CEUTA I LA PREGUNTA INCÒMODA. El Punt Avui.

    

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, divendres 28 de setembre de 2026 

Cap mur atura res si qui l’ha aixecat no està disposat a defensar-lo. I la suspensió de les exportacions per la no obertura de la duana marroquina deixa sense futur les empreses de la ciutat i de Melilla

Fa trenta anys vaig participar en un debat a la televisió basca sobre el servei militar, en el qual també hi intervenia un diputat del PP membre de la comissió de Defensa del Congrés espanyol. Com que casa seva i l’hotel on m’allotjava estaven a prop, la cadena va fer que tornéssim a Bilbao amb el mateix taxi. I parlant al cotxe de les amenaces que podia tenir Espanya, vaortir la qüestió del Marroc i les reivindicacions sobre Ceuta i Melilla, i el diputat em digué: “No té sentit pretendre resoldre-ho per la força, sinó que a la llarga s’haurà de buscar alguna sortida a l’andorrana amb dos coprínceps, i que quedin com un territori de fiscalitat especial i sobirania compartida sota la tutela dels reis Joan Carles I i Hassan II.” Ara seria impensable que un diputat del PP o del PSOE s’atrevís a dir que a llarg termini serà insostenible mantenir per la força la plena espanyolitat de les dues ciutats, més enllà que aquesta espanyolitat, si les coses es posen malament, tot fa pensar que no serà defensada ni pels EUA ni per l’OTAN. Ningú dels dos principals partits espanyols s’atrevirà a reconèixer que, sense la col·laboració del Marroc, no hi ha tanques que puguin aturar el pas de magribins i subsaharians que volen emigrar cap a Europa.

Potser mai no sabrem la veritat sobre si Mohamed VI, l’anomenat Makhzen o entorn del rei que dirigeix el país, i els serveis policials van deixar fer les crides a les xarxes socials animant a accedir a Ceuta nedant o vorejant l’espigó d’El Tarajal i, amb bona part de la policia fronterera desplaçada a Tetuan, no van voler o poder aturar-ho, o sí van incentivar-ho. Certament les imatges de milers de joves fugint, mentre a pocs quilòmetres, al palau reial de Tetuan, se celebrava la Festa del Tron, on els representants dels diferents poders i institucions renovaven el seu jurament d’acatament a un rei prematurament envellit i malalt, no ajuden a millorar la percepció d’un estat que vol atreure inversors estrangers. Però, malgrat tot, el Marroc té el suport de Donald Trump i d’Israel i sap que la Unió Europea es doblegarà a les seves peticions, en ser els cossos policials i militars marroquins els únics que poden aturar el flux de migrants cap a Europa. Cap mur atura res si qui l’ha aixecat, Espanya, no està disposat a defensar-lo contra els que intenten saltar-lo. De res ha servit que, fa cinc anys, després de l’entrada massiva d’immigrants en resposta a l’acollida en un hospital de Logronyo (La Rioja) del líder sahrauí Brahim Ghali, Pedro Sánchez assumís la tesi marroquina d’una autonomia per al Sàhara. Com més es cedeix al Marroc, més s’envalenteix. El govern espanyol va pactar amb Rabat posar fi a les exportacions de productes cap al Marroc per Ceuta i Melilla que feien amb farcells a l’esquena milers de dones, per donar pas a un comerç reglat amb camions, però el Marroc ofega econòmicament les dues ciutats amb l’incompliment de l’acord i mantenint la duana comercial tancada. I aquesta suspensió de les exportacions deixa sense futur les empreses i comerciants de les dues ciutats. Com hem vist, l’Estat espanyol està més sol que fa uns anys, ja que Donald Trump i Israel aposten pel Marroc i aprofiten la vulnerabilitat de Ceuta i Melilla per debilitar Sánchez.

Probablement Espanya podrà expulsar les properes setmanes part dels adults marroquins que encara són a Ceuta. Però no podrà fer el mateix amb els subsaharians que, un cop filiats, demanin asil o protecció internacional, als quals haurà de tramitar els seus expedients abans d’intentar expulsar als qui se’ls desestimi. I tampoc ho podrà fer amb els milers de menors no acompanyats si el Marroc no s’ofereix a localitzar les seves famílies o posar-los sota el sistema marroquí de protecció a la infància.

Més enllà que el PP, després de pactar a mig Estat espanyol amb Vox l’anomenada “prioritat nacional”, haurà d’acceptar un repartiment de menors que Ceuta necessita, la crisi ha mostrat un altre efecte paradoxal.

Tot i que el Marroc ha posat a l’agenda internacional les seves reivindicacions sobre les dues ciutats, la major part de la població magribí o musulmana amb nacionalitat espanyola que hi viu ha deixat clara la seva voluntat de continuar sent espanyols, ja que el nivell de vida i serveis que gaudeixen són millors dels que tindrien si passessin a formar part del Marroc. I pel que fa la població dita espanyola de tota la vida –tinguem present que molts d’ells o els seus pares són originaris de Tetuan, Larraix i altres localitats de l’antic protectorat espanyol que van haver d’abandonar fa seixanta-cinc anys–, s’enfronten angoixats a la pregunta si la situació és sostenible a mitjà termini i si tornaran a perdre casa seva.

                

Fa trenta anys vaig participar en un debat a la televisió basca sobre el servei militar, en el qual també hi intervenia un diputat del PP membre de la comissió de Defensa del Congrés espanyol. Com que casa seva i l’hotel on m’allotjava estaven a prop, la cadena va fer que tornéssim a Bilbao amb el mateix taxi. I parlant al cotxe de les amenaces que podia tenir Espanya, va sortir la qüestió del Marroc i les reivindicacions sobre Ceuta i Melilla, i el diputat em digué: “No té sentit pretendre resoldre-ho per la força, sinó que a la llarga s’haurà de buscar alguna sortida a l’andorrana amb dos coprínceps, i que quedin com un territori de fiscalitat especial i sobirania compartida sota la tutela dels reis Joan Carles I i Hassan II.” Ara seria impensable que un diputat del PP o del PSOE s’atrevís a dir que a llarg termini serà insostenible mantenir per la força la plena espanyolitat de les dues ciutats, més enllà que aquesta espanyolitat, si les coses es posen malament, tot fa pensar que no serà defensada ni pels EUA ni per l’OTAN. Ningú dels dos principals partits espanyols s’atrevirà a reconèixer que, sense la col·laboració del Marroc, no hi ha tanques que puguin aturar el pas de magribins i subsaharians que volen emigrar cap a Europa.

Fa trenta anys vaig participar en un debat a la televisió basca sobre el servei militar, en el qual també hi intervenia un diputat del PP membre de la comissió de Defensa del Congrés espanyol. Com que casa seva i l’hotel on m’allotjava estaven a prop, la cadena va fer que tornéssim a Bilbao amb el mateix taxi. I parlant al cotxe de les amenaces que podia tenir Espanya, va sortir la qüestió del Marroc i les reivindicacions sobre Ceuta i Melilla, i el diputat em digué: “No té sentit pretendre resoldre-ho per la força, sinó que a la llarga s’haurà de buscar alguna sortida a l’andorrana amb dos coprínceps, i que quedin com un territori de fiscalitat especial i sobirania compartida sota la tutela dels reis Joan Carles I i Hassan II.” Ara seria impensable que un diputat del PP o del PSOE s’atrevís a dir que a llarg termini serà insostenible mantenir per la força la plena espanyolitat de les dues ciutats, més enllà que aquesta espanyolitat, si les coses es posen malament, tot fa pensar que no serà defensada ni pels EUA ni per l’OTAN. Ningú dels dos principals partits espanyols s’atrevirà a reconèixer que, sense la col·laboració del Marroc, no hi ha tanques que puguin aturar el pas de magribins i subsaharians que volen emigrar cap a Europa.

Fa trenta anys vaig participar en un debat a la televisió basca sobre el servei militar, en el qual també hi intervenia un diputat del PP membre de la comissió de Defensa del Congrés espanyol. Com que casa seva i l’hotel on m’allotjava estaven a prop, la cadena va fer que tornéssim a Bilbao amb el mateix taxi. I parlant al cotxe de les amenaces que podia tenir Espanya, va sortir la qüestió del Marroc i les reivindicacions sobre Ceuta i Melilla, i el diputat em digué: “No té sentit pretendre resoldre-ho per la força, sinó que a la llarga s’haurà de buscar alguna sortida a l’andorrana amb dos coprínceps, i que quedin com un territori de fiscalitat especial i sobirania compartida sota la tutela dels reis Joan Carles I i Hassan II.” Ara seria impensable que un diputat del PP o del PSOE s’atrevís a dir que a llarg termini serà insostenible mantenir per la força la plena espanyolitat de les dues ciutats, més enllà que aquesta espanyolitat, si les coses es posen malament, tot fa pensar que no serà defensada ni pels EUA ni per l’OTAN. Ningú dels dos principals partits espanyols s’atrevirà a reconèixer que, sense la col·laboració del Marroc, no hi ha tanques que puguin aturar el pas de magribins i subsaharians que volen emigrar cap a Europa.

Illa potencia Orriols com a cap de l'oposició? Analitzo al Punt Avui si Salvador Illa aprofita l'absència dels líders de Junts i ERC al Parlament, per potenciar Orriols, replicant-la, fent que ella acabi ocupant l'espai de cap de l'oposició

 

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, divendres 10 de juiol 2026

El 16 de juliol, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) farà pública la sentència sobre la llei d’amnistia, que segurament avalarà. Ara bé, com que es una incògnita el que faran els tribunal espanyols, no es pot fixar data per al retorn de Carles Puigdemont o per aixecar les inhabilitacions a Jordi Turull i Oriol Junqueras. El Parlament viu una situació anòmala que fa que els líders d’ERC i Junts no puguin fer de portaveus i, en el cas de Junts, exercir el paper de cap de l’oposició. I tinc la impressió que Salvador Illa segueix el joc a Sílvia Orriols, afavorint que ella ocupi aquest espai.

El 16 de juliol, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) farà pública la sentència sobre la llei d’amnistia, que segurament avalarà. Ara bé, com que es una incògnita el que faran els tribunal espanyols, no es pot fixar data per al retorn de Carles Puigdemont o per aixecar les inhabilitacions a Jordi Turull i Oriol Junqueras. El Parlament viu una situació anòmala que fa que els líders d’ERC i Junts no puguin fer de portaveus i, en el cas de Junts, exercir el paper de cap de l’oposició. I tinc la impressió que Salvador Illa segueix el joc a Sílvia Orriols, afavorint que ella ocupi aquest espai.

Fa un any, després de publicar el llibre Aliança Catalana, els nostres ultres, vaig ser cridat pel president Illa a reunir-me amb ell, ja que volia conèixer el meu punt de vista de com gestionar el discurs d’Aliança i Vox. Per aquell o altres llibres he estat jo qui he volgut conèixer l’opinió de molts polítics. Però amb Illa no era jo qui preguntava, sinó ell, i li vaig dir que Orriols és molt hàbil en les rèpliques, pel que, si s’entra en un cos a cos, ella s’envalentona i aconsegueix vídeos que són virals.

No valoro menys la feina dels diputats de Junts que interpel·len el govern, ni tampoc el que des del suport parlamentari fa Esquerra. Però la realitat és que els líders d’aquests partits no són al Parlament. En canvi, Orriols esprem els seus minuts de pregunta i rèplica amb Illa i els consellers emergint, per l’absència dels altres, com a cap de l’oposició. I Illa, en lloc d’ignorar les provocacions, li respon i es genera una espiral en què ella triomfa.

 Però Orriols no només es fa gran en les contrarèpliques. Ho fa explotant els errors dels altres. Fa setze mesos, en tombar-li l’oposició els pressupostos, va obrir la porta que preveu la llei per a quan a un alcalde li rebutgen els comptes, perquè se li presenti una moció de censura. Però, si no es formalitza, els comptes queden aprovats. Tot feia pensar que la moció de censura es faria donant l’alcaldia a Junts amb el suport d’ERC, el PSC i la CUP. Però, després de cinc setmanes de fulletó, Junts es va fer enrere i Orriols va sortir reforçada. Llavors, tant els regidors d’ERC com els del PSC van dir que, si ho haguessin sabut, hauria estat millor abstenir-se en la votació, estalviant-se el circ mediàtic. Precisament per no tornar a caure en el parany, fa quatre mesos tant ERC com el PSC van anunciar que en la votació dels comptes potser s’abstindrien per no regalar-li de nou cinc setmanes de protagonisme. Finament, l’abstenció d’ERC no calia, en absentar-se una regidora, havent-n’hi prou amb l’abstenció del PSC, com va fer. Però Illa va desautoritzar els seus regidors, va forçar la seva dimissió i tots els membres de la llista van renunciar. I el PSC –aplicant un procediment pensat per quan ETA matava un regidor del PP a Euskadi i tota la llista renunciava, que estableix que el partit pot designar persones alienes per ocupar el lloc– va nomenar dos militants de la UGT. I Orriols en va treure profit titllant-los d’esquirols. Sincerament, dubto si Illa actua així convençut que la desactivarà o si la potencia pensant que com més creixi Aliança més baixarà Junts.

Xavier Rius Sant, periodista´

Llegeix al Punt Avui

              

                  després de publicar el llibre Aliança Catalana, els nostres ultres, vaig ser cridat pel president Illa a reunir-me amb ell, ja que volia conèixer el meu punt de vista de com gestionar el discurs d’Aliança i Vox. Per aquell o altres llibres he estat jo qui he volgut conèixer l’opinió de molts polítics. Però amb Illa no era jo qui preguntava, sinó ell, i li vaig dir que Orriols és molt hàbil en les rèpliques, pel que, si s’entra en un cos a cos, ella s’envalentona i aconsegueix vídeos que són virals.

No valoro menys la feina dels diputats de Junts que interpel·len el govern, ni tampoc el que des del suport parlamentari fa Esquerra. Però la realitat és que els líders d’aquests partits no són al Parlament. En canvi, Orriols esprem els seus minuts de pregunta i rèplica amb Illa i els consellers emergint, per l’absència dels altres, com a cap de l’oposició. I Illa, en lloc d’ignorar les provocacions, li respon i es genera una espiral en què ella triomfa.erò Orriols no només es fa gran en les contrarèpliques. Ho fa explotant els errors dels altres. Fa setze mesos, en tombar-li l’oposició els pressupostos, va obrir la porta que preveu la llei per a quan a un alcalde li rebutgen els comptes, perquè se li presenti una moció de censura. Però, si no es formalitza, els comptes queden aprovats. Tot feia pensar que la moció de censura es faria donant l’alcaldia a Junts amb el suport d’ERC, el PSC i la CUP. Però, després de cinc setmanes de fulletó, Junts es va fer enrere i Orriols va sortir reforçada. Llavors, tant els regidors d’ERC com els del PSC van dir que, si ho haguessin sabut, hauria estat millor abstenir-se en la votació, estalviant-se el circ mediàtic. Precisament per no tornar a caure en el parany, fa quatre mesos tant ERC com el PSC van anunciar que en la votació dels comptes potser s’abstindrien per no regalar-li de nou cinc setmanes de protagonisme. Finament, l’abstenció d’ERC no calia, en absentar-se una regidora, havent-n’hi prou amb l’abstenció del PSC, com va fer. Però Illa va desautoritzar els seus regidors, va forçar la seva dimissió i tots els membres de la llista van renunciar. I el PSC –aplicant un procediment pensat per quan ETA matava un regidor del PP a Euskadi i tota la llista renunciava, que estableix que el partit pot designar persones alienes per ocupar el lloc– va nomenar dos militants de la UGT. I Orriols en va treure profit titllant-los d’esquirols. Sincerament, dubto si Illa actua així convençut que la desactivarà o si la potencia pensant que com més creixi Aliança més baixarà Junts.

Però Orriols no només es fa gran en les contrarèpliques. Ho fa explotant els errors dels altres. Fa setze mesos, en tombar-li l’oposició els pressupostos, va obrir la porta que preveu la llei per a quan a un alcalde li rebutgen els comptes, perquè se li presenti una moció de censura. Però, si no es formalitza, els comptes queden aprovats. Tot feia pensar que la moció de censura es faria donant l’alcaldia a Junts amb el suport d’ERC, el PSC i la CUP. Però, després de cinc setmanes de fulletó, Junts es va fer enrere i Orriols va sortir reforçada. Llavors, tant els regidors d’ERC com els del PSC van dir que, si ho haguessin sabut, hauria estat millor abstenir-se en la votació, estalviant-se el circ mediàtic. Precisament per no tornar a caure en el parany, fa quatre mesos tant ERC com el PSC van anunciar que en la votació dels comptes potser s’abstindrien per no regalar-li de nou cinc setmanes de protagonisme. Finament, l’abstenció d’ERC no calia, en absentar-se una regidora, havent-n’hi prou amb l’abstenció del PSC, com va fer. Però Illa va desautoritzar els seus regidors, va forçar la seva dimissió i tots els membres de la llista van renunciar. I el PSC –aplicant un procediment pensat per quan ETA matava un regidor del PP a Euskadi i tota la llista renunciava, que estableix que el partit pot designar persones alienes per ocupar el lloc– va nomenar dos militants de la UGT. I Orriols en va treure profit titllant-los d’esquirols. Sincerament, dubto si Illa actua així convençut que la desactivarà o si la potencia pensant que com més creixi Aliança més baixarà Junts.

El 16 de juliol, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) farà pública la sentència sobre la llei d’amnistia, que segurament avalarà.

Entrevista que em fan al Punt Avui sobre Vox i la ultradreta a Espanya i Europa, dins l'informe "La teranyina ultra"

 

                                    

XAVIER RIUS SANT

PERIODISTA ESPECIALITZAT EN CONFLICTES INTERNACIONALS I ULTRADRETA

“Carregar-se l’estat autonòmic és la prioritat de Vox”

“La defensa de la unitat d’Espanya els diferencia de la resta de l’extrema dreta europea, que té altres preocupacions”

“L’independentisme no és el culpable del creixement de Vox, tot i que, certament, el procés hi va donar l’empenta” 

  Llegir l'entrevista al Punt Avui. Dimarts 6 de febrer de 2024

 Anna Balcells - BARCELONA

Periodista especialitzat en els moviments d’extrema dreta, Xavier Rius Sant (Barcelona, 1959) ha investigat l’evolució i irrupció d’aquestes formacions a Catalunya i Espanya en els llibres Vox, el retorno de los ultras que nunca se fueron (Akal, 2023)i Els ultres són aquí (Pòrtic, 2022).

De quin impuls surt Vox?

Neix el 2013 d’un sector del PP que considera que el govern de Rajoy no està fent res per revertir lleis de l’època de Rodríguez Zapatero, com ara la de l’avortament i el matrimoni homosexual, entre d’altres. I també del sector derrotat en el congrés del partit a València, que demanava més duresa amb Catalunya i Euskadi. Hi ha gent com ara Vidal-Quadras, caigut en desgràcia per l’oposició al pacte del Majestic i que sap que no anirà en un lloc preeminent de les llistes del PP en les europees del 2014, i hi ha el sector de Defensa de la Nació Espanyola [DENAES], l’associació de Santiago Abascal. En aquesta associació és on confluiran també Iván Espinosa de los Monteros i Rocío Monasterio, i el sector d’Ortega-Smith i els seus nois de les COE.

Vidal-Quadras durarà poc a Vox.

El culpen dels resultats en les europees del 2014, quan Vox va quedar a 2.000 vots d’entrar al Parlament Europeu. Se’l carreguen, i Abascal es fa l’amo del partit.

És el procés català el que, com deia Pablo Iglesias, va alimentar la bèstia?

El creixement de Vox és paral·lel al de l’independentisme. El procés no n’és el culpable, tot i que, certament, hi va donar l’empenta. Possiblement, si no hi hagués hagut el procés, Vox no hauria irromput d’aquesta manera. Perquè fixem-nos que ho fa en les eleccions andaluses del 2018 per aquesta qüestió.

Com va anar?

Al maig, en la moció de censura, s’investeix Pedro Sánchez amb el vot dels independentistes. A Andalusia, Susana Díaz perd el suport de Ciutadans perquè el PSOE ha pactat amb els que “volen trencar Espanya”. En quedar-se en minoria, convoca eleccions al desembre. I Vox, que no tenia clar si presentar-s’hi, al final ho fa. En la campanya, no es parla ni de corrupció ni d’agricultura, sinó dels nets dels andalusos a Catalunya, que els castiguen si demanen permís en castellà per anar al lavabo. I Vox, que no figurava en les enquestes, treu dotze diputats. Aquí comença tot.

Quina relació té Vox amb la resta de forces ultres a Estrasburg?

Al Parlament Europeu, hi ha dos grups d’ultradreta: Identitat i Democràcia –els partits de Le Pen, Wilders, Salvini, Alternativa per Alemanya...– i els Conservadors i Reformistes, amb Vox, el partit de Meloni i el polonès Llei i Justícia. I tenim, després, els eurodiputats del Fidesz, el partit de l’hongarès Orbán, expulsat del Grup Popular Europeu, que continuen a la cambra com a no adscrits. Hi ha aquests grups amb diferències i incoherències internes que fa que només puguin anar a l’una per criticar la UE i rebutjar l’arribada de la immigració, que entenen com un perill per a la pròpia identitat.

Quina especificitat té Vox respecte a la resta d’aquests altres partits ultres europeus?

En el cas de Vox, el seu cavall de batalla és més el nacionalisme català i basc i la unitat d’Espanya. En aquest sentit, es diferencia molt de la resta de partits d’extrema dreta europeus, que tenen altres preocupacions. Sí que comparteixen amb els polonesos i Meloni l’oposició a l’avortament, l’eutanàsia i el matrimoni homosexual. Per contra, no tenen tan clar l’atlantisme que ha manifestat Meloni.

Tots comparteixen postulats antiglobalització?

Sí. Encara que tinguin visions diferents, Abascal sempre diu que són partidaris de la llibertat de cada nació per defensar allò seu sense que Brussel·les els obligui a passar per l’adreçador.

Quins són els plans de Vox?

El pla que tenia Abascal era ser vicepresident del govern amb Feijóo i, és clar, no els ha sortit bé. Acaba de revalidar el seu lideratge en el partit, i ara Vox haurà d’afrontar les gallegues, però no entraran al Parlament. En les basques, ja ho veurem, mentre que confien a obtenir un magnífic resultat a les europees, en què podrien quedar com a tercera força. Això els permetria tenir els suports europeus i poder parlar de tu a tu amb Le Pen i Meloni. És a dir, governarien de manera directa o indirecta en set autonomies i a Europa es convertirien en una força important, i això els donaria més diners i més prestigi.

Quan Espinosa de los Monteros va plegar, es va parlar del xoc intern entre falangistes i ultraliberals. Hi ha aquesta divisió?

Això ja s’ha acabat. Inicialment, sí que hi havia el sector falangista –Buxadé, Ortega-Smith...–, que deia que Franco només va fer coses bones (habitatge públic, la paga del 18 de juliol, la sanitat pública, l’educació gratuïta...), i els ultraliberals. Això ja s’ha acabat, sobretot des del moment que Vox s’alia amb l’argentí Javier Milei, que és un anarcoliberal. Ara, ja no hi ha sectors.

Més enllà de les eleccions immediates, quin és l’objectiu de Vox a llarg termini?

Tornar a una Espanya uniforme, autoritària, on tots els partits quedin tenallats, excepte ells. És una visió d’Espanya en blanc i negre, i sobretot sense autonomies. I en l’àmbit d’Europa, volen erigir-se en un referent. Però la prioritat és carregar-se l’estat autonòmic.

Llegir l'article al Punt Avui.

                 

 

 Ibersofera, Disendo, La Gaceta, Milei, Bukele, 

I després de l'alto el foc, què? Analitzo al Punt Avui el conflicte de Gaza. Netanyahu voldria fer una nova Nakba i deportar els palestins de Gaza a Egipte.

          

El Punt Avui, dissabte 25 de novembre de 2023

Xavier Rius Sant, periodista

La bona notícia del breu alto al foc a Gaza després de 48 dies, no canvia la gravetat de la situació humanitària ni de la manca d’un escenari per acabar amb el conflicte. No hi ha ni un full de ruta ni cap proposta sobre qui i com gestionarà la governabilitat i els serveis públics quan callin les armes en aquest territori del que, segons el dret internacional, Israel n’és la potencia administradora. I si una cosa sembla clara és que la nova Nakba o desplaçament de més de dos milions de persones cap Egipte que Benyamin Netanyahu pensava aconseguir amb la resposta militar a l’assassinat de 1.200 israelians i el segrest de 240 el 7 d’octubre, no es produirà per la negativa d’Egipte a obrir la frontera i la manca de voluntat de palestins de deixar la seva terra. Netanyahu acorralat per les protestes multitudinàries contra la reforma judicial amb la que es pretén garantir la impunitat, va tenir clar que el brutal atac d’aquell dissabte podia ser l’excusa per desempallegar-se de Gaza i passar a la història com el líder que va fer més gran Israel.    

Amb l’alto el foc de quatre dies es permetrà l’entrada d’ajuda humanitària, combustible i agua potable. Però és que si aquesta ajuda no entrava immediatament, la fam i les epidèmies produirien més morts que les bombes i s’entraria en una situació molt pitjor que el que va significar el setge de tres anys a Sarajevo o les morts per fam i malalties als guetos en què els nazis tancaven els jueus a partir de 1941 a ciutats com ara Varsòvia abans d’executar la deportació final.

I és que aquesta guerra, pel grau de morts i destrucció, no s’assembla a les anteriors. En la guerra de Gaza del 2008, un any després que Hamàs, que havia guanyat les eleccions, aconseguís el control de la Franja, van haver-hi 1.400 morts palestins i 13 d’israelians. En la del 2014 moriren 1.300 palestins i 58 israelians. Hi havia una desproporció de víctimes entre un bàndol i l’altre, però Israel no arrasava les ciutats. En l’actual ja han mort prop de 15.000 palestins, dels qual un 5.700 són nens, però també 400 soldats israelians, sense comptar les 1.200 persones assassinades aquell dissabte. Israel, malgrat la superioritat militar, està tenint moltes més baixes que en anteriors guerres, de la mateixa manera que la superioritat tecnològica no va evitar els 1.200 morts del 7 d’octubre. I és que si alguna cosa va canviar l’atac sorpresa de Hamàs és que mentre el govern de Netanyahu estava decidit a continuar amb l’ofec dels palestins de Cisjordània amb l’extensió dels assentaments per fer impossible que algun dia arribés a ser un estat, l’atac donava l’oportunitat de desempallegar-se de la Franja. En aquest context que la solució dels dos estats sembla improbable, intentarà Netanyahu continuar convertint tot Gaza en un camp de runes? I quin pla té per als palestins si no marxen de Gaza? El més probable és que la comunitat internacional, sota la direcció de l’ONU, se’n faci càrrec. També, que quan acabi la guerra la societat israeliana passi comptes i faci caure Netanyahu. Llàstima que Israel no assumeixi que fins que els palestins no tinguin un futur, Israel no tindrà pau.

                                                       

Llegir al Punt Avui

----------

bvnvnvda 85431147 hhjjjk 7890 juiooio sil 69607493 u00908767 ma 35786895nnnnn 9876545430

 

Amb l’alto el foc de quatre dies es permetrà l’entrada d’ajuda humanitària, combustible i agua potable. Però és que si aquesta ajuda no entrava immediatament, la fam i les epidèmies produirien més morts que les bombes i s’entraria en una situació molt pitjor que el que va significar el setge de tres anys a Sarajevo o les morts per fam i malalties als guetos en què els nazis tancaven els jueus a partir de 1941 a ciutats com ara Varsòvia abans d’executar la deportació final.

I és que aquesta guerra, pel grau de morts i destrucció, no s’assembla a les anteriors. En la guerra de Gaza del 2008, un any després que Hamàs, que havia guanyat les eleccions, aconseguís el control de la Franja, van haver-hi 1.400 morts palestins i 13 d’israelians. En la del 2014 moriren 1.300 palestins i 58 israelians. Hi havia una desproporció de víctimes entre un bàndol i l’altre, però Israel no arrasava les ciutats. En l’actual ja han mort prop de 15.000 palestins, dels qual un 5.700 són nens, però també 400 soldats israelians, sense comptar les 1.200 persones assassinades aquell dissabte. Israel, malgrat la superioritat militar, està tenint moltes més baixes que en anteriors guerres, de la mateixa manera que la superioritat tecnològica no va evitar els 1.200 morts del 7 d’octubre. I és que si alguna cosa va canviar l’atac sorpresa de Hamàs és que mentre el govern de Netanyahu estava decidit a continuar amb l’ofec dels palestins de Cisjordània amb l’extensió dels assentaments per fer impossible que algun dia arribés a ser un estat, l’atac donava l’oportunitat de desempallegar-se de la Franja. En aquest context que la solució dels dos estats sembla improbable, intentarà Netanyahu continuar convertint tot Gaza en un camp de runes? I quin pla té per als palestins si no marxen de Gaza? El més probable és que la comunitat internacional, sota la direcció de l’ONU, se’n faci càrrec. També, que quan acabi la guerra la societat israeliana passi comptes i faci caure Netanyahu. Llàstima que Israel no assumeixi que fins que els palestins no tinguin un futur, Israel no tindrà pau

Gaza i la debilitat d'Israel. Analitzo al Punt Avui l'ofensiva de Hamás contra Israel

 

 Xavier Rius Sant, El Punt Avui, diumenge 8 d'octubre de 2023

A les acadèmies militars, s’explica la teoria que a l’enemic derrotat cal donar-li una alternativa de retirada. I si la guerra ha estat per un territori, cal permetre-li que tingui un espai per viure. Perquè si no el té, enlloc d’acceptar una rendició digne, morirà matant. Si el bàndol perdedor és humiliat, el bàndol vencedor potser gaudirà uns anys de pau, però de les generacions següents sortiran nous combatents decidits a venjar els màrtirs d’ahir, acceptant que, tot i que probablement també moriran, seran els nous màrtirs d’una guerra que rebrotarà de generació en generació. Evidentment, l’ofensiva militar des de Gaza contra Israel, amb l’assassinat i la presa d’ostatges civils i el bombardeig de ciutats és un crim de guerra condemnable, però és una resposta a la manca d’alternatives vitals i laborals amb què Israel tracta, des de fa dècades, els palestins per gestionar la derrota, sobretot els dos milions reclosos a Gaza.

Sovint es diu que els palestins no perden mai l’oportunitat de perdre una oportunitat. Es veu clarament si comparem els mapes del territori que tindrien després de cada guerra o preacord amb el que gestionen ara. Amb els frustrats acords d’Oslo del 1993, a Cisjordània hi havia 110.000 colons israelians, però avui són 700.000. Potser Hamàs ha llançat l’ofensiva per aturar la normalització de relacions entre l’Aràbia Saudita i Israel. Acord que havia portat una nova proposta a la baixa de miniestat palestí amb el territori de Gaza i parts de Cisjordània. Però segurament el que pugui oferir Israel quan acabi aquesta nova guerra de Gaza serà menys del que haurien aconseguit sent la torna de l’acord entre saudites i israelians.

Desconeixent l’evolució d’aquesta ofensiva sorpresa, en podem treure quatre conclusions. La primera és que, tot i l’absoluta superioritat tecnològica, els serveis d’informació d’Israel no han pogut detectar la preparació per llançar milers de coets, ni la planificació de l’ofensiva terrestre amb què han aconseguit el control de localitats i granges, matant civils i militars i agafant desenes d’hostatges. La segona és que, per més que Israel es doti d’escuts defensius, com ara la Cúpula de Ferro, contra els míssils palestins i tingui la millor tecnologia per controlar els murs, no pot controlar la força de la superioritat demogràfica dels palestins front als set milions de jueus que viuen a Israel si molts d’aquests palestins perden la por a morir. La tecnologia no garanteix la seguretat d’Israel. La tercera és que, un cop els palestins han capturat ostatges civils i militars, com va passar amb Hezbol·là al Líban, Israel es veurà obligat a negociar com va fer el 2008 per recuperar els cadàvers de dos soldats capturats. La societat israeliana accepta perdre vides, però no que civils o militars, vius o morts, quedin en mans de l’enemic. I, per últim, que, gràcies a aquesta ofensiva, el primer ministre Netanyahu tindrà la cortina de fum necessària per fer callar els contraris a la reforma que havia aprovat per garantir-se immunitat enfront de les causes de corrupció contra ell.

 Llegir al Punt Avui

 

EL DILEMA EL TÉ EUROPA. Analitzo al Punt Avui la situació de la guerra d'Ucraïna en complir-se un any de la invasió

 

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dilluns 20 de febrer de 2023 

A la sèrie Un poble francès , emesa per TV3 el 2019, que narra la vida en una localitat on s’instal·len els ocupants alemanys a la Segona Guerra Mundial, el cap de la policia alemanya i de les SS que dirigeix la persecució de la Resistència, Heinrich Müller, que interpreta l’actor Richard Sammel, confessa a la seva amant francesa, molt abans que el front de l’Est s’enfonsi, que Alemanya perdrà la guerra, perquè per cada tanc i avió que fabrica en aquell moment, els aliats ja en fabriquen quatre. I, com una equació matemàtica, el Reich serà derrotat.

Ucraïna, armada per la majoria d’estats de l’OTAN, en complir-se un any de l’inici de la invasió resisteix, després d’haver aconseguit la retirada de les tropes russes de Kherson, Khàrkiv, i de les columnes de tancs que pretenien prendre Kíiv. La determinació del president Volodímir Zelenski i la capacitat que va mostrar l’exèrcit ucraïnès les primeres setmanes van ser determinants perquè els països occidentals anessin més enllà de les condemnes i es decidissin a donar suport militar al petit David que lluita contra Goliat. Gràcies a la fermesa ucraïnesa, la nefasta planificació de la invasió, la desmoralització de les tropes, l’ajut en intel·ligència de països de l’OTAN, els tancs capturats als russos i el proveïment per part dels estats de l’OTAN d’armament antitancs, municions, sistemes antimíssils i drons, Ucraïna va repel·lir l’invasor, que es va retirar deixant ciutats en runes i plenes de ca-dàvers. El que havia de ser un passeig triomfal, ha esdevingut un malson per a Putin, que ni tan sols ha aconseguit el control de tot el Donbass ni de les regions de Kherson i Zaporíjia, que va declarar annexionades. La mobilització de 300.000 joves russos, sense formació, no va revertir les derrotes de Rússia. Només gràcies a les topes txetxenes de Ramzan Kadirow i els mercenaris de Wagner reforçats amb presoners comuns, han aconseguit recuperar terreny a Soledar i als voltants de Bakhmut. Però ha estat amb l’estratègia de destrucció total que ja van aplicar a Síria.

En vista de la probable ofensiva que farà Rússia a la primavera, Ucraïna fa mesos que demana als països de l’OTAN tancs i avions. I després de la resistència alemanya, els aliats s’han compromès a lliurar uns 150 tancs Leopard 2 alemanys, Abrams americans i Challenger britànics.

No se sap quants nous tancs T-90 té Rússia operatius, i quants en conserva dels models anteriors. Però amb 150 tancs, sumats als que manté en bon estat Ucraïna i als que va arrabassar als russos, ni es pot iniciar una gran campanya per recuperar el Donbass ni frenar una hipotètica ofensiva russa a gran escala si Putin decidís concentrar totes les seves forces en dos o tres punts. En la batalla de les Ardenes, en què Hitler va intentar el desembre del 1944 aturar l’avenç dels aliats, en va desplegar 1.800. Ucraïna, després del compromís de rebre aquests 150 tancs, demana també aviació, i es reobre el debat als parlaments i entre l’opinió pública europea sobre fins on s’han d’implicar, i les conseqüències de l’increment de la despesa militar fins al 2% del PIB. El fantasma de l’error de França i el Regne Unit el 1938 amb Daladier i Chamberlain pactant amb Hitler per apaivagar-lo, i l’evidència que ara Occident té al davant un Putin que no es pot permetre una derrota, i que, després d’Ucraïna, potser volia Moldàvia i les Repúbliques Bàltiques, centren la pregunta de fins on s’han d’implicar les democràcies europees. Fins on han de posar en marxa la indústria bèl·lica per superar Rússia i forçar Putin a negociar? I, tot i que a mitjà termini Ucraïna acabi tenint més tancs que Rússia, Putin disposa de l’amenaça de l’arma nuclear, i d’una opinió pública desinformada que, tot i les sancions –a diferència del que passa en les democràcies europees, en què són públiques les veus crítiques a la implicació en l’escalada bèl·lica–, no s’atrevirà a qüestionar el que decideixi el líder. La guerra va per llarg.

Llegir al Punt Avui 

          

 

L'Iran, el règim no pot canviar. Analitzo al Punt Avui, les protestes que viu el país en favor de la democràcia i per que desapereguin les imposicions de caire religiós i moral, que el règim teocràtic, que ha esdevingut irreformable, no acceptarà

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dimecres 21 de desembre de 2022 

A diferència de protestes com les de fa un mes a la Xina contra els confinaments –en què el règim, finalment, va acceptar les exigències dels manifestants, ja que les reivindicacions no posaven en perill el sistema polític–, a l’Iran el règim ha convertit el que va començar com una protesta per l’obligatorietat del vel en un torcebraç amb gran part de la població, a la qual ni disparant contra els manifestants, ni amb condemnes a mort ha pogut fer callar, conscient que, si cedeix, serà el sistema polític teocràtic el que caurà.

I és que la República Islàmica creada el 1979 i governada pel clergat xiïta i el líder suprem, Ali Khamenei, que ho controla tot, ja no dona més de si. Com més repressió, més difícil es fa una hipotètica transició. Paradoxalment, a l’Iran, tot i la corrupció econòmica amb un sistema controlat pels pasdaran, els Guardians de la Revolució que s’han enriquit, i de la manca de drets per a les dones, es va apostar per l’educació i la formació dels joves en coherència amb l’esperit social i més igualitari del xiïsme. I aquests joves que s’han format i saben anglès, que es connecten a internet i miren televisions occidentals, tenen com a referent l’estil de vida d’Europa, molt allunyat de l’espiritualitat xiïta que plora encara la mort de l’imam Hussein, net de Mahoma, a la batalla de Karbala, on es va produir la ruptura entre xiïtes i sunnites. I molts dels joves i les joves de l’Iran que protesten han esdevingut ateus, o si creuen en Déu, posen la religió en un pla íntim, a l’igual que bona part de la població europea. Tres mesos després de l’inici de les protestes per la mort de Masha Amini, detinguda perquè portava malament el vel, i després de centenars de morts a les manifestacions, ja s’han executat dues persones i n’hi ha una vintena de condemnades a mort, com ara el futbolista Amir Nassar Azadani, acusat del delicte de moharebeh o de pretendre “imposar la corrupció a la Terra” i d”enemistat amb Al·là”. Tot i que ara parlem de condemnes per aquest delicte d’estendre la corrupció i combatre Déu dictades per un estat xiïta, aquest precepte neix de les sures 5-32 i 5-33 de l’Alcorà. Sures que, en contra d’algunes transcripcions bonistes de certes traduccions de l’Alcorà que ho suavitzen, demana castigar amb la mort qui no creu o incompleix la llei islàmica. I és que a la majoria de països islàmics, també als sunnites, es nega un dret fonamental que és el de la llibertat ideològica i religiosa recollit en l’article 18 de la Declaració Universal de Drets Humans, que inclou el dret a canviar o a no tenir religió. I el que volen els que protesten és un país sense imposicions de caire religiós. I això és incompatible amb el règim teocràtic.

Clica per llegir al Punt Avui.
 

PUTIN, STALIN i ELS TSARS. Analitzo al Punt Avui les derrotes russes a Ucraïna i les veus que s'aixequen contra Putin

                                               

Xavier Rius Sant, periodista  

El Punt Avui, diumenge 18 de setembre de 2022 

Ramzan Kadírov president de Txetxènia, que amb les seves tropes participa al costat de Rússia en la guerra d’Ucraïna, va lamentar, coincidint amb la recuperació per part d’Ucraïna de més de 7.000 quilòmetres quadrats de territori, que Vladímir Putin no estava sent informat de la situació real al camp de batalla i que Rússia seguia una estratègia equivocada. Kadírov culpava els generals i els serveis d’informació. Kadírov fa dues dècades va tenir un paper cabdal ajudant Putin a esclafar l’independentisme txetxè amb uns mètodes en els quals no hi havia pietat per als civils. Uns mètodes de terra cremada que Kadírov amb les seves tropes txetxenes i unitats especials de l’exèrcit rus van aplicar a Síria els anys 2015 i 2016, fet que va permetre a Baixar al-Assad recuperar la major part de territori que havien arribat a controlar Estat Islàmic i les milícies d’Al-Qaida. El món va mirar llavors cap a l’altra banda davant els crims que cometien les tropes txetxenes, russes i sirianes, atès que tot valia per esclafar Al-Qaida i Estat Islàmic. I al llarg d’aquests 200 dies de guerra les tropes russes, amb els seus aliats txetxens i els mercenaris del grup Wagner, han comès a Ucraïna nombrosos crims de guerra com ara tortures i execucions de civils. Així es va comprovar a Butxa, al nord de Kíiv, en retirar-se d’allà les unitats russes fa cinc mesos, i es torna a veure en ciutats com ara Izium recuperades aquests dies.

 

Però, per salvatge que sigui l’actuació de determinades unitats russes o txetxenes, la seva barbàrie no es pot comparar amb la política de terra cremada que aplicaven a Síria, amb una aviació i artilleria que ho arrasava tot. I aquesta és una de les queixes de Kadírov, que també insinua que els generals i serveis d’informació no explicaven la veritat a Putin per por. La intel·ligència russa va creure fa un mes que Ucraïna concentraria la seva ofensiva al sud, a prop de Kherson, on Moscou va traslladar part del seu exèrcit, però va tenir lloc al nord-est. I, com veiem en les imatges dels tancs i munició abandonats, els soldats van fugir amb el que duien posat sense intentar resistir en una guerra en què els drons ucraïnesos han tingut un paper determinant, contra els quals els tancs no poden fer res. Per dir-ho d’alguna manera, els generals fan promeses atemorits a Putin, com ho feien amb Ióssif Stalin, però no són capaços de disparar contra els seus propis homes si es retiren com es feia a Stalingrad. I ara es repeteix allò que passava primer en l’època dels tsars de la família Romànov i després en temps de Stalin, que davant dels desastres la culpa no ha de ser del líder, sinó dels incompetents ministres i generals.

En una Rússia en què no hi ha llibertat d’expressió i molts dissidents, periodistes i oligarques del petroli són empresonats o moren misteriosament –en això sí que el sistema funciona com en els vells temps–, també s’han sentit veus com ara la de regidors de Moscou i Sant Petersburg culpant Putin i demanant la seva destitució. Crítiques que han estat recollides per alguns mitjans de comunicació. En una Rússia on no hi ha dades globals del nombre de soldats morts, que ningú ja no dubta que supera de molt les 15.000 baixes que la Unió Soviètica va tenir en 14 anys a l’Afganistan, els regidors i alcaldes tenen unes dades que ningú no pot qüestionar. El nombre de joves que tornats del front són enterrats als cementiris dels seus respectius pobles, barris i ciutats. Regidors que responsabilitzen Putin i la direcció militar no només de la mort de milers de joves, sinó d’enfonsar la mateixa Rússia.

Putin s’ha volgut emmirallar en l’Imperi dels Romànov i la Unió Soviètica de Stalin per fer gran una Rússia de la qual Ucraïna era part. I confiava que, com els va passar al tsar Alexandre amb Napoleó i a Stalin amb Hitler, el fred, l’anomenat “general hivern”, fes dubtar i dividís la UE i li donés la victòria. Però no està sent així. No poder prendre al març Kíiv per canviar-hi el govern, i després Odessa per garantir-se el control de tota la costa, ja eren dues derrotes polítiques. Ara Rússia ha tingut la seva derrota militar al nord-est i pot perdre el Donbass, i tacada de sang intenta amagar la xifra de morts. Rússia s’enfonsa com a potència, mentre l’amic Xi Jinping fa negocis amb tothom, no es taca les mans, ni empetiteix la Xina. Rússia no tindrà la victòria, però Putin no vol saber-ho. I com més trigui a assumir-ho més dur per a Rússia, Ucraïna i el món serà el final. I recordem que l’últim Romànov no va acabar bé.

 

 

PUTIN, BÒSNIA i KOSOVO. Analitzo al Punt Avui que Putin voldria que la violència tornés a Bòsnia i Kosovo i l'error de Pedro Sánchez de repetir en el seu viatge als Balcans que Kosovo és Sèrbia.

 

 

El Punt Avui. dilluns 8 d'agost de 2022

 Xavier Rius Sant, periodista

Ara fa 30 anys, Bòsnia entrava en el seu quart mes de guerra, amb les milícies sèrbies i l’exèrcit Iugoslau sotmetent Sarajevo a un setge de tres anys. La guerra, la neteja ètnica, el fer morir de fam els habitants d’una ciutat es tornaven a repetir a Europa. La guerra no acabaria fins a la intervenció militar de l’OTAN del setembre del 1995, que va forçar el president serbi Slobodan Milosevic a negociar els Acords de Dayton. Uns acords que van dividir el país en dues entitats que legitimaven la línia del front.

La República Srpska, o entitat sèrbia de Bòsnia, habitada per serbis, i la Federació de Bòsnia Hercegovina, on viurien bosniomusulmans, croates també serbis i ciutadans que no desitjaven adscriure’s a cap grup. Les dues entitats tindrien el seu parlament i govern, que gestionarien la majoria de competències, mentre que el Parlament de Bòsnia i el govern central tindrien les de seguretat, defensa, justícia, impostos i exteriors. A la cúpula de l’Estat hi hauria una presidència tripartida rotatòria formada per un bosniomusulmà, un croat i un serbi. I cíclicament alguns dels líders de l’entitat sèrbia han proposat trencar amb Bòsnia i unir-se a la veïna Sèrbia, més enllà que la República Srpska no sigui territorialment compacta i en el cas que trenquessin amb Bòsnia, una part quedaria aïllada.

Per si les institucions de Bòsnia prenien decisions contràries als Acords de Dayton, els acords van crear la figura de l’Alt Representant, nomenat per l’ONU, que vetlla pel seu compliment, i que pot anul·lar decisions de les institucions bosnianes i fins i tot prendre-les ell. El 1997, l’Alt Representant era l’espanyol Carlos Westendorp, que va imposar un únic model de matrícula de cotxe per a tot Bòsnia que no indiqués l’origen. En aquell moment, un jove Pedro Sánchez treballava a Sarajevo a l’oficina de Westendorp.

Mentre el govern i el Parlament de Belgrad tenen ara com a principal objectiu entrar a la Unió Europea, aquest desembre el copresident serbi de Bòsnia, Milorad Dodik, va proclamar que els serbobosnians estaven oprimits, i va proposar separar-se de Bòsnia. Una proposta que no va agradar a la majoria de polítics de Sèrbia, més enllà que en certs moments alguns líders serbis havien plantejat barrejar en unes mateixes negociacions el futur dels enclavaments serbis de Kosova, i el futur de l’entitat sèrbia de Bòsnia, per quedar-se’n uns i perdre els altres. Una proposta forassenyada des del punt de vista de l’ONU i que era rebutjada pels sectors més nacionalistes de Sèrbia perquè seria reconèixer la independència de Kosova.

El fet, però, és que amb el suport de Vladímir Putin, el 10 de febrer, en el context de la tensió per les amenaces vers Ucraïna, el Parlament de la República Srpska, amb el vistiplau del copresident serbi de Bòsnia, Milorad Dodik, aprovà una llei per desvincular-se de les institucions judicials de l’Estat bosnià i també va proposar que els membres serbis de la policia i l’exèrcit bosnià canviessin els seus uniformes, com a primer pas per trencar amb Sarajevo. No és cap secret que sent Rússia protectora històrica dels serbis, Putin, igual que va viure com una humiliació la dissolució de l’URSS i l’entrada d’algunes de les seves repúbliques a l’òrbita occidental, va considerar una humiliació la derrota política i militar dels nacionalistes serbis a Bòsnia, i la independència de Kosova. Independència que, tot i l’oposició de Rússia, és vista per l’ONU i la Unió Europa com l’única sortida o la solució menys dolenta, si bé Espanya, per comparances amb Catalunya, no l’ha reconegut.

Fa vuit dies, Pedro Sánchez, aprofitant la gira que va fer pels Balcans, va repetir una i altra vegada que Espanya no reconeix Kosova, un fet que va coincidir amb la intenció del govern de Kosova d’unificar les matrícules de cotxes, eliminant les dels enclavaments serbis que porten les mateixes que les de la veïna Sèrbia, un fet que va provocar incidents i talls de carreteres. Una proposta similar a la que es va implementar quan l’ara president espanyol treballava a Sarajevo. Està clar que Putin voldria que la violència tornés a Kosova i Bòsnia, ara que té la seva pugna amb Occident per Ucraïna. I Pedro Sánchez, repetint que Kosova és Sèrbia, li va fer un gran favor.

 

                                        

MACARENA OLONA, LA PARACAIGUDISTA QUE S'HA QUEDAT PENJADA D'UN ARBRE. Análisi eleccions andaluses i el resultat de Vox al Punt Avui

                 (Artículo traducido al castellano más abajo)

El Punt Avui, dimarts 21 de juny de 2022

 Xavier Rius Sant, periodista

El 2006 naixia Ciutadans, una formació –que no portava la paraula partit en el nom– que tenia com a eix existencial denunciar la discriminació que, segons ells, patia la llengua castellana a Catalunya. El 2015, Albert Rivera, apadrinat pels poders econòmics, exportà el partit arreu de l’Estat, amb un programa liberal i crític amb les autonomies històriques. Va obtenir 40 diputats. Un any i mig abans de l’entrada de Ciutadans al Congrés naixia Vox, que volia derogar l’estat autonòmic i s’oposava al matrimoni homosexual i a l’avortament, i que es va presentar a les eleccions europees del 2014 però no aconseguí l’escó. Vox va iniciar una travessa del desert de la qual només sortirà amb Ortega Smith picant pedra al Tribunal Suprem, denunciant als mitjans la feblesa de Rajoy i demanant llargues condemnes per als líders catalans.

El 2014 va irrompre una nova formació que tampoc tenia la paraula partit, Podem, que en el seu primer acte a Vistalegre, a Madrid, es va conjurar per assaltar el cel. Vox, l’octubre del 2018, encara extraparlamentari, va omplir també Vistalegre anunciant que posaria fi al govern de Pedro Sánchez, forjat amb un pacte amb els enemics d’Espanya. Poc després, Vox entrava al Parlament andalús amb 12 diputats i naixia el trifachito. L’aliança del PP, Ciutadans i Vox, que amb Vox fora del govern desbancarien d’autonòmics i municipals el PSOE i Podem. I el 2019, col·locant Vox com paracaigudistes dirigents per encapçalar candidatures al Congrés a províncies on no tenien vinculació, va obtenir 52 diputats. Una d’aquestes paracaigudistes era Macarena Olona, que aconseguí l’escó a Granada.

Van venir les eleccions de Madrid de fa un any, i Díaz Ayuso, amb un discurs semblant al de Vox, gairebé va doblar els escons, menjant-se Ciutadans, que els va perdre tots. Però després a Castella i Lleó van haver-hi eleccions: Ciutadans s’hi enfonsà, Vox hi passà d’un a tretze diputats, i va posar com a condició per donar suport al PP entrar en el govern. Aquesta entrada del Vox en un govern del PP incomodava el nou líder, Núñez Feijóo.

Al llarg de la campanya de les eleccions andaluses, Vox va deixar clar que només investiria Moreno Bonilla (PP) si entrava en el govern. Però Olona va fer una molt mala campanya, volia semblar més andalusa que ningú fins a l’esperpent. I mentre Ciutadans ha perdut tot el suport i ha desaparegut, el moderat Moreno Bonilla, que reivindicava la feina feta en la Junta d’Andalusia, ha obtingut majoria absoluta, enfront d’una Olona que voldria dissoldre-la. Un PSOE que sortia a perdre i la divisió de l’espai de Podem, que recorda els pitjors temps d’Izquierda Hundida, ha ajudat en aquesta majoria del PP. Diuen que un del perills dels paracaigudistes és quedar penjats d’un arbre i ser espectadors d’una batalla en què no participen, però que en qualsevol moment poden rebre un tret. Això li ha passat a Olona.

 

                        

 OLONA, LA PARACAIDISTA, QUE SE HA QUEDADO COLGADA DE UN ÁRBOL 

Artículo publicado en catalán en El Punt Avui, martes 21 de junio de 2022 

En 2006 nacía Ciutadans, una formación, que no llevaba la palabra partido en el nombre, que tenía como eje existencial denunciar la discriminación que según ellos sufría la lengua castellana en Cataluña. En 2105 Albert Rivera, apadrinado por los poderes económicos, exportó el partido a todo el estado, con un programa liberal y crítico con las autonomías históricas. Obtuvo 40 diputados. Un año y medio antes en la entrada de Ciudadanos en el Congreso, nacía Vox que quería derogar el estado autonómico y se oponían al matrimonio homosexual y el aborto, presentándose en las elecciones europeas de 2014, pero no lograron el escaño. Vox inició una travesía del desierto de la que solo saldrá con Ortega Smith golpeando piedra en el Tribunal Supremo, denunciando a los medios la debilidad de Rajoy y pidiendo largas condenas por los líderes catalanes. 

En el 2014 irrumpió una nueva formación que tampoco tenía la palabra partido, Podemos, que en su primer acto en Vistalegre en Madrid se conjuró para asaltar el cielo. Vox, en octubre 2018, aún extraparlamentario llenó también a Vistalegre anunciando que acabaría con el gobierno de Pedro Sánchez forjado con un pacto con los enemigos de España. Poco después Vox entraba en el Parlamento andaluz con 12 diputados y nacía el Trifachito. La alianza del PP, Ciudadanos y Vox, que con Vox fuera del gobierno desbancarían de autonómicos y municipales al PSOE y Podemos. Y en 2019 colocando a Vox como paracaidistas a dirigentes para encabezar candidaturas en el Congreso en provincias donde no tenían vinculación, obtuvieron 52 diputados.

Una de estos paracaidistas era Macarena Olona, ​​que logró el escaño en Granada. Vinieron las elecciones de Madrid de hace un año y Díaz Ayuso, con un discurso parecido a Vox, casi dobló los escaños, comiéndose Ciudadanos que perdió a todos. Pero después en Castilla León hubo elecciones, Ciudadanos se hundió, Vox pasó de uno a trece diputados, poniendo a Vox como condición para apoyar al PP, entrar en el gobierno. Esta entrada del Vox en un gobierno del PP incomodaba al nuevo líder Núñez Feijóo. A lo largo de la campaña de las elecciones andaluzas Vox dejó claro que sólo investigaría Moreno Bonilla si entraba en el gobierno. Pero Olona hizo una mala campaña, quería parecer más andaluza que nadie hasta el esperpento. Y mientras Ciudadanos ha perdido todo el apoyo desapareciendo, el moderado Moreno Bonilla que reivindicaba el trabajo realizado en la Junta de Andalucía, ha obtenido mayoría absoluta, frente a una Olona que quisiera disolverla. Un PSOE que salía a perder y la división del espacio de Podemos, que recuerda a los peores tiempos de Izquierda Hundida ha ayudado a esta mayoría del PP. Dicen que uno de los peligros de los paracaidistas es quedar colgados de un árbol y ser espectadores de una batalla en la que no participan, pero en cualquier momento pueden recibir un disparo. Esto le ha ocurrido a Olona.

                                                          

 

Mariúpol, Tothom hi guanya. El futur d’Ucraïna es juga ara a Odessa. El Punt Avui

 

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dimecres 18 de maig de 2022

La rendició dels soldats que resistien al complex d’Azovstal, a Mariúpol, després de l’acord entre Rússia i Ucraïna per tal d’intercanviar-los per soldats russos capturats, és una bona notícia, no només per les vides que se salven, sinó perquè els dos presidents, Volodímir Zelenski i Vladímir Putin, ho poden mostrar com una victòria. Potser Zelenski no necessita mostrar més victòries, però Putin, després de tants fracassos, sí, ja que en els 82 dies de guerra res li ha sortit com pensava. Ni les tropes van entrar a Kíiv com a alliberadors, ni han aconseguit controlar tot el Donbass.

Per això, la rendició dels soldats de Mariúpol, la major part membres del batalló Azov, és, de cara a l’opinió pública russa, una confirmació que s’ha aconseguit un dels objectius pels quals es va dir que començava l’“operació especial” que volia alliberar Ucraïna de nazis. I, certament, aquest batalló es va crear amb membres de partits ultres i va actuar per lliure durant la revolta del Maidan, si bé posteriorment va patir canvis i va ser integrat en la Guàrdia Nacional ucraïnesa a les ordres del Ministeri de l’Interior. Però, tot i els canvis, alguns dels seus membres venen d’on venen i al seu escut hi ha la Wolfsangel, el ganxo per caçar llops, distintiu d’unitats de les SS durant la Segona Guerra Mundial. Així doncs, Putin pot dir que ha desnazificat Ucraïna. I permetent la seva rendició i assistint-los com a presoners de guerra ferits i intercanviant-los per soldats russos capturats, es mostra com a líder d’un país que compleix la convenció de Ginebra, intentant desmentir les atrocitats comeses a Butxa i en altres llocs. Per Zelenski, també és una victòria, perquè retorna amb vida els supervivents, com demanaven les famílies, quan ja no hi havia cap possibilitat militar de fer-ho. I ho fa l’endemà de la victòria política que representa que les tropes hagin recuperat el control del territori a Khàrkiv fins a la frontera amb Rússia.

Amb la rendició i l’intercanvi dels lluitadors de Mariúpol, tots hi guanyen, però havent perdut Rússia el front del nord, el futur de la guerra i d’Ucraïna es juga ara a la ciutat també costanera d’Odessa, la perla del mar Negre. Ciutat que no només té gran valor estratègic per a Putin, ja que si aconseguís el control de la franja de costa des de Mikolaiv i el delta del Dniéper fins a la desembocadura del Danubi, a la frontera amb Romania, amb Odessa al mig, deixaria Ucraïna sense sortida al mar i uniria el Donbass amb la regió russòfona de Transnístria, a Moldàvia, on hi ha desplegat l’exèrcit rus. Conquerir Odessa també té un valor emocional per la pretensió de Putin de fer Rússia gran de nou, ja que fa més d’un segle s’hi va viure un dels episodis més mítics de la Revolució Russa.

A Odessa, abans de la Revolució, té lloc el motí de la tropa del cuirassat Potemkim, ancorat en aquella ciutat, i es dona una situació prerevolucionària i la massacre de civils a les escales de la ciutat. Fets plasmats al cinema en la pel·lícula del cineasta Einsestein El cuirassat Potemkim. Però, ves per on, de moment a les aigües d’Odessa Putin encara no ha tingut cap victòria, i allà Ucraïna va enfonsar fa un mes el cuirassat Moskova, vaixell almirall de la flota russa.

Llegir al Punt Avui 

         

DE SARAJEVO A MARIÚPOL. Es compleixen 30 anys inici setge de Sarajevo. Després d'aquella guerra es va universalitzar la persecució de crims de guerra i genocidi. Ara amb les massacres de Rússia a Ucraïna, s'esmicola tota l'arquitectura de relacions internacionals en esdevenir el líder de la segona potència mundia un criminal de guerra

 

 Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dissabte 9 d'abril de 2022

 Llegir al Punt Avui

Aquesta setmana es commemora a Sarajevo els 30 anys de l’inici de la guerra de Bòsnia i del setge que va patir la ciutat. Donada la magnitud dels crims comesos pels líders serbis, i també per alguns comandaments de l’exèrcit croata i de la guerrilla kosovar en aquelles guerres balcàniques, l’ONU creà el Tribunal Penal de l’antiga Iugoslàvia, que va condemnar alguns dels responsables. I el 1998 creà la Cort Penal Internacional perquè es poguessin perseguir arreu del món els crims de guerra, crims contra la humanitat i el genocidi, confiant que en el futur atrocitats d’aquesta mena no quedessin impunes. Però ni els EUA, ni Rússia ni la Xina no van signar el tractat en no voler sotmetre’s a la seva autoritat. Tot i això, els delictes de genocidi i crims contra la humanitat van ser inclosos en els codis penals de la majoria d’estats, un fet que permet la persecució dels seus autors si trepitgen el territori d’altres països.

A Bòsnia, després d’una intervenció militar liderada pels EUA, les parts van acceptar els acords de Dayton, que establien que Bòsnia seria un estat amb dues entitats, la República Srpska de Bòsnia i la Federació de Bòsnia i Hercegovina, amb tres copresidents, un serbi, un croata i un bosnià musulmà. I mentre que a la Federació, tot i la majoria de bosnians musulmans i croates, també hi viuen milers de serbis, a la República Srpska són pocs els bosnians musulmans que hi van poder tornar. Però aquesta arquitectura constitucional no ha funcionat i aquest últim any el copresident serbi de Bòsnia, Milorad Dodik, amb el suport d’altres líders serbis, ha proposat desvincular la Republika Srpska de l’estat bosnià per unir-se a Sèrbia, mentre bona part de la població sèrbia continua negant que a Srbrenica o a Sarajevo es produïssin crims de guerra o genocidi.

El món va tancar els ulls fa set anys pels crims comesos per l’exèrcit rus a Síria, potser per creure que, en ser l’enemic a derrotar Estat Islàmic i Al-Qaida, era un mal menor el càstig que patia la població civil de les zones que controlaven aquest grups. Ara, després del fracàs del pla de Putin, que pensava que l’enderrocament del govern de Kíiv, l’annexió del Donbass i l’ocupació d’altres regions estratègiques d’Ucraïna seria com l’entrada dels tancs russos el 1956 a Budapest i el 1968 a Praga, que es van completar en un dia, l’exèrcit rus està aplicant els mateixos mètodes que a Alep o a Txetxènia. Moscou i els mitjans de comunicació russos neguen els fets, com feien els radicals serbis a Bòsnia. Si fa trenta anys les imatges del civils morts a Sarajevo per Sèrbia eren un muntatge, ara pel govern i els mitjans de comunicació russos les imatge dels civils executats a Butxa i dels de l’estació de tren de Kramatorsk també són falses. Putin, que no vol fer marxa enrere i reconèixer que va menysvalorar la voluntat dels ucraïnesos, martiritza Mariúpol i altres ciutats com ho va fer amb Alep. I no està disposat a deixar-se agafar com Milosevic. I tota l’arquitectura de pau i seguretat del món s’ha esmicolat en liderar la segona potència del món un criminal de guerra.