QUÈ PASSARÀ DESPRÉS DEL SÍ EN EL REFERÈNDUM DEL KURDISTAN IRAQUIÀ? Analitzo al Punt Avui

 Xavier Rius, periodista
El Punt Avui, 22 de setembre de 2017
Dilluns se celebra al Kurdistan iraquià el referèndum d’independència. Un territori autònom on hi viuen sis milions dels 35 milions de kurds, repartits entre l’Iraq, Turquia, Síria i l’Iran. El Kurdistan és el territori i el poble més nombrós del món sense un estat, pertanyent des de l’any 1634 a l’Imperi Otomà, en el qual eren un grup ètnic més. Però va perdre el tren de la història el 1923, quan en el Tractat de Lausana els vencedors de la Primera Guerra Mundial, incomplint el que s’havia pactat en el Tractat de Sèvres, van definir el territori de la Turquia moderna.

El kurds dels quatre territoris van ser reprimits reiterades vegades per l’exèrcit del seu propi estat, i animats a la rebel·lió pels governs veïns. Per haver col·laborat suposadament amb l’Iran, van ser massacrats amb armes químiques per Saddam Hussein. Però el Kurdistan iraquià va iniciar la seva desconnexió de Bagdad l’any 1992, després de la primera guerra de l’Iraq.

Aquell any els Estats Units va decretar una zona d’exclusió aèria i, sense el vistiplau del règim i sense trencar del tot amb l’administració de Bagdad, van celebrar eleccions a la regió, i van constituir un govern i una administració que podia subsistir i prosperar gràcies a la venda de petroli i l’esquivament de les sancions imposades al règim. Després de la invasió americana del 2003 van continuar amb el seu estatus. I quan es va retirar l’exèrcit dels Estats Units, van passar a ser molt més que una regió autònoma. Però tant els Estats Units com els països àrabs i Turquia rebutjaven un desmembrament de l’Iraq en tres zones: la xiïta al sud, la sunnita al centre, i el Kurdistan al nord.

Per intentar acontentar els kurds s’acordà que, mentre que el primer ministre iraquià seria àrab xiïta, el president de l’estat seria kurd. Fins al 2014 ho va ser Jalal Talabani, líder d’una de les faccions kurdes, i el seu rival, Masud Barzani, seria el president del territori autònom. I mentre el Kurdistan prosperava econòmicament i socialment, els governs de Bagdad fracassaven una i altra vegada a l’hora de reconstruir el país, s’enfonsaven en la guerra sectària, i protagonitzaven reiterats escàndols de corrupció. La irrupció d’Estat Islàmic amb la conquesta de Mossul el juny de 2014, d’on l’exèrcit iraquià va fugir, va fer de les milícies kurdes l’única força capaç d’enfrontar-se amb el soldats del califat. I en aquest context de retirada de l’exèrcit iraquià, els kurds van aconseguir el control de Kirkuk, ciutat que fins llavors estava en mans de les autoritats de Bagdad i en la qual a més de la població kurda hi ha les minories turcmana, àrab i assíria. És cert que molts dels àrabs que viuen a Kirkuk van anar-hi portats per Saddam Hussein, que desitjava repoblar ètnicament aquella província rica en petroli. Però la inclusió de Kirkuk en un hipotètic territori autònom o independent kurd és rebutjada per Turquia, per Bagdad i les minories no kurdes, que temen ser convertides en ciutadans de segona.

 Cartell demanant el Sí en kurd, siriac o assiri, turc, àrab i armeni


Més enllà que Bagdad ha declarat il·legal el referèndum, si bé a diferència del que passa a altres llocs –uf, millor no barregem el tema!– no té capacitat coercitiva d’impedir-ho, tant Turquia com l’Iran, que són estats veïns, rebutgen la independència del territori, donat que seria un estímul per als seus propis kurds.

Del referèndum sortirà un sí a la independència. I llavors, donat que ni Bagdad ni els veïns la reconeixeran, i els Estats Units que els donen suport de moment tampoc, haurà de venir l’hora de la política. Intentaran els kurds tirar pel dret? Se’ls demanarà que esperin uns anys? Se’ls prometrà més beneficis del petroli? Però, què passarà amb Kirkuk? I tothom sap que una desestabilització del territori podria ser utilitzada pel derrotat Estat Islàmic per recuperar terreny.
 Llegir al Punt Avui

SI AL ASSAD MARXA, QUI CONTROLARÀ DAMASC? Anàlisis al Punt Avui sobre les converses Obama-Putin a l'ONU sobre Síria i les discrepàncies Al Assad

Xavier Rius, periodista

El Punt Avui, 30 de setembre de 2015 

Més enllà de les discrepàncies expressades per Barack Obama a la proposta de Vladimir Putin, de comptar amb el president Baixar al-Assad a l'hora de trobar una sortida a la guerra de Síria i coordinar el combat contra Estat Islàmic o Daesh, és una evidència que la desaparició d'Al-Assad i la caiguda del règim, faria encara més fort al Daesh que guanyarien més terreny. EI s'ha expandit a Síria, l'Iraq, Líbia o Somàlia gràcies a l'existència d'amplis territoris no controlats pels governs. És un fet que el govern d'Al Assad és el principal responsable de la guerra de Síria, no va negociar quan estava a temps, i ha comès nombrosos crims contra la població, des de l'ús d'armes químiques, al bombardeig amb barrils-bomba de barris rebels a Damasc o Alep. Però si Al-Assad fugís amb els caps de l'exèrcit, per exemple a l'Iran, els territoris que controla se sumirien en una lluita entre milícies que només tindria un guanyador: Estat Islàmic. I el caos que es va donar a Bagdad amb la dissolució de l'estat iraquià seria una anècdota comparat amb el que passaria a Damasc. L'Estat sirià gira al voltant del clan alauita d'Al-Assad, i sense ell no hi ha estat. I si una cosa s'ha constatat aquests 4 anys i mig de guerra civil, ha estat la incapacitat de l'oposició per posar-se mínimament d'acord. A Síria, al marge d'EI, només hi ha dues forces que controlen territoris i tenen una estructura política i militar estable. Les milícies kurdes del YPG, que volen consolidar un territori autònom, i les tropes d'Al-Assad que, a l'igual que el règim, tenen suport popular a la franja costanera de Tartus i Latakia i de part de la població de Damasc, on hi ha zones que continuen vivint amb una relativa normalitat. Però el problema és que Estat Islàmic no vol negociar ni pactar amb ningú. El que vol és expandir el seu califat. La responsabilitat de l'Aràbia Saudita i les altres monarquies petrolieres que es neguen a acceptar refugiats, però ofereixen milions de dòlars per fer noves mesquites a Europa des de les que adoctrinar als refugiats, és tant o més gran que la del propi Al-Assad, donat que van ajudar a crear el monstre del que avui és el Daesh.
La sortida menys dolenta a curt termini a Síria, seria aconseguir una treva com les que va viure diverses vegades el Líban, on les milícies que controlaven cada zona, pactaven un acord de no hostilitat vers la resta. Però al Líban, fins i tot en els moments més durs de la guerra tot els bàndols acceptaven l'autoritat simbòlica del president i del parlament que de tant en tant es reunia i en el que tots hi estaven representats.
Putin ha ajudat a resistir a Al-Assad donant-li ara més armes i avions, i exigeix que se'l consideri com a part de la solució, sense que aquest fet el perjudiqui a ell cara l'opinió russa, justificant-ho, més a més com una garantia per evitar que Estat Islàmic arribi al Caucas. En canvi, per Obama i Europa resulta molt més incòmode seure's a parlar amb Al-Assad. Però la pregunta de veritat és una altra: hi hauria algú amb qui negociar a Damasc si Al-Assad cau o fuig? Potser Obama en privat li haurà donat la raó a Putin.

 Baixar Al Assad

بشار الأسد, سوريا، دمشق,لدولة الإسلامية,داعش

DONAR ASIL O RECUPERAR FRONTERES?, text complert de l'article al Periódico d'ahir.

Els efectes de l'avanç de l'Estat Islàmic han desbordat la normativa europea sobre refugiats
 Xavier Rius, periodista
El Periódico, dilluns 7 de setembre de 2015
Malgrat que la imatge del petit Aylan Kurdi ha sigut el revulsiu perquè Angela Merkel, François Hollande i el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, exigeixin que els països de la Unió Europea (UE) acullin 120.000 refugiats, alhora que es fixa un mecanisme permanent de repartiment, sembla difícil que els 28 països de la UE, amb els seus respectius governs i parlaments, estiguin a l’altura de la magnitud de la crisi. Perquè aquests 120.000 (l’ONU en reclama 200.000) són tan sols una petita part dels quatre milions de refugiats sirians que malviuen en camps de Turquia, el Líban o Jordània i que, davant l’eternització del conflicte, desitgen iniciar un projecte de vida a Europa o Amèrica. I com ells, també arriben  refugiats de l’Iraq, Somàlia, l’Afganistan i Líbia, a més dels palestins que feia dues generacions que vivien al Líban o Jordània i es veuen empesos per l’arribada d’aquests milions de sirians.

Per implementar un mecanisme permanent de repartiment és necessari l’acord dels Vint-i-vuit per modificar el Conveni de Dublín sobre asil, que exigeix que la sol·licitud es realitzi en el primer país de la Unió al qual s’accedeix i que el refugiat s’hi quedi. El govern conservador hongarès de Viktor Orbán, ens agradi o no, compleix amb el conveni i amb el tractat de Schengen quan intenta impedir l’entrada de refugiats, registrar-los i evitar que vagin cap a Àustria o Alemanya. La crisi actual és diferent de les anteriors donat que, mentre que en el cas de Bòsnia o Kosovo hi havia la certesa que el conflicte s’acabaria, ara no sembla que s’hagi d’arribar a la pau en els països dels quals fugen, i a més la població afectada és molt gran. El dret d’asil es va regular després de la segona guerra pensant en dictadures tercermundistes i conflictes llunyans i amb pocs demandants. Però tot ha canviat amb l’Estat Islàmic a uns centenars de quilòmetres d’Europa.

Per això, o les institucions europees i els 28 Estats tenen la valentia d’assumir aquesta realitat i s’explica sense por, o el que es farà serà només un petit pegat, que es veurà desbordat per centenars de milers de nous refugiats que arribaran els pròxims mesos, amb més tragèdies al mar o en camions frigorífics i nous episodis vergonyants com els que es viuen aquests dies a Hongria. Patètic ha sigut el paper del president espanyol, Mariano Rajoy, que fa dos mesos argumentant la taxa d’atur espanyola es va negar a acceptar la quota inicial de 5.849 refugiats que sol·licitava Brussel·les, i patètiques van ser les declaracions que va fer a Berlín al costat de Merkel fa set dies, quan es va mostrar generós afirmant que estava disposat a acollir-ne un màxim de 2.749, encara que després de l’impacte per la imatge del petit Aylan s’hagi mostrat disposat a incrementar aquesta xifra.

Rajoy, com molts altres governants europeus, s’escuda en estadístiques macroeconòmiques. Però, ¿és que potser la situació econòmica de Turquia, Jordània o el Líban, que acullen quatre milions de refugiats, és pròspera?  És una qüestió de valors i drets humans que no es van proclamar per incloure’ls amb orgull en els primers capítols de les constitucions dels països europeus, sinó per aplicar-los. I si es creu en el dret a la vida i que això significa donar refugi i asil a persones la vida de les quals està en perill, aquest dret s’ha de garantir donant-los asil, a la vegada que s’ajuda econòmicament i materialment els països pròxims que acullen més refugiats.

Ara ens trobem amb una pregunta que ningú a Brussel·les s’atreveix a respondre. ¿Què passarà amb aquells Estats de la Unió els governs dels quals, en nom de la seva sobirania nacional, la seva situació econòmica o per temor a ser derrotats electoralment, es neguin a complir l’acord d’acollir la seva quota dels 120.000 o a sumar-se a aquest mecanisme permanent de repartiment? ¿Sortiran de l’acord de Schengen aquells que vulguin evitar l’entrada o la circulació de refugiats per les seves fronteres? La lliure circulació de Schengen, que ja desitgen revocar forces com el Front Nacional francès, pot desaparèixer si es tornen a aixecar algunes de les fronteres interiors de la Unió. Pensàvem fa uns mesos que l’euro podia ser el taló d’Aquil·les del projecte d’unitat europea, i potser ho acabarà sent el dret d’asil i el rebuig a la lliure circulació de Schengen.

Europa s’enfronta ara al seu desafiament més gran, i el pitjor de tot no és el risc d’un retrocés en el procés d’unitat. El pitjor és que, amb impediments perquè arribin com a refugiats, no s’evitarà la seva entrada, però creixerà el seu patiment i la pèrdua de vides, i això només beneficiarà aquelles màfies disposades a transportar com a bestiar o a deixar morir aquells que Europa no sap si deixar entrar com a persones.

Periodista.

Llegeix en català al Periódico

¿DAR ASILO O RECUPERAR FRONTERAS?
Xavier Rius, El Periódico, lunes 7 de septiembre de 2015

Pese a que la imagen del pequeño Aylan Kurdi ha sido el revulsivo para que Angela Merkel, François Hollande y el presidente de la Comisión Europea, Jean Claude Juncker, exijan que los países de la Unión Europea (UE) acojan a 120.000 refugiados a la vez que se fija un mecanismo permanente de reparto, parece difícil que los 28 países de la UE, con sus respectivos gobiernos y parlamentos estén a la altura de la magnitud de la crisis. Porque esos 120.000 (la ONU reclama 200.000) son solo una pequeña parte de esos cuatro millones de refugiados sirios que malviven en campos de Turquía, Líbano o Jordania que, ante la eternización del conflicto desean iniciar un proyecto de vida en Europa o América. Y como ellos también llegan refugiados de Irak, Somalia, Afganistán, Libia, además de palestinos que llevaban dos generaciones viviendo en Líbano o Jordania y se ven empujados por la llegada de estos millones de sirios.

Para implementar un mecanismo permanente de reparto es necesario el acuerdo de los Veintiocho para modificar el Convenio de Dublín sobre asilo, que exige que la solicitud se realice en el primer país de la Unión al que se accede y que el refugiado se quede allí. El gobierno conservador húngaro de Viktor Orban, nos guste o no, cumple con el convenio y con el tratado de Schengen cuando intenta impedir la entrada de refugiados, registrarlos y evitar que vayan hacia Austria o Alemania. La crisis actual es distinta a las anteriores dado que, mientras en el caso de Bosnia o Kosovo había la certeza de que el conflicto acabaría terminando, ahora no parece que se vaya a alcanzar la paz en los países de los que huyen, siendo además la población afectada mucho mayor. El derecho de asilo se reguló tras la segunda guerra pensando en dictaduras tercermundistas y conflictos lejanos y con pocos demandantes. Pero todo ha cambiado con el Estado Islámico a unos cientos de kilómetros de Europa.

Por ello, o las instituciones europeas y los 28 estados tienen la valentía de asumir esta realidad y se explica sin miedo, o lo que se hará será solo un pequeño parche, que se verá desbordado por cientos de miles de nuevos refugiados que llegarán los próximos meses, con más tragedias en el mar o en camiones frigoríficos y nuevos episodios vergonzantes como los que se viven estos días en Hungría. Patético ha sido el papel del presidente español, Mariano Rajoy, que hace dos meses argumentando la tasa de paro española se negó a aceptar la cuota inicial de 5.849 que solicitaba Bruselas, y patéticas fueron la declaraciones que hizo en Berlín junto a Merkel hace siete días, cuando se mostró generoso afirmando que estaba dispuesto a acoger un máximo de 2.749, pese a que tras el impacto por la imagen del pequeño Aylan se haya mostrado dispuesto a incrementar dicha cifra.

 Rajoy, como otros muchos gobernantes europeos, se escuda en estadísticas macroecónomicas. Pero, ¿es que acaso la situación económica de Turquía, Jordania o Líbano que acogen a cuatro millones de refugiados es boyante? Es una cuestión de valores y derechos humanos que no se proclamaron para incluirlos con orgullo en los primeros capítulos de las constituciones de los países europeos, sino para aplicarlos. Y si se cree en el derecho a la vida y que ello significa dar refugio y asilo a personas cuya vida está en peligro, este derecho debe garantizarse dándoles asilo, a la vez que se ayuda económica y materialmente a los países cercanos que acogen más refugiados.

 Ahora nos encontramos con una pregunta que nadie en Bruselas se atreve a responder. ¿Qué pasará con aquellos estados de la Unión cuyos gobiernos en nombre de su soberanía nacional, su situación económica o por temor a ser derrotados electoralmente, se nieguen a cumplir el acuerdo de acoger a su cuota de los 160.000 o a sumarse a este mecanismo permanente de reparto? ¿Saldrán del acuerdo de Schengen aquellos que quieran evitar la entrada o circulación de refugiados en sus fronteras? La libre circulación de Schengen, que ya desean revocar fuerzas como el Frente Nacional francés, puede desaparecer si se vuelven a levantar algunas de las fronteras interiores de la Unión. Pensábamos hace unos meses que el euro podía ser el talón de Aquiles del proyecto de unidad europea y quizá lo acabará siendo el dereho de asilo y el rechazo a la libre circulación de Schengen.

Europa se enfrenta ahora a su mayor desafío, y lo peor de todo no es el riesgo de un retroceso en el proceso de unidad. Lo peor es que con impedimentos a que lleguen como refugiados no se evitará su entrada, pero crecerá su sufrimiento y la pérdida de vidas, beneficiando solo a esas mafias dispuestas a transportar como ganado o a dejar morir a quienes Europa no sabe si dejar entrar como personas.
Leer en castellano en El Periódico 

CONVOCADA PER DEMÀ DIVENDRES UNA CONCENTRACIÓ A BARCELONA EN FAVOR DE L'ACOLLIDA DE REFUGIATS

La Plataforma aturem el genocidi al mar Mediterrani i Stop Mare Mortum convoquen per demà divendres una concentració a Barcelona per a demanar la creació d’una xarxa real de municipis acollidors de persones refugiades a Catalunya. La plataforma celebra que municipis com el de Barcelona es posin a disposició de les entitats per posar solucions urgents a la crisi humanitària, però veu insuficient el nombre 28 places catalanes.
Stop crida a la participació ciutadana amb una concentració i encesa d’espelmes: DIVENDRES 4 DE SETEMBRE A LES 18:30h A BARCELONA.
US DEMANEM QUE FEU ARRIBAR AQUESTA CONVOCATÒRIA ALS VOSTRES SÒCIS/ES I ALTRES ENTITATS QUE CONEGUEU. DEMANEM LA MÀXIMA DIFUSIÓ.
HEM IMPULSAT L'ETIQUETA #CATacull per a fer difusió per les xarxes. Tan de bo el divendres sigui la més usada!
 Ves al Facebook de la convocatòria

Personalment celebro que l'Ajuntament de Barcelona hagi fet la proposta de crear una xarxa de ciutat acollidores recuperant l'experiència de la solidaritat vers les víctimes de la guerra de Bòsnia. En aquest sentit vaig publicar aquest article al Periódico el 14 de juliol en el que proposava que Barcelona i altres municipis catalans fessin de nou una campanya de solidaritat com la que va ser el Districte-11 Sarajevo.

PxC DE SALT DIFON UN FALS TUIT AMB UNA FOTO DE LA BANDERA DE L'ESTAT ISLÀMIC A SALT, I HO ATRIBUEIX A UN COMPTE INACTIU DES DE 2010

Plataforma per Catalunya de Salt ha difós avui en el seu Facebook una suposada imatge de twitter d'una bandera de l'Estat Islàmic sota el rètol d'entrada al municipi de Salt a la carretera de Bescanó, a Montfullà, amb el  text "L'Estat Islàmic. Roman i s'expandeix". Hores més tard PxC ha fet un comunicat sobre aquest suposat tuit, demanant que es freni la construcció de mesquites.

En la imatge que han difós, utilitzen  elements del compte Commander Khattab @BlackFlagNews de caire gihadista, inactiu des de fa dos mesos, però la imatge que han difós mitjantçant una suposada captura de pantalla, s'atribueix al compte @Blackflag d'un tal Cooper Crowell, inactiu des de juny de 2010. 

Com twitter no permet dos comptes iguals, i l'únic Blackflag que existeix és el de Cooper Crowell -el fet que una lletra aparegui en majúscula no el canvia-, tot sembla indicar que es tracta d'un muntatge creat, probablement, pels que l'han difós. He enviat diversos correus als mails i facebooks de  la regidora Maria Osuna, a PxC de Salt, a les Joventuts Identitàries, a Sergio Concepción, al compte de correu de premsa i comunicació de PxC i al Secretari d'Organització i no he rebut resposta ni aclariment ni de l'enllaç, ni del compte de twitter on ells haurien trobat la foto. Sergio Conce té una imatge incrustada (clica) amb algunes diferències: La data i hora. Serà ell el que l'ha "obtingut" primer?

PxC van dir que després de la destitució d'Anglada canviarien de maneres de fer. Doncs si es confirma que estan difonent un fals tuït, estarien utilitzant les mateixes estratègies de les que es van servir sovint quan Anglada era el líder.  

Aquests dies els telenotícies han mostrat com a algunes ciutats del món simpatitzants de l'Estat Islàmic feien fotos del rètol de la ciutat o del seu monument amb la bandera negra d'aquest grup. Ara algú ha fet la foto de la bandera o un fotoshop amb el símbol de l'EI sota el rètol de Salt i ho atribueix a un compte inactiu des de 2010, que té un nom que coincideix amb la part inicial d'un altre gihadista, també inactiu, del que agafen la foto del Commander Khattab.

La policia local de Salt ha fet un comunicat (clica) dient que investigen l'autoria d'aquesta imatge  en el que ja anuncia que "una de les línies d'investigació apunta a que la imatge  que mostra la bandera a l’entrada de Salt des de Bescanó- va ser col.locada per elements xenòfobs que busquen alterar la convivència al municipi".

Suposat twit trobat per PxC de Salt en el compte @BlackFlag de Commander Khattab. 

Compte @BlackFlagNews, de Commander Khattab,(clica)  inactiu des de juliol, de qui s'ha agafat la foto del gihadista i  nom del compte del que s'ha tret "News".

Únic compte de Twitter amb el nom @BlackFlag, inactiu des de 2010 de qui han agafat en nom del compte els qui ha fet el presumpte muntatge. 

Twit fet avui a les 13.48 pel dirigent de PxC de Salt, Sergio Conce (pción), amb una captura de pantalla del suposat twit gihadista on a sota s'hi veu la part superior de la data i hora, que sembla ser 03/09/14 a les  08.42. Així ell té una captura de pantalla més gran. D'on la tret? 

DESPRÉS D'AL MALIKI. Publico al Punt Avui sobre la renúncia del prim er ministre iraquià

Xavier Rius, periodista

16 d'agost de 2014

Al populós carrer Haifa de Bagdad hi ha l'estàtua del rei Faisal I, que va dirigir l'Iraq els primers anys de la seva independència fins al 1933. A diferència dels seus successors Ghazi i Faisal II, Faisal I ha estat venerat com a pare de la pàtria per tots els règims. Faisal I, conegut a Occident per la pel·lícula Lawrence d'Aràbia, va liderar amb el coronel Lawrence la revolta contra els otomans i va ser proclamat a Damasc rei d'una Síria que abastava des del Mediterrani a Mesopotàmia. Aquesta gran Síria xocava amb el pacte anglofrancès Sykes-Picot, que posava Síria sota la tutela francesa. Llavors Faisal va deixar Damasc i va ser proclamat rei del que seria l'Iraq. Un dels qui van liderar la revolta contra els britànics va ser el poeta Mohammed Hassan Aboualemhacn, que després seria ministre amb Faisal. Nuri al-Maliki, que ha estat primer ministre de l'Iraq des de maig de l'any 2006, que s'ha vist forçat a deixar el càrrec, és nét d'aquest poeta que va ser ministre de Faisal. I el seu nom aventurava, quan va ser nomenat primer ministre, un lideratge venturós. Nuri, ve de la paraula nur, llum, i Maliki ve de malik, rei. Però mentre que Faisal continuarà sent venerat, és improbable que els vuit anys d'Al-Maliki siguin enyorats per ningú.

Despotisme, malversació de fons i humiliació dels rivals ha estat la seva manera de fer. I el govern i parlament estava paralitzat des de les eleccions d'abril, en què Al-Maliki va obtenir 92 dels 328 escons, amb una coalició en què no hi formaven part els seus antics aliats del Consell Suprem Islàmic ni el clergue Muqtada al Sadr. I els grups i milícies sunnites que, d'acord amb l'exèrcit iraquià i les tropes americanes, havien combatut la insurgència d'Al-Qaida, no només s'havien sentit traïts per Al-Maliki, sinó que l'acusaven d'estar darrere dels esquadrons de la mort que assassinaven els seus líders. Amb el parlament incapaç de nomenar un govern, Al-Maliki continuava com a primer ministre en funcions, quan el 10 de juny passat els salafistes de l'Estat Islàmic (EI) van conquerir Mossul, i amb el suport de milícies sunnites i caps tribals, l'EI estrenyia el setge a Bagdad i anunciava un califat. Això va encendre les alarmes tant a Washington com a Teheran, que, a la vegada que oferien suport logístic i militar al règim de Bagdad, van demanar a Al-Maliki que desistís de ser de nou primer ministre.

Han hagut de passar dos mesos, en què l'Estat Islàmic no ha reculat als voltants de Bagdad i, malgrat els atacs dels peixmergues kurds, ha provocat la matança i la fugida de milers de cristians i yazidites, fins que s'ha pogut aturar gràcies als bombardejos nord-americans. Però Al-Maliki continuava enrocat a Bagdad. Finalment, després de parlar amb una sola veu la màxima autoritat xiïta de l'Iraq, Ali al Sitani, Washington i Teheran, Al-Maliki en veure's sol ha acceptat deixar el lloc al xiïta Heidar al-Abadi. Caldrà veure si xiïtes, sunnites, cristians i kurds aconsegueixen posar en marxa les institucions, repartir el petroli, pactar el grau de vinculació del Kurdistan i, sobretot, amb el suport de Washington i Teheran, derrotar els milicians de l'Estat Islàmic.

 

  Llegir al Punt Avui

RECTIFICARÀ AL-MALIKI? Publico anàlisi ofensiva gijadista a l'Iraq

RECTIFICARÀ AL-MALIKI?
Xavier Rius, 12 de juny de 2014. El Punt Avui

Mossul és la mítica Nínive de la Bíblia, de la qual Jonàs va fugir, però a la qual, després de ser engolit per la balena, va tornar per anunciar la destrucció total si no es penedien en 40 dies dels pecats.

No es pot entendre el que està passant a l'Iraq amb els gihadistes de l'Estat Islàmic de l'Iraq i el Llevant (EIIL) -Islamic State in Iraq and the Levant (ISIL), Bilad ash Shaam -, que dimarts van conquerir la multiètnica Mossul i que ahir assetjaven la sunnita Tikrit, amenaçaven Samarra i Kirkuk, mentre, de camí cap a Bagdad, s'apoderaven de la principal refineria del país a Baiji, sense reconèixer la desastrosa gestió del primer ministre xiïta, Nuri al-Maliki, i la lluita entre la franquícia oficial d'Al-Qaida, dirigida per Aiman al-Zauahri, i el dissident Estat Islàmic de l'Iraq i el Llevant.

Era previsible que, després de la recuperació de terreny de les tropes lleials a Baixar al-Assad a Síria, els gihadistes de l'EIIL, que pretenen crear un califat a Síria i l'Iraq, centrarien la seva ofensiva a l'Iraq. Però aquesta ofensiva de l'EIIL és també una pugna per l'EIIL, liderat per Abubaker Bagdadi, que desitja ocupar l'espai d'Al-Qaida de la qual va néixer i de la qual es va escindir. Així, mentre que Al-Qaida, tot i la força de les seves franquícies per fer cops puntuals, està en reculada, sobretot després de la seva derrota a Mali, l'Estat Islàmic de l'Iraq i el Llevant, discrepant de la franquícia oficial d'Al-Qaida a Síria –el Front d'Al-Nursa–, es va proposar conquerir un gran territori a Síria i l'Iraq. Un gran espai geogràfic per imposar un califat on aplicar la seva concepció medieval de l'islam. No vol colpejar, desestabilitzar i amagar-se, sinó regnar.

L'EIIL ha aprofitat la volàtil situació de l'Iraq, on el xiïta Nuri al-Maliki, tot i haver estat la força més votada a les eleccions legislatives de l'abril –va aconseguir 92 dels 328 escons–, té problemes per aconseguir una majoria per formar govern. Discrepen d'Al-Maliki altres grups xiïtes, com ara el del fa uns anys rebel Muqtada al-Sadar, el de la llista xiïta moderada de l'exprimer ministre Iyad Alaui, els sunnites i els kurds. I és que Al-Maliki ha governat aquests anys pensant només en els negocis i els interessos de certs sectors i líders xiïtes, menystenint la resta, sobretot els sunnites. I cansats de promeses dels governs xiïtes de Bagdad de compartir el poder i els guanys del petroli amb els sunnites, i incapaç Bagdad de garantir la seguretat i la vida dels líders no xiïtes, molts caps tribals sunnites han donat suport a l'EIIL o, senzillament, han deixat caure els governadors, l'exèrcit i la policia davant l'ofensiva gihadista.

Però el que fa diferent l'ofensiva actual de les anteriors revoltes sunnites és que no pretenen controlar només l'anomenat triangle sunnita. És que han conquerit la mítica Mossul, on viuen centenars de milers de cristians, i amenacen zones de majoria kurda i turcmana, com ara Kirkuk, amb grans bosses de població xiïta, com per exemple la històrica Samarra, en direcció a Bagdad.

Mossul és la mítica Nínive de la Bíblia, de la qual Jonàs va fugir, però a la qual, després de ser engolit per la balena, va tornar per anunciar la destrucció total si no es penedien en 40 dies dels pecats. Dimarts, tota la regió de Nínive va caure en mans dels que volen imposar un califat i castigar sense pietat els musulmans i no musulmans que no s'avinguin a complir les seves lleis anacròniques. I com si la caiguda de Nínive fos l'anunci de la destrucció total de l'Iraq, en plena desbandada de les tropes lleials a Bagdad, han atacat ciutats kurdes, sunnites i xiïtes, com si volguessin, en menys de 40 dies, estroncar l'Iraq. Caldrà veure ara si Al-Maliki serà capaç de rectificar com va fer el profeta Jonàs, que va tornar a Nínive, i quines forces militars –estrangeres– ajudaran a aturar els que avui ja van cap a Samarra.

 Samarra, fa 11anys, ara amenaçada pels gijadistes.

  La torre de Samarra amb minaret d'spiral. (Samarra mosque, tower, Malwiya, camino de,)