LLEDONERS DE NOU. Analitzo a NacióDigital NacióManresa l'escenari que s'obre amb la retirada del tercer grau al presos.

Llegir a NacióDigital NacióManresa
Xavier Rius Sant, 29 de juliol de 2020
El retorn dels presos polítics catalans a Lledoners als que s'ha retirat el tercer grau, fet efectiu per a cinc dels presos dimarts a la tarda, no ha agafat ningú per sorpresa després que la setmana passada el Tribunal Suprem, revoqués els permisos de Carme Forcadell i dictés noves regles de joc. Ara caldrà veure si podran continuar sortint alguns dies unes hores per treballar o fer voluntariat a l'empara de l'article 100.2 o també s'hi els impedirà. Un decisió del Suprem que farà més difícil el diàleg de l'independentisme amb el govern del PSOE i Podemos. I és que si tot el judici del Suprem ha estat ple d'irregularitats, ara el Suprem s'agafa a allò que la presó ha de tenir com a fi la reinserció i l'exemplerització. I la reinserció va lligada al reconeixement dels fets, l'acceptació de càstig penal sense fer trampes i la voluntat de no reincidir. Però com es pot reinsertar a algú que tot i reconeixent els fets, no els considera delicte, no se'n penedeix i diu que potser ho tornarà a fer?

No negaré que jo he estat molt crític amb l'estratègia del procés, pels brindis al sol que des del meu punt de vista van fer Raül Romeva i el conjunt de l'independentisme sobre el dret internacional, i de com interpreta l'ONU el dret a l'autodeterminació. Dret que digui el que digui el Pacte de Drets Civils i Polítics,  només li reconeix a 17 territoris colonials entre els que hi ha Gibraltar, Les Malvines, Nova Caledònia o l'antic Sàhara espanyol. I també he estat crític amb el brindis al sol dels qui varen pilotar el Procés, pel que fa als suports internacionals necessaris. Perquè encara que es tingués el dret internacional a favor, com té el Sàhara, cal valorar el suports i adversaris que es té en l'àmbit polític mundial. I el Sàhara, per l'oposició clara de França, Espanya, Marroc i els Estats Units ho té cada vegada més difícil. Dir que el Sàhara ho té molt difícil, no es desitjar que no aconsegueixi. És només reconèixer quina és la correlació de forces i els obstacles abans de llançar-se al cos a cos.

 Uns obstacles que a Catalunya només s'haguessin pogut superar amb un suport intern, vull dir dels catalans, de molts més del 50%. Mai he negat pel que fa a Catalunya que jo fa tres anys era pessimista. I més enllà de la fermesa cívica de l'1-O, les coses van anar pitjor del que pensava, en veure la voluntat de revenja de l'aparell judicial espanyol. I és que crec que la cúpula judicial espanyola actua amb rancúnia com si ETA encara existís, tractant l'independentisme com si fos una part d'ETA o potser més perillós que la mateixa ETA i per això actua amb revenja i dinamita de facto el diàleg entre la Generalitat i les forces independentistes amb el govern de PSOE-Podemos, potser per protegir també a Espanya d'ella mateixa. Perquè Espanya es podia permetre un independentisme que posés cotxes bomba, però no l'independentisme pacífic català.

Recordo el març de l'any 2000 a Kosovo, en un viatge per l'interior d'aquest territori llavors administrat per l'OTAN i l'ONU, la conversa amb un destacat militar espanyol allà destinat que creuant pobles cremats amb foses comunes a banda i banda de la carretera es va sincerar i em va dir: "Mira Xavier, quan veus tanta mort, tanta destrucció a Kosovo t'adones com estem de bé a Espanya. Sí, tenim a ETA. Però quants mort farà ETA aquest any? Vint? Trenta? Seran menys que el nombre de morts que hi haurà en accidents de trànsit a Espanya aquest cap de setmana". Espanya es podia permetre ETA, però no l'independentisme català que se l'ha de tractar a molta mà dura, perquè a diferència d'ETA, sí que és un perill real per Espanya.

D'aquí uns dies sabrem si l'aparell judicial permetrà o no que els presos continuïn sortint alguns dies entre setmana a treballar o fer voluntariat. I si ho acaba impedint, Lledoners, al cor del Bages, tornarà a ser l'escenari de les mobilitzacions de moltes tardes aglutinant un independentisme, que fa una setmana semblava més dividit que mai. No sabem si anem endavant o enrere. Però si el president Torra no proposa o ordena un confinament estricte, aquest agost, sense possibilitat de viatjar a les Balears ni als boscos de Navarra, Lledoners amb cadireta de platja, estelada i para-sol, potser tornarà ser el centre de tot. També dins dels murs de les claus de la governabilitat o ingovernabilitat, si no hi ha pressupostos, d'Espanya.

La nova imatge de Lledoners. Analitzo a NacióDigital-NacióManresa els canvis de la situació dels presos independentistes amb els permisos per treballar o fer voluntariat, i les diferents estratègies dels diferents sectors de l'independentisme català i el basc

 Xavier Rius Sant, 22 de febrer de 2020, NacióDigital NacióManresa 
 Llegir a Nació Digital, clica.
La imatge mediàtica d'aquest dies d'un febrer gairebé primaveral als voltants de la presó de Lledoners, com també a les de Puig de les Basses i Mas d'Enric, ja no és la de concentracions en suports als presos, sinó de la majoria d'aquests sortint unes hores en llibertat els dies feiners per anar a treballar o fer voluntariat o, també, sortint 48 hores de permís per ser amb la família i amics. Permisos que no els permeten fer declaracions polítiques a l'entrada i sortida de la presó on sovint hi ha periodistes o simpatitzants –sobretot alguns al vespres pel ritual del Joan bona nit!-, ni aprofitar les hores del permís per concedir entrevistes als mitjans de comunicació. Com ha constatat Jordi Évole amb el seu magnífic programa sobre presos a La Sexta, avui entrevistar un pres a l'Estat espanyol, és molt més complicat que fa vint anys.

Els presos catalans surten amb permisos que concedeixen organismes administratius de la Generalitat i que, en alguns casos, estan sent recorreguts per la Fiscalia, amb arguments com que els presos no han mostrat penediment i podrien tornar a repetir el delicte. Comparant-los tàcitament amb aquells violadors o atracadors que, sense rehabilitar-se, aprofiten un permís per fer una agressió i reincideixen en el delicte. Argumentació totalment surrealista donat que no imagino avui a Jordi Cuixart enfilant-se, per exemple, en el més que qüestionable tall de la Meridiana a Barcelona sobre un cotxe de la Guàrdia Urbana o del Mossos i, fent-lo malbé, megàfon en mà, cridar a resistir.

Els nacionalistes bascos del PNB amb el seu sí, i els de Bildu amb una abstenció, que van plantejar-se canviar-la per un vot afirmatiu a última hora per por a un tamayazo, tenen clar que prefereixen o millor dit necessiten un govern PSOE-Podemos per aconseguir que es transfereixi al País Basc les competències sobre presons com ja s'ha acordat, donat que el Ministeri de Justícia i Interior avalaria la fi del càstig extrajudicial d'allunyament dels presos de la dissolta ETA. I, un cop els presos siguin a Euskadi, organismes administratius del Govern basc seran els competents de gestionar l'aplicació del reglament penitenciari i la concessió de permisos i regim obert com té la Generalitat de Catalunya.

Més enllà que la situació dels presos independentistes bascos i catalans no es comparable, per la tipologia dels delictes i conductes pels que se'ls va condemnar, el nacionalisme basc té clar que la lluita per la independència a curt termini està perduda, i que hi ha molt més a guanyar que perdre si hi ha un govern PSOE-Podemos que necessiti, com marca l'aritmètica parlamentaria, dels nacionalistes bascos i catalans per aprovar pressupostos i governar. Però a l'independentisme català hi ha sectors importants que pensen que el que va començar l'any 2012 i va culminar amb el referèndum de l'1 d'octubre de 2017 no està perdut.

Per uns sectors de l'independentisme català mai s'havia anat tan lluny i no s'ha de recular, mentre que altres sectors creuen que no es va anar enlloc més que al 155 i a la condemna del Tribunal Suprem, en no tenir l'independentisme català ni la suficient majoria social per resistir, ni existir els suports internacionals que alguns com Raül Romeva prometien. I aquest sector de l'independentisme que creu que s'ha jugat i s'ha perdut, considera humana i políticament totalment estèril que noves tongades de polítics acabin a Lledoners.

,,

ENYORAREM LLEDONERS? Publico a NacióDigital. Com coneixedor de conflictes per la independència d'altres territoris, no compartia l'optimisme majoritari, en creure que no es van valorar el suports d'uns i d'altres. Ara crec que la situació pot empitjorar més per l'anàlisi que considero equívoc que fa part de l'independentisme

Xavier Rius Sant, periodista. Dilluns 7 d'octubre de 2019
Llegir a NacióDigital/NacióManresa

Fa dos anys, després dels empresonaments dels Jordis i del primer de l'empresonaments de 32 dies dels membres del Govern, hi havia una sensació a les manifestacions i al carrer que, abans de Nadal, tots, també els Jordis, serien al carrer i la resposta judicial seria si fa o no fa com la del 9N. Després la majoria, amb Carme Forcadell, van tornar a la presó. Però al cap de poc van ser traslladats a Lledoners, Puig de les Basses i Mas d'Enric en espera del judici, i molta gent creia que aviat sortirien en llibertat provisional.
Ara, esperant una sentència que sembla que serà dura, a les mobilitzacions l'optimisme s'ha esvaït, mentre creixen les diferències estratègiques i polítiques dels partits independentistes. Uns creuen que s'ha jugat i s'ha perdut, donat que la resposta de l'estat va ser molt més dura del que es pensava, i caldria evitar una nova intervenció de la Generalitat. I altres creuen que cal continuar endavant, intentant bloquejar l'estat, proposant una mobilització permanent anomenada Tsunami Democràtic que, al menys a un sector d'ERC i a molts exdirigents del PDECAT espanta, més en l'actual context que l'Audiència Nacional i la Guàrdia Civil, Ciudadanos i el PP desitgen encolomar al moviment independentista l'etiqueta de terrorista. Sigui com sigui, les concentracions que es fan els caps de setmana a Lledoners ja no es viuen amb l'esperança de fa un any. També l'entorn d'alguns presos temen que, si Quim Torra continua anunciant que no acatarà la condemna, el presos siguin traslladats a presons espanyoles. Una situació de talls de carreteres continuats i bloqueig d'infraestructures i comunicacions i una suposada falta de lleialtat al poder judicial de la Generalitat i dels caps del Mossos, podria ser utilitzat, també, com s'ha parlat la setmana passada, per aplicar la llei de Seguretat Nacional.

 Mai he amagat que discrepava de l'optimisme amb que molta gent veia el Procés. L'1 d'octubre, en viure les càrregues policials en directe a l'Escola Ramon Llull de Barcelona, i veure-les al cap d'una estona per televisió arreu del país, vaig incrementar el meu escepticisme. Porto molts anys escrivint de conflictes arreu del món, molts d'ells conflictes per separar-se o per formar un nou estat. Vaig viure els conflictes de Bòsnia i Kosovo, he estat moltes vegades al Sàhara –també quan el referèndum de l'ONU semblava imminent- he estat i conec la situació a Palestina. I he aprés a que més enllà de les simpaties personals o ideològiques, cal fer l'anàlisi del conflicte sense menysprear la força de qui té el poder, els cossos policials i militars, i qui té més suports internacionals. I quan dic suports, no parlo de resolucions del parlament de Catalunya o Canàries, d'una subcomissió del Consell d'Europa, d'una comissió del Parlament danès o d'una associació de juristes alemanys o suecs en favor del Sàhara, el Kurdistan turc o Palestina.
   Ara tenim un Pedro Sánchez que s'allunya del diàleg i s'acosta a Ciudadanos, un Tsunami Democràtic que anuncia mobilitzacions a varis mesos vista amb talls de carreteres i d'infraestructures, i uns membres de CDR a la presó acusats judicial i mediàticament de presumptes terroristes. I hi ha uns aparells policials i judicials de l'estat esperant que hi hagi la més mínima violència o que els Mossos tinguin dificultats per gestionar les protestes, per criminalitzar el sobiranisme i les mobilitzacions per la llibertat els presos, i aplicar la llei de seguretat nacional o proposar un nou 155. 
Jo des de la meva experiència estudiant i escrivint de conflictes d'aquesta índole amb o sense violència, vaig creure que l'independentisme havia perdut la partida el 8 de novembre de 2017 quan la vaga general va tenir molt poc seguiment. A Moià es van tallar unes hores les carreteres, però els mateixos que les tallaven explicaven per quin camí rural podia passar si algú havia d'anar al municipi veí, i es deixava passar algun cotxe que al·legava algun motiu personal. Una cosa es protestar cinc hores, i l'altra no poder arribar a treballar a la residència d'avis del poble del costat, no poder anar a fer la químio a Sabadell o Manresa, o no poder engegar a la granja de porcs la cinta mecànica que dóna de menjar al bestiar o aturar un dia la línia de producció d'una empresa alimentària amb el producte que es fa malbé. I al vespre d'aquell 8 de novembre em va sorprendre a la concentració de Barcelona a la Catedral no fóssim més quinze mil persones i que, amb tots els bars de l'entorn oberts, acabada la concentració central de la vaga o aturada general, molta gent anés a fer una cervesa. 

Aquests dies, a les portes que es faci pública la sentència, tinc aquella sensació estranya d'estar vivint un moment històric en que passarà quelcom important, però a diferència dels dies de l'1-O, analitzant-ho com si fos un conflicte a milers de quilòmetres d'aquí, penso que la cosa anirà a pitjor. Se'm fa difícil creure que una mobilització com el Tsunami Democràtic pugui anar incrementant la força i guanyar adeptes amb el pas de les setmanes i els mesos. I entenc com força, que s'hi sumi cada vegada més gent, a mida que passen les setmanes malgrat la repressió que hi haurà.
Per això em fa por que si hi ha condemnes que allarguin per uns anys l'estada a presó dels presos polítics, la resposta de l'estat o del mateix poder judicial, sobretot si el 10-N guanyen les dretes o amb Pedro Sánchez que hagi de pactar amb Ciudadanos, que els presos siguin traslladats de nou a presons de Madrid per la manca de confiança entre el òrgans judicials de l'Estat i la Generalitat de l'altra. I potser aviat molts enyorarem quan els presos eren a Lledoners. I ells i les seves famílies ho patiran de veritat. 

Concentració per la llibertat dels presos a Lledoners

NacióDigital, Nació Digital, La, Naciódigital, Nación Digital, Nacióndigital, Xavier Rius, periodista 

    

CASTANYES A LLEDONERS. Publico a Naciódigital un anàlisis de la situació actual del Procés després de les peticions de pena de Fiscalia, les discrepàncies entre ERC i La Crida-Puigdemont-Torra, i la sensació que l'Estat espanyol sembla que vulgui o prefereixi un independentisme violent que l'actual que és no-violent

Xavier Rius Sant, Nació Digital, Nació Manresa, diumenge 4 de novembre de 2018

 En les diferents concentracions que s'han fet al llarg del pont de Tots Sants davant les presons de Lledoners, Puig de les Basses i el Catllar, va haver-hi qui va portar castanyes, moniatos i panellets per matar la gana i compartir-los amb altres manifestants. Però les castanyes que s'han hagut de menjar els presos polítics no eren aquestes, ni tampoc les discrepàncies estratègiques entre Junts per Cat i La Crida amb Esquerra Republicana de Catalunya. Sembla que els enfrontaments o discrepàncies que hi ha hagut aquestes últimes setmanes entre els dos grups parlamentaris no es trasllada afortunadament a la relació entre els presos, per més que la relació postal o telefònica entre Puigdemont i Junqueras continuï, lamentablement, sota cero.

La castanya de veritat ha sigut les peticions de pena d'una fiscalia que personalitza el lideratge dels fets ocorreguts en la persona d'Oriol Junqueras al qui, amb la petició de 25 anys de presó, l'eleva gairebé a la figura del Mandela català. Fa cinc anys quan Artur Mas tornà del seu viatge a la Índia, el llavors president digué que el Procés català seria com la lluita de Gandhi. Comentari que va ser utilitzat pel programa Polònia per fer un gag en que Artur Mas vestit de Gandhi li explicava això a Oriol Junqueras tot puntualitzant que, si s'havia de fer una vaga de fam, que comencés a fer-la Junqueras perquè estava més grassonet i aguantaria més. I sembla que aquell gag no anava gaire equivocat. Puigdemont és al seu exili daurat de Waterloo, Mas jubilat i gairebé oblidat, però Junqueras elevat per la Fiscalia a la seva cel·la de Lledoners com el Gandhi o Mandela català. 

I castanyes com aquestes peticions de penes fan oblidar les diferències estratègiques entre La Crida i ERC. Puigdemont que vol continuar fent créixer el conflicte amb l'Estat per implementar la República, i Torra que vol el mateix, però no fa res que el pugui portar a Estremera. Mentre que ERC, si fem cas al que deien Rufian d'acabar amb l'independentisme màgic, i Tardà de que amb un 47'5% no es va enlloc, sembla que voldria ajornar per una bona temporada la República, en espera de tenir una majoria molt més àmplia, aconseguir la llibertat dels presos, i evitar la caiguda de Pedro Sánchez i la vinguda d'un nou govern del PP ara amb Pablo Casado que promet un 155 "de veritat" i definitiu.

Efectivament la magnitud de les penes ajorna una autocrítica, que jo considero necessària. Es van dir coses que no eren certes, com que el dret de l'autoderminació de l'ONU ens emparava o que el dictamen del Tribunal Internacional de Justícia sobre la Declaració Unilateral d'Independència de Kosovo, legitimava la DUI catalana. La veritat és que digui el que digui el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, l'ONU només reconeix el dret a l'autodeterminació a 14 territoris d'un llistat en el que hi ha l'antic Sàhara espanyol, o Nova Caledònia, però en el que no hi és Catalunya. I tot i reconèixer aquest dret a aquest territoris, cal després uns pactes –Nova Caledònia l'ha aconseguit- i uns suports internacionals que el Sàhara sembla que mai no els tindrà. I pel que fa a la DUI de Kosovo, el que va dir el tribunal era que "sense pronunciar-se sobre l'aplicació de la Declaració i les conseqüències de la seva execució", el fet que 109 de 120 diputats del Parlament de Kosovo aprovessin una declaració no vulnerava res. Va ser una sentència salomònica per no bloquejar la desconnexió de facto de Kosovo de Sèrbia, feta de fet després de la guerra de 1999, quan va passar a ser administrada per l'ONU i la província trencà tots els lligams amb Belgrad, i no crear un precedent que legitimés altres independències unilaterals.

 

I ja que parlo de Kosovo, voldria acabar recordant una conversa que vaig tenir amb un alt comandament militar espanyol a Kosovo el març del 2000 en una viatge per l'interior del territori en un vehicle de l'OTAN. "Mira, Xavier –em digué-, cuando ves tantos pueblos quemados, tantos muertos, tanta destrucción, te das cuenta de lo bien que estamos en España. Sí, en España tenemos a ETA que este año matará a 25 o 30 personas, pero son menos de los muertos que habrá este fin de semana en las carreteras españolas por accidentes de tráfico".

Què vull dir amb això? Que l'Estat espanyol sabia com actuar i conviure amb l'independentisme terrorista d'ETA. Matava policies, militars, polítics i alguns vianants que eren al lloc equivocat. Però era un risc molt menys perillós que el de patir un accident de trànsit. Tothom seguia fent la seva vida, l'Estat no ho vivia com un desafiament, com ho viu ara, no motivava cap "A por ellos" i a cap ciutat espanyola es va respondre als atemptats omplint els balcons de banderes espanyoles. I sincerament penso que hi ha molta gent a Espanya que desitjaria que l'independentisme o sobiranisme català fos violent, perquè es quelcom que els hi treu menys el son que afrontar un referèndum i fer una proposta alternativa als catalans per votar en aquest referèndum d'autodeterminació.

 Lledoners, al capvespre amb Montserrat al fons

 Concentració de divendres de suport als presos

                                         

Marcel Mauri, d'Omnium, entrant a Lledoners per visitar a Jordi Cuixart
-----
article, articles, artículo, artículos, 

200 PERSONES EN MANIFESTEN A MOIÀ PER DEMANAR LA LLIBERTAT DELS JORDIS QUAN FA UN ANY DEL SEU EMPRESONAMENT. S'han deixat volar dotze globus o fanalets, un per cada mes de presó. Jordi Costa de l'ANC de Collsuspina ha llegit el manifest

 Xavier Rius, Nació Digital, NacióManresa, 16 d'octubre de 2018

Dues-centes persones s'han concentrat aquest vespre a Moià davant l'ajuntament per demanar la llibertat de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, empresonats des d'avui fa un any. A Tres quarts de nou s'han deixat volar dotze globus il·luminats, un per cada mes que els Jordis porten a presó. Tot seguit Jordi Costa de l'Assemblea Nacional Catalana ha llegit el manifest Fem la República Catalana que, a aquella mateixa hora s'estava llegint a molts altres llocs de Catalunya, i s'han fet crits d´"Us volem a casa!" i "Llibertat presos polítics!" 

 Llegir a Nació Digital, Nació Manresa

PER QUÈ ACTUEN AMB IMPUNITAT ELS AGRESSORS FEIXISTES DE MANRESA? Ho analitzo a Nació Digital

"Caldria que, per evitar que quan arribi a judici quedi tot plegat en una condemna molt lleu, es qualifiquessin les agressions amb l’agreujant d’odi ideològic, perfectament tipificat en l’article 22.4 del Codi Penal»

 Xavier Rius Sant, Nació Digital, 30 de juliol de 2018

Ha tornat ha passar. Ho fan a cara descoberta i són els mateixos autors d’incidents i agressions similars. La majoria són militants o simpatitzants de Democracia Nacional (DN) o grups locals propers a DN, però alguns d’ells com Raul Macià, un dels qui s’ha denunciat per l’agressió d’aquest diumenge a la nit a Manresa, també ha militat o col·labora amb Vox. Macià, que estava en llibertat condicional després de complir condemna per un robatori de droga i 15.000 euros fent-se passar per policia, va reingressar unes setmanes a la presó fa mig any per ordre del jutge. Havia trencat la llibertat condicional en intentar impedir per la força una marxa de torxes per la independència, arrencar rètols i enfilar-se a balcons a arrencar estelades o llaços.

Un altre dels ultres també denunciat per l’agressió d’aquest diumenge a la nit, Tony M.N, de Sant Joan de Vilatorrada, està denunciat per agredir un independentista i llençar-li dissolvent a la cara a la carretera d’accés a la presó de Lledoners, la nit abans que hi arribessin els primers presos polítics. Tony M. N, era un dels ultres que amb una samarreta dels GDR (Grupos de Defensa y Resistencia) i una acreditació de servei d’ordre de Democracia Nacional es va manifestar amb un centenar d’ultres davant de TV3 demanant el seu tancament.

Altres militants o simpatitzants de Democracia Nacional, actuant per lliure o en nom d’alguna "brigada" dels GDR, han estat identificats i cridats a declarar amb posterioritat per agredir persones que penjaven llaços grocs o a veïns que els retreien que s’enfilessin a fanals, finestres o balcons a treure llaços i estelades. I, lamentablement, en alguns casos s’ha acabat qualificant en l’atestat policial o en les primeres diligències judicials com a simples enfrontaments verbals entre persones d’ideologia antagònica: “Tu penges, jo arrenco”. No és cap secret que alguns dels ultres denunciats tenen antecedents com Macià per delictes comuns, cosa que ha fet que disminuïssin la seva activitat anti-indendentisme per por a una major resposta penal en cas de ser acusats d’actes violents. Alguns, residents a Barcelona o al Baix Llobregat, han estat investigats dos mesos per un delicte d’odi per la seva campanya d’assetjament contra la mesquita del carrer Japó a Nou Barris, decretant-se cap a ells, fins i tot, una ordre d’allunyament al voltant del centre de culte.

Però el fet és que, tot i ser pocs i coneguts, a alguns llocs s’han incrementat aquestes agressions. Els autors se senten, com el policia nacional que va agredir a Jordi Borràs a Barcelona, legitimats. El paraigua de l“a por ellos” és una protecció ara mateix. En l’atestat policial de l’agressió d’aquest diumenge a la nit a Manresa, els Mossos d’Esquadra han enviat al jutjat un atestat per delictes d’amenaces, desordres i agressions. Però caldria que, per evitar que quan arribi a judici quedi tot plegat en una condemna molt lleu -les antigues faltes-, com una disputa per una plaça d’aparcament, es qualifiquessin aquestes agressions amb l’agreujant d’odi ideològic, perfectament tipificat en l’article 22.4 del Codi Penal. Aquest article incrementa la pena quan una agressió s’ha fet motivada per discriminació o antagonisme ideològic vers les persones agredides. 

Llegir a Nació Digital 

Més informació: Els ultres del Bages 

 

 

ELS PRESOS AL BAGES. «Al Bages, en municipis molt propers a la presó on són Junqueras, Romeva, Sànchez i Cuixart, hi ha grups d'ultradreta molt actius que, més enllà de la defensa legítima de les posicions polítiques espanyolistes, han protagonitzant diversos incidents» Publico a Nació Digital, Nació Manresa

 Xavier Rius. Nació Digital, Manresa, dijous 5 de juliol de 2018

Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Raül Romeva, Dolors Bassa, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, ja són a presons catalanes de Lledoners i Figueres, però no són a casa. I Rull, Turull i Forn tindran d'aquí uns dies el mateix destí. Quin sentiment més agredolç! Perquè es posa fi a l'allunyament i la dispersió, que és una mesura excepcional que s'aplica en diferents països i en determinats contextes transitòriament només a membres de grups terroristes, mafiosos o sectaris per trencar la cohesió del grup i desactivar la pressió d'uns membres del grup vers la resta, tot i que significa un càstig per les famílies i dificulta la reinserció que és la finalitat última de la pena.

Però els presos polítics catalans ni són terroristes, ni mafiosos, i encara no han estat condemnats a cap pena, i pot ser que a la llarga, només siguin condemnats a penes menors per desobediència, que mai haguessin implicat presó preventiva. Però se'ls ha tractat amb la mateixa medicina que els presos d'ETA, que tot i haver-se dissolt l'organització i lliurat les armes, continuen patint el càstig addicional de l'allunyament, amb el PP i Ciudadanos fregant-se les mans per dir-li a Pedro Sánchez, el dia que es limiti a complir la llei i portar-los a Euskadi, que és el que és el pacte tacat de sang que va fer amb Bildu per aconseguir els seu vots a la moció de censura.

La justícia és una màquina molt lenta, i més si es porten les coses al Tribunal d'Estrasburg que tantes vegades ha condemnat a Espanya. I no dubtem que alguns dels afers relacionats amb l'1 d'octubre trigaran anys en tenir sentències definitives. No només sobre si va haver-hi o no rebel·lió i sedició amb coaccions, manifestacions tumultuàries i violència, sinó també sobre el tancament sense comunicació judicial o administrativa prèvia als seus propietaris, de centenars de pàgines webs, o per les càrregues policials de l'1 d'octubre en la que la policia nacional i guàrdia civil va vulnerar tots els protocols d'actuació i proporcionalitat dels països democràtics.
De moment és una petita victòria la petició de la fiscalia d'imputar als guàrdies civils que van actuar l'1d'octubre a Callús i van tombar a terra a l'alcalde. Quina paradoxa! L'alcaldessa socialista de L'Hospitalet, Núria Marín, l'1 d'octubre, després que la policia entrés a cops de mall a l'institut Can Vilumara, es va encarar al cap de l'operatiu policial a L'Hospitalet i va aconseguir quadrar a la Policia Nacional, que després de diverses converses telefòniques amb Enric Millo, es van retirar de la ciutat. Però quan això ho intentava fer un alcalde o regidor independentista se'l podia tirar a terra i colpejar amb impunitat.

I també és una petita victòria que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya hagi desestimat la petició de la fiscalia d'imputar per delicte d'odi al diputat Ferran Cívit per uns tuïts cridant a manifestar-se davant dels hotels on s'allotjaven policies i guàrdies civils. Ha hagut de decidir-ho el TSJ en ser Civit aforat. I això farà caure les altres causes judicials per suposats delicte d'odi que hi ha a diversos jutjats catalans per fets similars. 

Ara tenim els presos a Catalunya, que no a casa. I els homes han anat a Lledoners al Bages. Una presó que sembla moderna i amb presos poc conflictius. Ben segur que al voltant de la presó de Sant Joan de Vilatorrada es faran ara múltiples concentracions per la seva llibertat. Però també, tinguem-ho present, que al Bages, en municipis molt propers a la presó, hi ha grups d'ultradreta molt actius que, més enllà de la defensa legítima de les posicions polítiques espanyolistes, han protagonitzant diversos incidents que en alguns casos han acabat amb agressions cap a veïns. 

La nit del dimarts 3 de juliol ja van haver-hi una agressió als accessos del centre penitenciari a un membre dels CDR del Bages que posava llaços grocs i esperava l'arribada del presos. Més enllà de denunciar els fets al jutjat, caldrà aquí una complexa tasca de prevenció, mediació i contenció dels Mossos d'Esquadra, i que les entitats i col·lectius que es mobilitzaran pels presos tinguin la sang freda necessària per evitar caure en les provocacions.

Llegir a Nació Digital

 
Un dels denunciats per l'agressió del 3 de juliol prop de Lledoners, a la manifestació pel tancament de TV3

 Democracia i Unidad Española que lidera Jaime Vizern

 Resistencia el Pont de Vilomara (RPV)