Opinions, anàlisis, informacions i notícies sobre immigració, ultradreta, drets humans, seguretat, gihadisme i política internacional, en aquests temps d’incerteses. També escric sobre el Moianès i política catalana (contacte:xrius1@gmail.com)
Se'm fa difícil fer una crònica complerta i objectiva de tot el que va passar ahir entre les cinc i les vuit de la tarda al Fossar de les Moreres i els carrers dels voltants, sobretot Argenteria i Passeig del Born, amb motiu de l'acte d'Aliança Catalana i la contramanifestació de grups antifeixistes i formacions com Arran i la Organització Juvenil Socialista (OJS) i l'anunci que un grup d'històrics dels Boixos Nois, liderats per Jospe Lluís Sureda, farien de servei d'ordre o cordó de seguretat d'Aliança Catalana.
Efectivament quan vint minuts abans de les cinc vaig arribar ahir a Santa Maria del Mar, a la plaça de Santa Maria, la banda carrer Argenteria, passat el primer cordó policial de la Brimo, hi havia un grup de Boixos Nois amb el mateix Sureda i alguns mossos prop d'ells. El grup de manifestants que al cap de poc es posicionaria a Argenteria encara no havia ocupat l'espai. Al carrer de Santa Maria o lateral de l'església que connecta amb el Passeig del Born hi havia una carpa d'Aliança i grups de militants del partit de Sílvia Orriols. També n'hi havien en l'espai o plaça del Fossar. En el límit del carrer St Maria, quan passa ser Passeig del Born hi havia un doble cordó de Mossos barrant el pas a un important grup d'antifeixistes. Allà s'hi van posicionar alguns Boixos Nois que per identificar-se es posaren una gorra blava.
Poc després de les cinc la gent d'Aliança baixà a la plaça del Fossar, s'hi posà un faristol amb molts periodistes en primera línia esperenat que arribés Sílvia Orriols que creuà la plaça i entrà dins d'un bar En mig d'una situació d'espera bastant caótica -els antifeixistes de Passig del Born que eren uns dos mil, ja intentaven superar la línia policial i llençaven pintura i objectes, el cap de premsa d'Aliança, el periodista Eduard Berraondo patí un cop de calor, el van estirar o va caure a terra i agents de la Brimo del cordó de Passeig del Born anaren cap a ell, per veure si se l'evacuava. Membres d'Aliança preguntaven si hi havia algun metge per allà, i al cap d'uns vint i tants minuts apregueren dos sanitaris del SEM que al cap d'una estona van haver de superar els més dos mil manifestants que pressionaven per accedir a l'ambulància.
Mentres a Passeig del Born aparegué un petit camió del antifeixistes amb megafonia des d'on David Minoves i altres persones van prendre la paraula. El camió va intentar apropar-se al màxim a la barrera policial que en dos o tres moments va trontollar, iniciant-se algunes càrregues i tres detencions. Mentrestant alguns dits antifeixistes continuaven llençant pintura en pols, líquids i objectes contra els Mossos, periodistes i membres d'Aliança. Alguns periodiodistes i també turistes despistats van acabar ben untats.
En una d'aquetes càrregues el periodista Jordi Borràs, que estava fotografiant una detenció, va ser agafat per un agent de la Brimo que cridava que no fes fotos i el tirà a terra. Llavors diversos membres dels Boixos Nois, sense que els Mossos ho impedissin li van donar patades a diverses parts del cos. Alguns periodistes var avisar a u membre de l'equip de Comunicació de Mossos que va dir a la Brimo que deixessin al Jordi Borràs que va poder sortir d'allà. Aquesta actuació d'agents de la Brimo i Boixos Nois és pot veure en aquest vídeo de VilaWeb:
El grup d'històrics Boixos Nois que van dir que protegien als membres d'Aliança Catalana, abans de posar-se la gorra blava.
Passades les sis de tarda Jordi Amela, president d'Aliança al Barcelonès, l'alcadable per Barcelona, Jordi Aragonès i Sílvia Orriols, van fer els seus breus parlaments. Després d'uns vint minust en que Orriols atengué alguns periodistes i saludà militants i simpatitzants, agents de Mediació de Mossos, de la Comissària General d'Informació i de la Brimo van començar a evacuar als dirigents i militants d'Aliança per diferents carrerons cap els autocars i vehicles amb els que havien vingut.
Jo vaig marxar en sentit carrer Argenteria on hi havia el grup menys nombrós d'antifeixistes (la majoria eren a Passeig del Born) i tot i portar l'dentificatiu de premsa del Col·legi de Periodistes i càmera de fotos, alguns energúmens dels suposats antifeixistes (dic això per no dir paraules més gruixudes) van començar a insultar-me i amenaçar-me d'agredir-me. I seguint indicacions de Mossos vaig anar cap el metro de Jaume I per uns carrerons.
Un cop més em ratifico en considerrar un error aquestes contramanifestacions de suposats antifeixistes quan amenacen o pretenen actuar amb violència, que potser s'emocionen molt insultant i amenaçant, però només aconsegueixen victimitzar als ultres. I per mi, quan insulten i amenacen a la premsa, són un veritables desgraciats e immadurs. Perdoneu, però ho havia de dir!
Al vesprés vaig anar al programa Més Nit de TV3 i 3Cat a parlar d'Aliança, les concentracions del Fossar i del creixement de l'extrema dreta a Catalunya i Espanya.
Jordi Borràs moments abans de ser agredit
Moment de les càrregues a Passeig del Born
Jordi Aragonès, alcaldable per Barcelona
.Silvia Orriols amb vendatxes per l'accident domèstic de diumenge a la cuina de casa seva.
Poc abans que twitter suspengués ahir el compte del regidor de PxC de Santa Coloma Juan Gómez Montero per celebrar o justificar la mort de Guillem Agulló, en el tuit comentat abans, i quan ja es coneixia la mort de Clément Méric a Paris, va fer aquesta piulada o defensa la persona de Sergi Soto, que va ser líder del Boixos Nois, jutjat per diversos delictes violents i d'opinió. Reprodueixo a sota l'article que vaig publicar a El País pel minut de silenci que es va fer al Camp Nou després de la seva mort en estranyes circumstàncies, explicant el seu historial.
referint-se a Clément Méric, assassinat dimecres al vespre.
Linko a sota altres dos articles de El País on parlo també de Sergi Soto i de com la impunitat legal de les seves declaracions a Informe Semanal, va motivar la introducció en el Codi Penal l'any 1995 dels articles 510 (incitació a l'odi, la violència i la discriminació per motius de raça....) i el 607-2 (justificació, negació o aplogia del genocidi)
HOMENAJE A NUESTROS NAZIS, article que vaig publicar a l'edició de Barcelona de El País el 13 de gener de 1998, després de la mort de Sergi Soto i el minut de silenci per ell al Camp Nou.
HOMENAJE A NUESTROS NAZIS El País (Catalunya) 13 de gener de 1998 El lamentable minuto de silencio guardado en el Camp Nou el pasado sábado 20 de diciembre en memoria de Sergi Soto, miembro de los Boixos Nois con un amplio historial neonazi, refleja una vez más las contradicciones del sistema democrático a la hora de afrontar las amenazas fascistas y racistas. Una intolerancia que es capaz de hacer callar a todos, políticos y autoridades incluidas, al concluir el año internacional contra el racismo. Pese a que la directiva del Barça y sus servicios de seguridad han querido desdramatizar el hecho, pone en evidencia la fuerza de los grupos intolerantes y violentos que crecen en el seno de la sociedad y en ocasiones, como se da en algunos campos de fútbol, incluso son financiados y apoyados para animar los colores o insultar al contrario.
Sergi Soto era miembro activo de los Boixos Nois y había sido juzgado por agredir a un magrebí en Esplugues, apuñalar a un simpatizante del Español, y lo que es más grave aparecer en Informe Semanal defendiendo las agresiones contra africanos y minorías sexuales. Algunos medios informativos han confirmado estos días la tesis de que periódicamente se producen trasvases de hinchas de las Brigadas Blanquiazules a los Boixos Nois y viceversa, y que grupos de skins muy violentos han conseguido hueco y acomodo en la Grada Jove.
No hay que olvidar que en las tribus urbanas como los skins, no es la ideología lo que genera el grupo, sino a la inversa: es la dinámica del grupo lo que produce una ideología con la que autoalimentarse y justificarse. Una ideología la mayoría de los casos totalitaria, simple, sin base moral ni científica, sin principios filosóficos universales ni solidarios. La exaltación del grupo, el desprecio de los otros, la asunción de unas consignas sin fundamento que tras ser repetidas una docena de veces a coro se convierten en verdad inmutable. I a estos grupos llegan a menudo personas débiles, sin una personalidad afianzada que necesitan de un colectivo en el que sentirse fuertes. Evidentemente muchos jóvenes que asumen estética skin y se vinculan en mayor o menor grado a dichos ambientes el fin de semana, al cabo de un o dos años, por evolución personal o porque la novia de turno se cansa de la música de máquina y le apetece ir a bailar sala, acaba enterrando para siempre las botas y la cazadora bómber. Pero en el fútbol se dan unas circunstancias singulares que prolongan los años de militancia tribal.
De entrada el enemigo existe y está allí cada sábado o domingo en el estadio para ser abroncado e insultado. El grupo no es algo abstracto diluido en alcohol o pastillas la noche del sábado, sino unos centenares o un millar de compañeros con los que canaliza partido a partido unos gritos, unas consignas, comparte una estética -no siempre skin-, unas banderas y bufandas, y un ritual del que él es un miembro activo y singular, afianzando su yo personal. Un yo que se crece cuando al andar por la calle la gente se aparta y les mira con miedo.
Puestos a ser cínicos posiblemente es mejor que estén allí gritando contra el equipo contrario, contra el árbitro o contra los propios jugadores y el palco si el equipo no gana, que en la calle. Aunque con ello el club por activa o por pasiva se convierta en escenario o lugar de encuentro de jóvenes que realizan de manera continuada apología del odio racial y exaltación de la violencia irracional. Y allí, en el estadio, en tantas ocasiones son utilizados como infantería cañera por los clubs para animar, aunque luego se les escapen de las manos. En unos equipos como el Atlético de Madrid y su Frente Atlético, estas actitudes intolerantes y violentas han sido alentadas por su directiva encarnada por un presidente que no se corta a la hora de agredir delante de la cámara o hacer manifestaciones racistas. En otros como el Barça o el Español, la utilización que sectores de las directivas han hecho de los Boixos Nois y las Brigadas Blanquiazules ha sido más ambigua y solapada. Pero que nadie se engañe: Si el Barça desea ser más que un club o se considera el alma de Cataluña, en su Grada Jove, en la infantería de su afición tiene a personajes nefastos, a delincuentes potenciales o confesos, que en ocasiones utiliza y apoya, y luego cuando se les van de las manos, en virtud de interés general, les hace concesiones y obliga a todos, autoridades incluidas, a rendir homenaje, a guardar un minuto se silencio en exaltación de un nazi. Obliga a hacernos a todo partícipes y tolerantes de un acto de apología del fascismo, como hacían aquellas débiles democracias europeas de los años treinta que para no enojar a Hitler, puesto que enfrentarse con él sería peor, pactaron tratados de amistad con él olvidando quien era, que decía y que hacía.
Posiblemente para la policía nacional y los mozos de escuadra, tener a los nazis catalanes agrupados en la grada del Camp Nou les facilita su tarea de investigación y filiación. Sabe mejor quienes son, sólo hay que esperar a que cometan el delito. También es mejor que se desfoguen contra el Madrid o contra el árbitro, que dando leña en la calle. Pero hoy saben que bloqueando el túnel de acceso a una grada consiguen hacer callar a todo el campo, paralizan un minuto el partido, consiguen que la televisión homenajee a sus muertos. No sólo son los viejos de la calle o los "negros y moros" que se apartan de ellos en la calle porque les tiene miedo. Fue todo el estadio, fue el partido, fue la televisión, fue de alguna manera toda Cataluña que se paró un minuto por alguien que no era el presidente de una peña que sin ganar un duro hacía de entrenador de chicos en Mollerusa o Nou Barris. Se homenajeó a un nazi confeso, a alguien que era un símbolo para muchos Boixos Nois pues se atrevió a decir en televisión, según ellos, las cosas por su nombre. Sin duda se sienten más fuertes que antes. Sin duda continuará.
Xavier Rius Sant -------------------------- Posteriorment el 29 de juliol de 2000 vaig publicar aquest altre article a El País, que sí que es troba a l'hemeroteca ¿Qué hará Gaspart con los Boixos Nois? (clica) en el que parlo també de qui era Sergi Soto. El 8 de setembre de 2003 publico a El País "¿El fin de los Boixos Nois?"
El proper 9 d’abril
a les 10:30 se celebrarà el judici a la Ciutat de la Justícia de Barcelona, amb una
petició fiscal de 3 anys de presó i 5400 euros d’indemnització, per l'idependentista acusat d’agressió amb danys a dos membres d’Unitat Nacional
Catalana (33), grup identitari català que molts consideren xenòfob i feixista, en els incidents ocorreguts la tarda de l'11 de setembre de 2008, a 50 metres de l'estàtua de Rafel Casanova mentre se celebrava la manifestació independentista.
Jo no se qui, després de creuar-se insults, va començar la baralla, però estic d'acord que UNC, si mirem els seus escrits i els seus cartells, podria ser considerada xenòfoba. El 33 és el número o símbol de "Catalunya Catalana" que utilitzen amb el 88 (Heil Hitler, per les lletres de l'abecedari) també certs grup nazis catalanistes o independentistes. El judici s'havia de celebrar el març de 2009, però va ser suspès (llegir més informació). D'alguna manera UNC continua una línia ideològica que es va donar entre dirigents d'Estat Català i en un sector minoritari d'ERC, i el col·lectiu "Nosaltres Sols" creat per Daniel Cardona els anys trenta i que va recuperar algun sector d'Estat Català i ERC els anys setanta contra la immigració andalusa, fent enganxines i documents en favor de repatriar els andalusos. També hi formaria part, com linko a continuació, alguna persona procedent del sector romàntic catalanista de CEDADE. El cartell que té ara UNC a la seva web parla per sí sol. El petit grup Identitat Catalana que va manifestar-se el passat 26 de maig a Vic pel matí contra la immigració, el mateix dia que es va celebrar la manifestació antiracista pels fets de les últimes sermanes, també aniría en aquesta línia. Així el líder d'UNC, Xavier Andreu, hauria militat a CEDADE (clica per llegir-ho a Vilaweb i a El Periódico), organització nazi del franquisme i la transició, amb Pedro Varela, propietari de la llibreria Europa, i l'actual líder de Partido x la Libertad, abans Plataforma x la Libertad, José María Ruiz Puerta. Andreu és propietari de la llibreria Militaria. La militància d'Andreu a CEDADE queda clar amb aquest article seu a la revista de CEDADE publicat el 1987
Article de Xavier Andreu a la revista CEDADE, n. 147, gener de 1987
Molt senzill! Ja fa uns anys es va començar a
fer servir el símbol 33 com a substitut de Catalunya Catalana,
Catalunya Catalana = CC = 33, C és doncs la tercera lletra de l'alfabet i
serveix com a logo d'una ideologia.
Quina ideologia? Es pot ser independentista,
nacionalista o regionalista, però els que lluitem per una Catalunya
Catalana volem un país, Catalunya, els Països Catalans, plenament
normalitzats i això significa una nació lliure, independent, reunificada
i on es visqui plenament en català.
No volem la independència tant sols per
gestionar els nostres impostos i inversions, ni per poder repartir el
pastís del poder entre els polítics de casa nostra, volem la
independència com eina per poder catalanitzar plenament la nostra nació,
on el català com a llengua i cultura sigui l'eix vertebrador de les
diferents comunitats que s'hagin anat establint des de la formació de la
nostra nació.
No volem una Catalunya acultural, mal anomenada
multicultural, volem una Catalunya Catalana on el dret a viure en el
nostre món, el català, sigui norma i costum.
Som racistes? Aquesta és una de les crítiques
més habituals que es fa al moviment per una Catalunya Catalana (33). NO
som racistes per la senzilla raó que els catalans NO som una raça, som
un poble, una nació, i els nostres trets diferencials no inclouen la
raça. Qualsevol persona provingui d'on provingui pot esdevenir català si
s'integra al nostre món cultural i lingüístic. Però cal una política
d'immigració per evitar immigracions massives que comporten la formació
de ghettos on la integració és pràcticament impossible.
Som feixistes? NO, i justament el nacionalisme
que defensem és el més democràtic dels existents car rebutgem les
ideologies totalitàries, tant el feixisme com els seus companys de
viatge, el comunisme i el nazisme. Volem la llibertat de Catalunya però
també la llibertat dels catalans i cap ideologia totalitària pot
prendre'ns el nostre anhel de llibertat.
Tot ressumint, 33 vol dir catalanitat i llibertat. 33 = Catalunya Catalana
Aquest any fa 1300 anys que Tàrik ibn
Ziyad, general berber, va envair la Península Ibèrica, han estat 1300
anys d'enfrontaments entre dues comunitats, els musulmans varen entrar
com invasors i com a tals es varen comportar.
El revisionisme
històric ens parla d'una cultura rica, d'una filosofia oberta, d'un gran
llarg període de "culturització" peninsular gràcies als invasors
musulmans, fent un paral·lelisme és com si volguéssim lloar el
colonialisme, car uns invasors, aquest cop del nord, portaren la seva
cultura als pobles que estaven àvids per rebre-la.
No ens
enganyem, malgrat aquest revisionisme històric que vol lloar el període
d'ocupació musulmana de la Península no ens hem d'encegar, va ser una
ocupació, una tirania, una superposició d'una cultura invasora enfront
d'un substrat romà-cristià-got, varen entrar a sang i a foc i amb
aquestes armes s'establiren fins que foren expulsats després d'una
llarga Reconquesta, i més tard amb l'expulsió dels moriscos (cinquena
columna de musulmans falsament conversos que col·laboraren amb els
pirates turcs i tunisians que atacaven les nostres costes als segle
XVI) es va iniciar un període de recuperació dels pobles peninsulars. El
parèntesis d'ocupació musulmana no s'ha de veure com un període on les
arts i la cultura fruïen pels més petits racons de les nostres
contrades, en realitat va ser una època de foscor, on una exigua
minoria vivia a cos de rei en palaus regats per mil fonts però on
malvivia una gran majoria del poble sotmès a les ràtzies, a la por del
perill "moro". En aquest espai de lluita i reconquesta Catalunya va
avançar en la seva recuperació tot dignificant els espais reconquerits
amb la subtilesa i espiritualitat de l'art romànic, la Creu va ser
arma per guanyar la llibertat i va esdevenir senyera abans que les
nostres Quatre Barres omplissin els escuts dels nostres avantpassats.
Catalunya es va
forjar en la lluita i aquesta lluita no va tenir aturada, vàrem lluitar
contra l'Islam per alliberar la nostra terra, vàrem seguir lluitant
contra els pirates barbarescs fins a la gran batalla de Lepant,
catalans varen defensar Viena i Budapest enfront el turc i catalans
voluntaris a la Gran Guerra foren crucificats als Dardanels al caure en
mans dels turcs.
Catalunya i
l'Islam fa 1300 anys que estem en guerra, enguany, que commemorem
aquella data fatídica de l'any 711, hem de recordar que l'Islam a casa
nostra sempre ha estat i serà un element d'enfrontament, d'invasió,
d'odi i de lluita. Islam i Catalunya son dues identitats enfrontades,
som aigua i foc, si una viu a casa nostra serà per sobre de l'altra.
Recordem, fa 1300 anys ens varem envair, ho feren amb el foc i el
ferro, ara ho fan amb el ventre de les seves dones i l'estupidesa dels
nostres governants. O toquem novament a Sometent per foragitar aquesta
nova invasió o sinó ens espera un llarg període de submissió, de
lluita, de patiments.
Xavier Andreu (UNC)
Aquest vídeo no és d'Unitat Nacional Catalana, però sí que reprodueix els seus símbol, el número 33 (Catalunya Catalana), també el 88 (Heil Hitler)
´
