Xavier Rius, El 9 Nou, dilluns 8 d'octubre de 2018
Aquest agost, amb
motiu de l’aniversari dels atemptats de Barcelona i Cambrils, molts es van
tornar a preguntar què haviem fet malament que havia motivat que aquells nois
de Ripoll que tothom coneixia, parlaven català, jugaven a futbol amb els altres
a nois es convesrtissin en assassins. En algun casos els atutors d’atemptats
gihadistes a Europa eren originaris de barris probelmàtics com el de Molenbeek
a Bèlgica, en el que molts dels joves pateixen segregació i manca
d’oportunitats laborals i educatives. Però aquest no era el cas de la majoria
del nois de Ripoll, i d’aquí sortia la pregunta, feta amb evident sentiment de culpa.
Sentiment d’autoculpa del que discrepo, donat que aquí se’ls hi va donar unes
oportunitats que mai no haguessin tingut al Marroc.
I juntament amb
aquesta pregunta es van fer actes de conmemoració dels atemptats en els que es
posava en relleu la diversitat religiosa, i el fet que totes les religions
volen la pau. Plantejament de sortida del que em permeto discrepar, no perquè
no sigui cert, sinó perquè es fa d’una posició equivocada que entén la societat
com la coexistència de diverses religions o col·lectius religisos convint i
repectant-se, però que en el fons legitima l’element principal que va empenyer
a aquest joves a cometre els atemptats, el mur o la diferència entre
“comunitats”, que en el cas dels musulmans, per la prohibició legal en les
societats i països islàmics de canviar de religió o reconeixer que un ha esdevingut
ateu, s’acentua molt més.
Perquè és aquí hi
ha l’error principal de certes vissions de la diversat i la llibertat. La base
de la llibertat religiosa i ideològica no és acceptar les altres creences –tu
allà, jo aquí i ens desitgen Bon Nadal i Benaventuròs Ramadà-, la base és
acceptar el dret a pensar. I pensar vol dir poder dubtar, canviar d’ideologia o
religio i fer-ho públic. No som comunitats diferenciades, som una sola
comunitat on no només hi ha gent de
totes les creences, sinó que les persones canviem d’ideologia o religió sense
que aixó sigui problemàtic ni traumàtic, i on un pot deixar de creure en Déu.
Tant a l’Antic
Testament dels cristians com la Torà del judaisme hi ha versets que proposen
castigar o matar infidels. Al llarg de la història els regnes cristians van
iniciar moltes guerres contra els considerats infidels i altres branques del cristianisme. Però amb la
Il·lustració de finals del segle XVIII, després de les guerres entre catòlics i
protestants, poc a poc la religió va
quedar ubicada amb més o menys matisos en l’àmbit individual. Ara –i passant
per alt el subrrealista cas de Willy Toledo- el dret a creure o no creure i a
canviar de religió forma part de la llibertat ideològica en la que se sustenten
les democràcies. Als Estats Units i l’Amèrica Llatina hi ha milions de
cristians evangèlics que neguen la teoria de l’evolució i creuen que la SIDA va
ser un càstig diví. Però les seves idees no es sobreposen als codis penals ni
civils. Israel va ser creat per Ben
Gurion, que no amagava que tot i ser jueu de cultura, ell era ateu.
L’Alcorà que
comparteix amb Bíblia bona part del seu contingut i profetes també té molts
versets proposant castigar o matar als infidels i als que viuen de manera a
contrària a l’islam. Però a diferència de les societats de les altres dues
religions monoteistes, el món islàmic no ha acceptat el valors de la
Il·lustració i els drets humans, que parteixen de la llibertat ideològica i de
consciència. Llibertat que només es reconeix quan s’accepta el dret a canviar
d’ideologia o religió i fer-ho públic.
I aquí on hi ha
potser l’element nuclear que empeny a molts fills d’immigrants musulmans a
abraçar de cop el terrorisme religiós. Quan han estat educats per la famíla i l’entorn que en el món es divideix entre ells
i nosaltres, musulmans i no musulmans, quan els codis civils dels països musulmans
consideren un delicte molt greu –penat a uns llocs amb la mort física i a
d’altres amb la mort civil- el deixar de ser musulmà, quan una dona musulmana
és impossible jurídicament que es casi amb un no musulmà –a l’inreves sí perquè
creuen que l’islam es transmet amb el semen de l’home-, s’interioritza una
segregació vers els no musulmans i una impossibilitat d’empatitzar amb els
altres.
A França s’han
fet nombroses propostes, de moment sense éxit, per forjar un islam compatible
amb els valors de la llibertat ideològica, que supediti la religió en l’àmbit
personal d’aquells que voluntàriament hi creuen. Fa uns mesos tres-centes
personalitats de diferents ideologies entre les qui havia Nikolas Sarkozy o els
filòsofs Bernard Henri Levy i Alain Filkelkraut van signar un manifest
proposant que l’islam revisés l’Alcorà, fent quelcom similar al que va fer
l’església catòlica amb el Concili Vaticà II, i es declaressin obsolets tots
els versets que proposen matar o castigar als infidels. Simultàniament trenta
imams entre el que hi havia del de la Gran Mesquita de París en feien un dient
que el veritable missatge de l’islam estava sent segrestat per gent inculta i
manipulada danyant la imatge i les creences de la majoria de musulmans que
només volen viure en pau. Però evidenment aixó xoca amb el fet que la majoria
de mesquites europees tenen vincles i sovint dependència econòmica amb
institucions religioses i polítiques del Marroc, Turquia o Aràbia Saudita.
I és aquí, en
aquesta dicultat o manca de voluntat d’empatitzar amb al societat occidental on
la religió és només un tret lliure i canviant de cadascú, quan joves fills
d’immigrants musulmans, tot i no haver tingut fins llavors una vida gaire religiosa,
per procés individual, com a sortida al conflicte identitari de no sé d’aquí ni
d’allà, o habilment manipulats per algun personatge nefast com Abdelbaki
es-Satty decideixen atemptar contra els seus veïns. I la interpretació literal de l’Alcorà i els hadits atribuits a Mahoma pel que fa a l’anada Paradís al que
s’accedeix de manera més aventejosa si es mort defefensant l’islam, els deslliura de remordiments i els garanteix una felicitat en la que superaran les seves frustracions i contradiccions.
