divendres, 6 de desembre de 2019

La T-Casual que castiga a usuaris habituals. Analitzo a NacióDigital NacióManresa la supressió de la T-10 multipersonal que castiga a molts ciutadans, encareix molt el preu a les famílies, castiga la Catalunya Central, incita a utilzar més el cotxe i castiga als qui van sovint a peu o en bicicleta, i tenen el cinisme i de dir que ho fan per lluitar contra el canvi climàtic.


Xavier Rius Sant, 6 de desembre de 2019
La desaparició de la T-10 de quatre, cinc o sis zones que utilitza de manera habitual la majoria de gent de la Catalunya Central que baixa i puja de l'Àrea Metropolitana de Barcelona diversos cops a la setmana, ha causat estupor, i està creant fortes tensions dins de Junts x Cat i el PDeCAT, en ser el conseller Damià Calvet qui la va presentar en públic com un estalvi pels usuaris. Modificació que ja ha estat rebutjada per les institucions de Berguedà, i ha generat un tràfic de trucades mai vist de polítics de tota mena vers els seus caps del PSC, PDeCAT o dels Comuns, que han avalat la proposta, dient-los que s'ha tornat bojos, i preguntant quin sociòleg, urbanista o economista autista o talibà ha fet l'estudi, que ha motivat la supressió de la T-10 multipersonal.
El conseller ha presentat la supressió de la T-10 multipersonal en benefici de la T-Usual unipersonal, per fidelitzar i premiar l'ús del transport públic. Però la majoria de gent de la Catalunya Central que va a Barcelona en bus o tren no fa 36 viatges al mes, que és el nombre mínim que la fa rentable la nova T-Usual. La majoria de la gent no fa tants viatges perquè no es cap secret que, molts estudiants ja s'hi queden a dormir alguns dies i, sobretot a l'hivern molta altra gent també s'ho munta per quedar-s'hi a dormir algun dia a casa d'un familiar o amic si plega tard. I el teletreball o feina a casa permet a molts poder treballar des de casa. 

 El problema principal no és que se'l castiga pujant la T-10, ara dita T-Casual, més d'un deu per cent. El problema és que la fa unipersonal, cosa que impedeix que la puguin utilitzar diverses persones a la vegada. I també castiga molt, als grups familiars que baixen a l'Àrea Metropolitana de tant en tant, sobretot en cap de setmana.
Posem l'exemple que quatre amics o una parella amb dos fills volen baixar a Barcelona un dia d'aquest pont pre-nadalenc per veure un familiar, anar de compres o gaudir de la ciutat. Ara encara amb una T-10 poden viatjar els quatre i, més a més, per exemple, si ho fan amb el bus Sagalès, únic transport públic del Moianès, quan baixin a Fabra i Puig, Sagrera o Passeig de Sant Joan, agafar amb la mateixa T-10 el metro i bus sense que els signifiqui cap despesa en ser transbordables durant un temps determinat. I mitja hora abans de tornar cap al Moianès amb la Sagalès, amb la T-10 de cinc zones agafaran el metro o el bus per anar a la parada de tornada. Si més a més, al llarg del dia s'han de moure per Barcelona en transport públic faran servir una T-10 d'una zona de 10,20 euros que els permetrà a tots quatre moure's per Barcelona al llarg del dia, més quan des que es pica el primer viatge, suposem al metro, hi ha una hora i quart per fer canvis a bus, ferrocarrils i Tramb.

 Però si això no ho fem aquest desembre, sinó al gener. O cada uns dels quatre compra la seva pròpia T-Casual de deu viatges de cinc zones, i la seva T-Casual d'una zona, un deu per cent més car que les antigues T-10, i que després si és una família, potser no les gastaran al llarg de l'any. O compren vuit bitllets d'un viatge de 5 zones per anar i tornar de 7,35 euros cada un, que no seran transbordables. I quan arribin a Barcelona i baixin del bus, hauran de comprar un bitllet senzill de 2,40 euros no transbordable per cada desplaçament que facin dins la ciutat. La conclusió només pot ser una. A partir d'ara serà moltíssim més barat baixar a Barcelona en cotxe i moure's en cotxe per la ciutat, buscant aparcament a la càrrega i descàrrega o l'Àrea Verda o Blava que són lliures el cap de setmana i, si cal una estona, pagar un pàrquing. 
Però els perjudicats d'aquesta supressió de la T-10 multipersonal no és només la majoria de gent de fora de Barcelona. Ho és també la gent de l'Àrea Metropolitana que amb una o dues T-10 al mes en tenien prou, no perquè vagin en cotxe, pecat pel que segons Ada Colau i Damià Calvet se'ls castiga i intenta persuadir-los a que comprin la T-Usual, sinó perquè fan molts viatges a peu, en moto o van amb bici, i només agafen el metro quan van lluny o plou. I castiga també a la gent que, perquè viuen i treballen a un lloc, per exemple L'Hospitalet de Llobregat i Barcelona, tenen la mare a Sabadell, i la parella actual a Mataró, es mouen amb de manera habitual amb diferents T-10 d'una, dues i tres zones. 

Un servidor que sóc dos o tres dies a la setmana a Barcelona, també seré castigat perquè m'hi moc a peu o amb el bicing, i només agafo metro quan plou o vaig lluny. Precisament els primers que van protestar en anunciar-se la supressió de la T-10, van ser els ciclistes i usuaris del Bicing que es van sentir insultats en escoltar al conseller i l'alcaldessa justificant-ho parlant de sostenibilitat i canvi climàtic. Repeteixo que ignoro quins tècnics autistes o talibà han fet l'estudi. Perquè pretendre fidelitzar o incrementar que la gent que a les vuit o nou del matí ens desplacem, caminant, en bici o en moto, fent que agafem el metro, és un disbarat. Perquè a aquelles hores les estacions on es fan els transbordaments com Sagrera, Sagrada Família, Verdaguer o Diagonal, o l'estació dels Ferrocarrils de Provença, estan col·lapsades i no hi cap ni una agulla. Sí que animaria a molta gent que entra en cotxe a Barcelona a deixar de fer-ho, resoldre desgavell de Rodalies, i fer com va dir en conya el Maiol Roger, la T-Puntual. Això sí que ho petaria!  


dimarts, 3 de desembre de 2019

diumenge, 24 de novembre de 2019

PRECARIETAT A BARRIS ANTICS. El barri antic de Manresa és segons l'INE un dels més pobres de Catalunya. S'acostuma a vincular la situació d'aquests barris a l'alt índex de població immigrant, però si aquests barris s'han degradat és perquè els qui hi vivien fa uns anys que van marxar o els propietaris els van posar a lloguer sense reahabilitar-los, entrant el barri en un cercle del que només se surt amb fortes inversions i plans de les administracions per esponjar i rehabilitar cases i pisos.


Segons un informe publicat fa uns dies de l'Institut Nacional d'Estadística, els barris del Centre Històric de Manresa són dels que té la població més empobrida de Catalunya. I això no passa només a Manresa. A moltes viles i ciutats del país, els barris històrics, amb edificis antics dels que va marxar fa vint-i-cinc o quaranta anys la població que hi vivia, sovint des de feia més d'una generació, que va anar a barris recent construïts, es van anar degradant. No pas perquè els nous llogaters o compradors ho pretenguessin, sinó perquè en marxar els antics residents, els propietaris que els van llogar, o els qui els van comprar no van restaurar aquells edificis amb humitats, canonades antigues, sense calefacció i mancances de manteniment.
Sovint es vincula aquesta degradació de certs barris amb l'arribada de la immigració estrangera que s'ha concentrat en aquests carrers d'edificis no rehabilitats. Però la immigració no n'ha sigut la responsable sinó més aviat la víctima d'una nul·la gestió. M'explicava fa uns anys el llavors alcalde de Guissona, Xavier Casoliva, municipi amb més percentatge d'immigració de Catalunya, que a Guissona no hi havia carrers ni blocs de pisos on només hi vivien immigrants, perquè ni la població autòctona ni els comerços no van abandonar el centre històric. En canvi a Cervera, municipi veí de Guissona i capital de La Segarra, sí que va passar. I aquelles cases amb poques finestres, sense calefacció i sense rehabilitar, van ser llogades a immigrants. Fet que generava un sentiment de desarrelament als autòctons que hi quedaven. Es tancaven també les botigues de tota la vida, agafant aquells carrers l'estigma de ser considerats per a molts com a gueto. I amb els anys els immigrants que podien, quan milloraven la situació econòmica, canviaven de casa i de carrer, amb el que aquella casa o pis no rehabilitada tornava a ser llogada a uns nous inquilins també en situació de precarietat.

Molt es va fer a Catalunya fa deu o quinze anys amb la Llei de Barris i altres projectes fets des de les administracions que donaven fons per rehabilitar carrers, façanes, posar ascensors a blocs on no n'hi havia, i es creaven places, zones verdes i equipaments. I també en algunes ciutats es van fer complexos plans d'esponjament urbà, com a Ciutat Vella de Barcelona, enderrocant blocs de cases, eixamplant carrers i places, i recol·locant als llogaters en nous habitatges i indemnitzant als propietaris. I aquest esponjaments o enderrocaments no s'han fet només a barris antics, sinó també de blocs construïts els anys seixanta per acollir la immigració que arribava d'Andalusia i altres llocs d'Espanya. A Manlleu ara es completarà l'enderroc de l'últim bloc de Can Garcia. Blocs en molt mal estat dels que en marxar la població inicial, originaria de la immigració andalusa sense restaurar-los, van acabar sent llogats, comprats o ocupats per població més precària que arribava, majoritàriament estrangera. Al municipi gironí de de Salt, amb un alt índex d'immigració marroquina i gambiana, l'Ajuntament governat llavors pel PSC i ERC va plantejar fa deu anys un esponjament o enderroc d'alguns blocs de pisos dels anys seixanta de l'anomenat barri Centre. I malgrat el suport de la Generalitat i el Ministeri d'Habitatge per recol·locar tothom, CiU, llavors a l'oposició, va incentivar que els veïns rebutgessin la reforma que va quedar aturada. I alguns d'aquells blocs estan ara més degradats, i els qui volen vendre i marxar, no troben compradors.

No es tracta ara de preguntar-se qui és més responsable de la precarietat que es dóna a barris com el centre històric de Manresa, si els que van marxar i els van llogar en mal estat, si els qui van comprar habitatges sense assumir que calia una reforma o si la responsabilitat recau en les administracions. El que cal és voluntat política per revertir-ho, cosa que només serà possible amb governs sòlids a nivell municipal, català i estatal, que puguin aprovar pressupostos que fixin inversions i ajuts a fons perdut a un termini mínim de deu o quinze anys. El que cal és afrontar plans de reforma integral que exigeixen, a part d'una important injecció econòmica, la unitat de totes les administracions, i que cap partit polític ho vulgui rendibilitzar per oposar-se, incentivant el rebuig veïnal. 

dimecres, 20 de novembre de 2019

EL SUPREM DE TAILÀNDIA REBUTJA EL RECURS DE L'ÚLTRADRETÀ ARTUR SEGARRA CONDEMNAT A MORT PER MATAR I EQUARTERAR L'EMPRESARI DAVID BERNAT. Segarra es un dels tres casos recents de militants de la ultradreta espanyola condemnats per esquarterar les seves víctimes.




S'acaben les opcions per Artur Segarra, l'ultra català condemnat a mort a Tailàndia per assassinar i esquartera el cos de l'empresari David Bernat. El Tribunal Suprem de Tailàndia ha rebutjat avui el recurs contra la sentència que el condemna a mort, pel que ara només li queda la possibilitat de que sigui indultat pel Rei canviant la pena per cadena perpètua, cosa que implicaria que complís al menys 8 anys a Tailàndia i després ser traslladat a Espanya per continuar la condemna. També es podria donar el cas que el govern espanyol fes la petició d'indult o perdó real i demanés la seva extradició a Espanya, on a  més de complir la condemna de presó permanent revisable o la que s'estipulés pels delictes d'assassinat i esquarterament, seria jutjat per les estafes a gent gran que va fer abans de fugir a l'estranger. 

Segarra havia militat als grups ultres de Terrassa on vivia. També havia estat membre dels Boixos Nois i com a bon ultra tenia diversos tatuatges, dels que destaca una gran de la Sagrada Família al coll i el pit. I es relacionava més amb els ultres de Barcelona o Manresa que amb el del Vallès. 
El motiu era que els ultres de Terrassa d'aquells anys no tenien relació amb cercles neonazis de Sabadell. Històricament els neonazis de Sabadell i els de Terrassa s'han ignorat. Hi ha diverses raons. La primera és que els de Terrassa eren dels Boixos Nois i els de Sabadell eren de les Brigadas Blanquiazules i els Ultras Sur. Una altra raó és que a Terrassa políticament tiraven més cap a Democracia Nacional, mentre que a Sabadell simpatitzaven amb el MSR.
Els de Terrassa no eren anticatalans, tot i que fosssin espanyolistes propers a DN, mentre que els de Sabadell han estat sempre anticatalanistes castellanoparlants. A Terrassa l'àmbit neonazi era bastant més burgès que a Sabadell, on tothom era de barris, immigrants espanyols de segona o tercera generació, i amb un nivell social i cultural més senzill. I els de Terrassa també consideraven que els de Sabadell eren "garrulos" i  que per això els enxampaven sempre i havien patit nombroses condemnes.
Aquest és el motiu que Segarra i altres ultres terrassencs haguessin tingut tirada d'anar cap a Manresa i el Bages. Per això alguns terrassencs com Segarra van formar part el 2007 de la llista de PxC de Terrassa que encapçalaven persones catalanes "de tota la vida" com Xavier Arcas i Albert Pericas, "l'Animal". En aquella època Segarra va fer una conferència a la neonazi Llibreria Europa del barri de Gràcia, sota el títol "¿Es menjaria el seu gat?", en la què va defensar el vegetarianisme de Hitler i els principis ecologistes del Partit Nacional Socialista Obrer Alemany d'Adolf Hitler. Un ecologisme que predicava el respecte a certs animals nobles, però que pel que fa a l'espècie humana, propugnava una justificable i predeterminada supremacia dels forts, enfront dels febles i inferiors.


 
Quan va marxar a l'estranger Segarra tenia una ordre d'ingrés a presó del jutjat penal 14 de Barcelona i no es va presentar el maig de 2015 a un judici en què se l'acusava d'un delicte de falsificació de documents i tinença il·lícita d'armes. Fa set anys va fugir d'Espanya per evitar ser jutjat i els delictes pel que tenia aquesta ordre d'ingrés a presó, eren entre d'altres, formar part d'un grup que estafava a persones grans a les que els feia signar suposades escriptures d'hipoteques inverses, per les que rebrien una mensualitat durant quinze o vint anys a canvi del pis que passaria a mans d'aquest si els hereus no pagaven el deute. Segarra i l'advocat Francisco Comitre amb la complicitat del notari Enrique Peña, els feien creure que signaven hipoteques inverses a canvi d'una renda vitalícia, però en realitat eren contractes de compravenda, amb clàusules abusives. A més, els compradors eren testaferros que demanaven crèdits sobre aquests habitatges i desapareixen, condemnant els ancians a ser desnonats. Els Mossos d’Esquadra, després de mesos d'investigacions, van activar l'operació ‘Cocoon’ i van detenir  a tots els integrants del grup que van ser condemnats, tret de Segarra que va escapar. Per aquests fets Segarra està acusat de pertinença a organització criminal, d'estafa, de falsificació documental i de blanqueig.
 

Tothom que va conèixer a Segarra destaquen la seva gran capacitat dialèctica per convèncer a qui sigui del que sigui, cosa que li funcionava amb la gent gran que va estafar. "Es creia les seves mentides i te les feia creure", diu gent que el va tractar. I la seva imatge somrient, sense sentiment de culpa ni penediment, quan va ser detingut a Cambodja i extraditat a Tailàndia, on va cometre el crim, fa pensar que potser podria tenir trets propis d'un psicòpata o, al menys, ser fabulador i delirant, creient-se les seves pròpies mentides i amb el pensament crític alterat. El que és segur és que ni quan estafava gent gran, ni quan mata, sent penediment per les víctimes o que potser ell es creu les seves pròpies mentides. O senzillament  potser disfruta sent notícia pels seus actes.




Els altres dos ultres condemnats o empresonat per assassinar i descuartitzar les seves víctimes són el dirigent del Ultras Sur, Óscar del Pino, condemnat en sentència de conformitat per la mort de l'empresari José Luis Vázquez  i César Román Viruete,  "el Rey de Cachopo". Román està en presó provisonal a Soto del Real per matar i esquarterar la seva última parella, Heydi Paz, fa quinze mesos. Ell va ser qui els anys 2004 y 2005, va assumir la proposta de de Josep Anglada d'estendre el  projecta de Plataforma per Catalunya (PxC) a Madrid amb la sigla de Plataforma por Madrid (PxM) amb propostes similars contra la immigració. La cosa va acabar malament al cap de dos anys amb deutes i una condemna per impagament de sous i cotitzacions de treballadors a la seguretat social que va motivar que fossin embargades les assignacions econòmiques als regidors de PxC de Vic, Vendrell, Manlleu i Cervera.  



 César Román, quan lidrava Plataforma por Madrid  (PxM)  amb Josep Anglada

Oscar del Pino formava part de la facció radical i violenta dels Ultras Sur, Outlaw (fuera de la ley) vinculada als Hammerskin, liderada per Antonio Menéndez "El Niño", que la tardor de 2013 es va enfrontar al líder históric del grup, l'advocat Álvaro Cadenas i a José Luis Ochaíta en una dipsuta pel control del concerts de música RAC (Rock Against Comunism), el merchandising de material dls Ultras Sur i els diners de la venda d'entradas que facilitava el club. Óscar del Pino va ser detingut per la Guàrdia Civil el 127 d'abril de 2016 quan, segons la Unidat de Crim Organizat de la Guàrdia Civil estava planejant nouss segrestos i assassinats d'empresaris. Els advocats de la defensa i l'acusació van arribar a un acord amb la jutge i la Fiscalia.
Óscar del Pino

-------------------
Qui és? ¿Quién es Artur Segarra?  , 
wikipedia

dimarts, 19 de novembre de 2019

Analitzo al Punt Avui les revoltes populars al Líban i a l'Iraq contra la corrupció i el sectarisme, i la potesta contra la pujada del preu de la benzina a l'Iran


Xavier Rius Sant, periodista. dimarts 19 de novembre de2019
Llegir al Punt Avui

CONTRA EL SECTARISME


No a la corrupció, no al sectarisme, no al repartiment de càrrecs d’acord amb quotes i pactes fets entre les faccions que van resultar guanyadores en acabar la guerra, que s’atribueixen la representativitat dels “seus” i que gestionen el poder com un negoci. No a continuar sent peons dels interessos polítics de l’Iran i de l’Aràbia Saudita. No a la corrupció i a la falta de serveis socials i oportunitats laborals.
Aquestes són unes reivindicacions que fa temps cridaven els joves als carrers de l’Iraq, sobretot a Bagdad i a les ciutats i barris xiïtes, on a l’octubre va esclatar una nova onada de protestes que ja han causat més de 300 morts per foc de milícies progovernamentals o de les forces policials. I són també les reivindicacions dels joves, amb una presència majoritària de dones i noies, que surten al carrer al Líban des de fa un mes. Una protesta que va començar a Beirut per oposar-se a l’impost sobre les trucades de WhatsApp que havia aprovat el govern presidit pel sunnita Saad Hariri, que ha acabat dimitint. Protestes que condemna el líder d’Hezbol·là, Hassan Nasral·là.
Nasral·là, fidel a l’Iran, és l’home que amb el seu partit, milícia armada i gestor de serveis socials per als “seus”, s’ha oposat a les protestes perquè qüestionen el seu poder, i van també contra l’Iran, on els joves i les dones libaneses no veuen cap element envejable. Però no van només contra l’Iran. Van també contra l’Aràbia Saudita i el príncep Mohammed bin Salman, que, fa dos anys, descontent pels acords que feia Hariri amb Hezbol·là, el va segrestar i el va obligar a llegir per televisió una carta de dimissió que després ell mateix va desmentir.
Les protestes també han esclatat a l’Iran, que, com que és un règim no democràtic, ha pogut tancar internet, canal pel qual es convoquen les mobilitzacions i s’informa del que està passant. A l’Iran les protestes han esclatat per la forta pujada de la benzina, causada per l’ofec econòmic de les sancions imposades per Donald Trump, que, fidel a l’Aràbia Saudita, va trencar l’acord nuclear. Però també es protesta per la corrupció i la falta de llibertat i, sobretot, de perspectives laborals i professionals. Joves que no volen continuar com a ostatges del règim dels aiatol·làs i dels corruptes Guardians de la Revolució. Un règim enfrontat amb l’encara menys democràtica Aràbia Saudita, que vol controlar el món islàmic en benefici propi.
Evidentment, la sortida de la crisi serà diferent per a cadascun d’aquests països. Al Líban sembla improbable que s’aprovi un canvi constitucional que derogui el repartiment confessional de càrrecs i escons. Un jove pot sortir lliurement del país i pot consumir alcohol. Però una dona filla de musulmans té problemes per casar-se amb un no musulmà. I ningú pot adherir-se a un projecte polític aconfessional, perquè el sistema no ho permet.
A l’Iraq, mentre que el líder religiós Alí al-Sistani ha demanat als polítics que escoltin els joves i el líder xiïta Muqtada al-Sadr ha donat suport a les revoltes, els polítics xiïtes obedients a l’Iran que es reparteixen el poder i els guanys de la corrupció es neguen a fer reformes per no perdre el que són. La pugna entre l’Aràbia Saudita i l’Iran és un factor determinant de la inestabilitat d’aquests tres països. Però en els temps d’internet i de la llibertat de pensament que circula per la xarxa, molts joves de l’Iraq, l’Iran i el Líban no estan disposats a malgastar la seva vida esperant que la pugna centenària entre àrabs i perses, entre xiïtes i sunnites, es reajusti lleugerament amb la victòria d’uns o altres.






dimecres, 13 de novembre de 2019

Analitzo a NacióDigital els resultats de Vox i quin paper jugarà aquesta legislatura


La forta irrupció de Vox, que a l'abril va obtenir 24 escons al Congrés i ahir 52, no és comparable a la de cap altre partit ultra europeu. Una pujada de la que no hi ha precedents a Europa, en passar en sis mesos de zero escons al Congrés dels Diputats a ser la tercera força política en les eleccions d'aquest diumenge.

No és pot comparar amb l'ascens i evolució d'altres partits ultres europeus, no només per la seva rapidesa sinó perquè Vox, a diferència de la majoria de grups ultres europeus, no ha patit  "cordons sanitaris" per aïllar-los. Tant en la seva irrupció al Parlament d'Andalusia fa un any, com a les autonòmiques i municipals del 26 de maig, el Partit Popular i Ciutadans no van tenir cap problema per pactar amb el partit de Santiago Abascal de cara a constituir governs i definir programes.


I Vox tampoc es pot comparar ni amb els ultres més racistes, ni amb els més euroescèptics, ja que l'eix nuclear de la seva existència és negar el fet diferencial de determinats territoris de l'Estat (aquest mateix dilluns ho ha recordat Abascal), combatre les seves reivindicacions, demanar la il·legalització de partits de llarga trajectòria democràtica i proposar la supressió del model autonòmic. L'enfrontament territorial podria recordar a la Lliga Nord d'Umberto Bossi. Però Bossi no demanava empresonar, sinó obtenir més autonomia o la independència de la Padània, on va convocar un referèndum que no va tenir conseqüències penals.
 
El principal fet diferencial del creixement de Vox amb els dels altres partits ultres europeus és que des del primer dia, tots els escons de Vox als parlaments d'Andalusia, Madrid, Múrcia o Castella i Lleó, han estat utilitzats per formar majories de govern i definir el programa. Mentre els nombrosos escons que ha obtingut aquest últims quatre anys Alternativa per Alemanya a la totalitat de lands només han servit per quedar-se a l'oposició i han motivat pactes sovint a tres entre CDU, socialdemòcrates, liberals, verds i els esquerrans de Die Linke, a Espanya els diputats i regidors de Vox han estat acceptats.

Els altres dos partits de la dreta, Cs i el PP, no han fet ni la comèdia d'esgotar als parlaments el termini de la repetició electoral aparentant que els pactes amb Vox eren a contracor. En ser els escons de Vox un vot útil i legitimitat per partits de govern,  era de preveure que es normalitzaria i seguiria creixent.

Certament hi ha algunes excepcions pel que fa als cordons sanitaris i a alguns països europeus, com fa uns anys a Àustria o recentment a Itàlia amb Matteo Salvini, on la ultradreta ha governat. Però l'evolució de l'antiga Lliga Nord no es pot comparar a l'ascens de Vox, tant per la progressiva mutació ideològica i territorial de la Lliga com perquè prèviament, com a partit regionalista, ja va formar part de l'àmplia coalició conservadora que liderava Silvio Berlusconi.

Al Parlament Europeu els eurodiputats de Vox no van entrar al grup Identitat i Democràcia on hi ha els del FN de Le Pen, l'FPO austríac, Alternativa per Alemanya o els italians de la Lliga, sinó que formen part del grup Conservadors i Reformistes amb dels ultracatòlics de Llei i Justícia de Polònia. Són partits que no comparteixen els punts de vista favorables al matrimoni homosexual o l'avortament dels ultres francesos o holandesos.

Però no sembla que Vox, més enllà dels seus discursos contra la "ideologia de gènere" faci ara des del Congrés bandera principal del no a l'avortament o al matrimoni homosexual, donat que sap que l'han votat dones favorables a l'avortament i gais que comparteixen amb Vox la visió que Espanya és una i no cinquanta-una. Sí que si es tornen a produir repunts d'arribada d'imnigrants per mar denunciarà una suposada invasió i demanarà que Espanya actuï com ho feia Salvini negant-los l'acollida.
Però la qüestió que sacsejarà Vox per sobre de tot serà que no es faci cap concessió real o imaginaria a l’independentisme català. Si bé la seva estratègia dependrà de l’escenari que sorgeixi. Si Pedro Sánchez és investit amb el suport de Podemos, PNB, Más País i altres grups, amb el vot favorable o l’abstenció d’ERC, en base al preacord signat ahir entre PSOE i Podemos, denunciarà suposats pactes amb l’independentisme. I aquí caldria veure si el PP i el que queda de Ciudadanos calcaran o no els arguments de Vox. Però si l’acord fracassa i s’entra en una legislatura agònica amb els agents econòmics demanant un pacte amb el PP que Pablo Casado es plantegés valorar, el principal adversari de Vox serà llavors el PP, al que acusaria de traïdor. I en monopolitzar Vox l’oposició des de la dreta, també hi sortiria guanyant.

dimarts, 12 de novembre de 2019

ANALITZO A PLANTA BAIXA DE TV3 LA PUJADA DE VOX A LES ELECCIONS. Explico que en acceptar el PP i C'S a Vox al desembre i juny com a soci de govern a ajuntaments i comunitats autònomes, va convertrir el vot de Vox com un vot útil, i després de repetir Rivera, Aznar i Casado que a Catalunya es discrimina i trenca la igualtat, votant a Vox es dóna suport a un 155 fins al fons que acabi amb l'autonomia i institucions catalanes








Aquest migdia he analitzat al Planta Baixa de TV3 amb Ricard Ustrell i Cristina Solias la pujada electoral de Vox del diumenge passat, 10 de novembre. Explico que en acceptar el PP i C'S a Vox com a soci de govern a ajuntaments i comunitats autònomes, va convertrir el vot de Vox com un vot útil, i després de repetir Rivera, Aznar i Casado que a Catalunya es discrimina i trenca la igualtat, votant a Vox es dóna suport a un 155 fins al fons que acabi amb l'autonomia i institucions catalanes.



Analitzant la pujada de Vox amb Cristina Solias i Ricard Ustrell


 Veure a la web de TV3

dilluns, 11 de novembre de 2019

PER QUÈ UN 15% D'ESPANYOLS HAN VOTAT VOX? Després de demonitzar el sobiranisme català, creuen que no n'hi ha prou amb un nou 155 i cal anar més enllà, com veiem que deia Franco a "Mientras dure la guerra"



Aquesta ni passada, a la seu electoral de Vox, quan es començaven a conèixer els bons resultats del partit, sonava per megafonia l'himne de la Legión, Soy el novio de la muerte. I en acabar la compateixença de Santiago Abascal i altres líders del partit, el seguidors que eren al carrer, han cantat l'himne d'aquest cos creat el 1920 per Millán Astray.
Millán Astray i la Legión tenen un paper determinant a la pel·lícula "Mientras dure la guerra" d'Alejandro Amenábar que narra les contradiccions de Miguel d'Unamuno a l'inici de la guerra civil a Salamanca, el paper cabdal de Millán Astrall per nomenar cap de l'estat i Caudillo al general Franco, i com Franco, davant l'opció de guanyar la guerra en pocs mesos, decideix fer una guerra llarga per tenir temps de fer neteja a fons i evitar que a Espanya torni en poc temps "la gresca". En el discurs que fa Unamuno a la Universistat de Salamanca proclamant allò de "vencereís, pero no convencereís" retreu l'obsessió dels qui són allà amb Catalunya i Bascònia.
Han passat vuitanta anys des de llavors, i un partit que reivindica els idearis i el llegat e Millán Astray, de Primo de Rivera o de Francisco Franco, s'ha convertit en tercera força política menjant-se a Ciudadanos. Un Vox al qui el partit conservador espanyol -PP- i el dit lliberal -Ciudadanos- li han posat l'alfombra vermella des de la seva irrupció fa un any a Andalusia a ajuntaments, parlaments i comunitats autòmomes governades per la dreta. Mentre a la majoria de països europeus d'evitar pactar amb els ultres, aquí el PP i Ciudadanos no han tingut problemes per fer-ho arreu sense ni tan sols guardar les formes d'esperar a segones votacions o justificar-ho com un mal menor per evitar anar a repeticions d'eleccions.
La clau de l'éxit de Vox és que després de tretze anys que el PP fes la recollida de signatures contra l'Estatut i sorgís Ciudadanos, i aquest dos partits no han parat de repetir que la majoria de catalans som insolidaris, discriminem, volem privilegis i perseguim a qui no parla català, un 15% dels votants, enlloc d'optar per PP i Ciudadanos que es limiten a demanar un nou 155, han triat pels qui com Franco el 1939, creuen que cal anar fins el fons per evitar que al cap de poc torni la gresca. I creuen que només s'aconseguirà suprimint les autonomies i il·legalitzant els partits sobiranistes bascos i catalans.

Més enllà que certament en campanya Vox ha intentat imitar el llenguatge i l'estil de Matteo Salvini i que els hi ha funcionat el tàndem Abascal, més campetxano a programes com l'Hormiguero, i Ortega Smith més brutal dient que les noies de les Trece Rosas afussellades el 1939, eren violadores i torturadores, la seva claredat de missatge de que no serveix de res un nou 155 com volen PP i C'S, i que cal arrencar la mala herba més a fons, així com el descontent dels que creuen que Franco va fer coses bones, ha estat la clau del seu èxit electoral i del fet inaudit, de passar en un any de cero a cinquanta-dos diputats en mig any. Vox també ha tingut un missatge més social-falangista, amagant les idees de liberalisme econòmic de Rocio Monasterio i Iván Espinosa. I com a mostra d'això, en el debat de candidats de dilluns Abascal digué aquell frase de Ramiro Ledesma, fundador de les JONS que s'unificarien amb la Falange, de que "només els rics poden permetre's no tenir pàtria". 
Ara Pedro Sánchez haurà de decidir de si opta per intentar un govern amb Podemos i Más País, amb el suport de PNB i ERC, i aprofita quatre anys per destensionar el problema català, desfent-se de la influència de persones com Irene Lozano i Josep Borrell, molt properes a les propostes de Ciudadanos pel que fa a Catalunya, o es fa cas als que no volen cap acord amb ERC i PNB, i sent molt improbable un acord PSOE-PP, anar a unes terceres eleccions on sense cap mena de dubte encara perdria més vots.

dijous, 7 de novembre de 2019

La petjada de Vox en aquesta campanya: La acceptació de les seves propostes per il·legalitzar els partits bascos i catalans, i la normalització del discurs xenòfob que els altres partits no volen o no saben com rebatre




Fa un mes i mig em preguntaven al programa Planta Baixa de TV3 si el 10-N sumarien les tres dretes (C'S, Vox i PP) per formar govern, i jo responia que depenia de si el vot conservador es concentrava en una candidatura a les circunscripcions de poca població. També deia que depenia com anessin les coses amb la sentència del Procés que estava a punt de sortir.
Ara sembla clar que no sumaran per poder governar, però segons la majoria d'enquestes i sondejos, el PP incrementarà el nombre de diputats, Ciudadanos s'enfonsarà i Vox pujarà duplicant el nombre de diputats. Només el sondeig del CIS, fet abans de les importants protestes violentes a Catalunya contra la sentència del Suprem, nega aquesta pujada de Vox i dóna un resultat molt més bo al PSOE. A les eleccions d'abril les enquestes també donaven a Vox molt més diputats dels que va obtenir. Però sigui com sigui, Pedro Sánchez ho tindrà molt difícil per aconseguir els vots per ser investit president, més després d'haver trencat el ponts amb Junts per Catalunya i Esquerra.

El dos problemes que provoca Vox, més enllà que l'11 de novembre sigui igual o més difícil que al juliol i setembre formar una majoria de govern, i de que Vox pugi tal com anuncien la majoria d'enquestes, són d'una banda que ha contaminat tot l'espai polític amb el seu discurs contra Catalunya, amb inestimable ajuda de Ciudadanos. I en segon lloc, que els discurs ultra i  de Vox s'ha normalitzat. 
Les mostres més recents de la primera qüestió són les desafortunades afirmacions de Pedro Sánchez que amb ell els fiscals farien portar a Espanya a Puigdemont per ser jutjat i empresonat, rectificades després per ell mateix, i la moció aprovada avui a l'Assemblea de Madrid en que Ciudadanos i PP s'han sumat a la proposta de Vox d'il·legalitzar els partits independentistes. 
Pel que fa a la segona qüestió, Vox ha combinat el discurs incendiari d'Ortega Smith dient barbaritats, en el context de l'exhumació de Franco, com que  les noies de Trece Rosas afusellades el 1939 eren assassines, torturadores i violadores, amb un Santiago Abascal presentant-se proper i senzill a l'Hormiguero de Pablo Motos, maquillant les propostes de Vox en temes com els drets del homosexuals, el rebuig a la immigració, les polítiques de gènere i a la Memòria Històrica.

La Fiscalia està investigant vídeos de Vox criminalitzant els menors no acompanyats i afirmant falsedats com que cada menor costa 4000 euros al mes a l'Ajuntament o la Comunitat de Madrid. I caldrà veure si com li passava a Anglada i Albiol, després de cada procés judicial, sortien reforçats.
  
El passat mes de maig vaig participar en un debat al Col·legi de Periodistes sobre com informar i fer front als discursos de la ultradreta, i no va haver-hi acord de què s'havia de fer. Tots estàvem d'acord en que no s'havia de deixar que portés l'agenda o iniciativa informativa, però hi havia qui deia que se l'havia d'ignorar i els que dèiem que se'ls havia de combatre amb dades i arguments. Però rebatre i desmentir les seves falsedats dites en un trenta segons en un debat era difícil de fer en un torn de rèplica de trenta segons segons.
Aquests últims dies s'ha criticat que en el debat de candidats del passat dilluns, els altres candidats no desmentissin les falsedats que deia Santiago Abascal en relació a la immigració, que la majoria de delinqüents sexuals són estrangers, o que estaven arribant molts més irregulars a causa de l'efecte crida de la política de fronteres del govern socialista. Però reconec que quan se'ls rebat s'ha de fer amb temps i capacitat de replicar-ho. I sempre poden sortir dient que els dades dels altres són falses. La realitat migratòria és que fins el 30 d'octubre de 2019 han arribat a Espanya per mar o Ceuta i Melilla 27.208 persones, un 49% menys que durant el mateix període de l'any anterior, que la xifra va ser de 53.382. 
Recordo l'any 2011 a Badalona i Vic quan els llavors cap de l'oposició municipal Xavier García Albiol i Josep Anglada retreien que els immigrants acaparaven la majoria d'ajudes en el municipi i els regidors de Benestar Social d'aquests dues ciutats els hi rebatien i negaven amb dades a la mà, finalment Albiol i Anglada sortien amb que "les dades que vostès dóna són falses", i és quedaven tan amples.
I això és el que ha fet Abascal i altres líders de Vox. De manera tranquil·la i col·loquial, com si parlessin amb uns coneguts en un bar, han deixat anar falsedats i mitges veritats que sovint molta gent vol sentir, desqualificant sobretot al PP i Ciudadanos als que ha qualificat de coresponsables per la seva debilitat amb polítiques migratòries, del problema del MENAS o de la "profanació"de la tomba de Franco.
Tot i que algunes falsedats en altres qüestions, com que a Catalunya hi ha gairebé un enfrontament civil o es castiga als nens per parlar en castellà al pati de  l'escola, fa temps que també les diuen el PP i Ciudadanos. Però Abascal sempre anirà més enllà. Retornarà a l'Espanya eterna i profunda victoriosa de la guerra civil i per això al debat de dilluns va deixar anar una de les frases mítiques de Ramiro Ledesma, fundador de les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista, les JONS, que es fusionarien amb La Falange: "Sólo los ricos pueden permitirse el lujo de no tener patria". I el fet és que si es compleixen les enquestes un partit d'exfalangistes com Ortega Smith i Jorge Buxadé, de franquistes desacomplexats reaccionaris sortits del PP com Abascal, i ultracatòlics desacomplexats com Ignacio Garriga, serà potser la tercera força política espanyola.  I, a diferència del que passa a la majoria de països europeus, aquí el PP de Casado -que havia girat cap el centre- i Ciudadanos de Rivera, que està en caiguda lliure, no tindran cap problema si els números sumes, d'arribar a un acord per governar. 

Manifest de dos mil científics i pensadors contra Vox i les seves falsedats 

Petició de SOS Racisme, CEAR, Red Acoge i altres entitats a la Fiscalia i al Defensor del Pueblo perquè estudiïn si son delictius els vídeo electorals de Vox 

QUATRE MEMBRES DE VOX QUE VAN ANAR A LA LLISTA DEL CONGRÉS PER BARCELONA A L'ABRIL, INTEPOSEN AL JUTJAT DE GUÀRDIA DE MADRID UNA DEMANADA CONTRA LA DISSOLUCIÓ DE L'EXECUTIVA PROVINCIAL DE BARCELONA I EL NOMENAMENT D'UNA GESTORA QUE PRESIDEIX L'EXDIRIGENT DE PxC, JUAN GARRIGA, i TÉ COM A SECRETÀRIA A L'EXSECRETÀRIA GENERAL DE PxC, MÓNICA LORA






Cinc militants de Vox Barcelona, quatre dels quals van anar a la candidatura per Barcelona al Congrés dels Diputats de l'abril passat, van interposar ahir al Jutjat de Guàrdia de Madrid una demanda contra la decisió del Comíté Executiu Nacional de dissoldre el Comité Executiu Provincial de Barcelona, notificada fa un mes, i la creació d'una gestora provincial presidida pel l'exdirigent de PxC, Juan Garriga, cosí del diputat Juan Garriga i amb l'exSectrària General de PxC, Mónica Lora, com a Secretària.
L'entrada fa nou mesos dels dirigents del que quedava de PxC a Vox, desplaçant als dirigents i militants històrics del partit i a coordinadors locals de localitats de la demarcació de Barcelona on Vox tenia possibilitat d'aconseguir representació a les municipals, va generar un gran malestar que es va accentuar després del fracàs absolut a les municipals,  en no obtenir Vox cap regidor a la demarcació de Barcelona. Aixó va motivar l'abandonament del partit de militants i dirigents. 
El passat 1 d'octubre els membres de Vox de Barcelona van rebre un correu electònic de  Tomás Fernández Ríos, Vicesecretari Nacional d'Organizació, on es comunicava que s'havia dissolt el Comité Excutiu Provincial, i que es nomenava una gestora presidida per l'exdirigent de Plataforma per Catalunya (PXC), Juan Garriga, amb l'advocat Juan Cremades de Vicepresident, i la fins fa poc Secretària General de PxC, Mònica Lora, de Secretària i Tresorera.
Conseqüentment amb aquests canvis, la fins fa un mes presidenta de Vox a la demarcació de Barcelona, Dolores Martín, que va anar fa mig de número 4 a la llista al Congrés, i l'exvicepresident, Luis Amador que va anar de número 7, han estat exclosos de la lista del 10N. La candidatura per diumenge està encapçalada pel diputat Ignacio Garriga. El regidor de Pozuelo de Alarcón i exmilitant de Juntas Españolas, Juan José Aizcorbe va de segón.  L'advocat Juan Carlos Segura Just, condemnat l'any 1984 a un any de presó per l'atac amb cóctels molotov a la seu de la UCD a Barcelona perpetrada el 1980 per militants de CEDADE y el Frente de la Juventud va de terecer. I l'exsecretària general de PxC, Mónica Lora va de número 4.  
Vox va obtenir un diputat a les eleccions d'abril, Ignacio Garriga, i algunes enquestes i sondejos pronostiquen que diumenge en podria obtenir dos o tres. 





 Juan Garriga, exdirigent de PxC és el president de la gestora que han impugnat 
Mònica Lora és la Secretària de la gestora de Vox a Barcelona i va de núemero 4 a la candidatura del 10N

Ignacio Garriga torna a encapçalar la candidatura per Barcelona
 L'exdirigent de Juntas Españolas i regidor de Pozuelo de Alarcón va de número 2
 L'advocat Juan Carlos Segura va de número tres a la candidatura del 10N
 


dilluns, 4 de novembre de 2019

IMATGES DE LES PROTESTES PER LA VISITA DEL REI A BARCELONA AMB MOTIU DELS PREMIS PRINCESA DE GIRONA. Respectant la Convención Internacional de Drets del Menor, no s'han cremat fotos de la Princesa que igual que els MENAS és abans menor que qualsevol altre condició

Imatges de les protestes per la vista del rei Felipe VI a Barcelona amb motiu de l'entrega dels premis Princesa de Girona que no s'han pogut entregar allà.
Considero positiu que no hi hagin hagut incidents ni crema de contenidors, més enllà de les esbroncades a alguns desl convidats que intentaven arribar a l'acte i d'alguna bossa amb pintura llençada als Mossos. 
L'ultra Jaime Vizern s'ha pesentat del del carrer de la caserna de Pedrlabes amb una bandera espanyola, però ha estat apartat pels mossos



 S'han cremat fotos del rei i fulles de les palmeres




 S'han cremat fulles de palmeres

 Alguns convidats han estat increpats per persones grans i han tingut problemes per accedir al Palau de Congresos
A la concentració de protesta la gent de de més de 60 anys era majoritaria
 L'ultra del Bages Jaime Vizern amb altres deu ultres han desplegat una bandera espanyola, però han estat apartats pels mossos


dijous, 31 d’octubre de 2019

FE JONS Y LA FALANGE-FE, CONCURREN JUNTAS EL 10N EN ÁVILA, CASTELLÓN, GUADALAJARA, PALENCIA Y VALLADOLID. La lista de Valencia no ha sido proclamada por falta de avales. Las dos Falanges, junto al colaborador de Intereconomía y director del Correo de Madrid, García Serrano, celebraron en el Ateneo de Madrid el polémico acto de conmemoración de 86 aniversario de la fundación de La Falange



Norberto Pico, reelegido el pasado martes Jefe Nacional de Falange Española de las JONS
Manuel Andrino, Jefe Nacional de La Falange-FE

Falange Española de las JONS y La Falange-FE, que se reconciliaron hace una año al crear la coalición a las elecciones eurpeas ADÑ,y ya concurrieron juntas a las elecciones generales y municipales de abril y nayo en algunos municipios y proovincias sin obtener representación alguna, han formalizado candidaturas a las elecciones del Congreso y Senado del 10 de noviembre en las provincias de Ávila, Castellón, Guadalajara, Palencia y Valladolid. También presentaron candidatura en Valencia, pero no ha sido proclamada por la Junta Electoral, al no haber conseguido los avales o firmas del 0,1% del censo provincial, como exige la ley, desde hace diez años, a los partidos extraparlamentarios. 
Y como ya ocurrió en las pasadas municipales, pese a haber militantes de La Falange-FE en la listas, no han formalizado coalición de ambos partidos, sino que concurren sólo bajo la sigla de Falange Española de las JONS.
Mientras La Falange-FE, con su Jefe Nacional, Manuel Andrino, organizan y acuden cada año el 12 de octubre al acto ultra en Montjuïc junto a Democracia Nacional y otros grupos, autores del ataque o irrupción violenta en Blanquera, el 11 de septiembre de 2013, Falange Española de las JONS se manifiesta los 12 de octubre en Plaza Catalunya junto a Somatemps, Sociedad Civil Catalana, Plataforma per Catalunya, Ciudadanaos y el Partido Popular. Falange Española de las JONS está liderada por Norberto Pico que fue reelegido Jefe Nacional  de la misma el pasado día 26 de octubre, aprovechando que su militancia se reunía en Madrid para acudir al acto del Ateneo.
Los cabezas de lista de la Falange a las elecciones del 10 de noviembre son: José M Jiménez Hernández en Ávila, David Leopoldo Agustí en Castellón, Iván González Sánchez en Guadalajara, José María Reguera González en Palencia, y Oscar Sánchez Rico en Valladolid. 

Precisamente el pasado martes 26 de octubre, las dos Falanges y la asociación La Vieja Guardia, realizaron en el Ateneo de Madrid un acto de conmemoración del 86 aniversario de la creación de La Falange el 29 de octubre de 1936.  El hecho que el Ateneo aceptará alquilar su salón de actos para esta conmemoración, en el que en el contexto de la exhumanción de Franco,  se cantara el Cara al Sol brazo en alto, y se reivindicó el régimen franquista, ha generado un gran malestar en círculos culturales y políticos madrileños, dada la tradición política liberal, progresista y democrática del Ateneo.
En dicho acto intervino además de Norberto Pico y Manuel Andrino, el periodista Eduardo García Serrano, director de El Correo de Madrid y colaborador de Intereconomía, hijo del intelectual falangista, Rafael García Serrano. Eduardo García Serrano fue nombrado director del Correo de Madrid hace unos meses, tras la marcha del anterior director, Juan Ernesto Pflüger,  que se fue pasó a ser responsable del gabinete de prensa de Vox.
Eduardo García Serrano, brazo en alto, el martes en el Ateneo de Madrid

Acto del martes en el Ateneo de Madrid

EL JUTJAT D'INSTRUCCIÓ 3 DE REUS RATIFICA OBERTURA JUDICI ORAL A L'ANTIGA CÚPULA DE PxC PER DELICTE D'ODI PER LA CÒPIA DEL FALS XEC DE 4000 EUROS QUE SUPOSADAMENT REGALAVA LA GENERALITAT A CADA INMIGRANT, QUE VA INCLOURE EN LA PROPAGANDA ELECTORAL DE LES MUNICIPALS DE 2011. Joan Garriga (ara Juan) i Mònica Lora són ara els màxims responsables legals de Vox a Catalunya, mentre que Josep Anglada que va ser expulsat de PxC, lidera Som Identitaris


Tal com ja anunciava aquí fa uns mesos, el cas de la propaganda electoral de Plataforma per Catalunya de la campanya electoral de les municipals de 2011 finalment, amb molts anys de retard, anirà a judici. El passat 24 d'octubre el Jutjat número 3 de Reus va ratificar  l'obertura del judici oral acordada a l'abril per un suposat delicte d'incitació a l'odi tipificat a l'article 510 del Codi Penal, en haver desestimat l'Audiència Provincial de Tarragona un nou arxivament de la causa que havien demanat els lletrats de PxC. Això vol dir que el judici se celebrarà els propers mesos.
Aquest cas cueja i s'ha demorat molt des de 2011, primer perquè la propaganda electoral de PxC d'aquelles municipals -amb un fals xec de 4.000 euros que la Generalitat o el Pacte Nacional per a la Immigració regalava a cada immigrant- va ser denunciada a diferents jutjats i per diferents persones, entitats i administracions. I quan finalment es va centralitzar i unificar totes les denúncies a Reus, en haver estat l'entitat Al Watani de Reus en la persona de l'advocat Hilal Tarkou la primera en denunciar-ho, es va arxivar diverses vegades. Però fa uns mesos l'Audiència de Tarragona va resoldre que sí que havia d'anar a judici.
El fals xec anava acompanyat d'un text que deia:“S'han repartit 4.000 milions d'euros els dos últims anys, cosa que "significa que dels teus impostos t'han tret 600 euros per persona per donar 4.000 a cada inmigrant". 
Entre els 14 que se seuran a la banqueta dels acusats hi ha l'ara president de la gestora provincial de Vox, Joan Garriga, i la Secretària de la Gestora, Mónica Lora. També anirà a judici el fundador de PxC, Josep Anglada, expulsat l'any 2014 del partit.  Després de l'expulsió d'Anglada PxC va entrar en una crisi que va motivar el seu enfonsament electoral a les muncipals de 2015 i l'entrada a Vox de part de PxC el febrer passat, que van desplaçar als líders locals de municipis importants com L'Hospitalet de Llobregat a Mataró, va provocar la marxa de part de la militància i el fet que Vox no obtingués cap regidor a la província de Barcelona. Juan Garriga, president de la gestora provincial de Vox és cosí del diputat Ignacio Garriga. No forma part de la gestora de Vox  l'ex numero del MSR Jordi de la Fuente, que també ha agafat un important protagonisme dins de l'equip de Vox Barcelona.