Divendres va
morir a l’hospital d’una presó de Bagdad Tarek Aziz. Aziz, de 79 anys, cristià
caldeu, que va ser viceprimer ministre d’Iraq en el temps previ a la invasió
americana de 2003 i ministre d’Exteriors durant l’invasió de Kuwait el 1990, i
la posterior guerra Tempesta del Desert de1991 amb la que es va fer fora als
iraquians del petit emirat petrolier. Des de l’ocupació americana de 2003
estava a la presó, i fa cinc anys va ser condemnat a mort però no va ser executat.
El
desembre de 2002 i gener 2003 vaig poder conversar amb ell i assistir a
diverses rodes de premsa seves a Bagdad. I a la pregunta sobre les armes de
destrucció massiva amb les que George Bush fill justificava la guerra que anava
a començar, Aziz repetia una i altra vegada que s’havien destruït després de la
guerra de 1991, i que l’Iraq no tenia res a amagar. I com es va veure poc després,
les seves paraules eren certes. També deia que cada vegada que al llarg de la
història, una potència estrangera havia intentat conquerir, sotmetre o governar
l’antiga Mesopotàmia o l’Iraq, fossin els perses, els turcs o els britànics, sempre
havien fracassat. I avisava als americans que no entressin a l’Iraq donat que
fracassarien. I sense cap mena de dubte el resultat de l’ocupació americana amb
la dissolució de les institucions, exèrcit i policia iraquiana, decretada pels
ocupants, va portar al país al fracàs absolut.
Ell
era d’un poble prop de Mossul, la mítica Nínive de la Bíblia, capital d'Assíria,
un dels llocs amb més cristians del Pròxim Orient que des de fa onze mesos és en
mans de l’Estat Islàmic. En temps de Saddam, el fet que un cristià com Aziz
estigués a la cúpula del país era una garantia pel prop d’un milió de cristians
que hi havia, garantia la pluralitat religiosa i un cert laïcisme del règim,
tot i que certament es va perseguir a la majoria xiïta.
En molts
moments se’l definia equívocament com el número dos del règim de Saddam, cosa
que no era certa, donat que per sobre d'ell estaven el germanastre de Saddam,
Barzan al Tikriti, Alí Hassan, conegut com Alí el Químic, o el
vicepresident, Taha Yassin Ramadan. Tots sunnites i penjats a la forca el 2007.
No era el número dos però sí va ser sempre una de les quatre persones més
properes a Saddam i, potser per ser cristià, no va caure en cap de les purgues
que Saddam féu entre els quadres dirigents del partit Baas. Unes purgues que
consagraven sempre els membres sunnites del clan de Tikrit i feien desaparèixer
en daurats exilis o executats per traïdors, a aquells que li podien prendre el
lloc. Però Tarek Aziz, com a cristià, mai no hauria pogut ser cap d'un país
musulmà, cosa que per a Saddam no el feia perillós. I el fet de ser cristià,
amb pinta d'avi entranyable, que dominava les bones maneres i el perfecte
anglès de la diplomàcia, el situava en una posició immillorable per donar una
imatge d'un Iraq laic i modern front el retrògrad Iran dels aiatol·làs i les
monarquies feudals de la península aràbiga.
Mentre
Saddam i els altres dirigents van ser penjats per crims fets durant la guerra
de l'Iran i persecució de xiïtes i kurds, ell, tot i se condemnat a mort, va
salvar la vida, si bé el govern iraquià sempre va rebutjar les peticions d’indult
de la seva família i d’algunes comunitats cristianes de dins i fora d’Iraq. I
del prop d’un milió de cristians que hi havia
amb Saddam, ara no en queden ni dos cents mil. La persecució de cristians
va començar poc després de la guerra, però es va intensificar amb la irrupció
de l’Estat Islàmic. Les esglésies de Mossul han estat enderrocades i part de
les dones cristianes que no van poden fugir fa un any van ser executades o entregades
com esclaves sexuals pels soldats del nou califat del Daesh.
De cap
manera pretenc justificar els crims de què ell va ser coresponsable. Però de la
mateixa manera que el principi legal de l’Autoritat Palestina que estableix que
l’alcalde de Betlem ha de ser un cristià –ara la professora de literatura Vera Baboun-,
la presència d’un cristià a la cúpula del règim de Bagdad garantia una llibertat
i seguretat per una sèrie de minories que eren a l’antiga Mesopotàmia, abans de
l’aparició de l’islam. I amb la seva mort a l’hospital desapareix l’últim
dirigent iraquià viu del règim de Saddam, un període que malgrat la brutalitat
del règim amb els opositors i la guerra amb l’Iran, sembla que per molts iraquians
globalmament, va ser millor que l’actual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada