dilluns, 20 d’octubre de 2014

A QUÈ ENS REFERIM QUAN PARLEM DE DESOBEDIÈNCIA CIVIL?


La conversió de la consulta del 9N en un procés participatiu a causa de la seva suspensió per part del Tribunal Constitucional, va motivar que alguns grups polítics i la mateixa Assemblea Nacional Catalana plantegessin respondre a la suspensió amb la desobediència civil. I amb l'escenari actual d'unes possibles eleccions plebiscitàries i una Declaració Unilateral d'Independència també es torna a proposar la desobediència quan el Govern central no vulgui negociar. Però no sembla que algunes de les forces polítiques o socials que asseguraven que es votaria sí o sí malgrat la impugnació de la consulta, estiguin fent autocrítica dels errors d'anàlisi sobre les forces i lligams legals existents amb els que va arrencar el procés, i el significat i consecuències de la desobediència civil. Errors que semblen disposats a repetir.
El primer error va ser fer creure a la ciutadania que, després del fracàs de l'Estatut i la negativa al pacte fiscal, dificultat per dificultat, resultava més fàcil la independència. És allò que per a associar-se en calen dos, però per divorciar n'hi ha prou que ho vulgui un. I per justificar la seva viabilitat es van agafar de manera descontextualitzada els processos d'independència de les repúbliques soviètiques i iugoslaves. Així es deia: fem com la Via Bàltica, celebrem el referèndum, proclamem la independència i forcem a Espanya a negociar el període transitori, la possibilitat de mantenir la doble nacionalitat pel qui ho vulguin, la continuïtat del Barça a la Lliga, i la nostra part del deute i del fons de pensions.
 Davant el retret que el cas català no és equiparable ni a Iugoslàvia ni l'URSS, atès que aquestes, segons les seves constitucions gaudien del dret de secessió, i que Espanya no és ni l'URSS ni l'antiga Iugoslàvia en descomposició, alguns van argumentar que ens avalava la sentència del Tribunal internacional de Justícia de 2010 que va establir que la Declaració Unilateral d'Independència de Kosovo, "no havia vulnerat el dret internacional". Però aquesta sentència només es pot entendre en un context que no s'assembla en res a Catalunya.
Kosovo, que només era una província poblada majoritàriament per albanesos no eslaus, i vivia des de 1989 una situació d'apartheid amb la derogació de la seva autonomia. Després de la independència, amb o sense guerra d'Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Macedònia i Montenegro, continuava sense resoldre el conflicte a Kosovo. El 1999, després d'anys de desobediència civil, violència i neteja ètnica, fracassats els intents negociadors, el març de 1999 va arribar la intervenció militar internacional després de la qual l'ONU va establir una administració provisional, mentre s'instava a les parts a arribar a un acord. Kosovo, tutelada per l'ONU va consumar la desconnexió total de Sèrbia, va crear institucions provisionals en les que Belgrad no va voler participar, i com Montenegro va prendre l'euro com a moneda, mentre els líders de Belgrad es negaven a col·laborar amb l'administració transitòria i a plantejar una altra opció que la devolució d'autonomia suprimida en 1989. I aquesta situació de tutela internacional impedia als líders kosovars exercir plenament les seves responsabilitats.
En aquest context, i davant la impossibilitat que ningú a Sèrbia pogués assumir electoralment el tabú de signar la renúncia sobre Kosovo, les institucions internacionals van donar el vistiplau perquè el parlament kosovar fes el 2008 una declaració d'independència que va ser votada per 109 dels 120 diputats. I dos anys més tard el Tribunal de Justícia va dictaminar que aquesta declaració no va vulnerar el dret internacional. Però el significatiu de Kosovo havia estat la seva desconnexió de Sèrbia consumada anys abans.  I quan Junqueras diu emocionat de fer la independència ja i aprovar els pressupostos d’un estat sobirà, no explica com es força i s’aconsegueix la desconnexió.
  Al Procés hi ha hagut un segon error de gran calibre. Afirmar que la consulta seria possible malgrat la impugnació del Govern central. Des que es va començar a parlar de la consulta vaig preguntar a secretaris municipals i gerents d’ajuntaments de tot tipus si creien que la consulta seria possible si Rajoy la impugnava i tots em reconeixien que malgrat que es pogués realitzar en petits municipis, seria impossible en les ciutats. I una constatació d'això és que només 370 alcaldes dels prop de 900 que van acompanyar a Mas el passat dia 4, van facilitar el llistat de col·legis electors per votar.

I el tercer error, per no qualificar-ho de frivolitat, va ser el que va cometre Mas en comparar el procés català i els seus obstacles amb els que van superar Gandhi, Luther King i Mandela. Gandhi i Luter King, al marge que van acabar assassinats, van ser capaços d'impulsar en un context de repressió i violència, campanyes de desobediència civil que van obligar l'adversari a cedir i seure a negociar. A més de reiterades vagues a Alabama, durant un any cap ciutadà de color va prendre l'autobús a Montgomery, anant tots a la feina caminant o en bicicleta, acabant així amb la segregació racial en el transport. I la Índia va retornar a la filosa artesanal de teixir per fer quebrar la indústria tèxtil britànica, que va perdre el mercat de població de l'Índia. I posteriorment amb la Marxa de Sal es va trencar el monopoli britànic d’aquest producte.
Quan Mas es va comparar amb aquests, es referia a que les administracions i funcionaris desobeirien i posarien les urnes el 9N, assumint ell les conseqüències penals que es poguessin derivar? O pensava en una desobediència civil ciutadana per forçar a negociar el 9N o l'acceptació de la Declaració Unilateral d'Independència i el traspàs de poders i fons econòmics, amb opcions com una vaga general intermitent o aturar el port de Barcelona sis mesos?
 És evident que el conflicte a Catalunya continuarà i només es resoldrà amb una votació en què estiguin obertes totes les opcions, per descomptat també la de la independència. Però els que parlen ara de plebiscitàries i després proclamar la DUI, que aclareixin quins instruments tenen i el preu que estan disposats a pagar per, després de la mateixa, forçar a negociar al Govern Central. La desobediència civil pot ser legítima, però s’ha d’explicar el seu abast, el que exigeix a qui la fa, i les seves consecuències.
Xavier Rius 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada