ISRAEL I LA SÍNDROME DEL MALTRACTAT

Xavier Rius
Coincideixen la majoria de psicòlegs i psiquiatres que treballen amb víctimes de maltractament, sobretot amb menors, que una part important d’aquests, quan són adults, acaben reproduint en major o menor escala el maltracta físic o psicològic vers altres persones, a la vegada que tendeixen a interpretar com agressions similars a les que van patir de petits, moltes de les respostes contràries que reben al llarg de la vida. No són capaços d’empatitzar amb qui no pensa com ells o els contradiu, i no són conscient que potser ells són ara el agressors.

Aquesta reacció que pateixen algunes víctimes de maltractament, també les poden patir col·lectivament sectors de pobles que han estat agredits de manera brutal en el passat. Els serbis van ser massacrats primer pels otomans que conquerien Europa, després se’ls culpà de l’inici de la Primera Guerra Mundial i els austrohongaresos en van massacrar milers, com  il·lustra amb tota mena de detalls el nobel de literatura Ivo Andric en Un pont sobre el Drina. I més tard van ser assassinats centenars de milers en els camps de concentració del règim croata aliat amb els nazis durant la Segona Guerra Mundial. I als anys noranta, quan a Bòsnia o Kosovo els radicals serbis repetien aquestes pràctiques criminals contra la població no sèrbia, i se’ls preguntava perquè els franctiradors a Sarajevo mataven dia rere dia a civils que feien cua per omplir garrafes d’aigua o executaven set mil musulmans a Srebrenica, responien justificant aquests actes al·legant el que havien patit els seus avis o besavis, sense mostrar cap mena de sentiment de culpa, ni la més mínima capacitat d’empatitzar amb les víctimes, fossin homes, dones, vells o nens.

No estic comparant la magnitud dels crims dels nazis amb els crims de guerra que està fent Israel amb la població palestina. Però el mateix laberint mental encadena a bona part de la societat israeliana i la seva classe política, que aplica métodes econòmics i militars de càstig col·lectiu cap als palestins, tanca als ciutadans àrabs en guetos o executa respostes desproporcionades als atacs de Hamas i altres grups. El poble jueu després de segles de pogroms i expulsions va patir a Europa l’Holocaust, ara aplica als palestins uns mètodes que vulneren la dignitat humana i les convencions internacionals sobre l´ús de la guerra i el tractament de la població civil.            

És cert que Hamas no reconeix a Israel el dret de ser un  estat. Però des que Hamas va guanyar legítimament les eleccions palestines i es va fer amb el control de la franja, Israel va decretar un bloqueig i un càstig col·lectiu a aquell territori, poblat, també, per desenes de milers de palestins desplaçats del que avui és Israel. I se’ls va prohibir viatjar a Cisjordània o a Egipte, se’ls impedeix pescar en els seves aigües, exportar el seus productes, i importar bens i serveis. I lluny del que pretenia Israel, aquest bloqueig ha fet a Hamas més fort. 

Israel va iniciar l’1 de juliol l’operació “Marge Protector” contra Gaza, primer amb atacs aeris i després amb l’operació terrestre, com a resposta a l’assassinat de tres joves jueus a Cisjordània, suposadament feta per Hamas. I Hamas va respondre amb el llançament de coets. Uns coets que per primera vegada arribaven a la capital Tel Aviv, cosa que nega el miratge que Israel pugui limitar l’abast dels atacs tancant els palestins darrera de murs . Coets que per més túnels i cases que destruïa Israel, han continuat caient, produint-se 1.925 morts –la majoria civils- entre els palestins, i 67 –tots soldats menys 3- entre els israelians. I tots els intents d’acord han fracassat perquè Hamas demana per aturar el llançament de coets, que s’acabi el bloqueig a la franja.

Alguns dels caps l’exèrcit hebreu i del servei d’intel·ligència són ara conscient que encara que continuïn els atacs terrestres i aeris a Gaza, Hamas no cedirà, i que el càstig col·lectiu que infringeixen a la població no ha fet perdre el suport popular a Hamas i ha motivat un increment de les campanyes internacionals de boicot i sancions (BDS) a Israel.

El govern d’Israel, liderat per  Benjamín Netanyahu ha dit aquestes setmanes una i altra vegada que no aixecaran el bloqueig, per més que després d’una devastació tan gran, la franja necessita de l’obertura de fronteres per rebre aliments, material i maquinaria de tota mena, i molta gent que ho ha perdut tot, vol marxar sense restriccions per reunir-se amb familiars a Cisjordània o Egipte.

Israel porta anys mostrant als ciutadans de Gaza com a persones mereixedores de la seva desgràcia per donar suport a Hamas, sense intentar entendre o empatitzar les seves raons, sense intentar comprendre que la política d’Isarel incrementa l’odi. 

Ara torna a haver-hi una treva mentre es negocia al Caire. Hamas manté la demanada de la fi del bloqueig. I Israel es nega a fer-ho mentre Hamas no es desarmi totalment, opció que fins i tot seria contraproduent per Israel, donat que si Hamas ho fa, agafarien l’espai altres grups més radicals amb qui Israel no podria negociar. I hi ha membres del govern israelià que proposen reocupar de nou tota la franja, cosa que abocaria a una guerra urbana mortífera pels palestins, però que no podria ser guanyada pels soldats israelians que caurien en les emboscades.

Evidentment per Netanyahu és difícil acceptar la fi del bloqueig després d’anys mostrant els palestins com a subjectes amb qui és impossible empatitzar, mereixedors del seu càstig. Però o s’aixeca el bloqueig a Gaza, encara que oficialment es digui que es fa amb restriccions, o el conflicte armat continuarà i Israel haurà d’ocupar militarment la franja fent encara més difícil la resolució d’aquest episodi. 

Després de l'ofensiva israeliana a Gaza de 2009, la jove activista palestina nascuda al Líban, Rafeef Ziadah, va escriure emotius poemes, els vídeos dels quals triomfen ara a  la xarxa, sobre la ira que creix als cors dels qui perden casa seva, els seus fills o els seus pares, i repeteix que els palestins només volen viure.   Però sembla que Israel amb les seves accions desproporcionades només pretengui multiplicar l'odi.   

He començat l’article fent un paral·lelisme amb el que diuen els psiquiatres que els hi passa a molts nens maltractats que esdevenen malalts mentals maltractadors. I si Israel rebutja acabar amb el bloqueig a Gaza i passar pàgina a quest episodi, i decideix envair i reocupar militarment la franja, potser es podrà dir una altra cosa que  molts psiquiatres diuen de certs malalts. Que són també un perill per ells mateixos. I si Israel continua aquest escalada bèl·lica tan desproporcionada, la seva política serà sense cap mena de dubte un perill per la seva existència i el seu futur.
 
 Leer en castellano en El Periódico

Israel y el síndrome del maltratado

Coinciden la mayoría de psicólogos y psiquiatras que trabajan con víctimas de maltrato, sobre todo con menores, que una parte importante de éstos, cuando son adultos, terminan reproduciendo en mayor o menor escala el maltrato físico o psicológico hacia otras personas, a la vez que tienden a interpretar como agresiones similares a las que sufrieron de pequeños, muchas de las respuestas contrarias que reciben a lo largo de la vida. No son capaces de empatizar con quien no piensa como ellos o los contradice, y no son conscientes de que quizás ellos son ahora el agresores.
Esta reacción que sufren algunas víctimas de maltrato, también las pueden sufrir colectivamente sectores de pueblos que han sido agredidos en el pasado de manera brutal. Los serbios fueron masacrados primero por los otomanos que conquistaban Europa, después se les culpó del inicio de la primera guerra mundial y los austrohúngaros los masacraron a miles, como ilustra con todo detalle el nobel de literatura Ivo Andric en 'Un puente sobre el Drina'. Y más tarde fueron asesinados cientos de miles en los campos de concentración del régimen croata aliado con los nazis durante la segunda guerra mundial. Y en los años noventa, cuando en Bosnia o Kosovo los radicales serbios repetían estas prácticas criminales contra la población no serbia, y les preguntaba porque los francotiradores en Sarajevo mataban día tras día a civiles que hacían cola para llenar garrafas de agua o ejecutaban a siete mil musulmanes en Srebrenica, respondían justificando estos actos alegando lo que habían sufrido sus abuelos o bisabuelos, sin mostrar ningún tipo de sentimiento de culpa, ni la más mínima capacidad de empatizar con las víctimas, fueran hombres, mujeres, viejos o niños.
No estoy comparando la magnitud de los crímenes de los nazis con los crímenes de guerra que realiza Israel con la población palestina. Pero el mismo laberinto mental encadena a buena parte de la sociedad israelí y su clase política que aplica métodos económicos y militares de castigo colectivo hacia los palestinos, cierra los ciudadanos árabes en guetos o ejecuta respuestas desproporcionadas a los ataques de Hamás y otros grupos. El pueblo judío después de siglos de pogromos y expulsiones sufrió en Europa el Holocausto, ahora aplica a los palestinos unos métodos que vulneran la dignidad humana y las convenciones internacionales sobre el uso de la guerra y el tratamiento de la población civil.
Es cierto que Hamás no reconoce a Israel el derecho de ser un estado. Pero desde que Hamás ganó legítimamente las elecciones palestinas y se hizo con el control de la franja, Israel decretó un bloqueo y un castigo colectivo a aquel territorio, poblado, también, por decenas de miles de palestinos desplazados de lo que hoy es Israel. Y se les prohibió viajar a Cisjordania o en Egipto, se les impide pescar en sus aguas, exportar sus productos, e importar bienes y servicios. Y lejos de lo que pretendía Israel, este bloqueo ha hecho a Hamás más fuerte.
Israel inició el 1 de julio la operación 'Margen Protector' contra Gaza, primero con ataques aéreos y luego con la operación terrestre, como respuesta al asesinato de tres jóvenes judíos en Cisjordania, supuestamente hecha por Hamás. Y Hamás respondió con el lanzamiento de cohetes. Unos cohetes que por primera vez llegaban a la capital Tel Aviv, lo que niega el espejismo de que Israel pueda limitar el alcance de los ataques cerrando los palestinos detrás de muros. Cohetes que por más túneles y casas que destruía Israel, han continuado cayendo, produciéndose 1.925 muertos -la mayoría civiles- entre los palestinos, y 67 -todos soldados menos 3- entre los israelíes. Y todos los intentos de acuerdo han fracasado porque Hamás pide para detener el lanzamiento de cohetes, que se acabe el bloqueo a la franja.
Algunos de los jefes del ejército hebreo y del servicio de inteligencia son conscientes de que aunque continúen los ataques terrestres y aéreos en Gaza, Hamás no cederá, y que el castigo colectivo que infringen a la población no le ha hecho perder a Hamás el apoyo popular, y ha motivado un incremento de las campañas internacionales de boicot y sanciones (BDS) a Israel. El gobierno de Israel, liderado por Benjamín Netanyahu ha dicho estas semanas una y otra vez que no levantarán el bloqueo, por más que después de una devastación tan grande, la franja necesita de la apertura de fronteras para recibir alimentos, material y maquinaria de todo tipo, y mucha gente que lo ha perdido todo, quiere marchar sin restricciones para reunirse con familiares en Cisjordania o Egipto.
Israel lleva años mostrando a los ciudadanos de Gaza como personas merecedoras del se su desgracia para apoyar a Hamás, sin intentar entender o empatizar sus razones, sin intentar comprender que la política de Israel incrementa el odio. Ahora vuelve a haber una tregua mientras se negocia en El Cairo. Hamás mantiene la demanda del fin del bloqueo. E Israel se niega a hacerlo mientras Hamás no se desarme totalmente, opción que incluso sería contraproducente para Israel, dado que si Hamás lo hace, cogerían el espacio otros grupos más radicales con los que Israel no podría negociar. Y hay miembros del gobierno israelí que proponen reocupar de nuevo toda la franja, lo que les llevaría a una guerra urbana mortífera para los palestinos, pero que no podría ser ganada por los soldados israelíes que caerían en las emboscadas.
Evidentemente para Netanyahu es difícil aceptar el fin del bloqueo tras años mostrando los palestinos como sujetos con quien es imposible empatizar, merecedores de su castigo. Pero o se levanta el bloqueo a Gaza, aunque oficialmente se diga que se hace con restricciones, o el conflicto armado continuará e Israel deberá ocupar militarmente la franja haciendo aún más difícil la resolución de este episodio.
Tras la ofensiva israelí en Gaza de 2009, la joven activista palestina, nacida en el Líbano, Rafeef Ziadah, escribió conmovedores poemas, cuyos vídeos triunfan ahora en la red, sobre la ira que crece en los corazones de quienes pierden su casa, sus hijos o sus padres, y repite que los palestinos "sólo deseamos vivir". Pero parece que Israel, con sus acciones desproporcionadas, sólo pretenda multiplicar el odio.
He empezado el artículo haciendo un paralelismo con lo que dicen los psiquiatras que les pasa a muchos niños maltratados que se convierten en enfermos mentales maltratadores. Y si Israel rechaza acabar con el bloqueo en Gaza y pasar página a este episodio, y decide invadir y reocupar militarmente la franja quizás se podrá decir otra cosa que muchos psiquiatras dicen de ciertos enfermos. Que son un peligro también, para ellos mismos. Si Israel continúa este escalada bélica tan desproporcionada, su política será sin duda un peligro para su existencia y su futuro.