Obrir pdf i llegir
Tot i que del resultat de les eleccions d’Israel, en les que
s’havia produït un empatat entre els partits de la dreta, els colons i els
religiosos, amb els de centreesquerra, laboristes i àrabs, deixava obertes
diverses opcions de govern, sembla que queda descartada l’opció d’una coalició
de centre esquerra encapçalada pel periodista televisiu Yair Lapid, de Yesh Atid (Hi Ha Futur), amb
els laboristes, Hatnuka, Meretz, Hadash (llista d’àrabs i jueus) i els partit àrabs.
Yair Lapid, la sorpresa d’aquestes eleccions ha recollit el vots dels indignats
i la classe mitja. Lapid demana la fi dels privilegis dels ultraortodoxes exempts
de fer el servei militar i, en molts casos, de treballar. I vol la reanudació
de les negociacions amb els palestins. Però desitja un estat palestí que prescindeixi
del Jerusalem Est i que es mantinguin la majoria d’assentaments i colònies que
ha quartejat Cisjordània, fet que fa impossible l’acord amb els diputats àrabs
i part de l’esquerra.
Així, l’única
opció possible sembla que serà un govern liderat per la coalició guanyadora del
Likud i Beitenu, de Benhamin Netanyahu i l’extremista Avigdor Lieberman, amb 31
escons, en la que també entraria Lapip amb els seus 19 diputats, que arribarien
als 60 amb l’entrada d’altres forces, excloent els religiosos i àrabs. Aquest més
que probable govern no tindria els 500.000 colons en contra, però si als
religiosos si es volgués portar a la pràctica
la reducció de subvencions i exempcions als ultraortodoxes. Però hauria de reprendre
o al menys escenificar, el retorn a les
negociacions amb l’Autoritat Palestina de cara a la creació d’un estat palestí.
Una Autoritat Palestina de Mahmud Abbas força debilitada per les victòries polítiques
Hamas aconseguides, en part, gràcies a les maniobres de Netanyahu per debilitar-lo,
però que aquests últims mesos ha escenificat primeres passes de reconciliació
entre Hamas que governa Gaza, i que ha obtingut la victòria moral de ser admesa
a l’ONU com estat observador.
Un govern
amb Lapid que recuperés el diàleg amb els palestins estaria ben vist per la
nova administració d’Obama. Però aquest desig teòric de tornar a les negociacions
no anul·la la voluntat de Netenyahu i Lieberman de no descartar un atac a l’Iran,
cosa que podria fer trontollar el nou equilibri a la regió després de les
primaveres àrabs, la inacabada guerra de Síria i els governs islamistes,
sobretot Egipte, que pretenen mantenir bones relacions amb Europa i els Estats
Units. En aquests moments l’adminsitració Obama manté bones relacions amb els
dos poders reals del nou Egipte: els militars que continuen amb el seu poder a
l’aparell econòmic, i el president islamista, Mohamed Morsi. I un atac a l’Iran podria
trencar els equilibris actuals. Recordem que Hillary Clinton es va implicar fa mesos
en desactivar el conflicte amb Gaza que semblava que anava desembocar en una
nova invasió de la franja, mentre els islamistes llançaven míssils que
arribaven a Tel Aviv i Jerusalem, deixant Clinton que Egipte jugués un paper
important en la solució de la crisis. Una crisis que es va tancar amb el
compromís de Hamas de no atacar Israel i d’Israel de posar fi a l’ofec a la
franja.
RETORN AL PROCÉS DE PAU?
Un dels reptes del nou govern, previ al retorn a les negociacions per l’estat
palestí, serà aturar o no l’expansió de les colònies jueves al Jersusalem Est, i
descongelar el traspàs de fons als palestins, fruit dels seus impostos, que representen
el 50% del pressupost del govern palestí, que va decidir fer com a resposta a l’ingrés
de Palestina a l’ONU com estat observador.
Al marge del fet que el procés de pau no
es podrà iniciar amb les condicions de Lapid de no tocar ni els assentaments ni
Jerusalem, el procés està mort des de l’intent fallit de 2010 impulsat per l’administració
Obama després que la cimera àrab de Kuwait donés al suport a una negociació que
impliqués el reconeixement d’Israel, al voltant de les fronteres de 1968.
Tot el procés de pau s’inicia amb els
Acords d’Oslo de 1993, que va permetre la creació de l’Autoritat Palestina. Però
s’estimbà amb la visita d’Ariel Sharon a l’Explanada de les Mesquites que
provocaria la Segona Intifada de l’any 2000. Després es va intentar salvar amb
el Full de Ruta de 2003, i va tenir l’última revifalla agònica amb la Cimera d’Annapolis
de 2007. Però ara topa amb el fet que els últims deu anys s’han multiplicat per
tres el nombre de colons jueus a Jerusalem Est i Cisjordània. Més de mig milió
de persones que no voldran deixar el que consideren casa seva. Uns colons que
tampoc vol que marxin Lapid. Per això, en aquest context de negociacions molt
difícils, el falcó Lieberman, amb el vistiplau de Netanyaju, continuarà amb les
seves amenaces d’atacar l’Iran, desviar l’atenció i desestabilitzar la regió on
no han acabat ni les transicions democràtiques, ara liderades islamistes, ni la
guerra de Síria. I, mentre, els ortodoxos tenen més i més fills, com també ho
fan els palestins i àrabs, conscients que serà la demografia qui imposarà d’aquí
unes decàdes el que no han aconseguit ni les guerres ni les negociacions.
Xavier Rius
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada