dimarts, 14 de juliol de 2015

RECUPEREM EL DISTRICTE-11 PER LES VÍCTIMES DE SÍRIA?


Dues fotos mitjans de després de la guerra, que van ser símbol de la reconstrucció

El passat dissabte 11 de juliol, amb motiu de complir-se el vintè aniversari de la massacre de Srebrenica, en la que van ser assassinats en tres dies, 8.373 bosnians que eren a l’enclavament teòricament protegit pels cascos blaus holandesos, es va fer un emotiu acte a Barcelona al Born, de lectura dels noms dels qui allà varen morir.

El primer que va pujar a l’escenari per llegir el nom d’algunes de les víctimes va ser Pasqual Maragall que, com alcalde de la ciutat olímpica de Barcelona, va liderar diverses iniciatives de solidaritat durant la guerra amb la també ciutat Olímpica de Sarajevo, que el 1984 havia acollit el jocs d’hivern. I el 1996, acabada la guerra, Maragall va declarar Sarajevo, Districte 11 de Barcelona –que en té deu-, iniciant-se una sèrie de projectes de col·laboració en els que van implicar-se molts altres ajuntaments catalans, ONG, i entitats de tota mena. I per tal de dur-ho a terme, Barcelona va obrir una oficina o ambaixada, sota l’empara del Consell d’Europa, que durant molt temps va ser l’únic representat de l’Estat espanyol a la capital de Bòsnia. Oficina que donava cobertura i oferia suport tècnic i logístic a molts dels projectes solidaris de tot l’Estat.

El primer any aquest oficina o ambaixada va està dirigida pel llavors periodista de TV3, Carles Bosch, i més tard pel de l’AVUI, Eric Hauck. Dos periodistes que es van implicar per explicar el món què passava, molt coneixedors de la complexa situació d’aquell país  i, per un temps van voler canviar de rol, implicant-se amb la reconstrucció. Hauck va perdre allà el 1992 al seu company, el fotògraf Jordi Pujol Puente, que va ser el primer dels molts periodistes que moririen en aquella conflicte.  

Des de Districte 11, en coordinació amb el Comitè Olímpic Internacional, que presidia Joan Antoni Samaranch i més tard amb Javier Solana, que seria el màxim responsable de la diplomàcia europea, es va teixir una xarxa de contactes i fonts de finançament de les institucions internacionals, que va permetre desenvolupar una sèrie de projectes de tota mena, dels que destaquen la reconstrucció integral del barri olímpic de Mojmilo, ubicat al que va ser línia de front durant el setge, o del Palau Olímpic dels Jocs d’Hivern de 1984. Però el més important de tot va ser la xarxa de complicitats humanes que es va generar. Uns arquitectes de Lleida, amb el suport del seu ajuntament, van implicar-se en la reconstrucció del centre mèdic del barri de Mojmilo. La facultat d’optometria de Terrassa, amb l’ajut també del seu consistori i ONG locals, van desenvolupar un projecte tan senzill i necessari, com el proveïment d’ulleres, un producte que no és cap luxe que no acostuma a estar a l’abast de les víctimes i desplaçats en una guerra. Ajuntaments i entitats de Sabadell i Cornellà van impulsar projectes al barri veí de Dobrinja, i l’Hospitalet a la ciutat de Tuzla. No segueixo la llista perquè no cabria en aquest article i seria parcial i incomplerta.  I ONGs que ja existien o que es van crear amb motiu d’aquest conflicte, des de Mestres X Bòsnia a Pallassos sense Fronteres van assumir projectes de tot tipus, tenint sempre l’oficina de Barcelona a Sarajevo, com a punt logístic des d’on operar o que els facilitava intèrprets o domicilis particulars on allotjar-se, creant unes relacions d’amistat entre persones i famílies d’aquí i d’allà, que encara perduren.

I el rol que va jugar Barcelona ha estat recongut per la ciutat de Sarajevo que va atorgar la distinció de ciutadans d’honor de la mateixa a Pasqual Maragall i a Manel Vila, que va ser el gerent d’aquest Districte11 de Barcelona. Tot i que posteriorment la cooperació de Districte 11 es va fer present a la guerra de Kosovo i es va iniciar un projecte d’agermanament amb Gaza, l’alcalde Joan Clos, més preocupat en els focs artificials i efímers del Fòrum de les Cultures, va menystenir aquest tarannà i aquestes sinèrgies, sense donar-li la continuïtat que s’esperava.

L’acte de dissabte de lectura dels noms dels morts a Srebrenica, més enllà de l’emotivitat de veure llegint a Pasqual Maragall o d’escoltar el testimoni de reconciliació la jove bosniana, Amina Pasic, de 21 anys, nascuda a Srebrenica, que va sobreviure la matança  en la que van morir bona part de la seva família, va ser motiu de trobada no només de molts de que vam participar en les campanyes de solidaritat amb Bòsnia, sinó també de polítics de CiU, PSC, ERC, ICV i la CUP, i de l’alcaldessa Ada Colau, que van pujar a l’escenari a llegir el nom d’algunes víctimes. I en les converses molts dels que van participar aquells projectes de fa quinze o vint anys als Balcans sortia la necessitat de recuperar aquell esperit i aquella manera de treballar en el complex món actual que continua patint conflictes, el més proper del qual és el de Síria, que ha generat quatre milions de refugiat i desplaçats.

Als ajuntaments i les ONG no els pertoca ni la diplomàcia ni l’exercici de la força militar contra monstres com és ara l’Estat Islàmic, i les barbaritats del règim d’Al Assad. Però hi ha camps de refugiats a Turquia, Jordània o el Líban que esperen l’ajuda i l’apadrinament real d’algú. Potser seria una manera concreta de recuperar aquell esperit, aquella confluència de sinergies de la que Barcelona i Catalunya va donar exemple a Bòsnia. Si Barcelona, Sabadell, Cornellà, L’Hospitalet van ser capaços de declarar simbòlicament districte seu un barri o uns carrers de Bòsnia, ara seria hora de ser solidari amb víctimes del Pròxim Orient. Hi ha milions de refugiats que esperen.


Xavier Rius, periodista   
 Manel Vila, Raül Romeva i Amia Pasic, dissabte a l'acte del Born. A sota Pasqual Maragall   



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada