DESPRÉS D'AL MALIKI. Publico al Punt Avui sobre la renúncia del prim er ministre iraquià

Xavier Rius, periodista

16 d'agost de 2014

Al populós carrer Haifa de Bagdad hi ha l'estàtua del rei Faisal I, que va dirigir l'Iraq els primers anys de la seva independència fins al 1933. A diferència dels seus successors Ghazi i Faisal II, Faisal I ha estat venerat com a pare de la pàtria per tots els règims. Faisal I, conegut a Occident per la pel·lícula Lawrence d'Aràbia, va liderar amb el coronel Lawrence la revolta contra els otomans i va ser proclamat a Damasc rei d'una Síria que abastava des del Mediterrani a Mesopotàmia. Aquesta gran Síria xocava amb el pacte anglofrancès Sykes-Picot, que posava Síria sota la tutela francesa. Llavors Faisal va deixar Damasc i va ser proclamat rei del que seria l'Iraq. Un dels qui van liderar la revolta contra els britànics va ser el poeta Mohammed Hassan Aboualemhacn, que després seria ministre amb Faisal. Nuri al-Maliki, que ha estat primer ministre de l'Iraq des de maig de l'any 2006, que s'ha vist forçat a deixar el càrrec, és nét d'aquest poeta que va ser ministre de Faisal. I el seu nom aventurava, quan va ser nomenat primer ministre, un lideratge venturós. Nuri, ve de la paraula nur, llum, i Maliki ve de malik, rei. Però mentre que Faisal continuarà sent venerat, és improbable que els vuit anys d'Al-Maliki siguin enyorats per ningú.

Despotisme, malversació de fons i humiliació dels rivals ha estat la seva manera de fer. I el govern i parlament estava paralitzat des de les eleccions d'abril, en què Al-Maliki va obtenir 92 dels 328 escons, amb una coalició en què no hi formaven part els seus antics aliats del Consell Suprem Islàmic ni el clergue Muqtada al Sadr. I els grups i milícies sunnites que, d'acord amb l'exèrcit iraquià i les tropes americanes, havien combatut la insurgència d'Al-Qaida, no només s'havien sentit traïts per Al-Maliki, sinó que l'acusaven d'estar darrere dels esquadrons de la mort que assassinaven els seus líders. Amb el parlament incapaç de nomenar un govern, Al-Maliki continuava com a primer ministre en funcions, quan el 10 de juny passat els salafistes de l'Estat Islàmic (EI) van conquerir Mossul, i amb el suport de milícies sunnites i caps tribals, l'EI estrenyia el setge a Bagdad i anunciava un califat. Això va encendre les alarmes tant a Washington com a Teheran, que, a la vegada que oferien suport logístic i militar al règim de Bagdad, van demanar a Al-Maliki que desistís de ser de nou primer ministre.

Han hagut de passar dos mesos, en què l'Estat Islàmic no ha reculat als voltants de Bagdad i, malgrat els atacs dels peixmergues kurds, ha provocat la matança i la fugida de milers de cristians i yazidites, fins que s'ha pogut aturar gràcies als bombardejos nord-americans. Però Al-Maliki continuava enrocat a Bagdad. Finalment, després de parlar amb una sola veu la màxima autoritat xiïta de l'Iraq, Ali al Sitani, Washington i Teheran, Al-Maliki en veure's sol ha acceptat deixar el lloc al xiïta Heidar al-Abadi. Caldrà veure si xiïtes, sunnites, cristians i kurds aconsegueixen posar en marxa les institucions, repartir el petroli, pactar el grau de vinculació del Kurdistan i, sobretot, amb el suport de Washington i Teheran, derrotar els milicians de l'Estat Islàmic.

 

  Llegir al Punt Avui

L'IRAQ, SENSE ENCAIX 9 ANYS DESPRÉS, article al Punt Avui

21/03/12 02:00 - Periodista - Xavier Riusemail protegit

Seguidors del clergue Moqtada al Sader protesten contra els EUA a Basora en el 9è aniversari de l'atac Foto: REUTERS.

1

Es compleixen nou anys de l'inici de la invasió nord-americà a l'Iraq que, segons el president Bush, havia d'alliberar el món de l'amenaça de les armes de destrucció massiva i irradiar un escenari de pau a tota la regió. Aquella invasió va ser el penúltim conflicte d'un encadenament de guerres, que es van iniciar amb la de l'Iraq-Iran, animada per Occident i les monarquies àrabs per frenar Khomeini, va continuar amb la invasió de Kuwait quan Saddam se sent traït pels que el van animar a esclafar els perses xiïtes, va prosseguir amb els anys d'embargament, i va continuar amb la invasió americana.
Invasió que trencaria l'històric domini dels sunnites àrabs, posant a l'Iraq les coses demogràficament al seu lloc. Les institucions serien controlades pels xiïtes àrabs i els sunnites kurds, però sense deixar unes estructures consolidades, amb un Kurdistan gairebé independent, sense haver tancat el pacte entre les tres comunitats per administrar el país i els guanys del petroli. I el desembre passat, només retirar-se les tropes nord-americanes, el primer ministre xiïta, Nuri al-Maliki, influenciat per l'Iran, va ordenar la detenció del vicepresident iraquià, el sunnita Tareq al-Hashemi, sota l'acusació d'haver dirigit esquadrons de la mort, iniciant-se un nou període d'atemptats interconfessionals.
Ara, tres mesos després de la retirada americana, les institucions del país continuen bloquejades i el vicepresident resta amagat al Kurdistan protegit per les autoritats d'aquell país, fet que també tensa les relacions entre xiïtes i kurds. Un bloqueig institucional més greu que el que es va viure la primavera i estiu del 2010, quan, encara sota la tutela americana, després de les eleccions del març, van ser incapaços durant gairebé mig any de pactar un govern i triar un primer ministre. I aquest bloqueig que pateix l'Iraq ha deixat en una situació precària els cent mil homes de la milícia sunnita dels Sahwa, coneguda com “els Fills de l'Iraq”, formada per antics insurgents, i promoguda pels Estats Units, que va aconseguir derrotar els grups d'Al-Qaida que dessagnaven l'Iraq amb atemptats. Ara aquest exèrcit ha deixat de cobrar el seu sou i molts dels seus comandament dubten de si tornar a la insurgència.
D'alguna manera està passant el que va preveure fa nou anys el llavors viceprimer ministre, el cristià Tareq Aziz, en una trobada amb els periodistes estrangers que érem a Bagdad, setmanes abans de l'inici de l'ofensiva anglonordamericana. Així, Aziz, davant de les intencions americanes d'imposar un nou règim a l'Iraq, va recordar que certament el país havia patit diversos canvis de règim i d'equilibris ètnics fets per la força al llarg de l'últim segle; però aquests canvis, quan havien estat imposats per forces estrangeres com ara el turcs i els anglesos, sempre havien fracassat i només s'havien consolidat si “eren els mateixos iraquians qui els lideraven”.
Ara sembla que, sense la tutela americana, lluiten per dissenyar el nou equilibri. Però les pressions estrangeres continuen, sobretot per la pugna entre àrabs sunnites i perses xiïtes que sacseja tot el Pròxim Orient i que tant té a veure amb el que passa a Síria, amb la minoria alauita, el domini xiïta del govern del Líban, la prova de força del primer ministre xiïta Nuri al-Maliki a Bagdad, i la pugna nuclear de l'Iran, que amenaça també les monarquies petrolieres quan diu que podria tancar l'estret d'Ormuz. I és que la retirada americana de l'Iraq ha coincidit amb el període de més inestabilitat a la regió. I aquest escenari no ajuda que els iraquians, amb més o menys morts, pactin el seu futur.

Darrera actualització ( Dimecres, 21 de març del 2012 02:00 ) 
Link de l'article al Punt Avui