FALTEN MITJANS I POLÍTICA D'ASIL COMPARTIDA, article publicat ahir al Periódcio sobre les últimes tragèdies a la Mediterrània i la política d'asil i fronteres de la UE

Mentre que Jordània, el Líban, Turquia i l'Iraq acullen més de tres milions de refugiats sirians, la Unió Europea (UE) n'acull menys de 100.000. Aquesta és una dada que haurien de tenir present els ministres d'Exteriors i Interior de la UE, que ahir es van reunir a Luxemburg, en el moment d'acordar mesures per afrontar la tragèdia que es dóna al Mediterrani. Certament, han coincidit en el temps diversos conflictes i conjuntures que han multiplicat la magnitud del desastre: la guerra de Síria, la fugida per fam i conflictes de població d'Eritrea, Etiòpia i Somàlia, on actua la milícia islamista d'Al- Xabab; la necessitat d'abandonar Líbia d'aquells centenars de milers de treballadors immigrants que eren allà amb Gaddafi i van creure que després del canvi de règim podrien seguir guanyant-se la vida; i els que fugen d'altres zones de conflicte dominades per grups islamistes com Mali o Nigèria. Els que s'enfilen a les barcasses originaris del Senegal o de Gàmbia, abans majoritaris de la immigració subsahariana que venia a Europa, ja són una minoria.
El caos i la guerra civil de Líbia han facilitat el sorgiment d'àmplies xarxes que han convertit la tronada flota pesquera en una ruta de sortida per a centenars de milers de persones i una manera d'enriquiment ràpid per als que hi aporten les seves barques. Des d'Occident es qualifica de màfies i traficants tots els que aprofiten aquesta conjuntura per traslladar milers de desesperats cap a Itàlia i Malta. Però responsabilitzar únicament de la situació els que controlen les rutes seria com culpar els que, de manera honrada o enganyosa, passaven fugitius del nazisme pels Pirineus ara fa set dècades. És una actitud autista relacionar les imatges de l'últim vídeo del Daesh executant a Líbia un grup de cristians etíops o les matances de les milícies d'Al-Xabab comeses a Etiòpia amb el que passa aquests dies al mar Mediterrani, sense oferir alternatives als que pateixen aquesta violència.
Itàlia, Grècia i Malta exigeixen la implicació de la Unió Europea no només a l'hora d'aportar més mitjans per als rescats, sinó també per acollir a tota la UE els que hi arriben. El novembre passat Brussel·les va donar per tancada l'operació Mare Nostrum deixant a Itàlia sense els vaixells i helicòpters necessaris, cosa que va donar pas a l'operació Tritó, que no comptava amb vaixells per fer salvaments en alta mar. Hi ha qui diu que si Europa facilita el rescat a les barques que naufraguen a poques milles de Líbia, generaran un perniciós efecte crida.
Certament cal estabilitzar la situació de Líbia per acabar amb el caos que afavoreix aquestes sortides. També s'ha de treballar per sufocar els conflictes que viu el Pròxim Orient i l'Àfrica, vinculats alguns amb el gihadisme més radical. Però mentre  que les solucions a tot plegat són complexes i escapen de la responsabilitat exclusiva d'Europa, hi ha una cosa que només competeix a Europa: proporcionar més mitjans a Itàlia, Grècia i Malta, i aplicar una política d'asil que comprometi tothom i que estigui a l'altura de les tràgiques circumstàncies que vivim en l'actualitat.
Llegir en català al Periódico 

Mientras Jordania, Líbano, Turquía e Irak acogen a más de tres millones de refugiados sirios, la Unión Europea (UE) acoge a menos de 100.000. Este es un dato que deberían tener presente los ministros de Exteriores e Interior de la UE, que ayer se reunieron en Luxemburgo, a la hora de acordar medidas para afrontar la tragedia que se da en el Mediterráneo. Ciertamente han coincidido en el tiempo diversos conflictos y coyunturas que han multiplicado la magnitud de desastre: la guerra de Siria, la huida por hambre y conflictos de población de Eritrea, Etiopía y Somalia, donde actúa la milicia islamista de Al-Shabaab; la necesidad de abandonar Libia de aquellos cientos de miles de trabajadores inmigrantes que estaban allí con Gadafi y creyeron que tras el cambio de régimen podrían seguir ganándose la vida; y los que huyen de otras zonas de conflicto dominadas por grupos islamistas como Mali o Nigeria. Los que se suben a las barcazas originarios de Senegal o Gambia, antes mayoritarios de la inmigración subsahariana que venía a Europa, son ya una minoría.

El caos y guerra civil de Libia han facilitado el surgimiento de amplias redes que han convertido la destartalada flota pesquera en una ruta de salida para cientos de miles de personas y un modo de enriquecimiento rápido para quienes aportan sus barcas. Desde Occidente se califica de mafias y traficantes a todos los que aprovechan esta coyuntura para trasladar a miles de desesperados hacia Italia y Malta. Pero responsabilizar solo de la situación a los que controlan las rutas sería como culpar a los que, de manera honrada o engañosa, pasaban fugitivos del nazismo por los Pirineos hace siete décadas. Es una actitud autista relacionar las imágenes del último vídeo del Daesh ejecutando en Libia a un grupo de cristianos etíopes o las matanzas de las milicias de Al-Shabaab en Etiopía con lo que ocurre estos días en el mar Mediterráneo, sin ofrecer alternativas a quienes padecen dicha violencia.

Italia, Grecia y Malta exigen la implicación de la Unión Europea no solo a la hora de aportar más medios para los rescates, sino también para acoger en toda la UE a los que llegan. El pasado noviembre Bruselas dio por concluida la operación Mare Nostrum dejando a Italia sin los barcos y helicópteros necesarios, lo que dio paso a la operación Tritón, que carecía de buques para hacer salvamentos en alta mar. Hay quien dice que si Europa facilita el rescate a las barcas que zozobran a pocas millas de Libia, generarán un pernicioso efecto llamada.

Ciertamente hay que estabilizar la situación de Libia para que acabar con el caos que favorece estas salidas. También hay que trabajar para sofocar los conflictos que vive el Oriente Próximo y África, vinculados algunos con el yihadismo más radical. Pero mientras las soluciones a todo ello son complejas y escapan de la responsabilidad exclusiva de Europa, hay algo que solamente compete a Europa: proporcionar más medios a Italia, Grecia y Malta, y aplicar una política de asilo que comprometa a todos y que esté a la altura de las trágicas circunstancias que vivimos en la actualidad.

 Llegir en castellà al Periódico