dissabte, 6 de setembre de 2014

ENTRE LA TREVA I L'ESTAT PALESTÍ, El Periódico


El Periódico, divendres 5 de setembre de 2014 
Malgrat els més de 2.100 morts, Hamàs ha sortit vencedor enfront d'Israel en l'última guerra de Gaza
«Formant aquest Govern de reconciliació nacional declarem el final d'una divisió que ha causat un dany catastròfic a la nostra causa nacional», va proclamar el 3 de juny passat el president palestí, Mahmud Abbàs, al presentar el nou Govern d'unitat entre Al-Fatah i Hamàs. Un Govern que posava fi a vuit anys d'enfrontaments entre les dues principals faccions palestines però que Israel va rebutjar al considerar Hamàs un grup terrorista a la vegada que es va negar a aixecar el bloqueig de Gaza vigent des del 2007.
Al cap d'uns dies, després del segrest i l'assassinat de tres joves colons israelians a Cisjordània, Israel va iniciar l'ofensiva Marge protector contra Gaza, de la qual, per més que el nombre de víctimes palestines (2.140) sigui 30 vegades superior al d'israelianes (70), ha sortit vencedora Hamàs. A pesar de la devastació a la qual va sotmetre la franja, Israel no va ser capaç d'evitar que Hamàs i altres milícies llancessin 4.562 coets cap al seu territori i arribessin per primera vegada a Tel Aviv i al seu aeroport, que es va haver de tancar, amb tot el que això significa per a la capital econòmica d'Israel, que fins ara vivia al marge del conflicte. L'abandonament de l'entrenador del Maccabi de futbol, Òscar García, a causa de la guerra de Gaza, només és una anècdota de les conseqüències que Israel ja no pugui mantenir Tel Aviv lliure de coets palestins.
Hamàs no ha pagat cap peatge social ni polític per la seva ofensiva, perquè ara Israel reconeix de facto la presència dels islamistes al Govern palestí. Per contra, Israel ha arribat derrotat i dividit a la treva, no només perquè avui Hamàs és més fort que abans de la treva, sinó perquè s'ha constatat el fracàs de la política d'eliminació a base de bombardejar directament els líders del grup. Malgrat la implacable superioritat del seu Exèrcit, Israel no ha aconseguit debilitar l'enemic ni evitar el llançament de milers de coets i ha perdut 67 soldats, una cosa que la ciutadania israeliana digereix molt malament. En resum, Tel Aviv ha demostrat la seva incapacitat d'aconseguir aquest marge protector. I Gaza aconsegueix el que des del 2007 demanava: el final del bloqueig terrestre de la franja i l'ampliació de les milles en què els palestins poden pescar.
A més a més, la magnitud de la devastació i l'arrogància amb què el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, es referia als habitants de Gaza com a mereixedors del càstig col·lectiu a què se'ls sotmetia han motivat un rebuig fins i tot de comunitats jueves a l'exterior i de supervivents del genocidi nazi, com la carta que han publicat 40 supervivents de l'Holocaust i 300 descendents de víctimes a The New York Times, en què després de condemnar la matança de palestins fan una crida a sumar-se a la imparable campanya internacional de boicot comercial i acadèmic contra Israel.
Ara la pilota torna a estar a la teulada israeliana. Però s'haurà de veure si la complexitat del seu sistema polític proporcional, amb molts dels seus líders incapaços d'empatitzar amb la població palestina -a la qual consideren una anomalia històrica i demogràfica d'«aquesta terra sense poble per a un poble sense terra que és Israel»-, li permet negociar un Estat palestí viable partint de les fronteres de 1967 i amb Jerusalem com a capital.
Es va perdre l'oportunitat de la pau quan va fracassar el procés d'Oslo, avalat pels laboristes israelians i Iàssir Arafat però rebutjat des del primer segon pel Likud de Netanyahu i per Hamàs. I Hamàs, recordem-ho, va ser recolzat durant més de deu anys per la intel·ligència israeliana per debilitar Arafat. Israel atacava i humiliava el president de l'Autoritat Nacional Palestina, que va morir de manera no aclarida després de gairebé tres anys de setge a Ramal·la, i mentre tot el sistema social i polític de Hamàs s'expandia sense impediments per part d'Israel. Lògicament, després de la mort d'Arafat, Hamàs va guanyar les eleccions, però Israel li va negar la legitimitat amb l'argument que és un grup terrorista i que no reconeix Israel.
Ara, Hamàs, amb la seva acceptació de la treva permanent amb Israel i el seu compromís amb el Govern d'unitat palestí liderat per Abbàs, accepta la proposta d'un Estat palestí al costat d'un altre de jueu. I tot sembla indicar que Abbàs ha posat sobre la taula un calendari per a la creació d'aquest Estat amb les fronteres de 1967, per negociar després modificacions que permetin la continuïtat d'alguns assentaments a canvi de territoris limítrofs a Gaza i Cisjordània. Està en mans d'Israel acceptar-ho o no. En el cas que no ho accepti i continuï amb la seva arrogància, ampliant assentaments o perpetuant l'asfíxia de Gaza, estarem només en una altra i breu treva.
Xavier Rius, periodista
 ENTRE LA TREGUA Y EL ESTADO PALESTINO
Xavier Rius, periodista 
Viernes, 5 de septiembre de 2014
Leer en castellano en El Periódico

Pese a los más de 2.100 muertos, Hamás ha salido vencedor ante Israel en la última guerra de Gaza

«Formando este Gobierno de reconciliación nacional declaramos el fin de una división que causó un daño catastrófico a nuestra causa nacional», proclamó el pasado 3 de junio el presidente palestino, Mahmud Abbás, al presentar el nuevo Gobierno de unidad entre Al Fatá y Hamás. Un Gobierno que ponía fin a ocho años de desencuentros entre las dos principales facciones palestinas pero que Israel rechazó al considerar a Hamás un grupo terrorista a la vez que se negó a levantar el bloqueo de Gaza vigente desde el 2007.
Pocos días después, tras el secuestro y asesinato de tres jóvenes colonos israelís en Cisjordania, Israel inició la ofensiva Margen protector contra Gaza, de la que, por más que el número de víctimas palestinas (2.140) sea 30 veces superior a la de israelís (70), ha salido vencedora Hamás. Pese a la devastación a la que sometió a la franja, Israel no fue capaz de evitar que Hamás y otras milicias lanzasen 4.562 cohetes hacia su territorio y alcanzasen por primera vez Tel-Aviv y su aeropuerto, que tuvo que ser cerrado, con lo que eso significa para la capital económica de Israel, que hasta ahora vivía al margen del conflicto. El abandono del entrenador del Maccabi de fútbol, Òscar García, debido a la guerra de Gaza es solo una anécdota de las consecuencias de que Israel ya no pueda mantener Tel-Aviv libre de cohetes palestinos.
Hamás no ha pagado ningún peaje social ni político por su ofensiva, ya que ahora Israel reconoce de facto la presencia de los islamistas en el Gobierno palestino. Por contra, Israel ha llegado derrotado y dividido a la tregua, no solo porque hoy Hamás es más fuerte que antes de ella sino porque se ha constatado el fracaso de la política de eliminación a base de bombardear directamente a los líderes del grupo. Pese a la implacable superioridad de su Ejército, Israel no ha conseguido debilitar al enemigo ni evitar el lanzamiento de miles de cohetes y tiene la pérdida de 67 soldados, algo que la ciudadanía israelí digiere muy mal. En resumen, Tel-Aviv ha demostrado su incapacidad de conseguir ese margen protector. Y Gaza consigue lo que desde el 2007 pedía: el fin del bloqueo terrestre de la franja y la ampliación de las millas en las que los palestinos pueden pescar.
Además, la magnitud de la devastación y la arrogancia con la que el primer ministro israelí, Binyamin Netanyahu, se refería a los gazatíes como merecedores del castigo colectivo al que se les sometía han motivado un rechazo incluso de comunidades judías en el exterior y de supervivientes del genocidio nazi, como la carta que han publicado 40 supervivientes del Holocausto y 300 descendientes de víctimas en The New York Times, en la que tras condenar la matanza de palestinos hacen un llamamiento a sumarse a la imparable campaña internacional de boicot comercial y académico contra Israel.
Ahora el balón vuelve a estar en el tejado israelí. Pero está por ver si la complejidad de su sistema político proporcional, con muchos de sus líderes incapaces de empatizar con la población palestina -a la que consideran una anomalía histórica y demográfica de «esa tierra sin pueblo para un pueblo sin tierra que es Israel»-, le permite negociar un Estado palestino viable partiendo de las fronteras de 1967 y con Jerusalén como capital.
Se perdió la oportunidad de la paz cuando fracasó el proceso de Oslo, avalado por los laboristas israelís y Yasir Arafat pero rechazado desde el primer segundo por el Likud de Netanyahu y por Hamás. Y Hamás, recordemos, fue apoyado durante más de diez años por la inteligencia israelí para debilitar a Arafat. Israel atacaba y humillaba al presidente de Autoridad Nacional Palestina, que murió de manera no aclarada tras casi tres años de asedio en Ramala, y mientras todo el sistema social y político de Hamás se expandía sin impedimentos por parte de Israel. Lógicamente, tras la muerte de Arafat Hamás ganó las elecciones, pero Israel le negó la legitimidad con el argumento de que es un grupo terrorista y que no reconoce a Israel.
Ahora Hamás, con su aceptación de la tregua permanente con Israel y su compromiso con el Gobierno de unidad palestino liderado por Abbás, acepta la propuesta de un Estado palestino junto a otro judío. Y todo parece indicar que Abbás ha puesto sobre la mesa un calendario para la creación de ese Estado con las fronteras de 1967, para negociar después modificaciones que permitan la continuidad de algunos asentamientos a cambio de territorios limítrofes a Gaza y Cisjordania. Está en manos de Israel aceptarlo o no. En caso de que no lo acepte y continúe con su arrogancia, ampliando asentamientos o perpetuando la asfixia de Gaza, estaremos solo en una nueva y breve tregua.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada