De vegades alguns conflictes bèl·lics territorials s'han resolt o apagat, després que la part militar o demogràficament guanyadora aconsegueix que passi una o dues generacions, invertint en el territori, i desplaçant-hi població nova. També es pot resoldre amb el cansament i envelliments del qui varen lluitar fa 30 o 40 anys, confiant que el nets d'aquests oblidaran el passat i apostaran per un futur en el que les antigues ferides quedaran en l'oblit. També pot acabar-se amb la pèrdua de suports externs o quan les condicions regionals fan que aquell conflicte sigui un llast pels països de la regió.
Sovint quan a Espanya, França, la Unió Europea o a Estats Units algú planteja la solidaritat amb el poble sahrauí o la necessitat de fer complir el dret internacional vulnerat per Marroc, escolta respostes com "encara amb el Sàhara?" o "per què no es conformen amb que el Marroc els doni una autonomia? o "no s'adonen que estan sols i han perdut?" Però la realitat, més enllà que l'ONU no tingui voluntat de pressionar al Marroc, que França recolzi incondicionalment la política marroquí i que Espanya -potència colonial que en tindria legalment la sobirania- no faci cap gest en favor dels sahrauís, és que el pas dels anys no ha fet minvar el rebuig de la majoria dels sahrauís que viuen sota l'administració marroquina a les ciutats de l'Aaiun, Smara o Dajla, i que, fins i tot, molts dels fills dels que varen ser portats com a colons des de 1976 a viure al territori, abracen la causa independentista.
Aquests primers dies de maig he pogut visitar l'antiga província espanyola del Sàhara Occidental, i parlant amb la gent te n'adones que Marroc no només no ha aconseguit guanyar-se als sahrauís, sinó que també, molts de qui arribaren al territori després de l'ocupació marroquina de 1976, o els seu fills han abraçat la causa independentista. Certament hi ha un cansament entre part dels cent mil refugiats que viuen als campaments de Tinduf, a Algèria, però la situació política i social al territori ocupat i administrat pel Marroc no fa pensar que el conflicte pugui acabar a curt termini amb un jurament de vassallatge i submissió dels sahrauís al rei Mohammed VI.
UN TERRITORI PENDENT DE DESCOLONITZAR
Encara que la classe política i la premsa marroquí ho negui, el Sàhara, abandonat per Espanya el 1976, es un dels 17 territoris d'arreu del món pendent de descolonitzar segons l'ONU. Després d'anys d'una guerra
que només es va estabilitzar amb la construcció d'un mur de 2.700
kilómetres amb cent mil soldats desplegats, que divideix el territori, i
representa un sagnia econòmica pel Marroc, el 1990 el Consell de
Seguretat va reafirmar-se que era un problema de descolonització que
devia ser resolt per la seva població. Es va signar un acord amb Marroc i
els independentistes del Frente Polisario per enviar cascos
blaus i celebrar un referèndum que s'hagués hagut de fer el 1996. La Missió
pel Refèndum al Sàhara Occidental, MINURSO, es
va desplegar al territori el 1991, però el referèndum es va
suspendre en exigir Marroc a última hora que votessin també els nous habitants
traslladats al territori després de l'ocupació marroquí. I quan anys més
tard el Polisario va acceptar que els anomenats colons també poguessin
votar, Marroc també es va oposar a que es fes, donat que bona part de la nova
població del Sàhara, originaris de les zones del sud del Marroc,
entre Sidi Ifni i Tarfaya, són cultural i lingüísticamnent també sahrauís, i estaven abraçant les tesis independentistes.
MANIFESTACIONS A LES CIUTATS DE L’AAIUN, SMARA I DAJLA
La proposta que sense gaire convicció fa Marroc de donar autonomia al Sàhara no resulta gens convincent, donat que ni hi ha les llibertats polítiques i d'expressió prèvies per tal que aquesta oferta sigui creïble, ni Marroc està disposat a acceptar una administració autònoma governada pels independentistes que probablement guanyarien les eleccions. Però, sobretot, Marroc no sabria com encabir en el territori els cent mil sahrauís que haurien de tornar des dels campaments de Tinduf a Algèria. I una mostra d'aquesta manca de llibertats prèvia, per fer creïble qualsevol proposta d'autonomia del Marroc, és que de manera reiterada reprimeix totes les manifestacións al territori, i la policia marroquí no deixa entrar, confina o expulsa a les delegacions d'observadors que es desplacen a l'Aaiun. L'última el passat 15 d'abril d'un grup de diputats i regidors catalans que varen ser confinats a l'hotel.
La resposta de l'exèrcit i la policia marroquina el novembre de 2010 a la protesta pacífica de Gdeim Izik, prop de l'Aaiun, on unes vint mil persones van acampar desmanant millores social i llibertats polítiques i d'expressió, que va acabar amb una dura repressió i deu morts, va demostrar la incapacitat de les autoritats marroquines per gestionar el conflicte, donat que el que inicialment era només una protesta ciutadana va acabar com una demostració de la força de l'independentisme sahrauí.
El que més em va sorprendre de la meva visita a l'Aaiun va ser com, sense por als vehicles i agents de policia marroquina que patrullen constantment per la ciutat, on la setmana passada van haver-hi diverses manifestacions independentistes coincidint amb l'aprovació d'una nova resolució de l'ONU, molta gent se m'atansava espontàniament per explicar-me el seu punt de vista. Uns em convidaven a casa seva a menjar o a prendre un te i poder parlar. Altres a anar a un cibercafè a veure vídeos de les manifestacions dels dies passats reprimides per la policia a l'Aaiun, Smara o Dajla. Tots explicaven sense embuts que molts joves -alguns fills de colons- anaven via Mauritània als campaments de Tinduf a fer instrucció amb el Polisario. I cada persona que s'atansava a parlar desmentia la versió oficial marroquina que l'independentisme saharauí és fruit dels interessos d'Algèria i dels líders del Frente Polisario que tenen com a ostatges als refugiats de Tinduf. I Internet i la telefonia mòbil no només facilita la convocatòria de manifestacion contra l'ocupació, sinó que ha reforçat el vincle i el sentiment de ser un sol poble entre els que viuen als camps de refugiats a Algèria i els que són a la part que controla el Marroc.
La resolució aprovada el passat dimarts
pel Consell de Seguretat de l'ONU prorroga un any el mandat de la Missió de l'ONU pel Referèndum al
Sàhara Occidental (MINURSO), en la línia del que proposava l'infome del
passat 10 d'abril, que no recollia la proposta d'atorgar a la MINURSO la
competència de vetllar del compliment dels drets humans i les
violacions als mateixos, com si tenen la majoria de missions de l'ONU en els conflictes o processos en que s'han desplegat tropes i/o observadors. Una resolució que no va agradar als independentistes sahrauís perquè no aporta res de nou, més que parlar de fer noves converses realistes, amb un nou enfoc, i sense condicions prèvies.
Ningú no sap quan serà el proper esclat al territori, més enllà de les manifestacions habituals, i sembla evident que les noves converses dels enviats de l'ONU amb el Marroc i el Polisario no aportaran res. Afortunadament, ara per ara, el Polisario descarta tornar a la guerra, però el Marroc no pot continuar eternament administrant o ocupant un territori amb una població que diu que no és marroquina, sota la vigilància de tres cents mil soldats. Sí, ja sé que se'm dirà que políticament per la regió el millor seria que els sahrauís acceptessin tenir una autonomia dins del Marroc. Però, a manca d'un referèndum que digui el contrari, sembla que la majoria no volen ser marroquins i el dret internacional no reconeix a Marroc la sobirania del territori. 38 anys d'administració o ocupació marroquina d'una part, i d'exili de l'altra no han, ara per ara, doblegat la voluntat de que es culmini el procés de descolonització. El conflicte continua latent.
Leer el artículo en castellano en El Periódico
Leer el artículo en castellano en El Periódico
Vídeo de les manifestacion de dimecres passat
Vídeos de EMSAHARA.COM
Mapa oficial de l'ONU, sobre el Sàhara. La línia vermella és el mur que separa la part occidental que controla Marroc, de la oriental en mans del Frente Polisario. Cent mil refugiats viuen als campaments de Tinduf, Algèria
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada