Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mossos d'esquadra. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mossos d'esquadra. Mostrar tots els missatges

dimecres, 17 d’agost del 2022

Rushdie, els talibans i els atemptats del 17-A. Explico al Triangle que per mi mi les causes del terrorisme islamista rau en la negativa de l'islam i les societats islàmiques a acceptar la llibertat de pensament i de consciència i el dret a creure i a no creure.

 

Xavier Rius Sant, El Triangle

17 d'agost de 2022. 5è aniversari dels atemptats de Barcelona i Cambrils  

Aquests dies amb motiu del nou intent d’assassinat patit a Nova York per l’escriptor Salman Rushdie, del primer l’aniversari de l’entrada dels talibans a Kabul imposant l’emirat islàmic, i el cinquè aniversari dels atemptats del 17 d’agost a Barcelona i Cambrils, s’està parlant molt d’islamisme radical, de salafisme i la compatibilitat de les societats islàmiques amb la democràcia. Tot i que es dona la paradoxa que el salafisme és sunnita, i la fatua condemnant a mort a Rushdie, autor dels Versos satànics, va ser feta pel líder xiita de l’Iran, l’aitolà Khomeini. Per això no podem centrar la crítica, com s’ha fet aquest últims anys després dels atemptats d’Al Qaida i la irrupció de l’Estat Islàmic, només cap el salafisme i radicalisme sunnita.

També s’està repetint molt la pregunta sobre què s’ha fet malament perquè uns nois nascuts i crescuts a Ripoll es radicalitzessin, i guiats per l’imam Abdelbaki es Satty fossin capaços de fer el que van fer: matar a 16 persones a Barcelona i Cambrils que, recordem, va ser potser una anècdota en comparació amb els seus plans de fer esclatar diverses furgonetes plenes d’explosius a La Sagrada Família, el Camp del Barça i potser la Torre Eiffel. “Què hem fet malament?” Una pregunta que també es va fer molta gent a França després d’atemptats com els de Bataclan i l’Estadi de França el novembre de 2015 que van provocar 130 morts. Pregunta que considero equivocada que centri el debat i l’anàlisi, ja que sembla que vulgui treure responsabilitat i culpabilitat als autors dels atemptats, abocant-la o socialitzant-la amb tota la societat. Un desviament de la culpabilitat similar als que es feia abans en casos de violacions que semblava que es responsabilitzés més a les dones en general per anar amb minifaldilles i escots provocatius que als agressors, únics culpables i responsables de les violacions.

Per a mi el principal element que dificulta l’encaix de les interpretacions majoritàries de l’islam amb la democràcia que volen destruir és el fet que les societats islàmiques no han viscut el que a Europa es coneix com la Il·lustració. Es a dir la preeminència de la raó i la llibertat de pensament, ubicant la religió en l’àmbit personal més allà que es practiqui la fe públicament i col·lectiva. Acceptar que tota religió és bona si t’ajuda a viure i ser millor persona, i acceptar sobretot -aquest és el punt nuclear- el dret a canviar de religió i el dret a esdevenir agnòstic o ateu i fer-ho públic. Però lamentablement l’islam té porta d’entrada, però no en té de sortida ni pel musulmans ni pels fills de musulmans, en entendre que l’islam es transmet amb la sang, el semen de pare. Per això en el països musulmans es permet el casament d’un musulmà amb una cristiana, però no a la inversa. Una filla de musulmans no es pot casar ni amb un cristià, ni amb un ateu. Per això a també a Europa molts homes que es casen amb una filla d’immigrants musulmans es veuen forçats per la dita “comunitat” a fer la conversió a l’islam encara que sigui de mentida, de la mateixa manera que tots els matrimonis o dones solteres que adopten a Europa un nen marroquí han de fer per obligació la cerimònia de convertir-se a l’islam, com a requisit legal indispensable per completar el procés d’adopció.

Com a periodista que porto anys escrivint d’immigració i sobre els països musulmans, penso que és en aquesta no acceptació de la llibertat de creences i a canviar de pensament de les societats islàmiques, on neix la no empatia vers la societat occidental, que es manifesta tant en el terrorisme gihadista, com en el salafisme pacífic que proposa la segregació dels seus, el que a França es denomina “separatisme islàmic”. Quan la majoria de països musulmans quan van signar la Declaració Universal dels Drets Humans van fer una reserva al fragment de l’article 18 que reconeix el dret a la llibertat de pensament i religió que diu que «aquest dret inclou el dret a canviar de religió o de creença», sumant-se anys més tard la majoria de països islàmics a l’anomena Declaració de Drets Humans del Caire que accepta el dret als cristians a ser cristians, però no a un musulmà o fill de musulmà a abandonar l’islam o a reinterpretar-lo. És a dir un musulmà i els seus fills mai poden deixar de ser musulmans, un musulmà no pot qüestionar l’Alcorà en nom de la ciència o no pot rebutjar certs principis islàmics en nom de la llibertat de pensament.

Un nascut musulmà que continua sent creient no pot dir que l’Alcorà és  només una metàfora, o que vulnera els drets humans i el sentit comú l’obligació d’haver de recuperar els dies de dejuni del ramadà perduts per una dona que ha tingut la menstruació o un metge que ha hagut de prendre un te a les cinc de tarda per estar serè en una operació en què estava salvant una vida. Un musulmà no pot dir sí a Darwin i no a la Creació com sí diuen els científics cristians.

Evidentment no ajuda la manca a l’islam d’una autoritat des de 1924, quan es va abolir a Istanbul la figura del califa per fer un pas similar i com van fer les societats de tradició cristiana acceptar la Il·lustració. I a manca d’una autoritat de tots els creients, encara que molts musulmans ho pensin, ningú no pot qüestionar que l’Alcorà i els hadits o frases a atribuïdes a Mahoma s’hagin de continuar interpretant com la definitiva revelació de Déu.

Mentre al cristianisme el creients poden dir que Adam i Eva i la Creació són una metàfora o que el diable no existeix, això a l’islam és apostasia. Si un musulmà diu que ha perdut la fe o que canvia de religió és apostasia. I l’apostasia, sigui per dubtar de l’Alcorà, sigui per canviar de religió, sigui per esdevenir agnòstic, és el pitjor pecat i delicte que pot fer un musulmà. Pecat que a molts països musulmans està penat amb la mort i en d’altres amb la impossibilitat de treballar en feines com mestre, funcionari o periodista i evidentment és divorciat i perd la tutela dels fills.

Potser dir això no agradarà, però per mi, és aquí, d’aquesta negativa a acceptar la llibertat de pensament i la llibertat personal de fer públic que s’és ateu o que s’és homosexual o bisexual i viure com a tal, on neix l’odi de molts musulmans i les societats islàmiques cap els valors occidentals, que els Talibans, l’Estat Islàmic o els aiatol·làs xiïtes expressen després amb crides a la violència cap els apòstates i infidels, mentre els imams i les dites comunitats islàmiques amb caps que ningú ha escollit vetllen perquè “els seus” no perdin la fe veritable. I si els líders musulmans a Europa continuen dient i pensant que Occident és pecador, que les seves filles no es poden pervertir casant-se amb infidels, no ens estranyem després que nois com els de Ripoll es deixessin utilitzar per l’imam de Ripoll.

 


Un dels nois de Ripoll.

  

Leer en castellano en El Triangle,17de agosto de 2022   

Xavier Rius Sant 

En estos días con motivo del nuevo intento de asesinato sufrido en Nueva York por el escritor Salman Rushdie, del primer aniversario de la entrada de los talibanes en Kabul imponiendo el emirato islámico, y del quinto aniversario de los atentados del 17 de agosto en Barcelona y Cambrils, se está hablando mucho de islamismo radical, de salafismo y de la compatibilidad de las sociedades islámicas con la democracia. Aunque se da la paradoja de que el salafismo es suní, y la fatua condenando a muerte a Rushdie, autor de los Versos satánicos, fue hecha por el líder chiita de Irán, el aitolán Jomeini. Por eso no podemos centrar la crítica como se ha hecho en estos últimos años después de los atentados de Al Qaeda y la irrupción del Estado Islámico, sólo en el salafismo y el radicalismo suní.

También se está repitiendo mucho la pregunta sobre qué se ha hecho mal para que unos chicos nacidos y crecidos en Ripoll se radicalizaran, y guiados por el imán Abdelbaki el Satty fueran capaces de hacer lo que hicieron: matar a 16 personas en Barcelona y Cambrils que, recordemos, fue quizás una anécdota en comparación con sus planes de hacer estallar varias furgonetas llenas de explosivos en La Sagrada Família, el Campo del Barça y quizás la Torre Eiffel. «¿Qué hemos hecho mal?» Una pregunta que también se hizo mucha gente en Francia después de atentados como los de Bataclan y el Estadio de Francia en noviembre de 2015 que provocaron 130 muertes. Pregunta que considero equivocada que centre el debate y el análisis, ya que parece que pretenda quitarles responsabilidad y culpabilidad a los autores de los atentados, volcándola o socializándola con toda la sociedad. Un desvío de la culpabilidad similar a los que se hacía antes en casos de violaciones que parecía que se responsabilizara más a las mujeres en general por ir con minifaldas y escotes provocativos, que a los agresores, únicos culpables y responsables de las violaciones.

Para mí el principal elemento que dificulta el encaje de las interpretaciones mayoritarias del islam con la democracia que quieren destruir, es el hecho de que las sociedades islámicas no han vivido lo que en Europa se conoce como la Ilustración. Es decir la preeminencia de la razón y la libertad de pensamiento, ubicando la religión en el ámbito personal, más allá de que se practique la fe pública y colectivamente. Aceptar que toda religión es buena si te ayuda a vivir y ser mejor persona y aceptar sobre todo -éste es el punto nuclear- el derecho a cambiar de religión y el derecho a convertirse en agnóstico o ateo y hacerlo público. Pero lamentablemente el islam tiene puerta de entrada, pero no tiene salida ni para los musulmanes ni para los hijos de musulmanes, al entender que el islam se transmite con la sangre, el semen de padre. Por eso en los países musulmanes se permite la boda de un musulmán con una cristiana, pero no a la inversa. Una hija de musulmanes no puede casarse ni con un cristiano, ni con un ateo. Por eso  también en Europa muchos hombres que se casan con una hija de inmigrantes musulmanes se ven forzados por la llamada “comunidad” a realizar la conversión al islam aunque sea de mentira, al igual que todos los matrimonios o mujeres solteras que adoptan en Europa a un niño marroquí deben hacer por obligación la ceremonia de conversión al islam, como requisito legal indispensable para completar el proceso de adopción.

Como periodista que llevo años escribiendo de inmigración y sobre los países musulmanes, creo que es en esta no aceptación de la libertad de creencias y en cambiar de pensamiento de las sociedades islámicas, donde nace la no empatía hacia la sociedad occidental, que se manifiesta tanto en el terrorismo yihadismo, como en el salafismo pacífico que propone la segregación de los suyos, lo que en Francia se conoce como “separatismo islámico”. Cuando la mayoría de países musulmanes firmaron la Declaración Universal de los Derechos Humanos realizaron una reserva en al aparatado del artículo 18 que reconoce el derecho a la libertad de pensamiento y religión, que dice que «este derecho incluye el derecho a cambiar de religión o de creencia», sumándose años más tarde la mayoría de países islámicos a la llamada Declaración de Derechos Humanos de El Cairo que acepta el derecho a los cristianos a ser cristianos, pero no a un musulmán o hijo de musulmán a abandonar el islam o reinterpretarlo. Es decir, un musulmán y sus hijos nunca pueden dejar de ser musulmanes, un musulmán no puede cuestionar el Corán en nombre de la ciencia o no puede rechazar ciertos principios islámicos en aras de la libertad de pensamiento.

Un nacido musulmán que sigue siendo creyente no puede decir que el Corán es sólo una metáfora, o que vulnera los derechos humanos y el sentido común la obligación de tener que recuperar los días de ayuno del ramadán perdidos por una mujer que ha tenido la menstruación o un médico que ha tenido que tomar un té a las cinco de tarde para estar sereno en una operación en la que estaba salvando una vida. Un musulmán no puede decir sí a Darwin y no a la Creación como sí dicen los científicos cristianos.

Evidentemente no ayuda la falta en el islam de una autoridad desde 1924, cuando se abolió en Estambul la figura del califa, a dar un paso similar y cómo hicieron las sociedades de tradición cristiana aceptar la Ilustración. Y a falta de una autoridad de todos los creyentes, aunque muchos musulmanes lo piensen, nadie puede cuestionar que el Corán y los hadits o frases a atribuidas a Mahoma deban seguir interpretándose como la definitiva revelación de Alá. Mientras en el cristianismo los creyentes pueden decir que Adán y Eva y la Creación son una metáfora o que el diablo no existe, esto en el islam es apostasía. Si un musulmán dice haber perdido la fe o cambiar de religión es apostasía. Y la apostasía, sea por dudar del Corán, sea por cambiar de religión, sea por convertirse en agnóstico, es el peor pecado y delito que puede hacer un musulmán. Pecado que en muchos países musulmanes está penado con la muerte mientras en otros con la imposibilidad de trabajar en puestos como maestro, funcionario o periodista y evidentemente es divorciado y pierde la tutela de los hijos.

Quizás decir esto no guste, pero para mí, es aquí, en la negativa a aceptar la libertad de pensamiento y la libertad personal de hacer público que se es ateo o que se es homosexual o bisexual y vivir como tal, donde nace el odio de muchos musulmanes y las sociedades islámicas hacia los valores occidentales, que los Talibanes, el Estado Islámico o los ayatolás chiís expresan después con llamadas a la violencia hacia los apóstatas e infieles, mientras los imanes y dichas comunidades islámicas con jefes que nadie ha escogido velan para que «los suyos» no pierdan la fe verdadera. Y si los líderes musulmanes en Europa siguen diciendo y pensando que Occidente es pecador, y que sus hijas no pueden pervertirse casándose con infieles, no nos extrañemos después de que chicos como los de Ripoll se dejaran utilizar por el imán de Ripoll.

          





diumenge, 7 de febrer del 2021

CONTRAMANIFESTAR-SE O FER-LI PUBLICITAT? Al feixisme no se’l para a llançant-li llaunes de cervesa ni amb persecucions com la de dissabte a Vic, sinó no pactant amb ell, i amb xifres i arguments. Ho explico al Periódico

 


Xavier Rius Sant, periodista. 

 El Periódico, diumenge 7 de febrer de 2020

El 22 d’abril del 2012, la xenòfoba Plataforma per Catalunya (PxC), que liderava Josep Anglada, va celebrar la Diada del partit a un parc de Vic. Plataforma era llavors, amb cinc regidors, la segona força de la capital d’Osona, i tensava els plens municipals amb les seves provocacions. I davant la proposta de fer un acte antifeixista als voltants d’on es reuniria Plataforma, tant la CUP com Iniciativa per Catalunya, van expressar la seva disconformitat i van cridar a no participar en cap contramanifestació, ja que només aconseguiria donar més eco a l’acte ultra.

Esquerra Republicana que tenia la cartera de seguretat al govern de la ciutat, també ho va rebutjar. Però finalment alguns col·lectius antifeixistes van convocar un acte amb actuacions musicals a mig quilòmetre d’on es reunia Plataforma. I a l’acabar, un centenar de persones es van dirigir fins als voltants d’on estaven els ultres, amb els Mossos realitzant un cordó de seguretat, sense més incidents que algunes esbroncades i que Anglada, al seu parlament, adrecés unes paraules als antifeixistes que tenia a pocs metres, dient-los «guarros» i «rastaflautes».

Sense més incidents va acabar tot. Però, hores més tard, Anglada, presumptament, va agredir dos joves a la Plaça Major, fet que va crear una gran commoció. Al cap de tres dies es va convocar, sense el recolzament de cap partit, una concentració que va acabar davant del domicili d’Anglada qui, casualment o no, va passar amb el seu vehicle per davant, iniciant-se una persecució pel carrer amb llançament d’objectes i trencant-li el retrovisor del vehicle, convertint-lo a ell en la víctima.

Un mes més tard, ja amb el recolzament de la CUP, Unitat Contra el Feixisme i molts altres col·lectius, es va realitzar sense incidents una manifestació de repulsa a PxC, a la qual van assistir 2.000 persones. I malgrat que la CUP de Vic, que tenia com a regidora a la poc després diputada, Georgina Rieradevall, insistia a no contramanifestar-se davant dels actes de PxC, perquè només s’aconseguia donar-li publicitat, a altres llocs, quan feia algun acte, es van continuar realitzant contramanifestacions. I recordo que en actes on no hi havia contramanifestació, Anglada em preguntava: «¿Així avui els porcs i rastaflautes no vindran? Llàstima! Perquè quan venen se’ns llança alguna llauna, els Mossos fan un cordó i llavors segur que sortim a la premsa».

 Això és el que ha estat passant els últims dos anys a molts actes de Vox a Catalunya, o fins i tot quan senzillament una dotzena de militants paraven una taula al carrer. Incidents que lluny de «parar el feixisme», només aconsegueixen donar-li publicitat. Perquè, no ens enganyem, quan Vox escull llocs emblemàtics de l’independentisme a Vic o Girona per als seus actes, ho fa comptant que possiblement hi haurà una contramanifestació que motivarà que Vox incrementi la seva quota informativa i legitima la seva argumentació que els intolerants són els altres. A més tensa l’independentisme que governa la Generalitat, ja que els Mossos tenen l’obligació de protegir els actes d’un partit que, per menyspreable que sigui el seu programa, es presenta a les eleccions.

I és que al feixisme no se’l para llançant-li llaunes de cervesa, ni amb persecucions com la de dissabte a Vic. Se’l para no pactant amb ell i, sobretot, con xifres i arguments com va fer, per exemple, la periodista Lídia Heredia dimecres passat a TV-3, a l’entrevista al candidat Ignacio Garriga, a qui li va desmuntar, amb dades a la mà, les seves falsedats sobre delinqüència i immigració.

 Leer el artículo en castellano en El Periódico

 

    


 

dissabte, 18 d’abril del 2020

Fa mig any de l'anomenda batalla d'Urquinaona en la que es va veure que molts joves havien perdut la por. Jo no recolzo la violència, però com analista crec que si el govern de l'Estat no aplica un pla de xoc, que potser només serà possible si el Banc Central Europeu imprimeix diners, per fer front a l'atur desbocat que hi haurà, podria sorgir un esclat de violència incontrolable arreu de l'Estat





Fa mig any de l’anomenada Batalla d'Urquinaona del divendres 18 d'octubre al vespre, moment més àlgid  d'unes protestes, unes cíviques i pacífiques, altres de bloqueig i desobediència, i altres amb força violència, que van començar el dilluns 14 a la Plaça Catalunya de Barcelona i a moltes  i a l'aeroport del Prat. Protestes en els que es van cremar mil contenidors a Barcelona i que els antiduturbis de la Policia Nacional i el Mossos en determinats momenst no van poder controlar. A la Plaça d'Urquianona la Policia nacional va estar a punt d'aixecar la bandera blanca i pacat una retirada, donat que ni disparant pilotes de goma, pots de fum i gas pebre des dels terrats no aconseguia fer recular als maifestants.

I més enllà que jo no comparteixi l'acció violenta, des d'un punt de vista d'anàlisi sociològic o periodístic del que va passar, va demostrar que hi ha gent jove molt descontenta, que havia perdut la por.

Per això crec que si el govern de l'Estat no aplica un pla de xoc, front l'atur desbocat que hi haurà els propers mesos, que potser només serà possible si el Banc Central Europeu imprimeix diners, o amb un suport financer real de la Unió Europea i amb la voluntat de del Govern i partits de recatar a la gent, de la matexa manera que fa deu anys es va rescatar a la banca, podria produir-se un esclat de protestes violentes i saquejos de supermercats o grans magatzems, com ha passat a altres llocs del món en situacions de crisi econòmica i social molt greu quan la gent no té diners per menjar o pagar els subministraments. 
Una violència que podria ser inversament proporcional a la disciplina i compliment del confinament. Per molt menys a  França fa dos anys va sorgir el moviment de les armilles grogues.  No dic en cap cas que desitjo que passi. Però és probable que si s dispara l'atur, i la gent no té per menjar, pagar el lloguer i viure, que esclati. I seria molt més difícil de controlar, perquè mentre fa mig any a més del Mossos hi havia antidistustirbis d'arreu de l'Estat, aquesta violència pot esclatar simultàniament a moltes ciutats.   








 












dimarts, 14 d’abril del 2020

LLEIS D'ALARMA I CRISI ECONÒMICA, Analitzo al Punt Avui com les normes de control que s'establiran retallaran llibertats, en un context de descontetament social i creixement de l'atur


Xavier Rius Sant, periodista
El Punt Avui, 14 d'abril de 2020
 
Ningú no dubta que la majoria d’estats aprovaran nous marcs legals per combatre crisis sanitàries com la que estem vivint i per donar cobertura plena i més marge d’actuació a pràctiques que retallen drets i llibertats com el confinament i les geolocalitzacions. L’Estat espanyol no és la Xina, on tothom surt de casa amb un telèfon mòbil que indica on pot i on no pot anar, segons a quina categoria els han classificat, amb els serveis de seguretat que saben amb qui interactua. Però el 27 de març el Butlletí Oficial de l’Estat va publicar un decret que aprovava una sèrie de mesures “per protegir la salut i la seguretat” que permeten de verificar en quina comunitat autònoma hi ha cada terminal de telèfon i els seus moviments i dona cobertura a un sistema d’autoavaluació mèdica similar al que va desenvolupar la Generalitat, a la qual cosa s’afegeix una geolocalització voluntària.
Els estats autoritaris, amb mancances democràtiques o amb governs populistes que feia anys que retallaven drets i llibertats, ho estan aprofitant per afeblir la separació de poders i les llibertats de premsa i d’expressió. A Hongria, Viktor Orbán ha aprovat una llei que li permet de governar indefinidament per decret i d’empresonar qui difongui informacions crítiques. A països àrabs que patien revoltes, com Algèria i l’Iraq, el coronavirus ha buidat les places, i ara que no hi ha dret a manifestar-se alguns dels seus dirigents han estat empresonats. Al Marroc, l’Iran, Jordània, els Emirats Àrabs i Oman, on els governs tenen la clau ràpida per fer apagades digitals, s’ha prohibit la venda de diaris en paper, cosa que també ha significat un cop econòmic que debilita encara més els mitjans independents.
Més enllà dels conflictes de competències i de l’ineficaç recentralització feta pel govern de Pedro Sánchez, tant el Procicat, el pla de Protecció Civil de la Generalitat, com els articles de la llei d’estat d’alarma de 1981, han quedat superats per les mesures que s’han hagut de prendre, que aquí, més enllà de certs incompliments de les normes de confinament, en alguns casos contradictòries, han estat majoritàriament obeïdes. El confinament a l’Estat espanyol és molt més estricte que els dels països del nostre entorn, i no s’ha permès ni que els nens surtin a fer un tomb, ni poder anar a córrer o caminar una estona en solitari. Resulta contradictori veure les llargues cues esperant per entrar en un centre comercial o una botiga i que no es permeti a persones amb patologies articulars, de sobrepès o coronàries, sortir a caminar. Restriccions que, sí algun particular o alguna associació de malats les portés als tribunals, probablement els donarien la raó, fet que forçaria el govern a rectificar, com va fer amb els nens autistes.
És d’esperar que, quan es trobarà la vacuna o el tractament, recuperarem la normalitat d’abraçar-nos. Però caldrà veure si les lleis i les eines de control que aprovaran els estats, en el context de la greu crisi econòmica i el malestar social que patirem, s’utilitzaran per vigilar on anem, amb qui ens trobem, el contingut dels missatges de WhatsApp que enviem i si seran utilitzades per empresonar dissidents.