TRUMP, ISRAEL i L'IRAN. Analitzo al Punt Avui el trencament de Donald Trump de l'acord nuclear amb l'Iran, el paper d'Israel i la resposta d'Europa. Tant Trump amb la interpretació literal de la Bíblia, com una corrent del xiïsme que espera el retorn de Messies o Mahdi, com alguns a Israel, creuen que la vinguda apocalíptica del "salvador", just abans de Judici Final, pot ser semblant a una explossió nuclear

 Xavier Rius, El Punt Avui, 12 de maig de 2018

Una de les conseqüències de la guerra de Síria és que, més enllà de la victòria de Baixar al-Assad i de la derrota d’Estat Islàmic (EI), han coincidit lluitant al mateix bàndol tropes o milícies d’estats o potències rivals i s’han trobat cara a cara enemics estrangers irreconciliables que fins ara havien evitat la confrontació directa. Unitats iranianes de la divisió Al-Quds que dirigeix sobre el terreny el general Qasem Soleimani, després de combatre Estat Islàmic i altres grups islamistes a Síria, estan ara desplegades prop de la frontera amb el Golan ocupat per Israel. Al-Quds és el topònim àrab de Jerusalem, ciutat que almenys en teoria voldrien recuperar per a l’islam aquestes tropes iranianes. I per primera vegada, donat que l’Iran no va participar en les guerres arabo-israelianes del segle passat, unitats iranianes estan cara a cara amb l’exèrcit hebreu. I tot i no tenir, aquestes unitats, cap intenció de lluitar contra l’estat jueu, Israel ha fet aquest últims mesos diversos atacs a casernes i instal·lacions de forces iranianes desplegades a Síria. Aquesta setmana unitats iranianes van respondre llançant vint coets cap al Golan, i dijous a la matinada Israel, en represàlia, va llançar la més gran resposta cap a Síria des de la guerra del Yom Kippur, el 1973.

Aquest atac d’Israel es va produir just quan el president dels Estats Units, Donald Trump, anunciava que trencava l’acord nuclear amb l’Iran aconseguit pel seu predecessor, Barack Obama, Rússia, la Xina i Europa. Fet que pot provocar una involució del règim iranià, que encara faria les coses més difícils. Trump, mostrant una ignorància total sobre el Pròxim Orient, va justificar la sortida de l’acord al·legant que l’Iran exporta terrorisme, i gairebé responsabilitzant-lo de ser impulsor d’Estat Islàmic.

En aquesta croada contra l’Iran coincideixen Trump, el nou home fort de l’Aràbia Saudita, el príncep Mohammed Bin Salman, responsable de la desastrosa guerra del Iemen, i el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu. I sembla que Netanyahu, més enllà de la pugna entre àrabs i perses, sunnites i xiïtes, és l’únic a qui li estan sortint bé les coses. Netanyahu, que el 2015 va ser reelegit per tercer cop primer ministre, cosa que només havia aconseguit el fundador d’Israel, Ben Gurion, superarà, si no passa res aquest any, el temps que Ben Gurion va governar.

Netanyahu, ignorant els acords i les peticions de l’ONU, d’Obama i d’Europa, ha omplert Cisjordània d’assentaments jueus fent ja impossible un hipotètic estat palestí. I ara, que com a conseqüència de la desastrosa guerra de l’Iraq –on avui se celebren les primeres eleccions després de la derrota d’Estat Islàmic–, de la guerra de Síria i de la creixent influència de Hezbol·là confirmada en les recents eleccions del Líban, vol eliminar el perill de la influència xiïta. I va ser precisament Israel qui va denunciar suposats incompliments per part de Teheran de l’acord nuclear, que va argumentar Trump per justificar trencar el pacte.

L’escenari actual genera incerteses per a tots. Una és saber si Europa, Rússia i la Xina podran mantenir vigent el pacte sense ser castigades les seves empreses, forçant Trump a reconsiderar la situació. La segona incògnita és què passarà a l’Iran. De moment el líder suprem, Ali Khamenei, ha donat suport a la voluntat del primer ministre reformista, Hassan Rouhani, de mantenir vigent l’acord i no reiniciar el programa nuclear. Però si la situació econòmica empitjora, podrien sortir reforçats els contraris a l’obertura, entre qui hi ha els poderosos Guardians de la Revolució. La tercera incertesa és si hi haurà una escalada militar desitjada pels falcons d’Israel, que més enllà que pot afectar la complexa situació de Síria i el Líban, tampoc ajudaria a la democratització de l’Iran. La quarta és si aquesta ofensiva de Riad, Washington i Israel contra l’anomenada mitja lluna xiïta que va del Líban a l’Iran, podria ser utilitzada per Estat Islàmic per reaparèixer. I si alguna cosa tenen en comú Trump, Netanyahu i els conservadors iranians, és una visió apocalíptica de la història i del destí. Trump amb la Bíblia, Netanyahu amb la missió d’Israel i l’espera del Messies, i a l’Iran el proper retorn del Mahdí. I la vinguda del Mahdí o el judici final, molts l’han imaginat com quelcom semblant a una guerra nuclear.

 ---------

El Punt-Avui, Punt, punta, punteta, bamba, Iran, Irán, Trump, Avui, Irak, Iraq, la, reportatge, noticies, crònica, cròniques, foto, notícia, anàlisis, opinió, columna, nuclear, Mahdi,  
مهدي,

DESPRÉS D'AL MALIKI. Publico al Punt Avui sobre la renúncia del prim er ministre iraquià

Xavier Rius, periodista

16 d'agost de 2014

Al populós carrer Haifa de Bagdad hi ha l'estàtua del rei Faisal I, que va dirigir l'Iraq els primers anys de la seva independència fins al 1933. A diferència dels seus successors Ghazi i Faisal II, Faisal I ha estat venerat com a pare de la pàtria per tots els règims. Faisal I, conegut a Occident per la pel·lícula Lawrence d'Aràbia, va liderar amb el coronel Lawrence la revolta contra els otomans i va ser proclamat a Damasc rei d'una Síria que abastava des del Mediterrani a Mesopotàmia. Aquesta gran Síria xocava amb el pacte anglofrancès Sykes-Picot, que posava Síria sota la tutela francesa. Llavors Faisal va deixar Damasc i va ser proclamat rei del que seria l'Iraq. Un dels qui van liderar la revolta contra els britànics va ser el poeta Mohammed Hassan Aboualemhacn, que després seria ministre amb Faisal. Nuri al-Maliki, que ha estat primer ministre de l'Iraq des de maig de l'any 2006, que s'ha vist forçat a deixar el càrrec, és nét d'aquest poeta que va ser ministre de Faisal. I el seu nom aventurava, quan va ser nomenat primer ministre, un lideratge venturós. Nuri, ve de la paraula nur, llum, i Maliki ve de malik, rei. Però mentre que Faisal continuarà sent venerat, és improbable que els vuit anys d'Al-Maliki siguin enyorats per ningú.

Despotisme, malversació de fons i humiliació dels rivals ha estat la seva manera de fer. I el govern i parlament estava paralitzat des de les eleccions d'abril, en què Al-Maliki va obtenir 92 dels 328 escons, amb una coalició en què no hi formaven part els seus antics aliats del Consell Suprem Islàmic ni el clergue Muqtada al Sadr. I els grups i milícies sunnites que, d'acord amb l'exèrcit iraquià i les tropes americanes, havien combatut la insurgència d'Al-Qaida, no només s'havien sentit traïts per Al-Maliki, sinó que l'acusaven d'estar darrere dels esquadrons de la mort que assassinaven els seus líders. Amb el parlament incapaç de nomenar un govern, Al-Maliki continuava com a primer ministre en funcions, quan el 10 de juny passat els salafistes de l'Estat Islàmic (EI) van conquerir Mossul, i amb el suport de milícies sunnites i caps tribals, l'EI estrenyia el setge a Bagdad i anunciava un califat. Això va encendre les alarmes tant a Washington com a Teheran, que, a la vegada que oferien suport logístic i militar al règim de Bagdad, van demanar a Al-Maliki que desistís de ser de nou primer ministre.

Han hagut de passar dos mesos, en què l'Estat Islàmic no ha reculat als voltants de Bagdad i, malgrat els atacs dels peixmergues kurds, ha provocat la matança i la fugida de milers de cristians i yazidites, fins que s'ha pogut aturar gràcies als bombardejos nord-americans. Però Al-Maliki continuava enrocat a Bagdad. Finalment, després de parlar amb una sola veu la màxima autoritat xiïta de l'Iraq, Ali al Sitani, Washington i Teheran, Al-Maliki en veure's sol ha acceptat deixar el lloc al xiïta Heidar al-Abadi. Caldrà veure si xiïtes, sunnites, cristians i kurds aconsegueixen posar en marxa les institucions, repartir el petroli, pactar el grau de vinculació del Kurdistan i, sobretot, amb el suport de Washington i Teheran, derrotar els milicians de l'Estat Islàmic.

 

  Llegir al Punt Avui

RECTIFICARÀ AL-MALIKI? Publico anàlisi ofensiva gijadista a l'Iraq

RECTIFICARÀ AL-MALIKI?
Xavier Rius, 12 de juny de 2014. El Punt Avui

Mossul és la mítica Nínive de la Bíblia, de la qual Jonàs va fugir, però a la qual, després de ser engolit per la balena, va tornar per anunciar la destrucció total si no es penedien en 40 dies dels pecats.

No es pot entendre el que està passant a l'Iraq amb els gihadistes de l'Estat Islàmic de l'Iraq i el Llevant (EIIL) -Islamic State in Iraq and the Levant (ISIL), Bilad ash Shaam -, que dimarts van conquerir la multiètnica Mossul i que ahir assetjaven la sunnita Tikrit, amenaçaven Samarra i Kirkuk, mentre, de camí cap a Bagdad, s'apoderaven de la principal refineria del país a Baiji, sense reconèixer la desastrosa gestió del primer ministre xiïta, Nuri al-Maliki, i la lluita entre la franquícia oficial d'Al-Qaida, dirigida per Aiman al-Zauahri, i el dissident Estat Islàmic de l'Iraq i el Llevant.

Era previsible que, després de la recuperació de terreny de les tropes lleials a Baixar al-Assad a Síria, els gihadistes de l'EIIL, que pretenen crear un califat a Síria i l'Iraq, centrarien la seva ofensiva a l'Iraq. Però aquesta ofensiva de l'EIIL és també una pugna per l'EIIL, liderat per Abubaker Bagdadi, que desitja ocupar l'espai d'Al-Qaida de la qual va néixer i de la qual es va escindir. Així, mentre que Al-Qaida, tot i la força de les seves franquícies per fer cops puntuals, està en reculada, sobretot després de la seva derrota a Mali, l'Estat Islàmic de l'Iraq i el Llevant, discrepant de la franquícia oficial d'Al-Qaida a Síria –el Front d'Al-Nursa–, es va proposar conquerir un gran territori a Síria i l'Iraq. Un gran espai geogràfic per imposar un califat on aplicar la seva concepció medieval de l'islam. No vol colpejar, desestabilitzar i amagar-se, sinó regnar.

L'EIIL ha aprofitat la volàtil situació de l'Iraq, on el xiïta Nuri al-Maliki, tot i haver estat la força més votada a les eleccions legislatives de l'abril –va aconseguir 92 dels 328 escons–, té problemes per aconseguir una majoria per formar govern. Discrepen d'Al-Maliki altres grups xiïtes, com ara el del fa uns anys rebel Muqtada al-Sadar, el de la llista xiïta moderada de l'exprimer ministre Iyad Alaui, els sunnites i els kurds. I és que Al-Maliki ha governat aquests anys pensant només en els negocis i els interessos de certs sectors i líders xiïtes, menystenint la resta, sobretot els sunnites. I cansats de promeses dels governs xiïtes de Bagdad de compartir el poder i els guanys del petroli amb els sunnites, i incapaç Bagdad de garantir la seguretat i la vida dels líders no xiïtes, molts caps tribals sunnites han donat suport a l'EIIL o, senzillament, han deixat caure els governadors, l'exèrcit i la policia davant l'ofensiva gihadista.

Però el que fa diferent l'ofensiva actual de les anteriors revoltes sunnites és que no pretenen controlar només l'anomenat triangle sunnita. És que han conquerit la mítica Mossul, on viuen centenars de milers de cristians, i amenacen zones de majoria kurda i turcmana, com ara Kirkuk, amb grans bosses de població xiïta, com per exemple la històrica Samarra, en direcció a Bagdad.

Mossul és la mítica Nínive de la Bíblia, de la qual Jonàs va fugir, però a la qual, després de ser engolit per la balena, va tornar per anunciar la destrucció total si no es penedien en 40 dies dels pecats. Dimarts, tota la regió de Nínive va caure en mans dels que volen imposar un califat i castigar sense pietat els musulmans i no musulmans que no s'avinguin a complir les seves lleis anacròniques. I com si la caiguda de Nínive fos l'anunci de la destrucció total de l'Iraq, en plena desbandada de les tropes lleials a Bagdad, han atacat ciutats kurdes, sunnites i xiïtes, com si volguessin, en menys de 40 dies, estroncar l'Iraq. Caldrà veure ara si Al-Maliki serà capaç de rectificar com va fer el profeta Jonàs, que va tornar a Nínive, i quines forces militars –estrangeres– ajudaran a aturar els que avui ja van cap a Samarra.

 Samarra, fa 11anys, ara amenaçada pels gijadistes.

  La torre de Samarra amb minaret d'spiral. (Samarra mosque, tower, Malwiya, camino de,)