Vaig conèixer l’Ana Alba a primers de juliol de 1997 a Sarajevo, a la seu
de l’oficina de l’Ambaixada de la Democràcia Local del Consell d’Europa (ADL),
que era el nom i cobertura legal internacional que tenia l’oficina de Districte-11-Barcelona a Sarajevo. Barcelona
tenia 10 districtes, i quan Pasqual Maragall va decidir que la capital catalana
lideraria tot un esforç públic i privat de reconstrucció de la ciutat olímpica
germana, va crear el 1996, un any després de la fi de la guerra de
Bòsnia, dins l’organigrama administratiu de l’Ajuntament un nou districte, el
Districte 11. Districte que tindria com a gerent al tècnic municipal, Manel Vila, i al periodista de
TV3, Carles Bosch, com a director de l’oficina i dels projectes allà a Sarajevo. Oficina
que s’obriria al carrer Valtera Perica de la capital Bòsnia, a pocs metres de
la Presidència i d’on acabava el barri històric, la Basharsha.
A la Basharsha
hi ha en un radi de menys de quatre-cents metres la Gran Mesquita, la Catedral
catòlica, la Catedral ortodoxa –que va estar oberta i va ser respectada tota la
guerra-, i la Sinagoga jueva. Les quatre
grans catedrals de les quatre religions de les que parlava el premi Nobel de
literatura, Ivo Andric, molt a prop les unes de les altres.
El març de 1997, Bosch va tornar al periodisme, i el també periodista
català, l’Eric Hauck, que havia cobert la guerra pel diari Avui amb el malograt Jordi Pujol Puente, seria nomenat director de l’ADL-Districte 11 a Bòsnia. I
cap el mes de juny de 1997 arriba a Sarajevo una noia jove i menuda de 25 anys,
l’Ana Alba, que feia poc havia acabat la carrera de periodisme i un parell d'anys abans ja havia treballat de voluntària en un camp de refugiats a Croàcia. I a Sarajevo més a més de col·laborar amb l'ADL, començarà a
treballar per l’OSCE o Organització de Seguretat i Cooperació a Europa, amb la missió d’acompanyar cada matí a
un treballador o funcionari bosnià a la localitat de Pale, estació d’esquí de
les olimpíades de 1984, capital de la zona serbobòsnia, on governava el
criminal de guerra Radovan Karadzic i els seus seguidors que, teòricament
acceptaven els acords de pau de Dayton que es començaven a implementar. I la presència
d’aquella noia catalana acompanyant a l’empleat bosnià, era una garantia per la
seguretat d’aquest i que no fos tirotejat, detingut, segrestat o tingués un
desgraciat accident a la carretera de corbes sinuoses.
I així la jove Ana cada dia feia d’anada i tornada els quinze quilòmetres
de carretera que pujava l’antiga estació d’esquí i creuava el checkpoint de les
tropes de l’OTAN, darrera del que hi havia els policies i els soldats de la
República Sèrbia de Bòsnia. I ja a Pale acompanyava a aquell bosnià a fer les gestions
burocràtiques a la zona sèrbia o s’asseia en una terrassa d’un bar prendre un
cafè turc o una cervesa sèrbia mentre l’esperava, tot observant o xerrant amb
aquells que se li acostaven.
Poc després ella va començar a fer col·laboracions periodístiques per
l’AVUI sobre els Balcans. I durant alguns anys ella i jo vam fer articles
primer sobre Bòsnia i també sobre Kosovo per l’Avui, sense trepitjar-nos l’un a
l’altra. I no recordo en quin moment exacte, potser a l’any 2000, ella va entrar a la plantilla fixa de la secció d’Internacional de
l’Avui on li posaren el sobrenom d'Albic, acabat amb "ic", com la majoria de cognoms de l'antigua Iugoslàvia. Llavors jo era un freelance que oferia articles d’informació amb o
sense fotos, i també articles d’anàlisi sobre els Balcans, el Sàhara i altres conflictes. I ella sovint era
qui, ja com a redactora, me’ls editava a la redacció del carrer Consell de
Cent. Altres articles me’ls editava el sots cap de Món, el David Caminada, mort
en absurdes circumstàncies a Barcelona fa cinc mesos.
Quan ella va plegar de l’AVUI va continuar treballant de freelance
seguint molt els conflictes d’Iraq i Palestina. I des de fa 9 anys treballava
com a freelance amb regularitat pel Periódico, l'agència russa Sputnik i últimament la cadena SER.
I es va establir a Jerusalem, ciutat rodejada com el Sarajevo dels anys noranta
de checkpoints, i que té també molt a prop unes de les altres la Mesquita d’Al
Aqsa i la cúpula de la Roca amb la pedra d’Abraham-Ibrahim, les catedrals de
totes les corrents dels cristianisme, el Mur de les Lamentacions dels jueus i
les sinagogues.
I va trobar a Jerusalem, els territoris palestins i Gaza, amb
els seus murs i checkpoints la seva casa. I per la seva brillant tasca periodística
va quedar finalista fa un any el Premi Cirilo Rodríguez, el més important de la
premsa espanyola per periodistes especialitzats en cobertures internacionals i
acabava de guanyar el XIII Premi Julio Anguita Parrado, que no va poder recollir
en persona. Com tampoc no ha pogut veure estrenat projecte que estava fent amb
la Beatriz Lecumberri, Condemades a Gaza, sobre les dones que com ella patien
càncer, i no poden rebre tractament mèdic pel bloqueig israelià.
A la dividida Bòsnia i a Palestina
i Israel va trobar el seu lloc. I és que hi ha persones, com l’Ana Alba, que
amb una sensibilitat especial per descriure el què passa a llocs com Jerusalem
o Sarajevo, on dialoguen o lluiten civilitzacions i concepcions
de la vida, llocs plens de murs i checkpoints que et fan passar cada dia a l'altra banda, hi troben casa seva i el seu
lloc al món. Descansi en pau.
Publico aquest article a Comunicació 21
i també a Exterior.cat
i també a Exterior.cat
Emotiu comiat del periodista bosnià, Senad Hadžifejzović a Ana Alba, en bosnià, castellà i català, actualizat amb subtítols en català
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada