Anant a les fonts. De cara a una actualització del llibre sobre Aliança Catalana que vol superar electoralment a Junts i ERC, he anat a una de les fonts. Llarga conversa amb Carles Puigdemont a Waterloo. Penso que Salvador Illa, amb qui vaig reunir-me fa mesos, podria estar potenciant Orriols per enfonsar a Junts i els altres partits

                   

Divendres a Waterloo amb Carles Puigdemont

Fa ja quinze mesos de la publicació del meu llibre Aliança Catalana, els nostres ultres (Icaria) i de cara a  una futura actualització i ampliació he volgut parlar amb un persona que cito diverses vegades al llibre, el president Carles Puigdemont, per conèixer el seu punt de vista i intercanviar impressions. La trobada ha estat aquest divendres 29.

De fet el llibre el tancava amb la negativa al febrer de 2025 a sumar-se Junts a la moció de censura a Sílvia Orriols després d'unes vídeoconferències entre la Direcció de Junts, els regidors de Ripoll i Carles Puigdemont des de Waterloo, sense haver parlat jo llavors amb Puigdemont. 

Posteriorment al juny de 2025 vaig rebre la invitació de reunir-me amb Salvador Illa al seu despatx a la Generalitat que volia conèixer el meu punt de vista sobre com afrontar la irrupció d'Aliança i, lamentablement, veig que el President Illa, polemitzant amb ella al Parlament com si en absència de Puigdemont i Junqueras, Orriols fos la cap de l'oposició, està fent el contrari del que li vaig recomenar. La desarticulació del PSC de Ripoll que ha fet més gran a Orriols, és l'últim exemple.  Per això em pregunto si Salvador Illa vol fer com el president socialista de França, François Mitterrand, l'any 1985, que va potenciar la visibilització de Jean Marie Le Pen i va canviar la llei electoral per tal que entrés al Parlament, per enfonsar al centre dreta. I efectivament Le Pen el 1986 va entra a l'Assemblea Nacional amb 35 escons.  

  

Analitzo al Triangle resultat de les eleccions andaluses on el PP no ha aconseguit la majoria absoluta i depèn de Vox

                                                

Xavier Rius Sant, El Triangle, 18 de maig de 2026

Tal com han anat els resultats de les eleccions andaluses d’ahir, l´únic que ha guanyat és Vox i Santiago Abascal que, tot i que, com li va passar fa dos mesos a Castella i Lleó, ha frenat la seva pujada aconseguint només un escó més que els que va obtenir a les de fa quatre anys. Però Vox té la clau per la investidura del popular Juan Manuel Moreno Bonilla, que s’ha quedat a dos escons de la majoria absoluta. Si bé les eleccions andaluses no han estat avançades, com ha passat a l’Aragó, Extremadura i Castella i Lleó, el PP enlloc d’aconseguir desempallegar-se de Vox, ha baixat en escons front un Vox que ha pujat arreu i com ja hem vist en aquestes tres autonomies, aboca al Partit Popular a unes negociacions difícils, fent-li acceptar propostes com l’anomenada prioritat nacional o que se li doni una vicepresidència anomenada de desregulació que pretén trencar amb molts acords de la Unió Europea.

Hi ha qui diu que Pedro Sánchez d’aquí poc més d’un any, potser coincidint amb les municipals, potser un mes i mig després, es traurà de nou un conill de la xistera i a les eleccions generals aconseguirà que la por a Vox li doni un nombre de diputats suficient que sumat als dels socis de Podem, Sumar PNB, ERC i Bildu, i no sabem si de Junts, li permetran tornar a ser investit per continuar a la Moncloa. Es diu que a Sánchez ja li va bé a curt termini, que el PP esdevingui arreu ostatge de Santiago Abascal, perquè serà de nou la vacuna que mobilitzarà als abstencionistes i indecisos com fa tres anys. Però no ens enganyem, tots els estudis demoscòpics diuen que bona part dels joves i nous votants opten per Vox com a candidatura antisistema. Un Vox que al Congrés de Diputats ha posat com a portaveu d’habitatge i drets socials al jove Carlos HernándezQuero, amb una imatge i un discurs gens caspós, i que per indignació d’Hazte Oír està abandonant el seu no absolut a l’avortament, conscient que aquest conservadorisme moral l’allunyava dels potencials nous votants joves, sobretot noies i dones.

Per això, veient com afronten altres països europeus la pujada de l’extrema dreta, no demano per Andalusia un govern de coalició entre populars i socialistes a l’estil dels governs d’Alemanya. Em pregunto si potser no seria el moment de plantejar-se que amb l’abstenció de quatre diputats del PSOE a la segona votació del ple d’investidura, fer possible que Moreno Bonilla continuï governant sense haver d’obrir el govern a Vox i el seu programa. En una primera votació d’investidura cal la majoria absoluta de la cambra, però a la segona, dos dies després, n’hi ha prou amb que hi hagi més sis que nos. Amb el que si Vox i els tres partits d’esquerra, també el PSOE, opten pel no, però quatre diputats del PSOE, en lloc de votar no, surten de l’hemicicle o s’abstenen, en tenir en aquest cas Moreno Bonilla més sis que nos, seria investit president sense el suport de Vox.

Es pot objectar que per governar no n’hi ha prou amb la investidura i cal pactar pressupostos i més coses. Però recordem que Vox el juliol de 2024 va abandonar sorpressivament els cinc governs autonòmics deixant en minoria el PP. I penso que si Feijóo arriba a la Moncloa d’aquí poc més d’un any, Abascal, que en cap cas vol ser vicepresident, després d’investir probablement Feijóo, sortirà dels governs autonòmics de nou intentant desgastar el màxim al PP, proclamant que “el vam votar a vostè perquè fes fora Pedro Sánchez però està fent les mateixes polítiques que Sánchez”. Abascal confia que més aviat que tard pugui fer el sorpasso i, com Meloni, desbancar les altres dretes i ser primera força. De fet ja ho ha dit aquest matí de dilluns el secretari general de Vox, Ignacio Garriga, a la roda de premsa de valoració dels resultats en relació al que ha dit la premsa internacional que Vox ara són els àrbitres. Garriga ha dit, ara som certament àrbitres, però volem ser molt més que això i aplicar les nostres polítiques.

                             

Xavier Rius Sant, El Triangle, 18 de mayo de 2026.

Tal y como han ido los resultados de las elecciones andaluzas de ayer, el único que ha ganado es Vox y Santiago Abascal que, aunque, como le pasó hace dos meses en Castilla y León, ha frenado su subida consiguiendo sólo un escaño más que los que obtuvo a las de hace cuatro años. Pero Vox tiene la llave para la investidura del popular Juan Manuel Moreno Bonilla, que se ha quedado a dos escaños de la mayoría absoluta. Si bien las elecciones andaluzas no han sido adelantadas, como ha pasado en Aragón, Extremadura y Castilla y León, el PP en lugar de conseguir quitarse Vox de encima, ha bajado en escaños frente a un Vox que ha subido en todas partes y como ya hemos visto en esas tres autonomías, aboca al Partido Popular a unas negociaciones difíciles, haciéndole aceptar propuestas como la llamada prioridad nacional. o que se le dé una vicepresidencia llamada de desregulación que pretende romper con muchos acuerdos de la Unión Europea.

Hay quien dice que Pedro Sánchez de aquí a poco más de un año, quizás coincidiendo con las municipales, quizás un mes y medio después, se sacará de nuevo un concejo de la chistera y en las elecciones generales conseguirá que el miedo a Vox le dé un número de diputados suficiente que sumado a los de los socios de Podemos, Sumar PNB, ERC y Bildu, y no sabemos si de Junts, le permitirán volver a ser investido para continuar en La Moncloa. Se dice que a Sánchez ya le va bien a corto plazo, que el PP se convierta en todos lados rehén de Santiago Abascal, porque será de nuevo la vacuna que movilizará a los abstencionistas e indecisos como hace tres años. Pero no nos engañemos, todos los estudios demoscópicos dicen que buena parte de los jóvenes y nuevos votantes optan por Vox como candidatura antisistema. Un Vox que en el Congreso de Diputados ha colocado como portavoz de vivienda y derechos sociales al joven Carlos HernándezQuero, con una imagen y un discurso nada casposo, y que para indignación de Hazte Oír está abandonando su no absoluto al aborto, consciente de que este conservadurismo moral lo alejaba de los potenciales nuevos votantes jóvenes, sobre todo chicas y mujeres.

Por eso, viendo como afrontan otros países europeos la subida de la extrema derecha, no pido para Andalucía un gobierno de coalición entre populares y socialistas al estilo de los gobiernos de Alemania. Me pregunto si quizás no sería el momento de plantearse que con la abstención de cuatro diputados del PSOE en la segunda votación del pleno de investidura, hacer posible que Moreno Bonilla siga gobernando sin tener que abrir el gobierno a Vox y su programa. En una primera votación de investidura hace falta la mayoría absoluta de la cámara, pero en la segunda, dos días después, basta con que haya más síes que noes. Con lo que si Vox y los tres partidos de izquierda, también el PSOE, optan por el no, pero cuatro diputados del PSOE, en lugar de votar no, salen del hemiciclo o se abstienen, al tener en este caso a Moreno Bonilla más síes que noes, sería investido presidente sin el apoyo de Vox.

Se puede objetar que para gobernar no basta con la investidura y hay que pactar presupuestos y más cosas. Pero recordemos que Vox en julio de 2024 abandonó sorpresivamente los cinco gobiernos autonómicos dejando en minoría al PP. Y pienso que si Feijóo llega a La Moncloa de aquí poco más de un año, Abascal, que en ningún caso quiere ser vicepresidente, tras investir probablemente a Feijóo, saldrá de los gobiernos autonómicos de nuevo intentando desgastar al máximo al PP, proclamando que «le votamos a usted para que echara a Pedro Sánchez pero está haciendo las mismas políticas que Sánchez».

Abascal confía en que más pronto que tarde pueda hacer el sorpasso y, como Meloni, desbancar a las otras derechas y ser primera fuerza. De hecho ya lo ha dicho esta mañana de lunes el secretario general de Vox, Ignacio Garriga, en la rueda de prensa de valoración de los resultados en relación a lo que ha dicho la prensa internacional de que Vox ahora son los árbitros. Garriga ha dicho, ahora somos ciertamente árbitros pero queremos ser mucho más que eso y aplicar nuestras políticas.

           

Trump, el jugador de beisbol encallat a Ormuz. El Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle dissabte 2 de maig de 2026   

S’ha escrit molt sobre com funciona el cervell de Donald Trump, de que es considera un escollit i un guanyador. També es diu que es una persona amb poca o nul·la capacitat per empatizar. Hi ha qui diu que està boig, però més enllà que aquesta terminologia és rebutjada pels psiquiatres i psicòlegs, ja que englobaria persones amb diferents patologies i trastorns mentals, de conducta o de personalitat, si fos senzillament un boig, hauria arruïnat en pocs anys l’imperi immobiliari i empresarial que va heretar del seu pare.

Fa ja dos mesos que va començar de la mà de Netanyahu la seva guerra contra l’Iran que probablement arruïni el seu mandat i el seu llegat polític davant la història. I ha destituït generals, canviant la cúpula de l’exèrcit i els caps dels serveis d’intel·ligència que li portaven la contrària, quelcom no s’ha de fer en començar una guerra.

Diuen que polítics i generals que al llarg de la història van guanyar importants batalles militars o polítiques eren bons jugadors d’escacs. Com Napoleó Bonaparte, Lenin, Winston Churchill, Fidel Castro, o Barack Obama. Per afrontar exitosament una campanya militar el que la comença o el qui s’hi veu abocat perquè l’ataquen, ha de tenir qualitats pròpies del jugador d’escacs. Conèixer les seves pròpies forces, saber quines peces te l’adversari i plantejar-se com les gestionarà. Cal conèixer l’adversari, saber com pensa i sobretot intuir com reaccionarà davant de cada jugada, cada derrota o victòria i què estarà disposat a sacrificar a curt termini per intentar guanyar després. Alguns presidentes dels Estats Units com George Washington, Thomas Jefferson, Abraham Lincoln i Woodrow Wilson, també eren bons jugadors i políticament van tenir presidències exitoses. Donald Trump mai va jugar a escacs, ja que cal pensar massa, qüestionar-se a un mateix i saber esperar. Però a la universitat Trump sí que va jugar a beisbol, ocupant posicions com primera base i receptor o catcher, també com a llançador o pitcher. Era molt veloç, però li costava treballar en equip si no manava ell. Però la seva alçada, poc més de metro noranta, i el seu poder econòmic i la seva no pietat amb els dèbils, l’han ajudat en els negocis i la política. I sobretot no reconèixer mai els seus errors davant els electors i la premsa, culpant als altres del que ha sortit malament.

Fa cinc mesos Trump va tenir una victòria amb la captura de Nicolás Maduro, un líder populista i coneixedor com ell de les tècniques de manipular les masses, amb qui, per cert, comparteix la mateixa alçada. I amb Maduro en una presó de Nova York, tot i que en aquells moments Marco Rubio mantenia negociacions a Oman amb l’Iran per recuperar l’acord nuclear que Trump mateix havia trencat, es va deixar enganyar per algú més llest que ell, Benyamin Netanyahu. Va començar la guerra amb l’Iran, matant al Líder Suprem, Alí Khamenei i altres dirigents del règim. Trump pensava que el règim teocràtic cauria i la Guàrdia Revolucionaria es plegaria a les seves ordres com han fet els germans Delcy i Jorge Rodríguez a Veneçuela. Però al cap de dos mesos de començar aquesta guerra de la que tampoc va aclarir quins objectius tenia, les coses no li estan sortint bé. El règim no només continua fort, tot i que no sapiguem realment qui està al front ja que el nou Líder Suprem, no se l’ha vist en públic. L’Iran bloqueja l’estret d’Ormuz, fent pujar el preu de petroli arreu del món i aturant el comerç mundial i cadenes de producció, també als Estats Units. Si Trump sapigués jugar a escacs potser hauria pensat com respondria l’Iran a l’atac, i sabria que el règim té un nombre indefinit de peons, alfils, cavalls i també rei disposats a ser sacrificats. I que és capaç de reemplaçar sense problemes les 32 peces del tauler si són mortes o sacrificades.

Hi ha qui diu que a Trump se li hauria d’aplicar la vint-i-cinquena esmena de la Constitució i destituir-lo. També ho diuen molts que el van ajudar a arribar al poder convençuts que compliria el que prometia de treure el país de guerres alienes, no començar-ne cap mes fora de casa, i posar Amèrica primer. Però el que ha posat per davant de tot són els interessos de Benjamin Netanyahu i el seu desig de guerra eterna per no anar a la presó i sobretot fer Israel més gran, controlant ja el sud del Líban, parts de Síria, i expulsant cada dia més palestins de les seves terres a Cisjordània.

A Trump se li acosten les eleccions de mig mandat al novembre, i les enquestes diuen que la guerra amb l’Iran és ja més impopular que la del Vietnam o les d’Iraq i Afganistan. I després d’anunciar diverses vegades que la guerra ja estava gairebé guanyada, dubta si fer allò que va dir que mai no faria, l’enviament de tropes de terra. Però no es pot guanyar una guerra si tampoc se sap quin és l’objectiu. Fer caure el règim teocràtic xiïta? El règim, tot i tenir molta gent en contra, no caurà perquè no hi ha cap estructura militar, civil o social per substituir-lo i fer una transició no sabem cap a on. Sembla que ignori que la base del xiisme és acceptar el martiri com va tenir l’imam Hussein a Kerbala poc després de la mort de Mahoma, per defensar els xiïtes el veritable islam, i sense por a res, els xiïtes esperen el retorn del dotzè imant, el Mehdi, el Messies o l’Esperat que portarà la pau i potser també, creuen, la fi del món.

Repeteixo que no es pot guanyar una guerra que no saps quin objectiu té, per més que la comencis amb la força i la velocitat d’un jugador de beisbol, i amenacis de destruir amb bombes convencionals o nuclears un civilització com la persa. Poc coneix Trump l’orgull dels perses fent aquesta amenaça. I si l’objectiu era aconseguir un nou compromís nuclear, això és el que s’estava negociant dies abans de començar aquesta guerra. L’objectiu ara no pot ser només obrir Ormuz, perquè ja estava obert abans de començar-la. El problema és Trump, que com una balena que, tot i la seva força, li falla el sònar o sentit d’orientació i no sap d’on ve ni on va, i queda embarrancada a la sorra esperant la mort. Trump està embarrancat a Ormuz, i l’Iran amenaça de tancar també amb l’ajut dels houthis del Iemen, el Mar Roig per Bab el Mandab, que en àrab significa “Porta de les lamentacions o del penediment”. I amb Ormuz tancat, el petroli i la inflació puja, mentre les eleccions s’acosten i els votants de Trump potser no perdonen.

             

Trump, el jugador de béisbol encallado en Ormuz

Xavier Rius, periodista

Leer en castellano en El Triangle   

Se ha escrito mucho sobre cómo funciona el cerebro de Donald Trump, de que se considera un elegido y un ganador. También se dice que es una persona con poca o nula capacidad para empatizar. Hay quien dice que está loco, pero más allá de que esta terminología es rechazada por psiquiatras y psicólogos, ya que englobaría a personas con diferentes patologías y trastornos mentales, de conducta o de personalidad, si fuera sencillamente un loco, habría arruinado en pocos años el imperio inmobiliario y empresarial que heredó de su padre.

Hace ya dos meses que comenzó de la mano de Netanyahu su guerra contra Irán que probablemente arruine su mandato y su legado político ante la historia. Y ha destituido generales, cambiando la cúpula del ejército y los jefes de los servicios de inteligencia que le llevaban la contraria, algo no debe hacerse al iniciar una guerra.

Dicen que políticos y generales que a lo largo de la historia ganaron importantes batallas militares o políticas eran buenos jugadores de ajedrez. Como Napoleón Bonaparte, Lenin, Winston Churchill, Fidel Castro, o Barack Obama. Para afrontar exitosamente una campaña militar el que la empieza o el que se ve abocado a ella porque le atacan, debe tener cualidades propias del jugador de ajedrez. Conocer sus propias fuerzas, saber qué piezas tiene el adversario y plantearse cómo las gestionará. Hay que conocer al adversario, saber cómo piensa, y sobre todo intuir cómo reaccionará ante cada jugada, cada derrota o victoria y qué estará dispuesto a sacrificar a corto plazo para intentar ganar después.

Algunos presidentes de Estados Unidos como George Washington, Thomas Jefferson, Abraham Lincoln y Woodrow Wilson, también eran buenos jugadores y políticamente tuvieron presidencias exitosas. Donald Trump nunca jugó a ajedrez, ya que hay que pensar demasiado, cuestionarse a uno mismo y saber esperar. Pero en la universidad Trump sí jugó a béisbol, ocupando posiciones como primera base y receptor o catcher, también como lanzador o pitcher. Era muy veloz, pero le costaba trabajar en equipo si no mandaba él. Pero su altura, poco más de metro noventa, y su poder económico y su no piedad con los débiles, le han ayudado en los negocios y la política. Y sobre todo no reconocer nunca sus errores ante los electores y la prensa, culpando a los demás de lo que ha salido mal.

Hace cinco meses Trump obtuvo una victoria con la captura de Nicolás Maduro, un líder populista y conocedor como él de las técnicas de manipular a las masas, con quien, por cierto, compartía la misma altura. Y con Maduro en una cárcel de Nueva York, aunque en aquellos momentos Marco Rubio mantenía negociaciones en Omán con Irán para recuperar el acuerdo nuclear que Trump mismo había roto, se dejó engañar por alguien más listo que él, Benyamin Netanyahu. Comenzó la guerra con Irán, matando al Líder Supremo, Alí Khamenei y otros dirigentes del régimen.

Trump pensaba que el régimen teocrático caería y la Guardia Revolucionaria se plegaría a sus órdenes como han hecho los hermanos Delcy y Jorge Rodríguez en Venezuela. Pero a los dos meses de empezar esta guerra de la que tampoco aclaró qué objetivos tenía, las cosas no le están saliendo bien. El régimen no sólo sigue fuerte, aunque no sepamos realmente quién está al frente ya que al nuevo Líder Supremo no se le ha visto en público. Irán bloquea el estrecho de Ormuz, haciendo subir el precio de petróleo en todo el mundo y deteniendo el comercio mundial y cadenas de producción, también en Estados Unidos. Si Trump supiera jugar a ajedrez quizás habría pensado cómo respondería Irán al ataque, y sabría que el régimen tiene un número indefinido de peones, alfiles, caballos y también rey dispuestos a ser sacrificados. Y que es capaz de reemplazar sin problemas las 32 piezas del tablero si están muertas o sacrificadas.

Hay quien dice que a Trump se le debería aplicar la vigésimo quinta enmienda de la Constitución y destituirlo. También lo dicen muchos que le ayudaron a llegar al poder convencidos de que cumpliría lo que prometía de sacar al país de guerras ajenas, no empezar ninguna más fuera de casa, y poner América primero. Pero lo que ha puesto por delante de todo son los intereses de Benjamin Netanyahu y su deseo de guerra eterna para no ir a la cárcel y sobre todo hacer Israel más grande, controlando ya el sur del Líbano, partes de Siria, y expulsando cada día a más palestinos de sus tierras en Cisjordania.

A Trump se le acercan las elecciones de medio mandato en noviembre, y las encuestas dicen que la guerra con Irán es ya más impopular que la de Vietnam o las de Irak y Afganistán. Y después de anunciar varias veces que la guerra ya estaba casi ganada, duda si hacer lo que dijo que nunca haría, el envío de tropas de tierra. Pero no se puede ganar una guerra si tampoco se sabe cuál es el objetivo. ¿Hacer caer el régimen teocrático chií? El régimen, a pesar de tener mucha gente en contra, no caerá porque no hay ninguna estructura militar, civil o social para sustituirlo y hacer una transición no sabemos hacia dónde. Parece que ignore que la base del chiismo es aceptar el martirio como tuvo el imán Hussein en Kerbala poco después de la muerte de Mahoma, por defender los chiíes el verdadero islam, y sin miedo a nada, los chiíes esperan el regreso del doceavo imán, el Mehdi, el Mesías o el Esperado que traerá la paz y quizás también, creen, el fin del mundo.

Repito que no se puede ganar una guerra que no sabes qué objetivo tiene, por más que la empieces con la fuerza y la velocidad de un jugador de béisbol, y amenaces con destruir con bombas convencionales o nucleares una civilización como la persa. Poco conoce Trump el orgullo de los persas haciendo esta amenaza. Y si el objetivo era conseguir un nuevo compromiso nuclear, eso es lo que se estaba negociando días antes de comenzar esta guerra. El objetivo ahora no puede ser solo abrir Ormuz, porque ya estaba abierto antes de empezarla. El problema es Trump, que como una ballena que a pesar de su fuerza le falla el sónar o sentido de orientación y no sabe de dónde viene ni dónde va, y queda embarrancada en la arena esperando la muerte. Trump está embarrancado en Ormuz, e Irán amenaza con cerrar también con la ayuda de los houthis del Yemen, el Mar Rojo por Bab el Mandab, que en árabe significa «Puerta de las lamentaciones o del arrepentimiento».

Y con Ormuz cerrado, el petróleo y la inflación sube, mientras las elecciones se acercan y los votantes de Trump quizás no perdonen.