diumenge, 12 de febrer del 2023

Entrevista en El Periódico de Catalunya con motivo del libro que mañana llega a las librerias. "Vox, El retorno de los ultras que nunca se fueron"

 

Xavier Rius Sant: "Las peleas en el Gobierno son un caramelo para Vox"

El autor de 'Vox, el retorno de los ultras que nunca se fueron' (Akal) asegura que Macarena Olona puede generar una crisis en el partido ultra si se presenta a las elecciones


El Periódico de Catalunya, Carlota Camps, sábado 11 de febrero de 2023

Xavier Rius Sant (Barcelona, 1959) ha vuelto a sumergirse en los inframundos de la ultraderecha para explicar quién es Vox y qué papel político puede tener. En medio de un año electoral, y bajo el nombre 'Vox, el retorno de los ultras que nunca se fueron' (Akal), Rius se mete en sus entrañas para explicar el funcionamiento de una formación sin democracia interna y en manos de un núcleo muy reducido. Este lunes llega a las librerías.

Hay un debate que parece eterno y es si debemos hablar de la ultraderecha o no. Usted le dedica un libro.

A mí no me gusta Vox, pero es la tercera fuerza en el Congreso y la cuarta en el Parlament. Debemos hablar de quién son y qué hacen. Es importante mostrar que detrás de su discurso hay una ideología fascista, algunos con historial neonazi, y que quieren abolir las libertades.

Su relato es un recorrido por la historia y el auge de la extrema derecha. Hace unos años España era una excepción dentro de Europa. ¿Qué cambió?

Su discurso sobre la inmigración, el aborto o las políticas de género no les llevó a hacer el salto. En Europa estos temas triunfaban, pero en España, no.

Y esto, ¿por qué?

Porque la sociedad española puede ser clasista, pero no racista. Aquí en España el tema fue el de 'España es una, no 51'.

O sea, el 'procés'.

Sí, pero esto no quiere decir que Vox es gracias al 'procés'. Es gracias al papel que hace Ortega Smith picando piedra en los tribunales. Con el juicio del 1-O consiguieron la cuota del 'telediario'.

Pero ahora el movimiento independentista está en 'stand by' y no parece que le afecte en las encuestas.

Vox tiene ahora otros caramelos, que son las peleas, contradicciones o meteduras de pata del Gobierno con la ley del 'solo sí es sí', la ley trans o el cambio del Código Penal. Y aquí Vox hace un discurso sin corrección política.

Como máximo a finales de este año habrá elecciones al Congreso...

Sí, y el tema no será si de 52 diputados pasan a 60 o a 35, será si son los que Feijó necesita para tener la mayoría en el Congreso. Vox ha venido para quedarse.

Antes hay comicios municipales. En Catalunya no tienen buenas perspectivas.

Es una anomalía que un partido que tiene 11 diputados en el Parlament y dos representantes en Madrid, no tenga concejales. Solo tiene los de Salt, que eran de PxC.¿A qué lo atribuye?

No hacen campaña municipal. Como no hay libertad para que el grupo sea autónomo, en los ayuntamientos van con las pulseras, las banderitas y las 100 medidas de Vox. En Sabadell, por ejemplo, no hablan del Cuarto Cinturón.

En el Parlament tampoco están marcando agenda.

 Porque son irrelevantes y tienen un perfil de personas muy bajo. El único que se enteraba es Antonio Gallego Burgos, que ha pasado al grupo mixto. Lo pusieron de número dos, pero después lo relevaron porque allí solo mandan Ignacio Garriga y Joan Garriga. Lo tenían marginado.

Internamente hay mando único, ¿no?

Vox nació con el discurso de dar voz a los ciudadanos y contra la casta de partidos. Pero internamente, para evitar disidencias, no tienen ejecutivas regionales. Todo lo decide un comisario político nombrado desde Madrid.

Tampoco hay primarias.

Las abolieron y envían paracaidistas a las elecciones. No tienen democracia interna y esto demuestra que es un partido autoritario y que quiere abolir poco a poco todas las libertades.

Vox es un partido autoritario, por esto la gente se les va

Gallego no es el único que se ha desmarcado.

La primera gran crisis del partido es porqué se cargan las ejecutivas provinciales y ponen como candidatos gente de fuera. La segunda gran crisis es en Murcia, de los cuatro diputados que tenían ya ninguno está en Vox.

La crisis en Murcia empezó por la financiación del partido.

Los concejales y diputados autonómicos tenían que ingresar el dinero que recibían de las cámaras a una cuenta de Ortega Smith en Madrid. Mientras, ellos tenían que pagar la gasolina, las fotocopias y las cervezas de los encuentros con simpatizantes. El dinero servía para nombrar comisarios que les decían qué tenían que votar. Esto hace que el 40% de concejales hayan dimitido. Se les va la gente.

¿Pude haber una gran crisis en Vox que haga tambalear el partido?

Ahora se ha apartado Ortega Smith y se ha puesto a Ignacio Garriga, que yo lo veo un secretario general muy débil. Pero quién sigue mandando como número dos es Jorge Buxadé, que es el cer

Por lo tanto...

La crisis la puede generar Macarena Olona en las generales si hace un Errejón. Y habrá que ver si Ortega Smith se estrella en el ayuntamiento de Madrid o no, y si va de número dos en las generales o lo relegan. Aunque no creo que lo hagan. 


 Leer también entrevista en El Correo Gallego

                           


       



 

  Leer entrevista que me hace Nicolás Tomás en El Nacional.

dijous, 9 de febrer del 2023

La ultraderecha convoca para mañana y el sábado dos actos de homenaje División Azul, en su 80 aniversario en el cementerio de la Almudena. El del viernes, organizado por la Hermandad de la División Azul, y el del sábado por militantes de Juventud Patriota con el apoyo de Juventud Nacional de España 2000, ultras del futbol y sectores falangistas. Bastión Frontal, grupo en el que militaba Isabel Medina Peralta que saltó a los medios por sus palabras sobre los judíos hace dos años, se ha disuelto

Mañana viernes 10 de febrero, se cumplen los 80 años de la batalla de Krasny Bor, en la que la División Azul española se enfrento al ejército soviético. Por ello diversos sectores de la ultraderecha, como en años anteriores, han organizado actos de homenaje a estos soldados y militares españoles que combatieron junto a las tropas de Hitler en el frente Oriental. Homenaje que hace dos años, el realizado 13 de febrero de 2021, fue muy polémico por las declaraciones de la joven falangista, Isabel Medina Peralta, dirigente del nuevo grupo Bastión Frontal, afirmando que "el judío es el culpable" y del abogado Nacho Menéndez -hijo del capitán de navío Camilo Menéndez condenado por el 23-F, llamando a romper la normativa de protección por el Covid al afirmar "abrazaros y sed más de sies que el fascismo es algría".

Desde entonces han habido muchos cambios en el mapa de los grupos ultras madrileños, y colectivos como Bastión Frontal y las asociaciones dichas vecinales, de Madrid Seguro, lideradas por Alberto Ayala de Cantalicio, ya no existen, si bien parte de sus miembros están en la llamada Juventud Patriota, que también convocó el acto de la Almudena de hace dos años, y convoca el acto de este próximo sábado.  

Para mañana la Hermandad de la División Azul, convoca un acto casi privado a las 17'30 en el Panteón de los Caídos del cementerio madrileño de La Almudena. Y para el sábado a las 17 horas, Juventud Patriota, con el apoye de Juventud Nacional de España 2000, convoca una marcha desde el metro de Ascao hasta el panteón del cementero de la Almudena, donde se realizará a las 18 horas el acto. Formalmente ni Falange Española de las JONS, ni La Falange-FE, ni la Hermandad La Vieja Guardia convocan ninguno de los actos, pero algunos de sus miembros, como en años anteriores, asistirán.

 

     

Acto de mañana de la Hermandad Nacional de la División Azul


  Acto de Juventud Patriota y otros grupos del sábado

 

Isabel Medina Peralta, hace dos años

        

dimecres, 8 de febrer del 2023

El vel de l'Islam. De la incapacitat d'ubicar la religió en l'àmbit privat , com va fer Europa amb la Il·lustració, enixen tant el salafuisme docial i polític, com el gihadisme violent. Publico al Triangle amb motiu del Sense Ficció de TV3

                             



El Triangle, dimecres 8 de febrer de 2023 

 Xavier Rius Sant, periodista

El programa Sense Ficció es va atrevir el 24 de gener amb el documental Atrapades entre dos mons a trencar el tabú sobre la situació que viuen a Catalunya les filles de musulmans, que han esdevingut atees o agnòstiques o, que inicien una relació sentimental amb un no musulmà. Als paísos islàmics no es permet que una musulmana o filla de musulmans es pugui casar amb un no musulmà. A l’inrevés sí, un musulmà es pot casar amb una cristiana, donat que es creu que l’islam es transmet amb el semen del pare. I són moltes les dones europees que es casen amb un musulmà magribí o fill de magribins sense que se’ls exigeixi convertir-se, si bé els fills s’educaran com a musulmans i tindran nom musulmà. I moltes filles d’immigrants musulmans, residents elles i la seva família a Europa, que es volen casar amb un europeu no musulmà, per tal de no ser repudiades per la família i assetjades per l’anomenada “comunitat”, no tenen més remei que forçar a que el seu futur marit a fer el ritual de conversió a l’islam, encara que sigui de mentida.

En el documental de TV3 les filles de musulmans que hi apareixien denunciaven també la persecució que patien per haver-se negat a portar el vel. Un vel que, com expliquen sovint la melillense Mimunt Hamido, autora del llibre “No nos taparán” i la catalana Najat el Hachmi, és molt diferent del mocador que portaven les seves àvies al Marroc. Unes àvies que anaven amb un vestit de mànigues amples que mostrava els colzes i no cobria el coll, i un mocador al cap que deixava a la vista les orelles i part del cabell. Ara en canvi el nou vel vingut d’Aràbia Saudita implica tapar tot el cabell, les orelles, tot el coll i la part de sota la barbeta.

Hi ha una crítica en els moviments d’ex-musulmanes a Europa cap a les esquerres i partits de centre que es neguen a donar suport a les filles de musulmanes que han deixat de creure o que volen casar-se amb un no musulmà. Lamenten que per les esquerres tots podem ser transsexuals o bisexuals i autodeterminar-nos el gènere, però no defensen el dret a deixar de creure de les filles d’immigrants musulmans o a enamorar-se d’un europeu no musulmà. No es condemna, argumentant la suposada complexitat de la qüestió i dient que no es poden aplicar paràmetres occidentals, ni valorar-ho des de la superioritat moral eurocentrista per dir què poden fer o no fer la filles de musulmans. I no es cap casualitat que moltes ex-musulmanes europees davant d’aquest abandonament que pateixen per part de les esquerres i també del partits de centre acabin acostant-se a la ultradreta. Recorda el lector a la diputada flamenca negra Assita Kanko que va rebre Puigdemont al Parlament Europeu el dia que va aconseguir la credencial d’eurodiputat? Kanko, nascuda a Burkina Faso, farta del relativisme cultural de la majoria de partits belgues i flamencs, va afiliar-se a la Nova Aliança Flamenca, adscrita al grup de Conservadors i Reformistes del Parlament Europeu en el que també hi són Vox i els Germans d’Itàlia de Meloni.

Després de l’assassinat a Algeciras de Diego Valencia, membres de les associacions islàmiques andaluses responien dient que l’Islam és una religió de pau i citaven mal traduïda la sura 5-32 de l’Alcorà, afirmant que el llibre sagrat diu que “qui mata un innocent mata tota la humanitat”. Fragment de l’Alcorà que si es tradueix correctament, condemna que es mati a “qui no ha mort ningú, ni estès la corrupció moral per la Terra”. I acte seguit diu que cal “crucificar i amputar a qui combat a Alà i al seu enviat –Mahoma- i a qui estén la corrupció moral per la Terra”. I rebutjar o negar la religió d’Alà, és combatre’l. Dir que l’Alcorà no va ser revelat per l’arcàngel Gabriel a Mahoma, sinó inventat per uns homes, i que el seu contingut, la llei islàmica, és una barbaritat aplicar-lo, és combatre a Mahoma. I dir que una filla de musulmans pugui tenir relacions sexual amb un no musulmà, o fer públic que ha deixat de creure, és estendre la corrupció per la terra.

I és que el problema rau en que mentre les societats de les altres dues religions monoteistes, el judaisme i el cristianisme, han assumit la llibertat ideològica i de creences, deixant la religió en l’àmbit personal, i tant a les democràcies de tradició cristiana com a Israel, molts ateus han pogut ser i són primers ministres, les societats islàmiques es neguen a treure’s el seu vel mental. I d’aquesta incapacitat d’ubicar la religió en l’àmbit privat, com va fer Europa amb la Il·lustració, neix tant el salafisme social i polític com el gihadisme violent.

 

Leer en castellano en la web del Triangle. 8 de febrero de 2023

El programa Sense Ficció se atrevió el 24 de enero con el documental Atrapades entre dos mons a romper el tabú sobre la situación que viven en Cataluña las hijas de musulmanes, que se han convertido en ateas o agnósticas o, que inician una relación sentimental con un no musulmán. En los países islámicos no se permite que una musulmana o hija de musulmanes pueda casarse con un no musulmán. Al revés sí, un musulmán puede casarse con una cristiana, dado que se cree que el islam se transmite con el semen del padre. Y son muchas las mujeres europeas que se casan con un musulmán magrebí o hijo de magrebíes sin que se les exija convertirse, si bien los hijos se educarán como musulmanes y tendrán nombre musulmán. Y muchas hijas de inmigrantes musulmanes, residentes ellas y su familia en Europa, que quieren casarse con un europeo no musulmán, para no ser repudiadas por la familia y asediadas por la llamada “comunidad”, no tienen más remedio que forzar a que su futuro esposo a hacer el ritual de conversión al islam, aunque sea de mentira.

En el documental de TV3 las hijas de musulmanes que aparecían denunciaban también la persecución que sufrían por haberse negado a llevar el velo. Un velo que, como explican a menudo la melillense Mimunt Hamido, autora del libro “No nos taparán” y la catalana Najat el Hachmi, es muy diferente al pañuelo que llevaban sus abuelas en Marruecos. Unas abuelas que iban con un vestido de mangas anchas que mostraba los codos y no cubría el cuello, y un pañuelo en la cabeza que dejaba a la vista las orejas y parte del cabello. Ahora en cambio el nuevo velo venido de Arabia Saudita implica tapar todo el cabello, las orejas, todo el cuello y la parte de debajo de la barbilla.

Hay una crítica en los movimientos de ex-musulmanas en Europa hacia las izquierdas y partidos de centro que se niegan a apoyar a las hijas de musulmanas que han dejado de creer o que quieren casarse con un no musulmán. Lamentan que para las izquierdas todos podemos ser transexuales o bisexuales y autodeterminarnos el género, pero no defienden el derecho a dejar de creer de las hijas de inmigrantes musulmanes o a enamorarse de un europeo no musulmán. No se condena, argumentando la supuesta complejidad de la cuestión y diciendo que no se pueden aplicar parámetros occidentales, ni valorarlo desde la superioridad moral eurocentrista para decir qué pueden hacer o no hacer las hijas de musulmanes. Y no es ninguna casualidad que muchas ex-musulmanas europeas ante este abandono que sufren por parte de las izquierdas y también de los partidos de centro acaben acercándose a la ultraderecha. ¿Recuerda el lector a la diputada flamenca negra Assita Kanko que recibió a Puigdemont en el Parlamento Europeo el día que logró la credencial de eurodiputado? Kanko, nacida en Burkina Faso, harta del relativismo cultural de la mayoría de partidos belgas y flamencos, se afilió a la Nueva Alianza Flamenca, adscrita al grupo de Conservadores y Reformistas del Parlamento Europeo en el que también están Vox y los Hermanos de Italia de Meloni.

Tras el asesinato en Algeciras de Diego Valencia, miembros de las asociaciones islámicas andaluzas respondían diciendo que el Islam es una religión de paz y citaban mal traducida la sura 5-32 del Corán, afirmando que el libro sagrado dice que “quien mata a un inocente mata a toda la humanidad”. Fragmento del Corán que si se traduce correctamente, condena que se mate a «quien no ha matado a nadie, ni extendido la corrupción moral por la Tierra». Y acto seguido dice que hay que “crucificar y amputar a quien combate a Alá y a su enviado –Mahoma– y a quien extiende la corrupción moral por la Tierra”. Y rechazar o negar la religión de Alá, es combatirlo. Decir que el Corán no fue revelado por el arcángel Gabriel a Mahoma, sino inventado por unos hombres, y que su contenido, la ley islámica, es una barbaridad aplicarlo, es combatir a Mahoma. Y decir que una hija de musulmanes puede tener relaciones sexuales con un no musulmán, o hacer público que ha dejado de creer, es extender la corrupción por la tierra.

Y es que el problema radica en que mientras las sociedades de las otras dos religiones monoteístas, el judaísmo y el cristianismo, han asumido la libertad ideológica y de creencias, dejando la religión a nivel personal, y tanto en las democracias de tradición cristiana como en Israel, muchos ateos han podido ser y son primeros ministros, las sociedades islámicas se niegan a quitarse su velo mental. Y de esa incapacidad de ubicar la religión en el ámbito privado, como hizo Europa con la Ilustración, nace tanto el salafismo social y político como el yihadismo violento.


 

 

Un año después de publicar "Els ultres són aquí. De Plataforma per Catalunya a Vox", publico "Vox, el retorno de los ultras que nunca se fueron", No es traducción del anterior

                                 


Clica par leer en la web de la editorial Akal.  Mi octavo libro.

 

                          


El presente libro es un recorrido por la historia reciente de la ultraderecha en España, que comienza con el pasado falangista de Javier Ortega Smith a finales de los años ochenta, para llegar a un partido que ya está presente en nuestras instituciones y donde todo lo decide un reducido grupo con Santiago Abascal al frente.

Al hilo de este relato, se habla de grupos como Fuerza Nueva, Juntas Españolas o Plataforma per Catalunya, donde estaban algunos de los ahora diputados de Vox. Porque la ultraderecha nunca desapareció: una parte se encontraba «dormida» en el seno del PP y, con la irrupción de Vox, se decidió a salir del armario. Ahora se encuentra inmersa en llegar a un equilibrio entre la nostalgia del franquismo, una España uniforme sin autonomías, la xenofobia y el fundamentalismo católico.

Se abordan asimismo los movimientos de Abascal, Ortega Smith y Vidal-Quadras que llevarán a la creación de Vox, su travesía del desierto tras fracasar en 2014, su irrupción en 2018, el nombramiento de Jorge Buxadé, que abomina del sistema de partidos, como vicepresidente y su evolución hasta nuestros días, con el abandono del partido por parte de Macarena Olona, que, como tantos otros militantes, se ha sentido ninguneada. Al mismo tiempo se relata y analiza la evolución de otros grupos ultras en España que, tras la irrupción de Vox, pierden su espacio y se radicalizan.

Como dice Pascual Serrano en su presentación, «probablemente estemos ante el libro más exhaustivo sobre la historia y los antecedentes de Vox». Un texto necesario y bien documentado, sin exabruptos ni gritos, para que el lector saque sus propias conclusiones.

304 páginas. Precio 18 euros 

Índice

1. Los padres de Vox

2. La ultraderecha española, eternamente dividida

3. Primero los de casa

4. La ultraderecha se activa contra el procés

5. Vox no despega

6. La ultraderecha crece en Europa

7. La travesía del desierto de Vox

8. Vientos a favor

9. España deja de ser la excepción. Nace el «trifachito»

10. La hora de las urnas

11. Campaña de las municipales, autonómicas y europeas

12. Repetición electoral. Vox consigue 52 escaños

13. Sacando provecho de la pandemia

14.Vox crece y gobierna en Castilla y León

15. El efecto Olona y la caída de Ortega Smith

16. Conclusiones. Los ultras que nunca se fueron, han vuelto


dimarts, 31 de gener del 2023

El Jutjat Penal de Reus arxiva definitivament la causa contra 11 ex dirigents de PxC que havien de ser jutjats per la propaganda electoral de 2011, amb els mateixos arguments que el TSJ ja va arxivar el cas pels ex dirigents de Plataforma, Mónica Lora i Joan Garriga, actualment aforats en ser diputats de Vox. Josep Anglada, que ca ser inhabilitat per un altre cas fa quatre anys, espera ara tornar a entrar a l'ajuntament de Vic

 

Josep Anglada sortint del jutjat de Reus, que va centralitzar el cas, el desembre de 2013 acompanyat de l'advocat Fernando Oriente i el cap de llista de PxC a Reus, Albert Tafalla

 

Tal com ja es preveia, la jutge titular del Jutjat Penal número 1 de Reus, María del Prado Escoda, ha decidit arxivar definitivament el cas per la campanya electoral de Plataforma per Catalunya de les municpals de 2011, en la que PxC va adjuntar la còpia d'un suposat xec de euros que suposadament la Generalitat donava a cada immigrant 4000 euros. La vista oral prèvia a l'arxivament definitiu, va tenir lloc el passat dijous 12 de gener, en la que els advocats del 11 acusats van demanar que s'arxivés el cas en coherència amb el que havia decidit el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en relació als dos imputats aforats que actualment son diputats al Paralement de Catalunya per Vox, Joan Garriga i Mónica Lora.

La jutge justifica la seva decisió en el que ja va dir el TSJ en relació en que l'acusació s'havia fet de manera solidaria cap les 13 persones que el juny de 2011 eren membres del Comité Executiu de PxC, sense atribuir la responsabilitat del contingut i redactat de la campanaya electoral i de la idea d'ajuntar una còpia dels suposat xec de 4.000 euros. Una propaganda electoral que va ser denuncaida per diversos partits i institucions, centralitzant-se el cas als jutjats de Reus en ser l'associació Watani la primera que ho denuncià. Quan Josep Anglada va ser destutuit i expulsat de Plataforma ja va declarar al jutjat de Reus que ell no havia estat autor del contingut de la camapanya donat que aixó ho delegava en altres persones. I aquesta inconcreció per atribuir la reponsabilitat de certes afirmacions del tríptic electoral i de l'autoria del fals xec ha estat l'argument per arxivar definitivament la causa. En la resolució d'arxivament la jutge desestima la petició d'alguns dels imputats de condemnar a costes a l'advocat quede l'acusació particular Hilal Tarkou de l'associació Watani.

 Alguns dels 13 acusats com August Armengol o Daniel Ordóñez van deixar la política fa temps. Ordóñez és ara Cap de Vigilància Aduanera a Madrid i Armengol està centrat amb la seva professió com a pediatre. Altres com Josep Anglada i Marta Riera, que va ser expulsats de PxC, pensen presnetar-se a les properes eleccuins municipals per Som Identitaris. I altres Nacho Mulleras, Miguel Ángel Chiquillo, David Parada, Mónica Lora i Joan Garriga són a Vox, si bé només aquest dos útims són diputats. 

Josep Anglada que va ser inhabilitat fa quatre anys, per les amenaces per twitter al fill del periodista Josep Coamajoan, pensa tornar a presentar-se a les municipals a la ciutat de Vic.

Mònica Lora i Joan Garria, són aforats en ser diputats de Vox



 

dimecres, 25 de gener del 2023

VOX. EL RETONO DE LOS ULTRAS QUE NUNCA SE FUERON, Akal Ediciones. Mi nuevo libro a la venta el 20 de febrero

Mi nuevo libro. Estará en las librerías el 15 de febrero

Más información en la web de Akal

ÍNDICE:

1. Los padres de Vox

2. La ultraderecha española, eternamente dividida

3. Primero los de casa

4. La ultraderecha se activa contra el procés

5. Vox no despega

6. La ultraderecha crece en Europa

7. La travesía del desierto de Vox

8. Vientos a favor

9. España deja de ser la excepción. Nace el «trifachito»

10. La hora de las urnas

11. Campaña de las municipales, autonómicas y europeas

12. Repetición electoral. Vox consigue 52 diputados

13. Sacando provecho de la pandemia

14.Vox crece y gobierna en Castilla y León

15. El efecto Olona y la caída de Ortega Smith

16. Conclusiones. Los ultras que nunca se fueron, han vuelto

 

dijous, 12 de gener del 2023

Citats avui al Jutjat Penal 1 de Reus 11 ex dirigents de PxC, pendents de judici per la propaganada electoral de 2011 en una vista que es decidirà si el cas s'arxiva definitivament o va a judici. El TSJ va decidir arxivar el cas dels altres dos imputats, els ara diputats de Vox, Joan Garriga i Mónica Lora

 

             



 El procés judicial per la propaganda electoral que va fer Plataforma per Catalunya (PxC) a la campanya de les municipals de 2011, en la que ajuntava la còpia d'un suposat xec de 4.000 euros que la Generalitat estaria donant a cada immigrant, i que s'ha arxivat, canviat de jutjat i reobert diverses vegades des de llavors, viurà avui un nou episodi en haver estat citats deu dels dotze membres que el 2011 formaven part de l'Executiva del partit, per tal que compareguin amb els seus advocats en el Jutjat Penal 1 de Reus.  Com dos dels tretze imputats, Joan Garriga Domenec i Mónica Lora Císquer, són ara diputats de Vox al Parlament de Catalunya, el cas va anar a Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que va decidir arxivar el cas pel que fa als dos diputats, però va deixar oberta la possibilitat que el Jutjat Penal 1 de Reus, portes a judici als altres deu.  Avui es farà una vista preliminar per tal que les parts argumentin si el cas ha d'anar a judici com s'havia senyalat, o arxivar-se definitivament.


Joan Garriga i Mónica Lora, ex dirigents de PxC, ara diputats de Vox. 


 

Hilal Tarkou, l'advocat de l'entitat Watani que ha fet que el cas continuï obert
Els membres de l'Executiva de PxC, quan va expulsar a Josep Anglada i Marta Riera.

Entre aquests deu citats estan Josep Anglada i Marta Riera, que van ser expulsats de PxC el 2013. Altres con el qui era vicepresident de PxC, August Armengol, centrat en la seva tasca professional com a pediatre, o l'ex regidor de L'Hospitalet, Daniel Ordóñez, ara cap de vigilància duanera a Madrid, estan desvinculats de la política. Sí que continuen a Vox sense ser càrrecs públics altres dels citats avui com Ignasi (Nacho) Mulleras, ex regidor d'Olot i número dos de Vox a Girona, o Miguel Ángel Chiquillo, que ocupa un càrrec de Vox a la Diputació de Guadalajara.  Tot i que la citació d'avui a les 13'30 era per tal que comepareguessin personalment acompanyats del seus advocats, com en principi només han de parlar els advocats, alguns del citats han manifestat que per motius personals o professionals no aniran als jutjats i seran representats pels seus advocats.

El cas es va obrir per una serie de denúncies per un presumpte delicte d'incitació a l'odi i a  la discriminació (article 510 del Codi Penal) als immigrants en general i cap els ciutadans musulmans, fet en la propaganda electoral de maig de 2011.

 Un dels elements més significatius d'aquella campanya va ser la còpia del fals xec a nom de Mohamed Alcabir Samir de 4.000 euros, expedit per la Generalitat i el Pacte Nacional de la Immigració, que PxC va distribuir com propaganda electoral, acompanyat d'un escrit on es deia que tots els immigrants havien rebut recentment de la Generalitat una subvenció de 4.000 euros que havia costat 600 euros a cada català autòcton. Així mateix es deia que la majoria d'immigrants tenien gratis el lloguer i rebuts de la llum, gas i aigua, que eren sufragats per les administracions, i que no pagaven impostos en els seus comerços donat que se'ls hi perdonava per la seva condició d'estrangers. PxC demanava que no es donés cap ajut als immigrants, no es permetés l'obertura de mesquites i es vinculava als immigrants de manera generalitzada amb màfies i  delinqüents.

dijous, 22 de desembre del 2022

L'ex dirigent de Democracia Nacional Joven, Juan de Haro, i l'altre militant ultra accepten amb pacte de conformitat amb fiscalia i les víctimes, dos anys de presó que no caldrà complir si no delinqueixen, i pagar 5.400 euros de multa i responsabilitat civil per l'agressió de Ripollet del 12 d'octubre de 2018, evitant així la celebració del judici en el que se'ls hi demanava deu anys. Si De Haro delinqueix els dos propers anys, sí que haurà de complir els dos anys de presó.

                         



L'ex dirigent de Democracia Nacional Joven, Juan de Haro, i l'altre militant ultra que avui anaven a ser jutjats a Sabadell per unes agressions amb arma blanca cap altres dos joves, ocorregudes la nit de 12 d'octubre de 2018 a Ripollet, han arribat aquest midia a un pacte de conformitat amb el jutge del Penal 3 de Sabadell i els advocats dels dos agredits, per declarar-se culpables acceptant una pena de dos anys de presó que, en principi, no hauran de complir, evitant-se així la celebració del judici en el que la fiscalia els hi demanava deu anys.

Així De Haro i Noel Caravaca no entraran a presó sempre i quan no delinquiexin els dos propers anys. No tinc clar si en el cas que De Haro sigui condemnat per la causa de campanya de 2017 i 2018 contra la mesquita del carrer Japó de Barcelona, per la que la fiscalia de Barcelona li demana sis anys, es considerarà que tot i ser uns fets anteriors, tindria o no que complir els dos anys imposats avui. Com explicava aquest matí, De Haro i altres ex dirigents i militants de Democracia Nacional a Catalunya, tenen diversos judicis pendents i el partit, força actiu aquí de l'any 2013 fins 2018, ara gairebé no té estructura ni militants a Catalunya. De Haro va ser el màxim dirigent de Democracia Nacional Joven a nivell de tot Espanya.

El pacte de conformitat estableix que De Haro i Caravaca hauran de pagar cada un una mlta de 900 euros per danys, 1.500 com garantia per no reincidir i evitar la presó, i 3.060 de responsabilitat civil. Només a De Haro se li ha imposat també 1.970 euros d'indemnització pels danys al vehicle d'un dels agredits. I tots dos tenen una ordre d'allunyament de tres anys cap a les víctimes.

      



Juan de Haro, ex dirigent de Democracia Nacional Joven, serà jutjat avui Sabadell acusat de dues temptatives d'homici i lesions, per uns fets del 12 d'octubre de 2018. Fiscalia li demana 10 anys de presó.

 

 

L'ex dirigent de Democracia Nacional Joven, Juan de Haro, serà jutjat avui al migdia al Jutjat Penal 3 de Sabadell, juntament amb el també ex militant de DN, Noel Caravaca, acusats de dues temptatives d'homici per la baralla que va tenir lloc a l'entrada i la terrassa del bar musical All Right del carrer del Padró de Ripollet, la nit del 12 d'octubre de 2018, hores després de l'acte ultra de Montjuïc en el que va intervenir de Haro com a màxim dirigent de Democracia Nacional Joven. Els fiscal, que ho desvincula de motivacions ideològiques, els acusa de dues temptatives d'homici i lesions per haver agredit de Haro i Carvaca amb un ganivet a dues persones, demanant deu anys de presó per cada un. La versió de De Haro és que ells no van iniciar la baralla, sinó que s'hi van interposar per separar als qui l'havien començat. 

De Haro, desvinculat ara de Democracia Nacional, té altres causes pendents com l'oberta amb motiu de la campanya contra la mesquita del carrer Japó de Barcelona, per la que el fiscal li demana sis anys de presó.  S'ha de dir que Democracia Nacional, molt activa a Catalunya entre 2015 i 2020, està actualment gairebé inactiva a Catalunya i els seus antics dirigents estan pendents de diverses causes penals.

Juan de Haro i Noel Caravaca (al seu costat a la dreta de la imatge) en una manifestació a Barcelona


dimecres, 21 de desembre del 2022

L'Iran, el règim no pot canviar. Analitzo al Punt Avui, les protestes que viu el país en favor de la democràcia i per que desapereguin les imposicions de caire religiós i moral, que el règim teocràtic, que ha esdevingut irreformable, no acceptarà

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dimecres 21 de desembre de 2022 

A diferència de protestes com les de fa un mes a la Xina contra els confinaments –en què el règim, finalment, va acceptar les exigències dels manifestants, ja que les reivindicacions no posaven en perill el sistema polític–, a l’Iran el règim ha convertit el que va començar com una protesta per l’obligatorietat del vel en un torcebraç amb gran part de la població, a la qual ni disparant contra els manifestants, ni amb condemnes a mort ha pogut fer callar, conscient que, si cedeix, serà el sistema polític teocràtic el que caurà.

I és que la República Islàmica creada el 1979 i governada pel clergat xiïta i el líder suprem, Ali Khamenei, que ho controla tot, ja no dona més de si. Com més repressió, més difícil es fa una hipotètica transició. Paradoxalment, a l’Iran, tot i la corrupció econòmica amb un sistema controlat pels pasdaran, els Guardians de la Revolució que s’han enriquit, i de la manca de drets per a les dones, es va apostar per l’educació i la formació dels joves en coherència amb l’esperit social i més igualitari del xiïsme. I aquests joves que s’han format i saben anglès, que es connecten a internet i miren televisions occidentals, tenen com a referent l’estil de vida d’Europa, molt allunyat de l’espiritualitat xiïta que plora encara la mort de l’imam Hussein, net de Mahoma, a la batalla de Karbala, on es va produir la ruptura entre xiïtes i sunnites. I molts dels joves i les joves de l’Iran que protesten han esdevingut ateus, o si creuen en Déu, posen la religió en un pla íntim, a l’igual que bona part de la població europea. Tres mesos després de l’inici de les protestes per la mort de Masha Amini, detinguda perquè portava malament el vel, i després de centenars de morts a les manifestacions, ja s’han executat dues persones i n’hi ha una vintena de condemnades a mort, com ara el futbolista Amir Nassar Azadani, acusat del delicte de moharebeh o de pretendre “imposar la corrupció a la Terra” i d”enemistat amb Al·là”. Tot i que ara parlem de condemnes per aquest delicte d’estendre la corrupció i combatre Déu dictades per un estat xiïta, aquest precepte neix de les sures 5-32 i 5-33 de l’Alcorà. Sures que, en contra d’algunes transcripcions bonistes de certes traduccions de l’Alcorà que ho suavitzen, demana castigar amb la mort qui no creu o incompleix la llei islàmica. I és que a la majoria de països islàmics, també als sunnites, es nega un dret fonamental que és el de la llibertat ideològica i religiosa recollit en l’article 18 de la Declaració Universal de Drets Humans, que inclou el dret a canviar o a no tenir religió. I el que volen els que protesten és un país sense imposicions de caire religiós. I això és incompatible amb el règim teocràtic.


Clica per llegir al Punt Avui.
 


dimarts, 20 de desembre del 2022

Mor Joaquín Bochaca a l'edat de 91 anys, historiador i escriptor negacionista de l'Holocaust. Va ser fundador de CEDADE i, tot posicionar-se en favor de la independència de Catalunya, va ser un referent de la ultradreta espanyola feixista o nacional socialista

 


Aquesta tarda s'ha celebrat al tanatori de Les Corts el funeral laic per l'escriptor i historiador revisionista i negacionista de l'Holocaust i membre fundador de la neonazi CEDADE, Joaquín Bochaca, mort dissabte a la tarda a Barcelona a l'edat de 91 anys. A la cerimònia hi han assitit una vuitantena de persones, entre els que hi havien destacats dirigents, ex dirigents, militants i ex militants de la ultradreta catalana i espanyola com l'editor i llibreter Pedro Varela, alguns dels quals vinguts d'altres parts de l'Estat. En els diferents parlaments dels que han intervingut en l'acte civil, s'ha lloat la seva persona. El cotxe fúnebre portava una corona de flors de l'associació revisonista Devenir Europeo  a la que estava vinculat amb el text en català "Etern en els nostres records".



Va escriure diversos llibres considerats antisemites i revisionistes o negacionistes de l'Holocaust entre els que destaquen El enigma capitalista, Las fianzas y el poder, El mito de los seis millones, La historía de los vencidos o el suicidio de Occidente, i  Los crímenes de los buenos. També va traduir al castellà de pensadors referents del feixisme, les idees del supremacisme blanc i dels grups neonazis com Julius Évola, Ezra Pound i David Duke.  Les seves idees van tenir més acollida a Llatinoamèrica que a Espanya.   


                      

                    

 

 Coherentment amb la defensa de l'Europa de les ètnies front la dels estats que feia el Círculo Español de Amigos de Europa, CEDADE, que els anys de Transició era l´únic grup ultra que publicava en català, Joaquín Bochaca va posicionar-se fa vuit anys en favor de la independència de Catalunya, tenia penjada l'estelada al balcó de casa i de vegades portava el llaç groc de llibertat presos polítics. I a la vegada participava en actes de la ultradreta espanyolista, feia conferències a Barcelona i Madrid en les seus de grups ultres espanyolistes i va participar en diverses manifestacions en favor de l'editor propietari de la Llibreia Europa, Pedro Varela.     


Bochaca, el tercer per l'esquerra en una concentració davant la Llibreria Europa el setembre de 2016

       


Vídeo d'una entrevista de  fa dos anys i mig a Bochaca en que porta el llaç groc de Llibertat Presos Polítics

muere, fallece,

dijous, 15 de desembre del 2022

Només sí és sí, llei Trans i prostitució. Publico al Triangle aquest article crítics amb amb alguns aspectes dels projectes de llei Trans i llei de "trata"

 

 Xavier Rius Sant, periodista

 El Triangle, 14 de desembre de 2022

El resultat ja anunciat que l’entrada en vigor de la llei del “només sí és sí” motivaria la reducció de les penes i l’excarceració de condemnats per violació, amb la resposta de la ministra Irene Montero, qualificant els jutges que ho decretaven de masclistes, ha estat l’excusa perfecta per a Pedro Sánchez i el PSOE per frenar una iniciativa de Podem que sectors del PSOE i una part important del moviment feminista no compartien. És la Llei trans davant la qual el PSOE ha presentat esmenes que sembla que no retirarà, i que donat el desacord entre els partits del govern, potser no s’aprovarà aquesta legislatura. Una legislatura que Sánchez acabarà sense ensurts un cop ha aprovat els Pressupostos de l’estat. I amb Yolanda Díaz preparant la seva candidatura per a les generals, molts a Podem són conscients que, si Montero i la formació morada sortissin del Govern, s’abocarien a la irrellevància, com quan Izquierda Unida va esdevenir “Izquierda Hundida”.

Sense negar que pot haver-hi molt de masclisme entre part dels jutges, cos format majoritàriament per homes, molts d’ells d’ideologia conservadora, les qualificacions que va fer Montero estaven fora de lloc perquè quan hi ha una modificació del Codi Penal s’ha d’aplicar el redactat més beneficiós per al penat. Si s’hagués posat una disposició transitòria a la llei dient que aquest principi general no s’havia d’aplicar, la llei s’hauria abocat a la seva evident inconstitucionalitat.

Són temps de desconcerts i confrontacions dins del moviment feminista. Com a home també puc dir el que penso, de la mateixa manera que puc opinar de la guerra d’Ucraïna sense ser ni rus ni ucraïnès. Comparteixo les crítiques de sectors del feminisme d’esquerres a la Llei trans. Des del feminisme que va emergir els anys 70 i 80, però també de moltes feministes joves, es considera una barbaritat el concepte d’autodeterminació de gènere que preveu l’actual redactat de la Llei trans, que permetrà que un jove de 14 anys es canviï el gènere al DNI sense cap supervisió mèdica, psicològica i judicial; i als 16 anys, sense cap supervisió ni informe, canviar-lo al Registre Civil. Adolescents nascuts homes podran fer-se, sense avaluació prèvia, tractaments d’hormonació, castració o conversió de penis en clítoris. A estats on això es va regular així fa uns anys, s’estan trobant amb persones que es van fer castrar sense cap valoració psicològica als 14 anys i als 20 se’n penedeixen i no poden fer marxa enrere. El projecte de llei preveu que sense fer-se cap canvi físic, vull dir amb els seus collons peluts i el seu penis, puguin utilitzar els vestuaris de dones als gimnasos. També podran participar en competicions esportives com a dones, si bé això a Espanya queda en mans de les autoritats i les federacions de cada autonomia. Als països on homes trans, nascuts homes, operats i hormonats, o sense haver-se fet cap modificació física, competeixen com a dones i guanyen en competicions individuals en atletisme o natació o formen part d’equips d’esports com el rugbi, on la força física és fonamental, s’han produït fortes polèmiques, controvèrsies legals, i moltes ho consideren una competència tramposa.

Moltes feministes afirmen que l’acceptació del concepte d’autodeterminació de gènere significa l’esborrat de la dona. No ho diuen només per la competència esportiva deslleial o perquè persones amb testicles i penis utilitzin vestuaris femenins, o perquè puguin aprofitar-se de la protecció a la dona que regulen lleis socials i el Codi Penal. Ho diuen també perquè obvia diferències biològiques com la menstruació, la maternitat o la lactància. Aquesta polèmica és només la primera part del que vindrà en els pròxims mesos. Hi ha sobre la taula la Llei de tràfic, que vol il·legalitzar tota mena de prostitució i castigar els clients o clientes, partint de la premissa que tot servei sexual remunerat es fa sota coacció. Bona part del moviment feminista, del PSOE, la CUP, En Comú Podem, Ciutadans, el PNB i Junts, creuen que certament s’ha de perseguir el tràfic d’éssers humans i l’obligació o coacció a dones i nens a exercir la prostitució, però cal legalitzar-la, donar drets socials i sanitaris a les dones i els homes que exerceixen voluntàriament la prostitució.

 

 


Podemos, Sí es Sí, Ley Trans y prostitución

 Leer en castellano en El Triangle

 Xavier Rius Sant, 14 de diciembre de 2022, El Triangle

El resultado ya anunciado de que la entrada en vigor de la ley del “sólo sí es sí” motivaría la reducción de las penas y la excarcelación de condenados por violación, con la respuesta de la ministra Irene Montero, calificando a los jueces que lo decretaban de machistas, ha sido la excusa perfecta para Pedro Sánchez y el PSOE para frenar una iniciativa de Podemos que sectores del PSOE y parte importante del movimiento feminista no compartían. Es la Ley trans ante la que el PSOE ha presentado enmiendas que parece que no va a retirar, y que dado el desacuerdo entre los partidos del gobierno, quizá no se apruebe esta legislatura. Una legislatura que Sánchez acabará sin sustos una vez ha aprobado los Presupuestos del Estado. Y con Yolanda Díaz preparando su candidatura para las generales, muchos en Podemos son conscientes de que, si Montero y la formación morada salieran del Gobierno, se abocarían a la irrelevancia, como cuando Izquierda Unida se convirtió en «Izquierda Hundida».

Sin negar que puede haber mucho machismo entre parte de los jueces, cuerpo formado mayoritariamente por hombres, muchos de ellos de ideología conservadora, las calificaciones que hizo Montero estaban fuera de lugar porque cuando hay una modificación del Código Penal debe aplicar el redactado más beneficioso para el penado. Si se hubiera puesto una disposición transitoria a la ley diciendo que este principio general no debía aplicarse, la ley se habría abocado a su evidente inconstitucionalidad.

Son tiempos de desconciertos y confrontaciones en el movimiento feminista. Como hombre también puedo decir lo que pienso, al igual que puedo opinar de la guerra de Ucrania sin ser ni ruso ni ucraniano. Comparto las críticas de sectores del feminismo de izquierdas a la Ley trans. Desde el feminismo que emergió en los años 70 y 80, pero también de muchas feministas jóvenes, se considera una barbaridad el concepto de autodeterminación de género que prevé el actual redactado de la Ley trans, que permitirá que un joven de 14 años se cambie el género en el DNI sin ninguna supervisión médica, psicológica y judicial; y a los 16 años, sin supervisión ni informe, cambiarlo en el Registro Civil. Adolescentes nacidos hombres podrán realizarse, sin evaluación previa, tratamientos de hormonación, castración o conversión de pene en clítoris. En estados donde esto se reguló así hace unos años, se están encontrando con personas que se hicieron castrar sin valoración psicológica a los 14 años y a los 20 se arrepienten y no pueden dar marcha atrás. El proyecto de ley prevé que sin hacerse ningún cambio físico, quiero decir con sus huevos peludos y su pene, puedan utilizar los vestuarios de mujeres en los gimnasios. También podrán participar en competiciones deportivas como mujeres, si bien esto en España queda en manos de las autoridades y federaciones de cada autonomía. En los países donde hombres trans, nacidos hombres, operados y hormonados, o sin haberse realizado ninguna modificación física, compiten como mujeres y ganan en competiciones individuales en atletismo o natación o forman parte de equipos de deportes como el rugby, donde la fuerza física es fundamental, se han producido fuertes polémicas, controversias legales, y muchas lo consideran una competencia tramposa.

Muchas feministas afirman que la aceptación del concepto de autodeterminación de género significa el borrado de la mujer. No lo dicen sólo por la competencia deportiva desleal o porque personas con testículos y pene utilicen vestuarios femeninos, o porque puedan aprovecharse de la protección a la mujer que regulan leyes sociales y el Código Penal. Lo dicen también porque obvia diferencias biológicas como la menstruación, la maternidad o la lactancia. Esta polémica es sólo la primera parte de lo que vendrá en los próximos meses. Está sobre la mesa la Ley de tráfico, que quiere ilegalizar todo tipo de prostitución y castigar a los clientes o clientas, partiendo de la premisa de que todo servicio sexual remunerado se realiza bajo coacción. Buena parte del movimiento feminista, del PSOE, la CUP, En Comú Podem, Ciudadanos, el PNV y Junts, creen que ciertamente hay que perseguir el tráfico de seres humanos y la obligación o coacción a mujeres y niños a ejercer la prostitución, pero es necesario legalizarla, dar derechos sociales y sanitarios a las mujeres y a los hombres que ejercen voluntariamente la prostitución.

dilluns, 12 de desembre del 2022

El caso de la vicepresidenta del Parlamento Europeo detenida por recibir 600.000 euros por blanquear a Qatar, me recuerda al del vicepresidente Vidal-Quadras que recibió un millón de euros en 2014 tras impulsar y conseguir que el Parlamento Europeo sacara del listado de grupos terrorista a los Muyaidines y Consejo de Resistencia de Irán

 


                   
Alejo Vidal-Quadras, vicepresidente del Parlamento Europeo en 2013                           

Eva Kaili, vicpresidneta en 2022


Considero lógica la indignación política y mediática por la detención de la vicepresidenta del Parlamento Europeo, Eva Kaili, que hoy será destituida, por haber recibido presuntamente 600.000 euros de Qatar a cambio de blanquear la imagen de dicho emirato en el contexto del Mundial de Fúbol. Pero este no es el primer caso de un vicepresidente de la Eurocámara que recibe agradecimientos por blanquear un país o un grupo de un país islámico. Entre diciembre de 2013 y abril de 2014, el entonces vicepresidente del Parlamento Europeo, Alejo Vidal-Quadras recibió 971.890 euros de militantes y simpatizantes del Consejo Nacional de Resistencia de Irán, rama política de los ex comunistas Muyaidines del Pueblo iraníes, como agradecimiento por haber impulsado y conseguido que este grupo considerado por la Unión Europea y el Deparamento de Estado americano como grupo terrorista, fuera sacado de dicha lista negra y poder normalizar su actuación en Europa. Dinero que Vidal-Quadras solicitó como agradecimiento para poder fundar Vox y pagar la campaña a las elecciones del Parlamento Europero de mayo de 2014.

El caso que, fue desvelado por El País en enero de 2019, tras la irrupción de Vox en Andalucía, no fue negado ni por el propio Vidal-Quadras, entonces ya alejado de Vox, ni por los propios Santiago Abascal e Iván Espinosa de los Monteros que reconocieron haber cobrado su sueldo durante unos meses con dicho dinero de procedente del exilio iraní. Ciertamente el dinero no llegó a Vidal-Quadras, Abascal y Espinosa de los Monteros en un maletín, sino en 141 transferencias bancarias a la cuenta corriente de Vox. Y más allá que posiblemente dicho grupo podía ser merecedor de salir del listado de grupos terroristas, de la misma manera que ciertamente Qatar ha realizado avances en el reconocimiento de derechos laborales en comparación con otros países de su entorno, tan ilegítimo e inmoral es gratificar a un vicepresidente del Parlamento Europeo en un caso como en el otro. Veremos que vota Vox en le Eurocámara cuando se plantee la destitución de Eva Kaili