dilluns, 3 de febrer de 2014

ARTICLE SOBRE EL KILIMANJARO de fa 8 anys. Hi ha articles meus del diari AVUI publicats al dominical o a internacional que ja no es troben a la web i els hi els tinc un carinyo especial. En recuperaré alguns aquí per tal que siguin a la xarxa. Començo amb aquest sobre el Kilimanjaro

      LA FI DE LES NEUS PERPÈTUES DEL KILIMANJARO
 
 
ERNEST HEMINGWAY DESPRÉS D´ESCRIURE ELS VERDS TURONS D´ÀFRICA,  ON EXPLICAVA LES SEVES EXPERIÈNCIES CINEGÈTIQUES A KÈNIA I TANGANICA, VA PUBLICAR EL 1938 EL RELAT DE FICCIÓ, LES NEUS DEL KILIMANJARO, QUE DESPRÉS SERIA PORTAT AL CINEMA. SI EL RELAT D´HEMINGWAY HAGUÉS ESTAT PUBLICAT VUITANTA ANYS MÉS TARD, POTSER MOLTS PENSARIEN QUE LES NEUS PERPÈTUES EREN NOMÉS UN ELEMENT MÉS DE FICCIÓ, JA QUE LES GLACERES DEL KILIMANJARO, QUE RETROCEDEIXEN DIA A DIA, ES CREU QUE DESAPAREIXERAN D´AQUÍ QUINZE ANYS.      
Xavier Rius, AVUI DIUMENGE, 22 de gener de 2006   






Kilima-Njaro, significa en suajili muntanya blanca. Els txaga, la tribu que viu al voltant d´aquest volcà, fan una altra traducció de Njaro que significaria Els dimonis del fred. Els massai l´anomenen Ngaje Ngai, La Casa de Déu. El 1871, quan encara cap home blanc havia assolit el cim, el missioner anglès, Charles New, va intentar-ho sense èxit dues vegades. La primera van abandonar-lo els portejadors i va arribar sol a quatre mil metres. Va baixar amb un tros de glaç i quan va anunciar als nadius que aquell roc blanc es convertiria en aigua, es posaren a riure mentre li responien: “Qui pot creure que les roques es transformin en aigua?”

     Els científics creuen que les neus del Kilimanjaro, irrepetible títol del relat d´Hemingway, deixaran d´existir cap a l´any 2020 donat que les geleres s´han reduït en un 80% des que es va fer la primera medició seriosa l´any 1912. Dels 12 quilòmetres quadrats de neus perpètues que hi havia llavors a la fi de l´època seca, ara en queda poc més de dos i mig. El mateix passa al Mont Kènia on la gelera Lewis ha perdut el 50% de l´extensió que tenia el 1963, i més lentament també minven les neus del Ruwenzori a Uganda.

Aquest cims continuaran cobrint-se de neu durant l´època humida. Però aquelles geleres de les que ja n´havia parlat el geògraf i astrònom grec, Ptelomeu d´Alexandria, en el segle II, quan explicava que les fonts del Nil eren dos gran llacs que es nodrien del desglaç d´unes muntanyes eternament blanques, anomenades Muntanyes de la Lluna, desapareixeran. Quan el 1848, Johann Rebmann, va informar a Londres que havia vist una muntanya nevada anomenada Kilimanjaro, la Real Societat Geogràfica el va desautoritzar amb l´argument que no hi podia haver neus perpètues a prop de l´Equador. Així el canvi climàtic donarà irònicament la raó a tots aquells geògrafs i científics que fins a mitjans del segle XIX negaven el que havia escrit Ptelomeu.

L’enigma de les Fonts del Nil no es desvetllaria completament fins que Henry Morton Stanley troba la serralada del Ruwenzori el 1889, permanentment coberta per la boira. I aquell mateix any el cim del Kilimanjaro seria trepitjat per primera vegada per l´home blanc, quan l´alemany Hans Meyer i l´austriac Ludwing Purtscheller conqueririen el cim de 5.895 metres.  
       Per pujar al Kilimanjaro, la muntanya més alta d´Àfrica, no cal ser alpinista molt experimentat. És un trekking a l´abast de qualsevol que tingui una bona condició física i estigui disposat a posar a prova el seu cos al mal d´altura que potser li apareixerà a partir dels 3.500 o 4.000 metres en forma de mal de cap, pèrdua de gana o marejos. 
       Per això la clau és una bona aclimatació. El temps mínim que es necessita per pujar i baixar és de cinc dies i té un cost de prop de sis-cents dòlars entre permisos, guies, portejadors i menjar. Algunes agències ofereixen des de Catalunya el pack de set dies amb vol via Londres o Amsterdam, hotel per dues nits a Arusha, permisos, portejadors i àpats, tot per dos mil euros.

Però anar tan lluny per només una setmana no es gaire recomanable i resulta molt millor aprofitar el viatge per visitar alguns parcs nacionals com el Serengueti, el llac Manyara o el Ngorongoro i contemplar en el seu hàbitat lleons, elefants, hipopòtams, girafes, zebres o nyus. I és que mentre pugem el Kilimanjaro no trobarem cap d´aquests grans mamífers, per més que tinguem a la ment la història del lleopard congelat i momificat, immortalitzat també per Hemingway, que el pastor luterà Richard Reusch va trobar el 1926 prop del cràter.

 Si només disposem de cinc dies, la pujada es fa la ruta Marangu, anomenada també ruta cocacola. Però si desitgem trobar menys gent, gaudir més del paisatge, fer una bona aclimatació a l´altura i disposem d´un dia més, la via recomanada és la Machame. Aquesta ruta comença a la Machame Gate, entrada al Parc Nacional a 1.910 metres, que separa les explotacions familiars de cafè i plàtans del bosc tropical. Allà hi arribarem en un desgavellat autobús comprat de segona mà al Japó, com gairebé tots els que circulen per Tanzània. Després de registrar-nos, s´entrega la motxilla o bossa gran als portejadors txagues que ho carregaran al cap o l´esquena amb les tendes i el menjar. El caminant només ha de dur una motxilla petita amb una mica de roba, càmera de fotos, el menjar del dia i l´aigua. Aquesta primera etapa transcorre per una pista enfangada i malgrat estar en època seca, la boira i la pluja es farà present de manera intermitent. Després de caminar sis hores s´arrriba al primer campament, el Machame Camp, a 3.100 metres, just on acaba el bosc. Només hi ha una cabana i unes latrines, però entre muntanyencs i portejadors, tres-centes persones acampen sota els arbres. Amb una mica de sort haurem superat els núvols i veurem les glaceres occidentals amb els últims rajos de sol. A les set de la tarda ja és negra nit.

En els dies successius, caminarem sempre per sobre el mar de núvols sense contacte visual amb el Serengueti o l´estepa massai i tindrem tres punts de referència: el cràter del Kilimanjaro i les seves glaceres, el cim del Mawenzi de 4.600 al mateix massís i el Mont Meru de 4.566, emergent sobre el mar de núvols. El segon día, caminant entre arbustos coberts de líquens ens internem en una estepa alpina sobre un terreny volcànic que exigirà fer petites grimpades entre colades de lava, sorra i basalt. És sorprenent la perícia del portadors que avancen decidits amb la càrrega a l´esquena i el cap, calçats amb unes velles botes. L´etapa acaba a el pla de Shira a 3.840; el mal d´altura és fa present i es combat bevent molta aigua i alguna aspirina. Després de descansar una mica, es sopa entaulats a unes tendes grans en les que després dormen el portejadors. Han baixat les temperatures i en llevar-nos al matí el terra estarà glaçat.




La tercera etapa és potser la més important de cara a l´aclimatació. Molt hidratats, sota un sol tropical i en mig d´un paisatge llunar, amb les glaceres del Kilimanjaro amunt a l´esquerra, pugem fins el Lawa Tower de 4.475 metres, mentre els guies no paren de repetir la paraula màgica: Pole, pole, que vol dir a poc a poc. Arribats aquí continuem rodejant el massís i baixem cinc-cents metres fins a Barranco Camp a 3.960 metres. El descens després d´haver arribat tan amunt ajuda a aconseguir una bona aclimatació. Poc abans d´arribar al camp, travessem un bosc de senecis i lobèlies. Aquestes peculiars plantes, que poden arribar als quatre metres, no són arbres, sinó flors adaptades per retenir aigua a baixes temperatures. La quarta etapa amb un desnivell de 1.200 metres de pujada i 430 de baixada transcorre entre paisatge llunar i canvis de perspectiva de les glaceres. S´ha d´arribar al Barrafu Camp, a 4.550 metres, abans de les tres de la tarda ja que la propera matinada s´ha de fer el cim.

Des de Barrafu veiem una tartera de mil cent metres de desnivell que s´enfila fins el cràter. Amb un sol tropical que es fica dins les tendes, tothom intenta dormir. A les sis de la tarda els catorze que formem el grup seiem a taula -alguns amb poca gana per l´efecte del mal d´altura- i mengem, gairebé en silenci, amb l´estranya sensació d´estar en una mena d´últim sopar. Els guies recorden l´equip que s´ha de dur, donen consells per afrontrar el mal d´altura i insisteixen que si algú té taquicàrdia o maretjos ho digui per interrompre l´ascens i baixar acompanyat d´un nadiu. Les piles de les càmeres s´han de portar a una butxaca del gore per evitar que es congelin. Després d´un té reconfortant, tornem a les tendes fins les onze de la nit.

A aquella hora fa força el vent i el terra està glaçat. La claror de lluna farà que molts desistim d´encendre les llums frontals. Els altres grups allà acampats també es preparen per posar-se en marxa. Hi ha bascos, catalans i madrilenys, polonesos, sudafricans, pakistanesos, japonesos, alemanys i francesos. El nostre grup format pels 13 excursionistes, un guia basc i cinc guies txagues, després de prendre un te i galetes comença a caminar molt a poc a poc per enfilar la tartera que puja fins el cràter a 5.700 metres. El fred és intens, arribarà a deu sota zero, però la sensació de fred és major a causa del vent. En aquestes circumstàncies anar en grup resulta molt reconfortant i permet donar-nos ànims els uns als altres. De tant en tant els guies nadius entonen un cant espiritual mentre caminem com autòmats sota la lluna. Alguns vomiten, a mi em costa ingerir aigua, i cada vegada que es fa una breu parada els guies criden que ningú s´adormi. L´últim tram de tartera està flanquejat per la gelera Rebmann, que té el nom d´aquell a qui no creien el 1848, quan va explicar que havia vist aquest cim. Finalment a quarts de sis, encara fosc, s´arriba dalt el cràter. Ara es tracta només de vorejar la carena poc més d´un quilòmetre cap el oest, resseguint el naixement de les geleres que hem contemplat des de baix les etapes anteriors. Comença a clarejar i per fi arribem al Pic Uhuru -Llibertat en swahili- a 5.895 metres a temps  de contemplar des del cim d´Àfrica la sortida del sol. Uns rètols de fusta feliciten per haver arribat i es fan les fotografies que immortalitzen el moment. Aquells que no han protegit les piles de les càmeres, no consegueixen fer-les funcionar. Amb el sol, les capçaleres de les geleres passen del blau i el gris, al blanc més intens. Tots desitjariem allargar aquells moments, però els guies ens preguen que comencem la baixada. El fred i el vent és intens i ara toca baixar en 12 hores gairebé tres mil metres. Continuaran aquí dalt les geleres si tornem d´aquí deu anys?



ALGUNES FOTOS DEL VIATGE I ASCENSIÓ:
Vaig pujar el Kilamanjaro la segona quinzena d'agost de 2006. Hi vaig anar amb el meu fill, Daniel, que llavors tenia 16 anys. El grup érem 15 persones, de les quals un no va poder arribar i va punxar a les 4 de la matinada de l'última etapa a la tartera que es puja de nit fins el cràter, i un altre va arribar al cràter, però no va poder fer els dos kilòmetres vorejant-lo i la pujada final fins al cim. 
Aquí hi ha algunes fotos. La que sóc al cim amb el meu fill em va semblar millor no publicar-la al reportatge. També pos unes fotos del dies abans i després al Serengueti i Zanzibar.  
Al llac Mañara



Al cim del Kilimanjaro, amb el meu fill, just quan surt el sol

La glacera dalt el cràter



Tot el grup amb els porteadors amb la satisfacció d'haver fet el cim
Després del
cim, Zanzibar


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada