Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris diari. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris diari. Mostrar tots els missatges

diumenge, 13 d’abril del 2025

Entrevista al Punt Avui sobre el llibre "Aliança Catalana. Els nostres ultres"

Entrevista que em fa Pere Bosch sobre el llibre al Punt Avui, publicada el dissabte 12 d'abril de 2025. Clica aquí per llegir-la al Punt Avui 

                



Xavier Rius Sant

 

Periodista i autor del llibre “Aliança Catalana: els nostres ultres”

“El discurs més xenòfob d’Aliança Catalana no està en el programa”

 Acaba de publicar un llibre en què ressegueix l’evolució de l’extrema dreta a Catalunya i el sorgiment d’Aliança Catalana

 Defensa que la formació política liderada per Sílvia Orriols “ocupa un espai que la resta de partits sovint deixen buit”



Pere Bosch i Cuenca - Barcelona, 12 dabril de 2025

Ens trobem amb Xavier Rius Sant (Barcelona, 1959) a la llibreria Laie, al carrer Pau Claris de Barcelona. És un espai tranquil, ideal per prendre un cafè o un refrigeri envoltat de llibres. I, en qualsevol cas, es tracta d’un lloc molt més plàcid que el que va escollir fa pocs dies per parlar amb un altre mitjà de comunicació. En aquella ocasió es va citar en un bar situat molt a prop de l’ajuntament de Ripoll i l’entrevista es va veure afectada per algunes interferències. El segon tinent d’alcaldia li va aixecar el dit del mig i el va acusar reiteradament de “mentider” pel llibre que acaba de publicar, titulat Aliança Catalana: els nostres ultres.

Ara fa poc ha sortit un altre llibre dedicat a Aliança Catalana que defineix aquest partit com a “nacionalpopulisme català”. Vostè, en canvi, els anomena “ultres”. Com els hem de definir? Ultres, extrema dreta, xenòfobs...t a Aliança Catalana que defineix aquest partit com a “nacionalpopulisme català”. Vostè, en canvi, els anomena “ultres”. Com els hem de definir?
Per mi, nacionalpopulista és la Isabel Díaz Ayuso de Madrid, que fa nacionalisme madrileny. Però ella no diu que els immigrants van a Madrid a viure del subsidi i del nostre treball. La Sílvia Orriols, a part de ser nacionalpopulista, també és xenòfoba. I d’extrema dreta, perquè criminalitza els immigrants i diu coses com ara que per cadascun que treballa n’hi ha 10 o 100 que viuen del subsidi i s’aprofiten de tota mena de privilegis. Per tant, al meu entendre, Sílvia Orriols i Aliança Catalana són extrema dreta o ultradreta. És similar al que és la Marine Le Pen en el cas de França.

En el subtítol del llibre parla de “la indignació del 17-A” com un dels factors que expliquen el naixement d’Aliança Catalana.
Exactament. A diferència dels atemptats de l’11-M a Madrid, en què no hi ha implicació emocional entre els gihadistes que fan explotar els trens i els veïns de Madrid, als nois de Ripoll tothom els coneixia. Havien vingut a sopar a casa teva, eren amics del teu fill, sortien amb una noia que coneixies... Hi ha el cas molt clar de la Margarita Cabello, una professora d’anglès jubilada i una de les tres fundadores d’Aliança i del projecte primer de Front Nacional a Ripoll. Ella estava vinculada a una protectora d’animals i es trobava sovint el Moussa Oukabir, el més jove de la cèl·lula terrorista, mentre passejava els seus gossos. Cabello fins i tot va establir una certa complicitat amb Moussa, i quan va saber que era un dels autors dels atemptats es va sentir traïda. Aquest sentiment de perplexitat i de sentir-se enganyat té molt a veure amb el fet que el maig del 2019 més de 600 veïns de Ripoll donessin el seu vot a les dues candidatures xenòfobes que es presentaven. De fet, si haguessin anat juntes haurien aconseguit dos regidors segur. A la Sílvia Orriols li van faltar 20 vots per aconseguir un segon regidor.

El segon factor que descriu en el subtítol és el “desencís pel procés”.
Tinc molt clar que sense aquest desencís molt probablement Aliança Catalana no hauria passat de ser una nova Plataforma per Catalunya, però amb caràcter independentista. Hi ha gent que confiava que hi hauria independència i, en canvi, van veure com els líders polítics es feien enrere. Per això dic que Vox i Aliança són dos “fills bastards no buscats ni esperats del procés”. Dic “bastard” no en el sentit de “fill de puta”, per entendre’ns, sinó de fill rebotat, emprenyat. És el mateix, tot i que des del costat del nacionalisme espanyol, que passa amb Vox i amb Ortega Smith, que amb la seva presència al Tribunal Suprem durant el judici pel procés i la quota mediàtica que va obtenir, va aconseguir el que no havia obtingut anant a manifestar-se al Valle de los Caídos. Aliança Catalana va aconseguir el mateix, però des de l’altra banda.

Dedica un capítol a Daniel Cardona, del qual és seguidora Sílvia Orriols. Per què l’admira exactament?
L’Orriols és cardonista. I de la mateixa forma que Daniel Cardona no va perdonar a Francesc Macià que després de proclamar la República Catalana acceptés la Generalitat, Sílvia Orriols no perdona a Carles Puigdemont que en lloc de mantenir la independència es fes enrere.

En quina mesura Aliança Catalana és un producte fet a la mida de Sílvia Orriols o va més enllà del seu lideratge?
És un projecte nascut a Ripoll, però si ella no hagués estat alcaldessa, si Junts hagués fet el que s’havia pactat fa dos anys, no li hauria resultat tan senzill. No és el mateix que una regidora surti a l’ABC o a Telecinco que no pas que ho faci una alcaldessa. A partir del moment que Sílvia Orriols és investida alcaldessa, el missatge sobre temes com ara l’empadronament té molta més repercussió, tant a la premsa com a les xarxes socials. La personalitat d’Orriols també es reflecteix en la imatge del partit; quan cal pot mostrar-se molt propera, però pot canviar de cop i ser molt freda i distant, sense capacitat d’empatitzar i capaç de dir el que calgui per crispar l’ambient.

En el llibre analitza el programa electoral d’Aliança Catalana i afirma: “El discurs més xenòfob no està en el programa, sinó en els comentaris i tuits d’Orriols.” Hi ha un doble discurs?
Hi ha un contrast, sí. El programa d’Aliança Catalana és neoliberal i conservador. De fet, es diferencia de la dreta liberal perquè proposa l’expulsió de tots els que no tenen permís de residència, ja sigui perquè han vingut sense papers o perquè els ha caducat i no han pogut renovar-lo. L’Orriols criminalitza tota la immigració. Ella diu: “Si venen a treballar i s’integren, cap problema.” Però més enllà que sigui difícil portar gent amb papers en molts moments, ella criminalitza tots els immigrants. Hi ha molts exemples de tuits destinats a atiar el foc, com ara un en què explica que la Policia Municipal ha detectat un home que dormia a la devesa i l’ha portat a la Policía Nacional perquè l’expulsés. Això ho pot fer perquè és alcaldessa i aquest marroquí que estava dormint anava cap a França o Amsterdam, on tenia el seu cosí. Però el criminalitza. O una altra piulada en què explica que està anant en tren de Ripoll cap al Parlament i diu que el paisatge que veu és esfereïdor. A dos quarts de set del matí no hi ha ningú que vagi de botellot. Si de cas van a treballar a una empresa càrnia o a cuidar gent gran; però ella els criminalitza a tots. O una altra piulada amb una foto en un CaixaBank en què es veuen tot de dones marroquines i posa que venen a pagar-nos les pensions, quan es tracta de temporeres de la collita de la maduixa a Huelva. O un altre tuit en què explica que la grua municipal ha immobilitzat 17 o 18 vehicles de ciutadans estrangers que tenien multes pendents i diu: “Voleu drets? Doncs també teniu obligacions. O tots moros o tots cristians.” A veure, em nego a creure que aquella setmana no hi hagués cap Bosch o cap Rius o cap López que no hagués estat multat. Què insinua? Que els Bosch, els Rius o els López són sancionats i en canvi els Mohammed no? I això és xenòfob, perquè assenyala la culpabilitat i la vinculada a un determinat col·lectiu. De fet, es tracta de la mateixa xenofòbia que des d’Els Intransigents abocava cap als “horribles” cognoms castellans o espanyols. Fa un canvi de xip i ara dirigeix el seu odi als immigrants, sobretot els marroquins

I a què respon aquest “canvi de xip” que explica?
En els articles ella posava Castella en minúscula. No posava Espanya. Però al final s’adona que té un espai. Amb tres o quatre persones com el seu marit, la regidora del PDeCAT Fina Guix o Margarita Cabello es decideixen a fer aquesta llista, i deixa de ficar-se amb els castellans. Fixa’t que a la seva llista té dos regidors importants amb cognoms castellans, l’Anna Flores Expósito i en Guillermo Barranqueras. I aquests són els seus pilars a Ripoll. Per tant, s’oblida d’aquests horribles cognoms castellans i es centra en els horribles cognoms marroquins o també llatinoamericans.

En el llibre es mostra molt crític amb la resta de partits i l’actitud que tenen amb Aliança Catalana...
El que no es pot fer és anar canviant de criteri. En el cas de Ripoll, primer es diu que es farà un govern d’unitat o un govern del PSC, Esquerra, amb el suport de la CUP. I la Manoli Vega diu que investirà i a última hora, després del tuit de la Laura Borràs, Junts es fa enrere. I en aquell moment el Turull va a casa de la Manoli Vega i li proposa investir la Chantal Pérez i quedar-se a l’oposició. I bum, no. Ara han fet el mateix. Hi ha la moció per als pressupostos, hi ha la moció de confiança, s’acorda fer una moció de censura amb Maria Soldevila de Junts d’alcaldessa i quatre dies abans, sigui per Puigdemont o per qui sigui, es fa marxa enrere. I surt el proper candidat dient que era un govern Frankenstein. A veure, a la Diputació Junts governa amb el PSC; i ho fa perquè era la suma que donava. No era un govern Frankenstein, era una opció que donava la meitat més un. La Sílvia Orriols hi ha sortit guanyant, amb la indecisió de la resta de partits. Fa tres mesos, ERC deia d’abstenir-se en els pressupostos de Ripoll i Junts de votar-hi a favor. Junts i ERC decideixen ni abstenir-se ni votar-hi a favor. Ens aboquen a la moció de confiança i quan estava tot fet es fan enrere. Això és el que no s’ha de fer.

I en el cas del Parlament?
La consellera Tània Verge es va equivocar molt, per exemple, quan va multar Sílvia Orriols amb 10.000 euros. Penso que el que fa és donar-li més protagonisme, tal com ja va passar en el seu moment amb l’Anglada a Vic. A més a més, el més probable és que l’Orriols guanyi el contenciós, amb la qual cosa encara en sortirà beneficiada, de tot plegat. De fet, la Sílvia Orriols ja havia aconseguit notorietat informativa gràcies a una denúncia que havia presentat contra ella el president de l’Associació Islàmica Annour per unes afirmacions que va fer arran d’una moció contra l’obertura d’una mesquita. Fins fa pocs anys, a Catalunya no hi havia ni ultradreta. Hi havia hagut l’Anglada, que no va aconseguir entrar al Parlament i que va quedar molt restringit a alguns municipis i que al final va acabar morint pel seu propi pes. Però ara hi ha aquest espai que han ocupat Vox i Aliança Catalana. També critico aquest doble discurs tant dels Comuns com d’ERC, que no feliciten per Nadal perquè som laics, però que en canvi ho fan amb el ramadà perquè som multiculturals. I això ha sigut un error brutal.

Precisament la propera fita electoral seran les municipals, molt probablement. Quin escenari cal preveure per a Aliança Catalana?
El darrer referent que tenim són les eleccions al Parlament. Hi ha molts municipis en els quals han tingut bastant suport. Hi ha una expansió territorial molt important i pot passar que a les properes eleccions aconsegueixin molts regidors. I a les eleccions catalanes, a les darreres passades, Orriols va prendre la decisió de no presentar-se per a Barcelona, com van fer el Puigdemont o la Laia Estrada, que eren diputats de Tarragona o Girona. El fet que ella no encapçalés la llista i que no aparegués a les butlletes probablement va influir en els resultats que es van produir al Parlament. Però ara sortirà en els debats, tindrà recursos per enviar les butlletes i també per fer més propaganda. Tinc molt clar que amb aquestes condicions i amb la seva presència contínua al Parlament, Aliança Catalana superarà els Comuns i la CUP a les properes eleccions catalanes.

Una veu crítica

Pels drets humans

En el seu blog, Xavier Rius Sant (Barcelona, 1959) es defineix com a “periodista i escriptor especialitzat en conflictes internacionals, immigració, terrorisme i ultradreta”. També hi recorda que va treballar 32 anys com a professor de geografia i història i que va estar vinculat a moviments pacifistes durant els anys vuitanta i més tard a associacions de drets humans i centres d’estudi de conflictes. A més a més, ha col·laborat en un munt de mitjans de comunicació i té una sòlida producció bibliogràfica, en bona part centrada en la gestió migratòria i el sorgiment dels partits xenòfobs. Fa tres anys va publicar Els ultres són aquí. De Plataforma per Catalunya a Vox (Pòrtic) i Vox. El retorno de los ultras que nunca se fueron (Akal). També va fer una incursió en el món de la ficció amb la novel·la Amor a la carta (Raima, 2012).

Ara fa poc ha sortit un altre llibre dedicat a Aliança Catalana que defineix aquest partit com a “nacionalpopulisme català”. Vostè, en canvi, els anomena “ultres”. Com els hem de definir?
Ultres, extrema dreta, xenòfobs... Per mi, nacionalpopulista és la Isabel Díaz Ayuso de Madrid, que fa nacionalisme madrileny. Però ella no diu que els immigrants van a Madrid a viure del subsidi i del nostre treball. La Sílvia Orriols, a part de ser nacionalpopulista, també és xenòfoba. I d’extrema dreta, perquè criminalitza els immigrants i diu coses com ara que per cadascun que treballa n’hi ha 10 o 100 que viuen del subsidi i s’aprofiten de tota mena de privilegis. Per tant, al meu entendre, Sílvia Orriols i Aliança Catalana són extrema dreta o ultradreta. És similar al que és la Marine Le Pen en el cas de França.
En el subtítol del llibre parla de “la indignació del 17-A” com un dels factors que expliquen el naixement d’Aliança Catalana.
Exactament. A diferència dels atemptats de l’11-M a Madrid, en què no hi ha implicació emocional entre els gihadistes que fan explotar els trens i els veïns de Madrid, als nois de Ripoll tothom els coneixia. Havien vingut a sopar a casa teva, eren amics del teu fill, sortien amb una noia que coneixies... Hi ha el cas molt clar de la Margarita Cabello, una professora d’anglès jubilada i una de les tres fundadores d’Aliança i del projecte primer de Front Nacional a Ripoll. Ella estava vinculada a una protectora d’animals i es trobava sovint el Moussa Oukabir, el més jove de la cèl·lula terrorista, mentre passejava els seus gossos. Cabello fins i tot va establir una certa complicitat amb Moussa, i quan va saber que era un dels autors dels atemptats es va sentir traïda. Aquest sentiment de perplexitat i de sentir-se enganyat té molt a veure amb el fet que el maig del 2019 més de 600 veïns de Ripoll donessin el seu vot a les dues candidatures xenòfobes que es presentaven. De fet, si haguessin anat juntes haurien aconseguit dos regidors segur. A la Sílvia Orriols li van faltar 20 vots per aconseguir un segon regidor.
El segon factor que descriu en el subtítol és el “desencís pel procés”.
Tinc molt clar que sense aquest desencís molt probablement Aliança Catalana no hauria passat de ser una nova Plataforma per Catalunya, però amb caràcter independentista. Hi ha gent que confiava que hi hauria independència i, en canvi, van veure com els líders polítics es feien enrere. Per això dic que Vox i Aliança són dos “fills bastards no buscats ni esperats del procés”. Dic “bastard” no en el sentit de “fill de puta”, per entendre’ns, sinó de fill rebotat, emprenyat. És el mateix, tot i que des del costat del nacionalisme espanyol, que passa amb Vox i amb Ortega Smith, que amb la seva presència al Tribunal Suprem durant el judici pel procés i la quota mediàtica que va obtenir, va aconseguir el que no havia obtingut anant a manifestar-se al Valle de los Caídos. Aliança Catalana va aconseguir el mateix, però des de l’altra banda.
Dedica un capítol a Daniel Cardona, del qual és seguidora Sílvia Orriols. Per què l’admira exactament?
L’Orriols és cardonista. I de la mateixa forma que Daniel Cardona no va perdonar a Francesc Macià que després de proclamar la República Catalana acceptés la Generalitat, Sílvia Orriols no perdona a Carles Puigdemont que en lloc de mantenir la independència es fes enrere.
En quina mesura Aliança Catalana és un producte fet a la mida de Sílvia Orriols o va més enllà del seu lideratge?
És un projecte nascut a Ripoll, però si ella no hagués estat alcaldessa, si Junts hagués fet el que s’havia pactat fa dos anys, no li hauria resultat tan senzill. No és el mateix que una regidora surti a l’ABC o a Telecinco que no pas que ho faci una alcaldessa. A partir del moment que Sílvia Orriols és investida alcaldessa, el missatge sobre temes com ara l’empadronament té molta més repercussió, tant a la premsa com a les xarxes socials. La personalitat d’Orriols també es reflecteix en la imatge del partit; quan cal pot mostrar-se molt propera, però pot canviar de cop i ser molt freda i distant, sense capacitat d’empatitzar i capaç de dir el que calgui per crispar l’ambient.
En el llibre analitza el programa electoral d’Aliança Catalana i afirma: “El discurs més xenòfob no està en el programa, sinó en els comentaris i tuits d’Orriols.” Hi ha un doble discurs?
Hi ha un contrast, sí. El programa d’Aliança Catalana és neoliberal i conservador. De fet, es diferencia de la dreta liberal perquè proposa l’expulsió de tots els que no tenen permís de residència, ja sigui perquè han vingut sense papers o perquè els ha caducat i no han pogut renovar-lo. L’Orriols criminalitza tota la immigració. Ella diu: “Si venen a treballar i s’integren, cap problema.” Però més enllà que sigui difícil portar gent amb papers en molts moments, ella criminalitza tots els immigrants. Hi ha molts exemples de tuits destinats a atiar el foc, com ara un en què explica que la Policia Municipal ha detectat un home que dormia a la devesa i l’ha portat a la Policía Nacional perquè l’expulsés. Això ho pot fer perquè és alcaldessa i aquest marroquí que estava dormint anava cap a França o Amsterdam, on tenia el seu cosí. Però el criminalitza. O una altra piulada en què explica que està anant en tren de Ripoll cap al Parlament i diu que el paisatge que veu és esfereïdor. A dos quarts de set del matí no hi ha ningú que vagi de botellot. Si de cas van a treballar a una empresa càrnia o a cuidar gent gran; però ella els criminalitza a tots. O una altra piulada amb una foto en un CaixaBank en què es veuen tot de dones marroquines i posa que venen a pagar-nos les pensions, quan es tracta de temporeres de la collita de la maduixa a Huelva. O un altre tuit en què explica que la grua municipal ha immobilitzat 17 o 18 vehicles de ciutadans estrangers que tenien multes pendents i diu: “Voleu drets? Doncs també teniu obligacions. O tots moros o tots cristians.” A veure, em nego a creure que aquella setmana no hi hagués cap Bosch o cap Rius o cap López que no hagués estat multat. Què insinua? Que els Bosch, els Rius o els López són sancionats i en canvi els Mohammed no? I això és xenòfob, perquè assenyala la culpabilitat i la vinculada a un determinat col·lectiu. De fet, es tracta de la mateixa xenofòbia que des d’Els Intransigents abocava cap als “horribles” cognoms castellans o espanyols. Fa un canvi de xip i ara dirigeix el seu odi als immigrants, sobretot els marroquins
I a què respon aquest “canvi de xip” que explica?
En els articles ella posava Castella en minúscula. No posava Espanya. Però al final s’adona que té un espai. Amb tres o quatre persones com el seu marit, la regidora del PDeCAT Fina Guix o Margarita Cabello es decideixen a fer aquesta llista, i deixa de ficar-se amb els castellans. Fixa’t que a la seva llista té dos regidors importants amb cognoms castellans, l’Anna Flores Expósito i en Guillermo Barranqueras. I aquests són els seus pilars a Ripoll. Per tant, s’oblida d’aquests horribles cognoms castellans i es centra en els horribles cognoms marroquins o també llatinoamericans.
En el llibre es mostra molt crític amb la resta de partits i l’actitud que tenen amb Aliança Catalana...
El que no es pot fer és anar canviant de criteri. En el cas de Ripoll, primer es diu que es farà un govern d’unitat o un govern del PSC, Esquerra, amb el suport de la CUP. I la Manoli Vega diu que investirà i a última hora, després del tuit de la Laura Borràs, Junts es fa enrere. I en aquell moment el Turull va a casa de la Manoli Vega i li proposa investir la Chantal Pérez i quedar-se a l’oposició. I bum, no. Ara han fet el mateix. Hi ha la moció per als pressupostos, hi ha la moció de confiança, s’acorda fer una moció de censura amb Maria Soldevila de Junts d’alcaldessa i quatre dies abans, sigui per Puigdemont o per qui sigui, es fa marxa enrere. I surt el proper candidat dient que era un govern Frankenstein. A veure, a la Diputació Junts governa amb el PSC; i ho fa perquè era la suma que donava. No era un govern Frankenstein, era una opció que donava la meitat més un. La Sílvia Orriols hi ha sortit guanyant, amb la indecisió de la resta de partits. Fa tres mesos, ERC deia d’abstenir-se en els pressupostos de Ripoll i Junts de votar-hi a favor. Junts i ERC decideixen ni abstenir-se ni votar-hi a favor. Ens aboquen a la moció de confiança i quan estava tot fet es fan enrere. Això és el que no s’ha de fer.
I en el cas del Parlament?
La consellera Tània Verge es va equivocar molt, per exemple, quan va multar Sílvia Orriols amb 10.000 euros. Penso que el que fa és donar-li més protagonisme, tal com ja va passar en el seu moment amb l’Anglada a Vic. A més a més, el més probable és que l’Orriols guanyi el contenciós, amb la qual cosa encara en sortirà beneficiada, de tot plegat. De fet, la Sílvia Orriols ja havia aconseguit notorietat informativa gràcies a una denúncia que havia presentat contra ella el president de l’Associació Islàmica Annour per unes afirmacions que va fer arran d’una moció contra l’obertura d’una mesquita. Fins fa pocs anys, a Catalunya no hi havia ni ultradreta. Hi havia hagut l’Anglada, que no va aconseguir entrar al Parlament i que va quedar molt restringit a alguns municipis i que al final va acabar morint pel seu propi pes. Però ara hi ha aquest espai que han ocupat Vox i Aliança Catalana. També critico aquest doble discurs tant dels Comuns com d’ERC, que no feliciten per Nadal perquè som laics, però que en canvi ho fan amb el ramadà perquè som multiculturals. I això ha sigut un error brutal.
Precisament la propera fita electoral seran les municipals, molt probablement. Quin escenari cal preveure per a Aliança Catalana?
El darrer referent que tenim són les eleccions al Parlament. Hi ha molts municipis en els quals han tingut bastant suport. Hi ha una expansió territorial molt important i pot passar que a les properes eleccions aconsegueixin molts regidors. I a les eleccions catalanes, a les darreres passades, Orriols va prendre la decisió de no presentar-se per a Barcelona, com van fer el Puigdemont o la Laia Estrada, que eren diputats de Tarragona o Girona. El fet que ella no encapçalés la llista i que no aparegués a les butlletes probablement va influir en els resultats que es van produir al Parlament. Però ara sortirà en els debats, tindrà recursos per enviar les butlletes i també per fer més propaganda. Tinc molt clar que amb aquestes condicions i amb la seva presència contínua al Parlament, Aliança Catalana superarà els Comuns i la CUP a les properes eleccions catalanes.
Ara fa poc ha sortit un altre llibre dedicat a Aliança Catalana que defineix aquest partit com a “nacionalpopulisme català”. Vostè, en canvi, els anomena “ultres”. Com els hem de definir?
Ultres, extrema dreta, xenòfobs... Per mi, nacionalpopulista és la Isabel Díaz Ayuso de Madrid, que fa nacionalisme madrileny. Però ella no diu que els immigrants van a Madrid a viure del subsidi i del nostre treball. La Sílvia Orriols, a part de ser nacionalpopulista, també és xenòfoba. I d’extrema dreta, perquè criminalitza els immigrants i diu coses com ara que per cadascun que treballa n’hi ha 10 o 100 que viuen del subsidi i s’aprofiten de tota mena de privilegis. Per tant, al meu entendre, Sílvia Orriols i Aliança Catalana són extrema dreta o ultradreta. És similar al que és la Marine Le Pen en el cas de França.
En el subtítol del llibre parla de “la indignació del 17-A” com un dels factors que expliquen el naixement d’Aliança Catalana.
Exactament. A diferència dels atemptats de l’11-M a Madrid, en què no hi ha implicació emocional entre els gihadistes que fan explotar els trens i els veïns de Madrid, als nois de Ripoll tothom els coneixia. Havien vingut a sopar a casa teva, eren amics del teu fill, sortien amb una noia que coneixies... Hi ha el cas molt clar de la Margarita Cabello, una professora d’anglès jubilada i una de les tres fundadores d’Aliança i del projecte primer de Front Nacional a Ripoll. Ella estava vinculada a una protectora d’animals i es trobava sovint el Moussa Oukabir, el més jove de la cèl·lula terrorista, mentre passejava els seus gossos. Cabello fins i tot va establir una certa complicitat amb Moussa, i quan va saber que era un dels autors dels atemptats es va sentir traïda. Aquest sentiment de perplexitat i de sentir-se enganyat té molt a veure amb el fet que el maig del 2019 més de 600 veïns de Ripoll donessin el seu vot a les dues candidatures xenòfobes que es presentaven. De fet, si haguessin anat juntes haurien aconseguit dos regidors segur. A la Sílvia Orriols li van faltar 20 vots per aconseguir un segon regidor.
El segon factor que descriu en el subtítol és el “desencís pel procés”.
Tinc molt clar que sense aquest desencís molt probablement Aliança Catalana no hauria passat de ser una nova Plataforma per Catalunya, però amb caràcter independentista. Hi ha gent que confiava que hi hauria independència i, en canvi, van veure com els líders polítics es feien enrere. Per això dic que Vox i Aliança són dos “fills bastards no buscats ni esperats del procés”. Dic “bastard” no en el sentit de “fill de puta”, per entendre’ns, sinó de fill rebotat, emprenyat. És el mateix, tot i que des del costat del nacionalisme espanyol, que passa amb Vox i amb Ortega Smith, que amb la seva presència al Tribunal Suprem durant el judici pel procés i la quota mediàtica que va obtenir, va aconseguir el que no havia obtingut anant a manifestar-se al Valle de los Caídos. Aliança Catalana va aconseguir el mateix, però des de l’altra banda.
Dedica un capítol a Daniel Cardona, del qual és seguidora Sílvia Orriols. Per què l’admira exactament?
L’Orriols és cardonista. I de la mateixa forma que Daniel Cardona no va perdonar a Francesc Macià que després de proclamar la República Catalana acceptés la Generalitat, Sílvia Orriols no perdona a Carles Puigdemont que en lloc de mantenir la independència es fes enrere.
En quina mesura Aliança Catalana és un producte fet a la mida de Sílvia Orriols o va més enllà del seu lideratge?
És un projecte nascut a Ripoll, però si ella no hagués estat alcaldessa, si Junts hagués fet el que s’havia pactat fa dos anys, no li hauria resultat tan senzill. No és el mateix que una regidora surti a l’ABC o a Telecinco que no pas que ho faci una alcaldessa. A partir del moment que Sílvia Orriols és investida alcaldessa, el missatge sobre temes com ara l’empadronament té molta més repercussió, tant a la premsa com a les xarxes socials. La personalitat d’Orriols també es reflecteix en la imatge del partit; quan cal pot mostrar-se molt propera, però pot canviar de cop i ser molt freda i distant, sense capacitat d’empatitzar i capaç de dir el que calgui per crispar l’ambient.
En el llibre analitza el programa electoral d’Aliança Catalana i afirma: “El discurs més xenòfob no està en el programa, sinó en els comentaris i tuits d’Orriols.” Hi ha un doble discurs?
Hi ha un contrast, sí. El programa d’Aliança Catalana és neoliberal i conservador. De fet, es diferencia de la dreta liberal perquè proposa l’expulsió de tots els que no tenen permís de residència, ja sigui perquè han vingut sense papers o perquè els ha caducat i no han pogut renovar-lo. L’Orriols criminalitza tota la immigració. Ella diu: “Si venen a treballar i s’integren, cap problema.” Però més enllà que sigui difícil portar gent amb papers en molts moments, ella criminalitza tots els immigrants. Hi ha molts exemples de tuits destinats a atiar el foc, com ara un en què explica que la Policia Municipal ha detectat un home que dormia a la devesa i l’ha portat a la Policía Nacional perquè l’expulsés. Això ho pot fer perquè és alcaldessa i aquest marroquí que estava dormint anava cap a França o Amsterdam, on tenia el seu cosí. Però el criminalitza. O una altra piulada en què explica que està anant en tren de Ripoll cap al Parlament i diu que el paisatge que veu és esfereïdor. A dos quarts de set del matí no hi ha ningú que vagi de botellot. Si de cas van a treballar a una empresa càrnia o a cuidar gent gran; però ella els criminalitza a tots. O una altra piulada amb una foto en un CaixaBank en què es veuen tot de dones marroquines i posa que venen a pagar-nos les pensions, quan es tracta de temporeres de la collita de la maduixa a Huelva. O un altre tuit en què explica que la grua municipal ha immobilitzat 17 o 18 vehicles de ciutadans estrangers que tenien multes pendents i diu: “Voleu drets? Doncs també teniu obligacions. O tots moros o tots cristians.” A veure, em nego a creure que aquella setmana no hi hagués cap Bosch o cap Rius o cap López que no hagués estat multat. Què insinua? Que els Bosch, els Rius o els López són sancionats i en canvi els Mohammed no? I això és xenòfob, perquè assenyala la culpabilitat i la vinculada a un determinat col·lectiu. De fet, es tracta de la mateixa xenofòbia que des d’Els Intransigents abocava cap als “horribles” cognoms castellans o espanyols. Fa un canvi de xip i ara dirigeix el seu odi als immigrants, sobretot els marroquins
I a què respon aquest “canvi de xip” que explica?
En els articles ella posava Castella en minúscula. No posava Espanya. Però al final s’adona que té un espai. Amb tres o quatre persones com el seu marit, la regidora del PDeCAT Fina Guix o Margarita Cabello es decideixen a fer aquesta llista, i deixa de ficar-se amb els castellans. Fixa’t que a la seva llista té dos regidors importants amb cognoms castellans, l’Anna Flores Expósito i en Guillermo Barranqueras. I aquests són els seus pilars a Ripoll. Per tant, s’oblida d’aquests horribles cognoms castellans i es centra en els horribles cognoms marroquins o també llatinoamericans.
En el llibre es mostra molt crític amb la resta de partits i l’actitud que tenen amb Aliança Catalana...
El que no es pot fer és anar canviant de criteri. En el cas de Ripoll, primer es diu que es farà un govern d’unitat o un govern del PSC, Esquerra, amb el suport de la CUP. I la Manoli Vega diu que investirà i a última hora, després del tuit de la Laura Borràs, Junts es fa enrere. I en aquell moment el Turull va a casa de la Manoli Vega i li proposa investir la Chantal Pérez i quedar-se a l’oposició. I bum, no. Ara han fet el mateix. Hi ha la moció per als pressupostos, hi ha la moció de confiança, s’acorda fer una moció de censura amb Maria Soldevila de Junts d’alcaldessa i quatre dies abans, sigui per Puigdemont o per qui sigui, es fa marxa enrere. I surt el proper candidat dient que era un govern Frankenstein. A veure, a la Diputació Junts governa amb el PSC; i ho fa perquè era la suma que donava. No era un govern Frankenstein, era una opció que donava la meitat més un. La Sílvia Orriols hi ha sortit guanyant, amb la indecisió de la resta de partits. Fa tres mesos, ERC deia d’abstenir-se en els pressupostos de Ripoll i Junts de votar-hi a favor. Junts i ERC decideixen ni abstenir-se ni votar-hi a favor. Ens aboquen a la moció de confiança i quan estava tot fet es fan enrere. Això és el que no s’ha de fer.
I en el cas del Parlament?
La consellera Tània Verge es va equivocar molt, per exemple, quan va multar Sílvia Orriols amb 10.000 euros. Penso que el que fa és donar-li més protagonisme, tal com ja va passar en el seu moment amb l’Anglada a Vic. A més a més, el més probable és que l’Orriols guanyi el contenciós, amb la qual cosa encara en sortirà beneficiada, de tot plegat. De fet, la Sílvia Orriols ja havia aconseguit notorietat informativa gràcies a una denúncia que havia presentat contra ella el president de l’Associació Islàmica Annour per unes afirmacions que va fer arran d’una moció contra l’obertura d’una mesquita. Fins fa pocs anys, a Catalunya no hi havia ni ultradreta. Hi havia hagut l’Anglada, que no va aconseguir entrar al Parlament i que va quedar molt restringit a alguns municipis i que al final va acabar morint pel seu propi pes. Però ara hi ha aquest espai que han ocupat Vox i Aliança Catalana. També critico aquest doble discurs tant dels Comuns com d’ERC, que no feliciten per Nadal perquè som laics, però que en canvi ho fan amb el ramadà perquè som multiculturals. I això ha sigut un error brutal.
Precisament la propera fita electoral seran les municipals, molt probablement. Quin escenari cal preveure per a Aliança Catalana?
El darrer referent que tenim són les eleccions al Parlament. Hi ha molts municipis en els quals han tingut bastant suport. Hi ha una expansió territorial molt important i pot passar que a les properes eleccions aconsegueixin molts regidors. I a les eleccions catalanes, a les darreres passades, Orriols va prendre la decisió de no presentar-se per a Barcelona, com van fer el Puigdemont o la Laia Estrada, que eren diputats de Tarragona o Girona. El fet que ella no encapçalés la llista i que no aparegués a les butlletes probablement va influir en els resultats que es van produir al Parlament. Però ara sortirà en els debats, tindrà recursos per enviar les butlletes i també per fer més propaganda. Tinc molt clar que amb aquestes condicions i amb la seva presència contínua al Parlament, Aliança Catalana superarà els Comuns i la CUP a les properes eleccions catalanes.



dimarts, 25 de març del 2025

Xavier Rius Sant: "Aliança Catalana és com una secta perquè tothom obeeix Sílvia Orriols" Primera entrevista al diari Ara amb motiu del meu nou llibre "Aliança Catalana. Els nostrss ultres" editat amb Icaria que aquesta setmana serà a les llibreries

 Reprodueixo l'entrevista que el fa Xavi Tedó al diari Ara sobre el meu nou llibre.

Xavier Rius Sant: "Aliança Catalana és com una secta perquè tothom obeeix Sílvia Orriols"


 

BarcelonaEl periodista especialitzat en extrema dreta Xavier Rius Sant (Barcelona, 1959) analitza a Aliança Catalana: els nostres ultres (Icària Editorial) el sorgiment i creixement de la formació liderada per Sílvia Orriols, que ha passat per les JERC, Estat Català, el grup Intransigents i el Front Nacional de Catalunya fins a crear el seu propi partit.

Com definiria ideològicament Orriols?

— És una persona que primer va carregar contra la immigració castellana. En un dels articles que escriu com a membre dels Intransigents diu que "preferiria 10.000 vegades una Catalunya catalana dins la mediocre Espanya que una Catalunya castellana lliure". I ara carrega contra la immigració musulmana i aconsegueix seduir gent que no és independentista que comparteix que planti cara a la immigració. A molts d'ells no els agrada Vox pel tema de l'avortament.

Però comenta que Vox és el primer fill bastard del Procés, i Aliança, el segon. Per què?

— Vox va ser el primer fill no buscat del Procés per la seva defensa de la nació espanyola. I Aliança aconsegueix seduir l'electorat desencisat amb el Procés acusant els partits processistes d'enganyar-los perquè la gent es va creure que seríem independents en dos anys.

Sense el desengany amb el Procés i sense els atemptats del 2017, Aliança no hauria entrat a les institucions?

— No hauria passat de ser una nova Plataforma per Catalunya d'àmbit municipal però de caràcter independentista. Aliança beu de la conspiració dels atemptats, del rebuig a la immigració i de la paràlisi del Procés. Si no fos alcaldessa, els mitjans no s'haurien fet ressò de les seves polítiques i no hauria entrat al Parlament.

Orriols és xenòfoba, diu, pels seus comentaris a les xarxes més que per les seves polítiques.

— No és ser racista dir que els mutireincidents han de ser expulsats, però sí penjar una foto d'unes temporeres musulmanes a Andalusia, en un caixer traient diners, ironitzant que ens venen a pagar les pensions, o de passatgers de Rodalies denunciant que "el paisatge humà és esfereïdor" perquè són d'origen divers. Sempre repeteix que per cada immigrant que ve a treballar n'hi ha deu o cent que venen a delinquir o a viure dels subsidis.

Per què 8TV va promocionar Sílvia Orriols?

— Sílvia Orriols multiplicava l'audiència, i amb Pilar Rahola, que hi era col·laboradora, hi té una bona relació. Rahola i Antoni Castellà [vicepresident de Junts] es van fer una foto amb Sílvia Orriols al plató de 8TV. Una foto que no s'haurien fet mai amb Josep Anglada o Ignacio Garriga.

Quin paper juga Rahola en l'ascens de Sílvia Orriols?

— Va trucar a Carles Puigdemont per desaconsellar-li que fessin fora Sílvia Orriols amb la moció de censura. El problema, però, venia d'abans. Si Joaquim Colomer hagués estat el candidat de Junts a Ripoll i no hagués fet un partit nou les passades eleccions municipals, Aliança no hauria guanyat amb tant de marge. Però molts ripollesos no van veure Manoli Vega, que seria finalment la cap de llista, com una de les seves sinó com una nova rica, i no li van donar suport.

Sílvia Orriols deia que no duplicaria càrrecs, però van fer un congrés per reformar els estatuts i permetre que pogués ser diputada.

— Quan Orriols deixa el Front Nacional, diu que vol fer un projecte per salvar Catalunya, i no ho podia fer des de Ripoll. Desprèn humilitat, però alhora arrogància. Ella sempre destaca que va néixer un 9 d'octubre, el dia que els catalans van fer fora els sarraïns del País Valencià. Quan va entrar al Parlament va fer un tuit on es veia la foto del sepulcre de Guifré el Pilós, i hi deia "Aquí va començar tot". Ella s'ho creu. I, a més a més, com que els altres ho fan tan malament, l'hi posen tot a favor.

Hi ha un hiperlideratge de Sílvia Orriols a Aliança?

— David Subirana, la seva exparella, era el seu puntal fins a la seva recent separació. Qui l'ajuda ara són els assessors al Parlament, Jordi Coma, ex número 2 a la llista per Girona, i Oriol Gès, secretari d'organització del partit. Però Aliança funciona com una secta. Tot gira al voltant d'ella. Tothom obeeix la líder perquè ella a Aliança ho és tot. L'exemple més clar és l'homenatge que es va fer a les víctimes de l'atemptat del 17-A el 18 d'agost a Ripoll.

Què va passar?

— L'Ajuntament va convidar la Guàrdia Civil i la Policia Nacional a l'acte i Sílvia Orriols va donar l'ordre als seus regidors d'aplaudir-los quan fessin l'ofrena al monument, malgrat que al mateix temps el seu partit manté viva la teoria conspiranoica del CNI en els atemptats. Molta gent no ho va entendre, perquè una cosa és no xiular-los, però l'altra és aplaudir-los, cosa que no van fer altres alcaldes o veïns. Ella pren les decisions. Totes.








dilluns, 17 de febrer del 2025

Debat al Matí de Catalunya Ràdio sobre la probable moció de censura a Sílvia Orriols a Ripoll amb Ricard Ustrell, Laia Claret, Arnau Urgell, Carme Bruguerola i Xavier Rius Sant

 





Programa especial d'"El Matí de Catalunya Ràdio" des de Ripoll, una setmana abans que s'acabi el termini perquè l'oposició pacti una moció de censura. Ho analitzem amb la Laia Claret, l'Arnau Urgell, la Carme Brugarola i el Xavier Rius Sant. Comentem l'entrevista a Sílvia Orriols, què pot passar els pròxims dies i com s'ha arribat fins aquí.


Clica per escoltar el programa.

dilluns, 27 de gener del 2025

MOCIÓ DE CENSURA AMB MIRADA LLARGA. Analitzo a El 9 Nou la possible moció de censura a Sílvia Orriols. Si els partits, no actuen pensant a llarg termini, evitant personalismes estratègics i donant la imatge de ser un govern de coalició dividit, Orriols sortirà guanyant

 


Moció de censura amb mirada llarga

Xavier Rius Sant, El 9 Nou dilluns 27 de gener de 2025

Després de perdre Sílvia Orriols la qüestió de confiança l’oposició té 30 dies per presentar una moció de censura proposant un alcalde o alcaldessa alternatiu. Des de l'endemà del seu nomenament com alcaldessa el 17 de juny de 2023 l’oposició podia presentar-la i, de fet, en diversos moments hi han hagut converses en les que no es va arribar a l’acord sobre com o si era el moment oportú. Però la situació ara és una altra ja que la Llei Orgànica de Règim Electoral estableix un mecanismediferent al dels parlaments autonòmics i  al del Congrés per tal de garantir la governabilitat dels ajuntaments i la seva continuïtat. 

Si a un alcalde li tomben els pressupostos no pot convocar eleccions i fer que la gent torni a parlar. Pot prorrogar els anterior com va fer fa un any Orriols o pot sotmetre’s a una qüestió de confiança lligada a una moció de censura que si no prospera, fa que els pressupostos quedin aprovats i l’alcalde convalidat. Un mecanisme quevan fer Xavier Trias, Ada Colau i Jaume Collboni, els quals perdien la qüestió de confiança però en no ser capaços l’oposició de pactar després un candidat de consens, l’alcalde continuava i amb els pressupostos aprovats. A Barcelona era improbable que la CUP i Ciudadanos, i després amb Vox, juntament  amb Esquerra i un altre partit es posessin d’acord. Però a Ripoll ja van estar a punt de posar-se d’acord el juny de 2023 els grups que formen la majoria absoluta: Junts, ERC, PSC i la CUP. I com els regidors només poden presentar una moció de censura en els quatre anys delegislatura, ara si aquesta s’acorda serà per anar fins al final.

En el llibre “Aliança Catalana, els nostres ultres” que publicaré al mes de març, faig un seguiment detallat de les negociacions, acords i desacords que es va donar entre Junts, ERC, PSC i la CUP entre el 28 de maig i 17 dejuny de 2023. Parlant amb tots els implicats recullo trobades, trucades, whatsapps, reunions, vingudes a Ripoll de dirigents dels diferents partits, inclòs Jordi Turull, negociacions on es posa sobre la taula també el govern del Consell Comarcal, trobades a la Cooperativa, dinars al restaurant Canaules, brindis interruptus,cafès fins les cinc de la tarda als que s’incorporaran alguns que no eren al dinar, i més trucades i whastapps d’última hora. I redactant el que va passar aquelles intenses tres setmanes he tingut la sensació de fer el guió d’una d’aquelles pel·lícules en que una seqüencia temporal d’uns pocs dies es mostra a l’espectador quatre vegades en les que els llocs i les hores són les mateixes, però els fets o els perquès difereixen substancialment en les versions dels quatre protagonistes. I una de les poques certeses a les que arribo és que per al menys dos dels grups implicats, es va fer servir la CUP com excusa per no posar-se d’acord. Junts no volia que la CUP fos al govern, però tampoc que hi donés suport quedant-se a l’oposició ja que creia que acabaria imposant condicions programàtiques que podien espantar a alguns empresaris o al sector immobiliari i de l’Hosteleria. I al menys un altre partit, es va negar a arribar a l’acord si la CUP no entrava al govern. Tinc clar que qui va posarmés obstaclesi canvis de postura per arribar a l’acord va ser Junts que el 29 demaig,després de la patacada debaixar de vuit a tres regidors, va anunciar que no demanaria l’alcaldia però donaria suport a un govern format pels altres grups per evitar que Orriols fos l’alcaldessa. I després va canviar de parer, postulant-se Manoli Vega en el ple del 17 de juny com a alcaldable. També tinc clar que la CUP en no voler ser un obstacle, acceptava si no la volien al govern, donar suport a un tripartit de Junts, ERC i el PSC, quedant-se a l’oposició. I va passar que, com ningú va aconseguir la majoria absoluta de regidors del plenari, es va nomenar alcalde en minoria a Orriols, com a cap de llista més votada en dia de les eleccions.

Dies després d’arribar a la batllia, Sílvia Orriols va dir en una entrevista publicada al 9 Nou que no faria com altres alcaldes com Eudald Casadesúso Jordi Munell, de ser a la vegada batlle i diputat, ja que no era compatible dirigir l’ajuntament i marxar molts matins cap a Barcelona. I tot i això Orriols va presentar-se a les eleccions i va obtenir l’escó. Però a diferencia de Munell i Casadesús que eren un diputat més del primer o segon grup dela cambra i no passava res si no s’adscrivien a gaires comissions o faltaven a alguns plens, Orriols i l’altra diputada no tenen el do dela ubiqüitat i sovint la seva cadira queda buida.

Penso que ara tant si es presenta la moció de censura i perd l’alcaldia, com si no es presenta, Orriols podria sortir reforçada. Si es presenta ella podrà victimitzar-se i en el cas que el govern que es formi mostri discrepàncies entre els seus membres, aconseguir l’efecte Albiol que,després de ser desallotjat del’alcaldia tornava a guanyar les eleccions amb més vots. I de moment podriadedicar més temps al Parlament i l’expansió del partit.Per això és primordial que l’acord es faci amb mirada llarga deixant de banda personalismes i diferències.I si els partits d’oposició no es posen d’acord i ella queda legitimada com alcadessa, podrà erigir-se com a victoriosa front la casta, i amb el pressupostos aprovats, aplicar el seu programa. Però sobretot mostrar-se com una persona que potser per creures predestinada a salvar Catalunya, ningú no la pot abatre.

Xavier Rius Sant, periodista.

Llegir al 9 Nou



dijous, 23 de juny del 2022

VOX y ¿Por qué los fascistas están fascinados por la serie Peaky Blinders? Jordi Garrigós lo analiza en un artículo en el ARA en el que recoge mis opiniones

               

   

                                                        Tuit de Macarena Olona con Jacobo Gonzalez Robatto

Artículo de Jordi Garrigós en el diario ARA con mi opinión, ¿Por qué los fascistas están fascinados por 'Peaky Blinders'?

 Leer el artículo de Jordi Garrigós en castellano, en el diario Ara, lunes 20 de junio de 2022

Llegir l'article de Jordi Garrigós en català, al diari ARA del dilluns 20 de juliol de 2022 

Este enero, en plena campaña electoral por las elecciones de Castilla y León, una serie de televisión saltó a la palestra de manera involuntaria e inesperada. El motivo: se habían viralizado unas imágenes de varios líderes de Vox, entre los cuales su secretario general, Santiago Abascal, con una estética similar a la de sus protagonistas. La ficción era, por supuesto, Peaky Blinders, uno de los productos audiovisuales más exitosos de la última década. Para los que todavía no la hayan visto, la historia resigue las peripecias delictivas de una familia mafiosa de Birmingham de principios del siglo XX. Estrenada en 2013, justo la semana pasada Netflix añadió a su plataforma estatal la sexta y última temporada de la producción.

Toneladas de masculinidad, boina en la cabeza, tirantes bien apretados al cuerpo y miradas desafiantes. Aquella instantánea de los líderes de la ultraderecha española era tan parecida a la de los delincuentes de Peaky Blinders que incluso el candidato de Ciudadanos expresó su sorpresa por que un partido que pretendía gobernar la comunidad adoptara alegremente la estética de un gang mafioso, aunque fuera de ficción. Como no podía ser de ninguna otra forma, la siempre polémica Macarena Olona, candidata de Vox a la Junta de Andalucía, reaccionó a las críticas comparando, con orgullo, una imagen de la serie con la de sus compañeros de partido.

 Obviamente, Peaky Blinders no es una ficción fascista per se, sino una serie de éxito transversal en todo el mundo que, además de estar protagonizada por una familia de etnia gitana, en su quinta temporada se enfrentaba a un político de ultraderecha, Oswald Mosley. Pero indiscutiblemente reúne ciertas características que la han convertido en un espejo para una parte de la ultraderecha, que ha adoptado la estética y la ha convertido en uno de sus referentes.

 Violencia extrema, masculinidad tóxica, códigos de honor, delincuencia, vida a los márgenes y hasta cierto punto ideología antisistema. Son características magnéticas para el movimiento ultra, del mismo modo que pasó con The Sopranos a principios de siglo. Solo hay que recordar aquel infausto equipo formado por skinheads nazis, miembros de los Boixos Nois, que atemorizaron los campos de fútbol de medio Catalunya a base de palizas e intimidaciones. El club se llamaba Bada Bing, como el local de striptease que regentaba Tony Soprano. No era casualidad: eran fans de la serie, del mismo modo que posiblemente ahora lo son de Peaky Blinders. Siguiendo esta tendencia, las redes sociales están repletas de montajes y tatuajes con imágenes de la serie colgadas por personas vinculadas a los movimientos fascistas.

Para entender esta fascinación, hay que observar los diversos paralelismos que existen entre gangs como el de Peaky Blinders o la familia Soprano y el fascismo: "Siguen modelos muy admirados por los ultras, que buscan su identidad en grupos con un liderazgo fuerte y que consiguen cambios de forma violenta y sin pedir perdón", explica Xavier Rius Sant, periodista especializado en la extrema derecha que acaba de publicar Els ultres son aquí (Pòrtic). De hecho, este tipo de autoridad, casi mesiánica, de personas incuestionables que ejercen caudillos como Tommy Shelby, el protagonista de Peaky Blinders brillantemente interpretado por Cillian Murphy, podría ser comparable a la de Vox, ahora que el partido ha suprimido cualquier tipo de sistema democrático que pueda cuestionar su secretario general: "Con los últimos cambios de estatutos es imposible revocar el liderazgo de Abascal, incluso presentar candidaturas alternativas. De aquí a que estos personajes que no ha escogido nadie, pero que dirigen la masa, sean sus referentes", apunta Rius Sant.

La fascinación por la violencia y el crimen organizado no es, ni mucho menos, monopolio de la ultraderecha. Hoy en día han mutado a iconos pop personajes de ficción tan relacionados con la sangre y el hígado como Tony Montana (protagonista de Scarface, de Brian De Palma) o Gennaro Savastano (Gomorra) o incluso reales, como es el caso de Chapo Guzmán o de Pablo Escobar. A estos narcotraficantes las series los han puesto sorprendentemente de moda, a pesar de ser personas responsables de centenares de asesinatos. "Para algunas personas son vistos como una especie de Robin Hood modernos, queridos por el pueblo y al margen de las grandes corporaciones", explica Rius Sant. El fandom ha llegado a tal punto que es difícil no encontrarse una camiseta estampada con su cara en una tienda de souvenirs cualquiera de Barcelona.

Como conclusión: si eres fascista probablemente te gustará Peaky Blinders, pero para que te guste Peaky Blinders no tienes que ser fascista por fuerza. Porque aunque su narrativa nos acerque a personajes extremos, Peaky Blinders solo es una serie de ficción y no una película de propaganda, al estilo de las de Leni Riefenstahl o de José Luis Sáenz de Heredia. Sobre los ingredientes que para él tendría una ficción pensada exclusivamente para militantes de ultraderecha, el experto Xavier Rius Sant apunta a argumentos que "deslegitimen los organismos democráticos corruptos, tengan liderazgos erigidos en mesías y cambios conseguidos a base de acciones violentas". Aquí tenemos la fórmula perfecta para triunfar entre los ultras de hoy.



Per què els feixistes estan fascinats per 'Peaky Blinders'?

Violència extrema, masculinitat tòxica, codis d'honor, delinqüència, vida als marges, ideologia antisistema…

 
 
 Aquest gener, en plena campanya electoral a les eleccions de Castella i Lleó, una sèrie de televisió va saltar a la palestra de manera involuntària i inesperada. El motiu: s'havien viralitzat unes imatges de diversos líders de Vox, entre els quals el seu secretari general, Santiago Abascal, amb una estètica similar a la dels seus protagonistes. La ficció era, esclar, Peaky Blinders, un dels productes audiovisuals més exitosos de l'última dècada. Per als qui encara no l'hagin vist, la història ressegueix les peripècies delictives d'una família mafiosa de Birmingham de principis del segle XX. Estrenada el 2013, tot just la setmana passada Netflix va afegir a la seva plataforma estatal la sisena i última temporada de la producció.

Tones de masculinitat, boina tapant la closca, tirants ben estrets al cos i mirades desafiants. Aquella instantània dels líders de la ultradreta espanyola era tan semblant a la dels delinqüents de Peaky Blinders que fins i tot el candidat de Ciutadans va expressar la seva sorpresa perquè un partit que pretenia governar la comunitat adoptés alegrement l'estètica d'un gang mafiós, encara que fos de ficció. Com no podia ser de cap altra manera, la sempre polèmica Macarena Olona, candidata de Vox a la Junta d'Andalusia, va reaccionar a les crítiques comparant, amb orgull, una imatge de la sèrie amb la dels seus companys de partit.

El senador Jacobo González Robato, con estética Peaky Blinders junto a Gallardo y Abascal. Arriba tuit de Macarena Olona con González Robato

 Òbviament, Peaky Blinders no és una ficció feixista per se, sinó una sèrie d'èxit transversal a tot el món que, a més d'estar protagonitzada per una família d'ètnia gitana, en la seva cinquena temporada s'enfrontava a un polític d'ultradreta, Oswald Mosley. Però indiscutiblement reuneix certes característiques que l'han convertit en un mirall per a una part de la ultradreta, que n'ha adoptat l'estètica i l'ha convertit en un dels seus referents.

 Violencia extrema, masculinidad tóxica, códigos de honor, delincuencia, vida a los márgenes y hasta cierto punto ideología antisistema. Son características magnéticas para el movimiento ultra, del mismo modo que pasó con The Sopranos a principios de siglo. Solo hay que recordar aquel infausto equipo formado por skinheads nazis, miembros de los Boixos Nois, que atemorizaron los campos de fútbol de medio Catalunya a base de palizas e intimidaciones. El club se llamaba Bada Bing, como el local de striptease que regentaba Tony Soprano. No era casualidad: eran fans de la serie, del mismo modo que posiblemente ahora lo son de Peaky Blinders. Siguiendo esta tendencia, las redes sociales están repletas de montajes y tatuajes con imágenes de la serie colgadas por personas vinculadas a los movimientos fascistas.

Para entender esta fascinación, hay que observar los diversos paralelismos que existen entre gangs como el de Peaky Blinders o la familia Soprano y el fascismo: "Siguen modelos muy admirados por los ultras, que buscan su identidad en grupos con un liderazgo fuerte y que consiguen cambios de forma violenta y sin pedir perdón", explica Xavier Rius Sant, periodista especializado en la extrema derecha que acaba de publicar Els ultres son aquí (Pòrtic). De hecho, este tipo de autoridad, casi mesiánica, de personas incuestionables que ejercen caudillos como Tommy Shelby, el protagonista de Peaky Blinders brillantemente interpretado por Cillian Murphy, podría ser comparable a la de Vox, ahora que el partido ha suprimido cualquier tipo de sistema democrático que pueda cuestionar su secretario general: "Con los últimos cambios de estatutos es imposible revocar el liderazgo de Abascal, incluso presentar candidaturas alternativas. De aquí a que estos personajes que no ha escogido nadie, pero que dirigen la masa, sean sus referentes", apunta Rius Sant.

 La fascinación por la violencia y el crimen organizado no es, ni mucho menos, monopolio de la ultraderecha. Hoy en día han mutado a iconos pop personajes de ficción tan relacionados con la sangre y el hígado como Tony Montana (protagonista de Scarface, de Brian De Palma) o Gennaro Savastano (Gomorra) o incluso reales, como es el caso de Chapo Guzmán o de Pablo Escobar. A estos narcotraficantes las series los han puesto sorprendentemente de moda, a pesar de ser personas responsables de centenares de asesinatos. "Para algunas personas son vistos como una especie de Robin Hood modernos, queridos por el pueblo y al margen de las grandes corporaciones", explica Rius Sant. El fandom ha llegado a tal punto que es difícil no encontrarse una camiseta estampada con su cara en una tienda de souvenirs cualquiera de Barcelona.

Como conclusión: si eres fascista probablemente te gustará Peaky Blinders, pero para que te guste Peaky Blinders no tienes que ser fascista por fuerza. Porque aunque su narrativa nos acerque a personajes extremos, Peaky Blinders solo es una serie de ficción y no una película de propaganda, al estilo de las de Leni Riefenstahl o de José Luis Sáenz de Heredia. Sobre los ingredientes que para él tendría una ficción pensada exclusivamente para militantes de ultraderecha, el experto Xavier Rius Sant apunta a argumentos que "deslegitimen los organismos democráticos corruptos, tengan liderazgos erigidos en mesías y cambios conseguidos a base de acciones violentas". Aquí tenemos la fórmula perfecta para triunfar entre los ultras de hoy.

 


 

dimecres, 6 de maig del 2020

L'Ana Alba, que va trobar el su lloc a Sarajevo i Jerusalem, cruïlles de civilitzacions, rodejades de checkpoints


 
(Foto del seu facebook)

Vaig conèixer l’Ana Alba a primers de juliol de 1997 a Sarajevo, a la seu de l’oficina de l’Ambaixada de la Democràcia Local del Consell d’Europa (ADL), que era el nom i cobertura legal internacional que tenia l’oficina de Districte-11-Barcelona a Sarajevo.  Barcelona tenia 10 districtes, i quan Pasqual Maragall va decidir que la capital catalana lideraria tot un esforç públic i privat de reconstrucció de la ciutat olímpica germana, va crear el 1996, un any després de la fi de la guerra de Bòsnia, dins l’organigrama administratiu de l’Ajuntament un nou districte, el Districte 11. Districte que tindria com a gerent al tècnic  municipal, Manel Vila, i al periodista de TV3, Carles Bosch, com a director de l’oficina i dels projectes allà a Sarajevo. Oficina que s’obriria al carrer Valtera Perica de la capital Bòsnia, a pocs metres de la Presidència i d’on acabava el barri històric, la Basharsha. 
A la Basharsha hi ha en un radi de menys de quatre-cents metres la Gran Mesquita, la Catedral catòlica, la Catedral ortodoxa –que va estar oberta i va ser respectada tota la guerra-, i la Sinagoga jueva.  Les quatre grans catedrals de les quatre religions de les que parlava el premi Nobel de literatura, Ivo Andric, molt a prop les unes de les altres.

El març de 1997, Bosch va tornar al periodisme, i el també periodista català, l’Eric Hauck, que havia cobert la guerra pel diari Avui amb el malograt Jordi Pujol Puente, seria nomenat director de l’ADL-Districte 11 a Bòsnia. I cap el mes de juny de 1997 arriba a Sarajevo una noia jove i menuda de 25 anys, l’Ana Alba, que feia poc havia acabat la carrera de periodisme i un parell d'anys abans ja havia treballat de voluntària en un camp de refugiats a Croàcia. I a Sarajevo més a més de col·laborar amb l'ADL, començarà a treballar per l’OSCE o Organització de Seguretat i Cooperació a  Europa, amb la missió d’acompanyar cada matí a un treballador o funcionari bosnià a la localitat de Pale, estació d’esquí de les olimpíades de 1984, capital de la zona serbobòsnia, on governava el criminal de guerra Radovan Karadzic i els seus seguidors que, teòricament acceptaven els acords de pau de Dayton que es començaven a implementar. I la presència d’aquella noia catalana acompanyant a l’empleat bosnià, era una garantia per la seguretat d’aquest i que no fos tirotejat, detingut, segrestat o tingués un desgraciat accident a la carretera de corbes sinuoses. 





I així la jove Ana cada dia feia d’anada i tornada els quinze quilòmetres de carretera que pujava l’antiga estació d’esquí i creuava el checkpoint de les tropes de l’OTAN, darrera del que hi havia els policies i els soldats de la República Sèrbia de Bòsnia. I ja a Pale acompanyava a aquell bosnià a fer les gestions burocràtiques a la zona sèrbia o s’asseia en una terrassa d’un bar prendre un cafè turc o una cervesa sèrbia mentre l’esperava, tot observant o xerrant amb aquells que se li acostaven.

Poc després ella va començar a fer col·laboracions periodístiques per l’AVUI sobre els Balcans. I durant alguns anys ella i jo vam fer articles primer sobre Bòsnia i també sobre Kosovo per l’Avui, sense trepitjar-nos l’un a l’altra. I no recordo en quin moment exacte, potser a l’any 2000,  ella va entrar a la plantilla fixa de la secció d’Internacional de l’Avui on li posaren el sobrenom d'Albic, acabat amb "ic", com la majoria de cognoms de l'antigua Iugoslàvia. Llavors jo era un freelance que oferia articles d’informació amb o sense fotos, i també articles d’anàlisi sobre els Balcans, el Sàhara i altres conflictes. I ella sovint era qui, ja com a redactora, me’ls editava a la redacció del carrer Consell de Cent. Altres articles me’ls editava el sots cap de Món, el David Caminada, mort en absurdes circumstàncies a Barcelona fa cinc mesos.

Quan ella va plegar de l’AVUI va continuar treballant de freelance seguint molt els conflictes d’Iraq i Palestina. I des de fa 9 anys treballava com a freelance amb regularitat  pel Periódico, l'agència russa Sputnik i últimament la cadena SER. I es va establir a Jerusalem, ciutat rodejada com el Sarajevo dels anys noranta de checkpoints, i que té també molt a prop unes de les altres la Mesquita d’Al Aqsa i la cúpula de la Roca amb la pedra d’Abraham-Ibrahim, les catedrals de totes les corrents dels cristianisme, el Mur de les Lamentacions dels jueus i les sinagogues. 

I va trobar a Jerusalem, els territoris palestins i Gaza, amb els seus murs i checkpoints la seva casa. I per la seva brillant tasca periodística va quedar finalista fa un any el Premi Cirilo Rodríguez, el més important de la premsa espanyola per periodistes especialitzats en cobertures internacionals i acabava de guanyar el XIII Premi Julio Anguita Parrado, que no va poder recollir en persona. Com tampoc no ha pogut veure estrenat projecte que estava fent amb la Beatriz Lecumberri, Condemades a Gaza, sobre les dones que com ella patien càncer, i no poden rebre tractament mèdic pel bloqueig israelià.

A la dividida  Bòsnia i a Palestina i Israel va trobar el seu lloc. I és que hi ha persones, com l’Ana Alba, que amb una sensibilitat especial per descriure el què passa a llocs com Jerusalem o Sarajevo, on dialoguen o lluiten civilitzacions i concepcions de la vida, llocs plens de murs i checkpoints que et fan passar cada dia a l'altra banda, hi troben casa seva i el seu lloc al món. Descansi en pau.

Publico aquest article a Comunicació 21
i també a Exterior.cat 



Emotiu comiat del periodista bosnià, Senad Hadžifejzović a Ana Alba, en bosnià, castellà i català, actualizat amb subtítols en català