Plataforma X Catalunya, Partido X La Libertad i España 2000, diuen que no són racistes, només realistes i identitaris.
Aquí recullo els tuits o comentaris de Facebook d'aquest vespre sobre la mort de Nelson Mandela d'Enric Ravello, Secretari de Relacions Nacionals i Internacionals de PxC, del regidor d'España 2000 d'Alcalá de Henares, Rafa Ripoll, del que va ser cap de llista de Cornellà de PxC, Sergio Serralvo -ara desvinculat del partit d'Anglada-, i de Carlos Fuster y Eduardo Arroyo de Partido X La Libertad (socis espanyols de PxC). A sota poso un article de l'any passat de Ravello on exposa el seu punt de vista sobre l'aparheid i Nelson Nandela.
Comentari de Carlos Fuster de Partido X La Libertad de Málaga, sobre l'article del vicepresident de PxL, Eduardo Arroyo que qualifica Mandela de fals mite i d'heroi inventat pels mitjans i el cinema liberal. A sota, comentari de Face de Fuster.
Història de Sud-àfrica: una realitat incòmoda
Enric Ravello, Secretari de la Relacions Internacionls de Plataforma X Catalunya
Blancs esclavistes i
colonialistes que exploten al seu benefici a la població negra
autòctona del país de forma inhumana fins que aquests es rebel·len i
aconsegueixen alliberar-se per establir un Govern just i creen una
harmònica nació en la qual tots viuen en harmonia . Aquest conte de
“bons” i “dolents” no té res a veure amb la real història de Sud-àfrica.
Faré un breu resum, necessari per
poder entendre en tota la seva dimensió la injustícia i la brutalitat
del que està ocorrent avui en l'Àfrica austral.En
1488 van arribar els primers europeus a la zona del Cap de Bona
Esperança, eren uns pocs navegants portuguesos que es van trobar amb un
país pràcticament deshabitat, només uns pocs hotentotes a la zona
propera al desert del Kalahari, ni el menor rastre de poblacions negres
de llengua bantú, ni un sol zulu o xhosa dels quals avui volen
presentar-nos com a població autòctona del país
Després de l'arribada dels portuguesos, seran els holandesos els que
posen els seus ulls en aquesta zona i en 1648 Jan Van Riebeeck, al
comandament del buc Harlem va desembarcar i va donar inici al poblament de Sud-àfrica, els colons europeus que van arribar van formar el poble afkikaner (bóer
és granger en holandès) en la seva immensa majoria eren
holandesos-flamencs, amb un nombre important de hugonotes (francesos
protestants que s'havien exiliat als Països Baixos) i alguns –molt
pocs– alemanys i polonesos. A la fi del XVII aquests afrikáners inicien la seva expansió cap a l'interior del país (la Gran Trek)
i serà en 1700 quan es troben amb la primera tribu negra emparentada
amb els zulus i els xhosas, els anomenats nguni, que s'estan expandint
des del centre del continent cap a l'Àfrica austral. La colònia
holandesa sofrirà un terratrèmol polític en 1805 quan la flota anglesa
–triumfadora en Trafalgar contra l'espanyola– desembarca a Ciutat de El
Cabo, i Londres comença a exercir el control del territori i es
produeix una important arribada de colons britànics. A la llarga la
tensió entre Londres i Ámsterdam pel control del Sud-àfrica desembocarà
en la guerra anglo-bóer finalitzada en 1902, amb el triomf britànic
però amb una solució política “mixta”, l'anomenada Unió Sud-africana
pertanyerà a la Commonwealth però políticament s'imposa el
“model bóer”. Conseqüència d'això s'instaurarà el famós “apartheid”,
que mai serà completat.
El que coneixem com a apartheid –que en
realitat era una fase de transició cridada “petit apartheid” – és la
fase inicial d'un projecte que mai va arribar a consumar-se i que es
basava en la fórmula de el “desenvolupament per separat” en el qual
cada ètnia tindria el seu propi territori en el qual es regiria per les
seves lleis i costums (els famosos homelands eren part d'aquest projecte).
Durant finals del segle XIX i sobretot
al llarg del XX, Sud-àfrica aconsegueix unes quotes de desenvolupament
incomparables amb qualsevol país de l'entorn. Aquesta circumstància,
malgrat les injustes situacions que pogués produir l'apartheid, dóna
lloc a una immigració massiva de zulus i sobretot xhosas a la recerca
de treball, sanitat, i unes mínimes condicions vitals. És necessari
assenyalar que els zulus, una ètnia que conserva costums i principis
arrelats en la seva tradició, sempre va tenir una cordial relació amb
els blancs, especialment de llengua holandesa, mentre que la seva
relació amb els xhosas ha estat de permanent conflicte, sovint sagnant
(per això, és ridícul que es parle de “negres” com una categoria única a
Sud-àfrica). Seran els xhosas, tribu més pobra que els zulus, els que
més emigrin cap a Sud-àfrica de tal manera que van arribar a
convertir-se –avui ho són– en l'ètnia majoritària del país.
En 1985 –encara vigent
l'apartheid- esclata una sagnant guerra civil entre les dues ètnies
negres que se salda amb milers de morts. La autoproclamada “Mama”
Mandela, segona dona de Nelson Mandela, icona de dona compromesa per la
progresía occidental i nominada per a Premi Nóbel de la Pau, va anar
discretament retirada d'escena quan va ser condemnada a sis anys de
presó per participar directament en l'assassinat a cops i punyalades
d'un jove negre en Soweto.
En 1992 la població blanca decideix
posar fi a l'apartheid i en 1994 es convoquen eleccions que guanya el
Congrés Nacional Africà (CNA), el partit polític amb el qual
s'identifiquen els xhosas –el partit zulu serà Inkhata.
El
CNA està presidit per Nelson Mandela. Durant anys en els seus mítings
els lemes que més se sentien eren els poc tranquil·litzadors de el
“kill de boer” (“mateu al bóer”, que va arribar a convertir-se en un
himne del partit) a el “un granger, una bala”. Amb l'arribada al poder
del CNA s'inicia la persecució i l'extermini dels grangers blancs.
La situació s'endureix després
que Mandela cedís la prefectura del partit a Jacob Zuma (un dels pocs
zulus del CNA). El CNA va revalidar la seva majoria absoluta el 26
d'abril del 2009, la qual cosa va convertir a Zuma en el nou president
del Sud-àfrica. Un perillós personatge que nega prendre en consideració
qualsevol consell de l'OMS per frenar la plaga de la SIDA que afecta al
seu país perquè segons afirma “la SIDA afecta solament als blancs,
així que no hem de prendre cap precaució” el que a més de revelar la
seva preocupació per la salut de la població blanca, demostra el seu
grau d'ignorància, doncs la SIDA és precisament una plaga entre la
població negra del país. Zuma tampoc és precisament un exemple per
atallar una altra de les plagues que assolen a Sud-àfrica la violència
masclista i les violacions –un 28% dels homes sud-africans han
participat en alguna violació, també en la seva majoria pertanyents a
la població negra–. El mateix Zuma –pare de 19 fills– ha estat acusat
de violar a diverses de les seves dones, algunes d'elles han aparegut
“suïcidades”, Zuma no nega aquestes acusacions, simplement es limita a
assenyalar “segur que elles l'hi van passar molt bé”.
És en aquest clima de violència
generalitzat quan s'empitjora la campanya d'assassinats massius contra
els grangers blancs. Com va denunciar Philip Claeys al Parlament
europeu, és el propi capdavanter de les joventuts del CNA, Julius
Malema –segons la revista Forbes una de les persones més riques i
influents d'Àfrica– el que anima a cometre aquests crims, entonant
sovint en les reunions oficials del partit el “Kill de Boer” (dubhula iBhunu en llengua xhosa).
Crims i massacres que han romàs
durant massa temps en silenci i que, per descomptat, no han merescut la
mínima atenció d'organitzacions com a SOS Racisme o Amnistia
Internacional. Només la valenta iniciativa de Philip Claeys, el Vlaams Belang
i la resta de partits identitaris han permès donar-los a conèixer a
les institucions i a l'opinió pública europea. L'assassinat massiu de
blancs sud-africans per motius racials, alguna cosa sobre el que
nosaltres, com a europeus, hem de conscienciar-nos i mobilitzar-nos.
No
volem tancar aquest article sense deixar d'expressar tot el nostre
suport i la nostra absoluta solidaritat amb tots els grangers bóers cruelment perseguits, impunement assassinats, permanentment hostigats i violentament assetjats pel terror afro-marxista.
Enric Ravello
Secretari de relacions nacionals i internacionals de Plataforma per Catalunya
8 de febrer de 2012