, la realitat és que el Sàhara ho té molt malament per aconseguir la independència, i que potser, en aquest situació de debilitat internacional, segons què faci només aconseguirà, com els ha passat tantes vegades als palestins, anar a pitjor.

Aquest anàlisi de les condicions a tenir en compte, l’independentisme català no el va fer. I en no aconseguir-se la independència exprés que s’havia promès com segura, és probable que el 14-F hi hagi molta abstenció de votants independentistes. El que proposa el sector majoritari de Junts i el Consell de la República de Puigdemont d’implementar l’1 d’Octubre, que també demana l’ANC i candidatures com Primàries o la dels Represaliats, pocs votants ho creuen factible. La crida a eixamplar la base per ser més i fer-ho millor mentre ens centrem en la pandèmia i el dia a dia que fa ERC, també s’entén pels qui creien en l’independentisme màgic, com una renúncia. I la proposta de Dolors Sabater i la CUP d’entrar al govern i fer un nou referèndum, és un oxímoron, donat que el referèndum que va donar el mandat ja es va fer fa tres anys.

Només es podrà sortir d’aquest enroc si des de l’independentisme es reconeix que es van falsejar les condicions reals i els suports. Però també cal que des del Govern de Pedro Sánchez, es doni resposta a la problemàtica del presos amb els indults o la reforma ràpida del delicte de sedició. Si uns i altres no ho fan, continuarem amb l’enroc, i des de l’independentisme sorgiran nous líders que prometran una independència que “si anem units, és a tocar”.

Analitzo a NacióDigital els 4 requisits que s'han de tenir en compte per que un procés d'independència tingui èxit i que no es van valorar suficientment en el Procés català, i per això no ha acabat bé. Criticar l'independentisme màgic no vol dir creure o defensar el el federalisme esotèric.

Xavier Rius Sant, periodista

NacióDigital, diumenge 2 de febrer de 2020 

Sigui en format de llibre, de compareixença dels presos polítics a la comissió del Parlament sobre el 155, en forma de retrets expressats per dirigents dels partits independentistes o com a declaracions dels testimonis o acusats a l'Audiència Nacional, s'estan fent d'una manera o d'altra anàlisis, crítiques i autocrítiques de la legislatura que va culminar amb la celebració del referèndum de l'1 d'octubre i va acabar, no amb l'anunciada desconnexió, sinó amb l'aplicació del 155.
Per a uns va faltar coratge. Altres reconeixen ara que era evident que no hi havia ni la força, ni les eines ni les majories per implementar el resultat o mandat del’1-O. Es culpa els partits per anar dividits. També hi ha qui retreu que es van fer unes comparacions força esbiaixades amb altres processos d'independència, donant per segurs uns suports internacionals que no van existir i imposant una mena de relat que s'ha anomenat "independentisme màgic".

 Per veure les possibilitats d'èxit d'un procés d'independència i creació d'un nou estat, cal valorar quatre elements i deixar de banda allò que a cadascú li agradaria. Si l'independentisme no té a favor algun d'aquests quatre elements, necessitarà els altres amb més força. 
1. El marc jurídic

 El primer element que cal és tenir clar quin és el marc jurídic intern que es vol trencar o que s'ha d'aplicar per separar-se. Espanya, a diferència de la URSS i Iugoslàvia, no és jurídicament una federació de repúbliques agermanades como ho eren aquests dos estats (si més no sobre el paper). Més enllà que a Eslovènia, Croàcia o Bòsnia hi hagués una guerra, i Belgrad no reconegués els nous estats, quan els presidents d'Eslovènia, Croàcia o Bòsnia enviaven al Secretari General de l'ONU una carta informant que, en aplicació de la constitució, havien exercit el seu dret a separar-se, eren reconeguts per l'ONU de manera gairebé automàtica. Agradés o no a Rússia, que era membre del Consell de Seguretat. Catalunya no és una república federada dins d'una unió d'iguals. La Constitució atribueix la decisió que una part del territori se separi a tota la ciutadania de l'estat espanyol, que hauria de ratificar en referèndum els canvis que afectessin a la unitat d'Espanya. Ens agradi o no.

2. El dret internacional
El segon element és assumir allò que estableix el dret internacional vigent. Digui el que digui l'article 1 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics sobre l'autodeterminació dels pobles, l'ONU només reconeix aquest dret a 17 territoris colonials, com Nova Caledònia, la Polinèsia francesa, les Malvines, Gibraltar o l'antic Sàhara espanyol.
El dictamen de la Cort Internacional de Justícia sobre la declaració d'independència de Kosovo -que era província, no república- no diu que executar una declaració d'independència unilateral encaixi amb el dret internacional, com es va afirmar per justificar la declaració d'independència de Catalunya. Com es pot veure en els apartats 51, 82 i 83 d'aquella resolució, el secretari general de l'ONU i l'Assemblea General no van preguntar sobre la legalitat de l'execució de la DUI que va aprovar el parlament kosovar, ni com es va fer, ni si s'havia fet. Només els va preguntar si la declaració votada per 109 dels 120 diputats que proclamava la independència del territori vulnerava el dret internacional.
Així mateix, també remarcava que, a diferència d'altres casos on sí que els havien preguntat per la legalitat d'un fet i les conseqüències d'executar-lo, en el cas de la DUI de Kosovo només es qüestionava al tribunal sobre la legalitat d'haver votat la declaració. No pas sobre si l'havien feta efectiva o com l'havien feta efectiva. L'alt tribunal va resoldre que aprovar aquella declaració d'independència no vulnerava el dret internacional, i va deixar clar que no es pronunciava en cap cas sobre la seva execució. Va ser un dictamen salomònic, i avui Kosovo encara no és un estat reconegut per l'ONU.

3. Suports i adversaris externs
El tercer element a tenir en compte són els suports i adversaris externs. El Sàhara té el dret internacional al seu favor amb desenes de resolucions de l'ONU per fer el referèndum d'autodeterminació, i està reconegut com a estat per una setantena de països. Però té adversaris de pes: ni França, ni Espanya, ni els Estats Units volen crear problemes a Mohamed VI.
Catalunya, com vam veure després de l'1-O, no té suports internacionals, més enllà de les crítiques a la repressió policial i la negativa a concedir extradicions, en no considerar que allò que es va fer l'1-O hagués estat ni rebel·lió ni sedició.

4. Suports i adversaris interns
I el quart element, que si flaquegen els altres com passa amb Catalunya és d'importància cabdal. Consisteix a valorar i ser conscient de quins suports i adversaris interns té el moviment, així com la capacitat repressiva de l'Estat, de cara a forçar una negociació per tal d'aconseguir un referèndum o una ruptura pactada.
Si el suport intern és molt majoritari, el moviment té més legitimitat de cara a aconseguir suports internacionals. Quan Artur Mas va dir l'any 2013, després de viatjar a l'Índia, que l'independentisme faria com Gandhi, Luther King o Mandela, va ser una temeritat. Gandhi, Luther King i Mandela tenien el suport absolutament majoritari de la població índia, afroamericana o sud-africana negra, i no només d'una meitat molt mobilitzada com passa a Catalunya. La comparació també era desafortunada, perquè és qüestionable que algú vulgui que els líders del procés acabin assassinats com Gandhi o Luther King.
En resum, només quan el suport a la independència sigui molt més majoritari del que és ara s'estarà en condicions de tornar a intentar un pols amb l'Estat, aconseguir suports internacionals i poder afrontar amb més força la possible repressió. Per això, fent aquesta anàlisi, de la mateixa manera que es pot estar d'acord a afirmar que els sahrauis ho tenen malament i, segons com juguin les cartes, només aconseguiran anar a pitjor (això no vol dir donar la raó al Marroc), dir que l'independentisme català no podia guanyar la partida a l'Estat l'any 2017 no vol dir posar-se de banda de la repressió. Ni desautoritzar les aspiracions legítimes d'esdevenir una república independents.
Negar l'existència d'allò que s'ha anomenat com independentisme màgic no és defensar o creure tampoc en el federalisme esotèric.

 Llegir a Nació Digital

LA LLEI DE SEGURETAT NACIONAL, UNA MANERA RÀPIDA DE FER-SE AMB EL CONTROL DELS MOSSOS, TOT I QUE ENTRE LES AMENACES I DESAFIAMENTS QUE PREVEU EL SEU PLA ESTRATÈGIC D'ACTUACIÓ NO HI HA NI L'INDEPENDENTISME, NI LA DESOBEDIÈNCIA, NI LA REBEL·LIÓ

Al document aprovat d'Estratègia de Seguretat Nacional de 2017, ni l'independentisme ni la desobediència apareix com una de les amenaces i desafiaments 

Avui s'ha plantejat que el govern en funcions de Pedro Sánchez apliqui la Llei 36/2015, de 28 de setembre de Seguretat Nacional per aturar la resposta independentista a la possible condemna del Tribunal Suprem als polítics catalans jutjats.

Aquesta llei de 2015, aprovada amb el vot del PP, PSOE i UPyD, i el s'aplica en base el que preveu el document Estratègia de Seguretat Nacional, tal com fixa l'article 4:

La Estrategia de Seguridad Nacional es el marco político estratégico de referencia de la Política de Seguridad Nacional. Contiene el análisis del entorno estratégico, concreta los riesgos y amenazas que afectan a la seguridad de España, define las líneas de acción estratégicas en cada ámbito de actuación y promueve la optimización de los recursos existentes. Se elabora a iniciativa del Presidente del Gobierno, quien la somete a la aprobación del Consejo de Ministros, y se revisará cada cinco años o cuando lo aconsejen las circunstancias cambiantes del entorno estratégico. Una vez aprobada, será presentada en las Cortes Generales en los términos previstos en esta ley.

Doncs bé el document Estretègia de  Seguertat Nacional de 2017 no contempla ni l'independentisme, ni el perill de ruptura de l'ordre constitucional, ni la rebel·lió, ni les manifestacions massives, ni la desobediència civil o incompliment de la legalitat per part d'algunes institucions com entre les amenaces i desafiament a fer front i davant dels que la llei preveu mecanismes per defensar-se. Són els del quadre de dalt.

Però la llei en el seu article 35-2, estableix que "En la situación de interés para la Seguridad Nacional el Presidente del Gobierno convocará al Consejo de Seguridad Nacional para que ejerza las funciones de dirección y coordinación de la gestión de dicha Situación, todo ello sin perjuicio de la aplicación de la legislación en materia de Defensa Nacional y de las competencias que correspondan al Consejo de Ministros. En los casos en los que el Presidente del Gobierno decida designar una autoridad funcional para el impulso y la gestión coordinada de las actuaciones, el Consejo de Seguridad Nacional asesorará sobre el nombramiento de dicha autoridad."

Així doncs li permetria deignar una "autoritat funcional" que es fes càrrec dels Mossos d'Esquadra.

Pel que fa als altres marcs legals d'excepció, més enllà de l'article 155, per controla la Generalitat, les protestes i la possible desobediència hi ha:

1- L'Estat d'Alarma, que es pot aplicar en catàstrofes, vagues, etc, que ja va implementar Rodríguez Zapatero per militaritzar als controlador aeris en la vaga de desembre de 2010, que pot decretar el Govern per quinze dies, sent necessari l'aprovació del Congrés en cas que vulgui prorrogar-ho. L'estat d'alarma no suspèn cap dret fonamental. 

2-L'Estat d'Excepció aplicable per alteracions greus de l'ordre públic i paralitzacions de serveis essencials, que l'autoritza el Congrés per 30 dies i sí que suspèn drets fonamentals, com el poder estar detingut sense ordre ni comunicar-ho al jutge durant deu dies, l'escolta de comunicacions, el tancament de diaris, ràdios o televisions, la prohibició de manifestacions, etc. 

Tot i que la Llei de Seguretat Nacional i el seu marc "Estratègia de Seguretat Nacional" no està previst per vagues, desobediència civil o insubordinació de la Generalitat, permetria que el govern central posés una "autoritat funcional" al front dels Mossos

SABER GUANYAR, SABER PERDRE, UN PENSAMENT QUE M'ESPANTA, NO DIR MENTIDES, I LA METÀFORA DEL CIM DE XAVIER VENDRELL. Algunes reflexions a l'any de la fracassada DUI. Els dirigents i presidents que van comparar el Procés amb la lluita de Gandhi, potser s'haurien de plantejar fer com ell si és que no anaven de farol

Quan guanyes, guanya, i quan perdis perd, no és només el lema d'un anunci. Gestionar una victòria sol ser senzill, tret que es vulgui humiliar els vençuts, una cosa que el PP i Ciutadans, Felip de Borbó i sectors de la judicatura desitgen, el que incrementarà en aquests els desitjos de no rendir-se. No tan fàcil és gestionar la derrota. Són incomptables els casos en què els governants del bàndol derrotat castiguen per derrotisme a aquells que diuen que cal acceptar que s'ha perdut i que, del que es tracta, és de minimitzar els danys. 
Sembla evident que si els polítics que lideraven el moviment que ens portava a la independència són a la presó o l'exili, és que l'any passat van ser derrotats. Ningú sap què passarà d'aquí uns anys, però no es pot disfressar com un replegament estratègic. Ni es va implementar la República, ni es van obtenir els suports que s'anunciaven. Bona part d'Europa va denunciar la repressió de l'1-O i considera que no hi ha hagut rebel·lió, però cap govern va donar el seu suport a la independència.Un servidor desitjaria que Palestina es converteixi un estat, però dir que això és actualment improbable no és donar suport a la política del govern israelià, com tampoc ho és dir que els dirigents palestins han jugat malament les seves cartes, han gestionat malament les oportunitats i cada vegada han anat a pitjor. Un servidor desitjaria que al Sàhara es fes el referèndum d'autoderminació, però reconèixer que ara per ara sembla improbable que es faci, pel suport incondicional que té el Marroc, no es posar-se a favor de Mohamed VI. 

I hi ha un pensament que m'espanta, que tinc cada vegada que em pregunto perquè el que hagués pogut desembocar en una negociació política, que donada les forces dels independentistes potser no hagués acabat fent realitat una Catalunya independent, ha acabat com ha acabat. Recordo com si fos ara mateix la conversa que vaig tenir amb un alt oficial de l'Exèrcit espanyol a Kosovo el març de l'any 2000. Tot contemplant pobles cremats em va dir "Cuando ves esto, pueblos quemados y tanta destrucción, piensas, qué bien estamos en España. Sí, ETA matará 25 personas este año, pero son menos de los muertos que habrán este fin de semana en la carreteras españolas".
El que vull dir es que l'Estat espanyol sap conviure i com actuar davant del terrorisme independentista, però no vol ni es pot permetre un moviment independentista pacífic. I em pregunto si hi ha molta gent a Espanya que desitjaria que l'independentisme català fos violent i terrorista perquè s'hi sentirien més còmodes per conviure amb aquella realitat (menos muertos que este fin de semana en las carreteras), més còmodes per combatre'l, i amb més arguments per rebatre'l. Que ETA matés 25 o 50 persones no motivava que els balcons de Madrid o Sevilla s'omplissin de banderes espanyoles com sí ha passat ara. I no motivava els crits de l'A por ellos, de suport a la Guàrdia Civil.

Fer autocrítica dels errors de l'independentisme no és passar-se al costat de l'adversari. I no sembla que des Waterloo i l'entorn del president Quim Torra i la Crida hi hagi voluntat de fer-ho. I el primer pas de tota autocrítica és reconèixer la falsedats que es van dir. Es comparava Catalunya amb les repúbliques soviètiques o iugoslaves,  sense tenir en compte la diferència que aquestes formaven part d'estats que, sobre el paper, eren unions voluntàries, de manera que quan es van enfonsar els règims autoritaris en què es sustentaven i es van independitzar, van ser reconegudes per l'ONU i la majoria d'estats. Es va dir que el dret d'autodeterminació de l'ONU ens emparava i això és fals, ja que, digui el que digui el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, només l'hi reconeix a catorze territoris entre els quals no hi ha Catalunya. Un d'aquest és el Sàhara i tot i tenir el dret internacional al seu favor, no té els suports internacionals per obligar al Marroc a fer-lo. I es va dir que el dictamen del Tribunal de la Haia sobre Kosovo legitimava l'execució de declaracions unilaterals i no és cert, ja que el que va dir el Tribunla de Justícia és que, "sense pronunciar-se sobre l'execució o conseqüències de la mateixa", el fet que 109 de 120 diputats aprovessin una declaració, no vulnerava el dret internacional. (Mira punts 51 i 83 del dictamen a sota) Va ser una sentència salomònica per no entorpir una desconnexió irreversible entre Sèrbia i Kosovo iniciada el 1999 després de la guerra. Però fins que Rússia i Sèrbia no aixequin el seu veto, Kosovo no serà admès a l'ONU. I quan primer Artur Mas i ara Joaquim Torra van considerar el Procés imparable comparant-nos amb Gandhi i Luther King, sembla que van ignorar que van passar llargues temporades a la presó, van haver de fer vagues de fam i tots dos van ser assassinats.

Jo vaig tenir clar que el Procés no tenia força ni per implementar la República ni per forçar a l'estat a una negociació el 8 de novembre de l'any passat, quan va fracassar la vaga general i molta gent va mostrar-se contrariada pels talls de carreteres. 

 

Les declaracions de dirigents d'ERC afirmant que es necessita una majoria més àmplia van en aquest sentit. Ahir al Preguntes Freqüents de TV3, el dirigent d'ERC, Xavier Vendrell, va dir que cal que es faci una gran molbilització a Europa, i va fer la comparació amb els alpinistes que en un primer intent no aconsegueixen arribar a un cim. Vendrell reconeixia que com més amunt arribin els que fan aquesta expedició, millor ho tindran els que facin la propera, donat que ja sabran què es poden trobar i les dificultats i mancances que tenien, afirmacions que hi estic totalment d'acord. Però, com a humil alpinista que sóc (el meu sostre a Europa és el Gran Paradiso als Alps i a l'Àfrica el Kilimanjaro -5.895 metres-) crec que Vendrell va ometre l'element previ a poder fer una segona expedició o intent. Els alplinistes que no aconsegueixen el cim han de baixar al campament base o tornar a casa. Quedar-se a pocs o molts metres del cim esperant, és abocar-se a un tràgic final.  I un cop a casa analitzar què ha fallat, què mancava i començar a preparar la nova expedició. I no veig que hi hagi gens d'autocrítica a l'independentisme i es reconegui que no es pot fer aquest viatge només amb el suport del 48% dels catalans, amb un 40% que hi està en contra i sense suports internacionals.

Vendrell parlava de fer noves accions a Europa, hi estic d'acord. Però pels que diuen que faríem com Gandhi y Luther King, haurien ara de ser conseqüents. I si la sentència del Tribunal Suprem és dura i venjativa, com sembla que serà, potser haurien de donar exemple demostrant que no anaven de farol. Què vull dir? Doncs Artur Mas, Quim Torra, Puigdemont i molts d'altres, haurien de fer el que feia Gandhi en aquestes situacions. Una vaga de fam indefinida, que si és a Bèlgica tindria més ressò internacional. Imagineu tres dels últims presidents de la Generalitat en vaga de fam al cor d'Europa, potser també els presos, i mobilitzacions a Catalunya i totes les capitals europees?  

De moment, però, des de l'entorn de Puigdemont, del president Torra o l'ANC es proposen ultimàtums al Govern d'Espanya amenaçant de reactivar la DUI. No m'agradaria que un president de la Generalitat passés a la història com Mohamed Said al-Sahaf, ministre d'Informació iraquià, que se li va posar el sobrenom d'Alí el Còmic, perquè quan els tancs americans ja havien pres mig Bagdad, ho negava i donava ultimàtums als vencedors.

ANGLADA COPIA L'ESLOGAN I EL SÍMBOL DEL MSR CONTRA L'ESTELADA. Sembla que tot i perjudicar-li la campanya a Vic, atura les crítiques dels regidors metropolitans i millora relacions amb identitaris espanyols

Plataforma X Catalunya, després d'uns mesos en els que el seu president, Josep Anglada, havia votat a Vic mocions sobiranistes, com la del maig per tal d'eliminar la Delegació i Subdelegacions del govern espanyol a Catalunya, i arxivar els expedients sancionadors oberts a alcaldes per posar l'estelada en lloc de la bandera espanyola (clica), o de votar favorablement al juny la proposta de la CUP i Solidaritat, per tal que es posés el nom de Guillem Agulló a un carrer de Vic (clica), s'ha posicionat pocs dies abans de l'11 de setembre en la línia espanyolista de l'extremadreta, presentant la campanya SALVEM LA SENYERA, amb el lema "La pròxima retallada, l'estelada"  

No era cap secret que el vot positiu d'Anglada a mocions de la CUP i de l'Associació de Municipis per la Independència havia creat desconcert i indignació entre els regidors "identitaris" de l'àrea metropolitana de Barcelona i a la força "germana" Partido X La Libertad (clica) que estava farta de les contradiccions ideològiques o estratègiques de Josep Anglada. L'expansió de Plataforma a Perpinyà o la presència d'Anglada, donant suport a Vila d'Abadal, a la roda de premsa que l'alcalde de Vic va anunciar que deixava UDC per no ser independentista, va ser el que va acabar de decidir fa vuit mesos als socis espanyols de Plataforma X La Libertad a trencar els lligams orgànics amb PxC i constituir-se com Partido X La Libertad.

Anglada es resistia a posicionar-se contra l'estelada, donat que aspira a ser d'aquí 20 mesos alcalde de Vic, i la capital d'Osona és una de la ciutats de Catalunya amb més estelades als balcons. Però finalment s'ha imposat aquest possicionament contra l'estelada adoptant el lema de la campanya del Moviment Social Republicà (MSR): "L'única retallada, l'estelada",  i també la imatge de retallar el triangle blau de la mateixa, cosa que va fer en públic per primera vegada el MSR a Barcelona el 12 d'octubre de 2010.

Jordi de La Fuente, Secretari Nacional d'Acció Política del MSR, tallant el triangle blau

La campanya del MSR, "L'única retallada, l'estelada" ha consistit (clica)  en accions com la del passat 18 de juliol, de posar una bandera espanyola i una senyera al Pi de les Tres Branques, o la del 9 d'agost de "precintar" el monument a Lluís Companys a Barcelona.  Amb aquestes accions el MSR deia que "Queda demostrado que en Cataluña existe la Resistencia, la de aquellos que desde la catalanidad no quieren renunciar a su españolidad. Como dice la campaña del MSR catalán: L’ÚNICA RETALLADA: A L’ESTELADA!”, eslogan i imatge que ara adopta Plataforma X Catalunya.

Aquesta campanya de PxC contra l'estelada, que contradiu el que havia votat a Vic per tal que no se sancioni penjar-la als ajuntaments, s'anuncia dies després de la polèmica entre el Secretari General de PxC, Robert Hernando, i l'encara Secretari de Relacions Nacionals i Internacionals, Enric Ravello sobre la Cadena Humana de l'11 de Setembre. Hernando va fer un tuit amb la foto d'una nina inflable de sexshop, en el que comparava els participants a la Via Catalana amb aquest objecte sexual. Tres dies més tard Ravello va demanar a Anglada i als òrgans de direcció de PxC que desautoritzessin a Hernando, cosa que Anglada no va fer. En canvi PxC ha fer públic aquest comunicat contra l'estelada nomenant explicitament Hernando, cosa que significa una desautorització de Ravello:

 

El president de Plataforma per Catalunya (PxC), Josep Anglada, i el secretari general ,Robert Hernando, han presentat en societat una nova campanya sota el nom : Salvem la senyera! Amb aquesta campanya la formació identitària pretén frenar la suplantació que està patint la bandera de les quatre barres representativa de tots els catalans per la sectària bandera estelada que utilitzen els separatistes (...)Fent ironia a les retallades, el líder identitari li ha aconsellat a Artur Mas que “la pròxima retallada que faci sigui a l'estelada"

Aquest posicionament contra l'estelada i el sobiranisme de PxC coincideix en un moment que hi ha moviments a Madrid per fer una candidatura a les eleccions europees de maig, liderada per l'entorn de Manos Limpias y Partido X La Libertad (clica), projecte del que s'havia relegat o deixat en segon terme a PxC precisament per les discrepàncies programàtiques. Manos Limpias de moment no confirma aquestes reunions. 

 La votació de mocions sobiranistes per part d'Anglada va desconcertar a l'extremadreta espanyola i als regidors de PxC metrapolitans. Ara esmena amb la campanya contra l'estelada