divendres, 16 de desembre de 2011

ARTICLE AL PUNT AVUI, UN ANY DE REVOLTES ÀRABS

opinió

Un any de revoltes àrabs


Un manifestant crema un còmic del president sirià al-Assad en una protesta contra el règim diumenge a Istambul Foto: EFE.
1
Demà farà un any que el tunisià Mohammed Bouazizi, informàtic a l'atur, es va prendre foc, com a protesta contra el fet que la policia li havia requisat el carretó de fruites. L'endemà de la seva immolació van començar unes mobilitzacions que quatre setmanes més tard van forçar el president Ben Alí a fugir. Les mobilitzacions per demanar treball, llibertats i la fi de la corrupció es van estendre pel món àrab. Mobilitzacions que van ser reprimides de manera desigual. Aquestes revoltes han fet caure Ben Alí a Tunísia, Hosni Mubàrak a Egipte i Abdal·là Saleh al Iemen, on a més de les mobilitzacions, algunes tribus es van aixecar en armes. I a Líbia va caure Gaddafi, després d'una intervenció estrangera. En canvi, a Síria, Baixar al-Assad resisteix al poder, malgrat els cinc mil morts caiguts a causa de la repressió i els xocs amb soldats desertors. La resta de països han hagut de fer reformes, i són les monarquies les que més bé es mantenen, i en aquells en què, com el Marroc, Egipte i la mateixa Tunísia, s'han convocat eleccions, els grups islamistes n'han sortit victoriosos. I des d'Europa i els Estats Units gairebé tothom té clar que no es pot repetir l'error que es va cometre a Algèria el 1991, donant suport al cop militar, davant la victòria del Front Islàmic de Salvació, que va portar el país a una dècada de matances, i Palestina, el 2006, després que Hamàs guanyés les eleccions.
A Tunísia ha estat l'islamista Ennahda, Renaixement, el que ha obtingut el 40% dels vots, i el seu líder, Hamadi Jebali ja és el primer ministre. Però dilluns passat, cinc dies abans de l'aniversari de la immolació de Bouazizi, el Parlament va nomenar president de república el laic i històric defensor dels drets humans Moncef Marzuki. Marzuki va escriure, ja l'any 2004, que si es convocaven eleccions lliures a Tunísia i la resta de països àrabs, serien els islamistes els que guanyarien, ja que han estat l'única oposició organitzada als dictadors. Uns dictadors que espoliaven els seus països i, amb l'excusa d'aturar l'islamisme, tenien el vistiplau d'Occident per actuar amb impunitat. Precisament la propera setmana sortirà a la venda en castellà el seu llibre El mal árabe, editat per Asimética. Marzuki explica que el problema no és que els islamistes guanyin, sinó que intentessin bloquejar una futura alternança, i creu que si els nous governs islamistes bloquegessin futures eleccions lliures caurien com han caigut aquest any els dictadors. I, de fet, tant Ennahda a Tunísia com els Germans Musulmans a Egipte propugnen la separació de poders i una laïcitat similar a la que es dóna a la Turquia d'Erdogan, que, sense ser àrab, quan el primer ministre turc va viatjar als països revoltats, va ser rebut com un heroi.
El de Síria, amb cinc mil morts, és, sense cap mena de dubte, el conflicte més difícil de resoldre. I mentre la Lliga Àrab fa propostes de full de ruta, ningú no vol plantejar una acció militar, perquè sembla evident que si es pressiona militarment Síria, Hezbol·là i Hamàs farien rebentar el Líban i Palestina.
Darrera actualització ( Divendres, 16 de desembre del 2011 02:00 ) Link article al Punt Avui 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada