La
confirmació que alguns dels autors dels atemptats de París eren descendents de
magribins immigrats a França o Bèlgica, planteja de nou i amb raó, el
preguntar-nos què està fallant perquè joves de segona o quarta generació
d’immigrants abracin el gihadisme i el terrorisme.
I
davant d’aquesta pregunta es torna a repetir que les coses s’han fet malament,
que el racisme genera un sentiment d’exclusió que pot abocar a abraçar el
radicalisme violent, o recordar el conflicte identitari d’aquests joves que, a
diferència dels seus pares que van venir a Europa en busca d’unes oportunitats i un benestar,
només troben rebuig i discriminació.
És
un fet que un aspirant a una feina que es diu Mohammed té, d’entrada, menys
possibilitats de ser contractat que un que es digui Jacques. I llavors en la
seva soledat identitària alguns poden buscar el seu lloc en el gihadisme
violent, en una interpretació de l’islam molt més radical de la que tenen els
seus pares que, més a més, rebutja, tot allò de positiu que els seus avis van
venir a buscar a Europa.
Tot
això és cert. Però hi ha una altra qüestió que sovint s’obvia: La incompatibilitat
de les interpretacions literals de certs fragments de l’Alcorà i dels Hadits o frases atribuïdes a Mahoma que
formen part també de la Sharia o llei islàmica, amb la llibertat ideològica
i de creences, que és una de les bases de tota societat democràtica. Fet que
s’agreuja per la manca d’una autoritat que pugui reinterpretar-ho o
contextualitzar-ho.
Són
moltes les religions que han incitat en diferents moments de la història a
l’odi cap a les altres i s’han expandit per la força de l’espasa; el
cristianisme també. Però la majoria han deixat de lluitar per la conversió
forçosa de la resta del món i les seves autoritats religioses han acceptat els
valors de la llibertat de consciència i la llibertat individual del ciutadà de
creure o no creure. I, tot i que en judaisme i el cristianisme hi hagi corrents
que qüestionen els descobriments sobre
l’evolució humana, aquestes religions ja no s’oposen al que va dir Darwin i a
viure en una societat on el ciutadà té dret a creure i a no creure.
A
l’islam, des del seu origen hi ha un altre element de controvèrsia. Podem
trobar sures o versets de l’Alcorà i Hadits o frases atribuïdes a Mahoma,
totalment contradictòries les unes amb les altres. N’hi ha que criden a
decapitar als infidels i altres a respectar-los. N’hi ha que diuen que cal convèncer
per la força, n’hi que diuen que en matèria de religió no es pot imposar
res.
Mentre
la majoria de religions han adaptat la seva doctrina al llarg de l’últim segle
i s’han sotmès a l’autoritat civil. L’islam no té califa o autoritat des de
1924 quan Ataturk va abolir la figura del sultà d’Istambul. Sultà que, tot i
està qüestionat, era el califa legítim de tota la Umma o comunitat de musulmans
d’arreu del món. Des de llavors l’islam no té qui encarni una figura i
institució que, en morir Mahoma va començar amb Abu Bakr com a primer califa o successor
del Profeta.
El
últims anys del califat d’Istambul, Husain ibn Alí, Xerif haiximita de La Meca,
o guardià dels llocs sagrats, va intentar ser reconegut sense èxit com califa. I
anys més tard la família haiximita van ser expulsat de La Meca per Abdelaziz
bin Saud, de la Casa dels Saud, fundador de l’actual Aràbia Saudita, en la que
imperava el whabisme o interpretació més arcaica de l’islam. I tot i no
aconseguir mai el reconeixemt com a califes, els Saud, com a guardians de La
Meca, han anat imposant la seva visó mitjaval d’un islam oposat a qualsevol
canvi. I els diners del petroli han ajudar a difondre aquesta visió radical
arreu del món. Diners que també han arribat a l’Estat Islàmic.
A
alguns països, fossin les dictadures socialistes o nacionalistes àrabs, fossin
monarquies com la marroquí o la jordana, van adaptar o relativitzar la
interpretació estricta de l’Alcorà. Fins i tot la nova constitució tunisiana
prohibeix la persecució de l’apostasia.
A
Tunísia ara ja no està perseguit fer públic que s’ha deixat de ser musulmà, o que
s’és ateu, o afirmar que moltes de les coses que es diuen a l’Alcorà o el Hadits
són únicament metàfores, o dir en públic que no es pot complir de manera
estricta el dejuni del ramadà, o afirmar que es pot ser homosexual i musulmà. Però
certament tot això s’oposa a una interpretació estricta de l’Alcorà. I aquí és
on apareix l’anomenat Estat Islàmic o Daesh.
A
diferència d’Al Qaida que es limitava en voler atacar a Occident per la seva
política al Pròxim Orient, Afaganistan o Palestina, de les cendres de
l’equivocada guerra d’Irak sorgeix un insurgent sunnita, Ibrahim Awwad al-Samarri,
que després de trencar amb Al Qaida encapçala una força que, en lloc de
limitar-se a lluitar contra els invasors, el que vol es recuperar el califat,
la unitat dels musulmans, i crear un califat o estat que començaria per l’Iraq
i Síria. I aquest líder insurgent canvia de nom i agafa el d’Abu Baker, com el
primer califa de la història. I a la vegada que conquereix territoris a Síria i
L’Iraq, crida al musulmans d’arreu del món a sumar-se al seu califat i a
lluitar contra els infidels, i contra els mal musulmans arreu. Crida a
purificar l’islam i extrendre’l a tot el món per la força. El comunicat d’Estat
Islàmic pel que s’assumeix l’autoria dels atacs de París i s’adverteix que n’hi
hauran més, comença i acaba amb dues sures o fragments de l’Alcorà.
El
magnetisme de les seves proclames, l’ús molt estudiats de les xarxes socials
amb els seus impactants vídeos, esdevenen un iman per a joves d’arreu del mon
que busquen una identitat sense fissures, un grup vencedor que els aculli, i
una causa amb la que donar sentit a les vides, amb la seguretat de tenir com a
recompensa un lloc privilegiat a Paradís.
Sense
menysvalorar la lluita militar contra el Daesh a Síria i l’Iraq, la lluita
policial arreu del món, i la necessitat d’acabar amb la discriminació que pateixen
molts joves d’origen magribí o asiàtic a Europa, la clau més eficaç per
desactivar l’Estat Islàmic està en els propis musulmans.
És
impensable ara per ara que reaparegui la figura d’un califa legítim acceptat
per tots els musulmans. Però només quan des del món musulmà siguin majoritàries
les veus que sense por a ser tractats d’apòstates, diguin clar i alt que tota
religió es veritable si crida a la germanor universal, i que qualsevol persona
té dret a creure i a deixar de creure i, sobretot que neguin la validesa
d’aquelles sures o versets de l’Alcorà que criden a matar als infidels es podrà
derrotar als soldats del Califat.
Leer en castellano en El Periódico
Llegir en català al Periódico
Leer en castellano en El Periódico
Llegir en català al Periódico
