dilluns, 27 de gener del 2025

MOCIÓ DE CENSURA AMB MIRADA LLARGA. Analitzo a El 9 Nou la possible moció de censura a Sílvia Orriols. Si els partits, no actuen pensant a llarg termini, evitant personalismes estratègics i donant la imatge de ser un govern de coalició dividit, Orriols sortirà guanyant

 


Moció de censura amb mirada llarga

Xavier Rius Sant, El 9 Nou dilluns 27 de gener de 2025

Després de perdre Sílvia Orriols la qüestió de confiança l’oposició té 30 dies per presentar una moció de censura proposant un alcalde o alcaldessa alternatiu. Des de l'endemà del seu nomenament com alcaldessa el 17 de juny de 2023 l’oposició podia presentar-la i, de fet, en diversos moments hi han hagut converses en les que no es va arribar a l’acord sobre com o si era el moment oportú. Però la situació ara és una altra ja que la Llei Orgànica de Règim Electoral estableix un mecanismediferent al dels parlaments autonòmics i  al del Congrés per tal de garantir la governabilitat dels ajuntaments i la seva continuïtat. 

Si a un alcalde li tomben els pressupostos no pot convocar eleccions i fer que la gent torni a parlar. Pot prorrogar els anterior com va fer fa un any Orriols o pot sotmetre’s a una qüestió de confiança lligada a una moció de censura que si no prospera, fa que els pressupostos quedin aprovats i l’alcalde convalidat. Un mecanisme quevan fer Xavier Trias, Ada Colau i Jaume Collboni, els quals perdien la qüestió de confiança però en no ser capaços l’oposició de pactar després un candidat de consens, l’alcalde continuava i amb els pressupostos aprovats. A Barcelona era improbable que la CUP i Ciudadanos, i després amb Vox, juntament  amb Esquerra i un altre partit es posessin d’acord. Però a Ripoll ja van estar a punt de posar-se d’acord el juny de 2023 els grups que formen la majoria absoluta: Junts, ERC, PSC i la CUP. I com els regidors només poden presentar una moció de censura en els quatre anys delegislatura, ara si aquesta s’acorda serà per anar fins al final.

En el llibre “Aliança Catalana, els nostres ultres” que publicaré al mes de març, faig un seguiment detallat de les negociacions, acords i desacords que es va donar entre Junts, ERC, PSC i la CUP entre el 28 de maig i 17 dejuny de 2023. Parlant amb tots els implicats recullo trobades, trucades, whatsapps, reunions, vingudes a Ripoll de dirigents dels diferents partits, inclòs Jordi Turull, negociacions on es posa sobre la taula també el govern del Consell Comarcal, trobades a la Cooperativa, dinars al restaurant Canaules, brindis interruptus,cafès fins les cinc de la tarda als que s’incorporaran alguns que no eren al dinar, i més trucades i whastapps d’última hora. I redactant el que va passar aquelles intenses tres setmanes he tingut la sensació de fer el guió d’una d’aquelles pel·lícules en que una seqüencia temporal d’uns pocs dies es mostra a l’espectador quatre vegades en les que els llocs i les hores són les mateixes, però els fets o els perquès difereixen substancialment en les versions dels quatre protagonistes. I una de les poques certeses a les que arribo és que per al menys dos dels grups implicats, es va fer servir la CUP com excusa per no posar-se d’acord. Junts no volia que la CUP fos al govern, però tampoc que hi donés suport quedant-se a l’oposició ja que creia que acabaria imposant condicions programàtiques que podien espantar a alguns empresaris o al sector immobiliari i de l’Hosteleria. I al menys un altre partit, es va negar a arribar a l’acord si la CUP no entrava al govern. Tinc clar que qui va posarmés obstaclesi canvis de postura per arribar a l’acord va ser Junts que el 29 demaig,després de la patacada debaixar de vuit a tres regidors, va anunciar que no demanaria l’alcaldia però donaria suport a un govern format pels altres grups per evitar que Orriols fos l’alcaldessa. I després va canviar de parer, postulant-se Manoli Vega en el ple del 17 de juny com a alcaldable. També tinc clar que la CUP en no voler ser un obstacle, acceptava si no la volien al govern, donar suport a un tripartit de Junts, ERC i el PSC, quedant-se a l’oposició. I va passar que, com ningú va aconseguir la majoria absoluta de regidors del plenari, es va nomenar alcalde en minoria a Orriols, com a cap de llista més votada en dia de les eleccions.

Dies després d’arribar a la batllia, Sílvia Orriols va dir en una entrevista publicada al 9 Nou que no faria com altres alcaldes com Eudald Casadesúso Jordi Munell, de ser a la vegada batlle i diputat, ja que no era compatible dirigir l’ajuntament i marxar molts matins cap a Barcelona. I tot i això Orriols va presentar-se a les eleccions i va obtenir l’escó. Però a diferencia de Munell i Casadesús que eren un diputat més del primer o segon grup dela cambra i no passava res si no s’adscrivien a gaires comissions o faltaven a alguns plens, Orriols i l’altra diputada no tenen el do dela ubiqüitat i sovint la seva cadira queda buida.

Penso que ara tant si es presenta la moció de censura i perd l’alcaldia, com si no es presenta, Orriols podria sortir reforçada. Si es presenta ella podrà victimitzar-se i en el cas que el govern que es formi mostri discrepàncies entre els seus membres, aconseguir l’efecte Albiol que,després de ser desallotjat del’alcaldia tornava a guanyar les eleccions amb més vots. I de moment podriadedicar més temps al Parlament i l’expansió del partit.Per això és primordial que l’acord es faci amb mirada llarga deixant de banda personalismes i diferències.I si els partits d’oposició no es posen d’acord i ella queda legitimada com alcadessa, podrà erigir-se com a victoriosa front la casta, i amb el pressupostos aprovats, aplicar el seu programa. Però sobretot mostrar-se com una persona que potser per creures predestinada a salvar Catalunya, ningú no la pot abatre.

Xavier Rius Sant, periodista.

Llegir al 9 Nou



dijous, 23 de gener del 2025

Trum i Elon Musk a la Casa Blanca. El futur ja no és el que era. El Triangle




Xavier Rius Sant, El Triangle 23 de gener de 2025

Va ser el poeta francès Paul Valery qui va dir la frase “El futur ja no és el que era”. Entre 2007 i 2011 aquest era el lema del programa de tarda vespre a la desapareguda ComRàdio Tots per Tots, en el que hi vaig tenir la sort de poder participar, no només a les tertúlies, sinó també en una secció setmanal que jo tenia anomenada “Conflictes del Món”. Eren temps en que el president dels Estats Units era el Barak Obama del “We can!”. Anys en que el Tribunal Penal Internacional per l’antiga Iugoslàvia condemnava criminals de les guerres del Balcans, i en els que començava a funcionar el Tribunal Penal Internacional que havia de castigar crims de guerra a altres llocs del món. Eren temps que el mon canviava i per a bé.

Encara no era habitual l’ús de Twitter, però teníem Facebook que certament ens comunicava, permetia difondre les activitats socials, polítiques i culturals en les que participàvem, més enllà de servir-nos per recuperar amics als que havíem perdut el contacte. Les primeres xarxes socials i la connectivitat ens feien més lliures i facilitava autoorganitzar-nos. Fins i tot pocs anys abans de Facebook, el “Passa-ho! Qui ha sigut?” dels SMS van activar les mobilitzacions front les mentides d’Aznar sobre els atemptats del 11-M. Protestes que van ajudar a que el PP perdés les eleccions i Espanya entrés en una nova etapa amb Rodríguez Zapatero. El futur ja no era com abans, ens sentíem empoderats i el demà segur que seria millor. La Unió Europea s’ampliava a més estats i podíem viatjar sense aturar-nos en creuar les fronteres. Certament a França i altres països d’Europa creixien partits ultres, com el Front Nacional, però la democràcia era forta i quan Jean Marie Le Pen el 2002 va arribar a la segona volta, la resta de partits s’unien per fer-li cordó sanitari.

En aquell moment encara es creia que Rússia malgrat entrebancs transitava cap la democràcia, i a Llatinoamèrica cada cop quedaven menys dictadures, mentre democràcies imperfectes s’obrien pas a Àsia i Àfrica. I tot i l’enfrontament entre Hamàs i l’Autoritat Nacional Palestina, encara crèiem que era possible la solució dels dos estats.

Però el novembre de 2016 Donald Trump va guanyar les eleccions americanes “Make America great again” front Hillary Clinton, una victòria en nombre de representants electorals, no en vots, i molts vam creure que Trump era un accident a la primera i més consolidada democràcia del món on hi havia hagut presidents com Nixon, que va haver de dimitir per mentir relació al Watergate i haver espiat rivals, quan a Europa, on les democràcies eren mes joves, molts caps d’estat no haguessin caigut per pràctiques d’aquest tipus. I Trump el 2020 perdia les eleccions davant Joe Biden i va passar l’impensable: Que el president derrotat negués l’evidència de les urnes i cridés als seus seguidors a assaltar el Capitoli. I tot i les múltiples causes judicials i haver estat declarat culpable per una altra qüestió, Trump va guanyar les eleccions el novembre passat front Kamala Harris, i avui ja torna a ser a la Casa Blanca.

El 2020 amb Trump al poder el món va viure la pandèmia de la Covid durat la qual les teories conspiranoiques van créixer arreu alimentades per la ultradreta que poc després donaria veracitat a que a Trump li havien robat la victòria. Una de les creences d’aquests conspiranoics antivacunes era que hi havia algú que amb la vacuna pretenia controlar-nos per fer-nos més dèbils. I quan se’ls preguntava qui eren aquests que ens pretenien dominar, responien, “Tu no saps qui són ells, però ells sí saben qui ets tu i com manipular-te”

Ara Elon Musk, l’amo de l’antic Twitter, X, i l’home més ric del món que controla l’algoritme que sap molt de nosaltres i amb els seus satèl·lits pretén controlar les comunicacions dels governs de mig món, aposta per Trump als Estats Units, mentre a la vella i dèbil Europa, dona suport a la ultradreta d’Alternativa per Alemanya, Le Pen, Meloni i Abascal. Trump com Elon Musk estan mancats d’una qualitat que caracteritza als humans, l’empatia. Creuen que pel seu esforç o per haver estat triats pel destí, no només es mereixen ser els homes més rics sinó que tenen el dret i deure de dirigir el món i enviar a la paperera el vell ordre.

Pensàvem que Putin era un boig envaint Ucraïna i ara Trump, un president declarat convicte i que havia de ser jutjat per intentar donar un cop d’estat, gràcies al vot popular torna a ser a la Casa Blanca i amenaça de fer el mateix amb Groenlàndia i el Canal de Panamà.

El futur ja no es el que era.




Fue el poeta francés Paul Valery quien dijo la frase «El futuro ya no es lo que era». Entre 2007 y 2011 este era el lema del programa de tarde noche en la desaparecida ComRàdio Tots per Tots, en el que tuve la suerte de poder participar, no sólo en las tertulias, sino también en una sección semanal que yo tenía llamada «Conflictos del Mundo».

E

ran tiempos en que el presidente de los Estados Unidos era el Barak Obama del «We can!». Años en que el Tribunal Penal Internacional para la antigua Yugoslavia condenaba a criminales de las guerras de los Balcanes, y en los que empezaba a funcionar el Tribunal Penal Internacional que debía castigar crímenes de guerra en otros lugares del mundo. Eran tiempos que el mundo cambiaba y para bien. Todavía no era habitual el uso de Twitter, pero teníamos Facebook que ciertamente nos comunicaba, permitía difundir las actividades sociales, políticas y culturales en las que participábamos, más allá de servirnos para recuperar amigos de los que habíamos perdido el contacto.

Las primeras redes sociales y la conectividad nos hacían más libres y facilitaba autoorganizarnos. Incluso pocos años antes de Facebook, el «¡Pasalo! ¿Quién ha sido?» de los SMS activaron las movilizaciones frente a las mentiras de Aznar sobre los atentados del 11-M. Protestas que ayudaron a que el PP perdiera las elecciones y España entrara en una nueva etapa con Rodríguez Zapatero. El futuro ya no era como antes, nos sentíamos empoderados y el mañana seguro que sería mejor. La Unión Europea se ampliaba a más estados y podíamos viajar sin detenernos al cruzar las fronteras. Ciertamente en Francia y otros países de Europa crecían partidos ultras, como el Frente Nacional, pero la democracia era fuerte y cuando Jean Marie Le Pen en 2002 llegó a la segunda vuelta, el resto de partidos se unían para hacerle un cordón sanitario.

En aquel momento todavía se creía que Rusia a pesar de tropiezos transitaba hacia la democracia, y en Latinoamérica cada vez quedaban menos dictaduras, mientras democracias imperfectas se abrían paso en Asia y África. Y a pesar del enfrentamiento entre Hamás y la Autoridad Nacional Palestina, todavía creíamos que era posible la solución de los dos estados. Pero en noviembre de 2016 Donald Trump ganó las elecciones americanas «Make America great again» frente a Hillary Clinton, una victoria en número de representantes electorales, no en votos, y muchos creímos que Trump era un accidente en la primera y más consolidada democracia del mundo donde había habido presidentes como Nixon, que tuvo que dimitir por mentir en relación al Watergate y haber espiado rivales, cuando en Europa, donde las democracias eran más jóvenes, muchos jefes de estado no hubieran caído por prácticas de este tipo.

Y Trump en 2020 perdía las elecciones ante Joe Biden y pasó lo impensable: Que el presidente derrotado negara la evidencia de las urnas y llamara a sus seguidores a asaltar el Capitolio. Y pese a las múltiples causas judiciales y haber sido declarado culpable por otra cuestión, Trump ganó las elecciones en noviembre frente a Kamala Harris, y hoy ya vuelve a estar en la Casa Blanca. En 2020 con Trump en el poder el mundo vivió la pandemia de la Covid-19 durante la cual las teorías conspiranoicas crecieron por todas partes alimentadas por la ultraderecha que poco después daría veracidad a que a Trump le habían robado la victoria.

Una de las creencias de estos conspiranoicos antivacunas era que había alguien que con la vacuna pretendía controlarnos para hacernos más débiles. Y cuando se les preguntaba quiénes eran esos que nos pretendían dominar, respondían, «Tú no sabes que son ellos, pero ellos sí saben quién eres tú y cómo manipularte» Ahora Elon Musk, el amo del antiguo Twitter, X, y el hombre más rico del mundo que controla el algoritmo que sabe mucho de nosotros y con sus satélites pretende controlar las comunicaciones de los gobiernos de medio mundo, apuesta por Trump en Estados Unidos, mientras en la vieja y débil Europa, apoya a la ultraderecha de Alternativa por Alemania, Le Pen, Meloni y Abascal.

Trump como Elon Musk carecen de una calidad que caracteriza a los humanos, la empatía. Creen que por su esfuerzo o por haber sido elegidos por el destino, no sólo se merecen ser los hombres más ricos sino que tienen el derecho y deber de dirigir el mundo y enviar a la papelera el viejo orden. Pensábamos que Putin era un loco invadiendo Ucrania y ahora Trump, un presidente declarado convicto y que tenía que ser juzgado por intentar dar un golpe de estado, vuelve a estar en la Casa Blanca gracias al voto popular y amenaza con hacer lo mismo con Groenlandia y el Canal de Panamá.

El futuro ya no es lo que era.

Leer en El Triangle en castellano

dimarts, 21 de gener del 2025

JUNTS TORNA A TENIR LA CLAU DEL FUTUR DE RIPOLL. Dijous Orriols perdrà la qüestió de confiança, i hi ha un mes per fer-li moció de censura. Penso que Orriols desitja perdre la batllia per victimitzar-se, poder centrar-se en el Parlament i l’expansió del partit

  


Ahir al vespre el Ple Municipal de Ripoll va tornar a tombar per deu vots negatius front als sis de l’equip de govern, els pressupostos per 2025 presentats per l’alcaldessa d’Aliança Catalana, Sílvia Orriols. I si bé fa un any Orriols va decidir prorrogar els de 2023 aprovats per l’anterior govern de Junts, ara ha decidit presentar una Qüestió de Confiança, mecanisme que estableix la llei per intentar aprovar els pressupostos que ja van fer servir a Barcelona els alcaldes Trias, Colau i Collboni governant en minoria i els hi va sortir bé, si bé estic convençut que Orriols el que vol és exactament el contrari per treure’s de sobre la feina de l’alcaldia, presentar-se com a víctima de la casta política que li fa cordó sanitari i poder-se centrar com a diputada en el Parlament de Catalunya i l’expansió del partit.  

El procediment és el següent. L’alcalde o alcaldessa sotmet la seva continuïtat a la votació del Plenari municipal. Si els partidaris de que plegui guanyen, l’oposició té 30 dies per presentar una Moció de Censura amb un candidat alternatiu. I si la moció en aquest mes no es presenta o es presenta i el candidat alternatiu proposat la perd, l’alcalde continua en el càrrec i el pressupostos es donen per aprovats.

Els dies previs al Plenari dels pressupostos d’ahir es van donar moviments i negociacions per tal que Junts votés a favor del pressupost a canvi d’algunes concessions i que ERC s’abstingués al·legant que la vila no pot estar eternament sense pressupost. Però Orriols no ho va aconseguir o potser realment no ho va buscar, i enlloc de tornar a prorrogar els de 2023, ha convocat  per aquest dijous dia 23 de gener un Ple per votar la qüestió de confiança, sabent que la perdrà amb el que l’oposició tindrà ara 30 dies per presentar un candidat o candidata alternatiu que podria arravatar-li la batllia. I com he dit, estic convençut que Sílvia Orriols i Aliança Catalana desitgen perdre l’alcaldia per tal que la lideressa pugui centrar-se en la tasca de diputada.

                                

Sílvia Orriols signant ahir al vespre la convocatòria del Ple de dijous de Qüestió de Confiança

Les eleccions de maig de 2023 Aliança Catalana va guanyar-les amb 1.410 vots i sis regidors, quedant en segon lloc Junts, liderat per Manoli Vega, amb 760 vots i tres regidors. Junts, que era qui governava els mandats anteriors amb Jordi Munell d’alcalde, ho va viure com una gran derrota en baixar de 8 a només 3 regidors, i Manoli Vega va dir que renunciava a encapçalar el nou govern si bé donaria suport a un govern dels altres partits per tal que Aliança no governés. En tercer lloc va quedar ERC encapçalada per Chantal Pérez amb 734 vots i tres regidors. En quart lloc quedava el PSC amb 619 vots i dos regidors, seguit de la CUP amb 563 vots i dos regidors i de l’independent Joaquim Colomer, ex regidor de CiU i Junts, que obtingué 380 vots entrant ell coma regidor. Si bé inicialment va haver-hi un acord entre Junts, ERC, PSC i la CUP per votar com alacadessa a Chantal Pérez d’ERC, en el que uns dies Junts deia que potser hi entraria i altres que no, finalment Junts no hi donà suport i en no tenir Pérez el vot de la  meitat més un dels regidors, es va investir alcaldessa a la cap de la llista més votada el dia de les eleccions, Sílvia Orriols, que va formar un govern en absoluta minoria de sis regidors front onze de l’oposició.

                                         

Chantal Pérez, que probablement serà la candidata de la moció de censura  

Dies després de prendre possessió de l’alcaldia, Orriols va declarar que ella no faria com anteriors alcaldes com Jordi Munell de Junts, de ser diputada i alcaldessa donada la incompatibilitat tècnica de governar l’Ajuntament si havia d’anar molts dies al Parlament. Però tot i això, es va presentar a les eleccions com a candidata a la Generalitat i aconseguí l’escó. Les polèmiques sobre si empadronava o no a immigrants i la seva polèmica gestió a l’Ajuntament li va anar bé per obtenir un ressò mediàtic que va facilitar que Aliança entrés al Parlament. I el 26 de juny de 2024 en la seva primer intervenció a la cambra catalana afirmà que havia aconseguit el seu objectiu: “Malgrat els cordons sanitaris i les sancions de deu mil un euros ja som aquí. No ens vam presentar per investir espanyolistes i processistes. Allò que anhelàvem per damunt de tot era aquest micròfon”. Ara bé, absovida per la feina de l’Ajuntament a Orriols li resultava molt dificil assistir molts dies a les comissions del Paralment quedant la seva cadira buida.

Per això ara, entre l’agonia de governar sense pressupostos i no tenir prou temps per exercir de diputada, Orriols accepta que li treguin l’alcaldia, presentar-se com a víctima, i continuant com a regidora de l’oposició, centrar-se en el Parlament  i a la vegada treballar en l’expansió del partit de cara a les eleccions municipals d’aquí dos anys. I donat que els números 1 i 2 de la llista de Junts han renunciat aquests mesos a l’acta de diputada sembla segur que la única candidata possible per la moció de censura a Orriols serà Chantal Pérez d’ERC, que proposarà formar un govern potser de tres o quatre grups, però que en la moció de censura a Orriols necessitarà els vots no només d’ERC, PSC i la CUP, que els té segur, sinó també els de Junts. Confiem que Junts ara deixi clara la seva posició i no es repeteixi el culebrot d’ara sí ara no del juny de 2023.

Xavier Rius Sant, periodista

dissabte, 18 de gener del 2025

NETANYAHU AMB L'ALTO EL FOC A GAZA JA MIRA CAP A CISJORDÀNIA I EL GOLAN. El Triangle

 

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, dissabte 18 de gener de 2025

Em costa entendre els crits de victòria que es fan des de Gaza per la consecució de l’alto el foc que entra en vigor demà diumenge després de 470 dies de guerra i la mort de prop de cinquanta mil palestins, perquè més enllà que Netanyahu i el seu govern supremacista no hagi aconseguit expulsar cap a Egipte, com pretenia, a bona part els habitants de la franja, la correlació de forces ha canviat dràsticament des del 7 d’octubre de 2023. Certament Netanyahu ha fracassat en la seva pretensió de buidar la franja i fer desaparèixer Hamàs -alliberar el ostatges era el de menys-, però el moviment islamista palestí ha quedat totalment escapçat i sobretot sense aliats exteriors. La pretensió inicial d’aprofitar l’operació militar de resposta a l’atac sorpresa palestí del 7 d’octubre de 2023 per restablir una ocupació militar permanent a l’interior de la mateixa i de reimplantar-hi de nou assentaments jueus ja no és necessària en tenir altres dos territoris on podrà amb plena impunitat crear més assentaments i fer realitat, poc a poc, el desig del Gran Israel: el Golan i Cisjordània, inclòs Jerusalem Oriental. I per fer-ho necessita l’exèrcit que ara esgotat, estava lluitant a Gaza.

No només ha escapçat Hamàs, sinó que com a conseqüència de la caiguda del règim de Baixar Al Assad, la milícia libanesa xiïta d’Hizbul·là ha quedat desemparada perdent bona part del seu poder al Líban. Caigut com un castell de cartes el poder d’Al Assad, el Líban per fi ha superat el bloqueig institucional entre el bloc de l’Aliança del 8 de Març que liderava Hizbul·là, i el de l’anomenada Aliança del 14 de Març partidària de la pau amb Israel i contrària a la ingerència de Síria i l’Iran. En pocs dies el parlament libanès ha nomenat al militar cristià, Joseph Aoun, nou president del país, i al jurista sunnita, Nawaf Salam, primer ministre. I tots dos estan d’acord en desplegar l’exercit libanès al sud del Líban, territori que hauran d’abandonar els milicians d’Hizbul·là des del que atacaven Israel. Si l’armament s’entregarà a l’exèrcit libanès o la milícia el mantindrà en nous amagatalls més al nord, és una incògnita.

Certament la victòria de Trump ha tingut molt a veure en que Netanyahu accepti ara un acord d’alto el foc amb Hamàs proposat fa mesos per Qatar, Egipte, l’esquerra israeliana i les famílies del ostatges, amb el suport de Joe Biden, i que llavors el primer ministre israelià va rebutjar. A diferencia de Biden que no tenia un pla clar per Israel i Palestina, cosa que per cert li va fer perdre molts vots progressistes, Trump sí que el té. Aquest pla es bassa en establir unes bones relacions amb l’Aràbia Saudita que demana que s’implementin els acords d’Abraham que normalitzaven les relacions entre la monarquia saudita i Israel per anar plegats front l’enemic iranià. I per que es doni aquesta aliança entre Israel i Riad cal reintentar aplicar aquests acords que proposen crear una palestina desmilitaritzada autogovernada, formada per Gaza i Cisjordània, envoltats per més assentament palestins. Uns acords i un pla que amb Israel continuant bombardejant i ocupant la franja de Gaza, no es podien aplicar. Una altra qüestió és qui governarà la franja i qui serà el rellleu de la corrupte i desprestigiada Autoritat Palestina del president Mahmud Abbas que està apunt de complir noranta anys. Podria ser el carismàtic Marwan Barghouti, que després de molts anys a la presó serà alliberat els propers dies tal com estableix l’acord dels ostatges, però no està clar que ell vulgui ser el nou titella d’un Israel que dia a dia fa més petit el territori del futur semiestat palestí.

Al règim saudita no l’incomoda que Israel hagi aprofitat la caiguda d’Al Assad per expandir l’ocupació dels Alts del Golan més enllà del que era la zona desmilitaritzada, on hi vol crear més assentaments. Ocupant aquesta nova part del Golan permet a Israel tenir tancs i llançadores de míssils i artilleria a només 50 quilòmetres de Damasc. Però caldrà veure què dirà Aràbia Saudita quan Israel amb l’exèrcit desplaçat a Cisjordània incrementi les expulsions salvatges de palestins, no tant de les seves cases, sinó de les seves terres. El que vol fer ara Netanyahu es treure per la força els conreus, les pastures i les oliveres que són propietat dels palestins per instal·lar-hi allà nous assentaments. Per això, més enllà que militarment ara es pot dir que destruint la franja, Netanyahu ha guanyat, si incrementa la violència i la humiliació del palestins sense donar-los esperança, res impedirà que més tard o més d’hora es produeixen noves respostes violentes com la que van fer Hamàs i la Yihad Islàmica a l’exterior de Gaza el 7 d’octubre de 2023.

Llegir al Triangle en català



Xavier Rius Sant, El Triangle, sábado 18 de enero de 2025


Me cuesta entender los gritos de victoria que se hacen desde Gaza por la consecución del alto el fuego que entra en vigor mañana domingo después de 470 días de guerra y la muerte de cerca de cincuenta mil palestinos, porque más allá de que Netanyahu y su gobierno supremacista no haya conseguido expulsar hacia Egipto, como pretendía, a buena parte de los habitantes de la franja, la correlación de fuerzas ha cambiado drásticamente desde el 7 de octubre de 2023.

Ciertamente Netanyahu ha fracasado en su pretensión de vaciar la franja y hacer desaparecer a Hamás -liberar los rehenes era lo de menos-, pero el movimiento islamista palestino ha quedado totalmente descabezado y sobre todo sin aliados exteriores. La pretensión inicial de aprovechar la operación militar de respuesta al ataque sorpresa palestino del 7 de octubre de 2023 para restablecer una ocupación militar permanente en el interior de la misma y de reimplantar de nuevo asentamientos judíos ya no es necesaria al tener otros dos territorios donde podrá con plena impunidad crear más asentamientos y hacer realidad, poco a poco, el deseo del Gran Israel: el Golán y Cisjordania, incluido Jerusalén Oriental. Y para hacerlo necesita el ejército que ahora agotado, estaba luchando en Gaza.

No sólo ha descabezado a Hamás, sino que como consecuencia de la caída del régimen de Bashar Al Assad, la milicia libanesa chií de Hizbulá ha quedado desamparada perdiendo buena parte de su poder en el Líbano. Caído como un castillo de cartas el poder de Al Assad, el Líbano por fin ha superado el bloqueo institucional entre el bloque de la Alianza del 8 de Marzo que lideraba Hizbulá, y el de la llamada Alianza del 14 de Marzo partidaria de la paz con Israel y contraria a la injerencia de Siria e Irán. En pocos días el parlamento libanés ha nombrado al militar cristiano, Joseph Aoun, nuevo presidente del país, y al jurista sunnita, Nawaf Salam, primer ministro. Y ambos están de acuerdo en desplegar el ejercito libanés en el sur del Líbano, territorio que deberán abandonar los milicianos de Hizbulá desde el que atacaban Israel. Si el armamento se entregará al ejército libanés o la milicia lo mantendrá en nuevos escondites más al norte, es una incógnita.

Ciertamente la victoria de Trump ha tenido mucho que ver con que Netanyahu acepte ahora un acuerdo de alto el fuego con Hamás propuesto hace meses por Qatar, Egipto, la izquierda israelí y las familias de los rehenes, con el apoyo de Joe Biden, y que entonces el primer ministro israelí rechazó. A diferencia de Biden que no tenía un plan claro para Israel y Palestina, lo que por cierto le hizo perder muchos votos progresistas, Trump sí lo tiene. Este plan se basa en establecer unas buenas relaciones con Arabia Saudita que pide que se implementen los acuerdos de Abraham que normalizaban las relaciones entre la monarquía saudita e Israel para ir juntos frente al enemigo iraní. Y para que se dé esta alianza entre Israel y Riad hay que reintentar estos acuerdos que proponen crear una palestina desmilitarizada autogobernada, formada por Gaza y Cisjordania, rodeados por más asentamiento palestinos. Unos acuerdos y un plan que con Israel continuando bombardeando y ocupando la franja de Gaza, no se podían aplicar.

Otra cuestión es quién gobernará la franja y quién será el relevo de la corrupta y desprestigiada Autoridad Palestina del presidente Mahmud Abbas que está apunto de cumplir noventa años. Podría ser el carismático Marwan Barghouti, que después de muchos años en prisión será liberado en los próximos días tal y como establece el acuerdo de los rehenes, pero no está claro que él quiera ser el nuevo títere de un Israel que día a día hace más pequeño el territorio del futuro semiestado palestino.

Al régimen saudita no le incomoda que Israel haya aprovechado la caída de Al Assad para expandir la ocupación de los Altos del Golán más allá de lo que era la zona desmilitarizada, donde quiere crear más asentamientos. Ocupando esta nueva parte del Golán permite a Israel tener tanques y lanzaderas de misiles y artillería a solo 50 kilómetros de Damasco. Pero habrá que ver qué dirá Arabia Saudita cuando Israel con el ejército desplazado a Cisjordania incremente las expulsiones salvajes de palestinos, no tanto de sus casas, sino de sus tierras.

Lo que quiere hacer ahora Netanyahu es sacar por la fuerza los cultivos, los pastos y los olivos que son propiedad de los palestinos para instalar allí nuevos asentamientos. Por eso, más allá de que militarmente ahora se puede decir que destruyendo la franja, Netanyahu ha ganado, si incrementa la violencia y la humillación de los palestinos sin darles esperanza, nada impedirá que más tarde o más temprano se produzcan nuevas respuestas violentas como la que hicieron Hamás y la Yihad Islámica en el exterior de Gaza el 7 de octubre de 2023.

Leer en castellano en El Triangle



dimecres, 8 de gener del 2025

Analitzo al Telenotícies de TV3 el paper d'Elon Musk utilitzant la xarxa "X"per difondre informacions falses,donant suport a la ultradreta europea i amb la voluntat d'interferir en procesos electorals

 

Analitzo al Telenotícies de TV 3 el paper d'Elon Musk utilitzant la xarxa "X"per difondre informacions falses,donant suport a la ultradreta europea i amb la voluntat d'interferir en procesos electorals.

Último video, últim vídeo, hoy, avui

diumenge, 22 de desembre del 2024

Cristianofòbia, islamofòbia i falsa interculturalitat. Reflexiono al Triangle sobre l'atemptat al mercat de Nadal de Magdeburg i sobre la polèmica del pessebre a la Plaça Sant Jaume de Barcelona

 

Xavier Rius Sant, El Triangle diumenge 22 de desembre de 2024


L’atemptat de divendres al mercat de la ciutat alemanya de Magdeburg, perpetrat pel metge i psiquiatra saudita Taleb Jawad Al Abdulmohsen, ha provocat un gran desconcert sobre les motivacions que van portar-lo a cometre aquella acció homicida. Les primeres informacions apuntaven que es tractava d’un atemptat islamista como el que va patir Berlín el desembre de 2016, el de Niça del juliol del mateix any o el de La Rambla a Barcelona del 17 d’agost de 2017. I les xarxes bullien acusant als governs alemanys, des dels de la conservadora Angela Merkel al del socialdemòcrata Olaf Scholz, de ser-ne responsables per la seva política d’acceptació de refugiats i immigrants procedents de països musulmans. A Catalunya i Espanya dirigents de Vox i d’Aliança Catalana també responsabilitzaven les polítiques immigracionistes dels governs. Però ja de matinada es va saber que l’autor de l’atropellament al mercat nadalenc, tot i ser d’Aràbia Saudita, havia apostatat de l’Islam i defensava a les xarxes socials les propostes del partit ultra, Alternativa per Alemanya (AfD).

Que persones d’origen estranger abracin les idees de l’extrema dreta xenòfoba pot semblar contradictori però hi ha molts exemples arreu d’Europa de persones originàries o filles d’immigrants que assumeixen els postulats xenòfobs. Sense anar més lluny la líder d’Alternativa per Alemanya, Alice Weidel, que és lesbiana, té com a parella la cineasta natural de Sry Lanka, Sarah Bossard, amb qui té dos fills. A l’Estat espanyol tenim de número dos de Vox, Ignacio Garriga, fill de mare guineana. I fa uns anys la líder del principal grup xenòfob madrileny era filla biològica de pares llatinoamericans.

Evidentment una cosa és simpatitzar o militar a la ultradreta i una altra molt diferent cometre atemptats terroristes. I sigui quin sigui el motiu que empenyés al psiquiatra saudita a executar el seu pla criminal, el que està clar que si no ho feia com una atac terrorista gihadista, el més probable és que pateixi algun trastorn mental o de personalitat greu, com els autors d’altres atropellaments mortals patits a Europa i els Estats Units aquests últims anys, fets per persones que no actuaven per motivacions religioses. Però el cert és que aquest nou atac a un mercat nadalenc ha obert de nou el debat si a Europa i al món hi ha més cristianofòbia i persecució dels cristians o islamofòbia i persecució dels musulmans. I el debat a casa nostra es barreja amb les polítiques suposadament laïcistes o interculturals que apliquen els dirigents d’algunes institucions, com és del cas de l’ex alcaldessa de Barcelona Ada Colau, i de l’actual batlle, Jaume Collboni, de no fer pessebre tradicional a la Plaça Sant Jaume i no felicitar el Nadal per no excloure als musulmans i altres confessions, però en canvi, com també feia ERC des de les institucions, per demostrar que som interculturals no tenir cap problema per felicitar el Ramadà i la Festa del Xai i participar en la seva celebració.

Jo sóc totalment ateu, però m’agrada celebrar les fetes i tradicions del Nadal. A Estònia on més del 60% de la població es declara atea o agnòstica, es celebren massivament les tradicions nadalenques. Certament s’ha matat i s’han fet moltes guerres en nom de totes les religions però si hi ha una religió que ha superat el missatge de càstig, venjança i conversió per la força dels no creients, que hi ha a l’Antic Testament, l’Alcorà, la Torà i el Talmud, és la cristiana que proclama l’amor a tothom, sigui o no creient, i el perdó per tothom, quan diu “qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra”. I va ser fa segles a països cristians europeus on va sorgir el moviment de la Il·lustració que posa la raó i la ciència per damunt de la religió, i proclama els dret a creure o no creure i a canviar de religió. I lamentablement no passa el mateix en el món islàmic on el pitjor pecat que es pot fer és l’apostasia; és a dir, abandonar l’Islam, on si bé està permès que un musulmà es casi amb una cristiana, perquè es creu que l’Islam es transmet amb el semen de l’home, està totalment prohibit el matrimoni d’una filla de musulmans amb un infidel. Fins a tot a Catalunya i Europa quan una filla d’immigrants musulmans es casa amb un home cristià o ateu, aquest per evitar que la dita “comunitat musulmana” i la família faci la vida impossible a la dona, acaba anant a la mesquita a fer-se musulmà encara que sigui de mentida.

I tornant al debat si hi ha al món més cristianofòbia que islamofòbia, constato que el 80% dels cristians de Síria i l’Iraq han abandonat els seus països emigrant a Europa o Amèrica els últims vint anys per la persecució que pateixen o han patit. Mentre, a alguns llocs d’Europa com a Catalunya, impera un sentiment de culpa que fa que alguns creguin que els ciutadans del segle XXI hem de purgar encara la culpa col·lectiva per les creuades o el colonialisme, i per una visió esbiaixada de la multiculturalitat, s’abandonen tradicions nadalenques com el Pessebre. I si se’n fa, resulta ser una performance que no mereix dir-se pessebre.

Aquest any l’alcalde Jaume Collboni s’ha lluït amb la seva estrella galàctica més pròpia de la pel·lícula de Superman que de les festes nadalenques. En canvi vull felicitar al president del Parlament, Josep Rull, per organitzar una cantada de nadales a la cambra catalana, i també als promotors dels Llums de Sant Pau, a l’edifici històric de l’antic hospital, pel viatge al voltant del món que ens mostren. El que es fa a l’Hospital de Sant Pau sí que és intercultural, perquè mostra les moltes maneres com se celebra el Nadal i els desitjos de pau al món d’aquest dies als cinc continents.

Leer en castellano en El Triangle


dissabte, 21 de desembre del 2024

MAI EN VEU ALTA. Explico a La Vanguardia a partir d'un acudit la repressió que es vivia a Síria i expresso els meus dubtes sobre la voluntat democratitzadora de les noves autoritats islamistes

                                  


Xavier Rius Sant, periodista. La Vanguardia, dissabte 21 de desembre de 2024

 Un chiste que explican palestinos y libaneses dice así: un periodista europeo que esperando para embarcar en un aeropuerto coincide con un palestino, un libanés, un sirio y un israelí, les pregunta: “Disculpen, ¿me podrían dar su opinión sobre el último acuerdo de paz?”. El palestino responde: “¿Paz?, ¿qué es paz?”. El libanés pregunta: “¿Acuerdo?, ¿qué es un acuerdo?”. El sirio dice: “¿Opinión?, ¿qué es dar tu opinión?”. Y por último el israelí pregunta: “¿Disculpen?, ¿qué significa disculpen?”.

Mientras que cualquiera que sigue la actualidad del Próximo Oriente podría comprender la ironía de la reacción del palestino, el libanés y el israelí, no pasa lo mismo con la del sirio. Dado que, pese a la brutalidad de la guerra civil y la dictadura, existía la idea de que, a pesar de tener un régimen autocrático como otros de la región, en Siria y en la culta Damasco, donde nunca han de dejado de sonar las campanas de las iglesias y se podía ver a mujeres sin velo y a personas de ambos sexos tomando alcohol, se respiraba una libertad ausente en la mayoría de países de la región. Pero la realidad, como insinúa el chiste, para los ciudadanos sirios, sometidos al control estricto de la policía política y su red de confidentes, es que mostrar en voz alta una opinión crítica con el régimen significaba acabar en alguna de las cárceles y centros de tortura. Centros que estos días vemos en las crónicas y describe Helena Pelicano en La Vanguardia , en los que la mayoría que entraban nunca salían. En Damasco se podía beber alcohol y las mujeres podían ir sin velo, pero la más mínima crítica al régimen en voz alta podía causar la muerte tras días de tortura.

La brutalidad siria era una evidencia: expresar una opinión crítica significaba ir a la cárcel y ser torturado o asesinado

En cambio sí parece un chiste que, tras el cónclave diplomático del pasado sábado en Jordania, Arabia Saudí, Qatar, Bahréin, y Egipto, junto a los representantes de la ONU, Estados Unidos, la Unión Europea y Turquía, soliciten que el gobierno provisional liderado por la antigua franquicia de Al Qaeda redacte una Constitución inclusiva y convoque elecciones, cuando ni en las monarquías petroleras ni en Egipto se convocan elecciones, o si se convocan, el resultado ya se sabe de antemano. Ninguno de los países que despertaron en el 2011 con las llamadas primaveras árabes es ahora una democracia, ni siquiera Túnez, donde el presidente Kais Saied hace dos años disolvió el Parlamento. Por paradójico que sea, dejando de lado Jordania, los dos únicos estados árabes que podrían calificarse de democráticos y con una separación de poderes vigente son Líbano e Irak, si bien ambos son prisioneros del comunitarismo de su Constitución, que obliga a repartir el poder y las instituciones basándose en cuotas étnico-religiosas heredadas de la guerra. Y además ambos países, sobretodo Líbano, desde hace dos años sin presidente y con un Gobierno en funciones, sufren la interferencia de las disputas de las potencias vecinas. La causa principal del bloqueo político que padecen las instituciones de Irak y sobretodo Líbano se debe a ser campo de batalla entre el eje chiita, liderado por Irán, y el sunita, liderado por Arabia Saudí. Y los que ahora han ganado en Siria y derrotado a los alauíes chiitas de El Asad son sunitas, pero deben la victoria a Turquía, que vuelve a ser la potencia regional como en los tiempos otomanos antes que Francia e Inglaterra trazaran las nuevas fronteras. Y es que la duda que acecha sobre Siria es si El Yulani pretende pilotar una transición democrática o si, por el contrario, como sus antiguos hermanos los talibanes, una vez en el poder en Kabul, impondrá de nuevo un régimen de terror.

         


Clica per llegir a La Vanguardia en castellà 

dilluns, 9 de desembre del 2024

Al Golani entra a Damasc sense ser Lawrence, Feisal ni Al Assad. El Triangle


 


Xavier Rius Sant, periodista, El Triangle, dilluns 9 de desembre de 2024


La caiguda de Damasc va passar de nit, la matinada de diumenge, després de confirmar-se que el dictador havia fugit, mentre es difonien imatges de soldats i policies traient-se els uniformes, marxant cap a casa. No recordo gaire precedents de caigudes d’un règim sobrevingudes de matinada i sense combats a la capital, ni tampoc de l’enfonsament tant ràpid del règim d’un país que després de mig segle governant, semblava que havia guanyat la guerra civil, i vuit dies després de la caiguda d’Alep, seguint l’autopista els insurgents entraven victoriosos a Damasc.

La caiguda del règim el passat diumenge es va anar constatant amb diversos vídeos. Primer, el de l’encara primer ministre Mohammad Ghazi al-Jalali, anunciant per la televisió que ell no fugia, es quedava a casa i estenia la mà a l’oposició per fer una transició pacífica. El segon és un vídeo ja de dia, quan els rebels islamistes controlaven sense cap resistència tota la capital, on se’l tornava a veure, ja com ex primer ministre, sortint de casa seva parlant per telèfon, escortat per un grup de rebels pujant a un cotxe que anava cap a un hotel on es reuniria amb els caps rebels per pactar el traspàs de poders. I el tercer i més significatiu l’arribada del líder dels rebels de Tahrir al Sahm, Mohammad al-Golani, algú considerat encara pels Estats Units com un terrorista gihadista líder de l’antiga franquícia siriana d’Al Qaida, arribant i fent el seu discurs a la mesquita dels Omeies de Damasc del segle VIII, símbol de l’esplendor d’una de les èpoques daurades de l’islam, quan el califat que governava els musulmans de tot el món s’ubicava a Damasc.

Si l’antic company d’armes d’Al Golani, Abu Baker Al Bagdadi, líder de l’Estat islàmic en conquerir la ciutat de Mossul el juny de 2014, anà a la gran mesquita de la ciutat on anuncià que es proclamava nou califa dels musulmans, Al Golani declarava a la Gran Mesquita de Damasc que la caiguda del règim d’Al Assad era una victòria per la regió que es purificava, i una victòria per la nació islàmica o la Umma, la comunitat del creients, nom amb el que s’anomena el conjunt des musulmans d’arreu del món. I ho feia a la mateixa mesquita on va entrar Saladí el segle XII, que va expulsar als croats cristians de Jerusalem, i on set segles i mig després, l’octubre de 1918 entraria triomfal el príncep Feisal, acompanyat del militar britànic conegut com Lawrence d’Aràbia.

Sembla evident que Rússia per mitjà de Turquia, mentor dels insurgents islamistes als que aquests anys ha protegit i armat, va posar com a condició per deixar caure Al Assad que els rebels no ataquessin la base aèria russa de Latakia, ni la naval de Tartus. I Turquia també va demanar a Al Golani que evités es donés una situació de caos com la que van patir l’Iraq i Líbia amb la caiguda de Saddam Hussein i de Gaddafi, ja que Erdogan necessita una Síria estable per forçar el retorn dels prop de quatre milions de sirians que hi ha Turquia. Però em permeto manifestar els meus dubtes que un gihadista que dirigeix l’antiga franquícia siriana d’Al Qaida sigui capaç de gestionar una transició pacífica posant d’acord sunnites, xiïtes, alauites, cristians, turcmans, kurds i altres minories i faccions, i s’abstingui de purgar l’exèrcit, la policia i l’administració, formant un govern provisional en la que hi haurien de ser tots els grups, excepte l’Estat Islàmic.

Precisament una de els causes de la irrupció i la força de l’Estat Islàmic a l’Iraq va ser que s’hi acabaren integrant molts dels soldats i policies del règim de Saddam Hussein que foren enviats a casa sense cap perspectiva de reinserció laboral. Una altra qüestió serà si la població que va patir durant dècades els crims primer del pare Hafez Al Assad, que esclafà el 1982 amb milers de morts la revolta de 1982 a Hama, i després del fill Bashar que pensàvem que havia guanyat la guerra el 2017, gràcies a la destrucció sencera de barris, pobles i ciutats provocants molts més morts, podrà perdonar aquests crims, i com es farà justícia. Però serà cabdal no només si Al Golani respecta els funcionaris, jutges, i directors d’empreses perquè tot continuï funcionant sinó també què fa amb els soldats i policies. És evident que si els deixa sense esperança de subsistència per ells i les seves famílies, poden acabar enrolant-se en alguna facció armada o crear-ne una pròpia.

Si els propers dies obren els bancs, els mercats, els començos i els ministeris, ajuntaments i els treballadors de les companyies energètiques, transport públic i tothom torna a la feina, serà un bon senyal. Però si el país continua aturat amb milicians amb un fusell dirigint el trànsit a les places i cantonades a crits d’Al·lahu Akbar, i fallant els serveis basics, significarà que va malament. I encara que Damasc pugui recuperar un relativa normalitat, està per veure si els diferents grups podran arribar a un acord de govern provisional o en cas contrari esdevé un estat fallit amb cada territori controlat per una milícia. Una altra qüestió serà si Turquia continua amb el seu atac als territoris del nord controlats pels kurds i les anomenades Forces de Defensa Sirianes. Uns kurds que només volen ser una regió autònoma, cosa que Turquia no accepta.

Damasc ja va viure el segle passat diversos i canvis de règim, com el de 1970 que protagonitzà Hafez al-Assad, pare del president ara derrocat que empresonava o afusellava uns quants militars i tot continuava funcionant. Però eren cops militars que no afectaven ni a la població, ni a l’administració perquè tot continuava funcionant. De canvi de règim com l’actual només hi ha el precedent de la presa de Damasc de l’octubre de 1918, quan l’exèrcit àrab del Princep Feisal i Lawrence expulsen als turcs. Episodi perfectament reflectit a la pel·lícula Lawrence d’Aràbia en la que dos dies després de la presa de Damasc la ciutat entra en un caos ingovernable per les disputes de les diferents tribus i faccions.

48 hores després de l’entrada dels rebels a Damasc ha deixat de funcionar internet, no hi ha benzina, falla l’electricitat i la capital s’ha quedat sense aliments, recordant allò que mostra la pel·lícula que va passar el 1918. Veurem si evoluciona a pitjor. Però si va ser un error creure que derrotant Saddam i desballestant l’exèrcit i l’administració civil, l’Iraq esdevindria una democràcia amb la tutela americana, tampoc sembla creïble que liderat per un gihadista que prové d’Al Qaida, Síria amb uns milicians islamistes tutelats per Turquia al poder a Damasc, es pugui fer funcionar el país, liderar un govern provisional i convocar per d’aquí un any eleccions i que aquestes siguin netes i el resultat sigui respectat per totes les faccions.

Es diu que els rebels de Tahrir al Sahm de Mohammad al-Golani, antiga franquícia d’Al Qaida, s’han moderat i que Turquia els controlarà perquè Erdogan vol poder fer tornar als refugiats sirians. Però també es va dir que s’havien moderat el talibans en prendre fa tres anys Kabul, i va resultar ser un altre engany.

        


La caída de Damasco pasó de noche, la madrugada del domingo, tras confirmarse que el dictador había huido, mientras se difundían imágenes de soldados y policías quitándose los uniformes, yéndose a casa. No recuerdo muchos precedentes de caídas de un régimen de madrugada y sin combates en la capital, ni tampoco del hundimiento tan rápido del régimen de un país que después de medio siglo gobernando, parecía que había ganado la guerra civil, y ocho días después de la caída de Alepo, siguiendo la autopista los insurgentes entraban victoriosos en Damasco.

La caída del régimen el pasado domingo se fue constatando con varios vídeos. Primero el del todavía primer ministro Mohammad Ghazi al-Jalali, anunciando por la televisión que él no huía, se quedaba en casa y extendía la mano a la oposición para hacer una transición pacífica. El segundo es un vídeo ya de día, cuando los rebeldes islamistas controlaban sin resistencia alguna toda la capital, donde se le volvía a ver, ya como ex primer ministro, saliendo de su casa hablando por teléfono, escoltado por un grupo de rebeldes subiendo a un coche que iba hacia un hotel donde se reuniría con los jefes rebeldes para pactar el traspaso de poderes. Y el tercero y más significativo la llegada del líder de los rebeldes de Tahrir al Sahms, Mohammad al-Golani, alguien considerado aún por Estados Unidos como un terrorista yihadista líder de la antigua franquicia siria de Al Qaeda, llegando y haciendo su discurso en la mezquita de los Omeyas de Damasco del siglo VIII, símbolo del esplendor de una de las épocas doradas del islam, cuando el califato que gobernaba los musulmanes de todo el mundo se ubicaba en Damasco.

Si el antiguo compañero de armas de Al Golani, Abu Baker Al Bagdadi, líder del Estado islámico al conquistar la ciudad de Mossul en junio de 2014, fue a la gran mezquita de la ciudad donde anunció que se proclamaba nuevo califa de los musulmanes, Al Golani declaraba en la Gran Mezquita de Damasco que la caída del régimen de Al Assad era una victoria para la región que se purificaba, y una victoria para la nación islámica o la Umma, la comunidad de los creyentes, nombre con el que se denomina al conjunto de los musulmanes de todo el mundo. Y lo hacía en la misma mezquita donde entró Saladí el siglo XII, que expulsó a los croatas cristianos de Jerusalén, y donde siete siglos y medio después, en octubre de 1918, entraría triunfal el príncipe Feisal, acompañado del militar británico conocido como Lawrence de Arabia.

Parece evidente que Rusia por medio de Turquía, mentor de los insurgentes islamistas a los que estos años ha protegido y armado, puso como condición para dejar caer a Al Assad que los rebeldes no atacaran la base aérea rusa de Latakia, ni la naval de Tartus. Y Turquía también pidió a Al Golani que evitase que se diera una situación de caos como la que sufrieron Irak y Libia con la caída de Saddam Hussein y de Gaddafi, ya que Erdogan necesita una Siria estable para forzar el retorno de los cerca de cuatro millones de sirios que hay en Turquía. Pero me permito manifestar mis dudas de que un yihadista que dirige la antigua franquicia siria de Al Qaeda sea capaz de gestionar una transición pacífica poniendo de acuerdo sunnitas, chiíes, alauitas, cristianos, turcomanos, kurdos y otras minorías y facciones, y se abstenga de purgar el ejército, la policía y la administración, formando un gobierno provisional en el que deberían estar todos los grupos, excepto Estado Islámico.

Precisamente una de las causas de la irrupción y la fuerza del Estado Islámico en Irak fue que se acabaron integrando en él muchos de los soldados y policías del régimen de Saddam Hussein que fueron enviados a casa sin ninguna perspectiva de reinserción laboral. Otra cuestión será si la población que sufrió durante décadas los crímenes primero del padre Hafez Al Assad, que aplastó en 1982 con miles de muertos la revuelta de 1982 en Hama, y después de su hijo Bashar que pensábamos que había ganado la guerra en 2017, gracias a la destrucción entera de barrios, pueblos y ciudades provocando muchos más muertos, podrá perdonar estos crímenes, y cómo se hará justicia. Pero será crucial no sólo si Al Golani respeta a los funcionarios, jueces, y directores de empresas para que todo siga funcionando, sino también qué hace con los soldados y policías. Es evidente que si los deja sin esperanza de subsistencia para ellos y sus familias, pueden acabar enrolándose en alguna facción armada o crear una propia.

Si en los próximos días abren los bancos, los mercados, los comercios y los ministerios, ayuntamientos y los trabajadores de las compañías energéticas, transporte público y todo el mundo vuelve al trabajo, será una buena señal. Pero si el país sigue parado con milicianos con un fusil dirigiendo el tráfico en las plazas y esquinas a gritos de Al·lahu Akbar, y fallando los servicios basicos, significará que va mal. Y aunque Damasco pueda recuperar una relativa normalidad, está por ver si los diferentes grupos podrán llegar a un acuerdo de gobierno provisional o de lo contrario se convierte en un estado fallido con cada territorio controlado por una milicia.

Otra cuestión será si Turquía continúa con su ataque a los territorios del norte controlados por los kurdos y las denominadas Fuerzas de Defensa Sirias. Unos kurdos que solo quieren ser una región autónoma, cosa que Turquía no acepta. Damasco ya vivió el siglo pasado varios y cambios de régimen, como el de 1970 que protagonizó Hafez al-Assad, padre del presidente ahora derrocado que encarcelaba o fusilaba a unos cuantos militares y todo continuaba funcionando. Pero eran golpes militares que no afectaban ni a la población, ni a la administración porque todo continuaba funcionando. De cambio de régimen como el actual sólo está el precedente de la toma de Damasco de octubre de 1918, cuando el ejército árabe del Príncipe Feisal y Lawrence expulsan a los turcos. Episodio perfectamente reflejado en la película Lawrence de Arabia en la que dos días después de la toma de Damasco la ciudad entra en un caos ingobernable por las disputas de las diferentes tribus y facciones.

48 horas después de la entrada de los rebeldes en Damasco ha dejado de funcionar internet, no hay gasolina, falla la electricidad y la capital se ha quedado sin alimentos, recordando lo que muestra la película que pasó en 1918. Veremos si evoluciona a peor. Pero si fue un error creer que derrotando a Saddam y desguazando al ejército y la administración civil, Irak se convertiría en una democracia con la tutela americana, tampoco parece creíble que liderado por un yihadista que proviene de Al Qaida, Siria con unos milicianos islamistas tutelados por Turquía en el poder en Damasco, se pueda hacer funcionar el país, liderar un gobierno provisional y convocar para dentro de un año elecciones y que éstas sean limpias y el resultado sea respetado. por todas las facciones.

Se dice que los rebeldes de Tahrir al Sahm de Mohammad al-Golani, antigua franquicia de Al Qaeda, se han moderado y que Turquía los controlará porque Erdogan quiere poder hacer volver a los refugiados sirios.

Pero también se dijo que se habían moderado los talibanes al tomar hace tres años Kabul, y resultó ser otro engaño.


dissabte, 7 de desembre del 2024

TURQUIA GUANYA DUES PARTIDES GAIREBÉ SENSE DISPARAR. Analitzo al Punt Avui l'enfonsament del règim de Baixar Al-Assad

 Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dissabte 7 de desembre de 2024



Si bé des de la cre­ació d’Israel es deia que les guer­res ara­bois­ra­e­li­a­nes i l’ocu­pació dels ter­ri­to­ris pales­tins eren el con­flicte al vol­tant del qual giren les ten­si­ons geo­polítiques al Pròxim Ori­ent, hi ha una altra teo­ria que con­si­dera que les guer­res ara­bois­ra­e­li­a­nes i l’ocu­pació dels ter­ri­to­ris pales­tins són una dis­tracció de la veri­ta­ble pugna que des de fa segles viuen el Pròxim Ori­ent i el món islàmic, la mil·lenària lluita entre àrabs, per­ses i turcs. De fet els últims anys, amb l’acos­ta­ment de les monar­quies àrabs a Occi­dent, Israel havia dei­xat de ser l’ene­mic de l’Aràbia Sau­dita, que tenia ja com a prin­ci­pal adver­sari l’Iran. Un Iran que forma part de l’ano­me­nat Eix de la Resistència jun­ta­ment amb la milícia liba­nesa Hez­bol·là, els hout­his del Iemen, milícies xiïtes de l’Iraq, els pales­tins de Hamàs i el règim del pre­si­dent sirià, Bai­xar al-Assad. Des del 7 d’octu­bre de l’any pas­sat la geo­política tenia pre­sent la força d’aquest eix lide­rat per Tehe­ran, que s’eri­gia en l’únic defen­sor dels pales­tins.

Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.

Tot es capgirà el passat 30 de novembre després d’una ofensiva de quatre dies en què els rebels islamistes del Hayat Tahrir al Sahms, Organització d’Alliberament del Llevant, grup format per militants del desaparegut Front Al Nusra, antiga franquícia d’AlQaida, aprofitant l’absència dels protectors d’Al-Assad, l’aviació russa i Hezbol·là, conqueria la segona ciutat de Síria, Alep, mentre l’exercit sirià fugia i els rebels obtenien es feien seus els arsenals que abandonava. I agafant l’autopista M5 que porta cap a Damasc, sense que esporàdics bombardejos russos hi poguessin fer res, dijous el rebels conquerien la ciutat de Hama. Una ciutat de població sunnita que no ha oblidat la massacre que Hafed al-Assad, pare de l’actual president, va perpetrar el 1982 per esclafar una revolta. Un enfonsament i fugida que recorda la caiguda del nou règim iraquià a Mossul el juny de 2014, quan l’exèrcit, deixant les armes, va marxar espaordit davant Estat Islàmic. Es diu que el líder del grup Tahrir al Sahms, Mohammad al-Yulani, s’ha moderat i que les seves polítiques no seran les que implantaven fa uns anys Al-Qaida i Estat islàmic. Però també es va dir dels talibans quan van conquerir Kabul, i ara les dones no poden ni estudiar ni treballar, ni tampoc parlar pel carrer.

Per més que ara Rússia enviï avions, serà difícil evitar que el rebels conquereixin més territori i fer-los fora d’Alep. Recordem que el 2016 es van rendir després de bombardejos massius que van arrasar tota la part de la ciutat que controlaven. I a més Rússia té el gruix de l’aviació a Ucraïna mentre Hezbol·là, que feia de força, està debilitat. Donat que el més probable els insurgents obtinguin el control de bona part de Síria, ara Turquia com a protector seu guanya la partida tenint la clau del futur. I a la vegada ataca els kurds de Rojava amb el desig d’expulsar-los de les regions fronteres. Uns kurds que han de lluitar de nou contra Estat Islàmic, que s’ha reactivat en llocs d’on ha fugit l’exèrcit. Turquia està obtenint dues victòries disparant pocs trets.

Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.
Tot es capgirà el passat 30 de novembre després d’una ofensiva de quatre dies en què els rebels islamistes del Hayat Tahrir al Sahms, Organització d’Alliberament del Llevant, grup format per militants del desaparegut Front Al Nusra, antiga franquícia d’AlQaida, aprofitant l’absència dels protectors d’Al-Assad, l’aviació russa i Hezbol·là, conqueria la segona ciutat de Síria, Alep, mentre l’exercit sirià fugia i els rebels obtenien es feien seus els arsenals que abandonava. I agafant l’autopista M5 que porta cap a Damasc, sense que esporàdics bombardejos russos hi poguessin fer res, dijous el rebels conquerien la ciutat de Hama. Una ciutat de població sunnita que no ha oblidat la massacre que Hafed al-Assad, pare de l’actual president, va perpetrar el 1982 per esclafar una revolta. Un enfonsament i fugida que recorda la caiguda del nou règim iraquià a Mossul el juny de 2014, quan l’exèrcit, deixant les armes, va marxar espaordit davant Estat Islàmic. Es diu que el líder del grup Tahrir al Sahms, Mohammad al-Yulani, s’ha moderat i que les seves polítiques no seran les que implantaven fa uns anys Al-Qaida i Estat islàmic. Però també es va dir dels talibans quan van conquerir Kabul, i ara les dones no poden ni estudiar ni treballar, ni tampoc parlar pel carrer.

Per més que ara Rússia enviï avions, serà difícil evitar que el rebels conquereixin més territori i fer-los fora d’Alep. Recordem que el 2016 es van rendir després de bombardejos massius que van arrasar tota la part de la ciutat que controlaven. I a més Rússia té el gruix de l’aviació a Ucraïna mentre Hezbol·là, que feia de força, està debilitat. Donat que el més probable els insurgents obtinguin el control de bona part de Síria, ara Turquia com a protector seu guanya la partida tenint la clau del futur. I a la vegada ataca els kurds de Rojava amb el desig d’expulsar-los de les regions fronteres. Uns kurds que han de lluitar de nou contra Estat Islàmic, que s’ha reactivat en llocs d’on ha fugit l’exèrcit. Turquia està obtenint dues victòries disparant pocs trets.

erò pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.

Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.

rò pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad

Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.

Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.