Un cop derrotat Estat Islàmic a Síria i l’Iraq,
les diferents potències regionals i els països veïns tornen a castigar o
a abandonar els qui amb més coratge i sense matisos han lluitat aquest
darrers tres anys contra els soldats del califat: els kurds. Si el
passat mes d’octubre el kurds iraquians van ser expulsats per l’exèrcit
iraquià de l’àmplia franja de territori que havien arrabassat als
gihadistes o que havien defensat dels atacs del califat quan l’exèrcit
iraquià va fugir en desbandada, ara pateixen a Síria, a la zona d’Afrin,
l’atac combinat de l’exèrcit turc i les milícies rebels de l’Exèrcit
Lliure Sirià, enfrontades amb Damasc.
El president turc, Recep
Tayyip Erdogan, que durant anys va donar suports als rebels àrabs que
lluitaven contra el règim de Baixar al-Assad, ha aconseguit la
quadratura del cercle afegint-se al pla de pau de Moscou, Damasc i
Teheran, que rehabilita, de fet, el règim d’Al Assad, a la vegada que
obté el permís de Rússia i Síria per aliar-se militarment amb els rebels
de l’Exèrcit Lliure Sirià en aquest racó del Kurdistan sirià per
expulsar-ne les forces kurdes, armades pels Estats Units i amb el seu
suport, de les Unitats de Protecció Popular (YPG).
Amb
aquest ofensiva Erdogan no només aconseguirà evitar que els kurds
sirians controlin aquesta franja de la frontera amb el Kurdistan turc,
d’on podrien ajudar els guerrillers del Partit del Treballadors del
Kurdistan turc, d’Abdullah Ocalan, sinó que infla pit davant els Estats
Units i provoca un perillós i inèdit enfrontament amb el membre més fort
de l’OTAN, que ha ajudat els kurds i que desitjava que aquests
controlessin part de la frontera.
Així el soldà-president Erdogan
dona ales a l’històric nacionalisme turc, mostrant-se fort davant els
seus socis de l’OTAN i contradiguent-los en la seva estratègia. Amb la
seva aliança amb Rússia i Damasc, obté una victòria contra l’enemic
real, que no era Estat Islàmic, sinó els kurds de dins i de fora de
Turquia, i facilitant que els rebels anti-Assad de l’Exèrcit Lliure
Sirià aconsegueixin el control d’aquest racó del Kurdistan els ofereix
una zona segura on situar-se, amb el permís de Damasc, si Al-Assad
recupera la província d’Idlib.
En aquests context van començar
ahir a Sotxi, a la mar Negra, una nova tanda de negociacions impulsada
per Rússia, que no pot acabar amb cap acord acceptat per tots els
actors, atès que l’oposició siriana de l’exterior, agrupada en
l’anomenada Comissió Suprema Negociadora, no hi participa, com tampoc no
hi participen els kurds del Partit de la Unió Democràtica (PYD). A
Sotxi només se cerca de legitimar la victòria militar de Damasc,
aconseguida amb el suport rus, i la continuïtat d’Al Assad.
La
cimera de Sotxi té lloc tres dies després de la darrera tanda de
negociacions impulsades per l’ONU a Viena, sota la tutela del mediador
Staffan de Mistura, en les qual sí que hi va ser l’oposició de la
Comissió Suprema Negociadora. A Viena, els Estats Units, la Bretanya,
França i Jordània van presentar un document en què demanaven la
convocatòria d’eleccions lliures, proposició que va ser rebutjada pel
representant de Damasc.
De Mistura, que assisteix també a la
cimera de Sotxi, s’haurà de resignar a veure com Rússia imposa per
l’evolució de la guerra la continuïtat del règim d’Al-Assad, i com
Turquia obté la seva petita victòria al Kurdistan amb una intervenció
militar que vulnera la legalitat internacional.
En aquest context,
els kurds sirians, que tan eficaçment havien lluitat contra Estat
Islàmic, són de nou derrotats, sense que ni els Estats Units ni els
altres membres de l’OTAN puguin aturar el peus a Turquia, no fos cas que
se senti ferida i s’acosti encara més a l’adversari històric de l’OTAN,
Rússia.
-----
El Punt Avui, article, notícies, qui són? kurds, articles, opinió, Xavier Rius, de, a, sobre, e, Síria, -
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada