LA ESPAÑA ETERNA, INCAPAZ DE ENTENDER QUÉ OCURRE EN CATALUNYA DESDE LA SENTENCIA DEL ESTATUT, DESEA SANGE, E INCAPAZ DE HACER POLÍTICA NECESITA QUE HAYA VIOLENCIA, PORQUE SE PODÍA PERMITIR LA TRAGEDIA Y LOS ASESINATO DE ETA, PERO NO UN MOVIMIENTO SOBERANISTA PACÍFICO COMO EL CATALÁN. Tras acusar reiteradamente al movimiento pacífico de violento, un sector del subconsciente social colectivo ha comenzado a ejercerla. Hasta que no se pida perdón por la cargas del 1-O no habrá solución. La actitud del jefe del estado es uno de los principales obstáculos a cualquier salida.

Kosovo, marzo de 2000. La OTAN y la ONU hace nueve meses que entraron en Kosovo tras la guerra y la retirada serbia y gestionan la antigua provincia serbia. Realizo un trayecto en un autobús en que viajamos algunos periodistas y converso plácidament con un oficial español adscrito a la oficina de prensa de la OTAN. Pasamos por pueblos quemados, cementerios de civiles kosovares ubicados junto a las fosas comunes en los que fueron enterrados hace un año tras ser ejecutados. Comentamos la persecución que sufren los gitanos que fueron utilizados por los serbios para incendiar pueblos enteros y enterrar los cadáveres, que tras la retirada serbia son asesinados por albanokosovares.

Y en un acto de sinceridad dicho militar, perteneciente a una saga familiar castrense uno de cuyos miembros estaría entonces en la cúpula de las Fuerzas Armadas, me dice: "Mira Xavier cuando ves aquí en Kosovo tanto odio por nacionalimos y diferencias étnicas y religiosas, tanta destrucción, te das cuenta lo bien que estamos en España. Sí, tenemos a ETA que mata. ¿Pero cuántos muertos hará ETA este año? Veinte? Trenta...? Serán menos de los que habrá este fin de semana en España en accidentes de tráfico". En dicha conversación estuvo persente y puede corroborarla el escritor catalán, Isidre Grau, que estaba en Kosovo documentándose para la novela  "Un punt blanc a l'horitzó".

Hace unos días, Robert Manrique, que creó y lideró la asociación de víctimas del terrorismo surgida tras el atentados de Hipercor, y que ahora asesora la  Unitat d'Atenció i Valoració d'Afectats pel Terrorisme (UAVAT)  me decía en un tuit que "No entiendo como victima de ETA en Hipercor, las reacciones tan brutales y la campaña contra el independentismo catalán, y que no se hubiera hecho en el País Basco cuando ETA asesinaba policías y guardias civiles. Muchas víctimas compartimos este pensamiento"

Viendo la reacción del poder político, judicial, el "A por ellos" jocoso de los agentes que vinieron a Catalunya el 1 de octubre de 2017 para apalear a ciudanos que pretendían votar; viendo la reacción de tantos medios de comunicación; viendo la reacción de gran parte de la clase política española; viendo el nefasto e incendiario discurso del Jefe del Estado que, pese a serlo también de los catalanes se sumó al "a por ellos"; viendo la obsesión enfermiza de los fiscales del Tribunal Supremo; viendo violencia dónde sólo hubo una movilización pacífica, llego a la conclusión que España necesita que en Catalunya haya violencia y un grupo como ETA, porqué contra ETA sabían cómo actuar. ETA con su violencia deslegitimaba política y moralmente su causa independentista. Pero es que además con 25 muerto al año nunca puso en peligro la integridad de España. Una integridad que si se tambaleó el 1 de octubre de 2017.

Siempre he condenado el terrorismo de ETA y la ambiguedad de sectores del independentismo vasco o la extrema izquiera que lamentaban sus crímenes pero no los condenaban. Y siempre he condenado violencia juvenil callejera e incluso  de sectores del movimiento okupa y antifascista. Pero no hay que ser sociólogo, polítólogo o antropólogo para saber que si a un movimiento pacífico se le condena y acusa reiteradamente de violento e intolerante y se encarcela a sus líderes, es posible que algún sector decida serlo y  actuar con violencia como ha ocurrido la semana pasada tras conocerse la condena de cien años de prisión, dictada por el Tribunal Supremo.  

Y lo que he podido constatar las noches del pasado jueves y viernes en Barcelona, es que muchos jóvenes sin experiencia política ni habituales de la bronca callejera se han sumado a las protestas violentas para mostrar su rechazo a la política de los gobiernos de España y la condena del Supremo y poder contar algún día que "yo estuve allí". Es cierto que sectores partidarios de la violencia, iniciaron las respuestas violentas y editaron el manual "Pont Aeri Hong Kong-BCN". Pero miles de jóvenes que nunca habían participado en una protesta antisistema, indignados por la acusación generalizada de violencia, hartos de ser acusados, decidieron sumarse a la misma.

Así las cosas, com analista de conflictos internacionales, pese a la dificultad de analizar lo que ocurre en Catalunya por la implicación emocional, manifiesto mi absoluto pesimismo, dada la actitud de los poderes político y judicial españoles. He criticado muchas veces a los líderes independentistas por su ingenuidad, falta de análisis, haber tergiversado la interpretación que hace la ONU del derecho de autodeterminación, y falseado lo que dice el dictamen del Tribunal Internacional de Justicia sobre la declaración unilateral de independencia de Kosovo.  Pero ahora no estoy analizando la ingenuidad del movimientos independentista y la falta de sinceridad de sus líderes, sino la actitud incendiaria de los poderes político y judicial españoles que parece que añoren y desean que surja una ETA en Catalunya, porque frente a ETA sí sabían cómo actuar, y porque ETA y la kaleborroca, deslegitimada moralmente por sus crímenes, nunca puso en peligro la unidad de España. 

Vídeo on analitzo sentència venjativa del Tribunal Suprem, lamento que el constitucionalisme continuï sense condemnar les càrregues de l'1-O, que PP i C'S criminalitzin el nacionalisme, quan ells ho són tan o més, i lamento la manca d'autocrítica de l'independentisme

Plaça Catalunya aquest migdia

 Analitzo la sentència venjativa del Tribunal Suprem i em pregunto si qualsevol resistència per impedir l'aplicació d'una llei o sentència serà sedició.I crec que podem anar a pitjor amb una dreta espanyolista crescuda que no demana perdó per les càrregues del'1-O i pot tenir majoria el 10N, d'un Pedro Sánchez que pot acabar pactant amb Ciudadanos, d'un PP i Ciudadanos que parla del nacionalisme com si fos una malaltia, sense acceptar que ells ho són tant o més, i un independentisme que no fa autocrítica de la manca d'anàlisis i d'haver interperetat d'una marea  que no era certa el dret internacional i el dictamen del Tribunal Internacional de Justícia sobre la DUI de Kosovo.

 El Tsunami Democràtic convoca a ocupar l'aeroport

ENYORAREM LLEDONERS? Publico a NacióDigital. Com coneixedor de conflictes per la independència d'altres territoris, no compartia l'optimisme majoritari, en creure que no es van valorar el suports d'uns i d'altres. Ara crec que la situació pot empitjorar més per l'anàlisi que considero equívoc que fa part de l'independentisme

Xavier Rius Sant, periodista. Dilluns 7 d'octubre de 2019
Llegir a NacióDigital/NacióManresa

Fa dos anys, després dels empresonaments dels Jordis i del primer de l'empresonaments de 32 dies dels membres del Govern, hi havia una sensació a les manifestacions i al carrer que, abans de Nadal, tots, també els Jordis, serien al carrer i la resposta judicial seria si fa o no fa com la del 9N. Després la majoria, amb Carme Forcadell, van tornar a la presó. Però al cap de poc van ser traslladats a Lledoners, Puig de les Basses i Mas d'Enric en espera del judici, i molta gent creia que aviat sortirien en llibertat provisional.
Ara, esperant una sentència que sembla que serà dura, a les mobilitzacions l'optimisme s'ha esvaït, mentre creixen les diferències estratègiques i polítiques dels partits independentistes. Uns creuen que s'ha jugat i s'ha perdut, donat que la resposta de l'estat va ser molt més dura del que es pensava, i caldria evitar una nova intervenció de la Generalitat. I altres creuen que cal continuar endavant, intentant bloquejar l'estat, proposant una mobilització permanent anomenada Tsunami Democràtic que, al menys a un sector d'ERC i a molts exdirigents del PDECAT espanta, més en l'actual context que l'Audiència Nacional i la Guàrdia Civil, Ciudadanos i el PP desitgen encolomar al moviment independentista l'etiqueta de terrorista. Sigui com sigui, les concentracions que es fan els caps de setmana a Lledoners ja no es viuen amb l'esperança de fa un any. També l'entorn d'alguns presos temen que, si Quim Torra continua anunciant que no acatarà la condemna, el presos siguin traslladats a presons espanyoles. Una situació de talls de carreteres continuats i bloqueig d'infraestructures i comunicacions i una suposada falta de lleialtat al poder judicial de la Generalitat i dels caps del Mossos, podria ser utilitzat, també, com s'ha parlat la setmana passada, per aplicar la llei de Seguretat Nacional.

 Mai he amagat que discrepava de l'optimisme amb que molta gent veia el Procés. L'1 d'octubre, en viure les càrregues policials en directe a l'Escola Ramon Llull de Barcelona, i veure-les al cap d'una estona per televisió arreu del país, vaig incrementar el meu escepticisme. Porto molts anys escrivint de conflictes arreu del món, molts d'ells conflictes per separar-se o per formar un nou estat. Vaig viure els conflictes de Bòsnia i Kosovo, he estat moltes vegades al Sàhara –també quan el referèndum de l'ONU semblava imminent- he estat i conec la situació a Palestina. I he aprés a que més enllà de les simpaties personals o ideològiques, cal fer l'anàlisi del conflicte sense menysprear la força de qui té el poder, els cossos policials i militars, i qui té més suports internacionals. I quan dic suports, no parlo de resolucions del parlament de Catalunya o Canàries, d'una subcomissió del Consell d'Europa, d'una comissió del Parlament danès o d'una associació de juristes alemanys o suecs en favor del Sàhara, el Kurdistan turc o Palestina.
   Ara tenim un Pedro Sánchez que s'allunya del diàleg i s'acosta a Ciudadanos, un Tsunami Democràtic que anuncia mobilitzacions a varis mesos vista amb talls de carreteres i d'infraestructures, i uns membres de CDR a la presó acusats judicial i mediàticament de presumptes terroristes. I hi ha uns aparells policials i judicials de l'estat esperant que hi hagi la més mínima violència o que els Mossos tinguin dificultats per gestionar les protestes, per criminalitzar el sobiranisme i les mobilitzacions per la llibertat els presos, i aplicar la llei de seguretat nacional o proposar un nou 155. 
Jo des de la meva experiència estudiant i escrivint de conflictes d'aquesta índole amb o sense violència, vaig creure que l'independentisme havia perdut la partida el 8 de novembre de 2017 quan la vaga general va tenir molt poc seguiment. A Moià es van tallar unes hores les carreteres, però els mateixos que les tallaven explicaven per quin camí rural podia passar si algú havia d'anar al municipi veí, i es deixava passar algun cotxe que al·legava algun motiu personal. Una cosa es protestar cinc hores, i l'altra no poder arribar a treballar a la residència d'avis del poble del costat, no poder anar a fer la químio a Sabadell o Manresa, o no poder engegar a la granja de porcs la cinta mecànica que dóna de menjar al bestiar o aturar un dia la línia de producció d'una empresa alimentària amb el producte que es fa malbé. I al vespre d'aquell 8 de novembre em va sorprendre a la concentració de Barcelona a la Catedral no fóssim més quinze mil persones i que, amb tots els bars de l'entorn oberts, acabada la concentració central de la vaga o aturada general, molta gent anés a fer una cervesa. 

Aquests dies, a les portes que es faci pública la sentència, tinc aquella sensació estranya d'estar vivint un moment històric en que passarà quelcom important, però a diferència dels dies de l'1-O, analitzant-ho com si fos un conflicte a milers de quilòmetres d'aquí, penso que la cosa anirà a pitjor. Se'm fa difícil creure que una mobilització com el Tsunami Democràtic pugui anar incrementant la força i guanyar adeptes amb el pas de les setmanes i els mesos. I entenc com força, que s'hi sumi cada vegada més gent, a mida que passen les setmanes malgrat la repressió que hi haurà.
Per això em fa por que si hi ha condemnes que allarguin per uns anys l'estada a presó dels presos polítics, la resposta de l'estat o del mateix poder judicial, sobretot si el 10-N guanyen les dretes o amb Pedro Sánchez que hagi de pactar amb Ciudadanos, que els presos siguin traslladats de nou a presons de Madrid per la manca de confiança entre el òrgans judicials de l'Estat i la Generalitat de l'altra. I potser aviat molts enyorarem quan els presos eren a Lledoners. I ells i les seves famílies ho patiran de veritat. 

Concentració per la llibertat dels presos a Lledoners

NacióDigital, Nació Digital, La, Naciódigital, Nación Digital, Nacióndigital, Xavier Rius, periodista 

    

La llei de Seguretat Nacional o com agafar el comandament dels Mossos. Ho explico i analitzo al Punt Avui

El Punt Avui, diumenge 6 d'octubre de 2019

Xavier Rius Sant, periodista

questa setmana s’ha plantejat que el govern espanyol en funcions apliqui la llei 36/2015, de 28 de setembre, de seguridad nacional, per agafar el control dels Mossos d’Esquadra i aturar la resposta independentista a la probable sentència condemnatòria del Tribunal Suprem. Aquesta llei, del 2015, aprovada amb el vot del PP, el PSOE i UPiD, té la finalitat següent: “Protegir la llibertat i el benestar dels ciutadans, garantir la defensa d’Espanya i els principis i valors constitucionals, així com contribuir amb els nostres socis i aliats a la seguretat internacional.”

I s’aplica d’acord amb el que preveu el document Estrategia de Seguridad Nacional, tal com fixa l’article 4: “L’Estrategia de Seguridad Nacional és el marc polític estratègic de referència de la política de seguretat nacional. Conté l’anàlisi de l’entorn estratègic, concreta els riscos i amenaces que afecten la seguretat d’Espanya, defineix les línies d’acció estratègiques en cada àmbit d’actuació i promou l’optimització dels recursos existents. S’elabora a iniciativa del president del govern, que la sotmet a l’aprovació del Consell de Ministres, i es revisarà cada cinc anys o quan ho aconsellin les circumstàncies canviants de l’entorn estratègic. Un cop aprovada, serà presentada a les Corts Generals en els termes que preveu aquesta llei.”

Doncs bé, el document Estrategia de Seguridad Nacional vigent, aprovat el 2017, no preveu ni l’independentisme, ni el perill de ruptura de l’ordre constitucional, ni les manifestacions massives ni l’incompliment de la legalitat per part d’algunes institucions entre les amenaces i desafiaments a afrontar i davant dels quals la llei fixa mecanismes per defensar-se. Les amenaces i desafiaments que preveu són: el crim organitzat, el terrorisme, les armes de destrucció massiva, l’espionatge, els conflictes armats, la vulnerabilitat del ciberespai, la vulnerabilitat de l’espai aeri, la inestabilitat econòmica i financera, els fluxos migratoris irregulars, els canvis climàtics, les epidèmies, les catàstrofes i la vulnerabilitat energètica. Amb les Corts dissoltes, sembla difícil fer aprovar a la Diputació Permanent un document d’estratègia que inclogui com a amenaça l’independentisme, i la falta d’un comandament eficient de les policies autonòmiques.

Així doncs, Pedro Sánchez hauria de justificar que la situació de Catalunya i la hipotètica falta de resposta per part dels Mossos d’Esquadra estigués inclosa en algun d’aquests supòsits. Llavors, tal com estableix la llei en l’article 35-2, si es dona una “situació d’interès per a la seguretat nacional, el president convocarà el Consejo de Seguridad Nacional perquè exerceixi les funcions de direcció i coordinació de la gestió d’aquesta situació [...]. En els casos en què el president del govern decideixi designar una autoritat funcional per a l’impuls i la gestió coordinada de les actuacions, el Consejo de Seguridad Nacional assessorarà sobre el nomenament d’aquesta autoritat”. I li permetria designar amb un simple decret una “autoritat funcional” que es fes càrrec de la direcció dels Mossos d’Esquadra.

Pel que fa als altres marcs legals excepcionals d’actuació, més enllà de l’article 155, per controlar la Generalitat, les protestes i la possible desobediència, hi ha l’estat d’alarma, que es pot aplicar en catàstrofes, vagues, etc., que ja va implementar Rodríguez Zapatero per militaritzar els controladors aeris en la vaga de desembre del 2010, que el govern pot decretar per quinze dies, i que requereix l’aprovació del Congrés en cas que es vulgui prorrogar. L’estat d’alarma no suspèn cap dret fonamental.  I si la cosa fos més greu, hi ha l’estat d’excepció, aplicable per alteracions greus de l’ordre públic i paralitzacions de serveis essencials. L’autoritza el Congrés per 30 dies i sí que suspèn drets fonamentals: permet que es puguin detenir ciutadans sense ordre judicial i sense comunicar-ho al jutge durant deu dies, que es puguin escoltar comunicacions i tancar diaris, ràdios i televisions, i que es puguin prohibir manifestacions. 

 Amenaces i desafiaments d'Espanya segons l'Estratègia de Seguretat Nacional aprovada fa dos anys.

Llegir al Punt Avui