L'acord aconseguit entre les cinc potències,
Alemanya i la Unió Europea amb Teheran, que permetrà l'aixecament de les
sancions a canvi de garantir que l'Iran no pugui desenvolupar la
tecnologia ni el combustible per fabricar la bomba atòmica durant deu
anys, significa retornar a un ordre natural la regió. Un ordre que regia
des de fa milers d'anys en el qual els perses tenien, per mèrits
propis, el paper de potència. I si no es permetia a la potència
històrica de la regió ocupar el seu lloc, qualsevol estratègia per
combatre Estat Islàmic, que pretén convertir-se en la nova i única
potència, trencar les fronteres, implantar un califat, i desestabilitzar
amb atemptats tot el món, hauria acabat fracassant.
El que estava
en joc darrere de les negociacions de l'acord, ara ja no era només
evitar que l'Iran aconseguís com Corea del Nord o el Pakistan obtenir la
bomba. Ni únicament la necessitat del règim iranià de posar fi a unes
sancions que ofeguen la seva economia i generen un malestar que podria
desembocar en protestes difícils de controlar pels aiatol·làs. L'element
més determinat és la necessitat que l'Iran, els Estats Units i Europa
vagin plegats en la lluita contra Estat Islàmic. Una organització que
lluita amb la mateixa intensitat contra els musulmans xiïtes que contra
els països occidentals i el seus interessos. I les pressions d'Israel o
l'Aràbia Saudita per evitar aquest acord, donat que aquests dos
desitjaven continuar sent les dues úniques potencies econòmiques i
militars de la regió, han quedat en un segon terme davant la necessitat
que els Estats Units i l'Iran lluitin plegats contra els soldats del nou
califat.
Potser el principal èxit militar del Daesh o Estat
Islàmic ha estat la destrucció de les fronteres de Síria i l'Iraq,
creant el seu “estat”. Un estat trenca les línies artificials dibuixades
per França i el Regne Unit després de la Primera Guerra Mundial, pels
acords de Sykes-Picot, dels quals van sorgir l'Iraq, Jordània, Síria i
el Líban. I l'Iran, que no és cap estat de nova creació inventat des de
fora, hereu d'un Imperi Persa que, quan la resta de regió era només una
amalgama de tribus i clans enfrontats era ja un estat cohesionat,
assistia ara constret per les sancions a la creació d'un nou escenari.
Un escenari que posava en perill la seva existència amb l'expansió d'un
califat sunnita que no només vol eliminar els xiïtes de l'Iraq, sinó que
també vol aniquilar per apòstates tots els xiïtes i les altres ètnies,
cultures i religions que conviuen des de sempre a l'Iran.
Podem
especular si l'acord s'hauria aconseguit si no hi hagués hagut la
necessitat que els Estats Units i l'Iran lluitin junts contra Estat
Islàmic. També és important tenir com a aliat l'Iran de cara a controlar
un conflicte molt més complex com és el de Síria, donat que, si bé a
hores d'ara és impensable que els Estats Units, Europa i la ONU puguin
propiciar un acostament al règim de Baixar al-Assad, unes bones
relacions amb l'Iran, aliat de Damasc, són imprescindibles per evitar
que la situació empitjori. I és que la situació d'avui és totalment
diferent de la del 1979, quan la defensa dels Estats Units del
sanguinari xa Reza Pahlevi va fer de Washington i Teheran enemics que
semblaven irreconciliables.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada