LA ULTRADRETA TROBA EL SEU ESPAI
El Periódico, (dissabte 4) diumenge 5 de novembre de 2017
L’absència d’un partit ultra contrari a la immigració amb
representació parlamentària és un fet que diferencia el mapa polític
espanyol i català de la resta de països europeus. Això es deu a les
eternes lluites caïnites que viuen aquests grups, la falta de líders i
la seva incapacitat per allunyar-se del franquisme. L’únic grup que va
poder fer el salt va ser Plataforma per Catalunya el 2010, que va estar a
punt d’entrar al Parlament. Mesos després PxC va obtenir 67 regidors.
Però ja sigui perquè el procés sobiranista va apartar el
tema de la immigració de l’agenda, ja sigui per les lluites internes que
van provocar l’expulsió del seu líder, Josep Anglada, a les municipals
del 2015 només va obtenir vuit regidors, al marge d’Anglada que, per
lliure, va mantenir la seva cadira a l’ajuntament de Vic. I en les
eleccions europees del 2014 en què la ultradreta va créixer a la majoria
de països, a Espanya es van presentar per separat cinc candidatures que
van aconseguir menys de 80.000 vots.
Un dels intents de reconstrucció de la ultradreta va ser
L’Espanya en Marxa que agrupava partits com la Falange, Aliança Nacional
i Democràcia Nacional, que com a acció més coneguda va ser atacar o
irrompre al centre Blanquerna, seu de la Generalitat a Madrid, l’Onze de
Setembre del 2013. Però mesos després aquesta coordinadora es va
trencar. Els autors d’aquella acció van ser condemnats a quatre anys de
presó pel Tribunal Suprem, però ja han obtingut tres ajornaments al seu
ingrés a la presó, i tot sembla que, o bé el Constitucional anul·larà
aquella sentència o, potser, el Consell de Ministres els oferirà
l’indult. L’indult o suspensió de la sentència es donava per segur, al
ser la torna perfecta, en el cas que hagués tingut èxit l’acord que va
estar a punt d’acceptar Carles Puigdemont per no fer la DUI, que hagués
implicat una disminució de la pressió a l’independentisme.
Important presència als carrers
Fins fa uns mesos la presència a Catalunya de la
ultradreta era pràcticament irrellevant, més enllà de la seva
participació explícita en els actes del 12 d’octubre a Montjuïc i
diluïda en el de la plaça de Catalunya. Però des de finals de setembre
ha tingut una important presència als carrers, oposant-se al referèndum i
de la declaració d’independència. Societat Civil Catalana inclou avui
gent de diverses ideologies, però va ser impulsada als seus inicis per
membres del grup ultra Somatemps. Ara es limita a demanar que s’eviti
lluir a les seves convocatòries banderes amb l’escut preconstitucional.
«Els carrers seran sempre nostres» es va cridar el 20 de
setembre al costat de la seu de la CUP i la Conselleria d’Economia, però
la ultradreta deixant de banda el tema de la immigració també va voler
marcar el seu propi espai als carrers. La primera manifestació important
que va fer va ser la concentració que va convocar Democracia Nacional
amb altres grups sota el lema Per Espanya m’atreveixo el 22 de
setembre davant la seu de l’Assemblea Nacional Catalana, en la qual van
participar mig miler de persones, incloent-hi militants de PxC i
Somatemps, que va acabar davant la caserna de la Guàrdia Civil de
travessera de Gràcia. En aquella manifestació es van viure moments de
tensió amb veïns que tenien estelades penjades als balcons.
Altercats a la plaça de Catalunya
En les posteriors manifestacions contràries al procés
sobiranista del 9, 12 i 29 d’octubre, consignes exclusives fins llavors
de les manifestacions ultres de Montjuïc, com ara España es una y no cinquenta y una o Puigdemont a prisión,
van ser corejades per milers de persones. En l’acte constitucionalista
de la plaça de Catalunya del dia 12, al qual van assistir grups ultres
vinguts de diversos llocs, es van produir altercats, com ara la batalla
campal de la cafeteria Zuric, i els Mossos d’Esquadra van confiscar
bengales, barres i punys americans que portaven els neonazis del Hogar
Social Madrid.
En l’última manifestació multitudinària del diumenge 29
d’octubre, es van produir diverses agressions a mossos, immigrants i
transeünts. I si bé no es pot responsabilitzar els convocants d’una
manifestació en la qual participen desenes o centenars de milers de
persones dels actes violents d’uns quants, aquesta violència també s’ha
produït en actes més minoritaris, convocats especificament per la
ultradreta, com la manifestació davant de Catalunya Ràdio del passat dia
27, en què es van trencar els vidres de l’emissora. I davant aquests
comportaments els convocants no poden eludir la seva responsabilitat.
Llegir al Periódico
LA ULTRADERECHA ENCUENTRA SU ESPACIO
El Periódico, sábado 5 (domingo 6) de noviembre de 2017
Xavier Rius
La ausencia de un partido ultra contrario a la inmigración con representación parlamentaria es un hecho que diferencia el mapa político español y catalán del
resto de países europeos. Ello se debe a las eternas luchas cainitas
que viven dichos grupos, la falta de líderes y su incapacidad para
alejarse del franquismo. El único grupo que pudo dar el salto fue Plataforma per Catalunya en el 2010, que estuvo a punto de entrar en el Parlament. Meses después PxC obtuvo 67 concejales.
Pero fuera porque el proceso soberanista apartó el tema
de la inmigración de la agenda, sea por las luchas internas que
provocaron
la expulsión de su líder, Josep Anglada, en
las municipales del 2015 solo obtuvo ocho concejales, al margen de
Anglada que, por libre, mantuvo su silla en el ayuntamiento de Vic. Y en
las elecciones europeas del 2014 en las que la ultraderecha creció en
la mayoría de países, en España se presentaron por separado cinco
candidaturas que
consiguieron menos de 80.000 votos.
Uno de los intentos de reconstrucción de la ultraderecha fue La España en Marcha que agrupaba a partidos
como La Falange, Alianza Nacional y Democracia Nacional, cuya
acción más conocida fue su ataque o irrupción en el centro Blanquerna,
sede de la Generalitat en Madrid, el 11 de septiembre de 2013. Pero
meses después esta coordinadora se rompió. Los autores de dicha acción
fueron condenados a cuatro años de cárcel por el Tribunal Supremo, pero
han obtenido ya tres
aplazamientos a su ingreso en prisión, y
todo parece que, o bien el Constitucional anulará dicha sentencia o,
tal vez, el Consejo de Ministros les ofrecerá el indulto. El indulto o
suspensión de la sentencia se daba por seguro, al ser la torna perfecta,
en el caso que hubiera cuajado el acuerdo que estuvo a punto de aceptar
Carles Puigdemont para no hacer la DUI, que hubiera implicado una
disminución de la presión al independentismo.
Importante presencia en las calles
Hasta hace unos meses la presencia en Catalunya de la
ultraderecha era prácticamente irrelevante, más allá de su participación
explícita en
los actos del 12 de octubre en Montjuïc y diluida en el de la plaza de Catalunya. Pero desde finales de septiembre ha tenido una importante presencia en las calles,
oponiéndose al referéndum y de la declaración de independencia. Sociedad
Civil Catalana incluye hoy a gente de diversas ideologías, pero fue
impulsada en sus inicios por miembros del grupo ultra Somatemps. Ahora
se limita a pedir que se evite lucir en sus convocatorias banderas con
el escudo preconstitucional.
«Els carrers seran sempre nostres» se gritó el 20
de septiembre junto a la sede de la CUP y la Conselleria d’Economia,
pero la ultraderecha dejando de lado el tema de la inmigración también
quiso marcar su espacio en la calles. La primera manifestación
importante que hizo fue la concentración que convocó Democracia Nacional con otros grupos bajo el lema Por España me atrevo el 22 de septiembre ante la sede de la Assemblea Nacional Catalana, en
la que participó medio millar de personas, incluidos militantes de PxC y
Somatemps, que acabó delante del cuartel de la Guardia Civil de
Travesera de Gràcia. En dicha manifestación se vivieron momentos de
tensión con vecinos que tenían esteladas en sus balcones.
Altercados en la plaza de Catalunya
En las posteriores manifestaciones contrarias al proceso
soberanista del 9, 12 y 29 de octubre, consignas exclusivas hasta
entonces de las manifestaciones ultras de Montjuïc, como España es una, no cincuenta y una o Puigdemont a prisión, fueron coreadas por miles de personas. En
el acto constitucionalista de la plaza de Catalunya del día 12, al que
acudieron grupos ultras venidos de diversos lugares, se produjeron
altercados, como la batalla campal de la cafetería Zúrich, y los Mossos
d’Esquadra se incautaron de bengalas, barras y puños americanos que llevaban los neonazis del Hogar Social Madrid.
En la última manifestación multitudinaria del domingo 29
de octubre, se produjeron diversas agresiones a mossos, inmigrantes y
transeúntes. Y si bien no se puede responsabilizar a los convocantes de
una manifestación en la que participan decenas o cientos de miles de
personas de
los actos violentos de unos pocos, esta violencia también se ha producido en actos más minoritarios, convocados especificamente por la ultraderecha, como la
manifestación ante Catalunya Ràdio del
pasado día 27, en la que se rompieron sus cristales. Y ante tales
comportamientos esos convocantes no pueden eludir su responsabilidad.
