dimecres, 15 de juliol de 2015

TORNAR A PÈRSIA AL SEU LLOC, publico al Punt Avui sobre l'acord nuclear



L'acord aconseguit entre les cinc potències, Alemanya i la Unió Europea amb Teheran, que permetrà l'aixecament de les sancions a canvi de garantir que l'Iran no pugui desenvolupar la tecnologia ni el combustible per fabricar la bomba atòmica durant deu anys, significa retornar a un ordre natural la regió. Un ordre que regia des de fa milers d'anys en el qual els perses tenien, per mèrits propis, el paper de potència. I si no es permetia a la potència històrica de la regió ocupar el seu lloc, qualsevol estratègia per combatre Estat Islàmic, que pretén convertir-se en la nova i única potència, trencar les fronteres, implantar un califat, i desestabilitzar amb atemptats tot el món, hauria acabat fracassant.
El que estava en joc darrere de les negociacions de l'acord, ara ja no era només evitar que l'Iran aconseguís com Corea del Nord o el Pakistan obtenir la bomba. Ni únicament la necessitat del règim iranià de posar fi a unes sancions que ofeguen la seva economia i generen un malestar que podria desembocar en protestes difícils de controlar pels aiatol·làs. L'element més determinat és la necessitat que l'Iran, els Estats Units i Europa vagin plegats en la lluita contra Estat Islàmic. Una organització que lluita amb la mateixa intensitat contra els musulmans xiïtes que contra els països occidentals i el seus interessos. I les pressions d'Israel o l'Aràbia Saudita per evitar aquest acord, donat que aquests dos desitjaven continuar sent les dues úniques potencies econòmiques i militars de la regió, han quedat en un segon terme davant la necessitat que els Estats Units i l'Iran lluitin plegats contra els soldats del nou califat.
Potser el principal èxit militar del Daesh o Estat Islàmic ha estat la destrucció de les fronteres de Síria i l'Iraq, creant el seu “estat”. Un estat trenca les línies artificials dibuixades per França i el Regne Unit després de la Primera Guerra Mundial, pels acords de Sykes-Picot, dels quals van sorgir l'Iraq, Jordània, Síria i el Líban. I l'Iran, que no és cap estat de nova creació inventat des de fora, hereu d'un Imperi Persa que, quan la resta de regió era només una amalgama de tribus i clans enfrontats era ja un estat cohesionat, assistia ara constret per les sancions a la creació d'un nou escenari. Un escenari que posava en perill la seva existència amb l'expansió d'un califat sunnita que no només vol eliminar els xiïtes de l'Iraq, sinó que també vol aniquilar per apòstates tots els xiïtes i les altres ètnies, cultures i religions que conviuen des de sempre a l'Iran.
Podem especular si l'acord s'hauria aconseguit si no hi hagués hagut la necessitat que els Estats Units i l'Iran lluitin junts contra Estat Islàmic. També és important tenir com a aliat l'Iran de cara a controlar un conflicte molt més complex com és el de Síria, donat que, si bé a hores d'ara és impensable que els Estats Units, Europa i la ONU puguin propiciar un acostament al règim de Baixar al-Assad, unes bones relacions amb l'Iran, aliat de Damasc, són imprescindibles per evitar que la situació empitjori. I és que la situació d'avui és totalment diferent de la del 1979, quan la defensa dels Estats Units del sanguinari xa Reza Pahlevi va fer de Washington i Teheran enemics que semblaven irreconciliables.
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada