Es compleixen tres anys de la invasió russa d'Ucraïna. Recupero aquesta entrevista que em van fer a 8TV Televisió llavors. També un altre vídeo que vaig publicar. Lamentablement el que dic continua sent actualitat

 Es compleixen tres anys de la invasió russa d'Ucraïna. Recupero aquesta entrevista a 8 Televisió de llavors que em fa Albert Brosa. Lamentablement el que dic continua sent actualitat. Entrevista emesa el 28 de febrer de 2022

"U-craïna" significa la terra dels confins o de la nosta frontera en rus, però en ucraïnes "U craïna" significa la nostra terra, la pàtria, el país, la nació. 

D'aquí tres setmanes serà a les llibreries el meu nou llibre. "Aliança Catalana: Els nostres ultres", amb l'editorial Icaria

 

A final de març surt el meu nou llibre "Aliança Catalana: Els nostres ultres" publicat amb Editorial Icaria.

El general y ex diputado de Vox, Agustín Rosety, se da de baja del partido rechazando el alineamiento de Abascal con Trump y Putin, cuatro días després que cien cargos públicos de Vox hicieran público el manifiesto de Barajas denunciando la autocracia con la que lo gobierna Abascal, el abandono del grupo de Meloni, y el desvio de fondos hacia empresas y la fundación Disenso. Las críticas se producen días después que Abascal nombre los nuevos 12 portavoces nacionales, algunos muy jóvenes.

                                 

Agustín Rosety, militar retirado y ex diputado de Vox ha hecho pública hoy su baja en el partido por discrepancias con el alineamiento de Santiago Abascal con Putin y Trump, cuatro días después que un centenar de cargos electos y orgánicos de Vox de 31 provincias se reunieran en Barajas presentando un manifiestio exigiendo la refundación del partido y el fin de la autocrácia con la que lo dirige Santiago Abascal, acompañado de Gabriel Ariza y Kiko Méndez Monasterio y del desvio de millones de euros de parido hacia la Fundación Disenso y fondos hacia empresas controladas por Méndez Monasterio y Ariza.  Agustín Rosety ha calificado a Santiago Abascal de ser un "limpiabotas de Trump" y "aplaudir acríticamente todo lo que dice y hace".  

De izquierda a derecha presentando el manifiesto de Barajas, el general Antonio Budiño; Idoia Ribas, diputada balear; Sonia Lalanda, concejal de Palencia; Ana Rosa Hernando, procuradora de Burgos; Javier Teira, procurador de Salamanca; Mª Ángeles Guardiola, edil de Rivas Vaciamadrid, y Alejandro Pérez de la Sota, concejal de Salamanca, con la Declaración de Barajas.

En la reunión del pasado sábado en un hotel de Barajas, participaron 95 afiliados y exmilitantes de 31 provincias, la mayoría de ellos cargos o ex cargos públicos o orgánicos del patido, entre los que había oncejales de Sevilla, Jaén,  Málaga, Alicante, Zaragoza, Cantabria, Palencia, Salamanca, Toledo, Albacete, Guadalajara, Tarragona y Madrid; además de dos procuradores o diputados autonómicos de Castilla y León y dos de Baleares. En la reunión tomaron la palabra el general retirado Antonio Budiño,  candidato al Congreso por Pontevedra en 2019; los concejales Alejandro Pérez de la Sota (Salamanca) y Mari Ángeles Guardiola (Rivas Vaciamadrid), la exdiputada madrileña Alicia Alonso y los diputados autonómicos Idoia Ribas y Javier Teira.

En la declaración firmada, leída por la concejal de Palencia Sonia Lalanda, se afirma que, en el documento fundacional, Vox se comprometió a mantener un “funcionamiento democrático” y una “financiación transparente”; así como a “no coartar nunca la libertad de expresión” de los miembros del partido. Frente a ello, denuncian que “la democracia interna es inexistente”; “la libertad de opinión es perseguida”; la “cúpula se ha bunkerizado”; “la dirección estratégica se ha subcontratado” y “existen dudas públicas sobre el origen y destino de los fondos del partido”. 

El manifiesto también critica la ruptura sin debate previo de los cinco gobiernos autonómicos con el PP, “destrozando la esperanza de millones de españoles” y el abandono en el Parlamento Europeo del grupo presidido por la primera ministra italiana Giorgia Meloni “para abrazar al grupo de extrema derecha Patriotas por Europa” de Viktor Orban favorable a Rusia. 

El abandono de Rosety y el manifiesto de Barajas, se produce días después del abandono del partido del que fuera vicepresidente de la Junta de Castilla y León, Juan García Gallardo, y de que Santigo Abascal nombra doce nuevos portavoces nacionales, algunos de ellos muy jóvenes  o con poca experiencia. No es el caso de José Antonio Fúster, portavoz nacional, de Jorge Buxadé (Europa), ni de Pepa Millán como portavoz parlamentaria, ni de Rodrigo Alonso (Trabajo y campo) -todavía secretariogeneral de Solidaridad-, ni de Rocío de Meer (Emergencia Demográfica), pero sí del resto: Son Samuel Vázquez (Interior, Inmigración y Seguridad), Isabel Pérez Moñino (Agenda España),  Carlos H. Quero (Vivienda), José María Figaredo (Economía y Energía), Alberto Rodríguez Almeida (Industria), Júlia Calvet (juventud) y Ainhoa García (Familia). 

Estas deserciones de dirigentes locales de Vox pueden ser irrelevantes electoralmente. Ya vimos hace dos años como pese a legalizarse siete partidos por parte de disidentes de Vox, unos con la voluntad de concurrir a las elecciones en unos pocos muncipios, otros con más pretensiones, como Libres de la ex diputada andaluza Belinda Rodríguez o Caminado Juntos de Macarena Olona, el éxito electoral de los mismos, salvando alguna candidatura a nivel muncipal, fue nulo. 

       

Presentación de los nuevos portavoces, algunos de ellos muy jóvenes

Inauguració del faristol de memòria dedicat al Casal de la Pau del carrer Cervantes, 2 de Barcelona, Ciutat Vella, des d'on es van impulsar les campanyes paficistes i antimilitaristes dels anys vuitanta, contra la mili i la OTAN

Josep M Moragriega, Gabriela Serra, el regidor Albert Batlle i Xavier Rius

Gabriela Serra, Elisenda Ortega, Xavier Rius Sant, Abel Lacoma, Quico Porret, Xavier Subias  

El regidor de Ciutat Vella, Abert Batlle, fent el seu parlament

Vaig començar a militar al Casal de la Pau l'any 1977, que llavors s'ubicava al carrer Bruc número 26 de Barcelona on tenien la seu l'efímer Col·lectiu d'Acció No Violenta (CANVI) que impulsaven persones com l'Àngel Colom, l'Arcadi Oliveres o Lluís Maria Xirinacs, el Moviment d'Objecció de Consciència (MOC), els Amics de l'Arca, el Comité Antinuclear de Catalunya, les campanyes contra la joguina bèl·lica, el Grup d'Acció No Violenta  (GANVA) que després canviaria a Grup Antimilitarista de Barcelona (GAMBA), els Comités Anti-OTAN, els Mili KK i altres grups. L'any 1984 el Casal canvià de seu, ubicant-se al carrer Cervantes número 2, a prop de la Plaça Sant Jaume. I allà es centralitzà a Catalunya la campanya anti-OTAN amb motiu del referèndum de 1986, i les campanyes d'insubmissió al servei militar i la prestació social.

Aquest matí s'ha inaugurat al carrer Cervantes davant d'on va tenir la seu el Casal, el faristol de la memòria fet per l'Ajuntament de Barcelona, similar a altres que s'han posat els últims anys a llocs de la ciutat, a petició d'entitats del barri, per tal reconèixer aquestes lluites que ja formen part de la història social i política de Barcelona i Catalunya. En l'acte ha intervingut l'insumís, Josep Maria Moragriega i el regidor de Ciutat Vaella, Albert Batlle.    

Josep Maria Moragriega ha recordat la importància que va tenir aquest casal, “que volia construir un futur per a la ciutat i que va ser una escola per a la defensa dels drets socials i civils dels ciutadans”. El regidor, Albert Batlle, també ha destacat els valors de cultura de la pau que defensaven aquells col·lectius i que avui dia continuen vigents per “les amenaces que vivim a Europa i al món sencer”. L’homenatge ha estat impulsat per l’Associació de Veïns i Veïnes del Gòtic, que l’estiu passat va aconseguir que la Ponència del Nomenclàtor de l’Ajuntament aprovés la iniciativa

Albert Batlle i Josep Maria Moragriega

Clica per veure informació a Betevé

Llegir informació a la web de Memòria Democràtica de l'Ajuntament. També hi ha fotos

Explico a la Tertúlia proscrita de Vilaweb, que va passar dilluns i dimarts quan Junts va fer-se enrere a la moció de censura a Sílvia Orriols

              

La tertúlia proscrita', amb Josep Costa, Albano-Dante Fachin, Txell Partal, Xavier Rius i Laura Ruiz del 20 de febrer de 2025

Mira aquí la tertúlia sencera sobre Aliança Catalana, Sílvia Orriols, Ripoll i l'ascens de l'extrema dreta a Catalunya, Espanya i Europa

Rahola i Puigdemont forcen canvi de guió a Ripoll i Orriols guanya. El Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle 18 de febrer de 2025

Jordi Turull ha dit a la roda de premsa que Junts ha celebrat aquesta tarda a Ripoll per justificar el seu gir de guió, rebutjant sumar-se a la moció de censura vers Sílvia Orriols que, com diu la dita “hi ha mil moments per debatre, però només n’hi ha un per decidir”. Jo no crec que aquest argument serveixi per explicar el que ha fet de nou Junts a Ripoll després de marejar la perdiu durant tres setmanes fent pensar que se sumaria a un govern de coalició fort amb el suport d’onze regidors per desbancar Sílvia Orriols de l’alcaldia, que governava en minoria amb només sis dels disset regidors del consistori. Dic que ha marejat la perdiu de nou per acabar fent el contrari del que anunciava ja que això mateix va passar fa vint mesos des de la nit de les eleccions municipals fins el dia que es va constituir l’ajuntament.

Tinc clar que ahir dilluns al migdia els regidors de Junts de Ripoll es decantaven, al menys de portes en fora, per sumar-se a la moció de censura que els 11 regidors de l’oposició anaven a registrar aquesta mateixa setmana per fer fora de l’alcaldia a Sílvia Orriols i formar un govern de Junts, ERC, PSC i potser amb l’independent ex convergent, Joaquim Colomer. Govern que tindria des de fora el suport dels dos regidors de la CUP que votarien en favor de la moció però que no exigien entrar en el govern per no tornar a ser ells l’excusa amb la que sectors empresarials del Ripollès van pressionar Junts el juny de 2023 per tal que no se sumés ni donés suport a un govern quadripartit alternatiu al de Sílvia Orriols.

Si una capacitat té Orriols és que com altres líders de la ultradreta saben marcar els temps de l’agenda i el debat polític, aconseguint estar sempre en el centre de la polèmica, cosa que electoralment els beneficia. Si Junts no hagués marejat la perdiu entre la nit del diumenge 27 de maig de 2023 i el dissabte 17 de juny, quan es van constituir els nous consistoris que escollien els alcaldes, deixant clara dies abans la seva postura, l’accés d’Orriols a l’alcaldia de la capital del Ripollès no hagués generat tanta expectació ni tensió mediàtica similar al d’aquell thriller que fins l’última escena l’espectador no coneixerà el desenllaç. I si Junts, a qui la resta de partits li donaven ara l’alcaldia, hagués deixat clar a què jugava des de feia un mes, Orriols no hagués acabat sentint-se tant victoriosa com se sent ara després d’acaparar durant setmanes titulars i opinions de tota mena.

La possibilitat de presentar fins dilluns vinent un moció de censura per desbancar Sílvia Orriols, havia estat provocada legalment per l’alcaldessa d’Aliança Catalana que va exercir un mecanisme que la llei dona als ajuntaments per gaudir d’estabilitat quan, estant en minoria, els hi tomben els pressupostos. Orriols hagués pogut prorrogar de nou els pressupostos de 2023 però va decidir sotmetre’s a un qüestió de confiança vinculada als mateixos que si la guanyava significava que com diu la llei, s’aprovaven els comptes. Però si la perdia, com va passar, aquests quedarien aprovats en trenta dies si l’oposició no aconseguia posar-se d’acord amb un candidat alternatiu que amb el suport de la majoria absoluta encapçalés una moció de censura. I senzillament no entenc com si Junts no volia fer més forta Orriols i tampoc no volia fer-la fora de l’alcaldia en creure que podia ser contraproduent, no li va aprovar els pressupostos el passat 20 de gener. Em consta que el gener, precisament per evitar que Orriols quedés reforçada amb tota la polèmica que hem viscut d’una possible moció de censura que podia fracassar com així ha estat, o que en sortís victimitzada i beneficiada si prosperava, Junts va valorar que a canvi d’alguna petita modificació dels pressupostos, votaria a favor i que Esquerra s’hi abstindria. Vot positiu i abstenció que es justificarien amb l’argument que Ripoll no podia continuar eternament sense pressupostos, prorrogant any rere any els de 2023.

Si Junts les tres setmanes i mitja que portem no hagués donat gairebé com segur que lideraria la moció de censura si es donava a la número tres de la llista, Maria Soldevila, l’alcaldia -els números u i dos van renunciar fa mesos- formant un govern en el que hi serien ERC, PSC, potser l’independent Joaquim Colomer, amb la CUP donant suport però quedant-se a l’oposició per no espantar l’empresariat convergent, ara Orriols no se sentiria tant forta. Però fent aquesta marxa enrere quan tot semblava encarrilat amb el PSC que havia confirmat que també entraria el govern per corresponsabilitzar-se del possible desgast, que Junts anunciï que es fa enrere, el que ha provocat és reforçar Sílvia Orriols.

Tot i que potser trigarem dies en saber com van anar exactament les coses ahir a la nit per fer el canvi de guió anunciat aquest migdia, el que es cert és que després de setmanes amb Pilar Rahola clamant des de les xarxes contra la pretensió de fer plegar Orriols i de fer una enquesta entre veïns de Ripoll, ahir al vespre va haver-hi una reunió a Ripoll a la que hi va assistir Jordi Turull, els regidors actuals i l’ex alacalde Jordi Munell, i on probablement hi va intervenir telemàticament Carles Puigdemont, en la que Turull va notificar als tres regidors de Junts de Ripoll que no s’havien de sumar a la moció. Avui el jove regidor Ferran Raigon i Jordi Turull han explicat la decisió en roda de premsa i ja s’ha insinuat que probablement alguna de les dues regidores, potser Montsina Llimós, sisena de la llista, potser la tres, Maria Soldevila plegaran, com també plegarà d’aquí uns dies el cap de llista de la CUP, Dani Vilaseca, mentre Orriols potser taral·leja de nou la cançó “Deu pometes té el pomer, de deu una de deu una van caient”.

Xavier Rius Sant, El Triangle, 18 de febrero de 2025

Jordi Turull ha dicho en la rueda de prensa que Junts ha celebrado esta tarde en Ripoll para justificar su giro de guión, rechazando sumarse a la moción de censura a Sílvia Orriols que, como dice la dicha «hay mil momentos para debatir, pero solo hay uno para decidir». Yo no creo que este argumento sirva para explicar lo que ha hecho de nuevo Junts en Ripoll tras marear la perdiz durante tres semanas haciendo pensar que se sumaría a un gobierno de coalición fuerte con el apoyo de once concejales para desbancar a Sílvia Orriols de la alcaldía, que gobernaba en minoría con solo seis de los diecisiete concejales del consistorio. Digo que ha mareado la perdiz de nuevo para acabar haciendo lo contrario de lo que anunciaba ya que eso mismo pasó hace veinte meses desde la noche de las elecciones municipales hasta el día que se constituyó el ayuntamiento.

Tengo claro que ayer lunes al mediodía los concejales de Junts de Ripoll se decantaban, al menos de puertas a fuera, por sumarse a la moción de censura que los 11 concejales de la oposición iban a registrar esta misma semana para echar de la alcaldía a Sílvia Orriols y formar un gobierno de Junts, ERC, PSC y quizá con el independiente ex convergente, Joaquim Colomer. Gobierno que tendría desde fuera el apoyo de los dos concejales de la CUP que votarían en favor de la moción pero que no exigían entrar en el gobierno para no volver a ser ellos la excusa con la que sectores empresariales de El Ripollès presionaron a Junts en junio de 2023 para que no se sumara ni apoyara un gobierno cuatripartito alternativo al de Sílvia Orriols.

Si una capacidad tiene Orriols es que como otros líderes de la ultraderecha saben marcar los tiempos de la agenda y el debate político, consiguiendo estar siempre en el centro de la polémica, lo que electoralmente les beneficia. Si Junts no hubiera mareado la perdiz entre la noche del domingo 27 de mayo de 2023 y el sábado 17 de junio, cuando se constituyeron los nuevos consistorios que escogían los alcaldes, dejando clara días antes su postura, el acceso de Orriols a la alcaldía de la capital del Ripollès no hubiera generado tanta expectación ni tensión mediática similar al de aquel thriller que hasta la última escena el espectador no conocerá el desenlace. Y si Junts, a quien el resto de partidos le daban ahora la alcaldía, hubiera dejado claro a qué jugaba desde hacía un mes, Orriols no hubiera acabado sintiéndose tan victoriosa como se siente ahora después de acaparar durante semanas titulares y opiniones de todo tipo.

La posibilidad de presentar hasta el próximo lunes una moción de censura para desbancar a Sílvia Orriols había sido provocada legalmente por la alcaldesa de Aliança Catalana que ejerció un mecanismo que la ley da a los ayuntamientos para gozar de estabilidad cuando, estando en minoría, les tumban los presupuestos. Orriols hubiera podido prorrogar de nuevo los presupuestos de 2023 pero decidió someterse a una cuestión de confianza vinculada a los mismos que si ganaba significaba que, como dice la ley, se aprobaban las cuentas. Pero si la perdía, como pasó, estos quedarían aprobados en treinta días si la oposición no conseguía ponerse de acuerdo con un candidato alternativo que con el apoyo de la mayoría absoluta encabezara una moción de censura. Y sencillamente no entiendo como si Junts no quería hacer más fuerte y tampoco quería echarla de la alcaldía al creer que podía ser contraproducente, no le aprobó los presupuestos el pasado 20 de enero. Me consta que en enero, precisamente para evitar que Orriols quedara reforzada con toda la polémica que hemos vivido de una posible moción de censura que podía fracasar como así ha sido, o que saliera victimizada y beneficiada si prosperaba, Junts valoró que a cambio de alguna pequeña modificación de los presupuestos, votaría a favor y que Esquerra se abstendría. Voto positivo y abstención que se justificarían con el argumento de que Ripoll no podía continuar eternamente sin presupuestos, prorrogando año tras año los de 2023.

Si Junts las tres semanas y media que llevamos no hubiera dado casi como seguro que lideraría la moción de censura si se daba a la número tres de la lista, Maria Bofarull, la alcaldía -los números uno y dos renunciaron hace meses- formando un gobierno en el que estarían ERC, PSC, quizá el independiente Joaquim Colomer, con la CUP apoyando pero quedándose en la oposición para no espantar al empresariado convergente, ahora Orriols no se sentiría tan fuerte. Pero haciendo esta marcha atrás cuando todo parecía encarrilado con el PSC que había confirmado que también entraría el gobierno para corresponsabilizarse del posible desgaste, que Junts anuncie que se echa atrás, lo que ha provocado es reforzar Sílvia Orriols.

Aunque quizás tardaremos días en saber cómo fueron exactamente las cosas ayer por la noche para hacer el cambio de guión anunciado este mediodía, lo que es cierto es que después de semanas con Pilar Rahola clamando desde las redes contra la pretensión de hacer caer a Orriols y de hacer una encuesta entre vecinos de Ripoll, ayer por la noche hubo una reunión en Ripoll a la que asistió Jordi Turull, los concejales actuales y el ex alacalde Jordi Munell, y donde probablemente intervino telemáticamente Carles Puigdemont, en la que Turull notificó a los tres concejales de Junts de Ripoll que no debían sumarse a la moción.

Hoy el joven concejal Ferran Raigon y Jordi Turull han explicado la decisión en rueda de prensa y ya se ha insinuado que probablemente alguna de las dos concejalas, quizá Montsina Llimós, sexta de la lista, quizá la tres, Maria Bofarull dimitirán, como también dimitirá dentro de unos días el cabeza de lista de la CUP, Dani Vilaseca, mientras Orriols quizá tararea de nuevo la canción «Deu pometes té el pomer, de deu una de deu una van caient«.

Leer en castellano en El Triangle

Debat al Matí de Catalunya Ràdio sobre la probable moció de censura a Sílvia Orriols a Ripoll amb Ricard Ustrell, Laia Claret, Arnau Urgell, Carme Bruguerola i Xavier Rius Sant

 

Programa especial d'"El Matí de Catalunya Ràdio" des de Ripoll, una setmana abans que s'acabi el termini perquè l'oposició pacti una moció de censura. Ho analitzem amb la Laia Claret, l'Arnau Urgell, la Carme Brugarola i el Xavier Rius Sant. Comentem l'entrevista a Sílvia Orriols, què pot passar els pròxims dies i com s'ha arribat fins aquí.


Clica per escoltar el programa.

La ultradreta d’Abascal, Orban i Le Pen, lloa Trump i Netanyahu des de Madrid. El Triangle

Xavier Rius Sant, El Triangle, diumenge 9 de febrer de 2025

Aquest divendres i dissabte Santiago Abascal ha aplegat a Madrid als líders del grup Patriots, tercera força del Parlament Europeu, amb la presencia de l’hongarès Viktor Orbán, la francesa Marine Le Pen, l’holandès Gert Wilders, l’italià Matteo Salvini, i el portuguès André Ventura, que enlluernats per la victòria i el múscul mostrat aquests primers dies per Donald Trump, han cridat a Make Europa Great Again, fer Europa gran de nou, i a trencar com ell amb tots els consensos aconseguits a Europa i bona part del món els últims vuitanta anys. Des del Tribunal Penal Internacionals a la Organització Mundial de la Salut, la UNESCO, els Acords del Clima i el acords de lliure mercat que suprimien aranzels.

Podria sorprendre que Patriots triés el novembre passat Abascal com a president, qui com es veu en els vídeos dels corrillos i salutacions abans dels actes de dissabte i del sopar de divendres, Abascal estava en tot moment acompanyat d’algun altre dirigent de Vox perquè li fes de traductor, ja que el seu nivell d’anglès i altres idiomes europeus és tant bo com el del Mariano Rajoy de qui la història ha deixat memorables imatges amb ell sol assegut a la taula de les cimeres internacionals, mentre la resta de mandataris conversaven de forma distesa en anglès o francès. Una situació que Abascal no patia quan era un membre més de l’altre gran bloc ultra del Parlament Europeu, els Conservadors i Reformistes, que lidera Giorgia Meloni perquè Meloni, que va viure de jove uns anys a Canàries, parla un fluid castellà. Però es que després de les eleccions europees de fa nou mesos i amb la intuïció que Trump seria el nou president dels Estats Units, Abascal trencà amb Meloni i els ultracatòlics polonesos i se sumà al grup de Le Pen, Gert Wilders i Salvini, al qual entrà victoriós Viktor Orbán, després de ser expulsat del Partit Popular Europeu. Tots molts més propers a Putin que a Zelensky, i contraris a l’alineament de Meloni i Varsòvia amb l’OTAN i Brussel·les, que donaven i demanaven suport incondicional a Ucraïna per aturar Putin i les pretensions del Kremlin de ser el far d’un continent que va del Bàltic i el Mediterrani fins l’Oceà Pacífic, anomenat Euràsia.

A la cimera hi va intervenir per videoconferència l’argentí Javier Milei que com vol fer ara Trump aplica la moto serra a l’administració, acomiada funcionaris i elimina subsidis socials. L’abraçada d’Abascal amb Milei i a les propostes de Trump són l’estocada final al sector falangista de Vox que abanderaven l’ex vicepresident Jorge Buxadé i l’ex secretari general Javier Ortega Smith. I és que, incomplint la lògica i els mateixos estatuts del partit, el diputat del parlament català, Ignacio Garriga és ara simultàniament vicepresidet i secretari general de Vox. I com Garriga només pot anar a Madrid dos o tres dies a la setmana, Abascal té el comandament únic del partit; això sí, acompanyat de persones sense càrrec orgànic i amb un notable historial ultra i feixista com Kiko Méndez Monasterio.

Abascal, que el passat estiu va decidir sense consultar-ho amb el Comitè Executiu del partit, que ja no pinta res, abandonar els governs regionals de Castella i Lleó, Extremadura, Aragó, Comunitat Valenciana, Múrcia i Consell Insular de Mallorca als quals havia entrat, provocant un gran perjudici al centenar de militants o simpatitzants que havien abandonat feia uns mesos els seus llocs de treball per assumir direccions generals, gabinets de comunicació i ocupar càrrecs de confiança de les diferents conselleries. Abascal vol governar Espanya però no per acabar com Meloni, que cada cop s’acosta més a Brussel·les. I va fer una jugada que de moment li ha sortit bé.

A la cimera ultra el diferents líders van lloar Trump i les seves ordres executives disruptives en immigració, acords internacionals i aranzels, i també amb la proposta de convertir Gaza en una Riviera, un ressort turístic per estrangers rics com els de Dubai o un Hard Rock, expulsant d’allà a dos milions de persones. Unes propostes que també lloa Sílvia Orriols i el secretari d’Estudis i Programes d’Aliança Catalana, Jordi Aragonès, que es comença a plantejar presentar-se a les properes eleccions europees per seure al mateix grup que Vox.

Ara bé, més allà de les simpaties que desperten a casa nostra les dues propostes de Trump, si les mirem bé no ajudarien a fer Europa ni més gran, ni millor. Si aplica aranzels els europeus exportarem menys i pagarem molt més per les importacions i es generarà atur i inflació. I si es pretén expulsar dos milions de persones de Gaza, molts acabarien venint a Europa ja que la majoria de palestins tenen un germà o un cosí al Vell Continent, cosa que no beneficia les propostes de fer de nou la Reconquesta i expulsar els musulmans, una reconquesta que, pel que fa a Catalunya, voldria liderar Sílvia Orriols que, com ella diu, va néixer un 9 d’octubre dia que Jaume I va expulsar els sarrains, o sigui els “moros” de València fa uns segles.

I ironies a part, l’anunci d’intentar una deportació de ciutadans musulmans de Gaza és benzina pels islamistes més radicals partidaris d’atacar als qui fan la proposta, la qual cosa posaria totes les societats occidentals en el punt de mira de les franquícies d’Al Qaida, l’Estat Islàmic o de les que pugin néixer.

La ultraderecha de Abascal, Orban y Le Pen, alaba desde Madrid a Trump y Netanyahu

Xavier Rius Sant, El Triangle, domingo 9 de febrero de 2025

Este viernes y sábado Santiago Abascal ha reunido en Madrid a los líderes del grupo Patriots, tercera fuerza del Parlamento Europeo, con la presencia del húngaro Viktor Orbán, la francesa Marine Le Pen, el holandés Gert Wilders, el italiano Matteo Salvini, y el portugués André Ventura, que deslumbrados por la victoria y el músculo mostrado estos primeros días por Donald Trump, han llamado a Make Europa Great Again, hacer Europa grande de nuevo, y a romper como él con todos los consensos conseguidos en Europa y buena parte del mundo en los últimos ochenta años. Desde el Tribunal Penal Internacionales a la Organización Mundial de la Salud, la UNESCO, los Acuerdos del Clima y los acuerdos de libre mercado que suprimían aranceles.

Podría sorprender que Patriots eligiera en noviembre pasado a Abascal como presidente, quien como se ve en los vídeos de los corrillos y saludos antes de los actos del sábado y de la cena del viernes, Abascal estaba en todo momento acompañado de algún dirigente de Vox para que le hiciera de traductor, ya que su nivel de inglés y otros idiomas europeos es tan bueno como el del Mariano Rajoy de quien la historia ha dejado memorables imágenes con él solo sentado en la mesa de las cumbres internacionales, mientras el resto de mandatarios conversaban de forma distendida en inglés o francés. Una situación que Abascal no sufría cuando era un miembro más del otro gran bloque ultra del Parlamento Europeo, los Conservadores y Reformistas, que lidera Giorgia Meloni porque Meloni, que vivió de joven unos años en Canarias, habla un fluido castellano. Pero es que tras las elecciones europeas de hace nueve meses y con la intuición de que Trump sería el nuevo presidente de Estados Unidos, Abascal rompió con Meloni y los ultracatólicos polacos y se sumó al grupo de Le Pen, Gert Wilders y Salvini, al que entró victorioso Viktor Orbán, tras ser expulsado del Partido Popular Europeo. Todos muchos más cercanos a Putin que a Zelensky, y contrarios al alineamiento de Meloni y Varsovia con la OTAN y Bruselas, que daban y pedían apoyo incondicional a Ucrania para detener a Putin y las pretensiones del Kremlin de ser el faro de un continente que va del Báltico y el Mediterráneo hasta el Océano Pacífico, llamado Eurasia.

En la cumbre intervino por videoconferencia el argentino Javier Milei que como quiere hacer ahora Trump aplica la motosierra a la administración, despide funcionarios y elimina subsidios sociales. El abrazo de Abascal con Milei y a las propuestas de Trump son la estocada final al sector falangista de Vox que abanderaban el ex vicepresidente Jorge Buxadé y el ex secretario general Javier Ortega Smith. Y es que, incumpliendo la lógica y los mismos estatutos del partido, el diputado del parlamento catalán, Ignacio Garriga es ahora simultáneamente vicepresidente y secretario general de Vox. Y como Garriga sólo puede ir a Madrid dos o tres días a la semana, Abascal tiene el mando único del partido; eso sí, acompañado de personas sin cargo orgánico y con un notable historial ultra y fascista como Kiko Méndez Monasterio.

Abascal, que el pasado verano decidió sin consultarlo con el Comité Ejecutivo del partido, que ya no pinta nada, abandonar los gobiernos regionales de Castilla y León, Extremadura, Aragón, Comunidad Valenciana, Murcia y Consejo Insular de Mallorca a los que había entrado, provocando un gran perjuicio al centenar de militantes o simpatizantes que habían abandonado hacía unos meses sus puestos de trabajo para asumir direcciones generales, gabinetes de comunicación y ocupar cargos de confianza de las diferentes consejerías. Abascal quiere gobernar España pero no para acabar como Meloni, que cada vez se acerca más a Bruselas. E hizo una jugada que de momento le ha salido bien.

En la cumbre ultra los diferentes líderes alabaron a Trump y sus órdenes ejecutivas disruptivas en inmigración, acuerdos internacionales y aranceles, y también con la propuesta de convertir a Gaza en una Riviera, un ressort turístico para extranjeros ricos como los de Dubai o un Hard Rock, expulsando de allí a dos millones de personas. Unas propuestas que también alaba Sílvia Orriols y el secretario de Estudios y Programas de Alianza Catalana, Jordi Aragonès, que se empieza a plantear presentarse a las próximas elecciones europeas para sentarse en el mismo grupo que Vox.

Ahora bien, más allá de las simpatías que despiertan aquí las dos propuestas de Trump, si las miramos bien no ayudarían a hacer Europa ni más grande, ni mejor. Si aplica aranceles los europeos exportaremos menos y pagaremos mucho más por las importaciones y se generará desempleo e inflación. Y si se pretende expulsar a dos millones de personas de Gaza, muchos acabarían viniendo a Europa ya que la mayoría de palestinos tienen un hermano o un primo en el Viejo Continente, lo que no beneficia las propuestas de hacer de nuevo la Reconquista y expulsar a los musulmanes, una reconquista que, con respecto a Cataluña, querría liderar Sílvia Orriols que, como ella dice, nació un 9 de octubre día que Jaume I expulsó a los sarracenos, o sea los «moros» de Valencia hace unos siglos.

E ironías aparte, el anuncio de intentar una deportación de ciudadanos musulmanes de Gaza es gasolina para los islamistas más radicales partidarios de atacar a quienes hacen la propuesta, lo que pondría a todas las sociedades occidentales en el punto de mira de las franquicias de Al Qaeda, el Estado Islámico o de las que puedan nacer.

Lee en castellano en El Triangle

Entrevista al Més 324 amb Marina Romero sobre la cimera ultra del grup Patriotas, organitzada per Vox a Madrid i de la probable moció de censura a Sílvia Orriols a Ripoll

 

Entrevista al Més 324 sobre la cimera ultra a Madrid i de la possible moció de censura a Ripoll a Sílvia Orriols. Último vídeo, últim video de Xavier Rius Sant parlant amb Marina Romero de la cimera ultra (cumbre Patriotas) a Madrid organitzada per Vox amb Santiago Abascal, Matteo Salvivini, Viktor Orban, Marine Le Pen. També parlo de la probable moció de censura a Sílvia Orriols a l'ajuntament de Ripoll.

TV, TV3, Més_324, 324, Rius, Xavier

S'ha de parlar amb Aliança Catalana? Analitzo al Matí de Catalunya Ràdio les declaracions d'Artur Mas afirmant que s'ha de parlar amb Aliança, i la probable moció de censura a Sílvia Orriols a l'ajuntament de Ripoll.

 

Intervinc al Matí de Catalunya Ràdio amb Ricard Ustrell, valorant  afirmacions d'Artur Mas al Diari de Barcelona dient que cal parlar amb Aliança Catalana.  

Clica per escoltar l'entrevista

MOCIÓ DE CENSURA AMB MIRADA LLARGA. Analitzo a El 9 Nou la possible moció de censura a Sílvia Orriols. Si els partits, no actuen pensant a llarg termini, evitant personalismes estratègics i donant la imatge de ser un govern de coalició dividit, Orriols sortirà guanyant

 

Moció de censura amb mirada llarga

Xavier Rius Sant, El 9 Nou dilluns 27 de gener de 2025

Després de perdre Sílvia Orriols la qüestió de confiança l’oposició té 30 dies per presentar una moció de censura proposant un alcalde o alcaldessa alternatiu. Des de l'endemà del seu nomenament com alcaldessa el 17 de juny de 2023 l’oposició podia presentar-la i, de fet, en diversos moments hi han hagut converses en les que no es va arribar a l’acord sobre com o si era el moment oportú. Però la situació ara és una altra ja que la Llei Orgànica de Règim Electoral estableix un mecanismediferent al dels parlaments autonòmics i  al del Congrés per tal de garantir la governabilitat dels ajuntaments i la seva continuïtat. 

Si a un alcalde li tomben els pressupostos no pot convocar eleccions i fer que la gent torni a parlar. Pot prorrogar els anterior com va fer fa un any Orriols o pot sotmetre’s a una qüestió de confiança lligada a una moció de censura que si no prospera, fa que els pressupostos quedin aprovats i l’alcalde convalidat. Un mecanisme quevan fer Xavier Trias, Ada Colau i Jaume Collboni, els quals perdien la qüestió de confiança però en no ser capaços l’oposició de pactar després un candidat de consens, l’alcalde continuava i amb els pressupostos aprovats. A Barcelona era improbable que la CUP i Ciudadanos, i després amb Vox, juntament  amb Esquerra i un altre partit es posessin d’acord. Però a Ripoll ja van estar a punt de posar-se d’acord el juny de 2023 els grups que formen la majoria absoluta: Junts, ERC, PSC i la CUP. I com els regidors només poden presentar una moció de censura en els quatre anys delegislatura, ara si aquesta s’acorda serà per anar fins al final.

En el llibre “Aliança Catalana, els nostres ultres” que publicaré al mes de març, faig un seguiment detallat de les negociacions, acords i desacords que es va donar entre Junts, ERC, PSC i la CUP entre el 28 de maig i 17 dejuny de 2023. Parlant amb tots els implicats recullo trobades, trucades, whatsapps, reunions, vingudes a Ripoll de dirigents dels diferents partits, inclòs Jordi Turull, negociacions on es posa sobre la taula també el govern del Consell Comarcal, trobades a la Cooperativa, dinars al restaurant Canaules, brindis interruptus,cafès fins les cinc de la tarda als que s’incorporaran alguns que no eren al dinar, i més trucades i whastapps d’última hora. I redactant el que va passar aquelles intenses tres setmanes he tingut la sensació de fer el guió d’una d’aquelles pel·lícules en que una seqüencia temporal d’uns pocs dies es mostra a l’espectador quatre vegades en les que els llocs i les hores són les mateixes, però els fets o els perquès difereixen substancialment en les versions dels quatre protagonistes. I una de les poques certeses a les que arribo és que per al menys dos dels grups implicats, es va fer servir la CUP com excusa per no posar-se d’acord. Junts no volia que la CUP fos al govern, però tampoc que hi donés suport quedant-se a l’oposició ja que creia que acabaria imposant condicions programàtiques que podien espantar a alguns empresaris o al sector immobiliari i de l’Hosteleria. I al menys un altre partit, es va negar a arribar a l’acord si la CUP no entrava al govern. Tinc clar que qui va posarmés obstaclesi canvis de postura per arribar a l’acord va ser Junts que el 29 demaig,després de la patacada debaixar de vuit a tres regidors, va anunciar que no demanaria l’alcaldia però donaria suport a un govern format pels altres grups per evitar que Orriols fos l’alcaldessa. I després va canviar de parer, postulant-se Manoli Vega en el ple del 17 de juny com a alcaldable. També tinc clar que la CUP en no voler ser un obstacle, acceptava si no la volien al govern, donar suport a un tripartit de Junts, ERC i el PSC, quedant-se a l’oposició. I va passar que, com ningú va aconseguir la majoria absoluta de regidors del plenari, es va nomenar alcalde en minoria a Orriols, com a cap de llista més votada en dia de les eleccions.

Dies després d’arribar a la batllia, Sílvia Orriols va dir en una entrevista publicada al 9 Nou que no faria com altres alcaldes com Eudald Casadesúso Jordi Munell, de ser a la vegada batlle i diputat, ja que no era compatible dirigir l’ajuntament i marxar molts matins cap a Barcelona. I tot i això Orriols va presentar-se a les eleccions i va obtenir l’escó. Però a diferencia de Munell i Casadesús que eren un diputat més del primer o segon grup dela cambra i no passava res si no s’adscrivien a gaires comissions o faltaven a alguns plens, Orriols i l’altra diputada no tenen el do dela ubiqüitat i sovint la seva cadira queda buida.

Penso que ara tant si es presenta la moció de censura i perd l’alcaldia, com si no es presenta, Orriols podria sortir reforçada. Si es presenta ella podrà victimitzar-se i en el cas que el govern que es formi mostri discrepàncies entre els seus membres, aconseguir l’efecte Albiol que,després de ser desallotjat del’alcaldia tornava a guanyar les eleccions amb més vots. I de moment podriadedicar més temps al Parlament i l’expansió del partit.Per això és primordial que l’acord es faci amb mirada llarga deixant de banda personalismes i diferències.I si els partits d’oposició no es posen d’acord i ella queda legitimada com alcadessa, podrà erigir-se com a victoriosa front la casta, i amb el pressupostos aprovats, aplicar el seu programa. Però sobretot mostrar-se com una persona que potser per creures predestinada a salvar Catalunya, ningú no la pot abatre.

Xavier Rius Sant, periodista.

Llegir al 9 Nou

Trum i Elon Musk a la Casa Blanca. El futur ja no és el que era. El Triangle

Xavier Rius Sant, El Triangle 23 de gener de 2025

Va ser el poeta francès Paul Valery qui va dir la frase “El futur ja no és el que era”. Entre 2007 i 2011 aquest era el lema del programa de tarda vespre a la desapareguda ComRàdio Tots per Tots, en el que hi vaig tenir la sort de poder participar, no només a les tertúlies, sinó també en una secció setmanal que jo tenia anomenada “Conflictes del Món”. Eren temps en que el president dels Estats Units era el Barak Obama del “We can!”. Anys en que el Tribunal Penal Internacional per l’antiga Iugoslàvia condemnava criminals de les guerres del Balcans, i en els que començava a funcionar el Tribunal Penal Internacional que havia de castigar crims de guerra a altres llocs del món. Eren temps que el mon canviava i per a bé.

Encara no era habitual l’ús de Twitter, però teníem Facebook que certament ens comunicava, permetia difondre les activitats socials, polítiques i culturals en les que participàvem, més enllà de servir-nos per recuperar amics als que havíem perdut el contacte. Les primeres xarxes socials i la connectivitat ens feien més lliures i facilitava autoorganitzar-nos. Fins i tot pocs anys abans de Facebook, el “Passa-ho! Qui ha sigut?” dels SMS van activar les mobilitzacions front les mentides d’Aznar sobre els atemptats del 11-M. Protestes que van ajudar a que el PP perdés les eleccions i Espanya entrés en una nova etapa amb Rodríguez Zapatero. El futur ja no era com abans, ens sentíem empoderats i el demà segur que seria millor. La Unió Europea s’ampliava a més estats i podíem viatjar sense aturar-nos en creuar les fronteres. Certament a França i altres països d’Europa creixien partits ultres, com el Front Nacional, però la democràcia era forta i quan Jean Marie Le Pen el 2002 va arribar a la segona volta, la resta de partits s’unien per fer-li cordó sanitari.

En aquell moment encara es creia que Rússia malgrat entrebancs transitava cap la democràcia, i a Llatinoamèrica cada cop quedaven menys dictadures, mentre democràcies imperfectes s’obrien pas a Àsia i Àfrica. I tot i l’enfrontament entre Hamàs i l’Autoritat Nacional Palestina, encara crèiem que era possible la solució dels dos estats.

Però el novembre de 2016 Donald Trump va guanyar les eleccions americanes “Make America great again” front Hillary Clinton, una victòria en nombre de representants electorals, no en vots, i molts vam creure que Trump era un accident a la primera i més consolidada democràcia del món on hi havia hagut presidents com Nixon, que va haver de dimitir per mentir relació al Watergate i haver espiat rivals, quan a Europa, on les democràcies eren mes joves, molts caps d’estat no haguessin caigut per pràctiques d’aquest tipus. I Trump el 2020 perdia les eleccions davant Joe Biden i va passar l’impensable: Que el president derrotat negués l’evidència de les urnes i cridés als seus seguidors a assaltar el Capitoli. I tot i les múltiples causes judicials i haver estat declarat culpable per una altra qüestió, Trump va guanyar les eleccions el novembre passat front Kamala Harris, i avui ja torna a ser a la Casa Blanca.

El 2020 amb Trump al poder el món va viure la pandèmia de la Covid durat la qual les teories conspiranoiques van créixer arreu alimentades per la ultradreta que poc després donaria veracitat a que a Trump li havien robat la victòria. Una de les creences d’aquests conspiranoics antivacunes era que hi havia algú que amb la vacuna pretenia controlar-nos per fer-nos més dèbils. I quan se’ls preguntava qui eren aquests que ens pretenien dominar, responien, “Tu no saps qui són ells, però ells sí saben qui ets tu i com manipular-te”

Ara Elon Musk, l’amo de l’antic Twitter, X, i l’home més ric del món que controla l’algoritme que sap molt de nosaltres i amb els seus satèl·lits pretén controlar les comunicacions dels governs de mig món, aposta per Trump als Estats Units, mentre a la vella i dèbil Europa, dona suport a la ultradreta d’Alternativa per Alemanya, Le Pen, Meloni i Abascal. Trump com Elon Musk estan mancats d’una qualitat que caracteritza als humans, l’empatia. Creuen que pel seu esforç o per haver estat triats pel destí, no només es mereixen ser els homes més rics sinó que tenen el dret i deure de dirigir el món i enviar a la paperera el vell ordre.

Pensàvem que Putin era un boig envaint Ucraïna i ara Trump, un president declarat convicte i que havia de ser jutjat per intentar donar un cop d’estat, gràcies al vot popular torna a ser a la Casa Blanca i amenaça de fer el mateix amb Groenlàndia i el Canal de Panamà.

El futur ja no es el que era.

Fue el poeta francés Paul Valery quien dijo la frase «El futuro ya no es lo que era». Entre 2007 y 2011 este era el lema del programa de tarde noche en la desaparecida ComRàdio Tots per Tots, en el que tuve la suerte de poder participar, no sólo en las tertulias, sino también en una sección semanal que yo tenía llamada «Conflictos del Mundo».

E

ran tiempos en que el presidente de los Estados Unidos era el Barak Obama del «We can!». Años en que el Tribunal Penal Internacional para la antigua Yugoslavia condenaba a criminales de las guerras de los Balcanes, y en los que empezaba a funcionar el Tribunal Penal Internacional que debía castigar crímenes de guerra en otros lugares del mundo. Eran tiempos que el mundo cambiaba y para bien. Todavía no era habitual el uso de Twitter, pero teníamos Facebook que ciertamente nos comunicaba, permitía difundir las actividades sociales, políticas y culturales en las que participábamos, más allá de servirnos para recuperar amigos de los que habíamos perdido el contacto.

Las primeras redes sociales y la conectividad nos hacían más libres y facilitaba autoorganizarnos. Incluso pocos años antes de Facebook, el «¡Pasalo! ¿Quién ha sido?» de los SMS activaron las movilizaciones frente a las mentiras de Aznar sobre los atentados del 11-M. Protestas que ayudaron a que el PP perdiera las elecciones y España entrara en una nueva etapa con Rodríguez Zapatero. El futuro ya no era como antes, nos sentíamos empoderados y el mañana seguro que sería mejor. La Unión Europea se ampliaba a más estados y podíamos viajar sin detenernos al cruzar las fronteras. Ciertamente en Francia y otros países de Europa crecían partidos ultras, como el Frente Nacional, pero la democracia era fuerte y cuando Jean Marie Le Pen en 2002 llegó a la segunda vuelta, el resto de partidos se unían para hacerle un cordón sanitario.

En aquel momento todavía se creía que Rusia a pesar de tropiezos transitaba hacia la democracia, y en Latinoamérica cada vez quedaban menos dictaduras, mientras democracias imperfectas se abrían paso en Asia y África. Y a pesar del enfrentamiento entre Hamás y la Autoridad Nacional Palestina, todavía creíamos que era posible la solución de los dos estados. Pero en noviembre de 2016 Donald Trump ganó las elecciones americanas «Make America great again» frente a Hillary Clinton, una victoria en número de representantes electorales, no en votos, y muchos creímos que Trump era un accidente en la primera y más consolidada democracia del mundo donde había habido presidentes como Nixon, que tuvo que dimitir por mentir en relación al Watergate y haber espiado rivales, cuando en Europa, donde las democracias eran más jóvenes, muchos jefes de estado no hubieran caído por prácticas de este tipo.

Y Trump en 2020 perdía las elecciones ante Joe Biden y pasó lo impensable: Que el presidente derrotado negara la evidencia de las urnas y llamara a sus seguidores a asaltar el Capitolio. Y pese a las múltiples causas judiciales y haber sido declarado culpable por otra cuestión, Trump ganó las elecciones en noviembre frente a Kamala Harris, y hoy ya vuelve a estar en la Casa Blanca. En 2020 con Trump en el poder el mundo vivió la pandemia de la Covid-19 durante la cual las teorías conspiranoicas crecieron por todas partes alimentadas por la ultraderecha que poco después daría veracidad a que a Trump le habían robado la victoria.

Una de las creencias de estos conspiranoicos antivacunas era que había alguien que con la vacuna pretendía controlarnos para hacernos más débiles. Y cuando se les preguntaba quiénes eran esos que nos pretendían dominar, respondían, «Tú no sabes que son ellos, pero ellos sí saben quién eres tú y cómo manipularte» Ahora Elon Musk, el amo del antiguo Twitter, X, y el hombre más rico del mundo que controla el algoritmo que sabe mucho de nosotros y con sus satélites pretende controlar las comunicaciones de los gobiernos de medio mundo, apuesta por Trump en Estados Unidos, mientras en la vieja y débil Europa, apoya a la ultraderecha de Alternativa por Alemania, Le Pen, Meloni y Abascal.

Trump como Elon Musk carecen de una calidad que caracteriza a los humanos, la empatía. Creen que por su esfuerzo o por haber sido elegidos por el destino, no sólo se merecen ser los hombres más ricos sino que tienen el derecho y deber de dirigir el mundo y enviar a la papelera el viejo orden. Pensábamos que Putin era un loco invadiendo Ucrania y ahora Trump, un presidente declarado convicto y que tenía que ser juzgado por intentar dar un golpe de estado, vuelve a estar en la Casa Blanca gracias al voto popular y amenaza con hacer lo mismo con Groenlandia y el Canal de Panamá.

El futuro ya no es lo que era.

Leer en El Triangle en castellano

JUNTS TORNA A TENIR LA CLAU DEL FUTUR DE RIPOLL. Dijous Orriols perdrà la qüestió de confiança, i hi ha un mes per fer-li moció de censura. Penso que Orriols desitja perdre la batllia per victimitzar-se, poder centrar-se en el Parlament i l’expansió del partit

  

Ahir al vespre el Ple Municipal de Ripoll va tornar a tombar per deu vots negatius front als sis de l’equip de govern, els pressupostos per 2025 presentats per l’alcaldessa d’Aliança Catalana, Sílvia Orriols. I si bé fa un any Orriols va decidir prorrogar els de 2023 aprovats per l’anterior govern de Junts, ara ha decidit presentar una Qüestió de Confiança, mecanisme que estableix la llei per intentar aprovar els pressupostos que ja van fer servir a Barcelona els alcaldes Trias, Colau i Collboni governant en minoria i els hi va sortir bé, si bé estic convençut que Orriols el que vol és exactament el contrari per treure’s de sobre la feina de l’alcaldia, presentar-se com a víctima de la casta política que li fa cordó sanitari i poder-se centrar com a diputada en el Parlament de Catalunya i l’expansió del partit.  

El procediment és el següent. L’alcalde o alcaldessa sotmet la seva continuïtat a la votació del Plenari municipal. Si els partidaris de que plegui guanyen, l’oposició té 30 dies per presentar una Moció de Censura amb un candidat alternatiu. I si la moció en aquest mes no es presenta o es presenta i el candidat alternatiu proposat la perd, l’alcalde continua en el càrrec i el pressupostos es donen per aprovats.

Els dies previs al Plenari dels pressupostos d’ahir es van donar moviments i negociacions per tal que Junts votés a favor del pressupost a canvi d’algunes concessions i que ERC s’abstingués al·legant que la vila no pot estar eternament sense pressupost. Però Orriols no ho va aconseguir o potser realment no ho va buscar, i enlloc de tornar a prorrogar els de 2023, ha convocat  per aquest dijous dia 23 de gener un Ple per votar la qüestió de confiança, sabent que la perdrà amb el que l’oposició tindrà ara 30 dies per presentar un candidat o candidata alternatiu que podria arravatar-li la batllia. I com he dit, estic convençut que Sílvia Orriols i Aliança Catalana desitgen perdre l’alcaldia per tal que la lideressa pugui centrar-se en la tasca de diputada.

                                

Sílvia Orriols signant ahir al vespre la convocatòria del Ple de dijous de Qüestió de Confiança

Les eleccions de maig de 2023 Aliança Catalana va guanyar-les amb 1.410 vots i sis regidors, quedant en segon lloc Junts, liderat per Manoli Vega, amb 760 vots i tres regidors. Junts, que era qui governava els mandats anteriors amb Jordi Munell d’alcalde, ho va viure com una gran derrota en baixar de 8 a només 3 regidors, i Manoli Vega va dir que renunciava a encapçalar el nou govern si bé donaria suport a un govern dels altres partits per tal que Aliança no governés. En tercer lloc va quedar ERC encapçalada per Chantal Pérez amb 734 vots i tres regidors. En quart lloc quedava el PSC amb 619 vots i dos regidors, seguit de la CUP amb 563 vots i dos regidors i de l’independent Joaquim Colomer, ex regidor de CiU i Junts, que obtingué 380 vots entrant ell coma regidor. Si bé inicialment va haver-hi un acord entre Junts, ERC, PSC i la CUP per votar com alacadessa a Chantal Pérez d’ERC, en el que uns dies Junts deia que potser hi entraria i altres que no, finalment Junts no hi donà suport i en no tenir Pérez el vot de la  meitat més un dels regidors, es va investir alcaldessa a la cap de la llista més votada el dia de les eleccions, Sílvia Orriols, que va formar un govern en absoluta minoria de sis regidors front onze de l’oposició.

                                         

Chantal Pérez, que probablement serà la candidata de la moció de censura  

Dies després de prendre possessió de l’alcaldia, Orriols va declarar que ella no faria com anteriors alcaldes com Jordi Munell de Junts, de ser diputada i alcaldessa donada la incompatibilitat tècnica de governar l’Ajuntament si havia d’anar molts dies al Parlament. Però tot i això, es va presentar a les eleccions com a candidata a la Generalitat i aconseguí l’escó. Les polèmiques sobre si empadronava o no a immigrants i la seva polèmica gestió a l’Ajuntament li va anar bé per obtenir un ressò mediàtic que va facilitar que Aliança entrés al Parlament. I el 26 de juny de 2024 en la seva primer intervenció a la cambra catalana afirmà que havia aconseguit el seu objectiu: “Malgrat els cordons sanitaris i les sancions de deu mil un euros ja som aquí. No ens vam presentar per investir espanyolistes i processistes. Allò que anhelàvem per damunt de tot era aquest micròfon”. Ara bé, absovida per la feina de l’Ajuntament a Orriols li resultava molt dificil assistir molts dies a les comissions del Paralment quedant la seva cadira buida.

Per això ara, entre l’agonia de governar sense pressupostos i no tenir prou temps per exercir de diputada, Orriols accepta que li treguin l’alcaldia, presentar-se com a víctima, i continuant com a regidora de l’oposició, centrar-se en el Parlament  i a la vegada treballar en l’expansió del partit de cara a les eleccions municipals d’aquí dos anys. I donat que els números 1 i 2 de la llista de Junts han renunciat aquests mesos a l’acta de diputada sembla segur que la única candidata possible per la moció de censura a Orriols serà Chantal Pérez d’ERC, que proposarà formar un govern potser de tres o quatre grups, però que en la moció de censura a Orriols necessitarà els vots no només d’ERC, PSC i la CUP, que els té segur, sinó també els de Junts. Confiem que Junts ara deixi clara la seva posició i no es repeteixi el culebrot d’ara sí ara no del juny de 2023.

Xavier Rius Sant, periodista

NETANYAHU AMB L'ALTO EL FOC A GAZA JA MIRA CAP A CISJORDÀNIA I EL GOLAN. El Triangle

 

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, dissabte 18 de gener de 2025

Em costa entendre els crits de victòria que es fan des de Gaza per la consecució de l’alto el foc que entra en vigor demà diumenge després de 470 dies de guerra i la mort de prop de cinquanta mil palestins, perquè més enllà que Netanyahu i el seu govern supremacista no hagi aconseguit expulsar cap a Egipte, com pretenia, a bona part els habitants de la franja, la correlació de forces ha canviat dràsticament des del 7 d’octubre de 2023. Certament Netanyahu ha fracassat en la seva pretensió de buidar la franja i fer desaparèixer Hamàs -alliberar el ostatges era el de menys-, però el moviment islamista palestí ha quedat totalment escapçat i sobretot sense aliats exteriors. La pretensió inicial d’aprofitar l’operació militar de resposta a l’atac sorpresa palestí del 7 d’octubre de 2023 per restablir una ocupació militar permanent a l’interior de la mateixa i de reimplantar-hi de nou assentaments jueus ja no és necessària en tenir altres dos territoris on podrà amb plena impunitat crear més assentaments i fer realitat, poc a poc, el desig del Gran Israel: el Golan i Cisjordània, inclòs Jerusalem Oriental. I per fer-ho necessita l’exèrcit que ara esgotat, estava lluitant a Gaza.

No només ha escapçat Hamàs, sinó que com a conseqüència de la caiguda del règim de Baixar Al Assad, la milícia libanesa xiïta d’Hizbul·là ha quedat desemparada perdent bona part del seu poder al Líban. Caigut com un castell de cartes el poder d’Al Assad, el Líban per fi ha superat el bloqueig institucional entre el bloc de l’Aliança del 8 de Març que liderava Hizbul·là, i el de l’anomenada Aliança del 14 de Març partidària de la pau amb Israel i contrària a la ingerència de Síria i l’Iran. En pocs dies el parlament libanès ha nomenat al militar cristià, Joseph Aoun, nou president del país, i al jurista sunnita, Nawaf Salam, primer ministre. I tots dos estan d’acord en desplegar l’exercit libanès al sud del Líban, territori que hauran d’abandonar els milicians d’Hizbul·là des del que atacaven Israel. Si l’armament s’entregarà a l’exèrcit libanès o la milícia el mantindrà en nous amagatalls més al nord, és una incògnita.

Certament la victòria de Trump ha tingut molt a veure en que Netanyahu accepti ara un acord d’alto el foc amb Hamàs proposat fa mesos per Qatar, Egipte, l’esquerra israeliana i les famílies del ostatges, amb el suport de Joe Biden, i que llavors el primer ministre israelià va rebutjar. A diferencia de Biden que no tenia un pla clar per Israel i Palestina, cosa que per cert li va fer perdre molts vots progressistes, Trump sí que el té. Aquest pla es bassa en establir unes bones relacions amb l’Aràbia Saudita que demana que s’implementin els acords d’Abraham que normalitzaven les relacions entre la monarquia saudita i Israel per anar plegats front l’enemic iranià. I per que es doni aquesta aliança entre Israel i Riad cal reintentar aplicar aquests acords que proposen crear una palestina desmilitaritzada autogovernada, formada per Gaza i Cisjordània, envoltats per més assentament palestins. Uns acords i un pla que amb Israel continuant bombardejant i ocupant la franja de Gaza, no es podien aplicar. Una altra qüestió és qui governarà la franja i qui serà el rellleu de la corrupte i desprestigiada Autoritat Palestina del president Mahmud Abbas que està apunt de complir noranta anys. Podria ser el carismàtic Marwan Barghouti, que després de molts anys a la presó serà alliberat els propers dies tal com estableix l’acord dels ostatges, però no està clar que ell vulgui ser el nou titella d’un Israel que dia a dia fa més petit el territori del futur semiestat palestí.

Al règim saudita no l’incomoda que Israel hagi aprofitat la caiguda d’Al Assad per expandir l’ocupació dels Alts del Golan més enllà del que era la zona desmilitaritzada, on hi vol crear més assentaments. Ocupant aquesta nova part del Golan permet a Israel tenir tancs i llançadores de míssils i artilleria a només 50 quilòmetres de Damasc. Però caldrà veure què dirà Aràbia Saudita quan Israel amb l’exèrcit desplaçat a Cisjordània incrementi les expulsions salvatges de palestins, no tant de les seves cases, sinó de les seves terres. El que vol fer ara Netanyahu es treure per la força els conreus, les pastures i les oliveres que són propietat dels palestins per instal·lar-hi allà nous assentaments. Per això, més enllà que militarment ara es pot dir que destruint la franja, Netanyahu ha guanyat, si incrementa la violència i la humiliació del palestins sense donar-los esperança, res impedirà que més tard o més d’hora es produeixen noves respostes violentes com la que van fer Hamàs i la Yihad Islàmica a l’exterior de Gaza el 7 d’octubre de 2023.

Llegir al Triangle en català

Xavier Rius Sant, El Triangle, sábado 18 de enero de 2025

Me cuesta entender los gritos de victoria que se hacen desde Gaza por la consecución del alto el fuego que entra en vigor mañana domingo después de 470 días de guerra y la muerte de cerca de cincuenta mil palestinos, porque más allá de que Netanyahu y su gobierno supremacista no haya conseguido expulsar hacia Egipto, como pretendía, a buena parte de los habitantes de la franja, la correlación de fuerzas ha cambiado drásticamente desde el 7 de octubre de 2023.

Ciertamente Netanyahu ha fracasado en su pretensión de vaciar la franja y hacer desaparecer a Hamás -liberar los rehenes era lo de menos-, pero el movimiento islamista palestino ha quedado totalmente descabezado y sobre todo sin aliados exteriores. La pretensión inicial de aprovechar la operación militar de respuesta al ataque sorpresa palestino del 7 de octubre de 2023 para restablecer una ocupación militar permanente en el interior de la misma y de reimplantar de nuevo asentamientos judíos ya no es necesaria al tener otros dos territorios donde podrá con plena impunidad crear más asentamientos y hacer realidad, poco a poco, el deseo del Gran Israel: el Golán y Cisjordania, incluido Jerusalén Oriental. Y para hacerlo necesita el ejército que ahora agotado, estaba luchando en Gaza.

No sólo ha descabezado a Hamás, sino que como consecuencia de la caída del régimen de Bashar Al Assad, la milicia libanesa chií de Hizbulá ha quedado desamparada perdiendo buena parte de su poder en el Líbano. Caído como un castillo de cartas el poder de Al Assad, el Líbano por fin ha superado el bloqueo institucional entre el bloque de la Alianza del 8 de Marzo que lideraba Hizbulá, y el de la llamada Alianza del 14 de Marzo partidaria de la paz con Israel y contraria a la injerencia de Siria e Irán. En pocos días el parlamento libanés ha nombrado al militar cristiano, Joseph Aoun, nuevo presidente del país, y al jurista sunnita, Nawaf Salam, primer ministro. Y ambos están de acuerdo en desplegar el ejercito libanés en el sur del Líbano, territorio que deberán abandonar los milicianos de Hizbulá desde el que atacaban Israel. Si el armamento se entregará al ejército libanés o la milicia lo mantendrá en nuevos escondites más al norte, es una incógnita.

Ciertamente la victoria de Trump ha tenido mucho que ver con que Netanyahu acepte ahora un acuerdo de alto el fuego con Hamás propuesto hace meses por Qatar, Egipto, la izquierda israelí y las familias de los rehenes, con el apoyo de Joe Biden, y que entonces el primer ministro israelí rechazó. A diferencia de Biden que no tenía un plan claro para Israel y Palestina, lo que por cierto le hizo perder muchos votos progresistas, Trump sí lo tiene. Este plan se basa en establecer unas buenas relaciones con Arabia Saudita que pide que se implementen los acuerdos de Abraham que normalizaban las relaciones entre la monarquía saudita e Israel para ir juntos frente al enemigo iraní. Y para que se dé esta alianza entre Israel y Riad hay que reintentar estos acuerdos que proponen crear una palestina desmilitarizada autogobernada, formada por Gaza y Cisjordania, rodeados por más asentamiento palestinos. Unos acuerdos y un plan que con Israel continuando bombardeando y ocupando la franja de Gaza, no se podían aplicar.

Otra cuestión es quién gobernará la franja y quién será el relevo de la corrupta y desprestigiada Autoridad Palestina del presidente Mahmud Abbas que está apunto de cumplir noventa años. Podría ser el carismático Marwan Barghouti, que después de muchos años en prisión será liberado en los próximos días tal y como establece el acuerdo de los rehenes, pero no está claro que él quiera ser el nuevo títere de un Israel que día a día hace más pequeño el territorio del futuro semiestado palestino.

Al régimen saudita no le incomoda que Israel haya aprovechado la caída de Al Assad para expandir la ocupación de los Altos del Golán más allá de lo que era la zona desmilitarizada, donde quiere crear más asentamientos. Ocupando esta nueva parte del Golán permite a Israel tener tanques y lanzaderas de misiles y artillería a solo 50 kilómetros de Damasco. Pero habrá que ver qué dirá Arabia Saudita cuando Israel con el ejército desplazado a Cisjordania incremente las expulsiones salvajes de palestinos, no tanto de sus casas, sino de sus tierras.

Lo que quiere hacer ahora Netanyahu es sacar por la fuerza los cultivos, los pastos y los olivos que son propiedad de los palestinos para instalar allí nuevos asentamientos. Por eso, más allá de que militarmente ahora se puede decir que destruyendo la franja, Netanyahu ha ganado, si incrementa la violencia y la humillación de los palestinos sin darles esperanza, nada impedirá que más tarde o más temprano se produzcan nuevas respuestas violentas como la que hicieron Hamás y la Yihad Islámica en el exterior de Gaza el 7 de octubre de 2023.

Leer en castellano en El Triangle