Xavier Rius, periodista. El Periódico 5 de desembre de 2013
Malgrat que sembla que aviat coneixerem la pregunta i la data en què el Govern català desitja fer la consulta sobre la independència, el que no han explicat ni la Generalitat, ni ERC ni l'Assemblea Nacional Catalana és com continuarà el procés quan Mariano Rajoy prohibeixi la seva celebració o impugni la llei de consultes, ni què es farà l'endemà d'unes hipotètiques eleccions plebiscitàries, que crec que CiU no convocarà perquè sap que les perdria. He llegit amb gran interès diversos llibres publicats fa un any que argumentaven jurídicament i políticament la viabilitat del procés cap a la independència, entre ells el de Joan Ridao, i vaig quedar decebut per l'omissió del preu que hauríem d'assumir per aconseguir una ruptura no pactada amb Espanya.
LA QÜESTIÓ no és que Catalunya hagi arribat a un punt en què la consulta és la millor opció per encarar el futur -que és el que penso-, i que aquesta consulta, si hi hagués voluntat política, encaixés amb la Constitució; ni que Catalunya fos sostenible econòmicament fora d'Espanya. La qüestió que ni CiU ni ERC responen és: ¿què farem després que la Moncloa o el Congrés impedeixin que parlin les urnes? I en el cas que hi hagués comicis plebiscitaris, ¿què farem si les forces independentistes obtenen la majoria i Madrid es nega a negociar la transició i el repartiment d'actius i passius financers? El que van fer Macià i Companys el 14 d'abril de 1931 i el 6 d'octubre de 1934, respectivament, va ser proclamar, emetre per Ràdio Barcelona i enviar la guàrdia d'assalt a controlar aquesta emissora i Telefónica, mentre s'esperava la trucada favorable o desfavorable del capità general i de qui ocupava el poder a Madrid. La qüestió no és que Rajoy optés per empresonar Junqueras i Mas com es va fer amb Companys, que seria poc intel·ligent, sinó que ignorés la declaració d'independència. La pregunta és fins on estem disposats a emprendre una desobediència civil i econòmica, i assumir el preu que comportaria.
En alguns d'aquests llibres, i en documents del Consell Assessor per la Transició Nacional que mostren la independència com una cosa fàcilment assequible, es fan analogies amb els casos d'Eslovàquia -els txecs van respondre que estaven encantats que se separessin- i els de les repúbliques soviètiques, on les lleis ho permetien i es va fer mentre l'URSS agonitzava. Però no pertanyem a un imperi que s'ensorra, ni tenim un soci que vulgui divorciar-se, ni Rajoy és David Cameron. Es defensa la viabilitat de la declaració unilateral a partir de la sentència del Tribunal Internacional de Justícia que no va considerar il·legal la independència de Kosovo, i s'acostuma a al·ludir al paper d'arbitratge de la Unió Europea en el cas de Montenegro. Però un servidor, que va viure in situ el procés de desconnexió de Kosovo i Montenegro de Sèrbia, rellegint les analogies que s'han fet amb aquests territoris té la sensació que s'han escrit amb una notable ignorància del que va passar.
Quan dic que es desconeix què va passar a Kosovo no em refereixo solament a l'olor dels cadàvers i els pobles arrasats, que són part del procés. Em refereixo al context. Montenegro, sent el 1999 membre de la Federació Iugoslava, va acollir milers de desertors serbis que es van negar a lluitar a Kosovo, sense que l'Exèrcit federal hi pogués fer res. Mentre s'exigia visat per entrar a la República Federal Iugoslava, els montenegrins deixaven entrar a qui fos com a turista. És a dir, mentre Iugoslàvia es dessagnava, i sense trencar oficialment amb Belgrad, Montenegro s'havia convertit en una entitat que només aplicava les lleis federals que li convenien. Respecte de Kosovo, davant la impossibilitat d'arribar a un acord amb Belgrad i pel veto rus, l'ONU i l'OTAN -que administraven des del 1999 un territori gairebé sense vinculació amb Sèrbia- van permetre que el Parlament kosovar proclamés la independència. Amb posterioritat, el Tribunal Internacional de Justícia va considerar que això no vulnerava el dret internacional. Malgrat això, i per l'oposició de Rússia i Sèrbia, Kosovo no és membre de l'ONU.
DESPRÉS dels viatges d'Artur Mas a Israel i l'Índia, el mateix president ha fet analogies de la tenacitat dels catalans amb la dels que van crear Israel i amb Gandhi, que va aconseguir la independència de l'Índia. Però els dos casos van tenir grans costos humans i econòmics. Si Rajoy no accepta negociar, i com que és evident que el secessionisme no agafarà les armes, ¿encapçalarà Mas un moviment de desobediència civil com va fer Gandhi? L'únic que ha dit alguna cosa és Junqueras a l'insinuar una aturada de l'economia durant una setmana, i va ser desautoritzat.
Llegir-lo a El Periódico en català
Leerlo en castellano en El Periódico
Malgrat que sembla que aviat coneixerem la pregunta i la data en què el Govern català desitja fer la consulta sobre la independència, el que no han explicat ni la Generalitat, ni ERC ni l'Assemblea Nacional Catalana és com continuarà el procés quan Mariano Rajoy prohibeixi la seva celebració o impugni la llei de consultes, ni què es farà l'endemà d'unes hipotètiques eleccions plebiscitàries, que crec que CiU no convocarà perquè sap que les perdria. He llegit amb gran interès diversos llibres publicats fa un any que argumentaven jurídicament i políticament la viabilitat del procés cap a la independència, entre ells el de Joan Ridao, i vaig quedar decebut per l'omissió del preu que hauríem d'assumir per aconseguir una ruptura no pactada amb Espanya.
LA QÜESTIÓ no és que Catalunya hagi arribat a un punt en què la consulta és la millor opció per encarar el futur -que és el que penso-, i que aquesta consulta, si hi hagués voluntat política, encaixés amb la Constitució; ni que Catalunya fos sostenible econòmicament fora d'Espanya. La qüestió que ni CiU ni ERC responen és: ¿què farem després que la Moncloa o el Congrés impedeixin que parlin les urnes? I en el cas que hi hagués comicis plebiscitaris, ¿què farem si les forces independentistes obtenen la majoria i Madrid es nega a negociar la transició i el repartiment d'actius i passius financers? El que van fer Macià i Companys el 14 d'abril de 1931 i el 6 d'octubre de 1934, respectivament, va ser proclamar, emetre per Ràdio Barcelona i enviar la guàrdia d'assalt a controlar aquesta emissora i Telefónica, mentre s'esperava la trucada favorable o desfavorable del capità general i de qui ocupava el poder a Madrid. La qüestió no és que Rajoy optés per empresonar Junqueras i Mas com es va fer amb Companys, que seria poc intel·ligent, sinó que ignorés la declaració d'independència. La pregunta és fins on estem disposats a emprendre una desobediència civil i econòmica, i assumir el preu que comportaria.
En alguns d'aquests llibres, i en documents del Consell Assessor per la Transició Nacional que mostren la independència com una cosa fàcilment assequible, es fan analogies amb els casos d'Eslovàquia -els txecs van respondre que estaven encantats que se separessin- i els de les repúbliques soviètiques, on les lleis ho permetien i es va fer mentre l'URSS agonitzava. Però no pertanyem a un imperi que s'ensorra, ni tenim un soci que vulgui divorciar-se, ni Rajoy és David Cameron. Es defensa la viabilitat de la declaració unilateral a partir de la sentència del Tribunal Internacional de Justícia que no va considerar il·legal la independència de Kosovo, i s'acostuma a al·ludir al paper d'arbitratge de la Unió Europea en el cas de Montenegro. Però un servidor, que va viure in situ el procés de desconnexió de Kosovo i Montenegro de Sèrbia, rellegint les analogies que s'han fet amb aquests territoris té la sensació que s'han escrit amb una notable ignorància del que va passar.
Quan dic que es desconeix què va passar a Kosovo no em refereixo solament a l'olor dels cadàvers i els pobles arrasats, que són part del procés. Em refereixo al context. Montenegro, sent el 1999 membre de la Federació Iugoslava, va acollir milers de desertors serbis que es van negar a lluitar a Kosovo, sense que l'Exèrcit federal hi pogués fer res. Mentre s'exigia visat per entrar a la República Federal Iugoslava, els montenegrins deixaven entrar a qui fos com a turista. És a dir, mentre Iugoslàvia es dessagnava, i sense trencar oficialment amb Belgrad, Montenegro s'havia convertit en una entitat que només aplicava les lleis federals que li convenien. Respecte de Kosovo, davant la impossibilitat d'arribar a un acord amb Belgrad i pel veto rus, l'ONU i l'OTAN -que administraven des del 1999 un territori gairebé sense vinculació amb Sèrbia- van permetre que el Parlament kosovar proclamés la independència. Amb posterioritat, el Tribunal Internacional de Justícia va considerar que això no vulnerava el dret internacional. Malgrat això, i per l'oposició de Rússia i Sèrbia, Kosovo no és membre de l'ONU.
DESPRÉS dels viatges d'Artur Mas a Israel i l'Índia, el mateix president ha fet analogies de la tenacitat dels catalans amb la dels que van crear Israel i amb Gandhi, que va aconseguir la independència de l'Índia. Però els dos casos van tenir grans costos humans i econòmics. Si Rajoy no accepta negociar, i com que és evident que el secessionisme no agafarà les armes, ¿encapçalarà Mas un moviment de desobediència civil com va fer Gandhi? L'únic que ha dit alguna cosa és Junqueras a l'insinuar una aturada de l'economia durant una setmana, i va ser desautoritzat.
Llegir-lo a El Periódico en català
Leerlo en castellano en El Periódico
