dissabte, 9 d’agost de 2014

BOMBARDEJOS I GOVERN DE CONSENS. Publico al Punt Avui sobre la intervenció a l'Iraq


Xavier Rius, periodista
Quan el 10 de juny les milícies de l'Estat Islàmic de l'Iraq i el Llevant (EIIL) van conquerir la ciutat multiètnica de Mossul, al nord de l'Iraq, i alhora estrenyien el cercle a Bagdad i anunciaven que es disposaven a prendre les ciutats xiïtes de Karbala i Najaf, van saltar totes les alarmes. Centenars de milers de persones de diverses ètnies i religions van fugir cap al Kurdistan iraquià, l'única zona estable del país, amb un govern autònom. Simultàniament, els guerrillers kurds, els peixmergues, van aconseguir el poder de ciutats com Kirkuk, de les quals fugien a la desbandada els soldats iraquians.
Aleshores, mentre d'una manera més o menys encoberta els Estats Units i l'Iran van reforçar el seu ajut militar al govern de Bagdad per evitar-ne la caiguda, tant des dels països àrabs com des d'Europa, els Estats Units i les Nacions Unides es va exigir un canvi de rumb al president xiïta, Nuri al-Maliki, responsable de la política sectària vers els sunnites i els assassinats dels seus líders. Aquest sectarisme d'Al-Maliki i el seu entorn ha estat determinant perquè molts caps tribals sunnites i les antigues milícies sunnites que havien lluitat amb els exèrcits iraquià i americà contra la insurgència d'Al-Qaida es posessin al costat de l'EIIL. No ho han fet tant perquè compartissin les seves idees retrògrades, sinó com l'única manera de posar fi a la marginació política i econòmica de què eren víctimes. I és que, sense el suport actiu de les milícies sunnites i els caps tribals, l'avenç de l'Estat Islàmic no hauria estat possible. De fet, la majoria dels caps tribals i líders sunnites que hi donen suport confien que, atesa l'amplitud dels territoris que controla a Síria i a l'Iraq, pugui funcionar com les zones tribals de l'Afganistan en temps dels talibans, en què, un cop els pagaven els tributs i trencaven amb el règim de Kabul, els caps tribals esdevenien els veritables governants.
Però, mentre que la pressió dels Estats Units a Al-Maliki perquè formi un govern multiètnic no ha esdevingut efectiva –quatre mesos després de les eleccions, el Parlament ha estat incapaç de formar nou govern–, l'EIIL va proclamar la instauració d'un califat, i el seu líder, que s'ha posat el nom d'Abu Bakr al-Baghdadi, imitant el del primer califa després de Mahoma, va anunciar un gihad global. Tot seguit, va ordenar als cristians que es convertissin a l'islam, i es van difondre diversos vídeos en un dia tan sensible com el de la Festa del Sacrifici de la fi del ramadà, amb imatges d'execucions de centenars de soldats sunnites i cristians i de caps decapitats penjats a les places. I aquest dimecres van conquerir diverses ciutats del Kurdistan com ara Sincar i van provocar la mort de mig miler de civils, el segrest de moltes dones i la fugida de desenes de milers de cristians i yazidites –una religió que barreja elements del cristianisme, l'islam i el zoroastrisme– cap a les muntanyes.
Aquesta dramàtica situació i la persecució generalitzada dels cristians han permès a Obama justificar una intervenció humanitària i militar aèria al Kurdistan, i ahir ja hi va haver els primers bombardejos sobre posicions d'EIIL. La suposició que els Estats Units tenen personal civil i assessors militars, que estarien en perill, a la capital del Kurdistan, Arbela, ha estat l'excusa. Però a ningú no se li escapa que l'objectiu és dur a terme una campanya d'atacs aeris contra l'EIIL en coordinació amb els peixmergues i l'exèrcit iraquià com la que es va fer a Líbia fa tres anys.
Unes operacions bèl·liques que en cap cas es poden comparar amb la guerra de Bush del 2003. Però no ens enganyem. Per més retrògrades i salvatges que siguin les idees i accions de l'EIIL, ha aconseguit controlar gran part de l'Iraq gràcies al suport dels sunnites, farts d'Al-Maliki i els partits que governen a Bagdad i s'apropien de la riquesa del petroli. I és que, mentre no hi hagi un govern de consens a Bagdad, l'Iraq continuarà en flames. I, com es va veure dimecres, ni tan sols està segur el fins ara pròsper Kurdistan
.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada