La conversió de la
consulta del 9N en un procés
participatiu a causa de la seva suspensió per part del Tribunal Constitucional, va motivar que alguns grups polítics
i la mateixa
Assemblea Nacional Catalana plantegessin
respondre a la suspensió amb
la desobediència civil. I amb l'escenari actual
d'unes possibles eleccions
plebiscitàries i una
Declaració Unilateral d'Independència
també es torna a
proposar la desobediència quan el
Govern central no vulgui negociar.
Però no sembla que
algunes de les forces polítiques o socials
que asseguraven que es votaria sí o sí malgrat
la impugnació de la consulta,
estiguin fent autocrítica dels errors d'anàlisi sobre les
forces i lligams
legals existents amb els que va arrencar el
procés, i el significat i consecuències de la desobediència civil. Errors que semblen disposats
a repetir.
El primer error va ser fer creure a la
ciutadania que, després del fracàs
de l'Estatut i la negativa
al pacte fiscal, dificultat
per dificultat, resultava més fàcil la
independència. És allò que per a associar-se
en calen dos, però per divorciar n'hi ha
prou que ho vulgui un. I per justificar la seva viabilitat es van agafar de manera descontextualitzada els processos d'independència de les repúbliques
soviètiques i iugoslaves.
Així es deia: fem
com la Via Bàltica,
celebrem el referèndum, proclamem
la independència i forcem a Espanya
a negociar el període
transitori, la possibilitat de mantenir la doble nacionalitat
pel qui ho vulguin, la continuïtat del Barça a la Lliga, i la
nostra part del deute i del fons de pensions.
Davant el retret que
el cas català no és equiparable ni a
Iugoslàvia ni l'URSS,
atès que aquestes, segons les seves constitucions gaudien del dret de secessió, i
que Espanya no és
ni l'URSS ni
l'antiga Iugoslàvia en descomposició, alguns van argumentar que ens avalava
la sentència del Tribunal internacional de Justícia de 2010 que va establir que la Declaració Unilateral d'Independència de Kosovo, "no havia vulnerat el dret internacional".
Però aquesta sentència
només es pot entendre en un
context que no s'assembla en res
a Catalunya.
Kosovo, que només era una província poblada majoritàriament
per albanesos no eslaus, i vivia des de
1989 una situació d'apartheid amb la derogació
de la seva autonomia. Després de la
independència, amb o sense guerra d'Eslovènia,
Croàcia, Bòsnia, Macedònia
i Montenegro, continuava
sense resoldre el conflicte a Kosovo. El 1999, després
d'anys de desobediència civil,
violència i neteja
ètnica, fracassats els intents negociadors,
el març de 1999 va arribar la intervenció militar internacional
després de la qual l'ONU va establir
una administració provisional, mentre s'instava a
les parts a
arribar a un acord. Kosovo, tutelada per
l'ONU va consumar la desconnexió
total de Sèrbia, va crear institucions provisionals en les que Belgrad no va
voler participar, i com Montenegro va prendre l'euro
com a moneda, mentre els líders de Belgrad es
negaven a col·laborar amb
l'administració transitòria i a
plantejar una altra opció que la devolució d'autonomia suprimida en 1989.
I aquesta situació de tutela internacional impedia als líders kosovars
exercir plenament les seves responsabilitats.
En aquest context, i davant la
impossibilitat que ningú a Sèrbia pogués assumir electoralment
el tabú de signar la renúncia sobre Kosovo,
les institucions internacionals
van donar el vistiplau perquè el parlament kosovar
fes el 2008 una declaració
d'independència que va ser votada
per 109 dels 120
diputats. I dos anys
més tard el Tribunal
de Justícia va dictaminar que aquesta declaració no
va vulnerar el dret internacional.
Però el significatiu de Kosovo havia estat
la seva desconnexió de Sèrbia
consumada anys abans.
I quan Junqueras diu emocionat de fer la
independència ja i aprovar els pressupostos d’un estat sobirà, no explica com
es força i s’aconsegueix la desconnexió.
Al Procés hi ha
hagut un segon error de gran calibre. Afirmar
que la consulta seria possible malgrat la impugnació
del Govern central. Des que es va començar a parlar de la consulta vaig
preguntar a secretaris municipals
i gerents d’ajuntaments
de tot tipus si creien que la consulta seria
possible si Rajoy
la impugnava i
tots em reconeixien que malgrat que es pogués realitzar en petits municipis,
seria impossible en les ciutats. I una constatació d'això és que només 370 alcaldes
dels prop de 900 que van acompanyar a
Mas el passat
dia 4, van facilitar el llistat de col·legis electors per votar.
I el tercer error, per no qualificar-ho de frivolitat, va ser el que va cometre Mas en comparar el procés català i els seus obstacles amb els que van superar Gandhi, Luther King i Mandela. Gandhi i Luter King, al marge que van acabar assassinats, van ser capaços d'impulsar en un context de repressió i violència, campanyes de desobediència civil que van obligar l'adversari a cedir i seure a negociar. A més de reiterades vagues a Alabama, durant un any cap ciutadà de color va prendre l'autobús a Montgomery, anant tots a la feina caminant o en bicicleta, acabant així amb la segregació racial en el transport. I la Índia va retornar a la filosa artesanal de teixir per fer quebrar la indústria tèxtil britànica, que va perdre el mercat de població de l'Índia. I posteriorment amb la Marxa de Sal es va trencar el monopoli britànic d’aquest producte.
Quan Mas es va
comparar amb aquests, es referia a que les administracions
i funcionaris desobeirien
i posarien les
urnes el 9N, assumint
ell les conseqüències
penals que es poguessin
derivar? O pensava
en una desobediència civil
ciutadana per forçar a negociar el 9N o
l'acceptació de la Declaració Unilateral d'Independència i el traspàs de
poders i fons econòmics, amb opcions
com una vaga general
intermitent o aturar
el port de Barcelona sis mesos?
És evident que el
conflicte a Catalunya continuarà
i només es resoldrà amb una votació en què
estiguin obertes totes les opcions, per descomptat també la de la independència. Però els que parlen ara
de plebiscitàries i després proclamar la DUI,
que aclareixin quins instruments tenen i el preu que
estan disposats a
pagar per, després de la mateixa,
forçar a negociar al Govern Central. La desobediència civil pot ser legítima,
però s’ha d’explicar el seu abast, el que exigeix a qui la fa, i les seves
consecuències.
Xavier Rius
