dijous, 29 de febrer del 2024

Aliança Catalana marca un gol a Junts a Ripoll en votar a favor de la moció en favor del traspàs de competències en immigració a la Generalitat. Moció que inclou valoracions falses sobre l'arribada d'immigrants a Catalunya que legitimen en part les afirmacions de Sílvia Orriols sobre que Espanya envia molta més immigració a Catalunya que a les altres comunitats autònomes per destruir-la

 

      

Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll. En el ple es van viure moments de molta tensió un

En el Ple Municipal de Ripoll celebrat la tarda i nit del passat dimarts 27 de febrer, la gestió de la immigració va centrar bona part de les polèmiques entre l'alcaldessa d'Aliança Catalana, Sílvia Orriols, que governa en minoria, i l'oposició de Junts, ERC, PSC, la CUP i un regidor independent que l'anterior mandat ho havia estat per Junts. El ple se celebrava un mes després que l'oposició tombés els pressupostos de 2024, cosa que ha obligat al govern a prorrogar els anteriors, i també després d'un increment de la presència mediàtica d'Orriols que desitja presentar-se a les properes eleccions catalanes. Flotava a l'ambient la polèmica per les dificultats que està posant a l'empadronament de persones estrangeres, encara que compleixin tots els requisits, i l'entrevista publicada pel diari El Mundo dilluns, que va ser-ne la portada al menys en l'edició de Barcelona, on afirmava que "Espanya utilitza la immigració per colonitzar i acabar amb la nació catalana". El ple que començà a les 19'30, va acabar a les dotze de la nit, hora màxima fins la que es pot allargar,  i es viviren moments de força tensió.

                                  


Orriols és alcaldessa amb només sis dels disset regidors, gràcies que els regidors de Junts, liderats per Manoli Vega, es van negar a sumar-se al pacte fet per ERC, PSC i la CUP per formar un govern conjunt amb majoria absoluta. I Junts, temorós a que Aliança li prengui molts vots a les properes eleccions amb el tema de la immigració i també pel que Orriols considera manca de voluntat del partit de Puigdemont de fer la independència, els post-convergents han donat un gir en la qüestió migratòria fent propostes contradictòries que, des del meu punt de vista, només aconsegueix donar més visibilitat a Orriols. 

Entenc que demanar l'expulsió dels multireincidents estrangers que fan dels furts o delictes més greus el seu modes de vida habitual no és xenofòbia. Però en canvi la moció que va presentar Junts a Ripoll dimarts i que està presentant el partit a amb certa tensió interna en alguns altres ajuntaments, sí que es pot considerar que legitima els arguments d'Orriols. 

La moció dona veracitat a les anàlisis conspiranoiques d'Orriols sobre que a aquí hi ha més immigració que altres llocs d'Espanya i d'Europa per voluntat política dels governs d'Espanya que volen destruir Catalunya. No pretenc aquí rebatre amb xifres i tants per cent el que s'afirma a la moció de Junts a la que Aliança Catalana va votar a favor. Però si vull constatar que aquí hi ha un índex d'entrada de més estrangers, perquè Espanya és una de les portes d'entrada d'Europa. Molts d'aquest immigrants sense papers que des de Canàries es traslladen a Catalunya, el que fan poc després es marxar cap el país d'Europa on tenen familiars o amics. I d'altra banda ara es queden més estrangers a Catalunya perquè viu l'impacte de la forta caiguda de la natalitat i hi ha molts sectors que demanden la seva mà d'obra amb o sense papers degut a la manca de relleu generacional autòctons o perquè els autòctons rebutgen treballar en molts sectors. Per últim, les xifres i percentatges comparatius de població estrangera no són rellevants i indicatives de la realitat, ja que a Espanya costa molt més que a altres països l'obtenció de la nacionalitat i més a més la immigració va arribar més tard. Vull dir que els fills i nets d'algerians que viuen a França són evidentment de nacionalitat francesa perquè ja la van obtenir els seus progenitors fa dècades, però en canvi a Espanya molts joves magribins no tenen encara la nacionalitat espanyola bé, perquè els seus pares encara no l'han aconseguit, bé perquè ells van néixer al Marroc i encara no l'han culminat els tràmits que duren anys. També cal considerar que a com a Catalunya sempre hi ha arribat més magribins que altres parts d'Espanya, aquest triguen més en obtenir la nacionalitat que els llatins, majoritaris a Madrid, que la poden tramitar molt abans. L'argument d'Orriols que Espanya ens envia més i la pitjor immigració deliberadment és tant fals i infantil, com el que deia el PP fa vint anys que Jordi Pujol portava marroquins en lloc de llatins, perquè volia frenar l'expansió de la llengua castellana.                                      

Manoli Vega de Junts, defensant la moció que afirma que Catalunya rep massa immigració en comparació amb altres comunitats autònomes i estats

Moment de la votació en que Junts i Aliança voten sí a la moció

Ajunto al final el text de la moció que com dic es va aprovar amb els 6 vots d'Aliança Catalana i els 3 de Junts. Manoli Vega, fent veure que s'estranyava de rebre el suport d'Aliança Catalana li va dir a l'alcaldessa "que potser vostè no se l'ha llegit"  en anar en una línia pel que fa a donar drets i deures i facilitar l'acollida diferent al que proposa Aliança. Orriols va dir que valorava el gir de Junts lamentant que s'envii tants immigrants a Catalunya que el partit feia i irònicament va invitar-la a entrar a l'equip de govern municipal. La resta de grups van votar en contra. 

Però va ser en la següent moció, la presentada per ERC per crear una Oficina Municipal d'Escolarització, que entre altres funcions facilitaria la matriculació i acollida dels alumnes nouvinguts, quan Orriols va deixar anar tot el seu argumentari xenòfob. La moció es va aprovar amb els vots d'ERC, Junts i PSC, i el vot en contra d'Aliança.  Reprodueixo aquí algunes de les afirmacions que va fer Orriols en el debat sobre l'oficina municipal d'escolarització per que el lector les valori:

 “Quants calés més ens costarà la immigració, quantes hores extres haurem de fer  per facilitar-los els tràmits, per regalar-los encara més els nostres serveis? 

“Tot això es culpa de  governs superiors –referint-se al govern d‘Espanya- que tenen una clara intencionalitat de dur immigració a Catalunya i que compten amb la complicitat del govern de la Generalitat. “

“Quants educadors de carrer, quants agents cívics, quants funcionaris de presons, i quantes es oficines d’escolarització ens podríem estalviar si en comptes de dedicar recursos a fomentar la immigració il·legal, es fessin polítiques natalistes. La invasió demogràfica que estem rebent es insostenible. I vostès aboquen –referint-se a la Generalitat i ERC- tots els recursos cap el col·lectiu immigrant"

 

L'alcaldessa, Sílvia Orriols
 

 

 

TEXT DE LA MOCIÓ DE JUNTS APROVADA AMB ELS VOTS D'ALIANÇA CATALANA i JUNTS

 

ATÈS que la Unió Europea, les Nacions Unides i el Fòrum Econòmic Mundial situen els processos

migratoris com un dels tres grans reptes que té la humanitat pels propers 25 anys, essent els altres

dos la lluita contra el canvi climàtic i la digitalització.

ATÈS que en els darrers 20 anys Catalunya ha experimentat una arribada elevadíssima de

persones immigrades (en molts casos irregulars), que segons diferents estudis, es calcula entre

un 20% i un 30% del total de la població que tenia Catalunya a principis dels anys 2000.

ATÈS que en aquest mateix període la majoria de països de la Unió Europea (Alemanya, França,

Països Baixos, Dinamarca, Escòcia...etc) han tingut taxes d’immigració entre el 5% i el 15% i

només Suècia i Noruega s’han aproximat a la xifra del 20%.

ATÈS que en cap cas l’origen d’aquestes persones immigrades és un problema en sí mateix, ans

al contrari, però ho pot ser si el volum és desproporcionat i ingestionable.

ATÈS que el Gobierno del Reino de España porta anys desplaçant persones immigrades des

d’altres llocs de l’Estat cap a Catalunya en proporcions molt més grans de les que li tocarien per

població i PIB. El darrer cas conegut tot just fa un parell de mesos amb l’enviament a Catalunya

de la majoria de persones immigrants arribades a les Canàries, un percentatge molt per sobre de

Madrid o altres territoris de l’Estat.

ATÈS que una arribada massiva de persones immigrades dificulta la gestió de la seva integració

a la societat d’acollida i tensiona els sistemes socials, sanitaris i educatius del país i dels municipis

que els acullen.

ATÈS que Catalunya ha estat sempre terra d’acollida i solidària, però que per poder continuar- ho

sent amb unes condicions adequades d’integració, no es poden acceptar els fluxos ingents i

desproporcionats que s’han donat aquests darrers 20 anys.

Per tot el que antecedeix, proposem al Ple Municipal l’adopció dels següents acords:

ACORDS

1- INSTAR al Gobierno de España a fer efectiu el traspàs integral de les competències d’immigració a la

Generalitat de Catalunya.

2- DENUNCIAR que Catalunya (i els seus municipis), per tot el que s’ha exposat en els atesos de

la moció, no pot continuar rebent fluxos migratoris en volums superiors al de països com França,

Alemanya o Dinamarca, per posar alguns exemples.

3- ESTABLIR com a principi rector de les polítiques d’immigració a aquest municipi el concepte de “drets i

deures”, entre els quals, l’aprenentatge i coneixement del català.






 

 

diumenge, 25 de febrer del 2024

dissabte, 24 de febrer del 2024

Ucraïna, dos anys després amb Putin més fort. El Triangle


Aquest dissabte es compleixen dos anys de l’intent d’invasió russa d’Ucraïna, el que entenem com Guerra d’Ucraïna, i aquests dies també farà deu anys de l’inici del que es coneix com a Guerra del Donbass i de l’annexió russa de Crimea. Més enllà del fracàs militar i d’intel·ligència del que Putin anomena Operació Militar Especial que començà la matinada del 24 de febrer de 2022 amb la intenció de derrocar el govern europeista i pro-occidental de Volodomir Zelensky, el vent bufa cada vegada més a favor seu ja que en un règim autoritari i sense llibertat de premsa, el fracassos i els milers de morts no tenen perquè passar factura si es controla els mitjans i les xarxes, s’elimina la dissidència i es manté les neveres dels ciutadans mínimament plenes .

La Unió Europea i els Estats Units van respondre amb fermesa a l’intent d’invasió de fa dos anys, donant ajuda militar i econòmica a Ucraïna i imposant sancions a Rússia. Però les sancions ni han debilitat Putin ni han afectat de manera substancial la butxaca i el dia a dia dels ciutadans russos. I els prop de cent mil soldats russos i membres de les milícies pro-russes del Donbass morts en combat tampoc afecten Putin que, controlant amb mà de ferro la informació que es dona de la guerra, evita que els funerals i retorns de cadàvers tinguin ressò a les televisions i les xarxes socials. Com passa tantes vegades, un règim autoritari que controla la premsa no té perquè veure’s afectat pels fracassos i les morts si no buiden les butxaques dels ciutadans. I alguns dels països emergents com Brasil, Sudàfrica o l’Índia es van negar a condemnar la invasió o van optar per una neutralitat que beneficiava Rússia permetent mostrar Putin que no estava aïllat.

La Unió Europea ha aprovat aquest dies un nou paquet d’ajudes a Ucraïna de 50.000 milions d’euros, però mentre els donants es queden sense municions per rearmar Ucraïna, molts estats membres es neguen a incrementar el seu pressupost de Defensa i posen reticències a perdre més sobirania amb una futura política de defensa comuna. L’evident fracàs inicial de Putin que creia que la columna de blindats que des de la frontera bielorussa es disposava a entrar triomfant a Kíiv, on pensava que la població els rebria com alliberadors, i la inesperada capacitat de ressistència dels ucraïnesos, així com la determinació de bona part del mon en condemnar l’agressió, va generar el miratge que atacs a la integritat d’un estat sobirà fracassrien, de la mateixa manera que després de la guerra de Bòsnia i Kosovo es deia que ja no es produirien més neteges ètniques de gran abast a cap lloc del món, ni bombardejos de barris residencials de les ciutats. Però de la mateixa manera que a l’Àfrica o l’Àsia s’han continuat produint neteges ètniques -per exemple la dels rohingyes a Myanmar, per no parlar del que fa Israel a Gaza sense que ningú pugui aturar-ho- Putin sap que, tot i el fracàs inicial a Ucraïna, res el farà renunciar a Crimea ni tampoc retirar-se del Donbass ocupat. I sap que el rellotge pot anar a favor seu a mida que s’acosten les eleccions americanes de novembre d’aquest any de les que probablement sortirà guanyador Donald Trump si cap jutge aconsegueix inhabilitar-lo per presentar-se. Assaltar el Capitoli d’un país que deia ser la democràcia més antiga i més consolidada del món pot resultar gratis per qui va incitar a fer-ho. I, evidentment, si Trump recupera la presidència, l’ajuda militar dels Estats Units a Ucraïna s’acabarà.

L’assassinat d’Aleksei Navalni a una presó no només confirma la deriva autoritària de Rússia, en la que no hi ha espai per criticar Putin, sinó que és un exemple paradigmàtic de com acaben els qui fa una dècada, quan encara es creia que Rússia era una democràcia, van intentar fer quelcom fonamental en qualsevol sistema democràtic, com intentar presentar-se a les eleccions i guanyar-les. De moment el 15 de març es celebraran eleccions presidencials a Rússia i Putin guanyarà per golejada, entronitzant-se com el tsar d’una Rússia que només ell pot salvar i que governa cada cop amb més mà de ferro des del 1999 quan va ser nomenat Primer Ministre. En canvi Zelenski dos anys després de liderar l’heroica ressistència, veu el seu lideratge afeblit amb una població cansada. Fracassada l’ofensiva de la primavera passada ha hagut de retirar-se fa vuit dies de la ciutat Avdivka que Putin ha rebut com una confirmació de la seva victòria. I Zelenski sap que si intenta negociar un alto el foc permanent donant per vàlides les línies actuals del front, i Rússia es queda Crimea i la resta de país ocupat, pot passar a la història d’Ucraïna com un perdedor. Però si no ho fa, i no rep més armes d’Europa i els Estats Units, la línia del front en base la qual més tard o més d’hora s’haurà de negociar, estarà més a prop de Kíiv.

Ucrania, dos años después con Putin más fuerte


Xavier Rius Sant, sábado 25 de febrero de 2023. El Triangle 



Este sábado se cumplen dos años del intento de invasión rusa de Ucrania, lo que entendemos como Guerra de Ucrania, y estos días también hará diez años del inicio de lo que se conoce como Guerra del Donbass y de la anexión rusa de Crimea. Más allá del fracaso militar y de inteligencia de lo que Putin llama Operación Militar Especial que comenzó la madrugada del 24 de febrero de 2022 con la intención de derrocar al gobierno europeísta y pro-occidental de Volodomir Zelensky, el viento sopla cada vez más a su favor ya que en un régimen autoritario y sin libertad de prensa, el fracaso y los miles de muertos no tienen por qué pasar factura si se controla los medios y las redes, se elimina la disidencia y se mantiene las neveras de los ciudadanos mínimamente llenas.

La Unión Europea y Estados Unidos respondieron con firmeza al intento de invasión de hace dos años, dando ayuda militar y económica a Ucrania e imponiendo sanciones a Rusia. Pero las sanciones ni han debilitado a Putin ni han afectado de forma sustancial al bolsillo y al día a día de los ciudadanos rusos. Y los cerca de cien mil soldados rusos y miembros de las milicias pro-rusas del Donbass muertos en combate tampoco afectan a Putin que, controlando con mano de hierro la información que se da de la guerra, evita que los funerales y retornos de cadáveres tengan eco en las televisiones y las redes sociales. Como tantas veces ocurre, un régimen autoritario que controla la prensa no tiene por qué verse afectado por los fracasos y las muertes si no vacían los bolsillos de los ciudadanos. Y algunos de los países emergentes como Brasil, Sudáfrica o India se negaron a condenar la invasión u optaron por una neutralidad que beneficiaba a Rusia permitiendo mostrar a Putin que no estaba aislado.

La Unión Europea ha aprobado este días un nuevo paquete de ayudas a Ucrania de 50.000 millones de euros, pero mientras los donantes se quedan sin municiones para rearmar a Ucrania, muchos estados miembros se niegan a incrementar su presupuesto de Defensa y ponen pegas a perder más soberanía con una futura política de defensa común. El evidente fracaso inicial de Putin que creía que la columna de blindados que desde la frontera bielorrusa se disponía a entrar triunfante en Kiev, donde pensaba que la población los recibiría como liberadores, y la inesperada capacidad de resistencia de los ucranianos, así como la determinación de buena parte del mundo en condenar la agresión, generó el espejismo que ataques a la integridad de un estado soberano fracasarían, al igual que después de la guerra de Bosnia y Kosovo se decía que ya no se producirían más limpiezas étnicas de gran alcance en ningún lugar del mundo, ni bombardeos de barrios residenciales de las ciudades. Pero al igual que en África o Asia se han continuado produciendo limpiezas étnicas -por ejemplo la de los rohingyas en Myanmar, por no hablar de lo que hace Israel en Gaza sin que nadie pueda detenerlo- Putin sabe que , a pesar del fracaso inicial en Ucrania, nada le hará renunciar a Crimea ni tampoco retirarse del Donbass ocupado. Y sabe que el reloj puede ir a su favor a medida que se avecinan las elecciones americanas de noviembre de este año de las que probablemente saldrá ganador Donald Trump si ningún juez logra inhabilitarlo para presentarse. Asaltar el Capitolio de un país que decía ser la democracia más antigua y más consolidada del mundo puede resultar gratis para quien incitó a ello. Y, evidentemente, si Trump recupera la presidencia, la ayuda militar de Estados Unidos a Ucrania se acabará.

El asesinato de Aleksei Navalni en una cárcel no sólo confirma la deriva autoritaria de Rusia, en la que no hay espacio para criticar a Putin, sino que es un ejemplo paradigmático de cómo acaban quienes hace una década, cuando todavía se creía que Rusia era una democracia, intentaron hacer algo fundamental en cualquier sistema democrático, como intentar presentarse a las elecciones y ganarlas. De momento el 15 de marzo se celebrarán elecciones presidenciales en Rusia y Putin ganará por goleada, entronizándose como el zar de una Rusia que sólo él puede salvar y que gobierna cada vez con más mano de hierro desde 1999 cuando fue nombrado Primer Ministro. En cambio Zelenski dos años después de liderar la heroica resistencia, ve su liderazgo debilitado con una población cansada. Fracasada la ofensiva de la pasada primavera ha tenido que retirarse hace ocho días de la ciudad Avdivka que Putin ha recibido como una confirmación de su victoria. Y Zelenski sabe que si intenta negociar un alto el fuego permanente dando por válidas las líneas actuales del frente, y Rusia se queda Crimea y el resto de país ocupado, puede pasar a la historia de Ucrania como un perdedor. Pero si no lo hace, y no recibe más armas de Europa y Estados Unidos, la línea del frente en base a la que más tarde o más temprano habrá que negociar, estará más cerca de Kiev.

Leer en El Triangle

divendres, 16 de febrer del 2024

ALIANÇA CATALANA, TOT ESPERANT EL PARLAMENT. Publico a El 9 Nou sobre el partit Aliança Catalana de l'alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols

 

Aliança Catalana, des de Ripoll esperant el Parlament

El 30 de gener el Ple de Ripoll va rebutjar els pressupostos del govern de Sílvia Orriols d’Aliança Catalana. Així la capital del Ripollès haurà de gestionar-se aquest any prorrogant els pressupostos de 2023. Orriols va ser investida alcaldessa amb el vot de només sis regidors, ja que la llei, per garantir la governabilitat dels municipis estableix que si cap llista obté el dia de les eleccions la majoria absoluta del regidors, i tampoc no es dóna cap pacte perquè diversos grups optin per un mateix candidat que obtingui la majoria absoluta dels regidors, s’investeixi alcalde a qui el dia de les eleccions va obtenir més vots ciutadans encara que estigui en minoria. I també, per garantir la governabilitat i l’aprovació dels nous pressupostos, fixa un mecanisme que va facilitar la governabilitat de Barcelona quan Xavier Trias i Ada Colau governaven en minoria i no aconseguien pactar-los amb altres grups. Es tracta de la qüestió de confiança vinculada als pressupostos que presenta l’alcalde a qui li han tombat els comptes. Es a dir el batlle pregunta al Ple si vol que continuï com alcalde. I si l’alcalde a qui li han tombat els pressupostos no obté la majoria a la seva continuïtat, en aquest cas no queda cessat. S’obre un termini d’un mes per tal que l’oposició plantegi una moció de censura amb un candidat alternatiu. Però si en aquest termini no prospera cap moció de censura, l’alcalde queda revalidat per continuar i els pressupostos aprovats. Tornant a Barcelona, Colau i Trias estant en minoria, sabien que els hi sortiria bé la jugada perquè les mocions de censura només podien triomfar si s’unien grups antagònics com PP i Ciutadans amb ERC i la CUP. Però a Ripoll no hi ha antagonisme entre els grups de l’oposició i Orriols no s’arriscarà a jugar aquesta carta de temptar-los, més enllà de que una cosa és prorrogar aquest primer any els pressupostos i l’altra prorrogar-los també el gener del 2025.  A Orriols i el seu partit, però el que els interessa de finals de 2024 i gener o febrer de 2025 seran les eleccions al Parlament. I tant si els propers mesos s’uneixen els grups de l’oposició de Ripoll per fer-la fora de l’alcaldia, com si no, Orriols continuarà sent motiu de polèmica i mantindrà la presència als mitjans i les xarxes. I les agressions verbals o físiques vers ella i el seu equip, com va passar el  divendres dia 9, més enllà que sempre són condemnables, lluny d’afeblir-la, només aconsegueixen reforçar el seu discurs. 

Sovint se’m pregunta si Aliança Catalana és d’ultradreta. Que un partit que accepta la llibertat ideològica i la separació de poders, proposi frenar de la immigració irregular i recuperar el control de les fronteres no tindria que significar ser ultra. Però generalment els qui demanen aquest enduriment no ho fan proposant a la vegada agilitzar la contractació en origen perquè en puguin venir més amb papers, ni tampoc la simplificació dels tràmits pel reagrupament familiar, ni per tal que els demandants d’asil puguin treballar. Perquè mirant les dades de natalitat, de nous treballadors estrangers en fan falta i molts. I o venen amb papers amb mecanismes eficaços de contractació en origen i a la vegada donem permís de treball en tres o sis mesos als qui arriben fugint de la fam o la guerra, o continuem fen-t’ho difícil, fet que només beneficia l’economia summergida i provoca precarietat. Sílvia Orriols, com feia i fa Josep Anglada, criminalitza les persones sense papers qualificant-les d’il·legals com si aquests migrants haguessin triat aquest estatus. Orriols com Anglada, llença discursos que criminalitzen a molts dels qui venen d’altres països quan certs sectors econòmics els necessiten per funcionar. Aquest estiu Orriols va fer un tuit des d’Andorra, preguntant-se si era a Andorra o a Colòmbia ja als restaurants i botigues gairbé tothom li parlava en español llatí. Evidentment hem de fer que els immigrants apreguin català, però si molts autòctons no volen treballar en certs sectors, sense els immigrants molts serveis no podrien funcionar.      

Certament hi ha dos elements que van ajudar a Orriols a ser la llista més votada. Un és l’impacte pel fet que uns nois que molta gent coneixia, els anomenats “nois de Ripoll”, van actuar com van actuar l’agost de 2017. Però l’anterior alcalde, Jordi Munell, va gestionar el millor que va poder aquest impacte per evitar que a Ripoll es trenqués i passés com a l’Ejido l’any 2000, quan després d’uns homicidis pepetrats per uns magribins, es van produir uns actes massius de venjança amb incendis i atacs a la integritat física, les cases i propietats de centenars de persones innocents de la mateixa nacionalitat dels homicides. L’altre va ser que Junts fes una llista sense Munell i sense Joaquim Colomer que va presentar-se amb una candidatura independent. Evidentment hi ha altres factors que ajuden al creixement dels partits xenòfobs a Catalunya, Espanya i Europa. Un és com controlar discursos d’imams que sembren l’odi i fomenten la segregació dels seus, que evidentment no es pot fer prohibint cap religió. Un altre és la desídia del sistema judicial a l’hora de castigar la multireincidència. No estic demanant presó permanent pels multireincidents, només dic que el mal funcionament i la lentitud de la Justícia genera una situació que dona una impunitat als qui fan certs delictes, siguin d’on siguin. I mentre la actuació de multireincidents autòctons no trenca la cohesió, la de joves d’origen estranger sí, perquè legitima el discurs de “vosaltres robeu!”. Però no oblidem que si els primers perjudicats de les actuacions del multireincidents són les seves víctimes, els segons són els milers de fills d’immigrants que només volen estudiar, treballar i tenir una vida normal, i se senten criminalitzats. Hi ha un altre element que beneficiarà Orriols de cara al Parlament. Que ni Junts ni ERC no reconeguin que sabien el 2017 que el Procés no podia culminar amb la independència exprés que van prometre. Però aixó és motiu d’un altre article.  

 Xavier Rius Sant, periodista

Llegir l'article a El 9Nou



dijous, 15 de febrer del 2024

Entrevista que em fa Pau Saiz García a Diari de Barcelona sobre la última crisi a Vox

 

Entrevista que em fa @pausaizgarcia al Diari de Barcelona sobre la última crisi a Vox amb la ruptura i reconcicliació del partit a les Illes Balears

Xavier Rius Sant (Barcelona, 1959) és un periodista, mestre i escriptor català. Està especialitzat en l’extrema dreta, però també tracta temàtiques com els drets humans, conflictes internacionals, el món àrab o la migració, entre d’altres. Rius és dels màxims experts en l’extrema dreta fent un seguiment constant a cada pas que dona el moviment i els grups neonazis a Espanya. Malgrat les amenaces i les coaccions ha continuat la seva investigació.

De fet, la publicació del seu llibre Xenofòbia a Catalunya, centrat en l’auge electoral del partit xenòfob Plataforma per Catalunya a les eleccions municipals del 2011 va causar que patís reiterades amenaces a les xarxes socials. Més tard, l’any 2012 el president del partit, Josep Anglada, va interposar contra ell diverses querelles i denúncies, que van ser desestimades per l’Audiència Provincial de Barcelona

En el seu web, el periodista aporta la seva mirada d’especialista i opinió on traça cada moviment de Vox. Precisament, Rius, va publicar el 2022 el llibre Els ultres són aquí i el 2023 Vox, el retorno de los ultras que nunca se fueron on tracta al detall cada aspecte del partit d’ultradreta. En aquesta entrevista, el periodista aprofundeix en les arrels de Vox, el passat de Santiago Abascal, els motius de les constants crisis i l'espectre ideològic del partit. 


Per què Vox va entrar en crisi a les Balears?
A les Balears cinc diputats autonòmics trenquen amb la direcció nacional perquè les subvencions rebudes per l’Assemblea les enviaven a un compte d’Ortega Smith. Recordem que Vox no reconeix les autonomies i tots els diners s’envien a Madrid. Això provoca que, encara que simpatitzis ideològicament, si et sents humiliat, acabis explotant.

De quina manera?
Per exemple, un líder del partit no pot seure a fer un cafè amb el líder regional del PP sense el permís del comissari polític de Madrid. Abascal no permet que els diputats a les illes entrin al govern perquè no se’n fia. Els rebels són encara més anticatalanistes, llavors quan Abascal ordena aprovar els pressupostos i el sostre de despesa deixant al costat que s’eduqui plenament en castellà, tot esclata. 

Qui ha guanyat la guerra civil dins de Vox? 
Va marxar el sector liberal-econòmic liderat per Espinosa de los Monteros i diuen que va guanyar el sector falangista, però no és veritat, perquè van fer costat a Milei i de falangista no en té res. Els falangistes tenen un component social que a Espanya es tradueix durant la dictadura de Franco amb la seguretat social, les vacances, el ministeri d’habitatge o la paga del 18 de juliol. En canvi, Milei suprimeix les ajudes, subvencions i l’estructura de l’estat. Qui ha guanyat la guerra civil és Abascal. 

Quin és el funcionament del partit? 
Vox té un funcionament peculiar. Va començar que els militants elegien els candidats, i que els militants treien les executives provincials, i ara això ho han eliminat. Actualment, la composició de les llistes electorals i les comitives provincials les nomena el Comitè Executiu Nacional (CEP). Ara bé, l’òrgan que realment mana és el Comitè d’Acció Política (CAP). Fins fa un mes el portaveu era Buxadé, i està compost per Kiko Méndez-Monasterio, Abascal i Garriga. Tant és el poder del CAP que les executives provincials no poden decidir res sense el seu permís. 


"Un líder de Vox no pot fer un cafè amb un del PP o canviar una impressora sense el permís de Madrid"


Per què Abascal va convocar l’assemblea dos mesos abans del que li tocava? 
De fet, no és una assemblea, sinó una autoproclamació. Per presentar-s’hi s’ha de recollir el 10% dels avals de manera telemàtica. Si ningú els té es prova amb el 5%, i com a límit amb el 3%. Per tant, si no obté la xifra establerta un candidat no es pot presentar. Si només una candidatura els aconsegueix, aquesta queda proclamada. En canvi, quan a Casado el van fer fora del PP, el Comitè Executiu Nacional va proposar a la militància a Núñez Feijóo com a nou líder a una assemblea de 300 persones. El 98,5% van votar per Feijóo i l’altre 1,5% va votar que no o blanc. En el cas d'Abascal és obtenir els avals i quedar proclamat davant la manca de candidats. 

Què significa relegar Ortega Smith i Buxadé del partit?
Primerament, a Ortega Smith l’han salvat perquè estava mort. Quan Vox a les generals passa de 52 a 33 diputats tots els líders donen la cara, però ell no apareix perquè algú va filtrar que es volia presentar a liderar Vox. El van rescatar i va passar a vocal. Darrere de Smith hi ha una sèrie de persones que són els fontaners, persones amb més d’una tasca a la formació. Per contra, Buxadé ha passat de vicepresident a vocal i s’ha de veure quin paper tindrà al CAP.

I ascendir Ignacio Garriga? 
Abascal ha ascendit a Ignacio Garriga a vicepresident, cosa inaudita. L’article 14 dels estatuts de Vox diuen que la formació tindrà vicepresidents, en plural, cosa que ara mateix hi ha un incompliment. Garriga és molt obedient, i per això els seus rivals a Vox comenten que és un escolanet. Quan era petit ja ho era a algunes esglésies de Sant Cugat del Vallès. No obstant, si és diputat al Parlament de Catalunya ha de passar la meitat de la setmana a Barcelona. El vicepresident i secretari general es perd mitja setmana l’ambient del Congrés, per tant, tot queda en mans del líder suprem: Santiago Abascal. 

Quines diferències hi ha entre Buxadé i Espinosa de los Monteros? 
Buxadé és falangista i autoritari, mentre Espinosa és ultraliberal. Buxadé critica en el seu llibre Soberanía el sistema autonòmic que ha produït que l’home espanyol estigui desarrelat amb Espanya. Espinosa s’assimila a Thatcher en el sentit de no qüestionar el sistema i la independència judicial, i buscar que es paguin pocs impostos i la fi de subvencions de l’estat. Espinosa surt perquè l’humilien, però es queda com a militant de base perquè no decapitin la seva dona, Rocío Monasterio. 

Quin paper té ara Rocío Monasterio?
Rocío Monasterio ho té fatal a l’Assemblea de Madrid: Ayuso té majoria absoluta i no té protagonisme. És seca i distant i demanava anar al Congrés, però no està a l’executiu. Si la mantenen al partit és perquè a l’Abascal no li interessa que marxin tots els pioners de Vox. 


"La designació de Garriga com a vicepresident i secretari general produeix que tot quedi en mans del líder suprem: Santiago Abascal" 


Vox entrarà al Parlament de Galícia? Pot fer que el PP perdi la majoria absoluta? 
Té pinta que no. És l’única autonomia on no han entrat, a més té un candidat que té un discurs que no se’l creu ni ell. Els votants a Galícia són conservadors, però gallecs. Quan un partit vol suprimir l’estat autonòmic i la llengua a una regió plurinacional no tindrà èxit. Vox neix com Ciutadans, denunciant la discriminació basada en el fet que si un ciutadà de Móstoles vol treballar a les administracions de Catalunya o Galícia no pot per l’idioma. 

A què es deu la sortida de Macarena Olona? 
Olona era una persona preparada i en el Congrés dels Diputats despunta massa. Com tenia un prestigi massa bo, l’envien a Andalusia, que pensaven que el PP necessitaria a Vox i seria vicepresidentaDurant la campanya, un candidat de la formació no pot anar amb un foli i quatre apunts, sinó portar escrit el que dirà, i ella no accedeix, fet que provoca enrenous. Juanma Moreno i el PP treuen majoria absoluta, el partit és irrellevant al Parlament i tampoc és presidenta de Vox Andalusia perquè no existeix. Està sola i decideix plegar per formar una candidatura que es diu Caminando juntos, després escriu el seu llibre Soy Macarena i ara ha tornat a l’Audiència Nacional. 

Quines informacions destapa Olona sobre el finançament de Vox? 
Olona denuncia el desviament de fons d'11 milions que ha rebut Vox de les quotes, de les aportacions dels Parlaments autonòmics i ajuntaments. Els diners van a parar a la fundació Disenso i Tizona Comunicación. Kiko Méndez-Monasterio juntament amb Gabriel Ariza, fill de Julio Ariza, encapçalen Tizona Comunicación i reben quatre milions mentre que la fundació del partit, Disenso, en rep set. Un fet curiós és que qualsevol fundació d'una formació diu que el president honorari serà el president del partit, que és normal, però els estatuts de Disenso diuen que el president vitalici és Santiago Abascal Conde.


"Mentre que a qualsevol altra fundació el president honorari és el del partit, Santiago Abascal és el president vitalici de Disenso, vinculada a Vox" 


Què impulsa a Abascal a arribar fins on és ara?
Sí, a l’Abascal del 2009 li passen quatre coses: és diputat al Parlament d’Euskadi pel PP i a les eleccions perd l’escó, tenia un bar musical amb la seva dona i abaixa la persiana, cosa que provoca l’embargament de la casa família, i es divorcia. En aquest punt, es jura a si mateix que mai més passarà fam i el rescata l’Esperanza Aguirre amb un sou de 80.000 euros anuals a l’Agència Madrilenya de Protecció de Dades. Arriba la crisi i suprimeixen aquest càrrec, però va a parar a una fundació fantasma del Mecenazgo y Patrocinio Social amb el mateix sou. Més tard, comença el seu pas per Vox i es carrega a Vidal Quadras per ser ell president.

És lògic que totes les branques de la ultradreta hagin conviscut tant de temps a la mateixa formació sense escissions? 
Han conviscut perquè és un partit obedient. El que ha fet esclatar la situació ha estat l’excessiva intervenció de Madrid i la manca democràcia interna. Fins i tot per canviar una impressora s’ha de demanar permís al comissari polític i la gent plega per la humiliació constant. Hi ha persones que saben xerrar en públic i no les deixen. La legislatura passada va marxar la meitat dels regidors municipals i es van presentar set escissions i cap ha tingut èxit. Cap pot fer ombra a Abascal. 


"Vox no desapareixerà, sigui amb 10 o 15 escons, perquè les seves reivindacions encara existiran" 


La fusió amb el PP és el futur de Vox?
Vox no pot tornar al PP perquè hi ha massa diferències. La ultradreta vol derogar l’estat autonòmic, acapara els agricultors i critica la UE per no complir la normativa de les granges. També cal tenir en compte el sector ultracatòlic, que defensa la unitat d’Espanya i arraconar el català perquè es parli només a la intimitat. Pot ser que tingui menys escons, però aquestes reivindicacions encara existiran. No importa si Vox té més o menys diputats, 15 o 10, perquè Abascal continuarà sent president vitalici de la fundació Disenso 



Segon article de Pau Saiz. Les crisis internes que eclipsen Vox. 15 de febrer de 2024


        

Clica per llegir