dijous, 22 de desembre del 2022

L'ex dirigent de Democracia Nacional Joven, Juan de Haro, i l'altre militant ultra accepten amb pacte de conformitat amb fiscalia i les víctimes, dos anys de presó que no caldrà complir si no delinqueixen, i pagar 5.400 euros de multa i responsabilitat civil per l'agressió de Ripollet del 12 d'octubre de 2018, evitant així la celebració del judici en el que se'ls hi demanava deu anys. Si De Haro delinqueix els dos propers anys, sí que haurà de complir els dos anys de presó.

                         



L'ex dirigent de Democracia Nacional Joven, Juan de Haro, i l'altre militant ultra que avui anaven a ser jutjats a Sabadell per unes agressions amb arma blanca cap altres dos joves, ocorregudes la nit de 12 d'octubre de 2018 a Ripollet, han arribat aquest midia a un pacte de conformitat amb el jutge del Penal 3 de Sabadell i els advocats dels dos agredits, per declarar-se culpables acceptant una pena de dos anys de presó que, en principi, no hauran de complir, evitant-se així la celebració del judici en el que la fiscalia els hi demanava deu anys.

Així De Haro i Noel Caravaca no entraran a presó sempre i quan no delinquiexin els dos propers anys. No tinc clar si en el cas que De Haro sigui condemnat per la causa de campanya de 2017 i 2018 contra la mesquita del carrer Japó de Barcelona, per la que la fiscalia de Barcelona li demana sis anys, es considerarà que tot i ser uns fets anteriors, tindria o no que complir els dos anys imposats avui. Com explicava aquest matí, De Haro i altres ex dirigents i militants de Democracia Nacional a Catalunya, tenen diversos judicis pendents i el partit, força actiu aquí de l'any 2013 fins 2018, ara gairebé no té estructura ni militants a Catalunya. De Haro va ser el màxim dirigent de Democracia Nacional Joven a nivell de tot Espanya.

El pacte de conformitat estableix que De Haro i Caravaca hauran de pagar cada un una mlta de 900 euros per danys, 1.500 com garantia per no reincidir i evitar la presó, i 3.060 de responsabilitat civil. Només a De Haro se li ha imposat també 1.970 euros d'indemnització pels danys al vehicle d'un dels agredits. I tots dos tenen una ordre d'allunyament de tres anys cap a les víctimes.

      



Juan de Haro, ex dirigent de Democracia Nacional Joven, serà jutjat avui Sabadell acusat de dues temptatives d'homici i lesions, per uns fets del 12 d'octubre de 2018. Fiscalia li demana 10 anys de presó.

 

 

L'ex dirigent de Democracia Nacional Joven, Juan de Haro, serà jutjat avui al migdia al Jutjat Penal 3 de Sabadell, juntament amb el també ex militant de DN, Noel Caravaca, acusats de dues temptatives d'homici per la baralla que va tenir lloc a l'entrada i la terrassa del bar musical All Right del carrer del Padró de Ripollet, la nit del 12 d'octubre de 2018, hores després de l'acte ultra de Montjuïc en el que va intervenir de Haro com a màxim dirigent de Democracia Nacional Joven. Els fiscal, que ho desvincula de motivacions ideològiques, els acusa de dues temptatives d'homici i lesions per haver agredit de Haro i Carvaca amb un ganivet a dues persones, demanant deu anys de presó per cada un. La versió de De Haro és que ells no van iniciar la baralla, sinó que s'hi van interposar per separar als qui l'havien començat. 

De Haro, desvinculat ara de Democracia Nacional, té altres causes pendents com l'oberta amb motiu de la campanya contra la mesquita del carrer Japó de Barcelona, per la que el fiscal li demana sis anys de presó.  S'ha de dir que Democracia Nacional, molt activa a Catalunya entre 2015 i 2020, està actualment gairebé inactiva a Catalunya i els seus antics dirigents estan pendents de diverses causes penals.

Juan de Haro i Noel Caravaca (al seu costat a la dreta de la imatge) en una manifestació a Barcelona


dimecres, 21 de desembre del 2022

L'Iran, el règim no pot canviar. Analitzo al Punt Avui, les protestes que viu el país en favor de la democràcia i per que desapereguin les imposicions de caire religiós i moral, que el règim teocràtic, que ha esdevingut irreformable, no acceptarà

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dimecres 21 de desembre de 2022 

A diferència de protestes com les de fa un mes a la Xina contra els confinaments –en què el règim, finalment, va acceptar les exigències dels manifestants, ja que les reivindicacions no posaven en perill el sistema polític–, a l’Iran el règim ha convertit el que va començar com una protesta per l’obligatorietat del vel en un torcebraç amb gran part de la població, a la qual ni disparant contra els manifestants, ni amb condemnes a mort ha pogut fer callar, conscient que, si cedeix, serà el sistema polític teocràtic el que caurà.

I és que la República Islàmica creada el 1979 i governada pel clergat xiïta i el líder suprem, Ali Khamenei, que ho controla tot, ja no dona més de si. Com més repressió, més difícil es fa una hipotètica transició. Paradoxalment, a l’Iran, tot i la corrupció econòmica amb un sistema controlat pels pasdaran, els Guardians de la Revolució que s’han enriquit, i de la manca de drets per a les dones, es va apostar per l’educació i la formació dels joves en coherència amb l’esperit social i més igualitari del xiïsme. I aquests joves que s’han format i saben anglès, que es connecten a internet i miren televisions occidentals, tenen com a referent l’estil de vida d’Europa, molt allunyat de l’espiritualitat xiïta que plora encara la mort de l’imam Hussein, net de Mahoma, a la batalla de Karbala, on es va produir la ruptura entre xiïtes i sunnites. I molts dels joves i les joves de l’Iran que protesten han esdevingut ateus, o si creuen en Déu, posen la religió en un pla íntim, a l’igual que bona part de la població europea. Tres mesos després de l’inici de les protestes per la mort de Masha Amini, detinguda perquè portava malament el vel, i després de centenars de morts a les manifestacions, ja s’han executat dues persones i n’hi ha una vintena de condemnades a mort, com ara el futbolista Amir Nassar Azadani, acusat del delicte de moharebeh o de pretendre “imposar la corrupció a la Terra” i d”enemistat amb Al·là”. Tot i que ara parlem de condemnes per aquest delicte d’estendre la corrupció i combatre Déu dictades per un estat xiïta, aquest precepte neix de les sures 5-32 i 5-33 de l’Alcorà. Sures que, en contra d’algunes transcripcions bonistes de certes traduccions de l’Alcorà que ho suavitzen, demana castigar amb la mort qui no creu o incompleix la llei islàmica. I és que a la majoria de països islàmics, també als sunnites, es nega un dret fonamental que és el de la llibertat ideològica i religiosa recollit en l’article 18 de la Declaració Universal de Drets Humans, que inclou el dret a canviar o a no tenir religió. I el que volen els que protesten és un país sense imposicions de caire religiós. I això és incompatible amb el règim teocràtic.


Clica per llegir al Punt Avui.
 


dimarts, 20 de desembre del 2022

Mor Joaquín Bochaca a l'edat de 91 anys, historiador i escriptor negacionista de l'Holocaust. Va ser fundador de CEDADE i, tot posicionar-se en favor de la independència de Catalunya, va ser un referent de la ultradreta espanyola feixista o nacional socialista

 


Aquesta tarda s'ha celebrat al tanatori de Les Corts el funeral laic per l'escriptor i historiador revisionista i negacionista de l'Holocaust i membre fundador de la neonazi CEDADE, Joaquín Bochaca, mort dissabte a la tarda a Barcelona a l'edat de 91 anys. A la cerimònia hi han assitit una vuitantena de persones, entre els que hi havien destacats dirigents, ex dirigents, militants i ex militants de la ultradreta catalana i espanyola com l'editor i llibreter Pedro Varela, alguns dels quals vinguts d'altres parts de l'Estat. En els diferents parlaments dels que han intervingut en l'acte civil, s'ha lloat la seva persona. El cotxe fúnebre portava una corona de flors de l'associació revisonista Devenir Europeo  a la que estava vinculat amb el text en català "Etern en els nostres records".



Va escriure diversos llibres considerats antisemites i revisionistes o negacionistes de l'Holocaust entre els que destaquen El enigma capitalista, Las fianzas y el poder, El mito de los seis millones, La historía de los vencidos o el suicidio de Occidente, i  Los crímenes de los buenos. També va traduir al castellà de pensadors referents del feixisme, les idees del supremacisme blanc i dels grups neonazis com Julius Évola, Ezra Pound i David Duke.  Les seves idees van tenir més acollida a Llatinoamèrica que a Espanya.   


                      

                    

 

 Coherentment amb la defensa de l'Europa de les ètnies front la dels estats que feia el Círculo Español de Amigos de Europa, CEDADE, que els anys de Transició era l´únic grup ultra que publicava en català, Joaquín Bochaca va posicionar-se fa vuit anys en favor de la independència de Catalunya, tenia penjada l'estelada al balcó de casa i de vegades portava el llaç groc de llibertat presos polítics. I a la vegada participava en actes de la ultradreta espanyolista, feia conferències a Barcelona i Madrid en les seus de grups ultres espanyolistes i va participar en diverses manifestacions en favor de l'editor propietari de la Llibreia Europa, Pedro Varela.     


Bochaca, el tercer per l'esquerra en una concentració davant la Llibreria Europa el setembre de 2016

       


Vídeo d'una entrevista de  fa dos anys i mig a Bochaca en que porta el llaç groc de Llibertat Presos Polítics


dijous, 15 de desembre del 2022

Només sí és sí, llei Trans i prostitució. Publico al Triangle aquest article crítics amb amb alguns aspectes dels projectes de llei Trans i llei de "trata"

 

 Xavier Rius Sant, periodista

 El Triangle, 14 de desembre de 2022

El resultat ja anunciat que l’entrada en vigor de la llei del “només sí és sí” motivaria la reducció de les penes i l’excarceració de condemnats per violació, amb la resposta de la ministra Irene Montero, qualificant els jutges que ho decretaven de masclistes, ha estat l’excusa perfecta per a Pedro Sánchez i el PSOE per frenar una iniciativa de Podem que sectors del PSOE i una part important del moviment feminista no compartien. És la Llei trans davant la qual el PSOE ha presentat esmenes que sembla que no retirarà, i que donat el desacord entre els partits del govern, potser no s’aprovarà aquesta legislatura. Una legislatura que Sánchez acabarà sense ensurts un cop ha aprovat els Pressupostos de l’estat. I amb Yolanda Díaz preparant la seva candidatura per a les generals, molts a Podem són conscients que, si Montero i la formació morada sortissin del Govern, s’abocarien a la irrellevància, com quan Izquierda Unida va esdevenir “Izquierda Hundida”.

Sense negar que pot haver-hi molt de masclisme entre part dels jutges, cos format majoritàriament per homes, molts d’ells d’ideologia conservadora, les qualificacions que va fer Montero estaven fora de lloc perquè quan hi ha una modificació del Codi Penal s’ha d’aplicar el redactat més beneficiós per al penat. Si s’hagués posat una disposició transitòria a la llei dient que aquest principi general no s’havia d’aplicar, la llei s’hauria abocat a la seva evident inconstitucionalitat.

Són temps de desconcerts i confrontacions dins del moviment feminista. Com a home també puc dir el que penso, de la mateixa manera que puc opinar de la guerra d’Ucraïna sense ser ni rus ni ucraïnès. Comparteixo les crítiques de sectors del feminisme d’esquerres a la Llei trans. Des del feminisme que va emergir els anys 70 i 80, però també de moltes feministes joves, es considera una barbaritat el concepte d’autodeterminació de gènere que preveu l’actual redactat de la Llei trans, que permetrà que un jove de 14 anys es canviï el gènere al DNI sense cap supervisió mèdica, psicològica i judicial; i als 16 anys, sense cap supervisió ni informe, canviar-lo al Registre Civil. Adolescents nascuts homes podran fer-se, sense avaluació prèvia, tractaments d’hormonació, castració o conversió de penis en clítoris. A estats on això es va regular així fa uns anys, s’estan trobant amb persones que es van fer castrar sense cap valoració psicològica als 14 anys i als 20 se’n penedeixen i no poden fer marxa enrere. El projecte de llei preveu que sense fer-se cap canvi físic, vull dir amb els seus collons peluts i el seu penis, puguin utilitzar els vestuaris de dones als gimnasos. També podran participar en competicions esportives com a dones, si bé això a Espanya queda en mans de les autoritats i les federacions de cada autonomia. Als països on homes trans, nascuts homes, operats i hormonats, o sense haver-se fet cap modificació física, competeixen com a dones i guanyen en competicions individuals en atletisme o natació o formen part d’equips d’esports com el rugbi, on la força física és fonamental, s’han produït fortes polèmiques, controvèrsies legals, i moltes ho consideren una competència tramposa.

Moltes feministes afirmen que l’acceptació del concepte d’autodeterminació de gènere significa l’esborrat de la dona. No ho diuen només per la competència esportiva deslleial o perquè persones amb testicles i penis utilitzin vestuaris femenins, o perquè puguin aprofitar-se de la protecció a la dona que regulen lleis socials i el Codi Penal. Ho diuen també perquè obvia diferències biològiques com la menstruació, la maternitat o la lactància. Aquesta polèmica és només la primera part del que vindrà en els pròxims mesos. Hi ha sobre la taula la Llei de tràfic, que vol il·legalitzar tota mena de prostitució i castigar els clients o clientes, partint de la premissa que tot servei sexual remunerat es fa sota coacció. Bona part del moviment feminista, del PSOE, la CUP, En Comú Podem, Ciutadans, el PNB i Junts, creuen que certament s’ha de perseguir el tràfic d’éssers humans i l’obligació o coacció a dones i nens a exercir la prostitució, però cal legalitzar-la, donar drets socials i sanitaris a les dones i els homes que exerceixen voluntàriament la prostitució.

 

 


Podemos, Sí es Sí, Ley Trans y prostitución

 Leer en castellano en El Triangle

 Xavier Rius Sant, 14 de diciembre de 2022, El Triangle

El resultado ya anunciado de que la entrada en vigor de la ley del “sólo sí es sí” motivaría la reducción de las penas y la excarcelación de condenados por violación, con la respuesta de la ministra Irene Montero, calificando a los jueces que lo decretaban de machistas, ha sido la excusa perfecta para Pedro Sánchez y el PSOE para frenar una iniciativa de Podemos que sectores del PSOE y parte importante del movimiento feminista no compartían. Es la Ley trans ante la que el PSOE ha presentado enmiendas que parece que no va a retirar, y que dado el desacuerdo entre los partidos del gobierno, quizá no se apruebe esta legislatura. Una legislatura que Sánchez acabará sin sustos una vez ha aprobado los Presupuestos del Estado. Y con Yolanda Díaz preparando su candidatura para las generales, muchos en Podemos son conscientes de que, si Montero y la formación morada salieran del Gobierno, se abocarían a la irrelevancia, como cuando Izquierda Unida se convirtió en «Izquierda Hundida».

Sin negar que puede haber mucho machismo entre parte de los jueces, cuerpo formado mayoritariamente por hombres, muchos de ellos de ideología conservadora, las calificaciones que hizo Montero estaban fuera de lugar porque cuando hay una modificación del Código Penal debe aplicar el redactado más beneficioso para el penado. Si se hubiera puesto una disposición transitoria a la ley diciendo que este principio general no debía aplicarse, la ley se habría abocado a su evidente inconstitucionalidad.

Son tiempos de desconciertos y confrontaciones en el movimiento feminista. Como hombre también puedo decir lo que pienso, al igual que puedo opinar de la guerra de Ucrania sin ser ni ruso ni ucraniano. Comparto las críticas de sectores del feminismo de izquierdas a la Ley trans. Desde el feminismo que emergió en los años 70 y 80, pero también de muchas feministas jóvenes, se considera una barbaridad el concepto de autodeterminación de género que prevé el actual redactado de la Ley trans, que permitirá que un joven de 14 años se cambie el género en el DNI sin ninguna supervisión médica, psicológica y judicial; y a los 16 años, sin supervisión ni informe, cambiarlo en el Registro Civil. Adolescentes nacidos hombres podrán realizarse, sin evaluación previa, tratamientos de hormonación, castración o conversión de pene en clítoris. En estados donde esto se reguló así hace unos años, se están encontrando con personas que se hicieron castrar sin valoración psicológica a los 14 años y a los 20 se arrepienten y no pueden dar marcha atrás. El proyecto de ley prevé que sin hacerse ningún cambio físico, quiero decir con sus huevos peludos y su pene, puedan utilizar los vestuarios de mujeres en los gimnasios. También podrán participar en competiciones deportivas como mujeres, si bien esto en España queda en manos de las autoridades y federaciones de cada autonomía. En los países donde hombres trans, nacidos hombres, operados y hormonados, o sin haberse realizado ninguna modificación física, compiten como mujeres y ganan en competiciones individuales en atletismo o natación o forman parte de equipos de deportes como el rugby, donde la fuerza física es fundamental, se han producido fuertes polémicas, controversias legales, y muchas lo consideran una competencia tramposa.

Muchas feministas afirman que la aceptación del concepto de autodeterminación de género significa el borrado de la mujer. No lo dicen sólo por la competencia deportiva desleal o porque personas con testículos y pene utilicen vestuarios femeninos, o porque puedan aprovecharse de la protección a la mujer que regulan leyes sociales y el Código Penal. Lo dicen también porque obvia diferencias biológicas como la menstruación, la maternidad o la lactancia. Esta polémica es sólo la primera parte de lo que vendrá en los próximos meses. Está sobre la mesa la Ley de tráfico, que quiere ilegalizar todo tipo de prostitución y castigar a los clientes o clientas, partiendo de la premisa de que todo servicio sexual remunerado se realiza bajo coacción. Buena parte del movimiento feminista, del PSOE, la CUP, En Comú Podem, Ciudadanos, el PNV y Junts, creen que ciertamente hay que perseguir el tráfico de seres humanos y la obligación o coacción a mujeres y niños a ejercer la prostitución, pero es necesario legalizarla, dar derechos sociales y sanitarios a las mujeres y a los hombres que ejercen voluntariamente la prostitución.

dilluns, 12 de desembre del 2022

El caso de la vicepresidenta del Parlamento Europeo detenida por recibir 600.000 euros por blanquear a Qatar, me recuerda al del vicepresidente Vidal-Quadras que recibió un millón de euros en 2014 tras impulsar y conseguir que el Parlamento Europeo sacara del listado de grupos terrorista a los Muyaidines y Consejo de Resistencia de Irán

 


                   
Alejo Vidal-Quadras, vicepresidente del Parlamento Europeo en 2013                           

Eva Kaili, vicpresidneta en 2022


Considero lógica la indignación política y mediática por la detención de la vicepresidenta del Parlamento Europeo, Eva Kaili, que hoy será destituida, por haber recibido presuntamente 600.000 euros de Qatar a cambio de blanquear la imagen de dicho emirato en el contexto del Mundial de Fúbol. Pero este no es el primer caso de un vicepresidente de la Eurocámara que recibe agradecimientos por blanquear un país o un grupo de un país islámico. Entre diciembre de 2013 y abril de 2014, el entonces vicepresidente del Parlamento Europeo, Alejo Vidal-Quadras recibió 971.890 euros de militantes y simpatizantes del Consejo Nacional de Resistencia de Irán, rama política de los ex comunistas Muyaidines del Pueblo iraníes, como agradecimiento por haber impulsado y conseguido que este grupo considerado por la Unión Europea y el Deparamento de Estado americano como grupo terrorista, fuera sacado de dicha lista negra y poder normalizar su actuación en Europa. Dinero que Vidal-Quadras solicitó como agradecimiento para poder fundar Vox y pagar la campaña a las elecciones del Parlamento Europero de mayo de 2014.

El caso que, fue desvelado por El País en enero de 2019, tras la irrupción de Vox en Andalucía, no fue negado ni por el propio Vidal-Quadras, entonces ya alejado de Vox, ni por los propios Santiago Abascal e Iván Espinosa de los Monteros que reconocieron haber cobrado su sueldo durante unos meses con dicho dinero de procedente del exilio iraní. Ciertamente el dinero no llegó a Vidal-Quadras, Abascal y Espinosa de los Monteros en un maletín, sino en 141 transferencias bancarias a la cuenta corriente de Vox. Y más allá que posiblemente dicho grupo podía ser merecedor de salir del listado de grupos terroristas, de la misma manera que ciertamente Qatar ha realizado avances en el reconocimiento de derechos laborales en comparación con otros países de su entorno, tan ilegítimo e inmoral es gratificar a un vicepresidente del Parlamento Europeo en un caso como en el otro. Veremos que vota Vox en le Eurocámara cuando se plantee la destitución de Eva Kaili


divendres, 25 de novembre del 2022

Ex dirigentes del desaparecido Movimiento Social Republicano (MSR) y del también desaparecido Bastión Frontal, junto con activistas de otras procedencias legalizan Movimiento Pueblo como partido político, deseando distanciarse de la ultraderecha tradicional.



                                  

 

Tras varios años funcionando como asociación cultural el grupo Somos Pueblo se presenta mañana sábado en Madrid, anunciando su legalización como partido político, con el nombre de Movimiento Pueblo. Pese a que me consta que ha iniciado los trámites para su legalización como partido político, todavía no ha sido inscrito en el Registro de Partidos del Ministerio del Interior. Uno de los impulsores de la nueva formación es Juan Antonio Llopart, ex secretario general del Movimiento Social Republicano (MSR). Otro es Armando Rodríguez, ex miembro de Bastión Frontal.

Llopart, junto con parte de la militancia y otros dirigentes del MSR, como la fallecida Coordinadora General, Carmen Martín Padial, y su Presidente Honórifico, Antonio Martínez Cayuela abandonaron dicho partido en julio de 2014. Quedaron entonces en el MSR algunos militantes de Madrid, Zaragoza y Barcelona que no fueron capaces ni de remontar el partido ni renovar su dirección. Sin que nadie lo haya disuelto legalmente, en la web del Registro de Partidos constan como dirigentes actuales del MSR Javier Bueno, Francisco Calderón y Jordi de la Fuente. De la Fuente, prologuista de los libros de Alexander Dugin y calificado por algunos de nacional-bolchevique, es ahora Vicesecretario de Organización de Vox en Barcelona. 

El intento de Movimiento Pueblo de irrumpir en el espacio político, coincide con la disminución de actividad o tal vez desaparición del Hogar Social Madrid  y también de Bastión Frontal, grupo que emergió durante la pandemia y fue noticia por las declaraciones de su líder, Isabel Medina Peralta en el homenaje a la División Azul.

Pese a que los impulsores de Movimento Pueblo desean distanciarse de la ultraderecha, es una evidencia que al menos entre sus promotores están ex dirigentes y ex militantes del sector más anticapitalista de la extrema derecha. En ese sentido entre los lemas del nuevo partido, como se lee en la convocatoria de la presentación de mañana, está la reivindicación de un "socialismo comunitario" y añaden al nombre de Movimiento Pueblo, el calificativo de "La izquierda nacional".  

Así las cosas en este contexto en que grupos como Bastión Frontal ha desaparecido y el Hogar Social parece que también,Movimiento Pueblo competirá por el espació político con grupos como Hacer Nación que parerce que desea presentarse a las próximas municipales.

                                              





Juan Antonio Llopart y Jordi de la Fuente, meses antes de que se produjera la ruptura en el MSR

             




dimecres, 23 de novembre del 2022

Dos passaports sí, dues matrícules no. Analitzo al Punt Avui el conficte a Kosova sobre les matrícules sèrbies a Mitrovica i els pobles de majoria sèrbia

 

                          


Xavier Rius Sant, El Punt Avui dimecres 23 de novembre de 2022

La tensió podria tornar al nord de Kosova, a la ciutat dividida de Mitrovica, després que dilluns no s’arribés a cap acord en la cimera dels presidents de Sèrbia, Aleksandar Vucic, i Kosova, Albin Kurti, feta amb la mediació del representant de Política Exterior de la Unió Europea, Josep Borrell, per tal de trobar un acord en el conflicte sobre les matrícules de vehicles, en no acceptar els líders de la minoria sèrbia de canviar les fetes a Sèrbia amb distintiu de Mitrovica, com a pròpies d’un territori de Sèrbia. Tensió que s’arrossega des de fa temps, i que el passat mes d’agost va motivar que el govern kosovar acceptés, després d’un esclat de protestes, ajornar la decisió de multar els cotxes de residents que circulessin amb matrícula expedida per Belgrad. Però aquests mesos no han acostat les posicions, més aviat al contrari. Tant els líders dels serbis de la part sèrbia de Bòsnia com els de Kosova han rebut el suport de Vladímir Putin per tal de revertir la pertinença dels serbis de Bòsnia a l’Estat bosnià, i dels de Kosova a la república kosovar. L’exemple més clar d’aquest canvi ha estat que el líder dels serbis bosnians, Milorad Dodik, que durant vint anys havia acceptat la pertinença de l’entitat sèrbia de Bòsnia a la República de Bòsnia i Hercegovina, tal com diuen els acords de Dayton de 1995, ara proposa separar-se.

El cas de Kosova és més complex donat que mentre que Bòsnia és un estat reconegut per tota la comunitat internacional, Kosova es mou en uns llimbs que fa massa que duren. Després de la intervenció de 1999, Kosova va passar a ser tutelat per l’ONU i l’OTAN. I el 2008, després de diverses eleccions en què també participaven representants de la minoria sèrbia, en no arribar a cap acord sobre el futur del territori, el Parlament de Kosova va aprovar una declaració d’independència que ni Rússia, ni Sèrbia ni cinc països de la Unió Europea, entre els quals hi ha Espanya, no van reconèixer. França, Alemanya, Italià, el Regne Unit i els Estats Units van decantar-se en favor de la independència.

Sèrbia, desitjosa d’entrar a la Unió Europea, anava resignant-se tàcitament al fet que Kosova seria independent, mentre quedava pendent l’estatus que tindrien els municipis serbis del nord de Kosova i Mitrovica. I no és cap secret que mentre que Javier Solana, com a responsable de la Política Exterior de la Unió Europea, veia com a inevitable la independència de Kosova, l’actual responsable, Josep Borrell, és dels qui hi veuen un precedent per a Catalunya, i està més a prop dels serbis.

En aquest context, per als serbis del nord de Mitrovica era important continuar disposant del document d’identitat i passaport serbis, sense renunciar a la documentació del govern kosovar. Però mentre que tenir dos passaports no és cap problema, els vehicles no poden tenir dues matrícules, i Pristina va dir que multaria a partir d’avui els que portessin la sèrbia. L’OTAN, que garanteix la seguretat a Kosova, ha aconseguit que el govern de Pristina hagi ajornat dos dies més aquesta decisió esperant un acord. Però si no arriba, potser hi haurà enfrontaments i haurà d’actuar per aturar un conflicte no gaire lluny d’Ucraïna.

            

 Llegeix al Punt Avui 

dimarts, 22 de novembre del 2022

Tardor sense bolets.

 

NacióDigital, Nació Manresa, 22 de novembre de 2022

 Xavier Rius Sant

Sembla que no hi ha marxa enrere. Aquesta haurà sigut la primera tardor dels últims cinquanta o vuitanta anys en què al Moianès, al Bages i a la major part de la Catalunya central que no s'han collit bolets. Tampoc se n'estan collint al Vallès o al Maresme. Diuen els més vells dels Moianès que no recorden una tardor com aquesta. Un servidor sí que va collir ceps i rovellons a començaments de setembre a cotes altes del Ripollès. I a mitjans de setembre en van sortir alguns, que serien els primers i els últims, a llocs molt humits de municipis del sud del Moianès con Granera, Castellterçol o Castellcir on les escadusseres pluges d'agost van ser més generoses.

També se'n van fer a alguns llocs del Solsonès i el Berguedà on havia plogut. Però després d'unes primeres florides molt localitzades, l'absència de pluges i les altes temperatures han deixat la major part de Catalunya sense ni un bolet. Només en algunes comarques de Tarragona on ha plogut se'n fan aquests dies. I de moment les pluges anunciades per a mitjans i finals de novembre han estat molt minses i encara que n'arribin els propers dies, és difícil que el miceli o filaments que van per sota, d'on emergeixen els bolets, pugui desenvolupar-se si les glaçades es repeteixen. Una sequera i absència de bolets que ha estat molt pitjor que la del període 2007 i 2008 quan es van poder collir camagrocs i fredolics al novembre i desembre.

Aquesta absència de bolets ha tingut tres efectes al Moianès i crec que també a moltes altres comarques de Catalunya. L'absència de gent als boscos, absència de cotxes aparcats a les cunetes de carreteres i camins, i menys gent a restaurants que s'omplien de boletaires. Evidentment també hi ha el perjudici pels qui cullen bolets per vendre'ls a restaurants i botigues, sector del que es desconeix la seva magnitud real donat que part d'aquest bolet autòcton que és comercialitza es fa dins del circuit de l'economia submergida. Tots sabem que la majoria de bolets que comprem a verduleries, botigues de queviures i supermercats a Catalunya venen de l'Aragó, la Rioja o de Romania, llocs on també s'ha patit la sequera, el que ha motivat l'absència d'aquest producte a molts establiments i un fort increment del preu.

Per a mi aquesta està sent una tardor molt estranya ja que des de fa molts anys en aquesta temporada acostumo a anar al bosc sol o acompanyat a collir-ne o a caminar per un o altre indret i mirar com està per si el dissabte o diumenge tinc convidats i saber on puc portar-los. I aquesta tardor tampoc he pogut fer el que feia des de fa deu anys, de penjar fotos a les xarxes socials, no dels cistells plens com fan alguns, sinó de bolets en el seu hàbitat amb explicacions de quina espècie és o de quins bolets comestibles o tòxics florien aquells dies sense donar, evidentment, la localització exacta.

Si la sardana i els castellers són dues tradicions catalanes que es fan en grup, l'anar a collir o caçar bolets molt sovint ho fem en solitari. L'absència de bolets també ha fet disminuir notablement el nombre de rescats que els bombers del GRAE han hagut de fer de boletaires solitaris perduts que demanaven ajuda o de desapareguts que no tornaven a casa i es donava l'alerta. Aquesta tardor he anat a la platja i m'he banyat al mar diverses vegades, sentint-me, però, com qui es menja a l'abril una barra de torrons que troba oblidada l'armari de la cuina sota un paquets de macarrons. Mentre anar a la platja a l'abril, encara que l'aigua sigui freda, el bioritme del cos ho celebra, ser a la platja un 20 d'octubre pot donar una sensació de no estar en el lloc on el cos i el cap demana.

Evidentment la manca de bolets és una anècdota en comparació a la problemàtica que tenen els qui viuen del camp, que estan sembrant un cereal que potser no donarà collita si les pluges continuen absents, i dels ramaders que a l'increment de preus del pinso per la guerra d'Ucraïna, s'hi suma la probable absència del farratge que compren o sembren i cullen. El canvi climàtic és aquí, i lamentablement com hem vist fa uns dies a la Cimera del Clima de Sharm el-Sheikh, no sembla que els estats es posin prou les piles per revertir-lo. I si aquest canvi continua, aquí ens queixarem de no tenir bolets per guarnir el plat, però als països de l'Àfrica del que es lamentaran es de no tenir res per omplir-lo.

         


divendres, 18 de novembre del 2022

Vox extiende e incrementa las acciones de su asociación "Mi Barrio Seguro" de cara a las elecciones municipales de mayo. No debe confundirse esta nueva asociación creada por Vox con las asociaciones vecinales neonazis "Madrid Seguro", muy activas hace un año, ahora casi desaparecidas.

                                

Fue en mayo de 2021 cuando el profesional de la seguridad privada y Portavoz Adjunto, Vocal-Vecino del Grupo Municipal VOX en el Ayuntamiento de Madrid, Andres Jesús López Esteban, convocó en nombre la asociación  "Mi Barrio Seguro" una concentración de protesta contra las ocupaciones de viviendas en Carabanchel. En aquel momento dicha asociación ciudadana centrad inicialmente en protestar por el fenómeno okupa, todavía no había sido legalizada, pero Vox vio en las legítimas protestas vecinales contra las ocupaciones de viviendas, narcopisos, en favor de más seguridad ciudadana y contra las bandas latinas, una vía para hacer crecer el partido en los barrios obreros, muchos de ellos con un alto índice de población inmigrante en los que históricamente en las elecciones ganaban las izquierdas  y sus asociaciones vecinales tienen un claro perfil progresista. Está por ver si Vox permitirá a los grupos locales que redacten sus propios programas electorales de cara a las municipales de mayo, algo que no permitió hace cuatro años, pero de momento busca extenderse en muchos barrios por medio de esta nueva asociación con unos lemas genéricos y similares para la mayoría de barrios y municipios de España.

Y funcionando de hecho como una correa de transmisión del partido, dicha asociación se legalizó siendo el dirigente madrileño de Vox, Andrés Jesús López Esteban, su presidente. Así organizó en diversos barrios de la Comunidad de Madrid concentraciones de protestas contra las ocupaciones y la inseguridad ciudadana. En alguna de aquellas protestas participó la diputada autonòmica de Vox, Rocío Monasterio y Mi Barrio Seguro estuvo presente con su carpa en la fiesta del Viva 21 de Vox del 9 y 10 de octubre del pasado año en Madrid

                       

Protesta de Mi Barrio Seguro junto al Congreso, con el apoyo de diputados de Vox

Manifestación de Mi Barrio Seguro encabezada por Andrés Jesús López Esteban y Rocío Monasterio 

  

Carpa de Mi Barrio Seguro en la fiesta Viva 21 de Vox  del pasado año
 


En aquel momento todavía estaban activas las supuestas asociaciones vecinales de la coordinadora "Madrid Seguro", presentes en seis barrios de la Comunidad, impulsadas por el histórico de los Ultras Sur, Alberto Ayala de Cantalicio, con el beneplácito del partido España 2000. En la protestas de Madrid Seguro solían participar los miembros del grupo Bastión Frontal, pero ambos grupos están ahora de hecho desaparecidos. Y ciertamente en ocasiones se ha confundido  la autoría de protestas vecinales contra las ocupaciones o bandas latinas o menores extranjeros no acompañados organizadas por las asociaciones vecinales ultras, ahora desaparecidas o inactivas de Madrid Seguro, con las convocatorias de Mi Barrio Seguro vinculado a Vox. 



 

El hecho es que Mi Barrio Seguro se ha ido extendiendo a otras comunidades autónomas como Cantabria o Cataluña, teniendo previsto hacerlo próximanente en muchas otras, siempre impulsadas por militantes o dirigentes de Vox. En Cantabria no han ocultado su vinculación con Vox dado que en sus actos ha participado el diputado autonómico Armando Blanco y además en las imágenes que cuelgan en twitter se ve que se realizan en el local de Vox.

En Cataluña alguna de sus primeras movilizaciones, como la que tuvo lugar en Pineda de Mar el pasado 22 de mayo, era el secretario de Organización del partido en la provincia de Barcelona,  Jordi de la Fuente, quien llevaba el megáfono dictando las consignas.  PosteriormenteMi Barrio Seguro convocó otra el 23 de junio en la Plaza Artós de Barcelona, lugar de concentración habitual de la ultraderecha.


                           

El coordinador de Vox en Barcelona ciudad, Gonzalo de Oro, segundo por la izquierda el 23 de junio.



Estas últimas semanas Mi Barrio Seguro ha participado en diversas movilizaciones vecinales en el Área Metroplitana de Barcelona contra las ocupaciones, narcopisos, el incivismo y la inseguridad ciudadana. En algunos casos han sido protestas convocadas por entidades vecinales, como la del miércoles 9 de noviembre ante la sede del distrito de Sant Martí contra las molestias y ruido en el llamado Triángulo Golfo. En dicha protesta los convocantes negaron a los miembros de Mi Barrio Seguro poder intervenir con su megáfono dado el cariz ultra y su vinculación a Vox.  En otros casos como la del pásado pasado sábado 12 de noviembre en Sant Adrià del Besos, la convocó exclusivamente Mi Barrio Seguro, siendo el diputado de Vox por Barcelona Juan Carlos Segura Just quien tomó la palabra con el megáfono. La pancara de Mi Barrio Seguro estaba sostenida entre otros por el coordinador de Vox en Barcelona ciudad,  Gonzalo de Oro Pulido.

Jordi de la Fuente, vicesecretario de Organización provincial Vox Barcelona, Juan Carlos Segura, diputado al Congreso, y Gonzalo de Oro, coordinador de Vox en Barcelona ciudad, al frente la protesta


El coordinador de Vox en Barcelona, Gonzalo de Oro (sobre las letras LL) y el diputado Segura Just (sobre S) sosteniendo la pancarta de Mi Barrio Seguro en Sant Adrià el pasado sábado día 12 de noviembre. Debajo el diputado tomando la palabra en la protesta.


El coordinador de Vox Barcelona, a la izquierda, sosteniendo la pancarta en Sant Adrià del Besós.


Esta asociación vinculada a Vox está presente sobretodo en Madrid, Cantabria y Cataluña  
 




dimarts, 8 de novembre del 2022

A LA CINQUENA TORNA NETANYAHU. Analitzo al Punt Avui les eleccions a Israel i la victòria de Netanyahu. Israel s'escora a l'extrema dreta

 

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dimarts 8 de novembre de 2022

Benjamin Netanyahu, imputat per diverses causes de corrupció, cosa que ha motivat un llarg període d’inestabilitat política, després de cinc eleccions des del 2019, tornarà a ser primer ministre d’Israel gràcies a la seva victòria en les eleccions de l’1 de novembre. Una victòria aconseguida no tant per mèrits propis, sinó pels errors dels partits que formaven el bloc del canvi i la desfeta de l’històric Partit Laborista. Un bloc anti-Netanyahu liderat per l’ara primer ministre en funcions, Yair Lapid, que no va acceptar, setmanes abans que es convoquessin aquestes eleccions, trametre al Parlament una modificació de la llei electoral per tornar a posar el llindar per aconseguir representació en el 2,5% vigent fins al 2014, davant el 3,25% actual. La debilitat de l’històric partit d’esquerres Meretz o la divisió dels partits àrabs que es presentaven en tres llistes, ja augurava que algunes de les forces contràries a Netanyahu es podien quedar fora de la Kenésset (Parlament israelià), com ha passat. I, tot i haver millorat notablement els resultats en relació amb les anterior eleccions, Yeix Atid, el partit de Lapid, que ha passat de 17 a 24 escons, el Likud de Netanyahu i els partits religiosos i d’extrema dreta que li donen suport han aconseguit 64 dels 120 escons. Si Lapid hagués tramitat la modificació de la llei electoral, el Meretz, que ha obtingut un 3,16, i el partit àrab Balad, amb un 2,90, que han quedat fora, haurien tingut tres diputats cadascun i probablement Netanyahu no hauria arribat als 61 escons que donen la majoria.

 

Israel serà governat ara per l’incombustible Netanyahu, que té com a principal motivació perpetuar-se en el poder després de gairebé setze com a primer ministre, evitar la presó i continuar reduint el territori de l’Autoritat Palestina amb l’ampliació dels assentaments i l’expulsió de més àrabs de Jerusalem. També serà governat per uns jueus ortodoxos del partit Shas i el de Judaisme i Unitat de la Torà, i aquesta és la principal novetat, la candidatura Partit del Sionisme Religiós, liderada ara per Itamar Ben-Gvir. Ben Gvir de la facció Otzma Yehudit, “poder jueu”.

Ben Gvir és seguidor del desaparegut Meir Kahane, un extremista defensor de polítiques racistes, no només vers els palestins, sinó també cap als àrabs israelians. Tot i que Ben Gvir fins ara era rebutjat o ignorat per molts mitjans de comunicació pel seu discurs violent i racista i partidari de retirar la nacionalitat als àrabs israelians, ha esdevingut tercera força amb 14 diputats. Així doncs, a canvi que aquests partits religiosos i supremacies blindin la immunitat judicial a Netanyahu, aquest donarà suport a modificacions legals que atorguin més privilegis als ultraortodoxos i colons, i a la imposició de normes restrictives que retallin llibertats civils, començant pels drets dels homosexuals o les dones. Evidentment, tant els uns com els altres comparteixen que cal endurir la política vers els palestins i donar més poders a la policia i l’exèrcit per disparar contra manifestacions d’àrabs i palestins, tant dins del territori israelià com a Cisjordània. I això els resultarà més fàcil si es retalla el poder i la independència que encara té el Tribunal Suprem i es tenalla els mitjans de comunicació, com ja s’ha fet amb moltes ONG. Cap aquí camina Israel.

Llegir al Punt Avui



dimecres, 2 de novembre del 2022

La resposta als actes de Vox. Analitzo al Triangle com confrontar-se a la ultradreta. Considero un error contramanifestar-se si és produeixen incidents

Les municipals s’acosten i Vox incrementa la seva presència a Catalunya a molts barris posant taules i carpes informatives. A diferència de les municipals passades, que es barrejaven amb autonòmiques i europees i les taules i carpes eren més punt de venda de polseres i clauers amb el logo de Vox, amb un l’únic document divulgatiu genèric que era les “100 mesures de Vox”, ara el partit ultra, a més de campanyes que fa arreu de l’estat com la de “barris segurs”, està preparant fulls informatius i programes electorals diferenciats per a cada municipi. Taules i carpes que a Catalunya sovint han d’estar protegides per la presència dels Mossos d’Esquadra, donat que de vegades grups antifeixistes o independentistes es manifesten al seu voltant per tal de fer-los marxar. I com ha passat sovint aquests últims quatre anys, es produeixen incidents i els mossos han hagut d’intervenir. El mateix ha passat davant de locals o equipaments públics on Vox feia algun acte polític o electoral.

Recordem les imatges del 6 de febrer del 2021 a Vic durant la campanya de les eleccions al Parlament, quan les furgonetes on anaven Javier Ortega Smith i Ignacio Garriga van haver d’abandonar el centre de la ciutat entre una pluja d’objectes, mentre un centenar de joves els empaitaven, fins i tot amb un manifestant que, emulant Indiana Jones, es va enfilar dalt d’un dels furgons en marxa.

Els dirigents de Vox, conscients que aquests incidents els beneficien mediàticament i políticament, de vegades no fan cas de les recomanacions dels cossos policials de no passar per tal carrer o tal plaça. Un exemple és l’acte de presentació de la candidatura de Vox a les eleccions madrilenyes de fa un any i mig. El 7 d’abril del 2021 Vox va escollir per començar la campanya l’anomenada “plaça roja” de Vallecas. S’hi van concentrar centenars de militants d’esquerra i grups veïnals contraris. Es van llençar objectes de tota mena contra els dirigents de Vox mentre feien els parlaments, i els antidisturbis de la Policia Nacional van haver de fer càrregues i van provocar diversos ferits. Si Vox hagués fet l’acte a la plaça de Colón de Madrid, com ha fet altres cops, no hauria passat res i l’acte només hauria sortit quinze segons als informatius, però les imatges d’objectes volant cap a la tarima on parlaven Santiago Abascal i Rocío Monasterio, les corredisses i les càrregues policials, van ser una escenografia perfecta perquè obrís aquell vespre tots els telenotícies i l’endemà tornés a ser tema de portada amb les denúncies de Vox cap al ministre Marlaska per no haver garantit el seu dret de fer l’acte d’inici de campanya amb seguretat.

Enyoro la CUP de Vic dels anys 2010 a 2014, que tenia clar que no s’havia de convocar concentracions davant dels actes de Plataforma per Catalunya perquè sabien que Josep Anglada sempre en treia profit si hi havia incidents. A Catalunya, tant durant els debats de la campanya electoral del febrer de l’any passat, com després ja en els debats al Parlament, la majoria de partits van acordar no rebatre Vox per evitar que tingués dret a rèplica, minimitzant així la difusió del seu discurs. El no rebatre Vox, que també té clar la CUP al Parlament, no es trasllada al carrer, i la mateixa CUP i certs sectors de l’antifeixisme i l’independentisme creuen que com que “els carrers són nostres” cal confrontar-se amb presència física davant de les carpes que munten per fer-los fora, de manera que es produeixen incidents que només aconsegueixen donar-li més presència mediàtica. Dir això no és “passar-se a l’altra banda de la barricada i defensar els ultres”. És dir les coses pel seu nom.

Vox vol apostar fort a les municipals a Barcelona i altres ciutats de Catalunya aprofitant l’enfonsament de Ciutadans. Encara no s’ha decidit qui serà el candidat per Barcelona, ja que qui havia d’encapçalar la llista, el diputat Joan Garriga Domenech, no ho podrà fer en haver de dedicar més temps al Parlament per suplir l’absència del seu cosí, Ignacio Garriga, que molts dies serà a Madrid en haver estat nomenat secretari general del partit. Vox ara dubta com a alcaldable a Barcelona entre el president local, Gonzalo de Oro Pulido, o la diputada María Elisa García Fuster. Esperem que certs sectors de l’antifeixisme no els regalin més temps als telenotícies.
                                     






Confrontarse a la ultraderecha, ¿pero cómo?

El Triangle, 2 de noviembre de 2022

Las municipales se acercan y Vox incrementa su presencia en Catalunya en muchos barrios poniendo mesas y carpas informativas. A diferencia de las municipales pasadas, que se mezclaban con autonómicas y europeas y las mesas y carpas eran más punto de venta de pulseras y llaveros con el logo de Vox, con un único documento divulgativo genérico que era las “100 medidas de Vox”, ahora el partido ultra, además de campañas que hace en todo el estado como la de “barrios seguros”, está preparando propaganda informativa y programas electorales diferenciados para cada municipio. Mesas y carpas que en Catalunya a menudo tienen que ser protegidas por la presencia de los Mossos d’Esquadra, dado que a veces grupos antifascistas o independentistas se manifiestan a su alrededor para obligarles a irse. Y como ha ocurrido a menudo en estos últimos cuatro años, se producen incidentes y los mossos tienen que intervenir. Lo mismo ha ocurrido delante de locales o equipamientos públicos donde Vox hacía algún acto político o electoral.

Recordemos las imágenes del 6 de febrero del 2021 en Vic durante la campaña de las elecciones al Parlament, cuando las furgonetas en las que iban Javier Ortega Smith e Ignacio Garriga tuvieron que abandonar el centro de la ciudad entre una lluvia de objetos, mientras un centenar de jóvenes los perseguían, incluso con un manifestante que, emulando a Indiana Jones, se subió a uno de los furgones en marcha.


Los dirigentes de Vox, conscientes de que estos incidentes les benefician mediática y políticamente, a veces no hacen caso a las recomendaciones de los cuerpos policiales de no pasar por tal calle o tal plaza. Un ejemplo es el acto de presentación de la candidatura de Vox a las elecciones madrileñas de hace año y medio. El 7 de abril de 2021 Vox escogió para comenzar la campaña la llamada “plaza roja” de Vallecas. Se concentraron cientos de militantes de izquierda y grupos vecinales contrarios. Se lanzaron objetos de todo tipo contra los dirigentes de Vox mientras hacían los parlamentos, y los antidisturbios de la Policía Nacional tuvieron que realizar cargas y provocaron varios heridos. Si Vox hubiera hecho el acto en la plaza de Colón de Madrid, como ha hecho otras veces, no habría pasado nada y el acto sólo habría salido quince segundos en los informativos, pero las imágenes de objetos volando hacia la tarima en la que hablaban Santiago Abascal y Rocío Monasterio, las carreras y las cargas policiales, fueron una escenografía perfecta para que abriera esa noche todos los telediarios y al día siguiente volviera a ser tema de portada con las denuncias de Vox hacia el ministro Marlaska por no haber garantizado su derecho a realizar el acto de inicio de campaña con seguridad.

Añoro la CUP de Vic de los años 2010 a 2014, que tenía claro que no debía convocarse concentraciones ante los actos de Plataforma per Catalunya porque sabían que Josep Anglada siempre sacaba provecho si había incidentes. En Catalunya, tanto durante los debates de la campaña electoral de febrero del año pasado, como después ya en los debates en el Parlament, la mayoría de partidos acordaron no rebatir a Vox para evitar que tuviera derecho a réplica, minimizando así la difusión del su discurso. El no rebatir a Vox, que también tiene claro la CUP en el Parlament, no se traslada a la calle, y la propia CUP y ciertos sectores del antifascismo y el independentismo creen que como “las calles son nuestras” hay que confrontarse con presencia física frente a las carpas que montan para echarlos, por lo que se producen incidentes que sólo consiguen darle más presencia mediática. Decir esto no es «pasarse al otro lado de la barricada y defender a los ultras». Es decir las cosas por su nombre.

Vox quiere apostar fuerte en las municipales en Barcelona y otras ciudades de Catalunya aprovechando el hundimiento de Ciudadanos. Aún no se ha decidido quién será el candidato por Barcelona, ​​ya que quien debía encabezar la lista, el diputado Joan Garriga Domenech, no podrá hacerlo al tener que dedicar más tiempo al Parlament para suplir la ausencia de su primo, Ignacio Garriga, que muchos días estará en Madrid al haber sido nombrado secretario general del partido. Vox duda ahora como alcaldable en Barcelona entre el presidente local, Gonzalo de Oro Pulido, o la diputada María Elisa García Fuster. Esperemos que ciertos sectores del antifascismo no les regalen más tiempo en los telediarios.

 

dissabte, 29 d’octubre del 2022

Vídeo de la meva intervenció i posterior debat a la jornada del Col·legi de Periodistes sobre com informar sobre l'extrema dreta

 



Vídeo de la meva intervenció a la jornada.

 Més informació sobre la jornada, clica.

 Com haurien de tractar els mitjans de comunicació locals els partits que fomenten valors antidemocràtics sense convertir-se en altaveu del discurs de l’odi, la xenofòbia i el racisme? Aquesta és una pregunta recurrent a moltes redaccions des de fa temps, però a hores d’ara, i amb unes eleccions municipals d’aquí uns mesos, la reflexió es fa més necessària que mai. I sobretot en els mitjans de comunicació, públics i privats, a nivell local.

Aquesta és la pregunta que va centrar la jornada del passt dimart al Col·legi de Periodistes de Catalunya.  

Des del Col·legi de Periodistes de Catalunya s’han fet diferents sessions per donar pautes i aconseguir el repte de cobrir les forces polítiques que posen en dubte o ataquen obertament els valors democràtics, sense blanquejar els seus discursos.

 

Clica per veure el vídeo complert de totes les intervencions. 


divendres, 28 d’octubre del 2022

El diputat de Vox al Parlament, Antonio Gallego Burgos, deixa el partit. Va anar de segon a la llista per Barcelona, i després del nomenament d'Ignacio Garriga com secretari general, cosa que l'obligarà a absentar-se molts dies del Parlament, en lloc d'agafar Gallego més protagonisme al grup com a segon de la llista, ha vist com era marginat. En una carta als seus companys critica les maneres de fer de Vox. Fins 2015 Gallego va ser regidor del PP al Prat, diputat al Congrés, i durant uns dies diputat al Parlament d'on va dimitir al cap d'una setmana per discrepàncies amb Albiol

 

 

Antonio Gallego a l'esquerra de la foto al costat dels cosins Garriga

 

El diputat de Vox al Parlament, Antonio Gallego Burgos, que va anar de número 2 a la llista del Parlament per Barcelona a les passades eleccions i fins fa un mes era Portaveu adjunt del grup parlamentari, s'ha donat de baixa de Vox, passant a ser diputat no adscrit. 

Gallego fins 2015 va militar al Partit Popular, sent regidor del Prat de Llobregat de 1999 a 2015, diputat al Congrés fins octubre de 2015. I durant una setmana va ser diputat al Parlament de Catalunya, dimitint el 2 de novembre de 2015. Ara també ha acabat malament a Vox.  Gallego va ser notícia el passat 9 de febrer al Parlament per dir fill de puta al president de la Generalitat, Pere Aragonès.

L'encara diputat ha enviat una carta als seus ex companys de Vox al Parlament explicant que "Em sento fora de lloc, apartat, assenyalat, decebut, frustrat, infrautilitzat i gens integrat", lamentant el partit  l'ha relegat en "un rol de diputat d'usar i llençar". En la carta Gallego  critica les maneres de fer del partit, explicant que se li fa difícil "adoptar l'obediència cega" i que rebutja "la humiliació com a mètode de correcció". "Lamento de tot cor no haver pogut encarar millor les desavinences acumulades, que jo no airejaré en públic per respecte a la vostra feina i als votants de Vox", afirma Gallego en el seu escrit, que diu que a partir d'ara, buscarà "nous reptes professionals" que no posin en joc la seva "salut mental i el respecte cap a si mateix".

Ara caldrà veure si es pensa sumar a algun altre projecte polític com el que estaria preparant Macarena Olona, en un moment que molts ex militants i ex dirigents locals de Vox i gairebé la meitat de regidors que va obtenir el maig de 2019 han deixat Vox.

Quan Gallego va dimitir de diputat del PP al Parlament el novembre de 2015, sembla que ho va fer per discrepàncies amb Albiol, que era president del grup parlamentari, i anant Gallego de número 3 a la llista no el va nomenar portaveu del grup. 

Més enllà de patir Antonio Gallego la manera autoritària de funcionar de Vox amb els diputats i regidors que insinua en el seu escrit, maneres que han estat explicades per molts militants arran de la marxa de Macarena Olona, es repetiria la situació. Amb el nomenament d'Ignacio Garriga com a nou secretari general del partit, fet que obliga a aquest a ser molts dies a Madrid, Gallego esperava que com a segon de la llista pujaria d'escalafó a Vox, més quan ell va ser durant els primers mesos de Vox al Parlament l'únic que sabia com s'havien de fer les coses, en ser coneixedor de la dinàmica parlamentaria. Però no ha estat així donat que havia caigut en desgràcia abans que Ignacio Garriga fos nomenat nou secretari general.  Fa un mes i mig per decisió de la vicesecretaria d'Organització de Tomás Fernández Ríos, del mateix Ortega Smith i potser també per voluntat d'Ignació Garriga, va ser destituït con a portaveu adjunt del grup parlamentari de Vox, i nomenat portaveu a las comissions d'economia i acció climàtica.

Durant la seva etapa de regidor del PP al Prat de Llobregat  Gallego de 1999 a 2015 es va destacar per tenir un discurs molt dur amb la immigració, emulant a Josep Anglada del que va afagar el el seu lema "Primer els de casa". Anteriorment havia simpatitzat amb Convergència i Unió, anant a la candidatura de CiU del Prat a les municipals de 1995.

 

Antonio Gallego creia que en marxar Ignacio Garriga molts dies a Madrid tindria més rellevància al Parlament, però és de fet el cosí Joan Garriga qui agafarà més protagonisme. A sota escrits seus quan era regidor del PP

 


  Gallego el 1995 va anar a la candidatura de Convergència i Unió al Prat de Llobregat