divendres, 16 d’agost de 2019

CAL UN SISTEMA PERMANENT. Analitzo al Punt Avui la problemàtica dels rescats al Mediterrani central per la negativa de Salvini a que els vaixells humaniaris atraquin a ports italians

El Punt Avui, divendres 16 d'agost de 2019

Amb la decisió d’un jutge de tombar el decret del ministre de l’Interior i vicepresident Matteo Salvini, que prohibia als vaixells d’ONG entrar en aigües italianes, i el reconeixement per part de la Comissió Europea i dels governs d’Espanya i Alemanya que hi ha un acord entre sis estats per repartir-se i acollir els 147 immigrants de l’Open Arms, s’encarrila aquesta crisi humanitària que va començar fa més de dues setmanes. I tot fa pensar que se solucionarà de la mateixa manera el destí dels immigrants de l’Ocean Viking, de Metges Sense Fronteres i SOS Méditerranée.
Afortunadament s’ha imposat la Convenció Internacional de Dret del Mar, que està per sobre del decret de Salvini que penalitza els rescats i el desembarcament en ports italians. Però el líder ultradretà ha aconseguit marcar l’agenda política i mediàtica d’aquest agost en clau interna i externa.
En l’actual context preelectoral i de ruptura de la coalició de govern amb el Moviment 5 Estrelles, es mostra davant de l’opinió pública italiana com el mandatari que, amb la seva negativa a deixar entrar ara l’Open Arms i, a finals de juny, el Sea Watch-3, de Carola Rackete, forçant altres estats de la Unió a acollir-los, deslliura Itàlia de l’obligació de fer-se càrrec d’aquests immigrants, als quals deshumanitza en considerar-los part d’una suposada invasió i un perill per a la sobirania, l’estat del benestar i la identitat d’Itàlia.
El març passat, Salvini va aconseguir que la Unió Europea desmantellés l’operació naval de salvament Sofia, en quedar reduïda gairebé a un sistema de vigilància aèria amb l’única responsabilitat d’advertir els guardacostes libis de les barques que sortien de les seves costes per tal que fossin interceptades i retornades a Líbia. I una de les coses en què coincideixen els immigrants que han arribat a Europa des de Líbia és que, allà, pateixen tota mena d’abusos, també sexuals, no només de les màfies que trafiquen amb persones, sinó també dels membres de la policia i de milícies d’aquest estat fallit. Pretendre gestionar la crisi migratòria i de petició d’asil que arriba des de Líbia com es va fer fa quatre anys amb els que venien per Turquia, no és possible, donat que Líbia no és un estat, sinó un país fallit. I tampoc es pot aplicar la política del pal i la pastanaga amb què Rodríguez Zapatero va gestionar la crisi dels cayucos que arribaven a les Canàries l’any 2005, per la qual es van signar acords amb el Senegal, Gàmbia o Mali, acceptant aquests un nombre de deportacions a canvi d’ajuda al desenvolupament i l’obertura d’una via legal de contractacions en origen.
Per això el que cal, més enllà d’acords de distribució a la desesperada per a l’Open Arms, és que la Unió Europea adopti un mecanisme permanent per a aquestes arribades. Lamentablement, amb el creixement del populisme en molts països, no sembla que això pugui ser acceptat per tota la Unió.
No s’ha solucionat l’acollida dels milers de sol·licitants d’asil que estan retinguts en condicions infrahumanes a Grècia, perquè es considera vigent el sistema de Dublín, un mecanisme que preveu que l’asil es tramiti al primer país que trepitgen.
Confiem, però, que les negociacions iniciades entre França, Alemanya, Espanya i altres estats europeus per distribuir els immigrants a bord de l’Open Arms hagin fixat algun sistema permanent de repartiment i s’eviti aquest patiment innecessari de persones en alta mar.
Llegir al Punt Avui

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada