Després dels indults. Ho analitzo en aquest vídeo
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris referèndum. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris referèndum. Mostrar tots els missatges
dimecres, 23 de juny del 2021
dimecres, 31 de juliol del 2019
EL SÀHARA ESTANCAT. Analitzo al Punt Avui la situació del Sàhara en complir-se 20 anys del regnat de Mohamed VI
El Sàhara Occidental, el més gran dels disset
territoris que l’ONU considera pendents de descolonitzar, ha estat
absent dels discursos i valoracions del vintè aniversari de l’arribada
al tron del Marroc de Mohamed VI. La majoria d’anàlisis que s’han fet
d’aquestes dues dècades destaquen com s’ha modernitzat el país, amb
lleis com el codi de família que atorga a les dones drets negats a la
majoria de països islàmics. També la modernització econòmica, amb la
construcció de més quilòmetres d’autopistes o l’ampliació de port de
Tànger. Així, s’ha recordat com Mohamed VI és el principal empresari del
país, nomena els ministres i controla les mesquites en ser el cap dels
creients.
Per
contra, sí que s’ha parlat del conflicte del Rif, on la població
amaziga lluita perquè es reconeguin els seus drets i se n’acabi la
marginació econòmica. El rei Mohamed VI, amb motiu d’aquest aniversari,
ha indultat 4.764 presos, però ha deixat entre reixes els 53 empresonats
per les protestes rifenyes d’Alhucemas del 2016. I és que la manera com
ha abordat Mohamed VI el problema del Rif és coherent amb la negativa a
deixar que l’ONU apliqui el pla de pau a l’antiga colònia espanyola.
Segons aquest full de ruta, acordat entre el Marroc, el Front Polisario i
l’ONU el 1991, s’hi havia de fer un referèndum d’autodeterminació.
En
el referèndum havien de votar els refugiats que són al campament de
Tinduf a Algèria, i també la població autòctona que viu al territori
ocupat pel Marroc. Com que el Marroc durant la Marxa Verda hi va enviar
desenes de milers de colons, el cens s’hauria de fer partint del cens
espanyol de 1974, tot ampliant-lo als fills. Però el Marroc va exigir
que poguessin votar els colons. El 2003 l’exsecretari d’Estat
nord-americà James Baker, com a enviat de l’ONU, presentà un nou pla.
Consistia en la idea que el Sàhara gaudiria d’un període transitori
d’autonomia sota la sobirania marroquina durant el qual retornarien els
refugiats d’Alger. Al cap de cinc anys, es faria un referèndum en què
també podrien votar els colons. Mentre que el Front Polisario va dir que
sí, Mohamed VI ho va rebutjar.
Així
les coses, el conflicte ha quedat totalment estancat, amb revoltes
intermitents a la capital, Al-Aaiun. Les últimes negociacions van
fracassar, i l’enviat especial de l’ONU, l’expresident alemany Horst
Kohler, va dimitir el desembre passat. Fa tres anys, després de la mort
del líder del Polisario, Mohamed Abdelaziz, el vell militant sahrauí
Brahim Gali va ser nomenat cap del Polisario i de la República Àrab
Sahrauí. I Gali va respondre a una provocació marroquina, en la qual el
Marroc va ocupar una zona neutral al límit amb Mauritània. Gali va
enviar-hi tropes sahrauís, provocant el replegament del Marroc i tornant
aquella franja a ser zona desmilitaritzada.
La manera d’afrontar
el conflicte del Rif és coherent amb la política del rei al Sàhara.
L’alternativa que el Marroc ha defensat a l’ONU enfront la voluntat
d’independència i amb la qual hi atorga una suposada autonomia, és una
fal·làcia. Mohamed VI no vol un Sàhara independent, però tampoc està
disposat a donar autonomia a ningú, ni als sahrauís ni als berbers. I
jugar de debò a les negociacions amb l’ONU significaria estar disposat a
oferir-ho de veritat.
dijous, 28 de desembre del 2017
DELS ATEMPTATS D'AGOST A L'1 D'OCTUBRE i EL 155. CINC MESOS QUE HEM VIST (I HE FOTOGRAFIAT) LA HISTÒRIA SENSE HAVER DE VIATJAR AL LLOC DEL CONFLICTE
Entre el mesos d'agost i desembre de 2017 hem viscut a Catalunya alguns dels fets històrics a nivell mundial d'aquest 2017, i que ben segur ocuparan bona part de tots els resums informatius i gràfics de 2017.
El primer, els atemptats gihadistes del 17 d'agost de Barcelona i Cambrils, la resposta del Mossos d'Esquadra que acaba amb l'abatiment de Younes Abouyaaqoub, les mobilitzacions ciutadanes i la publicació d'informacions polèmiques com que l'imam de Ripoll, impulsor i reclutador del grup, havia estat confident del CNI i que s'havia evitat la seva expulsió quan va sortir de la presó.
Unes polèmiques en que s'acabava qüestionant l'eficàcia dels Mossos d'Esquadra i la política informativa davant de centenars de periodistes vinguts d'arreu del món, feta des de la Generalitat i el cos de Mossos, amb el major Trapero al capdavant.
Es va plantejar decretar el nivell 5 d'alerta antiterrorista, que hagués implicat el desplegament de l'exèrcit pels carrers de Catalunya, cosa que finalment no es va fer. De fet, els atemptats i l'àgil resposta dels Mossos d'Esquadra, va posar sobre la taula que ni el Cuerpo Nacional de Policia ni la Guardia Civil ni l'exèrcit, deixant de banda els serveis d'informació i les seves xarxes, no tenien gaires efectius desplegats a Catalunya, ni llocs on allotjar-los en cas que es necessités enviar-hi reforços.
Unes polèmiques en que s'acabava qüestionant l'eficàcia dels Mossos d'Esquadra i la política informativa davant de centenars de periodistes vinguts d'arreu del món, feta des de la Generalitat i el cos de Mossos, amb el major Trapero al capdavant.
Es va plantejar decretar el nivell 5 d'alerta antiterrorista, que hagués implicat el desplegament de l'exèrcit pels carrers de Catalunya, cosa que finalment no es va fer. De fet, els atemptats i l'àgil resposta dels Mossos d'Esquadra, va posar sobre la taula que ni el Cuerpo Nacional de Policia ni la Guardia Civil ni l'exèrcit, deixant de banda els serveis d'informació i les seves xarxes, no tenien gaires efectius desplegats a Catalunya, ni llocs on allotjar-los en cas que es necessités enviar-hi reforços.
El cap d'Estat, el monarca políticament autista del que passa a Catalunya, el rei Felipe VI Juan Pablo Alfonso de Todos los Santos de Borbón y Grecia, així com el president del Govern espanyol, el gallec que quan va ser vicepresident de la Xunta es va negar a pronunciar mai una sola paraula en gallec, van venir a Barcelona dues vegades aquella setmana. Crec que el fet que fossin esbroncats a la manifestació del 26 d'agost, que més a més a nivell gràfic, plena d'estelades, sembles un acte independentista, va ser un error que potser va influir en la resposta de l'estat a l'1 d'octubre. Durant més d'una setmana Barcelona, Les Rambles i les rodes de premsa multilingües al Departament d'Interior van ocupar les portades dels informatius d'arreu del món i les Rambles va esdevenir un permanent plató pels directes de totes les cadenes de TV
La segona qüestió que ha fet que Catalunya fos portada dels informatius durant setmanes, és la cursa fins el referèndum de l'1-O, el 155 i les eleccions del 21-D. Més enllà de la manera, penso equivocada, amb les que mig Parlament va aprovar les lleis de Transitorietat i el Referèndum, tot començaria el 20 de setembre amb les imatges de l'escorcoll de la Guàrdia Civil a la Conselleria d'Economia i l'intent d'entrar a la seu de CUP, que motivaria l'obertura d'una macrocausa per rebel·lió que acabaria portant a la presó als líders d'Omnium i l'ANC, els Jordis, a nou membres del Govern de la Generalitat, a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i a la fugida a Brussel·les del President, Carles Puigdemont, i de quatre consellers, a part de la imputació del major Trapero.
La brutal repressió duta a terme l'1 d'octubre per la Policia Nacional i la Guardia Civil, sorprengué als mitjans informatius d'arreu del món que oferiren imatges en directe de les desproporcionades actuacions. I tot i que molts líders polítics europeus van mostrar el seu desacord amb les càrregues, la postura general de la Unió Europea va ser de suport a la unitat d'Espanya. El 3 d'octubre va haver-hi una vaga general o parada de país, seguida majoritàriament que va tenir també el suport de forces i sindicats no independentistes. I molts dels que lideraven aquestes protestes van acabar entrant a la presó, cosa que generaria més i massives manifestacions tant a Barcelona com a totes les capitals de comarca. La fermesa de la resposta no-violenta dels ciutadans que volien votar, va ser molt comentada a la premsa d'arreu, tot i que el govern espanyol i la judicatura només hi va veure un delicte de rebel·lió. I l'unionisme també sortiria al carrer, molts balcons s'omplirien de banderes espanyoles i la ultradreta trobaria un espai per actuar, de vegades violentament, manifestants-se en solitari o en el marc de les anomenades convocatòries constitucionalistes. Va haver-hi molt atacs a la premsa per part de militants unionistes i grups o militants ultres que també van anar contra meva persona, amb pintades a l'escola Ramon Llull, que s'havia convertit en símbol de les càrregues policials de l'1 d'octubre.
Va arribar el 155 i les mobilitzacions de rebuig no van tenir el suport que els independentistes esperaven, i va coincidir amb l'empresonament de nou consellers i la marxa a l'estranger de Puigdemont. Després noves eleccions en que les forces independentistes revalidarien la seva majoria parlamentària amb el 47,5% dels vots, sent Ciudadanos la força més votada davant d'un PP que s'enfonsava. La victòria d'Arriamadas va ser amarga i no es va produir aquell vespre les manifestacions unionistes de celebració, donat que els partits constitucionalistes no sumaven per formar govern.
De totes aquests fets poso aquí fotos fetes per mi aquest cinc mesos.
Soraya Sáenz de Santamaría, Mariano Rajoy, Felipe VI, Carles Puigdemont, Ada Colau...
Mariano Rajoy, el galleg que sent Vicepresident de la Xunta de Galicia mai digué una paraula en gallec en considerar-ho d'aldeano. Individu sense emocions i egocéntric, que amb la seva actuació incrementa l'injust sentimient antigalleg, en complir amb escreix certs estereotips.
Uns membres de la comunita sikh parlant amb el conseller d'Interior, Joaquim Forn, de la persecució social que pateixen el sikh arreu del món, després cada atempatats islamista, donat que molta gent els confon amb musulmans, estil Bin-Laden.
El Major Josep Lluís Trapero, lloat per la premsa internacional, poc després imputat per rebel·lió i cesat. Els consellers que són al seu costat tampoc acabaran ben parats
No tinc por, crit escpontani que es va convertir en lema
La Rambla, convertida el dies següents als atemptats en plató de les cadenes informatives d'arreu
CAP A L'1 D'OCTUBRE. El suposat delicte de rebel·lió
Manifestacions de la ultradreta per la unitat d'Espanya i en favor de la Guardia Civil
Davant la caserna de la Guàrdia Civil de Travessera de Gràcia
L'1 D'OCTUBRE
MANIFESTACIONS ESPONTÀNIES CONTRA LA GUARDIA CIVIL
L'EMPRESONAMENT DELS JORDIS
En acabar la concentració pels Jordis, manifestacions espontànies davant la Delegació del Govern central. El fet es repetiria altres dies
El President Carles Puidemont encapçala una concentració per la llibertat dels Jordis. Les cares ja no són d'optimisme. Al seu costat, Javier Pacheco, Secretari General de Comissions Obreres de Catalunya.
La manifestació de mig milió de persones del 21 d'octubre
L'aturada del 8 de novembre no és majoritària
LA MANIFESTACIÓ DE L'11 DE NOVEMBRE
Subscriure's a:
Missatges (Atom)