Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El 9 Nou. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El 9 Nou. Mostrar tots els missatges

divendres, 17 d’abril del 2026

CORDÓ SANITARI O SOGA AL COLL. Explico al 9 Nou que Salvador Illa s'equivoca desautoritzant i dissolent l'agrupació del PSC de Ripoll

 

Xavier Rius, El 9 Nou  

Penso que la direcció del PSC i Salvador Illa s’han equivocat desautoritzant els regidors que van abstenir-se a la votació dels pressupostos de Ripoll. Una desautorització que només ha aconseguit fer més forta Sílvia Orriols, que una vegada més es referma gràcies als errors dels altres partits, que sembla que vulguin regalar-li una majoria absolutíssima d’aquí a un any.
Fins ara jo responsabilitzava de part dels èxits d’Aliança Catalana, tant a Ripoll com a les eleccions catalanes quan va entrar al Parlament, ERC i Junts. Pel que fa a Esquerra, en responsabilitzava l’exconsellera Tània Verge per certes decisions penso equivocades. I responsabilitzava també Junts, en primer lloc per negar-se fa tres anys a donar suport a un govern de coalició a Ripoll. Si Orriols no hagués aconseguit l’altaveu de l’alcaldia, dubto que hagués entrat al Parlament. I Junts es va tornar a equivocar fa un any, en fer-se enrere després d’un serial de cinc setmanes a la moció de censura pactada amb el PSC, ERC i la CUP vinculada a la no aprovació dels pressupostos, que hauria donat l’alcaldia a la regidora de Junts Maria Soldevila. Ara, però, penso que el president Illa s’ha equivocat desautoritzant els seus regidors i dissolent l’agrupació local en nom d’una coherència antifeixista, de la qual el partit ha estat mancat en altres moments.
Des que vaig publicar el 2011 el primer llibre sobre ultradreta, aquell centrat en Plataforma per Catalunya, Josep Anglada, i García Albiol, que prometia netejar Badalona, més enllà que jo parlés i entrevistés polítics de tots els colors, cosa que com a periodista he de fer, he estat convidat diverses vegades a reunir-me amb polítics municipals o amb membres de cúpula dels partits que em demanaven la meva opinió o em convidaven a participar en jornades. I reconec que no resulta agradable dir, sigui davant de mig centenar de càrrecs locals, sigui en privat als màxims dirigents, que s’estan equivocant.
Tornant a Orriols, tinc clar que des de la Mesa del Parlament es va constatar que era un error tallar les seves intervencions, ja que després ho petava a les xarxes victimitzant-se. Però en canvi tinc la percepció que Salvador Illa ho veu diferent i entra en un cos a cos amb Orriols en el qual ella no acostuma a quedar derrotada. I he arribat a dubtar si el president la confronta pensant que si ella incrementa la seva expectativa de vots perjudicarà Junts, no el PSC. Però veient el que ha fet Salvador Illa i la direcció de dissoldre l’agrupació de Ripoll, anunciant que seran substituïts per una gestora i per militants de fora, sembla que el que provocarà Illa és que el PSC, que ara tenia dos regidors, es quedi d’aquí a un any fora del consistori. En nom del cordó sanitari s’ha posat la soga al coll dels regidors. Estic d’acord que amb la ultradreta no s’ha de pactar, però si Aliança governa en absoluta minoria ningú no pot obligar els regidors de l’oposició que votin sempre en contra de tot, més quan els dos moments en què es va estar a punt de formar un govern de coalició que tingués el suport d’ERC, PSC, la CUP i Junts, va ser avortat a última hora per la direcció de Junts. I durant els tres anys que porta governant Orriols en reiterades vegades s’han aprovat propostes per unanimitat, també amb el vot de la CUP, o amb el suport o l’abstenció de Junts, el PSC o ERC. Mai la direcció de cap partit favorable al cordó sanitari havia exigit que es votés no a tot. I abstenir-se ha estat moltes vegades l’opció triada per no bloquejar el funcionament de l’Ajuntament.
I tornant als pressupostos aprovats amb l’abstenció del PSC, la llei per donar estabilitat als ajuntaments que són governats per un partit que no té la majoria estableix que l’alcalde a qui li tomben els comptes pot sotmetre’s a una moció de confiança. I si la guanya, els pressupostos queden aprovats. Però si la perd, continua de moment com a alcalde a l’espera que l’oposició faci en trenta dies una moció de censura i presenti un candidat alternatiu. I si la moció de censura no es presenta, com va passar fa un any en fer-se enrere Junts, l’alcaldessa continua i els pressupostos són validats. Precisament per evitar un nou serial com el de fa un any els regidors del PSC van decidir abstenir-se per no regalar a Orriols més minuts de telenotícies i vídeos virals a les xarxes. Abstenció que també es van plantejar els regidors d’ERC. Abstenir-se perquè els pressupostos vagin endavant evitant un nou serial mediàtic, o votar a favor de la reforma d’un equipament o unes taxes no és legitimar propostes xenòfobes com limitar l’empadronament o tancar una mesquita o establiments regentats per estrangers que diu que farà Orriols i no estan marcades per les partides que fixen els pressupostos. I pel que fa als barems d’ajuts socials, tampoc són als pressupostos, ja que els fixa el Consell Comarcal.

 Xavier Rius Sant periodista        



divendres, 25 d’abril del 2025

dilluns, 14 d’abril del 2025

Cròniques de la presentació del llibre "Aliança Catalana. Els nostres ultres" a Ripoll de El 9 Nou i el Ripollès Digital

 






Xavier Rius presenta el llibre 'Aliança catalana: els nostres ultres' per analitzar l'ascens de la formació

L'escriptor creu que deixar governar a Orriols a Ripoll va ser un error perquè ha utilitzat l'ajuntament de plataforma



El periodista i escriptor Xavier Rius ha presentat a Ripoll el seu últim llibre, ‘ Aliança Catalana: els nostres ultres’. En ell, Rius analitza la biografia de Sílvia Orriols i els motius que han propiciat l’ascens de la seva formació en el panorama polític català.

Rius és autor de diversos llibres sobre gestió migratòria i el sorgiment de partits xenòfobs. Després d’escriure ‘Els ultres són aquí. De plataforma per catalunya a Vox’, i ‘Vox. El retorno de los ultras que nunca se fueron’, ara ha publicat Aliança Catalana: els nostres ultres’, que tracta, no només del sorgiment d’aquesta formació política, sinó que vol endinsar-se en la biografia i la personalitat de la seva líder, Sílvia Orriols, de qui Rius diu que ha creat un partit a la seva mida. Assegura que l’alcaldessa de Ripoll s’ha fet a ella mateixa, té poca capacitat d’empatitzar, té com a referent el dirigent d’Estat Català Daniel Cardona i es veu cridada a salvar Catalunya des del bressol, on és enterrat Guifré el Pilós.

«Parlo de quan Orriols crea el grup del seu entorn de Ripoll, els intransigents, que evoquen el seu rebuig o la seva no empatia cap als immigrants castellanoparlants i cap a castella. No diu Espanya, diu castella i ho escriu sempre en minúscula. Després dels atemptats, fa un gir, se n’oblida d’aquest rebuig als castellans i es presenta a les eleccions al 2019 pel Front Nacional, perquè no té partit, evocant la seva no empatia cap als immigrants, ara sobretot els musulmans».

Rius considera que l’ascens d’Aliança en el panorama català ve propiciat, primerament, per la canalització d’un vot de càstig contra els partits independentistes i la traïció dels joves terroristes del 17A vers la societat que els va acollir.

«Sigui pel rebuig a la immigració, sobretot la islàmica, sigui perquè ens van enganyar amb el procés, d’aquests dos dols surt un vot de càstig que és Aliança Catalana. És un vot de càstig perquè no fa propostes, i ella de moment l’ha sabut aprofitar».

Segonament, Rius creu que el govern municipal de Ripoll, que ha servit d’Orriols de plataforma o trampolí polític. Per aquest motiu, des del punt de vista del periodista i escriptor, Junts es va equivocar just després de les darreres eleccions municipals, en no acordar amb la resta de grups un govern de coalició i donar l’oportunitat a Aliança de practicar les seves polítiques que considera diametralment xenòfobes.

«Junts ha jugat malament les cartes perquè, si s’hagués fet aquest govern que s’anava a fer fa dos anys, les propostes de no empadronar, etc., les hagués fet un regidor de l’oposició sense més transcendència. Que ho faci una alcaldessa, que els funcionaris demorin l’empadronament o el dificultin i llavors vingui la delegació del Govern a fer requeriments, li dona una notorietat que li va permetre entrar al Parlament. I ara, lamentablement, jo penso que, com diuen les enquestes, seguirà pujant, sobretot perquè els partits independentistes se segueixen tirant retrets entre ells, no fan autocrítica i llavors, la gent que té aquest sentiment de ser enganyats vota Aliança perquè almenys diu les coses clares».

Un dels primers llibres de Rius, acusava l’estat espanyol de no fer res perquè la immigració estigués constituïda per persones amb situació regularitzada i, d’aquesta manera, permetre la feina de sense papers i en negre en diferents sectors.






dilluns, 27 de gener del 2025

MOCIÓ DE CENSURA AMB MIRADA LLARGA. Analitzo a El 9 Nou la possible moció de censura a Sílvia Orriols. Si els partits, no actuen pensant a llarg termini, evitant personalismes estratègics i donant la imatge de ser un govern de coalició dividit, Orriols sortirà guanyant

 


Moció de censura amb mirada llarga

Xavier Rius Sant, El 9 Nou dilluns 27 de gener de 2025

Després de perdre Sílvia Orriols la qüestió de confiança l’oposició té 30 dies per presentar una moció de censura proposant un alcalde o alcaldessa alternatiu. Des de l'endemà del seu nomenament com alcaldessa el 17 de juny de 2023 l’oposició podia presentar-la i, de fet, en diversos moments hi han hagut converses en les que no es va arribar a l’acord sobre com o si era el moment oportú. Però la situació ara és una altra ja que la Llei Orgànica de Règim Electoral estableix un mecanismediferent al dels parlaments autonòmics i  al del Congrés per tal de garantir la governabilitat dels ajuntaments i la seva continuïtat. 

Si a un alcalde li tomben els pressupostos no pot convocar eleccions i fer que la gent torni a parlar. Pot prorrogar els anterior com va fer fa un any Orriols o pot sotmetre’s a una qüestió de confiança lligada a una moció de censura que si no prospera, fa que els pressupostos quedin aprovats i l’alcalde convalidat. Un mecanisme quevan fer Xavier Trias, Ada Colau i Jaume Collboni, els quals perdien la qüestió de confiança però en no ser capaços l’oposició de pactar després un candidat de consens, l’alcalde continuava i amb els pressupostos aprovats. A Barcelona era improbable que la CUP i Ciudadanos, i després amb Vox, juntament  amb Esquerra i un altre partit es posessin d’acord. Però a Ripoll ja van estar a punt de posar-se d’acord el juny de 2023 els grups que formen la majoria absoluta: Junts, ERC, PSC i la CUP. I com els regidors només poden presentar una moció de censura en els quatre anys delegislatura, ara si aquesta s’acorda serà per anar fins al final.

En el llibre “Aliança Catalana, els nostres ultres” que publicaré al mes de març, faig un seguiment detallat de les negociacions, acords i desacords que es va donar entre Junts, ERC, PSC i la CUP entre el 28 de maig i 17 dejuny de 2023. Parlant amb tots els implicats recullo trobades, trucades, whatsapps, reunions, vingudes a Ripoll de dirigents dels diferents partits, inclòs Jordi Turull, negociacions on es posa sobre la taula també el govern del Consell Comarcal, trobades a la Cooperativa, dinars al restaurant Canaules, brindis interruptus,cafès fins les cinc de la tarda als que s’incorporaran alguns que no eren al dinar, i més trucades i whastapps d’última hora. I redactant el que va passar aquelles intenses tres setmanes he tingut la sensació de fer el guió d’una d’aquelles pel·lícules en que una seqüencia temporal d’uns pocs dies es mostra a l’espectador quatre vegades en les que els llocs i les hores són les mateixes, però els fets o els perquès difereixen substancialment en les versions dels quatre protagonistes. I una de les poques certeses a les que arribo és que per al menys dos dels grups implicats, es va fer servir la CUP com excusa per no posar-se d’acord. Junts no volia que la CUP fos al govern, però tampoc que hi donés suport quedant-se a l’oposició ja que creia que acabaria imposant condicions programàtiques que podien espantar a alguns empresaris o al sector immobiliari i de l’Hosteleria. I al menys un altre partit, es va negar a arribar a l’acord si la CUP no entrava al govern. Tinc clar que qui va posarmés obstaclesi canvis de postura per arribar a l’acord va ser Junts que el 29 demaig,després de la patacada debaixar de vuit a tres regidors, va anunciar que no demanaria l’alcaldia però donaria suport a un govern format pels altres grups per evitar que Orriols fos l’alcaldessa. I després va canviar de parer, postulant-se Manoli Vega en el ple del 17 de juny com a alcaldable. També tinc clar que la CUP en no voler ser un obstacle, acceptava si no la volien al govern, donar suport a un tripartit de Junts, ERC i el PSC, quedant-se a l’oposició. I va passar que, com ningú va aconseguir la majoria absoluta de regidors del plenari, es va nomenar alcalde en minoria a Orriols, com a cap de llista més votada en dia de les eleccions.

Dies després d’arribar a la batllia, Sílvia Orriols va dir en una entrevista publicada al 9 Nou que no faria com altres alcaldes com Eudald Casadesúso Jordi Munell, de ser a la vegada batlle i diputat, ja que no era compatible dirigir l’ajuntament i marxar molts matins cap a Barcelona. I tot i això Orriols va presentar-se a les eleccions i va obtenir l’escó. Però a diferencia de Munell i Casadesús que eren un diputat més del primer o segon grup dela cambra i no passava res si no s’adscrivien a gaires comissions o faltaven a alguns plens, Orriols i l’altra diputada no tenen el do dela ubiqüitat i sovint la seva cadira queda buida.

Penso que ara tant si es presenta la moció de censura i perd l’alcaldia, com si no es presenta, Orriols podria sortir reforçada. Si es presenta ella podrà victimitzar-se i en el cas que el govern que es formi mostri discrepàncies entre els seus membres, aconseguir l’efecte Albiol que,després de ser desallotjat del’alcaldia tornava a guanyar les eleccions amb més vots. I de moment podriadedicar més temps al Parlament i l’expansió del partit.Per això és primordial que l’acord es faci amb mirada llarga deixant de banda personalismes i diferències.I si els partits d’oposició no es posen d’acord i ella queda legitimada com alcadessa, podrà erigir-se com a victoriosa front la casta, i amb el pressupostos aprovats, aplicar el seu programa. Però sobretot mostrar-se com una persona que potser per creures predestinada a salvar Catalunya, ningú no la pot abatre.

Xavier Rius Sant, periodista.

Llegir al 9 Nou



dimarts, 14 de març del 2023

L'altra veritat del porta a porta. Mostro els meus dubtes a El 9Nou sobre el sistema de recollida porta a porta i pronostico que molta gent votarà als partits ultres a les municipals en ser els únics que s'atreveixen a qüestionar-lo

 

L'altra Veritat del porta a porta. El 9 Nou, diluns 13 de març de 2023

Xavier Rius Sant, periodista 

La majoria de polítics es neguen a dir les coses pel seu nom perquè és polítciament incorrecte oposar-s’hi. I els únics que de cara a les properes municipals s’hi estan oposant són Vox, Anglada a Vic i Aliança Catalana de la regidora de Ripoll Sílvia Orriols

 

A molts llocs de Catalunya s’ha implementat la recollida d’escombraries porta a porta. Sistema que incrementa la recollida de la fracció orgànica i evita que molt del que és reciclable acabi a les incineradores, però obliga molts veïns a llençar residus pel vàter, i es passa pel forro les ordenances de via pública que es van fer perquè un invident, una persona gran o un cotxet de nadó pugui transitar-hi. I castiga una part de la població que dorm segons el dia a casa seva o a la de la parella, o que no és a casa molts dies a l’hora que toca treure cada residu, a la qual s’obliga a portar-lo a altres municipis, se la insulta dient que fa “turisme d’escombraries” i se l’amenaça de sancionar. I en alguns municipis, encara que es vagi a treballar o a casa de la parella en tren o bus, s’ha d’agafar el cotxe i fer cinc quilòmetres per portar-ho als contenidors de la deixalleria, qualificats insultantment d’“àrea d’emergència”. I és que treballar de tarda nit, anar a dormir a casa la nova parella, anar al gimnàs o a la reunió de l’associació a les 8 del vespre i en acabar fer un entrepà amb la colla, o anar regularment al cinema a la tarda i després a sopar, no és viure en estat d’emergència. Dic que incrementa només a curt termini el percentatge de recollida de fracció orgànica, perquè no hi ha dades de quina quantitat de rebuig va al vàter, a les papereres o cap a altres municipis, ni del rebuig que es barreja amb l’orgànic. I evidentment, en l’increment de restes de tovalloletes, tàmpaxs i compreses que embussen les depuradores o acaben a la platja hi té molt a veure el porta a porta.

Un sistema que varia segons els municipis, que fixen un o dos dies a la setmana per treure el rebuig. Dos o tres per als envasos i paper. I tres o quatre dies per a la fracció orgànica. En alguns es deixa dins d’un cubell i en altres, en una bossa. I en alguns, sobretot a urbanitzacions els diumenges, es permet deixar fora, si no se serà a casa els dies següents, dues o tres galledes, també amb les de les altres fraccions, i en altres se sanciona. En alguns es permet a qui marxa de casa a treballar després de dinar, a les persones que cuiden algú dependent que viu sol i al personal de neteja deixar-ho a les 4 de la tarda, cosa que emprenya els veïns. I en alguns es permet a aquelles cases que hi ha nadons o algú gran que utilitza bolquers deixar-los en una bossa identificada cada dia, tot i que vulneri el dret a la privacitat de la persona adulta, ja que tothom se n’assabenta. Però aquesta excepció no s’aplica per a les cases amb diverses dones que menstruen a les quals es fa sentir clandestines i llencen les compreses i tampons pel vàter o les deixen en una paperera al carrer. Si només es recull el rebuig un dia o dos a la setmana, poden estar preservatius, salvaeslips, compreses, tàmpaxs, tovalloletes o la sorra pixada de gat quatre o set dies al cubell fent pudor?

En alguns municipis hi ha la zona de contenidors, dita “Àrea d’emergència”, a la zona industrial, on agafant el cotxe qui no és a casa molts dies a les 9 del vespre, les porta de manera habitual. Però a l’estiu aquestes àrees es desborden i els ajuntaments fan tuits que acostumen a criminalitzar els estiuejants, quan és una realitat que a la Catalunya interior moltes famílies van comprar un piset a la Costa Brava quan es va fer l’Eix Transversal, i quan marxen també han de deixar-les a aquesta zona d’emergència. Alguns municipis han optat pels contenidors amb una targeta que només permet obrir-los per al rebuig dos cops per setmana. Tot i que és una situació més pràctica en no tenir limitació d’horari, no resol el problema de compreses, condons o la sorra del gat.

Dic això perquè lamentablement la majoria de polítics, també molts als quals resulta impossible complir amb el porta a porta, en ser políticament incorrecte oposar-s’hi, es neguen a dir les coses pel seu nom. I els únics que de cara a les properes municipals s’hi estan oposant són Vox, Anglada a Vic i Aliança Catalana de la regidora de Ripoll Sílvia Orriols. I mentre sobre les altres reivindicacions d’aquests partits, com les referents a immigració o ocupacions, no tenen les eines els ajuntaments, amb les escombraries sí. Es diu que la ultradreta ocupa els espais buits que deixen els altres partits, i ara hipòcritament la totalitat de partits en deixen un que fa molta pudor i multiplicarà el 28 de maig els resultats dels ultres. Aviso!

               





 

divendres, 28 de gener del 2022

Entrevista a El 9 Nou amb motiu del llibre

 



 Víctor Palomar, Vic  28 de gener de 2022
El moianès Xavier Rius, periodista especialitzat en ultradreta, immigració i gihadisme, acaba de publicar Els ultres són aquí. De Plataforma per Catalunya a Vox (Pòrtic, 2022). Analitza l’origen de la ultradreta a Catalunya en els últims anys després que Vox hagi irromput al Parlament de Catalunya i al Congrés de Diputats.
Durant molts anys Catalunya i Espanya han estat una excepció a Europa. Mentre que a molts països la ultradreta tenia representació aquí no. Per què?
La ultradreta sociològica estava a dins el PP i s’hi sentia representada. Sí que hi havia partits alternatius ultres que no renegaven del passat franquista (Fuerza Nueva, Falange...), però les lluites caïnites permanents impedien que arribessin a tenir representació a les institucions. Només Josep Anglada, provinent d’aquesta ultradreta franquista, va saber amagar el discurs i aprofitant cert malestar pel tema de la immigració va aconseguir regidors a diversos ajuntaments amb la seva Plataforma per Catalunya. Però mai va poder entrar al Parlament. No ha estat fins que una escissió dins el PP, amb la creació de Vox, que la ultradreta ha entrat als parlaments i al Congrés.
Quin és el sostre d’aquesta ultradreta? És la quarta força política al Parlament de Catalunya i la tercera al Congrés de Diputats. Tothom dona per fet que pot ser clau en el retorn del PP al govern de l’Estat.
El PP ha legitimat la ultradreta de Vox. Aprofitant, d’una banda, el seu suport per obtenir el govern o en el cas de Madrid, amb Isabel Díaz Ayuso, fent seu part d’aquest discurs de Vox. Veurem ara els resultats que aconsegueixen a Castella i Lleó i si el PP depèn dels seus vots. També si Pedro Sánchez resisteix tot el que queda de mandat amb el govern de coalició de PSOE i Unidas Podemos. El que és clar, és que han arribat per quedar-se.
En el llibre explica com Vox a Catalunya s’ha nodrit d’una llarga llista de persones procedents de PxC i de la ultradreta més radical.
Mentre que a Madrid la base de Vox neix d’un sector del Partit Popular descontent amb Mariano Rajoy perquè no és prou contundent a l’hora de derogar lleis com la del matrimoni gai, l’avortament o la memòria històrica, a Catalunya aplega molta gent de la ultradreta. Hi ha líders amb passat a Fuerza Nueva o Frente Nacional, que comparteixen trajectòria amb Josep Anglada, i fins i tot hi ha qui té antecedents per accions violentes. Plataforma per Catalunya, un cop han expulsat a Anglada del partit i Vox aconsegueix representació al parlament andalús, proposen fer una coalició. Com que els hi rebutgen, decideixen dissoldre PxC per facilitar la integració dels seus membres a la nova formació.
Per què creu que Plataforma per Catalunya (PxC), que va arribar a tenir representació a 40 ajuntaments, mai va entrar al Parlament?
Per diversos motius. Errors propis en un partit, Plataforma per Catalunya, que sembla que la gestió és més pròpia d’un còmic de Mortadelo y Filemón que d’una formació política. També per la mateixa personalitat d’Anglada, que a vegades s’acosta més al personatge de Torrente que a un líder polític. Tot i que intenta donar una imatge allunyada dels partits més ultres, l’última setmana abans de les eleccions TV3 va cedir un minut dels espais electorals a Plataforma per Catalunya i va mostrar un primer pla d’un dels assistents a un míting d’Anglada que era un cap rapat amb l’esvàstica tatuada al coll i l’expressió Pride white, orgull blanc. I a Anglada el procés català li fa molt mal. La immigració deixa d’estar a l’agenda política, que queda monopolitzada pel debat independentista.
Per què PxC va arrelar a Vic fins a convertir-se en la segona força política de l’Ajuntament?
Hi havia cert malestar després de la fusió de les escoles i l’augment de la població immigrant. Josep Anglada se n’aprofita a base de rumors, mentides i la política de la por. Li va anar bé per entrar a l’Ajuntament i després la gran pujada la fa quan plega Jacint Codina i Josep M. Vila d’Abadal és el candidat de CiU. La gent de Vic l’acaba veient veu com algú que ve de fora i també comet els seus errors. En la seva presentació ve a dir que Vic ha estat generós donant els mínims vitals a les persones que han vingut de fora, referint-se sobretot a la població magrebina, i que ara caldrà que compleixin els deures. Amb aquest discurs, el que estava fent Vila d’Abadal era legitimant una mentida que Anglada escampava i que era la seva arma electoral: que els immigrants a Vic ho tenien tot pagat.
I vostè és molt crític en el llibre amb la decisió de Josep M Vila d’Abadal de no empadronaria els immigrants sense papers i denunciar a la policia les persones en situació irregular a la ciutat.
Aquella roda de premsa en què Vila d’Abadal va sortir acompanyat de Josep Rafús (CiU) i Joan López (ERC) per anunciar aquesta mesura fa esclatar una bomba mediàtica a finals de 2009 principis de 2010. Tots els partits polítics (CDC, UDC, PSC i ERC) censuren la decisió dels seus representants a l’Ajuntament de Vic. El cas arriba al Parlament i fins i tot el president del Govern José Luis Rodríguez Zapatero en viatge oficial a Bratislava (Eslovàquia) critica des d’allà la decisió de l’alcalde de Vic. Josep Anglada els va agrair la publicitat que li havien donat amb aquesta proposta, que ell va dir que els l’havia fet ell. Anglada aconseguia amb tota la polèmica passar de sortir a tertúlies del Canal Català a ser protagonista i llançar els seus missatges xenòfobs a totes les cadenes de televisió, des de la Sexta, amb Jordi Évole, a Antena 3, passant per TV3.
Quina culpa tenen els mitjans de comunicació en el creixement d’aquests partits d’ultradreta?
Hi ha qui tendeix a culpar-los, però jo crec que no en tenen cap. A Anglada ningú li donava quota de pantalla fins que esclata la bomba del padró i amb Vox passa el mateix, que s’aprofita del conflicte polític a Catalunya per acaparar minuts d’informatius.
Al llibre diu que les manifestacions antifeixistes tenen l’efecte contrari, que només fan que donar-los ales.
Jo enyoro quan la CUP de Vic amb els regidors Quim Soler i Laia Jurado deien que no s’havien de fer manifestacions al mateix lloc i la mateixa hora que Josep Anglada feia els seus actes, que era el que ell vlia i li donaven la benzina que necessitava. Proposaven fer-les abans o després o en un altre lloc. Ara hi ha qui diu que amb aquestes protestes s’aconsegueix frenar a personatges com Anglada i Ortega Smith. Algú creu que les imatges del febrer passat d’un jove penjat a sobre d’una furgoneta de Vox pel passeig de Vic aconsegueixen treure vots a Ortega Smith o n’hi donen més. És un error. Pots apagar el foc d’una espelma bufant, però en un incendi gran si fas vent l’únic que provoques és que aquest creixi més.
Un element comú de tots aquests partits és l’ús que fan de les mentides, la por i les fake news.
Sí, a Vic ho va fer Anglada amb els pamflets simulant que era d’una associació d’immigrants que demanava el vot per als altres partits insinuants que els hi donaven tota mena d’ajudes. Fins i tot el periodista Xavier Bosch en va fer una columna al diari Avui com si això fos cert. I ho va fer Vox en les eleccions a Andalusia amb un vídeo anunciant que PSOE i Podemos cedirien la Mesquita-Catedral de Córdoba íntegrament al culte islàmic.
Falta un any i mig per a les municipals. Creu que aquest creixement de la ultradreta al Parlament i al Congrés també es veurà als ajuntaments?
Segurament aquests diputats de Vox al Parlament i al Congrés acabaran tenint certa translació als ajuntaments. Però a les municipals, a diferència de les altres eleccions, té un pes molt important la persona que es presenta i, per tant, és una incògnita. També caldrà veure si Josep Anglada que ja no està inhabilitat es torna a presentar com ha dit, o què faran les candidatures independentistes amb tints xenòfobs com Som Catalans, Front Nacional o Aliança Catalana.

dilluns, 22 de febrer del 2021

QUI HI SORTIRÀ GUANYANT? Valoro al 9 Nou els incidents amb motiu de l'acte de Vox a Vic i l'atac a la comissaria, repetint que crec que no beneficien a ningú

    

El 9 Nou (edició Osona i Ripollès), dilluns 22 de febrer de 2021. 

 

Quan l’octubre de 2017 als que vam piular contra l’atac ultra amb trencaments de vidres a Catalunya Ràdio i amenaces als seus treballadors ningú no ens va criticar. Però en canvi als que vam tuitejar la setmana passada contra un atac similar a la seu i als treballadors d’El Periódico se’ns ha acusat de passar-nos a l’altra banda de la barricada, de fer tuits fàcils, de ser incapaços de contextualitzar o de criminalitzar el moviment popular. Si qüestiones i critiques la Rosa de Foc que ha tornat a abraçar Barcelona i Catalunya, passant per Vic, o ets un fatxa o ets incapaç d’entendre les causes profundes, cosa que gairebé t’inhabilita com a periodista. Una violència que a Vic ha tingut dos episodis greus. La persecució a dirigents de Vox amb els enfrontaments i persecució inclosa de les furgonetes del 6 de febrer, i l’assalt a la comissaria de Mossos del dia 16. Assalt que l’únic que aconsegueix és deslegitimar la campanya contra l’injust empresonament de Pablo Hasél, i afavorir políticament els que demanen més mà dura.

És una evidència que Vox va venir a Vic sabent que hi hauria protestes que multiplicarien el seu ressò mediàtic, que és potser el que buscava. I probablement els membres de Vox no van seguir les recomanacions dels Mossos d’evitar determinats carrers. Fa deu anys a Vic quan el partit d’on provenen diversos dels ara diputats de Vox, Plataforma per Catalunya, feia actes, fins i tot la CUP demanava que no es fessin contramanifestacions al lloc on es reunia PxC, si després potser no es podrien controlar. I si es volien fer, que es fessin un altre dia. La manifestació del 26 de maig de 2012 n’és el millor exemple. Però ara si es qüestiona l’oportunitat de contramanifestar-se i probablement acabar amb incidents, et poden dir que estàs defensant els nazis. Jo tenia llavors claríssim que no s’havien de fer contramanifestacions, no només perquè es podien descontrolar i acabar amb violència, sinó perquè el mateix Josep Anglada en algun acte seu que no hi havia presència antifeixista em preguntava: “Xavier, així avui no venen els guarros? Llàstima!”. Perquè si no hi havia protesta antifeixista, no apareixia la Brigada Mòbil dels Mossos, no hi havia encreuament d’insults, no volava cap llauna de cervesa i l’acte no sortia a la premsa. I sí; un pot entendre la ràbia que senten molts joves vigatans antifeixistes, fills de catalans de tota la vida, o fills de magribins que se senten musulmans, als que Ignacio Garriga de Vox insulta qualificant els seus barris de “femers multiculturals”. Però entendre la repugnància que generen aquestes paraules no justifica regalar aquells minuts a tots els telenotícies de Catalunya i Espanya, en què Vox apareix com la víctima empaitada pels intolerants, amb uns Mossos impotents de contenir la persecució. Cridar “Vic serà la tomba del feixisme!” encoratja molt, però no els fa cap mal.

Els dirigents de Vox a Vic no van fer cas de les recomanacions dels Mossos, perquè buscaven, com també desitjava de vegades fa deu anys Josep Anglada, que hi haguessin incidents, aconseguir ressò i mediàticament fer-se la víctima. En la protesta contra Vox hi havia també vigatans de creença musulmana o origen magribí, que evidentment tenien motius per sentir-se ferits. Però li van regalar la foto, o millor dit el mig minut de vídeo que buscava. Els furgons de Mossos i en els que anaven els polítics ultres, perseguits amb manifestants enfilats sobre els vehicles. Una imatge amb molta èpica. Però repeteixo, el resultat de les imatges dels furgons només van aconseguir donar més vots a Vox, potser no a Vic, però segur que sí a l’Hospitalet o Canovelles.

I pel que fa a l’atac a la comissaria de Vic, aquestes accions de violència, sense ni tan sols una actuació prèvia dels Mossos, no aporten cap solució al conflicte, però confirmen que hi ha un moviment social que ha perdut la por i està disposat a anar més lluny. No eren treballadors de sectors en ERTO des de fa un any. Uns diuen que és culpa de la precarietat laboral i d’oportunitats, sumat a la impossibilitat de fer la vida que els joves no poden fer a causa de la pandèmia. Altres de l’“Apreteu, apreteu!” de Torra. Altres de sentir-se forts després de la victòria d’Urquinaona. Però, canviarà alguna de les causes de la precarietat laboral o del racisme social que hi ha, o de les traves a la llibertat d’expressió, accions com l’assalt de la comissaria? Solucionarà alguna cosa o només ha estat un alliberament de ràbia continguda? Jo crec que encara que la protesta vagi més lluny que mai, en lloc de fer guanyar suports a la necessitat d’indultar Hasél i canviar el Codi Penal per determinats actes d’opinió, o revertir la precarietat laboral dels joves, només aconseguirà fer perdre suports a Hasél i debilitar el govern del PSOE-Podemos, que és qui té la clau per canviar el Codi Penal i indultar Hasél.

Xavier Rius Sant 

 llegir a El 9 Nou

dilluns, 11 de maig del 2020

LA FI DE LES SET VIDES POLÍTIQUES, D'UN GAT VELL. Escric a El 9 Nou que Josep Anglada deia que tenia més vides que un gat i sempre queia dempeus. Però la condemna, que encara no és ferma, que l'obliga a tornar 180.000 als seus antics companys de PxC, dictada després de la inhabilitació de fa un any, pot ser el seu final polític

Xavier Rius Sant, periodista
El 9 Nou, dilluns 11 de maig de 2020
Llegir l'article a El 9Nou 
Josep Anglada, que va ser molts anys cap de la segona força política de Vic, sempre em deia que era gat vell i queia dempeus i que tenia més vides que un gat. I els que hem seguit la seva trajectòria hem comprovat com judicis que semblava que tenia perduts, finalment els guanyava. I fets que succeïen al voltant de la seva persona que a altres polítics haguessin significat la fi de la seva carrera, a ell no l’afectaven.

Va crear Plataforma Vigatana l’any 2001 sense un ideari clar, més enllà del no a la immigració. Però de seguida va trobar gent amb un projecte similar, com el pediatra del Vendrell, August Armengol, i va crear Plataforma per Catalunya. Les manifestacions a Premià l’any 2002 contra una mesquita, li van donar els minuts de glòria a TV3 suficients per donar-se a conèixer, no com el franquista deixeble de l’ultra Blas Piñar, sinó com el català disposat a defensar la gent de casa. I un cop entra a l’Ajuntament l’any 2003, aprofita la conjuntura numèrica de l’alcalde d’Unió, Jacint Codina que, amb deu regidors n’hi cal un més per la majoria necessària pel dia a dia, i enlloc d’apostar per la geometria variable, se serveix d’Anglada per ser onze, atorgant-li una capacitat d’influència que no tindrà cap altra grup de l’oposició. I en un context que sovint les relacions entre l’alcalde i els regidors de CDC que són al govern no sempre són fluides, molts veïns quan tenen un problema, enlloc d’anar al regidor o el tècnic de l’àrea, s’acostumen a anar a Anglada que  trucarà a l’alcalde i resoldrà la queixa. L’amenaça de fer sortir al carrer a més gent que la que es va manifestar a Premià contra la mesquita, fa que Codina aconsegueixi que una església cristiana pentecostal d’immigrants que ja ho té tot a punt per obrir i els permisos en regla, “voluntàriament” renunciï a fer-ho.

Quan plega Codina el 2007 i quedar-se Unió sense cap de llista, Duran Lleida porta a Vila d’Abadal a Vic, que en la presentació de la candidatura li fa el millor favor a Anglada. Així l’alcaldable dirà que “Vic ha sigut generosa donant els mínims vitals als immigrants, però ara hem de fer que compleixin els deures”. Afirmació que no és més que una legitimació del que diu Anglada, que als immigrants se’ls hi dóna tot i de franc. La llista de CiU baixarà i Anglada puja. Quatre anys després vindrà l’ascens a 5 regidors. I la destitució que li fan els seus, al més estil operació Valquíria, desactivant-li minuts abans els comptes de correu electrònic, Facebook i Twitter per tal que no pugui maniobrar quan es faci públic la destitució, mostra que els mètodes que tant se li critiquen a ell, també eren els propis dels seus regidors. El demés, ja és prou conegut, amb l’estocada de fa un any  de la condemna d'inhabilitació per presentar-se a les eleccions, que va avortar la seva possible continuïtat a l’Ajuntament, perjudicant al seu nou partit, Som Identitaris, que només va obtenir representació a Manlleu

El passat dimarts el Jutjat de Primera Instància número 5 de Vic va fer pública una sentència per la que condemna a Anglada a retornar 180.679 euros que  abans de ser destituït, va traspassar dels comptes de Plataforma per Catalunya als de Plataforma Vigatana, que només controlava ell. El text de la sentència mostra el galimaties econòmic de com funcionava el partit. L’entrellat de la qüestió és que Anglada, sense que ho sapiguessin els altres membres de PxC fa diverses transferències des dels comptes de PxC als de Plataforma Vigatana on acaben els diners de la subvenció que rep PxC pels 67 regidors aconseguits el 2011 o la part de les assignacions mensuals que reben cada mes els regidors dels seus respectius ajuntaments.  PxC acusarà a Anglada de quedar-se’ls per viure i per comprar-se un Mercedes. I Anglada ho justificarà davant el jutjat al·legant que els diners van anar per pagar un préstec personal de 75.000 euros a nom d’ell que li va fer el partit ultra flamenc, Vlaams Belang, un altre sense cap mena de contracte del FPO austríac de 100.000 euros arribat com a les pel·lícules en un maletí, un tercer préstec de 12.500 euros del British National Party, i un quart préstec a un militant de Vic. Anglada també al·legarà que va destinar prop de 30.000 euros per pagar els deutes a la Seguretat Social de Plataforma por Madrid, primer intent d’exportar la marca a l’Estat espanyol que va acabar com el Rosari de l’Aurora i el seu promotor és ara a la presó per matar i esquartera una dona. I els únic pagaments de deutes que la sentència reconeix provats que Anglada va fer amb diners traspassatS a comptes de Plataforma Vigatana, és precisament el deutes a la Seguretat Social de l’experiment madrileny perquè evidentment hi ha els comprovants. I per això la sentència estipula que Anglada ha de retornar a PxC la quantitat de 180.679 euros. Fora de l’Ajuntament i amb l’espasa de Damocles d’haver de respondre amb el seu patrimoni a aquest deute, tot fa pensar, sense que qui això signa desitgi cap mal en l’àmbit personal a ningú, que un gat encara que tingui moltes vides, algun dia també li arriba el seu final.
Xavier Rius Sant, periodista


dilluns, 8 d’octubre del 2018

ELS NOIS DE RIPOLL, publico al 9 Nou un article d'anàlisis sobre els joves de Ripoll que van cometre els atemptats i els motius que dificulta a molts fills d'immigrants musulmans empatitzar amb la societat occidental. La prohibició a canviar de religió que hi ha als països i societats islàmiques i la divisió del món entre "musulmans" i "no musulmans" dificulta la empatització amb la societat occidental, afavorint que joves que han viscut sempre aquí, esdevinguin terroristes





Aquest agost, amb motiu de l’aniversari dels atemptats de Barcelona i Cambrils, molts es van tornar a preguntar què haviem fet malament que havia motivat que aquells nois de Ripoll que tothom coneixia, parlaven català, jugaven a futbol amb els altres a nois es convesrtissin en assassins. En algun casos els atutors d’atemptats gihadistes a Europa eren originaris de barris probelmàtics com el de Molenbeek a Bèlgica, en el que molts dels joves pateixen segregació i manca d’oportunitats laborals i educatives. Però aquest no era el cas de la majoria del nois de Ripoll, i d’aquí sortia la pregunta, feta amb evident sentiment de culpa. Sentiment d’autoculpa del que discrepo, donat que aquí se’ls hi va donar unes oportunitats que mai no haguessin tingut al Marroc.

I juntament amb aquesta pregunta es van fer actes de conmemoració dels atemptats en els que es posava en relleu la diversitat religiosa, i el fet que totes les religions volen la pau. Plantejament de sortida del que em permeto discrepar, no perquè no sigui cert, sinó perquè es fa d’una posició equivocada que entén la societat com la coexistència de diverses religions o col·lectius religisos convint i repectant-se, però que en el fons legitima l’element principal que va empenyer a aquest joves a cometre els atemptats, el mur o la diferència entre “comunitats”, que en el cas dels musulmans, per la prohibició legal en les societats i països islàmics de canviar de religió o reconeixer que un ha esdevingut ateu, s’acentua molt més.

Perquè és aquí hi ha l’error principal de certes vissions de la diversat i la llibertat. La base de la llibertat religiosa i ideològica no és acceptar les altres creences –tu allà, jo aquí i ens desitgen Bon Nadal i Benaventuròs Ramadà-, la base és acceptar el dret a pensar. I pensar vol dir poder dubtar, canviar d’ideologia o religio i fer-ho públic. No som comunitats diferenciades, som una sola comunitat on no només hi  ha gent de totes les creences, sinó que les persones canviem d’ideologia o religió sense que aixó sigui problemàtic ni traumàtic, i on un pot deixar de creure en Déu.

Tant a l’Antic Testament dels cristians com la Torà del judaisme hi ha versets que proposen castigar o matar infidels. Al llarg de la història els regnes cristians van iniciar moltes guerres contra els considerats infidels i  altres branques del cristianisme. Però amb la Il·lustració de finals del segle XVIII, després de les guerres entre catòlics i protestants, poc a poc  la religió va quedar ubicada amb més o menys matisos en l’àmbit individual. Ara –i passant per alt el subrrealista cas de Willy Toledo- el dret a creure o no creure i a canviar de religió forma part de la llibertat ideològica en la que se sustenten les democràcies. Als Estats Units i l’Amèrica Llatina hi ha milions de cristians evangèlics que neguen la teoria de l’evolució i creuen que la SIDA va ser un càstig diví. Però les seves idees no es sobreposen als codis penals ni civils. Israel va ser creat per  Ben Gurion, que no amagava que tot i ser jueu de cultura, ell era ateu.

L’Alcorà que comparteix amb Bíblia bona part del seu contingut i profetes també té molts versets proposant castigar o matar als infidels i als que viuen de manera a contrària a l’islam. Però a diferència de les societats de les altres dues religions monoteistes, el món islàmic no ha acceptat el valors de la Il·lustració i els drets humans, que parteixen de la llibertat ideològica i de consciència. Llibertat que només es reconeix quan s’accepta el dret a canviar d’ideologia o religió i fer-ho públic.

I aquí on hi ha potser l’element nuclear que empeny a molts fills d’immigrants musulmans a abraçar de cop el terrorisme religiós. Quan han estat educats per la famíla  i l’entorn que en el món es divideix entre ells i nosaltres, musulmans i no musulmans, quan els codis civils dels països musulmans consideren un delicte molt greu –penat a uns llocs amb la mort física i a d’altres amb la mort civil- el deixar de ser musulmà, quan una dona musulmana és impossible jurídicament que es casi amb un no musulmà –a l’inreves sí perquè creuen que l’islam es transmet amb el semen de l’home-, s’interioritza una segregació vers els no musulmans i una impossibilitat d’empatitzar amb els altres.  

A França s’han fet nombroses propostes, de moment sense éxit, per forjar un islam compatible amb els valors de la llibertat ideològica, que supediti la religió en l’àmbit personal d’aquells que voluntàriament hi creuen. Fa uns mesos tres-centes personalitats de diferents ideologies entre les qui havia Nikolas Sarkozy o els filòsofs Bernard Henri Levy i Alain Filkelkraut van signar un manifest proposant que l’islam revisés l’Alcorà, fent quelcom similar al que va fer l’església catòlica amb el Concili Vaticà II, i es declaressin obsolets tots els versets que proposen matar o castigar als infidels. Simultàniament trenta imams entre el que hi havia del de la Gran Mesquita de París en feien un dient que el veritable missatge de l’islam estava sent segrestat per gent inculta i manipulada danyant la imatge i les creences de la majoria de musulmans que només volen viure en pau. Però evidenment aixó xoca amb el fet que la majoria de mesquites europees tenen vincles i sovint dependència econòmica amb institucions religioses i polítiques del Marroc, Turquia o Aràbia Saudita.

I és aquí, en aquesta dicultat o manca de voluntat d’empatitzar amb al societat occidental on la religió és només un tret lliure i canviant de cadascú, quan joves fills d’immigrants musulmans, tot i no haver tingut fins llavors una vida gaire religiosa, per procés individual, com a sortida al conflicte identitari de no sé d’aquí ni d’allà, o habilment manipulats per algun personatge nefast com Abdelbaki es-Satty decideixen atemptar contra els seus veïns. I la interpretació literal de l’Alcorà i els hadits atribuits a Mahoma pel que fa a l’anada Paradís al que s’accedeix de manera més aventejosa si es mort defefensant l’islam, els deslliura de remordiments i els garanteix una felicitat en la que superaran les seves frustracions i contradiccions.





divendres, 27 de juliol del 2018

FEM AUTOCRÍTICA? Publico al 9 Nou un article fent autocrítica sobre el Procés i els anàlisis equivocats que es van fer. De la mateixa manera que es pot estar d'acord amb la causa del palestins o els sahrauís i criticar la seva estratègia, mostro aquí els meus dubtes sobre l'estratègia seguida donat que es van valorar malament les forces d'uns altres i la conseqüència ha estat 155, exili i presó. Comento les diferents estratègies actuals de sectors d'ERC i els derrotats del PDeCAT d'una banda i la de Puigdemont


Llegir a El 9Nou
Un servidor que va viatjar reiterades vegades als campaments de l’antic Sàhara espanyol, coincidint amb les dates que s’havia de fer el referèndum acordat per l’ONU, quan vaig constatar que ni el Marroc estava disposat a permetre’l i que Espanya i França, tampoc volien que es fes, vaig publicar en diversos mitjans que era molt poc probable que els sahrauís fessin el que fessin, aconseguissin a curt o mig termini la independència. Tenien el dret internacional i reiterades resolucions de l’ONU al seu favor, però veient el context no creia que ho aconseguissin. Dir la veritat no és defensar l’adversari.

 Un servidor sempre he dit que els palestins, enganyats pels països àrabs que els van prometre una falsa solidaritat i debilitats per lluites internes, havien errat reiteradament la seva estratègia. Actualment l’Autoritat Palestina només controla el 12% de la Palestina històrica. I els palestins tenien el dret internacional en favor seu per aconseguir un estat viable. Afirmar que els palestins o els sahrauís han de ser realistes i jugar bé les seves cartes per no anar a pitjor, no significa estar a favor d’Israel i el Marroc. És fer un anàlisis realista del conflicte.

Doncs bé, expresso aquí la meva tristor perquè constant com està de lluny aquella independència que s’anunciava com imminent i veient on som ara amb presos i exiliats, torno a mostrar el meu escepticisme sobre l’estratègia seguida, sobretot perquè es va fonamentar en falsedats. No estic qüestionat la necessitat de que el poble català decideixi en un referèndum. Lamento com per tacticismes, personalismes i electoralismes es van fer anàlisis erronis.

Una cosa és que un servidor no es cregués el que es deia a les xerrades de l’ANC que hi havia bancs israelians o danesos disposats a finançar a Catalunya fins que fos reconeguda, o que dubtés que estiguessin a punt les estructures d’estat. El que em dol que es diguessin mentides com que el dret a l’autodeterminació reconegut per l’ONU ens emparava, o que la sentència del Tribunal de Justícia de l’ONU sobre Kosovo legitimava l’aplicació d’una DUI.

Ens agradi o no, digui el que digui el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, l’ONU només reconeix el dret a l’autodeterminació dels 14 territoris colonials que resten al món i Catalunya no està aquest llistat. També es va dir que la sentència de Kosovo legitimava la via unilateral, cosa que facilitava el reconeixement de Catalunya. I això no és cert. Iugoslàvia era una federació de repúbliques que tenien sobre el paper dret a l’autodeterminació. I quan es trenca Iugoslàvia, al marge de que Belgrad respongui amb la guerra, les repúbliques que s’independitzaven eren reconegudes per l’ONU. El problema de Kosovo és que era només una província de Sèrbia cosa que no li donava aquest dret. I des de la guerra de 1999 Kosovo va quedar administrat per l’OTAN i l’ONU que desplegà unes institucions provisionals amb un parlament i un govern, i durant nou anys els intents per arribar a un acord amb Sèrbia van fracassar. I el febrer de 2008, 109 dels 120 diputats kosovars van votar una declaració d’independència unilateral que, donada la protesta de Rússia i Sèrbia, va ser enviada pel Secretari General de  l’ONU al Tribunal Internacional de Justícia per que dictaminés si la mateixa vulnerava el dret internacional. Dos anys més tard el tribunal respongué que no és pronunciava sobre les conseqüències d’aplicar la declaració –la independència i el trencament amb Sèrbia- perquè ningú no li havia demanat, sinó només sobre la legalitat de la votació de declaració. I afirmà que el fet que el parlament aprovés una declaració no vulnerava el dret internacional, deixant clar que no es pronunciava sobre la seva execució.

I aquest any amb Catalunya, tan cert com els tribunals europeus han negat que hi hagués rebel·lió, és que cap estat es va plantejar reconèixer la independència de Catalunya, que la repressió va ser més forta del que imaginàvem i que, com vam veure a les eleccions, només un 47,5% dels catalans donaven suport als qui defensen la via unilateral. Sembla que des d’ERC o alguns sector del liquidat PDeCAT es reconeix que s’ha intentat i s’ha perdut i que cal esperar temps millor i majories molt més àmplies per tornar-ho a intentar, i ara cal millorar l’autogovern i aconseguir la llibertat dels presos i exiliats. Però des de la Crida de Puigdemont es continua parlant d’implementar la República. No fem com el palestins que van calcular malament les forces i sempre van anar a pitjor. 
Xavier Rius, periodista
 Elles a l'exili, ells a la presó. Van calcular bé les forces pròpes i els suports internacional?







dijous, 26 de març del 2015

TERTÚLIA A "EL 9TV" SOBRE COMARCA DEL MOIANÈS


Clica aquí per veure al vídeo a El 9TV

Vídeo de la tertúlia del programa De bat a bat, que presenta i modera Jordi Vilarrodà al 9TV, on es tracta de la creació de la nova comarca del Moianès, després de la consulta de diumenge (minut 15), amb la participació de Pep Palau, Vicenç Pasqual, David Oliva i jo mateix. També parlem de l'accident aeri de dimarts, del nou logo de la ciutat de Vic i de les llistes de Plataforma X Catalunya i les altres dues candidatures anti-immigració que es presentaran a la capital d'Osona
Clica aquí i ves al minut 15 per veure debat sobre el Moianès